Acte Final

 Dissbte 11 de desembre a les 18:38 va fer la seva darrera actuació, ma mare. 

Mesos i mesos al seu costat, torns, més torns, canvis de torns, més canvis de torns, treballant al seu llit, mirant pel·lícules a la banqueta. En tot moment amb ella, matí, tarda i nit. I, tanmateix, en un moment de despiste:

- No traigas cocido, Anita, descansa, por favor. 

- Que sí lo traigo.

- Bueno, para mí y mi madre- diu rient la Pili-.

Cinc minuts, sis, érem al costat, al menjador, al costat mateix del seu llit però no amb ella i, de cop, després de dies d'una respiració que provocava calfreds a qui la sentíem, entra la Pili a l'habitació i només sent el silenci, silenci, silenci. Surt de seguida:

- Núria.

Només això:

- Núria

Hi entro. Silenci. Silenci. Silenci. La mort.

Últimes estacions - Acte Tercer

 Dorm, bàsicament dorm. Porta un parxe de morfina fa dues setmanes, i anem oferint-li 'xutes' d'opiacis via oral quan la veiem nerviosa, cansada, si li costa respirar, si té dolor, si...

Viure així no és viure però estar amb nosaltres, amb ell, la manté viva. En una vida que passa per dependre 24 hores de nosaltres. Una vida que la té al llit, sense tenir clar quina hora és o quin dia. Ens reconeix perfectament, seguim rient de tonteries i parlant amb claredat de tot.

Aquests set mesos agònics i terribles hem viscut moltes situacions, moltes situacions que mai hagués pensat viure, i que no ens calia viure. Ràbia, por, impotència, dolor, estrès, cansament, cansament, cansament...

Arribo a casa a les nits i només vull estar amb mi. No sentir paraules. No haver de pensar més. Aturar la ment. Aturar el dolor i els molts altres problemes que no deixen d'existir encara que la mare s'estigui morint. 

La vida continua, la puta vida de merda aquesta, continua. 

I sí, podem estar orgullosos, som una gran família. Una família que està desgastada, que ens anem arrossegant per terra però que l'endemà tornem a estar en peus, i amb un somriure als llavis.

Però sí, a estones, algunes estones, desitjo que tot acabi ja. Siusplau, prou. 

Desenvolupament - Acte Segon

Primer acte, acte segon. L'adjectiu, en català (també en castellà?) sempre darrere del nom. Nom i adjectiu, nom i adjectiu. Rectifiquem. Canvi, tomba, gira, roda el món i torna al Born. Món sense accent, els diacrítics fora, alguns, recorda la relació nova, sí, abans duia accent, ara no, ara és falta, abans, ara, abans, ara.

- Te quiero, mama.

- Yo también os quiero. 

Fa uns mesos, no gaires, eh, uns mesos, no hauria pensat que jo dutxés (novament) a ma mare, l'ajudés a anar al lavabo, a netejar-se un cop acaba, l'aixequés i l'allités. Impossible, no, no. Que no, punt.

Punt.

Però sí, No sé qui és ma mare. Era amb qui m'emprenyava cada setmana? Era la mestressa de casa seva de la qual marxava enfadada en moltes ocasions? Era qui em trucava i jo no agafava el telèfon? La que em deia coses que em feien mal sense voler-ho evitar? La que em comparava (i jo era pitjor, menys, pitjor, menys, pitjor)? Qui és ma mare, qui era ma mare?

És aquest cos envellit, maltractat per la malalties, per les malalties, pels medicaments, per la tristesa, pel dolor? És ma mare aquest cos? Aquesta persona petita i desvalguda que desborda amor? 

Qui és?

I qui sóc jo quan estic amb ella?

Mort - Primer Acte

Ma mare s'està morint. 

Ale-hop, sorpresa, després de 40 anys d'Esclerosi múltiple descobrim, sí, descobrim, llegint lamevasalut.com.saputamare que en un informe de Bellvitge, on la porten per la EM, patapam, pengen la notícia bomba, senyors i senyores, la de la RM, la del PET, la de l'escànner:  té metàstasi, estadi IV, de càncer de pulmó primari estès al cervell.

Nada por aquí, nada por allà, lea lamevasalut i descobrirà una metàstasi. Una què? Perdó tinc pneumònia per la covid, i febre, i por a morir-me, què diu que què? Una metàstasi. 

Ah, d'acord.

És compatible amb la EM? Síiiiiiiiiiiiiiiiii com l'ISD amb l'AJD però no amb l'ITP. Què no en sap vostè de lleis? Però té fet testament espero i desitjo, oi? Que, de ben segur, li agradi o no, vostè morirà. Sí, sí, amb la boca gran; tinc por, amb la boca petita. 

Aleshores què li poso? Radiooooo? Noooooooooooo, que tinc EM. Catxis. Potser una mica de quimio? Nooooooooooooo, on vas a parar que la quimio acceleraria la EM. Quines coses de dir. Doncs potser una mica d'immuno. Que no, que no. 

Vinga, un polsim de sedació, una mica d'amor, família però no tota alhora, carinyo, mimos, pastilles per dormir, una migdiada, truita i pa sense torrar. 

Au, ja puc morir. Ja vull morir. 

Merda, qui ha escrit aquest guió? Això no anava així. 

Fora, fora, fora, fora, no és creïble, no és creïble. Putus guionistes de merdes, eeeeeeeeeeeeeeeh, que se us veu el llautó. 

Vull morir, no em calen dos mesos. Estic preparada. 

Cau el putu teló. 

Final. Proper però final.