Ahir vaig anar a sopar amb l'Esther. Què en feia de dies que no ens vèiem!
Està, bé, sí, sí, la vaig veure guapetona, amb il·lusió pel seu present, una mica torturada pel seu passat encara (nenaaaaaa, reacciona, que el passat no és sinó això: passat!), i amb moltes fites en ment per al seu futur. Bé, sí, contenta amb ella mateixa i amb el que l'envolta (que no l'envolta pas per casualitat, dono fe que s'ho ha currat, i molt).
Ja menjàvem les postres quan em va dir:
- Saps, crec que hauria de posar fi a una relació bastant propera?
- Ah, bé -li vaig dir- alleugerir el nostre sac, si ens pesa, i tot i que estimem, sempre és interessant. I cal saber-ho fer, quan toca. Et pesa?
- Sí, vaja, sí. Vull dir, m'ha acompanyat molts anys, d'una o una altra manera, i em sap molt de greu, però darrerament la relació no és el que era, no gaudeixo, cada vegada que planejo, proposo, penso en trucar-li o escriure-li i... m'entra com un pessigolleig a la boca de l'estómac. Vaja, que no em ve de gust.
- Doncs, endavant. No és una condemna, una relació, tonteta, ja ho hem parlat altres vegades.
- Ho sé, Núria, ho sé, però em sap greu. D'entrada perquè no sé com fer-ho i, bé, també, perquè em sap greu, molt de greu, ens estimem. Crec. (sí, jo i la meva casiobsessió per mantenir les relacions fins al dia del judici final, tinguin o no raó de ser, facin o no més mal que bé en aquests moments... recordo, recordo la Maria que fa molts anys em va dir que jo allargava les relacions fins a l'agonia. Doncs, mira, ara li dono la raó!).
- I està molt bé estimar-se, nena, però no estimar a canvi de patir, de no estar a gust, de plantejar-te sovint si vols continuar la relació del tipus que sigui, amb aquests amics, doncs què vols que et digui? Se'n diu incompatibilitat de personalitats, o de caràcters, o de maneres de ser i de viure. O que ha arribat la data de caducitat. Punt.
- Ai, tia, ja, per a tu és fàcil. A tu mai no et passen aquestes coses!
- No? Ajajajaja, Esther, això ens ha passat a tots, a tots. La diferència és que tu li dónes tres mil voltes més que la resta de mortals, punt. Des que l'home és home les relacions es fan i es desfan; s'inicien i s'acaben; comencen, es desenvolupen i moren. La gran majoria de les amistats no són per sempre, en un món en què no res és per sempre ho serem uns pels altres? Doncs no. Per què et penses que existeixen trenta mil maneres diferents de fer amics a les xarxes, o per què la gent fa amics nous entre els compis dels gimnàs, a la feina, entre pares de l'escola, al parc amb els gossos fins i tot? Perquè tots entrem a la vida dels altres, i hi sortim. I d'altres entren a la nostra, i hi surten. Ja no vivim 40 anys, en vivim 80, i passem per mil etapes diferents a la vida... no som els mateixos en tots aquests anys, canviem nosaltres i canvien els altres, de manera diferent, sovint. Aquells qui un dia vam triar com amics, per afinitat o per circumstàncies o...
- Quina ràbia, jo vull que per a mi sigui tan fàcil... necessito motius de pes o sóc incapaç de fer-ho.
- Motius de pes, Esther? Au, no és prou motiu sentir-te lliure per triar amb qui vols i amb qui ja no vols compartir el teu dia a dia!? Que no passa res, que la vida està plena de possibles amics, coneguts i amistançats! Queda't amb allò positiu, ara que encara pots, amb allò que heu compartit de bo. I després de fer balanç, si ho tens clar, i sense cap sentiment de culpa, nena, només porque tu lo vales, doncs dius allò de Bon vent, i barca nova! Que de vegades, si t'hi poses a mirar bé, nos sobran los motivos!!!
(Ai, no sé per què vaig continuar xerrant i xerrant dient-li res, feia estona que havia deixat d'escoltar-me, com fa ella quan un tema no li acaba de convèncer. I què? Em sobren els motius per ser amiga seva. Esther, guapa, t'estimo!!!)
...
He pensant molt en aquesta conversa, molt. Tinc jo un parell de relacions també que a dia d'avui potser...
(gairebé res no és etern... shhhhhhhhhhh he dit gairebé!!!)
dimarts, 10 de desembre del 2013
diumenge, 8 de desembre del 2013
Pugem novament al Matagalls?
Divendres vam tornar a pujar al Matagalls. Des de Sant Marçal. El camí és molt més agradable... perquè normalment està menys transitat que la pujada des de Collformic. És una pujada fàcil i a prop de casa.
Hi vam anar els quatre, de la família de quatre.
Els nòvios divorciats, la gran, ara amb 15, i la petita amb 11. Les dues gates es van quedar a casa força amples!
Darrerament, per un motiu o un altre no fem muntanya els quatre junts: o hi vaig jo amb els voluntaris, o hi anem ell i jo sols o bé amb la petita, o amb la gran (si el cim és més 'cansat' per la mandrosa de la petita). Però els quatre no coincidíem feia uns mesos.
Sento que se m'escapa el temps, que corre i corre, que ens fem grans, que elles creixen i aviat (quant de temps?) ja no tindran ganes de sortir amb nosaltres els caps de setmana, o les vacances.
Fa un parell de dies una amiga em va preguntar precisament això, si la gran encara anava amb nosaltres quan sortíem. Sí, sí, pensava jo creuant els dits, sí, encara.
Això és una senyal, que diria ella.
I novament, mirant el capítol 10x7 d'Anatomia de Grey van tornar a comentar això mateix: No vull perdre'm els seus anys, mentre ella encara vulgui celebrar les festes (parlaven de Halloween) amb mi!
Hi ha un truc? Tenia un company que deia que el truc era no deixar d'organitzar sortides diferents, encuriosir-les, fer-les participar en la tria de la destinació (sigui pujar a un cim, o anar a veure una peli, com avui, que hem anat al cinema a veure una d'espanyola!).
Sí, és llei de vida que vulguin volar, i nosaltres serem abaix mirant-les, gaudint de la seva autonomia aconseguida a base d'autoestima.
Bien!
...
Aquesta te la dedico a tu, segur que aquests dies em trobaràs a faltar... tant com jo a tu!!!
(Perquè no sempre l'original és el millor, de vegades la versió supera l'original. I les segones parts, qualsevol primera part!!)
Hi vam anar els quatre, de la família de quatre.
Els nòvios divorciats, la gran, ara amb 15, i la petita amb 11. Les dues gates es van quedar a casa força amples!
Darrerament, per un motiu o un altre no fem muntanya els quatre junts: o hi vaig jo amb els voluntaris, o hi anem ell i jo sols o bé amb la petita, o amb la gran (si el cim és més 'cansat' per la mandrosa de la petita). Però els quatre no coincidíem feia uns mesos.
Sento que se m'escapa el temps, que corre i corre, que ens fem grans, que elles creixen i aviat (quant de temps?) ja no tindran ganes de sortir amb nosaltres els caps de setmana, o les vacances.
Fa un parell de dies una amiga em va preguntar precisament això, si la gran encara anava amb nosaltres quan sortíem. Sí, sí, pensava jo creuant els dits, sí, encara.
Això és una senyal, que diria ella.
I novament, mirant el capítol 10x7 d'Anatomia de Grey van tornar a comentar això mateix: No vull perdre'm els seus anys, mentre ella encara vulgui celebrar les festes (parlaven de Halloween) amb mi!
Hi ha un truc? Tenia un company que deia que el truc era no deixar d'organitzar sortides diferents, encuriosir-les, fer-les participar en la tria de la destinació (sigui pujar a un cim, o anar a veure una peli, com avui, que hem anat al cinema a veure una d'espanyola!).
Sí, és llei de vida que vulguin volar, i nosaltres serem abaix mirant-les, gaudint de la seva autonomia aconseguida a base d'autoestima.
Bien!
...
Aquesta te la dedico a tu, segur que aquests dies em trobaràs a faltar... tant com jo a tu!!!
(Perquè no sempre l'original és el millor, de vegades la versió supera l'original. I les segones parts, qualsevol primera part!!)
divendres, 29 de novembre del 2013
dissabte, 12 d’octubre del 2013
God Save the Queen o les segones oportunitats existeixen!
Pos sí, és el meu bloc i puc dir tantes vegades com vulgui allò que desitgi així que ho diré un cop més: M'agrada molt anar a concerts, molt. A la meva família, la de part de mare, gairebé tots són músics o toquen algun instrument (vull dir que n'hi ha que s'hi guanyen la vida amb la música, com la Marta, amb el violí o bé que compaginen la seva feina amb, per exemple, dirigir una coral, una senyora coral, com el Tio Federi, o bé s'han tret ja de grans el curs superior de guitarra al conservatori, la tia Mari Cruz, sense oblidar el Chacho, el músic major de la família, i organista del poble fins la seva mort, el tio Patxi que tocava a un grup per pagar-se la carrera de dret, ma mare que va i ve amb el piano però sense decidir-se a posar-se en sèrio... o fins i tot, com la majoria dels petits de la família, toquen el piano, el violí, el violoncel, o la travessera com el nen). Deu ser que tenen el gen de l'art, de la música, de la veu (l'Aina, ja ho sabeu, té una veu d'impressió i a la seva habitació ja té quatre guitarres, un ukelele i sospira, ara, per un baix, una acústica, i...).
Prou.
El que sí és cert és que jo ho vaig intentar però ni tinc oïda musical per cantar, ni paciència per aprendre a tocar un instrument, ni, naturalment, un interès especial en aprendre'n. Tal qual. (o eso o el gen pasó de largo por mis cromosomas, huyó vilmente, el cobarde)
Això sí, miro d'anar, des de sempre, a tants concerts com puc, com si una cosa suplís l'altra, que no.
Aquest matí ho comentava amb una amiga fent el cafè (perquè el concert de que avui us parlaré, el d'ahir, tenia com a teloneros un grup tribut a Dire Stratis, a la gira Brothers in arms, es deien: Brothers in Band): Quin any vam anar al Velòdrom a sentir Dire Straits? El 85, el 86, jo feia COU, jo sortia amb el pepet, jo... total, tot just ho acabo de mirar a santgoogle: Dire Straits va actuar al velòdrom d'Horta el juny de 1985 i allà que hi vam ser-hi, ella i jo, i ja veus tu, més de 28 anys després feia cafè amb aquella mateixa amiga l'endemà d'anar a un concert d'un grup tribut a aquell mateix grup i aquella mateixa gira... en fi, la vida, que de vegades és bonica!
Doncs a lo que iba: Ahir a la nit, al Sant Jordi Club, vam gaudir, flipar, recordar, viure i reviure un dels grans, mort fa més de 20 anys, sí, però immortal, ahir vam ser amb Queen, al seu concert de Wembley del 86! God Save the Queen.
Buf, el 1986, Queen -tot el grup- concertejava per tot el món, en la que seria la seva darrera gira, amb un espectacle increïble, per acabar aterrant a Barcelona el dia 1 d'agost de 1986. Un dels concerts més desitjats per mi, d'un dels cantants més personals, més carismàtics, i més autèntics del món... i no hi vaig poder anar perquè, ja veus tu, estava treballant a un càmping de la costa tot l'estiu.
Mai he tornat a mirar si aquella era la data, no m'ha calgut, sempre ho he tingut al cap: l'1 d'agost del 86, Núria, et vas perdre la possibilitat d'anar al concert de, més que del teu grup, del teu particular mestre de vida: Freddie Mercury. Ja mai més tindràs l'opció...
Però però però... ai, qui va donar el toc de sortida a les bandes tribut? Gràcies, gràcies, gràcies. Sí, ahir a la nit vaig anar al concert del 86, però gaudint com no ho hauria pogut fer (impossible) en aquells anys. Primer perquè ara sóc i em sento lliure mentalment (a tomar pel cul el forn) però sobretot perquè vaig anar de concert amb les meves filles, la meva parella, el meu nebot (vale, pagant jo)!!! Té això preu!? Té preu tenir una segona oportunitat així? (que li diguin a l'amiga amb qui avui he fet cafè parlant de segones oportunitats i d'altres temes, oi reina?)
Un so fantàstic, un públic més que entregat (sona a tòpic però és tal qual), el concert que tots ens sabíem de memòria, un Freddie que semblava més viu que mort (gràcies). Tot, tot igual, la Betty Boop, la jaqueta groga, el xandall blanc de ratlles vermelles, l'aigua i les ampolles llançades al públic i ese culo de gracia infinita...
Gràcies, sí, unes llàgrimes inicials van confirmar-me que sí, que és possible, que jo ahir creia que en Freddie no havia mort, que aquesta malaltia que avui dia és crònica i no mortal, i que també es va dur una de les persones que més m'he estimat, no l'havia vençut.
Una gran nit, una gran família, la meva (bàsicament per suportar els meus canvis de parer, d'idea, d'humor... per estimar-me!!).
...
Em pregunto què portaria pitjor: Que les meves filles suspenguessin alguna assignatura, o buf, repetissin curs; que votessin PP; que no fossin tolerants amb la resta del món o... que ahir haguessin preferit anar al concert del Sant Jordi (Pablo Alboran) abans que al concert del Sant Jordi Club on vam gaudir d'un dels grups (que en tenim més que compartim, eh) que més ens agrada als quatre de casa: Queen. Perquè sí, ahir vam anar a veure Queen!!!
Us deixo l'enllaç del concert de Wembley...
Prou.
El que sí és cert és que jo ho vaig intentar però ni tinc oïda musical per cantar, ni paciència per aprendre a tocar un instrument, ni, naturalment, un interès especial en aprendre'n. Tal qual. (o eso o el gen pasó de largo por mis cromosomas, huyó vilmente, el cobarde)
Això sí, miro d'anar, des de sempre, a tants concerts com puc, com si una cosa suplís l'altra, que no.
Aquest matí ho comentava amb una amiga fent el cafè (perquè el concert de que avui us parlaré, el d'ahir, tenia com a teloneros un grup tribut a Dire Stratis, a la gira Brothers in arms, es deien: Brothers in Band): Quin any vam anar al Velòdrom a sentir Dire Straits? El 85, el 86, jo feia COU, jo sortia amb el pepet, jo... total, tot just ho acabo de mirar a santgoogle: Dire Straits va actuar al velòdrom d'Horta el juny de 1985 i allà que hi vam ser-hi, ella i jo, i ja veus tu, més de 28 anys després feia cafè amb aquella mateixa amiga l'endemà d'anar a un concert d'un grup tribut a aquell mateix grup i aquella mateixa gira... en fi, la vida, que de vegades és bonica!
Doncs a lo que iba: Ahir a la nit, al Sant Jordi Club, vam gaudir, flipar, recordar, viure i reviure un dels grans, mort fa més de 20 anys, sí, però immortal, ahir vam ser amb Queen, al seu concert de Wembley del 86! God Save the Queen.
Buf, el 1986, Queen -tot el grup- concertejava per tot el món, en la que seria la seva darrera gira, amb un espectacle increïble, per acabar aterrant a Barcelona el dia 1 d'agost de 1986. Un dels concerts més desitjats per mi, d'un dels cantants més personals, més carismàtics, i més autèntics del món... i no hi vaig poder anar perquè, ja veus tu, estava treballant a un càmping de la costa tot l'estiu.
Mai he tornat a mirar si aquella era la data, no m'ha calgut, sempre ho he tingut al cap: l'1 d'agost del 86, Núria, et vas perdre la possibilitat d'anar al concert de, més que del teu grup, del teu particular mestre de vida: Freddie Mercury. Ja mai més tindràs l'opció...
Però però però... ai, qui va donar el toc de sortida a les bandes tribut? Gràcies, gràcies, gràcies. Sí, ahir a la nit vaig anar al concert del 86, però gaudint com no ho hauria pogut fer (impossible) en aquells anys. Primer perquè ara sóc i em sento lliure mentalment (a tomar pel cul el forn) però sobretot perquè vaig anar de concert amb les meves filles, la meva parella, el meu nebot (vale, pagant jo)!!! Té això preu!? Té preu tenir una segona oportunitat així? (que li diguin a l'amiga amb qui avui he fet cafè parlant de segones oportunitats i d'altres temes, oi reina?)
Un so fantàstic, un públic més que entregat (sona a tòpic però és tal qual), el concert que tots ens sabíem de memòria, un Freddie que semblava més viu que mort (gràcies). Tot, tot igual, la Betty Boop, la jaqueta groga, el xandall blanc de ratlles vermelles, l'aigua i les ampolles llançades al públic i ese culo de gracia infinita...
Gràcies, sí, unes llàgrimes inicials van confirmar-me que sí, que és possible, que jo ahir creia que en Freddie no havia mort, que aquesta malaltia que avui dia és crònica i no mortal, i que també es va dur una de les persones que més m'he estimat, no l'havia vençut.
Una gran nit, una gran família, la meva (bàsicament per suportar els meus canvis de parer, d'idea, d'humor... per estimar-me!!).
...
Em pregunto què portaria pitjor: Que les meves filles suspenguessin alguna assignatura, o buf, repetissin curs; que votessin PP; que no fossin tolerants amb la resta del món o... que ahir haguessin preferit anar al concert del Sant Jordi (Pablo Alboran) abans que al concert del Sant Jordi Club on vam gaudir d'un dels grups (que en tenim més que compartim, eh) que més ens agrada als quatre de casa: Queen. Perquè sí, ahir vam anar a veure Queen!!!
Us deixo l'enllaç del concert de Wembley...
diumenge, 6 d’octubre del 2013
Catalunya - Dinamarca
(Buf, què en fa de temps que no hi escric, oi?
Mandra, massa feina pendent, cursos, ara el màster, relacions socials represes, cervesetes incloses, manca de gimnàs, però reaparició de la bici a la meva vida...)
Sí, aquest setembre, com a final de vacances, d'unes vacances on hem gaudit de platja (Cambrils, Blanes), de muntanya (la Pica, Parc del Garraf), de poblets (El Vilosell)... no hi podia faltar el viatge estrella de la família de quatre (sí, divorciats, però nòvios i compartint més que mai, ja ho va escriure en Lampedusa: és necessari que tot canviï si volem que tot romangui igual): Dinamarca!
Fa molts anys l'Aina va dir (cansada d'anar a França, suposo, perquè jo en sóc una enamorada) que volia fer un viatge a un país on no hi anés habitualment la gent, entre d'altres (Islàndia, la seva destinació des de fa anys i que potser algun dia podrem realitzar) va dir els països escandinaus: Suècia, Noruega o Dinamarca (es veu que els Finlandesos no se'n senten, d'escandinaus, no m'estranya, a poc que coneguem la seva història no sé en quin marc polític, social es troben còmodes).
Vam decidir (mana la pasta, sovint) Dinamarca.
Jo, que de geografia zero, sempre, vaig haver de buscar-lo al mapa, vaja, el tenia ubicat però ni idea del seu perfil, ara ja controlo, una illa on es troba Copenhage, una altra illa al mig dita Fiona, i la península de Jutlàndia. A banda unes quantes illetes més conformen aquest meravellós país!
Si voleu saber com hi arribar-hi, què no us podeu perdre, quines rutes fer... no continueu llegint, si voleu conèixer els motius pels quals jo us el recomano com a propera destinació: continueu en línia.
A veure, fem números, 2.800 euros, tots quatre, tot inclòs. Anada i tornada en vol directe a Copenhage. Cotxe de lloguer quatre dies. Menjar preparat a l'apartament (tres nits) i la resta o bé a llocs baratets (el Mcdonald's és un magnífic recurs per sopar fora d'hores i bé de preu, sí, així de clar) o amb entrepans preparats als llocs més increïbles! No, no és car. És car viure a Catalunya, molt, i ofereix ben pocs serveis. És molt molt car viure a Barcelona, molt, i ofereix zero prestacions a canvi, però Dinamarca, tenint en compte no tan sols el sou mig d'allà (2.500 euros) no és car pels danesos com si és car, i molt, viure a Catalunya tenint en compte el sou mig d'aquí (prop de 1.000/1.200 euros?). Em fa ràbia, molta ràbia.
Què no té Dinamarca? Muntanyes! D'acord, i què? (el cim més alt no arriba als 150 metres) A canvi tampoc té turistes espanyols, ep, ni catalans. No suporto, rara, sí, ho sé, no suporto trobar-nos catalans allà on anem (som ben pesats i xerraires i amb ganes de trepitjar tot allò trepitjable, pa lo bueno i pa lo malo).
L'opció de caminar és més que pràctica, o d'anar en bici allà on vulguis, o de fer ús del transport públic que comunica fantàsticament tot el país. De bicis en trobem a la ciutat (aparcaments per a bicis de dos i tres pisos, i zones on trobar a Wally és més senzill que trobar essent forani la teva bici), als pobles, per les carreteres. A la capital ens desplacem en metro, dues línies, bus, tren i rodalies, ah, i el darrer dia fem una visita en barco.
Una ciutat, copenhage, plena de canals, amb cases flotants (velers o grans catamarans), neta (com tota Dinamarca, no tan neta que fa ràbia com Suïssa, ni tan bruta com Barcelona, sí, li tinc mania, què hi farem?), fàcil de recórrer caminant, gaudint del passeig, amb molts llocs on menjar, fer cafè, cervesa, a preus raonables (i no tant raonables, si vols, és clar). Una ciutat oberta, on vam tenir la sort de gaudir d'uns temps, climatològicament fantàstic, però no oblideu sempre sempre dur o bé paraigües o bé xubasquer (rollo com quan vas a la muntanya i portes capes com cebes de roba, perquè ara fa sol que flipes, ara fa fred, ara plou una mica, ara fa sol de nou... parlo del mes de setembre).
Un cotxe de lloguer és una bona opció si aneu carregats, com nosaltres, de menjar comprat a Barna i portat allà en dues motxiles (per 17 euros vam facturar dues motxiles carregades de dalt a baix de menjar i beure: sucs, llet, cremes de verdures de les meves, pasta, arròs, embotits, de tot!!). Però el tren us durà allà on vulgueu (nosaltres vam optar pel cotxe perquè ens coneixem i sabem com podem canviar de plans en dos minuts). Vam punxar a uns dels fiords de Jutlàndia. Buf, mama por, però vam demanar ajut a un home guapo guapo (sí, perquè triar un de no tan guapo) i ell va parlar amb els de la casa de lloguer del cotxe. Poc menys d'una hora després ja teniem el tipus de la grua allà que amb un parxe i poc més (no, no ens va canviar la roda, allà no porten, els cotxes, rodes de recanvi) va permetre'ns continuar el nostre camí: Skagen era la destinació, la fi del món, allà on conflueixen el mar Bàltic i el mar del Nord. Més que recomanable.
No vam visitar l'interior de cap Palau i ens vam negar a entrar al Tívoli però vam passejar, recórrer, buscar, trobar tresors magnífics. Legoland, per exemple, a Billund, un autèntic parc d'atraccions: net, amb sales perquè els més petits puguin dormir si estan cansats, on les mares puguin alletar els seus fills tranquil·lament, on els gossos són benvinguts... (On no hi ha els xiclets fastigosos repugnants enganxats al sostre de les atraccions quan passes per un túnel, com a Port Aventura). Ah, com són aquests danesos (que en dono fe, beuen, i molt, però vaja, no més que el que bevem aquí), el dia que vam visitar el parc una de les atraccions estava llogada a uns particulars (una empresa, crec), conscients, els danesos, que no podríem gaudir d'aquella atracció ens van 'regalar' quatre entrades per tornar-hi l'any vinent: Igualito que aquí, lo mismito! (sí, sí, em fa ràbia, novament!)
Allà on anàvem trobàvem una taula on dinar, i uns lavabos públics (amb paper i sabó, mama, em deia l'Aina) ben a prop. Genial, senzillament genial.
Tindria moltes anècdotes per explicar, sensacions, records gravats ja per sempre, però em quedo amb la més important: Com més viatgem, els de casa, més volem viatjar. I me da que aquesta sensació és universal.
Sí, definitivament, Dinamarca és més que recomanable.
...
Aquesta cançó sonava a la ràdio del cotxe (amb seients amb calefactors, toma ja!), l'Aina li sentia cantar a la seva amiga Mercè i va haver de ser allà que en sabés el nom i el títol (el Shazam és fantàstic, oi?)
Així, doncs, aquesta és la cançó del viatge, del nostre darrer viatge (diuen les meves guapes que no patim, que continuaran viatjant amb nosaltres encara que siguin molt grans... sempre que nosaltres paguem, és clar, doncs sabeu: així serà!)
Mandra, massa feina pendent, cursos, ara el màster, relacions socials represes, cervesetes incloses, manca de gimnàs, però reaparició de la bici a la meva vida...)
Sí, aquest setembre, com a final de vacances, d'unes vacances on hem gaudit de platja (Cambrils, Blanes), de muntanya (la Pica, Parc del Garraf), de poblets (El Vilosell)... no hi podia faltar el viatge estrella de la família de quatre (sí, divorciats, però nòvios i compartint més que mai, ja ho va escriure en Lampedusa: és necessari que tot canviï si volem que tot romangui igual): Dinamarca!
Fa molts anys l'Aina va dir (cansada d'anar a França, suposo, perquè jo en sóc una enamorada) que volia fer un viatge a un país on no hi anés habitualment la gent, entre d'altres (Islàndia, la seva destinació des de fa anys i que potser algun dia podrem realitzar) va dir els països escandinaus: Suècia, Noruega o Dinamarca (es veu que els Finlandesos no se'n senten, d'escandinaus, no m'estranya, a poc que coneguem la seva història no sé en quin marc polític, social es troben còmodes).
Vam decidir (mana la pasta, sovint) Dinamarca.
Jo, que de geografia zero, sempre, vaig haver de buscar-lo al mapa, vaja, el tenia ubicat però ni idea del seu perfil, ara ja controlo, una illa on es troba Copenhage, una altra illa al mig dita Fiona, i la península de Jutlàndia. A banda unes quantes illetes més conformen aquest meravellós país!
Si voleu saber com hi arribar-hi, què no us podeu perdre, quines rutes fer... no continueu llegint, si voleu conèixer els motius pels quals jo us el recomano com a propera destinació: continueu en línia.
A veure, fem números, 2.800 euros, tots quatre, tot inclòs. Anada i tornada en vol directe a Copenhage. Cotxe de lloguer quatre dies. Menjar preparat a l'apartament (tres nits) i la resta o bé a llocs baratets (el Mcdonald's és un magnífic recurs per sopar fora d'hores i bé de preu, sí, així de clar) o amb entrepans preparats als llocs més increïbles! No, no és car. És car viure a Catalunya, molt, i ofereix ben pocs serveis. És molt molt car viure a Barcelona, molt, i ofereix zero prestacions a canvi, però Dinamarca, tenint en compte no tan sols el sou mig d'allà (2.500 euros) no és car pels danesos com si és car, i molt, viure a Catalunya tenint en compte el sou mig d'aquí (prop de 1.000/1.200 euros?). Em fa ràbia, molta ràbia.
Què no té Dinamarca? Muntanyes! D'acord, i què? (el cim més alt no arriba als 150 metres) A canvi tampoc té turistes espanyols, ep, ni catalans. No suporto, rara, sí, ho sé, no suporto trobar-nos catalans allà on anem (som ben pesats i xerraires i amb ganes de trepitjar tot allò trepitjable, pa lo bueno i pa lo malo).
L'opció de caminar és més que pràctica, o d'anar en bici allà on vulguis, o de fer ús del transport públic que comunica fantàsticament tot el país. De bicis en trobem a la ciutat (aparcaments per a bicis de dos i tres pisos, i zones on trobar a Wally és més senzill que trobar essent forani la teva bici), als pobles, per les carreteres. A la capital ens desplacem en metro, dues línies, bus, tren i rodalies, ah, i el darrer dia fem una visita en barco.
Una ciutat, copenhage, plena de canals, amb cases flotants (velers o grans catamarans), neta (com tota Dinamarca, no tan neta que fa ràbia com Suïssa, ni tan bruta com Barcelona, sí, li tinc mania, què hi farem?), fàcil de recórrer caminant, gaudint del passeig, amb molts llocs on menjar, fer cafè, cervesa, a preus raonables (i no tant raonables, si vols, és clar). Una ciutat oberta, on vam tenir la sort de gaudir d'uns temps, climatològicament fantàstic, però no oblideu sempre sempre dur o bé paraigües o bé xubasquer (rollo com quan vas a la muntanya i portes capes com cebes de roba, perquè ara fa sol que flipes, ara fa fred, ara plou una mica, ara fa sol de nou... parlo del mes de setembre).
Un cotxe de lloguer és una bona opció si aneu carregats, com nosaltres, de menjar comprat a Barna i portat allà en dues motxiles (per 17 euros vam facturar dues motxiles carregades de dalt a baix de menjar i beure: sucs, llet, cremes de verdures de les meves, pasta, arròs, embotits, de tot!!). Però el tren us durà allà on vulgueu (nosaltres vam optar pel cotxe perquè ens coneixem i sabem com podem canviar de plans en dos minuts). Vam punxar a uns dels fiords de Jutlàndia. Buf, mama por, però vam demanar ajut a un home guapo guapo (sí, perquè triar un de no tan guapo) i ell va parlar amb els de la casa de lloguer del cotxe. Poc menys d'una hora després ja teniem el tipus de la grua allà que amb un parxe i poc més (no, no ens va canviar la roda, allà no porten, els cotxes, rodes de recanvi) va permetre'ns continuar el nostre camí: Skagen era la destinació, la fi del món, allà on conflueixen el mar Bàltic i el mar del Nord. Més que recomanable.
No vam visitar l'interior de cap Palau i ens vam negar a entrar al Tívoli però vam passejar, recórrer, buscar, trobar tresors magnífics. Legoland, per exemple, a Billund, un autèntic parc d'atraccions: net, amb sales perquè els més petits puguin dormir si estan cansats, on les mares puguin alletar els seus fills tranquil·lament, on els gossos són benvinguts... (On no hi ha els xiclets fastigosos repugnants enganxats al sostre de les atraccions quan passes per un túnel, com a Port Aventura). Ah, com són aquests danesos (que en dono fe, beuen, i molt, però vaja, no més que el que bevem aquí), el dia que vam visitar el parc una de les atraccions estava llogada a uns particulars (una empresa, crec), conscients, els danesos, que no podríem gaudir d'aquella atracció ens van 'regalar' quatre entrades per tornar-hi l'any vinent: Igualito que aquí, lo mismito! (sí, sí, em fa ràbia, novament!)
Allà on anàvem trobàvem una taula on dinar, i uns lavabos públics (amb paper i sabó, mama, em deia l'Aina) ben a prop. Genial, senzillament genial.
Tindria moltes anècdotes per explicar, sensacions, records gravats ja per sempre, però em quedo amb la més important: Com més viatgem, els de casa, més volem viatjar. I me da que aquesta sensació és universal.
Sí, definitivament, Dinamarca és més que recomanable.
...
Aquesta cançó sonava a la ràdio del cotxe (amb seients amb calefactors, toma ja!), l'Aina li sentia cantar a la seva amiga Mercè i va haver de ser allà que en sabés el nom i el títol (el Shazam és fantàstic, oi?)
Així, doncs, aquesta és la cançó del viatge, del nostre darrer viatge (diuen les meves guapes que no patim, que continuaran viatjant amb nosaltres encara que siguin molt grans... sempre que nosaltres paguem, és clar, doncs sabeu: així serà!)
divendres, 23 d’agost del 2013
Vamos a comernos el mundo? De momento, el Naranjo... sí!!!
Bona feina, l'escalada, parella.
Bona feina, el vídeo, les fotografies, el muntatge i, sí, la música, també.
(fa molts molts anys, un dia li vaig dir: Saps una cosa, Laia, tu ets filla meva. Algun dia ho havies de saber. Em pregunto si el neguit a realment tenir-me a mi com a mare li va durar gaire...)
Bona feina, el vídeo, les fotografies, el muntatge i, sí, la música, també.
(fa molts molts anys, un dia li vaig dir: Saps una cosa, Laia, tu ets filla meva. Algun dia ho havies de saber. Em pregunto si el neguit a realment tenir-me a mi com a mare li va durar gaire...)
Motius
Estic molt, molt trista i sé que em costarà dormir.
Em pregunto si és pitjor quan la tristesa envaeix sense motiu,
o quan et menja per dins
o quan et menja per dins
per
una causa que coneixes bé.
Tant és,
ara, només sé
ara, només sé
...que estic molt trista.
Bona nit.
dilluns, 12 d’agost del 2013
El Vilosell: El poble que no tenim!!
Ahir, quan marxàvem, la gran em deia això mateix: Sí, sí que
voldré tornar-hi, és el poble que no tenim!!
Quan jo era petita, fins el 16 anys, més o
menys, anava al poble de ma mare. Un poble de vora 2.000 habitants de la Ribera
de Navarra. Potser tenia 11 o 12 anys quan la meva àvia em va dir: Ven, ven,
que te voy a presentar unas 'amiguicas'... I au, ja vaig formar part d'una
'penya'. Vaja, vaig formar part perquè pagava el que costava el local (penya),
perquè tenia la camisa igual que elles, perquè érem si fa no fa de la mateixa
edat, perquè era el grup que m'havia tocat per edat des que era més petita,
perquè... però només això: vaig formar-ne part. Mai vaig ser una més, ni em
vaig integrar, ni queia bé, ni em venien a buscar com a les altres, a casa, per
anar a la piscina.
I direu? Vale, i què? Res, que és durillo
perquè si no t'integres ets la rara. Potser ja va començar a quedar-me clar
aleshores que era una mica rara. Així que aleshores va ser quan vaig començar a
ajuntar-me amb la penya dels nois que, per edat, em tocava. Sempre que podia
anava amb ells: a les nits, a dinar, a prendre alguna beguda, a la piscina, al
riu... Però és clar, duia mala fama. La mateixa àvia que m'havia presentat 'las
amiguicas' em va dir que no era gaire bo que anés més amb nois que amb noies.
'Por qué?' 'Pues porque la gente habla'... I què, i què? La gent sempre parla,
sempre parlem, és component inherent a la persona humana (altra cosa és que la
gent parli per fer mal, o parli perquè s'avorreix, o parli inventant-se
pel·lícules, o parli per fotre la vida d'algú determinat, que també s'ha donat,
és clar).
En uns anys vaig decidir que no, que m'era
igual si quedava pitjor o millor, que sortia del grup de noies que, per edat,
em tocava, i m'anava amb el grup de ma germana gran, i sí, evidentment, seguia
voltant amb els nois (pobra gent, la que parlava, mai en tots aquells anys, i
van ser molts, em vaig liar amb ningú del poble).
Bé, el que us deia, a banda d'aquell poble
on sempre podíem anar amunt i avall pel carrer i sense els pares, també a
Barcelona, al barri on aleshores vivia, Poble Sec, podia jugar i córrer i
sortir i entrar de casa sense cap problema. En definitiva, que estic més que
feliç d'haver-me passat els primers anys de la meva vida (i no tan primers) al
carrer. Pos sí.
Però és clar, quan van arribar les nenes,
ja no teníem casa on anar al poble. I ja no vivíem a Poble Sec (ni a dia d'avui
és el barri que era), així que elles mai no han tingut un poble o un barri on passar-se el dia al carrer. Això ho hem comentat en moltes ocasions, a casa, i
tot i que quan estem de vacances acostumem a marxar fora les tres setmanes que fem
-d'una en una- sempre anem a llocs diferents, vaja, que no ens agrada repetir,
així que no arrelem mai enlloc, i elles troben a faltar: El poble que no tenim...
De casualitat, com passen les coses més
meravelloses, aquesta darrera setmana hem estat a un poble en la franja entre
Lleida i Tarragona, un poble petit, vora cent habitants, amb nens pel carrer,
piscines, bon temps, fresqueta a la nit, i una casa on hem estat fantàsticament
bé.
O millor encara.
Buf, les nens entraven i sortien, venien
els nens a buscar-les, a sopar, a 'menjar pastanagues', a sentir la gran amb la
guitarra o a res. I, nosaltres, gràcies a la guia/fada que ens va portar en
aquell poble, hem pogut integrar-nos al nostre ritme, sense la por, novament, a
sentir-me la rara!!!
I sí, possiblement, hi tornarem, com si
aquell, en aquestes alçades, fos el poble que no tenim...!!!
Gràcies!!!
PS. I la tercera i darrera setmana de
vacances, al setembre, marxem a Dinamarca, i no, no m'emporto la fada ni el seu
fill a la maleta! Però si hi vinguessin estaria més que encantada!
...
La cançó que l'Aina va dir que tota
parella havia de tenir... és aquesta!
(sí, sí, ja sé que és del Leonard Cohen
però és que la versió que ens toca i canta ella és aquesta de Russian Red)
diumenge, 4 d’agost del 2013
Un nou repte: La Pica d'Estats!! (3.143 m)
...vaja, depèn del web, Guía, ressenya que llegueixis et sortirà una altra altitud, n'he vist de diferents. Se me'n refum, per què!? Perquè he fet el Cim, oe, oeeeeeeeeee, oeeeeeeeeee, oe, oe!!
Val, sí, d'acord, hi havia canalla de quinze anys (i menys, algun també) que el feia però en tinc 43 i què òsties si no m'animo jo!!!
La sortida des de Barna va ser divendres dia 2 d'agost (2013). Cap a les 9 del matí marxàvem amb el cotxe cap a la meva estimada França: l'Aina, el cap d'expedició Miguel, i jo mateixa. L'Aina és una crack a la muntanya, i no només, com a mare estic molt més que orgullosa d'ella (quan parli de la Jana diré el mateix, naturalment) en molts aspectes, però com a muntanyenca que és... em cau (ens cau, al jefe, també) la baba!!!
Total, arribem a l'aparcament de l’Artigues (ens tornem locus per localitzar la zona al GPS, al mapa no hi surt, se siente, només Espanya i Portugal, haver-ne comprat un de França, tia lista!!) on ja hi trobem un munt de cotxes. Des de Barna hem pujat fins a Puigcerdà pel túnel del Cadí (una mica més de 11 euros que en aquest cas no em fa res pagar, jo que sóc anti-autopistes de peatge) d'allà arribarem per carretera francesa fins a Tarascó d'Arieja, passant per Auzat, Vic-de-Sòs i finalment, una mica abans d'arribar al poble de l’Artigues, deixem el cotxe a l'aparcament (1.180 m): Són genials aquests francesos (acabarem anant-nos a viure allà el Miguel i jo, tard o d'hora) tenen una zona de sortida d'excursions ben organitzada, taules, serveis, contenidors prou nets, i el magnífic riu a la vora. Entotà deixem allà el cotxe i agafem les motxilles, colló, pesen! Però aquest cop no portem les tendes perquè farem nit al refugi de Pinet (2.250 m), ja que l'ascensió és per la cara Nord de la Pica.
Dinem gràcies al nostre magnífic fogonet i ja atipats (de menjar de sobre, però molt bo) comencem la pujada. Són les 15h. Fot una calda de la òstia. Molta, molta. Exagerada. Al poc de començar ja vaig dient-me: Núria, ni de broma puges fins al refugi! I el Miguelito: Respira, respira, hazme caso, así, el aire entra por la nariz, y lo expulsas por la boca poco a poco. L'Aina se'n fot de son pare i jo continuo pensant: no puc, no puc. Ja fa més de dos mesos que estic a dieta estricta i això en les energies que (no) tinc... es nota. El bosc és molt agradable, però en poc menys d'una hora s'acaba. Més calor, més sol, més calor. Puta onada de calor i puta hora de sortida! (ahir, l'Aina, va decidir sortir a la platja amb els seus amics, i claaaaaaaaaaaro, ja ens veus a son pare i a mi anant-la a buscar a la una de la matinada... i l'endemà fote't quatre hores de cotxe i quatre de pujada per assolir més de 1.000 m de desnivell)
Em queixo de vici, o no. La pujada és dura. Una p*** merda. Em costa horrors. Joé, començo a dubtar de les meves forces. Què em passa? Mica en mica, mica en mica, ells m'esperen, diuen que així aprofiten per descansar. Buf, buf, arriben al refugi abans que jo. Quan veig el Miguel que treu la cara per allà a dalt i em diu: Por aquí, por aquí... crec que veig visions. On? On? El Refugi està en un indret increïble però abans no el veus creus que serà mentida, que allà no hi haurà mai un refugi, que fa més de quatre hores que camino i no hi arribaré, que... (els molt xovinistes a baix indiquen el cim del Montcalm, la Pica només l'anomenen gairebé de passada quan informen en un plafó de la ruta dels 3.000, una variant de La Porta del Cel, digo jo, vamos). Per fi, sí, sí, existeix aquest refugi... i és meravellós. Són més de 1.000 de desnivell en poc més de quatre hores, massa desnivell per a mi en poc temps, però no per una noia que em creuo, la Núria, que fa la pujada en poc menys de dues hores: buaaaaaaaaaaala!
Buf, sopen al refugi -a les set comencen a sopar, allà- tots dos, jo no, jo m'he endut les meves cremetes de verdura que escalfo amb el fogonet i barret de proteïnes. Estic morta, no entenc perquè m'he cansat tant, però començo a pensar si demà podré pujar a la Pica. Aquests dos tenen cara que el cansament no estigui al seu diccionari.
L'endemà d'horeta (nit de roncs, xerrades fluixetes, moviment pujar i baixar de les lliteres... lo que viene siendo dormir en un refugio de muntanya) esmorzem (jo un te, trist) i enfilem. Són les vuit del matí. Comencem la pujada des del refugi i en poc menys de mitja hora ens trobem amb el primer tram important de neu, uns 200 m amb un desnivell rollo pista negra. Quina por! Per sort portem tres parells de grampons, un bastó i dos piolets. El miguel no es posa els grampons però fa servir el piolet. L'Aina fa servir els de la Cinta (gràcies, nena!) i jo els de la Marta (el descobriment de l'any per a mi i el meu àngel, aquesta noia!!!). La pujada no presenta gaires dificultats (per tecnicismes, temps, llacs, bla, bla, casi que aneu a buscar un altre bloc, jo em perdo, com sabeu, entre aquestes dades) però sí força trams amb neu perfectament trepitjable sense grampons.
Per fi, allà, increïblement propera està la creu, la Pica al nostre abast. En poc més de tres hores som allà fent-nos les fotos!! Ells, abans, sempre abans que jo, santa paciència que tenen amb mi! Fem la Pica i de baixada també el Verdaguer (3.125 m diu la placa, tot i que també he trobat diferents altituds per aquest cim!). No tenim ganes del Montcalm perquè l'Aina insisteix a baixar avui mateix a Barna, quan en principi la idea era quedar-nos novament al refugi a fer nit. Si és que no tenim cap interès en competir amb ningú! La baixada ens suposa un parell de problemes... col·laterals (una baixada cap al refugi de... Vallferrera, per error que ens fa sumar prop d'una hora i el creuament de la glacera primera per una zona que, tot i marcada per les franges blanca i vermella, és molt molt i molt més complicada que la que hem fet per la pujada i on hem patit moments durs). Arribem al refugi sense cap més contratemps set i escaig després de la sortida!
Provaaaaaaaaa superada!
Al refugi no hi ha aigua, ni lavabo, ni dutxa, ni vàters, ni res. Au, al llac a rentar-te, o al riu en el meu cas, i al camp a fer necessitats vàries.
Sopar, xerrada amb d'altres muntanyencs, dormir i cap a les set (jo he dormit divinament, ells no gaire, sembla ser) amunt. Baixem a les vuit tocades, la baixada, per la dreta enlloc de per l'esquerra és molt més agradable: boira, bones vistes, i amb l'alegria d'haver fet el cim sense contratemps. Dos hores i mitja i ens trobem al cotxe amb la felicitat d'haver-ho aconseguit: Hem fet la Pica!
(com a comentari al marge: El Kilian, el més gran entre els més grans, va trigar en fer -i baixar- del Mont Blanc des de Chamonix una mica més del que jo vaig trigar en pujar de l'aparcament de l’Artigues al refugi de Pinet...:)))) )
Proper repte...?
Per cert, gràcies al Miguel per encoratjar-me però sobretot felicitats a l'Aina: ets de lo más!!!
...
dijous, 25 de juliol del 2013
Una reflexió força interessant
QUAN L'ESTAT S'AMAGA
Vicent Partal
VilaWeb 22/07/2013
Divendres em va sorprendre molt que l'encarregat d'inaugurar els mundials de natació fos Artur Mas. L'estat intenta tallar qualsevol activitat internacional de la Generalitat i per això sobtava molt que cedís aquest protagonisme al president de Catalunya. Però l'explicació cal anar a cercar-la precisament en el desastre en què s'ha convertit Espanya. Simplement s'amagaven perquè no sabien qui posar-hi, no tenien ningú amb garanties de no ser escridassat.
És important això, psicològicament. Em sembla que és la primera volta que veig com l'estat s'amaga, atemorit. Simplement no sabien qui enviar. Fa deu anys el mundial de natació de Barcelona el van inaugurar Cristina de Borbó i Iñaki Urdangarin, que és evident que ara no podien fer-ho. Juan Carlos tampoc. De fet, l'amaguen tant com poden des del famós accident de Botswana. Hauria pogut venir Felipe, però l'havien escridassat al Liceu feia quatre dies i un segon esbronc potser hauria estat massa. I, eliminada la casa reial, els actors polítics tampoc no són presentables. El president del govern, Mariano Rajoy, hauria hagut de sentir amb molta probabilitat una xiuladissa eixordadora. I el ministre encarregat dels esports és un tal Wert, opció, per tant, impossible.
Ve-t'ho ací, doncs. L'estat no sabia qui presentar i per això va 'deixar' que el protagonisme fos per al president de Catalunya. És una anècdota tot plegat? A mi no m'ho sembla. No pas en un estat tan insistent en les relacions diplomàtiques i tan obsessionat amb el procés sobiranista. Més aviat em sembla una lliçó, i molt interessant, sobre la feblesa extrema que demostra avui l'estat espanyol.
Vicent Partal
VilaWeb 22/07/2013
Divendres em va sorprendre molt que l'encarregat d'inaugurar els mundials de natació fos Artur Mas. L'estat intenta tallar qualsevol activitat internacional de la Generalitat i per això sobtava molt que cedís aquest protagonisme al president de Catalunya. Però l'explicació cal anar a cercar-la precisament en el desastre en què s'ha convertit Espanya. Simplement s'amagaven perquè no sabien qui posar-hi, no tenien ningú amb garanties de no ser escridassat.
És important això, psicològicament. Em sembla que és la primera volta que veig com l'estat s'amaga, atemorit. Simplement no sabien qui enviar. Fa deu anys el mundial de natació de Barcelona el van inaugurar Cristina de Borbó i Iñaki Urdangarin, que és evident que ara no podien fer-ho. Juan Carlos tampoc. De fet, l'amaguen tant com poden des del famós accident de Botswana. Hauria pogut venir Felipe, però l'havien escridassat al Liceu feia quatre dies i un segon esbronc potser hauria estat massa. I, eliminada la casa reial, els actors polítics tampoc no són presentables. El president del govern, Mariano Rajoy, hauria hagut de sentir amb molta probabilitat una xiuladissa eixordadora. I el ministre encarregat dels esports és un tal Wert, opció, per tant, impossible.
Ve-t'ho ací, doncs. L'estat no sabia qui presentar i per això va 'deixar' que el protagonisme fos per al president de Catalunya. És una anècdota tot plegat? A mi no m'ho sembla. No pas en un estat tan insistent en les relacions diplomàtiques i tan obsessionat amb el procés sobiranista. Més aviat em sembla una lliçó, i molt interessant, sobre la feblesa extrema que demostra avui l'estat espanyol.
dissabte, 29 de juny del 2013
1 - De Colliure a Llançà
Aquesta primera setmana (vam marxar dissabte 22 de juny i vam tornar dijous 27) ha estat una mica, una mica, diferent. Gustosament diferent. Però també cansadament diferent.
Se'm va ficar al cap fer el Camí de la costa. No és ben bé el GR92 (perquè és bàsicament arran de mar, tant a tocar de l'aigua com des del penya-segat de dalt), ni tampoc és 'purament' camí de ronda. Buscant, buscant vaig trobar dues pàgines, una bàsicament duia a l'altra, i li deien El camí de la mediterrania. Us poso els links per si us pot interessar:
http://www.dexcursio.net/camins-de-la-mediterrania/
http://excursionistes.cat/
Evidentment podíem començar per on volguéssim ja que nosaltres érem els amos de la nostra ruta però vam decidir fer-ho per Colliure i anar baixant fins al darrer poble de Tarragona. Ja sé que, ara, Colliure no és costa catalana però és evident que és un referent, i un poble que no es pot deixar de visitar.
Així, començant per el poble on està enterrat Machado i arribant al poble on 'descansa' Carles Sabater (Colliure-Llançà) hem anat dormint a diferents càmpings (sí, sí, és clar, tren, motxil·les i tendes de campanya a les espatlles):
1 - Tren Clot - Cerbére. Enllaç tren Cerbére - Colliure. El primer càmping (carillu, carillu, 52 euros dues tendes petites, tres nens, dos adults) té la platja a tocar, però està una mica retirat (passat el poble). Potser 2 km més amunt. Amb una calor impressionant. Dormim allà (sopem de fogonet, sí) i l'endemà...
2 - Càmping La Giralde/Colliure - Banyuls sur Mer. Cullons quines vistes, i beneïda Tramuntana. Gràcies! Prop de 6 hores sense comptar les parades. A Banyuls dormim a un càmping xulo municipal. Al mateix càmping sopem de guais a una pizzeria (no, jo amanida i perrier).
3- Banyuls (parada al Carrefour del costat) - Cerbére. Dormim a un altre càmping municipal. Curiosament l'entrada és oberta i has d'anar a la Casa de la Vila (al poble, a dos o tres quilòmetres) a demanar que vols acampar. No ho fem. L'endemà ve un noi molt agradable, un cop ens hem llevat, a dir-nos que abans de marxar passem per la seva oficina. I això fem.
4 - Cerbére - Colera. Ostres quin poble més bonic, sí, i jo ni sabia que existia un poble que es digués així (culturilles que és una!). Un càmping al mig del poble: Sant Miquel. Genial, i millor de preu i amb més serveis que els francesos. Què estrany... (estrany perquè jo sóc una fan incondicional de França, absolutament de tota França!!! I em costa ser imparcial).
5- Colera- Llançà. Fem l'anada només amb la motxil·la del dinar; tornem en tren. Com el càmping està molt bé, i té piscina, per tal que l'aprofitin (jo, ni un dit del peu) decidim quedar-nos-hi una nit més i no muntar i desmuntar. I sí, també, per anar lleugers de pes. No té res a veure portar tendes, sacs, roba, menjar, a sobre que anar de passejant.
En fi, uns dies magnífics, on el vent meravellós Tramuntanero ens ha ajudat a suportar els moments de més sol. Uns dies on hem desconnectat. Dies en què hem estat els quatre, i el Jesús quatre dies (empanat, enamorat), molt units. Just abans que l'Aina marxés a Dublin aquest matí dues setmanetes.
...
He estat molt bé, molt centrada en el moment present, però tot és tornar aquí i sentir que no puc dominar -novament- la meva ment, que els pensaments van i vénen lliures, esgotant-me, neguitejant-me. Tornar i sentir que no sóc qui mana en mi, que torno a viure el que ja he viscut abans, i abans, i abans d'abans: solitud, tristesa, por.
Un avantatge: Aquest malson no és nou.
Un desavantatge: Aquest malson no és nou.
...
Gràcies, ara et sento més a prop que mai.
Se'm va ficar al cap fer el Camí de la costa. No és ben bé el GR92 (perquè és bàsicament arran de mar, tant a tocar de l'aigua com des del penya-segat de dalt), ni tampoc és 'purament' camí de ronda. Buscant, buscant vaig trobar dues pàgines, una bàsicament duia a l'altra, i li deien El camí de la mediterrania. Us poso els links per si us pot interessar:
http://www.dexcursio.net/camins-de-la-mediterrania/
http://excursionistes.cat/
Evidentment podíem començar per on volguéssim ja que nosaltres érem els amos de la nostra ruta però vam decidir fer-ho per Colliure i anar baixant fins al darrer poble de Tarragona. Ja sé que, ara, Colliure no és costa catalana però és evident que és un referent, i un poble que no es pot deixar de visitar.
Així, començant per el poble on està enterrat Machado i arribant al poble on 'descansa' Carles Sabater (Colliure-Llançà) hem anat dormint a diferents càmpings (sí, sí, és clar, tren, motxil·les i tendes de campanya a les espatlles):
1 - Tren Clot - Cerbére. Enllaç tren Cerbére - Colliure. El primer càmping (carillu, carillu, 52 euros dues tendes petites, tres nens, dos adults) té la platja a tocar, però està una mica retirat (passat el poble). Potser 2 km més amunt. Amb una calor impressionant. Dormim allà (sopem de fogonet, sí) i l'endemà...
2 - Càmping La Giralde/Colliure - Banyuls sur Mer. Cullons quines vistes, i beneïda Tramuntana. Gràcies! Prop de 6 hores sense comptar les parades. A Banyuls dormim a un càmping xulo municipal. Al mateix càmping sopem de guais a una pizzeria (no, jo amanida i perrier).
3- Banyuls (parada al Carrefour del costat) - Cerbére. Dormim a un altre càmping municipal. Curiosament l'entrada és oberta i has d'anar a la Casa de la Vila (al poble, a dos o tres quilòmetres) a demanar que vols acampar. No ho fem. L'endemà ve un noi molt agradable, un cop ens hem llevat, a dir-nos que abans de marxar passem per la seva oficina. I això fem.
4 - Cerbére - Colera. Ostres quin poble més bonic, sí, i jo ni sabia que existia un poble que es digués així (culturilles que és una!). Un càmping al mig del poble: Sant Miquel. Genial, i millor de preu i amb més serveis que els francesos. Què estrany... (estrany perquè jo sóc una fan incondicional de França, absolutament de tota França!!! I em costa ser imparcial).
5- Colera- Llançà. Fem l'anada només amb la motxil·la del dinar; tornem en tren. Com el càmping està molt bé, i té piscina, per tal que l'aprofitin (jo, ni un dit del peu) decidim quedar-nos-hi una nit més i no muntar i desmuntar. I sí, també, per anar lleugers de pes. No té res a veure portar tendes, sacs, roba, menjar, a sobre que anar de passejant.
En fi, uns dies magnífics, on el vent meravellós Tramuntanero ens ha ajudat a suportar els moments de més sol. Uns dies on hem desconnectat. Dies en què hem estat els quatre, i el Jesús quatre dies (empanat, enamorat), molt units. Just abans que l'Aina marxés a Dublin aquest matí dues setmanetes.
...
He estat molt bé, molt centrada en el moment present, però tot és tornar aquí i sentir que no puc dominar -novament- la meva ment, que els pensaments van i vénen lliures, esgotant-me, neguitejant-me. Tornar i sentir que no sóc qui mana en mi, que torno a viure el que ja he viscut abans, i abans, i abans d'abans: solitud, tristesa, por.
Un avantatge: Aquest malson no és nou.
Un desavantatge: Aquest malson no és nou.
...
Gràcies, ara et sento més a prop que mai.
dimecres, 5 de juny del 2013
Definitivamente...
... debo asumirlo: soy rara.
Soy rara y con una seria incapacidad de formar parte de un grupo social (por muy light que sean los lazos que unan a los miembros y miembras de ese grupo). Me autoexamino constantemente (aunque desde el cariño más absoluto), cuestiono mis valores y criterios de manera regular (e incluso los cambio o modifico si es necesario), no tengo una mejor amiga (que no sea yo misma-jomateixa), vivo el momento (bueno, y el momento inmediatamente anterior y posterior, también, que los repaso por si acaso...), miro sin ver, he empezado a sudar a estas alturas de mi vida (cuando ni subiendo la cima más alta lo hacía), pero por fin, a día de hoy, soy capaz, también, de no enfadarme sin motivo, de alejarme de los que me lastiman queriendo o sin querer, sin sentir miedo a que no me quieran, a estar sola, a...; de alegrarme por cualquier tontería, de perdonarme antes de tiempo, de no valorarme por debajo ni por encima de sino en su justa medida, y de no andar justificándome a cada minuto para intentar no parecer lo que definitivamente debo asumir que soy:
RARA
(y encima, va y hace calor!)
...
Y sí, he ido a conciertos de punks, heavys y roqueros (que sí que me repito) pero soy capaz de cantar una y otra vez esta 'horterada?' de canción!!!
diumenge, 26 de maig del 2013
24 HORES
Your ideas Your Initiatives
2013
Safety and Mobility for all
L'Institut de l'Aina, bé, la seva classe, 3r A d'ESO, ha presentat aquest video en el projecte Your ideas, Your initiatives.
Com més visualitzacions en fem, millor. O no, però en tot cas ens veureu actuar. :) Jo no 'actuava' gaire ja que estava en aquell moment en ple procés de divorci (no parlo només de papers) i els nervis i la tristesa eren reals, reals.
Va ser un plaer formar part del rodatge i conviure unes hores, dos dies, amb aquesta colla de nois i noies amb tantes ganes de formar equip per un bon projecte!!!
Gràcies al meu company d'esmorzars... I, Gràcies a vosaltres per mirar el vídeo. Ep, no oblideu que una de les dues directores és l'Aina, també surt parlant, és la del mocador al coll (eternament amb un mocador al coll).
Gràcies al meu company d'esmorzars... I, Gràcies a vosaltres per mirar el vídeo. Ep, no oblideu que una de les dues directores és l'Aina, també surt parlant, és la del mocador al coll (eternament amb un mocador al coll).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)