... de cames.
N'estic tipa, no sóc d'una pasta especial, no.
M'agrada, i molt, caminar, caminar i caminar, fer muntanya, caminar, anar i venir. I caminar. I fa uns anys, des de la primera operació del turmell esquerre, pel trencament del peroné, que no ho puc fer seguit. Sí, és clar, acabo fent-ho, aquesta malaltia no és de morir-se com em va dir algú amb ben poca gràcia i zero empatia referint-se a la merda de malaltia de la Jana. No, les meves operacions no són de morir-se, són d'estar uns mesos sentint-me lligada de mans i 'cames'. Enfadada i trista. Però no, no és una malaltia de morir-me. I no, no em sento feliç després de cada intervenció quirúrgica, llàstima, no tinc esma de santa i màrtir.
La propera persona que em digui: Paciència, o, A poc a poc, o la xominada absurda de Segurament havies d'aturar-te per algun motiu i la vida t'ha aturat... crec que li fotaré un jec d'òsties. ¿Així que la vida fa set anys que ha decidit que m'aturi i agafi pes i perdi ànims (hola ja em medico fa anys per depressió i ansietat)?
Prefereixo el silenci, sí, o que em diguis: Una putada, cert.
En fi, el cinema i la lectura m'ajuden, és clar; i mirar aquestes muntanyes (que tornaré a fer de seguida que pugui) quan sóc de retir aquí dalt; i les vaques, i el cant dels ocells a qui que mai no seré capaç de posar-hi nom.
Gràcies i sí, si no has de dir res interessant, senzillament Calla. No passa res. I les paraules, penso, sovint estan sobrevalorades.
(Aquí la tenodesi anterolateral del genoll dret per 'retocar' la darrera operació de lligament anterior creuat i menistectomia - Operació feta a l'Hospital de l'Esperança dimecres 16 de març de 2022.)
