Dorm, bàsicament dorm. Porta un parxe de morfina fa dues setmanes, i anem oferint-li 'xutes' d'opiacis via oral quan la veiem nerviosa, cansada, si li costa respirar, si té dolor, si...
Viure així no és viure però estar amb nosaltres, amb ell, la manté viva. En una vida que passa per dependre 24 hores de nosaltres. Una vida que la té al llit, sense tenir clar quina hora és o quin dia. Ens reconeix perfectament, seguim rient de tonteries i parlant amb claredat de tot.
Aquests set mesos agònics i terribles hem viscut moltes situacions, moltes situacions que mai hagués pensat viure, i que no ens calia viure. Ràbia, por, impotència, dolor, estrès, cansament, cansament, cansament...
Arribo a casa a les nits i només vull estar amb mi. No sentir paraules. No haver de pensar més. Aturar la ment. Aturar el dolor i els molts altres problemes que no deixen d'existir encara que la mare s'estigui morint.
La vida continua, la puta vida de merda aquesta, continua.
I sí, podem estar orgullosos, som una gran família. Una família que està desgastada, que ens anem arrossegant per terra però que l'endemà tornem a estar en peus, i amb un somriure als llavis.
Però sí, a estones, algunes estones, desitjo que tot acabi ja. Siusplau, prou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada