Mestoy Quitando!!

Tinc una personalitat altament addictiva. Mai he preguntat què vol dir, o per què, o des de quan, o com és o... vaja, ni ho he preguntat en el seu moment a la meva psicòloga meravellosa, ni ho he buscat tampoc mai per internet (i això que tinc autèntica addicció, també, a googlejar qualsevol dubte que tingui!).

Però sí, sóc addicta. No. No, a veure, vull dir que de seguida em faig addicta. Però no parlo de substàncies tòxiques, que també, sinó parlo de persones, relacions, situacions, actuacions, begudes, menjars, i d'altres.

I em direu, o no, no sé, vaja, en tot cas em podríeu dir: i què? Home i què si l'addició no és a res xungo, és evident (mama, un altre tallat???? -me'n puc fer o prendre cinc o sis diaris, siguem on siguem, amb tot el que això implica-) que no és un problema gros però i si pel fet de ser una 'addicció', pel fet de dependre'n, pel fet de no poder-me controlar, pel fet que m'afecti en excés... es converteix, l'addició no el producte final al qual m'he tornat addicte, en una obsessió, necessitat, raó de viure?

Buf, aleshores, ja us ho dic, la història és terrible.

A què he estat addicta, per exemple? Al tabac. Fumava i molt; no, molt no, moltíssim. Paquet/paquet i mig diari que es convertien en dos o més quan sortia de nit (i dono fe que sortia gairebé cada cap de setmana). Recordo començar una  nova cigarreta amb la burilla de la que m'estava fumant. Buf. Buf. Però d'un dia per un altre ho vaig deixar: sense ajuts, sense hipnosi, pegats, dols, plors, res. Mai més una calada, mai més, i aviat farà set anys, o vuit, ja no ho recordo. Sé que només que intentés fumar-me'n un tornaria a caure, és que fumar és un plaer, si més no ho era per a mi, un plaer absolut i gairebé inigualable.

Vaig ser addicta, també, a anar en moto. La primera moto, una 49cc, la feia servir per qualsevol encàrrec que tingués. Sortia amb ella a la nit, a la tarda, al matí. De festa, a la uni, amb la parella, on fos i amb qui hi anés. Només que, aleshores, hi havia d'anar-hi sola, no podia dur paquet (cosa que, efectivament, no sempre es complia). Després va venir una 75 de mon pare, em vaig treure el carnet A1, i després ja una Vespa 125cc. Un dia, després de tres setmanes de baixa amb una fantàstica lumbàlgia per l'escoliosi, el traumatòleg (una mica exagerat) em va dir: faixa o moto. I bé, em vaig vendre la moto (a la Imma, per cert) i tot i així vaig dur faixa ortopèdica un parell d'anys. Mai més n'he tingut, de moto, però tampoc he tingut cap problema, ni d'enyorança, ni de res.

Què vol dir això? Que tot i que sóc addictiva de mena, em desenganxo sense problemes i tot d'una. Ara sí, ara no.

Quan van començar els messengers me'n vaig descarregar un i vaig començar a xatejar amb coneguts. No entenia gaire el funcionament social virtual (tan oberta que sóc i tan sapastra per les relacions socials, de vegades) i tot i que hi van haver setmanes, mesos, en què hi entrava a cada moment, un bon dia vaig dir: prou. Prou perquè no sé si he de saludar tots els connectats quan hi entro, no sé si estan enfadats amb mi alguns contactes perquè no em diuen res quan hi entro, no sé si m'he d'acomiadar en marxar, no sé si... buf, buf, quita, quita.

He estat a dos fòrums (al de Psychologies, revista, on gairebé tots estàvem com un llum, jo inclosa, i al de la revista Qué Leer i després, quan des de la direcció van suprimir el fòru,, em vaig enganxar com la majoria, al fòrum que d'aquell en va sortir). A tots dos he estat, mentre hi era, és clar, una forera molt i molt activa. Una forera que, per bé o per mal, no he passat desapercebuda: de tots dos foros m'he emportat bons amics virtuals, i algun que otro enemic. En fi, gajes de la comunicació, de la relació intensa. Sí puc dir que a tots dos hi vaig entregar-me, ex-ces-si-va-ment, en veu i ànima, lluitant perquè se m'entengués, plorant a casa, explicant per què deia o feia les coses, mirant de desfer embolics en què jo mateixa m'hi posava per ser com sóc o bé on m'hi trobava de cop, sense demanar-ho, porque son las cosas que tiene el directo... De la mateixa manera que en les altres addiccions que ja no 'pateixo' (ni pateixen els meus al meu costat) un bon dia vaig dir prou. Després d'anys i anys d'entrar-hi a diari, i més d'un cop i de dos, vaig plegar. Si no recordo malament vaig plegar sense un comiat, mai se sap.

I naturalment he tingut més addiccions: A les juanola (és rar que no en porti sempre a sobre una caixa vermella rodoneta de pastilles negres amb forma de rombe), a la cervesa (buf, buf), al menjar (i a les dietes per aprimar-me més de deu quilos, jo per res no m'hi poso), al formatge en qualsevol de les seves varietats, al Fito, al putu mòbil i... a les amistats, o hauria de dir a les relacions?

Després o durant el temps que vaig ser addicta al món virtual gràcies als dos foros i que em va permetre conèixer gent meravellosa arreu de les Espanyes que, de ben segur, mai hauria conegut, va sortir el fenomen Facebook. No m'interessa. No m'interessa, d'una banda, i de l'altra sé que no seria capaç de portar-ho bé (ja hi som, no em diuen que els agrada, no em comenten res, no em republiquen, no publico, no em demanen amistat, buf, tinc massa amics de fb, no, no, no vaig ni intentar-ho, pà què?). Però però va arribar el moment del mòbil, del mòbil amb internet, fa més d'un any que en tinc, i en el seu dia em vaig baixar el whattsapp. Doncs tampoc no ho porto bé, no sé fer-ho, mira. No entenc perquè si em llegeixen no em contesten, no entenc perquè si pregunto no em responen, no puc entendre per què algú mira a quina hora m'he connectat per darrere vegada, no comprenc perquè hi ha qui està en un grup i llegeix i no comenta, no puc acceptar que algú digui: no t'he llegit, quan sé perfectament (putu xivatu) que ho ha fet... No, no. Però tampoc puc entendre per què molesta que digui bon dia, o bona nit, o el primer que em passi pel cap en qualsevol moment, com sempre he fet a la meva vida real. Així que també del whatts m'estoy quitando. No del tot, reconec que pot donar un bon servei, sí, però no a mi, no a mi que intento 'entendre' el comportament humà per sentir-me'n jo també una mica.

Suposo que algunes d'aquestes addiccions tenen a veure amb la delícia que per a mi és conèixer persones humanes, tractar-les, entendre-les, saber per què som cadascú com som... però no acabo, tampoc, això, de portar-ho bé, i ha arribat el moment, de soltar lastre, que em diu ell. No de cop com he fet amb les altres addicions que he foragitat de la meva vida, però sí mica en mica i sense recança, sí trencar, anar trencant, com fins ara, amb les relacions tòxiques, les que m'aporten més sensacions negatives que positives, amb les que no sé conviure, amb les relacions que em suposen més minuts de tristesa, incomoditat, dubtes, neguits, que alegries.

Mica en mica, molt a poc a poc, vaig superant les addiccions. Com el tabac per exemple que vaig aconseguir deixar, no pas per la por al càncer, ni perquè no em permetés fer cims (mmmmmm les millors cigarretes van ser dalt d'un cim) sinó pel que tenia de lligam, de dependència, de presó, de necessitat. Vull seguir sent lliure, tan lliure com sigui possible, i sentir que depenc d'una persona, d'una situació, d'un objecte m'ofega, m'enfonsa.

Sí, m'estoy quitando!

...

Apa, una altra que conec gràcies a l'ipod de l'Aina (decididament un dia us en parlaré de la música que hi té al seu ipod).

Sense Títol

He pensat molt, aquests darrers dies en com escriure el 'final de moment' de la nostra història, al bloc, tot visualitzant el que hem viscut, tot analitzant-ho, rebobinant per tornar a passar la pel·lícula dels fets, mirant i remirant, buscant, escrivint mentalment la novel·la dels esdeveniments ( o Què ha succeït?, que preguntaria, divertida, l'Aina -li diràs, Lia, que parlo com ella al bloc i que s'hi passi per aquí de tant en tant?) i el que més em costava era trobar un títol.

Sí, sóc tan simple, de vegades, que fa patir i tot.

Fibrilo, fibrilo, carreguem a dos-cents, fora, més, més, ja batega...

Però tan i tan complicada tot sovint...

Suporto estoicament una separació, una fugida, un divorci, el lloguer d'un pis, el retorn, els plors i les grans ferides, i ja veieu: m'enfonso amb un títol. Res més senzill, em dic ara mateix quan m'hi he posat: Sense títol i fora patiments!

Tres mesos.

En només tres mesos la nostra vida ha fet un gir de 180 graus (sé com ens agrada a tots allò de 360 graus, però un gir de 360 graus ens deixaria exactament al mateix lloc... óstia, al mateix lloc... ara no sé de quants graus és el gir que hem fet!!). Impensable quatre mesos enrere: Oh, quina família font vella més xula, ho tenim toooooooooooot: dues filles precioses, amor, salut, cap deute important, feina, què podem fer? què podem fer???? Ah, goita, i si ens divorciem?

Fet.

I comença el malson. Terrible. Han estat tres mesos que, buf, tots aquells que hi heu viscut una història semblant (sigueu la filladeputa -com jo- que ho demana, o sigueu el que viu en el seu món i tot just li ho proposen aterra i s'adona que no pot viure sense la dona de la seva vida, fíjate!) ho sabeu, esgoten anímicament, emocionalment, mentalment. Tanmateix la millor definició per aquests tres mesos seria: Intensitat. Tres mesos intensos, amb dies que tenien prop de cinquanta hores, i nits eternes, eternes, amb química i sense, eternament eternes...

No, ningú no ens ha obligat. Faltaria. Però resulta que tot just signem el conveni hi ha la primera sacsejada: això m'està passant a mi? No. No. No. No. I trenca el mur. Trenca el mur com el Geldof a la pel·lícula que mai em cansaré de veure un cop i un altre. Trenca el mur que havia anat aixecant any rere any durant els passats... vint-i-tres anys de convivència. I ara? Què fem ara? No, no, jo no et conec, tu no vas signar, no eres tu.

Silenci. Silenci compartit. Paraules plors i plors i paraules. Silenci.

Fins que arran de la signatura al jutjat, aquest cop, amb un missatge que potser mai hauria rebut li provoca -aquest cop a ella- una sacsejada, però en forma de flaix. Sabeu què és un flaix? No sabia que tenia nom el que vaig sentir i ahir ho vaig llegir en un llibre de l'Elsa Punset (sí, Marc, mediàtic, vale, mediàtic): 'Las investigaciones de los profesores de Psicología Mark Beeman y John Kounios han identificado de dónde proviene ese flash -una idea que aparece de la nada-: unos segundos antes de que éste aparezca, hay un pico fuerte de actividad en un área concreta del cerebro, localizada en el hemisferio derecho, excelente a la hora de unir información distantemente relacionada, que es precisamente lo que se necesita cuando estás intentado resolver problemas'. Sí, jo, ella, la Núria, jomateixa, vaig tenir un flaix, ho vaig veure clar, sí, sí.

Han passat dues setmanes des que estem divorciats i som parella. No, som nòvios. Tinc amigues que de tant en tant em pregunten això: Què tal con tu novio, Núria? :) Fins quan? Per què? Com? Potser? No ho sé. Sincerament, no ho sé. Tinc preguntes, però no busco les respostes, ara no.

Ara com ara necessito calma. Calma, relativitzar (tantes coses com m'he qüestionat aquestes setmanes), meditar, fer una mica d'insight (però tampoc gaire) i, sobretot, gaudir del moment, duri el que duri. I de la meva família de quatre. De la lectura, del bon cinema, de les passejades a la muntanya, dels bons amics que sempre, malgrat tot, hi són, de mi, d'ell, d'elles, en definitiva.

La resta... ja es veurà.

...

Adéu a un meravellós cantautor...

I sí, gràcies a la llibertat que em permet per exemple dir prou, dir per què no, dir adéu, trencar, recomençar, canviar, modificar. Gràcies a la llibertat que em permet allunyar-me, apropar-me, dir sí, dir després, dir potser.

Di-vor-ci

Hem arribat junts al Jutjat després de deixar la Jana a l'escola. El cotxe a l'aparcament de la Ciutat de la Justícia, els cors esquerdats i els ulls plorosos. Però sense voler perdre el somriure. Ens mirem, són tants anys junts, tants anys separats pel seu mur o pel meu món. Tants anys compartits, tants anys viscuts, patits, lluitats, plens de pors, tants anys, tants dies, tantes converses en silenci.

Fem un cafè. Continuo essent jo, ho sap, ho sap i sempre m'ha permès ser jo (esborro una ce trencada, i li dic al cambrer per què no li ha de posar: delante de la 'e', nunca... i el cambrer, colombià, equatorià o bolivià em somriu i m'ho agraeix: lo sabía, lo sabía, pero me la ha hecho poner el de seguridad). Un cafè ell, un tallat jo. No demano llet desnatada, ni sacarina, però sí un got amb gel, tinc calor, no sé si en fa, però tinc molta calor. Suo. Ens mirem. Silenci. I un altre cop un somriure trist.

Pugem al quart pis abans d'hora. Seiem. Està nerviós, i trist, i té un nus a l'estómac. Jo no sé on fixar els ulls. Li agafo la mà, i ja no ens la deixem. En cap moment. Així esperem que arribi la procuradora. La procuradora, què fa realment una procuradora? Esperem. Alguna frase. Les mans agafades, fortes, però amb tendresa.

Anem cap al taulell de la Sala 17, esperem. No recordo la cara de la noia davant qui vam signar el conveni: això per a tu, això per a mi, les nenes tots dos, tu queda't el plat, jo el got, tu... i qui s'endurà aquesta tristesa? Aquest dolor traïdor?

Arriba, hola, hola, ara signareu la ratificació i els poders, no han acceptat la venda futura i a banda... parla, la procuradora parla. Jo no escolto el que diu, només la sento. Ell no sé on mira, ni si escolta.

Entra a buscar la secretària judicial, o l'oficial, o la funcionària aquella que durà els papers i la troba. Parlen. El  Miguel i jo continuem agafats de la mà. Surt, du els papers i ens explica que ara ja signarem. Ell té els ulls plorosos, jo també, mig somriure per no acabar plorant, estem allà perquè jo ho he demanat i ell ho ha d'acceptar, tot i que no vol. És dur, molt dur, però és el que necessito, ara, fa mesos, potser fa anys. I ell sap , no és tard, mai és tard, què ha perdut. Però vull que sàpiga tant com ha guanyat, i li ho recordo. Signem, ens mirem i tornem a signar. La noia, la secretària judicial, que potser és oficial, la funcionària aquella que ens ha dut els papers al taulell ens diu: Al final yo acabaré llorando...

No. No. Ningú no ens obliga, és només una necessitat meva, i allò que ha fet que el seu cor, el seu cervell, fessin clic. Per sort. O per desgràcia.

Estem vius.

Res no acaba. Com l'energia, no es destrueix, només es transforma.

Gràcies a tots els que ens heu donat suport en aquesta surrealista situació que estem vivint (com no podia ser d'una altra manera, per sort, o per desgràcia).

...

Y gracias a ti, también, Miguel, por todos estos años, también yo estoy orgullosa. Un beso.

...

S'obre un nou camí.

Pecats Capitals - L'enveja (I)

Crec que no conec de gaire prop l'enveja. O potser sí i no ho recordo. Potser l'he sentida o l'he provocada. En fi. El tema és l'enveja així en general. 

Fa ben poc una amiga -tsss una gran amiga- després d'explicar-li jo la meva situació actual, en viu, sense anestèsia i sense previ avís (Una altra cervesa més, anava dient ella al cambrer) i després d'un: m'estimes? divertit per part meva, em va contestar... I t'envejo sanament, sí, jajajaja.

Enveja sana. Sí. Què vol dir? Que gaudeix amb mi les meves alegries (no pensa lamadrequeparióalahijadeputaesta mentres em somriu, no) i m'acompanya en les tristeses (com ahir a la tarda en aquella abraçada plena de plors a les escales del metro després de dos firmes que canvien la meva vida de dalt a baix). Genial, pinta bé aquesta enveja.

Fa ben poc un amic, sí, sí, vale, un altre super mega bon amic, estava tot moix. Jo estava feliç (vaja, com sóc normalment, o com estic, o com intento estar, o... joder, feliç, punto!) i li vaig trucar per mirar de trobar un dia per dinar junts. T'he d'explicar una cosa..., li vaig dir. Tristezas, no, Núria, por favor. (sí, sí, ell en castellà i jo sempre en català, fa més de vint-i-sis anys, i sense putu Tribunal pel mig!). Li vaig dir que no, que era una cosa molt bonica que m'acabava de passar però que si no estava bé d'ànims jo no li explicava. Qué dices? No soy nada envidioso, yo, ya puedes contármelo!!!

Novament l'enveja. 

Així que en el grup de 'guasà' dels Vips vaig llançar la pregunta: Sabeu què és l'enveja? L'heu sentida? Algú ha sentit enveja dels vostres 'logrus'? Pot ser un bon amic un envejós? Es pot ser bona persona sent envejós? Pos clar que no em van engegar a fer punyetes, vam crear un debat xulo (què passa, el whatsapp també pot tenir vessant cultural, no?) com són els nostres: desorganitzats, sense torns, però amb molt de carinyo creuat -així com xinites entre el pitufo gruñón y la pitufa japi flouer-, divertits, interruptus, precossus... mmmmm, senzillament genials!

Què vam treure en clar? Que l'enveja fa mal, però a qui la pateix, a qui descarrega la seva ràbia per no tenir tanta alegria, tanta felicitat, tants amics, tants diners, o tanta bellesa com el seu amic, o com el seu enemic. L'enveja et fa deixar de ser tu, et fa copiar la manera de vestir, de parlar, la manera de viure; l'enveja fa que el teu bloc sigui la còpia d'un altre bloc, que les teves idees no siguin les pròpies sinó les que has pres a l'original que enveges. L'enveja et converteix en esclau dels altres, et lliga, t'anul·la...

Sé que sovint hi ha qui ha sentit enveja de mi. Sembla poc modest però és cert. Enveja de la meva manera lliure de pensar i viure, de sentir, de riure i plorar, enveja de la meva feina, la meva família, l'alegria de la que sempre m'envolto, però sabeu, allò que més il·lusió em fa que, de mi, desperti l'enveja dels altres és dels amics tant de puta mare que tinc. Sóc una afortunada amb uns amics increïbles, increïbles, la sort que tinc en aquest camp, ho sé, pot despertat enveges cruels, salvatges, plenes d'ira, mentre que a mi, en moments durs com els que ara visc, m'omple de pau, serenor, seguretat, amor i confiança en el futur, la seva companyia. Gràcies. Gràcies. 

(mmmmm a tots, sí, però especialment a quatre persones que, de manera molt i molt directa, estan 'suportant-me' aquests dies)

Em dic...

...que hauria d'escriure tot el que estem vivint aquests dies a casa, per no oblidar-me'n mai. Ho recordaré, ho sé, és clar, però per escriure-ho per poder tenir en el futur, en el moment que vulgui recuperar les emocions que ens envaeixen ara, un dibuix escrit al més acurat possible del dolor, la por, el neguit, la culpa però també l'esperança, la il·lusió, les ganes de...

Em dic, sí, que hauria de descriure el primer moment, la primera necessitat, fa anys, molts anys, i la darrera, fa ben poc. Estaria bé, em dic, que em decidís a fer un retrat de l'ara mateix, per comparar amb el retrat ja fet de l'abans, i poder visualitzar potser així el que vindrà, demà. Un retrat ben sincer, ben sincer...

Sí, em dic que estaria bé prendre nota de totes les dates, els dies, les hores importants que estem vivint. I potser no oblidar les que vam viure, també. Per no filtrar en negatiu, per no filtrar tampoc només en positiu.

Però... passen els dies, la vida és curta, i ara prefereixo viure-la, sentir-la, plorar-la i riure-la que prendre nota de tot. Encara que, em dic, algun dia em sabrà greu no haver-ho fet.

...

Gràcies a tots pel vostre suport.

Tant els que veieu a la Núria muntanya russa de sempre com els qui sou capaços de mirar més enllà.

Gràcies.

...

Aquesta és la única cançó que SEMPRE ha cantat el Miguel. (Potser, em dic, en el fons començo a prendre nota sense adonar-me'n per no oblidar mai què vaig sentir, què vam sentir.)

Desitjos... complerts! (II) - La Jana i la Missy

Si fa un any i mig escrivia sobre el desig complert de l'Aina quan vam anar a 'visitar' l'Hotel Juan Carlos I (ostres, si aleshores no vaig dir de quin hotel es tractava!! :p), ara li toca al desig complert molt recentment de la Jana.

Des que ho recordo...  la Jana ha volgut un gat. O un gos. O un gat i un gos.

Mama si us plau, si us plau, jo el cuidaré, un gat, o un gos, jo els donaré el menjar, els netejaré, me n'ocuparé de tot.

Buf, no, no, només em falta això, dos nenes, la casa, la feina, les oposicions, els milers de cursos que sempre faig, el voluntariat, noooooooo. Però però però aquests darrers temps el meu temps d'oci s'ha convertit (gràcies a les retallades, i gràcies a la pau interior -ommmmmmm- que arrosego fa anys) en temps d'oci i puc pintar-lo, decorar-lo, donar-li tonalitats diferents sense cap tipus de pressió així que tampoc és un mal moment per intentar-ho.

A veure per tal de tenir algun animal i no tenir obligacions de les que lliguen molt, hem tingut dos canaris (l'aina em diu ara que eren periquitus). Quan al Nadal vam marxar a esquiar, una setmana, vam dir-li a ma mare que se'n cuidés i els hi vam dur a casa seva. A la tornada li vaig demanar que se'ls quedés que ella tenia terrassa, que a mi m'embrutaven la galeria, que no callaven al matí, que... i sí, la vam convéncer i se'n cuidà ella. Un dia, poc després, vam anar a dinar, tota orgullosa ens deia: Habéis visto lo bien que están? Gorditos, felices, cantaires! Sí, sí, així era. No els vaig enyorar en cap moment, francament, i després de veure'ls allà tan a gustito, menys. El cas és que l'endemà mateix d'aquell dinar (casualitats novament) ma mare em trucava a quarts de nou del matí a la feina: Núria, se ha muerto un canario, se ha muerto. Se ha quedado quietecito y está muerto... A la mitja hora, ja gairebé plorant, em va tornar a trucar: Núria, se ha muerto el otro canario, se ha muerto, se ha quedado como el otro, quieto quieto y está muerto. 

Buf!

Uns anys abans havíem adoptat una tortuga. Quin animal més absurd, pobret. Em sap greu de debò, sabeu que sóc voluntària de natura, però... les tortuges! les tortuges a casa no hi pinten res. Ni als llacs artificials dels parcs de Barcelona, que per algun motiu l'ajuntament hi hagut de posar uns rètols demanant que no es deixin anar les tortugues (de Califòrnia, normalment) als estanys dels parcs, ja que trenquen l'hàbitat autòcton. Així que, pobreta meva, li vam donar a la meva neboda que segur segur li donaria l'amor i el carinyo que la tortuga en qüestió es mereixia i a casa meva no trobava.

Més endavant vam tenir una peixera amb dos peixets. Petits (lletjos, per a mi que no suporto els peixos). Un estiu vam marxar de vacances i vam dir a la iaia que els vingués a cuidar. Quan vam tornar-hi un surava a l'aigua, mort, i l'altre havia desaparegut de la peixera. Vam pensar que se l'havia menjat el que surava mort i per això l'havia dinyat. Doncs no, el vam trobar un dies després darrera de l'armari on estava la peixera... s'havia suïcidat, pobra bèstia.

Amb el temps li vaig dir a la Jana que, ja que no era viable tenir un gos a casa, podríem passejar els gossos de la Gossera de Collserola. Hi vam anar, però ella no podia passejar-los perquè era petita i jo i els gossos mai no hem estat amics, així que vam buscar una altra opció, aquesta la faríem però més endavant.

Vam penjar un rètol al costat dels ascensors, a casa: Nena de l'escala de nou anys passeja gossos petits de manera gratuïta. Ningú no ens va trucar.

I... bé, tot arriba. Tot-ar-ri-ba! I dilluns va arribar la Missy. Em van convèncer després de més de deu anys. Però suposo que no va ser això, sinó que vaig saber que ara era el moment, ara és el moment. El psico de la Jana (algun dia us en parlaré) ens va recomanar un gat o un gos per tal que la Jana comencés a habituar-se a les mostres d'afecte (petons, per exemple, la Jana continua sense fer petons a ningú, ningú en absoluto). L'Aina ha crescut molt i podrà fer-se'n càrrec. El jefe en va tenir una, la Minina, i no li ve de nou. A la única que podria fer-li certa recança un gat a casa era a mi... buf, i us asseguro que des del minut zero estic enamorada d'ella.

La Missy té nou mesos, és negra, negra, dolça, mimosa, no sap o no pot miolar i només gemega una mica de tant en tant, és intel·ligent, curiosa com a bona gata, poruga com cal però sobre tot... ja és una més a la família.

Per bé o per mal, tot arriba. I si algú recorda unes paraules meves de fa anys, vaig dir: A casa entrarà un gat quan...



...

Dust in the wind - Kansas



All we do,

crumbles to the ground,

though we refuse to see.

Cinc dones madures i un rap a l'all cremat!

Aviat, el proper 1 d'abril per ser més exactes, farà 21 anys que treballo on treballo. Però però però... durant 9 mesos, el que dura un embaràs humà, aproximadament, vaig marxar a un altre Departament. Buf. Si em pregunteu quin record guardo d'aquells mesos... només tinc una resposta: els pitjors nou mesos laborals de la meva vida laboral. Encara recordo sortir de casa cap moixa, agafar el metro i començar a plorar només visualitzar la Via Laietana, i entendre que tan sols cinc-cents metres em separaven del 'meu calvari particular'. 

Sí, és clar, tenia feina, sí, sí, però em sentia tan humiliada, ninguneada, ignorada dia a dia en el terreny laboral  (i no només, ja que la gent jo crec que ni s'adonava que darrera d'allò amb cara de 'que hago yo aquí?' hi havia una persona! buf, quita!) que no podia pensar en 'la sort que tenia' de tenir feina.

Però, però, però una que és positiva de mena (que no optimista, ja que les coses xungues, són xungues les miris per on les miris) va dir-se: vinga, Núria, anem a trobar la part booooooooooona. Hi deu ser-hi, segur!

I va aparèixer! Va aparèixer en forma d'Anna. La primera, i única, persona que un dia es va atansar a mi i em va dir (no sé, tres mesos després d'haver entrat): Hola, fa poc què hi ets, oi? Vols que fem un cafè?

Buf, buf, jo a la feina no hi vaig a fer amics. Vaja, ni a la feina ni enlloc, però les 'amistats' sorgeixen d'allà on menys t'esperes (com els amors) i allò, ja veieu, allò va ser l'inici d'una llarga amistat, sí, que encara dura. 

Vam fer cafè, després un altre dia, un altre, i no sé com ja érem cinc les noies (més de quaranta, i ara més cinquanta anys, la majoria) que fèiem no només cafè sinó que menjàvem 'callos' a l'hora d'esmorzar, els dijous a la Mercè Vins. 

Cinc marujones, una de cada pare i de cada mare, res a veure, res, però que a dia d'avui, quan ens trobem totes, potser un cop cada dos anys, o gairebé totes, cada tres o quatre mesos, o només tres, quinzenalment... continuem admirant la confiança que ens uneix, sense entrar en els límits que cadascuna ha marcat, i respectant els pactes tàcits establerts.

Sí, dissabte passat vam anar a casa d'una de nosaltres a menjar (i beure, i beure) un rap boníssim a l'all cremat i, vam adonar-nos, un cop més, que tot i no tenir res a veure, potser només haver estat companyes de feina, tenim molt i molt en comú: la il·lusió que ens fa retrobar-nos!

...

Curiosament, l'energia, i l'amor, i l'amistat, i la passió, la necessitat, la il·lusió... no es crea ni es destrueix, només es transforma.

Sumiquè?

Fa uns dies vam estar prenent cerveses amb l'Esther.

Sí, ho sé, ho sé, mai deixarà de sorprendre'm. Quan ja penso que la tinc apamada, que sé quin serà el seu proper pas, que és més transparent que un llibre obert em ve i em pregunta:

- Nena, nena, tu t'has llegit la trilogia de Grey?

No, no ni penso. M'interessa zero la pseudoliteratura de moda que interessa tothom. No sé si perquè la considero pseudo o perquè agrada tothom. Vaja, que sí, que ja ho sabeu com m'agrada no seguir el ramat (de vegades m'ho he d'imposar perquè ja m'agraden de tant en tant coses que agraden a tothom, però això ja seria una altra història), i menys si el ramat és ampli quant a edats, cercles, grups. Que no, que jo no segueixo (ni ara, ni mai) modes, ni convencions, ni tradicions. No i no. 

Així que li vaig contestar:

- No, Esther, no l'he llegit ni em passa pel cap. Ni m'interessa el tema, ni m'interessa la literatura best seller, ni m'interessa una trilogia que pugui agradar tothom. Ja ho saps... però de què va en realitat?

(em coneix, sap perfectament que sóc cul inquiet i m'interessa tot, tot, encara que vagi de distant, de xula, de borde, bah, pura façana!)

- Buf, nena, és una joveneta que per fer-li un favor a una companya li fa una entrevista a un tipus molt ric, molt important, molt...

- Ja, i s'enamoren i viuen feliços i ...

- Que no tia, que ell és un Dominant sexual i l'agafa a ella com a sumissa, i aleshores fa el que vol amb ella i, i ella, no vol però l'estima i...

- Quina tonteria, Esther, si us plau. A qui li pot agradar manar així, i a quina idiota li pot agradar obeir? I més en ple segle XXI i a punt de celebrar-se el 8 de març, dia de la dona treballadora! Joder, ara ve la tontalcul aquesta i, per-amor!, esguerra tot d'anys de lluita d'alliberament de la dona, sempre sotmesa i sempre obligada a...

- Joder, Esther, tia, que és un joc. Vaja, al llibre no és un joc. De fet, ara mateix per a mi el llibre, els llibres, els tres llibres, és clar, me'ls he llegit tots tres per poder opinar amb coneixement de causa... no como otras que yo me sé! Bah, el cas és que el llibre m'ha portat a voler saber més i més, i més. I ara, tia, tia, tia, no t'ho creuràs, tia, tia ara tinc un esclau!

- Què tens què???

- Un esclau, un esclau és com un sumís però 24/7.

- 24/7 què? Li fa 24 cm la polla? O li fa 7 i quan trempa li puja a 24?

- Estàs tonta tia, escolta, escolta i calla, vinga, beu i escolta tia plom!

I aleshores l'Esther es deixà anar del tot: 

Tot va començar amb la trilogia aquesta, ja saps que -no tan snob com tu- però que també jo sóc molt incrèdula amb aquestes històries, així que tot just vaig veure de què anava el tema vaig voler navegar per la xarxa, però de debò, de debò, amb pàgines bdsm, amb blocs d'esclaus i sumissos (passando de buscar sumisses, si jo vull ser alguna cosa és Ama, tia, Dómina, jo mano, i ell que obeeixi, per tenir qui em mani ja en tinc prou amb el meu jefe, l'idiota aquell; o la idiota de la meva cunyada; buf, i la plom de la monitora de spinning, un puntito más, un puntito más, calla mema!).

Núria, és tot un món, tot un altre món. No m'ho podia creure, està ple de gent culta, intel·ligent, divertida, guapíssima, amb pasta, però també gent molt inquieta que està avorrida de la seva rutina sexual, gent que vol  ser capaç de fer realitat les fantasies sexuals sense que ningú es rigui d'ella. Tia, estic tan feliç! El cas és que no sé ni com vaig contactar, no, no, va contactar ell amb mi, un noiet la mar de maco, buf, guapo, atractiu, amb un cos pa flipar, sí, sí, abans que m'ho preguntis, bastant més jove que jo, i sobretot disposat a ajudar-me perquè jo entri en aquest món que sempre m'he negat, jo què sé por, neguits, dubtes. 

Tia només fa un mes que estem junts i estic alucinada, alucinada. Qualsevol cosa que puguis pensar, qualsevol cosa, així és. Puc ser jo, jo realment, puc manar, enfadar-me, renyar-lo, alliçonar-lo, castigar-lo, humiliar-lo com a persona, com a home, com a company... sabent que tots dos sabem que és un joc. Un putu joc on estem més que implicats. Mai m'ho hauria imaginat! I ell, és un amor. Un amor. Com jo sóc novata absolutament m'està ajudant molt però fora del paper. Vull dir, quan sóc la Senyora, sóc la senyora, però quan sóc l'Esther, em diu coses que em serveixen per no confondre'm, perquè vegi que per ell també és un joc (ep, un joc però seriós, és com si representéssim una obra de teatre però en què tots dos creguéssim, vaja, creiem, molt en el paper que hem triat, perquè l'hem triat, el tenim a les venes, al cervell, a les mans, a la boca, és dins nostres aquest paper, aquest rol)... M'entens, Núria?

Jo, després de tota la seva explicació, que ara us he resumit, és clar, ja m'havia begut tres cerveses, naturalment en silenci, quan l'Esther diu que vol parlar i que callis (ara ho entenc, òstia) surt la Dòmina que hi ha dins seu!

- Mira, Esther, si tu estàs feliç, i dono fe que així t'hi veig ara mateix, jo estic feliç. Mentre no us emparanoeieu i us dediqueu a ostiar-vos de debò, a clavar-vos ganivets i coses d'aquestes...

- Núria, coi, què no has entès que no és més que un rol! Un rol! Tu coneixes molts autors de novel·la negra que es dediquin a assassinar, o a planejar robatoris en realitat, o a entrar al Pentàgon!? A què no? Pues eso. 

En fi, vam continuar bevent, menjant còctel de fruits secs, i xerrant... i sí, no us puc dir una altra cosa, aquest món del que em parla, em sembla força interessant. De moment ja fa un parell de dies que estic devorant el Manual que em va passar. 

Buf, quina por més morbosament deliciosa!

...................................................................................................................................................................

Perquè crec que totes i cadascuna de les nostres fantasies, sexuals o no, s'inicien (i sovint les matem també) en la infància, us deixo un dels meus programes d'aleshores.

Un Any

Un any, 12 mesos.

52 setmanes.

Un any, 365 dies (366 si és de traspàs).

525.600 minuts.

Són 4 les estacions que, tot i que cada cop menys marcades, gaudim en un any.

En un any podem fer fins a 4 tallers trimestrals d'anglès. O fer 3 cursos quadrimestrals d'italià.

Les ungles de les mans ens creixaran vora de 50 mm; les dels peus la quarta part.

Aquest mateix any el cabell ens haurà crescut 15 cms.

La població va augmentar el darrer any natural, a Catalunya, en 31.290 persones.

No em cal pensar, ni buscar dades. Sé què puc arribar a fer en un any: aniré a esquiar uns vuit dies, deu vegades al cinema, llegiré una quarentena de llibres i canviaré de parer més de dues-centes vegades sobre les coses més simples. En un any començaré dos cops la dieta, beuré més del compte un mínim de tres cops i aniré més de tres-cents cops al gimnàs. Sis vegades aniré a la perruqueria i quatre vegades a fer-me un tractament d'estètica (mans, peus, cara).

En un any poden passar moltes coses. Moltes. Jo ara només en tinc una, al cap.

No puc deixar de pensar en tu...

La cançó és d'en Serrat, però aquest increïble moment, inesperat, inimaginat mereixia la versió d'en Sabina, oi?

Daltabaix

De vegades cal un daltabaix, inesperat, per entendre com és d'important en la nostra vida aquella persona.

Així ha estat i, ara, després de molts plors i silencis, tots dos saben com s'estimen. I com n'estan d'enamorats, tants i tants anys després.

Fa pocs mesos, un dia, ella em va dir: 'Si no fos protagonista d'aquesta història meravellosa, estaria ben gelosa del seu amor'.

I, sincerament, jo penso el mateix, sovint jo mateixa els envejo i admiro a parts iguals.

...

I darrerament encara més: en tants anys mai els he vist tan segurs del que senten l'un per l'altra, malgrat tot, escampant alegria i rialles per on passen.

...

'T'estimo' -li diu ella-.

'I jo a tu' - contesta ell com si no s'atrevís a repetir el verb i només estigués preparat per aquestes paraules: 'I jo a tu'.

...

No tenen pressa, cap pressa, tenen mitja vida, encara, per davant.

Piezas de un mismo Puzzle

Las piezas en un puzzle encajan precisamente porque son opuestas: una de ellas debe tener un saliente que tenga la misma forma y medida que el agujero de otra pieza del mismo puzzle. Pero no solo eso sino que es importante que el color, o colores, coincidan.

Es dificil encontrar las piezas que formen pareja? Bueno, si no nos empeñamos en que a la primera encajen, no, no es dificil. Por supuesto, por más que nos esforcemos, si no se complementan, no serán pareja. Lo queramos o no. Para ello, lo mejor es tener paciencia, buena música, sentido del humor, agradecer el error para encontrar el acierto y no darnos por vencidos fácilmente.

Para empezar, hay una única manera de clasificar el tú sí, tú no? Sí y no. Si tienes paciencia y quieres, a simple vista puedes descartar las que no, pero también formando montoncitos con las que quizás sí. Eso ya, creo que es libre albedrío. No hay una única manera para iniciarse en el mundo del encaje de piezas de puzzle. Es más, a veces se empieza cuando ni tan siquiera se había empezado a pensar que se deseaba hacer un puzzle.

Los bordes. Hablo de los bordes de ese puzzle concreto, nuevo, normalmente, no siempre, si desconocemos totalmente el interior, nos fijamos en el exterior, en los bordes, para descartar piezas. De esta manera tendremos una base asegurada y ya el interior es cuestión de irlo definiendo, descubriendo poco a poco. 

Fíjemonos, para el interior, si son alargadas, las piezas, o más bien cuadradas, en la mayoría de ocasiones esto será un factor seguro de acierto en el ensamblaje; así, tal y  como he dicho antes, también el color, la forma exterior -complementaria- y las lineas o marcas que conformarán el dibujo.

Buf, como todo puzzle, y como este mismo escrito, no es tarea fácil. Avanzaremos y retrocederemos en las normas que nos vayamos marcando. Un día podemos ponernos en la labor durante media hora y, otro día, pasarnos la tarde entera, olvidándonos del mundo exterior; de olvidanors del puzzle por un tiempo no debemos temer, tampoco, que tras la ausencia el puzzle vaya a desaparecer, no, no, allí estará a nuestra vuelta, por supuesto.

Estaba yo pensando, hace años que tengo una pieza de puzzle como compañero de viaje. Se me haría muy dificil el día a día sin él, complementa mis dudas y miedos, y yo hago lo mismo con los suyos y, aunque en muchas, muchas ocasiones seamos polos opuestos: Encajamos a la perfección.

Y bueno, aunque lo sabes de sobras, Gracias, Puzzle, te quiero!

...

Por cierto, hay canciones que también pueden formar piezas de un mismo puzzle, parece que se contradigan, pero no, se complementan (como los refranes, uno para cada dolencia, incluso para la opuesta: No por mucho madrugar, amanece más temprano y  A quien madruga, Dios le ayuda):

Aquí os dejo dos ejemplos...

Inicio y Fin de un mismo amor

SIN DOCUMENTOS - LOS RODRIGUEZ

YA ME OLVIDÉ DE TI - LOS SECRETOS

Eppur si muove

La casa en flames (paràbola de Buda)

Bertolt Brecht

(extracte)

No fa molt temps vaig veure una casa que cremava. El seu sostre era ja pastura de les flames. A l'atansar-me, vaig advertir que encara havia gent en el seu interior. Vaig anar a la porta i els vaig cridar que el sostre estava cremant, incitant-los que sortissin ràpidament. Però aquella gent no semblava tenir pressa. Un va preguntar, mentre el foc cremava les seves celles, quin temps feia fora; si plovia, si no feia vent i altres coses semblants. Sense respondre, vaig tornar a sortir. Aquesta gent, vaig pensar, ha de cremar abans que acabi amb les seves preguntes. Veritablement, amics, a qui el terra no li cremi en els peus fins al punt de desitjar gustosament canviar de lloc, res he de dir-li.


---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Ahir vaig sopar amb l'Esther, estava 'destrossada', s'havia acabat la relació, la darrera relació, la que havia de ser la definitiva (vaja, com cada una de les prop de vint que li he conegut). 

Quan em va trucar em va explicar que havia dit prou ella, ell, tots dos a parts iguals o... no sé, encara no ho tinc gaire clar. I el motiu? Doncs... buf, tampoc. 

Mentres fèiem una copa abans de sopar, a la terrassa del restaurant, ella plorava i plorava, però en un moment donat va dir que prou, que no passava res, que estava bé, que l'oblidaria de seguida. 

Així, mentres s'encenia la cinquena cigarreta en poc més de mitja hora, tota enèrgica com és ella quan vol, va tòrcer el gest i va començar a parlar amb ràbia, una ràbia acumulada durant mesos (o potser només un parell de dies, que amb ella mai se sap):

- Si és que era insuportable, no sé què vaig veure en ell: egoista, gelós, possessiu, negatiu. Sempre qüestionant el que jo deia, o pensava. Pols oposats, érem. Com la nit i el dia. Ell, conservador i molt tradicional quant a les festes, les celebracions. Buf, familiar, de dinars de diumenge. Masclista fins al moll de l'os, intolerant, pagat d'ell mateix. Apalancat, sempre de mal humor, incapaç d'acceptar cap opinió diferent a la seva, ni de donar les gràcies o disculpar-se, perquè és clar, ell mai s'equivocava. Intransigent, tossut, obstinat en què canviar la manera de veure el món és impossible i no val la pena ni intentar-ho. Dràstic, taxant. I...

- Vaja, no m'havies dit tot això d'ell...

- Clar, perquè estava cega, cega. Ara en canvi sóc objectiva, sé que he guanyat llibertat, tranquil·litat, independència. Sí, sí, és el millor que va poder fer deixar la relació.

- Ah, pensava que havies estat tu per tot el que m'estàs dient...

- Bé, sí, vaja, no, va ser ell. Jo ho hauria fet, no et pensis, segur que un dia, jo, sí, bé, segur que si ell no hagués dit que jo havia canviat, que m'havia engreixat, que estava histèrica darrerament, segurament jo... Núriaaaaaaaaaaaaaaaa -va dir-me mentres començava novament a plorar, tot i que ara no semblava que fos per ràbia- Núriaaaaaa... el trobo tant a faltar, tant, tant... jo només vull que torni amb mi, que m'estimi, que no em deixi mai, que que que si no ho fa jo  'em moriré d'amor'. L'estimo tant, Núria, taaaaaaaaant... (i més plors).



En fi, oi, cadascú és lliure per triar com viure, o com morir, faltaria més!