La malaltia (bocins d'una ja no infantesa)

El braç. La circulació li fa tenir sensacions estranyes: com si se li adormís. M’envia a la farmàcia, recordo el que em va demanar: Que te den algo para la mala circulación de la sangre.

Hi entro. És la farmàcia de la placeta, la placeta on ens hi passem hores jugant. De petites  el carrer era casa nostra: amunt i avall. No creuàvem el Paral·lel però pujàvem fins a Montjuïc. Érem nens de carrer. Saltàvem a les gomes, a les cordes, ens trobàvem a la cantonada, o a la placeta.

Li dic al senyor de la farmàcia: diu ma mare que em doni alguna cosa per la circulació de la sang. Que se li adorm el braç i sent un “hormigueo” tota l’estona. Ditxós hormigueo que ens perseguirà anys! Dues senyores grans, que estan esperant per comprar somriuen. Ai, la circulació de la sang!  Es veu, diuen, que és molt difícil que millori la circulació quan ets gran.

Ma mare té 36 anys. Jo, 11. I dues germanes.

Perd visió a l’ull. Metges i més metges que no saben què dir-li: Señora, no tiene nada que ver la vista con el brazo.

Any 81, i el seu aniversari, crec. Una ambulància novament, i jo, al carrer, espero que la posin dins: Pobrecita, sento que diu algú, tiene un tumor en la cabeza y se está muriendo. Aviat la malaltia tindrà nom, i cognom: Esclerosi Múltiple. També durada: malaltia crònica. I un pronòstic desconegut: no en sabem res, diuen els metges, ni com evitar-la, ni per què apareix o com lluitar-hi. Comencen a sonar-nos els noms dels metges que la ‘miraran de tractar’: Rubio, Arbizu...

I Bellvitge es converteix en la meva segona casa, o en la primera. L’autobús groc m’hi du. Jo sola, als 11 anys. Cada tarda, crec que havent dinat, agafo l’autobús a la plaça Espanya i hi vaig. Bereno allà (les infermeres em donen un iogurt, com a ella), l’ajudo a fer exercicis, amunt avall les cames, cadira de rodes i... de ruta. De vegades baixo a la capella i reso. Està sola. El pare gairebé no apareix, i quan ho fa després de tancar el bar, algun dia, no ve mai sol, sempre amb una veïna que jo mateixa m’adono que no hi pinta res allà.

Surt i entra de l’hospital. Ha engreixat molts quilos per la medicació i li ha caigut el pèl de tot el cos. També del cap, sí. Vivim a l’àtic de davant del bar (13). Un dúplex amb escales de caragol que porten a les habitacions i que ma mare no pot baixar. Em faig càrrec de la casa, de la neteja de la casa, mestressa abans d'hora.

Ell, es queda a les nits al bar, amb la mare a l’hospital o no. Tant és. Amb altres homes que, també, suposo, volen desconnectar del seu present. Surt després amb ells, jo els miro abocada a la terrassa de l’altre pis, el que serà nostre en poc temps, saltant pel terrat. Si us plau, em dic, puja, puja ja. I sento com es tanca la porta del bar, la de ferro. I l’ascensor. I sé quants segons triga per pujar a l’àtic, l’ascensor, on només nosaltres hi vivim, i sento la clau al pany. I ja puc dormir. No estem soles.

Tot és molt trist. I tothom hem optat per escapar de la realitat d'una manera o una altra. Cadascú la seva... (no jutjo, ja no jutjo aquells anys).

Un parèntesi a la vida.

No em cal madurar de cop, no em cal, però no triem. O no sempre triem.

En uns mesos, sense voler-ho, m’adono que ja no em ve de gust passar-m’hi la vida a l’hospital, que m’estimo més estar amb les meves amigues. Que no em ve de gust estar allà tancada. Per què jo, em pregunto? O potser no m’ho pregunto.

Ma mare comença a pensar que he canviat, que ja no sóc la bona nena que era. Però jo, egoistament, per l’edat, i sense malícia, vull estar desconnectada de tots aquests problemes que tan bé conec.

Perquè sí, quan la mare torna a casa, tot són crits. Ningú no acaba de trobar el seu lloc en aquesta pel·lícula que no hem triat.

...

Visites al Brujo de Pamplona, injeccions d’un nom que ja he oblidat però amb el que vam conviure anys, la Mare de Déu cada cinc de mes, herbes curatives... tot.

...

Ens canviem de pis. A l’àtic del davant. Més gran i sense escales interiors. I amb dos terrasses.

La mare comença a estar millor any rera any, a no tenir els ditxosos “brotes”, recupera el seu cos, el seu pèl, la visió per complet.

I una nova etapa s’inicia.

@yahoo.es

Creo en las casualidades. O es en las causalidades? Vamos, que creer, creo, lo que no sé es en cual de las dos. Siempre me lío a la hora de saber cuál es cuál. Me pasa exactamente lo mismo para distinguir el agua fría de la caliente cuando son colores (Miguel optó por ponerme en casa un mando con grados); imposible saber si algo está a mi derecha o a mi izquierda (aprobé el carnet de conducir a la tercera por eso mismo, las otras dos veces giré justo hacia el sentido que el examinador no indicaba de palabra! Por qué no diría, como dice mi santo: Gira pa' mi lau, o gira pa' tu lau!); y mis hijas se llaman Ainajana y Janaaina. Sí, tal cual, a la que hay una pareja de algo, zas, me equivoco. Tiene nombre este 'problema', seguro, vamos, lo de izquierda y derecha son problemas de lateralidad, creo, pero el resto???

Bueno, eso, pues todo empezó hace poco más de año y medio, una noche, noche, salí con dos amigos (mi ángel, y Montse, la guapa), me salté la dieta, nuevamente, ya sabéis que me paso la vida a dieta, y bebí un par de cervezas (más que suficientes para mí para ser, aún, más feliz, y con la risa tonta a cuestas). Total, llegué a casa cerca de las tres y le envié un correo a mi compi 'dels esmorzars', le decía algo así como que me había saltado la dieta pero que estaba feliz (él ya no se extraña de recibir correos míos de dos lineas y diciendo poco más que nada, son taaaaaaaaaaantos años!).

El lunes, a la hora del desayuno, le pregunté por qué no me había contestado. Ahí empezó un diálogo para besugos... No he recibido ningún correo tuyo este finde, pero yo te lo envié, a qué cuenta?, a la del trabajo, no, a la tuya particular, no, te lo envié a... Ostia, ostia, ostia, un max mix, he hecho un max mix, le dije. Te he envíado un correo con tu inicial y tu apellido pero con la dirección de yahoo!!!

Ole tú, ole tú!

A ver, a ver, me dijo, imposible, no pude ponerme mi inicial y mi apellido al hacerme la cuenta porque 'alguien' se me avanzó, alguien con mi misma inicial y mi apellido (he de decir que es un apellido nada habitual, pero nada, nada).

Buf, buf. Bueno, buf primero y después jajajajaja. Claro, parejas, mezclo, no hay más.

Vuelvo al trabajo de nuevo y me encuentro el correo que envié el sábado con una respuesta: ???

Nada más. tres signos de interrogación. Yo en mi linea (los que me conocéis sabéis que me resulta casi imposible no contestar un correo) contesté: Lo siento, me he equivocado de -persona- destinataria. No puse persona, así que volví a recibir una contestación: De persona y de sexo, soy un tío. Y yo, de nuevo con mi peculiar pesadez epistolar, le respondí: Ah, pues da recuerdos a tus sobrinos!!!

Año y medio después seguimos escribiéndonos casi a diario, nos echamos de menos cuando uno de los dos está de vacaciones, y nos hemos convertido en muy muy buenos amigos. Compartimos muchas confidencias, deseos, ambiciones, miedos y rabias, también risas, cómo no!!

Le conocí personalmente al poco del primer correo, y hace apenas un par de meses volvimos a vernos: esta vez con más tiempo pudimos cenar juntos (él vive en Madrid pero por negocios viaja a Barcelona de vez en cuando). En ambas ocasiones fue como si el día anterior hubiéramos estado juntos.

Sin más, fácil, la vida, en el fondo, es mucho más fácil.

Y casual.

(B. ves cómo sí escucho la música que me recomiendas?)

El bar (bocins d'infantesa)

El temps de família acaba. Havíem viscut durant sis, set anys, al carrer Segle XX. Anàvem a l’escola de monges Divina Pastora, vestides amb uniforme. De Isabel y Fernando, nuestro espíritu impera, moriremos besando, la sagrada bandera. Ensumar amoníac. I fora de classe, al passadís, per no recordo quin motiu.

Les coses canvien. Els pares agafen un bar, lluny, vivíem a Horta i marxem cap a Poble Sec. Primer vam continuar dormint al pis d’Horta, anant i venint, però aviat, al gener, ens canvien d’escola, Jacinto Verdaguer, al carrer Lleida, i mentre busquen pis dormim al magatzem del bar. Envoltats de caixes de cocacoles, un llit, un altre llit, un armari de plàstic. I de tant en tant, no sé si les vaig arribar a veure, alguna rata. D’allà, unes escales pugen al terrat. Un terrat on els veïns de dalt estenen la roba als seus balcons. Els coneixem a tots. Allà, en unes galledes grosses, ens banyem, a l’estiu.

Dinem al bar, sortint de l’escola, abans que vinguin els clients del menú de migdia. Cap a quarts d’una, la una, ja hem dinat. Maldinat. Amago el que no vull en un tovalló de paper i ho llenço. Algun client diu: Si fueran hijas mías... (què? Tampoc no menjaríem, penso jo.)

Els pares lloguen un pis. És fosc, al mateix carrer, al número 42. El bar està al 14. Mai el vaig fer meu, nostre, aquell pis. Teníem un orgue. La mare volia que aprenguéssim a tocar el piano, com tota la seva família va fer. Més d’un any anant a classes. Odio estudiar solfeig i teoria. I no crec haver-me penedit mai d’haver-ho deixat. Llegint els diaris d’aquells anys un dia hi vaig escriure: Tengo que decirle a la mama que no quiero ir más a piano.

Sovint ells es quedaven treballant al bar i nosaltres pujàvem a casa. Recordo una noia que li donava classes particulars a la Cecília. Tenia les cuixes amples i quan caminava se li ajuntaven els texans i feien soroll. A mi, no. Jo era, aleshores, un secall. Autèntic. Envejava aquell soroll del frec de la roba texana.

Quan érem al pis, soles, miràvem la tele. De vegades el pare ens havia castigat sense tele i l’havíem de tancar una mica abans que pugessin, perquè no estigués calenta, i no sabés que l’havíem posada. La mare ens permetia saltar-nos el càstig.

En un sofà trencat, foradat, recordo que ens tocàvem amb una amiga de ma germana gran. Fins quin punt? Poc. Vestides. Dos, tres dies. Recordo un pessigolleig sota el ventre. I potser ens descordàvem els pantalons sense baixar-los. Érem amants, o matrimoni, o no sé ben bé què.

I un dia, una broma, una broma que va acabar malament. L’he recordada sempre. Els pares són a la seva habitació, al llit. Nosaltres a la nostra. De sobte se sent com s’obre i es tanca la porta del carrer. No sé si preguntem o ma mare ho diu sense cap pregunta: El pare ha marxat, tanqueu-li la porta amb clau. Jo ho faig. Tanco per dins amb la clau, o amb la balda, no ho sé, però tanco. Aleshores sentim el pare enfadat, no sé què diu, ni si crida, però està enfadat perquè jo li havia tancat la porta. Era dins de casa, havien pactat la broma entre els dos. No era una broma, era una prova, per saber si ho faríem...(em recorda al qui estimeu més, al pare o a la mare?). A ningú no ens fa gràcia. Mai ho he parlat amb les meves germanes. Ni sé si amb ma mare, o amb el pare.

Llegir al metro

Vam coincidir, fa anys, en un taller de relats. A tots dos ens agradava escriure ja aleshores. El tercer dia de classe vam seure junts. Recordo riure de seguida, per res, tonteries, suposo, però la connexió va ser instantània. Sé que ho negarà sempre però una nit em va confessar que aquell mateix dia, després d'acomiadar-nos, quan jo ja marxava i ell anava a buscar la seva moto, es va girar per mirar-me el cul.

És curiós tan tímid i tan llançat alhora.

Al final del taller es van organitzar un parell de sopars. I vam tornar a coincidir-hi. Adults madurs tots dos, casats, i amb canalla sí, però no podíem deixar de mirar-nos. No va passar res. No vam permetre que passés res, però em vaig convertir en un càstig per ell (sí, com la cançó del Fito), un risc que no volia córrer i del que es volia allunyar.

(Del que sentia jo no toca parlar-ne ara : p)

Encara vam anar junts a un altre curs. Era molt divertit, sempre que li preguntaven el seu nom, ell deia: Núria me llama XXX. Jajajaja, sí, no deia el seu nom, no, deia com li deia jo.

El pas del temps no van fer sinó augmentar 'el desig', 'el càstig', i com si d'un foc es tractés, va decidir allunyar-se del perill: jo.

Fa temps que no sé res d'ell. No tinc el seu correu particular, ni el seu telèfon, però sí sé que, de tant en tant, llegeix el meu bloc. Em fa gràcia que ho faci, que mantigui una distància 'prudencial' respecte del perill.

En fi.

El cas és que aquest matí he agafat el metro. Zombie, naturalment, i llibre en mà. No puc -ni vull-  evitar fixar-me en la gent que llegeix. De seguida l'he vist. A dos pams: Camisa negra, texans, sabates obertes de pell marron, anell de casat a la mà esquerra, cabell curt canós, bossa d'home creuada i plena concentració en el seu ebook.

M'ha fet un bot, el cor, és ell, és ell? No ho sé, no ho sé encara ara. Cinc parades de metro després (n'he fet una mes) encara no havia aixecat el cap del llibre. En cap moment, en cap moment. Em pregunto si sabia que jo era allà, a dos pams d'ell. No ho sé. No sé si m'ha vist, o m'ha intuït com intuïm el perill. No sé ni tan sols si era ell.

El que sí sé és que avui l'he tingut novament present. Molt i molt present. I des d'aquí li envio una abraçada, o, per què no, si em llegeixes, avui, demà, un petó ben fort, ben ben fort.

Adicción

Una adicción, según la primera acepción del diccionario de la Rae, es el hábito de quien se deja dominar por el uso de alguna o algunas drogas tóxicas, o por la afición desmedida a ciertos juegos. Fijándonos en la segunda acepción la cosa cambia (a mejor?) no lo sé... Asignación, entrega, adhesión.

El primer paso para lograr la desintoxicación es desearla. Desearla de verdad. Y poner todo el empeño en superar los primeros momentos, los primeros días, las primeras semanas. Convencerse de que es lo mejor, el único camino, y mirar hacia el futuro en positivo, aunque cueste, aunque no se sea capaz de confiar, de creer, de otear un horizonte sin esa droga; aunque duela y el corazón se te rompa en trocitos; y por mucho que la mente ordene, debilitada, su ración de toxina diaria. 

(Hace años, muchos, o pocos, no importa, alguien me dijo: Te has liberado, verdad, dejando esta relación? Sí, eso sentí. Justo eso, liberación, como cada vez que he abandonado, forzada, o no, una adicción tóxica, emocional, psicológica, social...)

No es fácil y sin embargo, a veces, solo a veces, sobran los motivos para luchar por conseguir la desintoxicación para siempre.

Todo a Pulmón (o cómo vivir la muerte)

Llevo dos días con esta canción en la cabeza. En la cabeza y en el oído, internet nos permite eso y más, oírla las veces que apetezca, en la versión elegida, o deseada, directo, remasterizada, versión primera, por uno u otro cantante... Internet nos permite casi todo, casi todo, sí, excepto conseguir la inmortalidad: La vida es un viaje, de ida sin vuelta.

Me da miedo la muerte. Mucho, mucho miedo. Pensar en ese instante en que deje de estar aquí para pasar a estar no sé dónde, no sé con quién, no sé de qué manera, me aterra. Ayer Marc se iba al Tanatorio cuando hablamos unos minutos sobre ella: Em fa tanta por, le dije, que sovint, si hi penso una mica més del compte, em provoco un atac d'ansietat.

Como siempre, pensó un momento la respuesta y dijo: No només a tu, és una por humana, pots intentar fugir-ne, arraconant el pensament, o pots decidir fer front a les pors, en tot cas amb por o sense... moriràs. Morirem.

Lo sé, lo sé, pero no estoy preparada, se está preparado para morir en alguna ocasión? Mentalmente preparado. Hablo de la muerte propia. Se me acelera el corazón si pienso así que, como estoy ya harta de huir, de tapar el miedo, de esconderlo bajo la alfombra, he decidido hablar sobre ella, leer, pensar.

Con Sergi también hemos hablado recientemente. Él estudió filosofía, y así pasamos muchos desayunos, filosofando. La muerte, seguro, debe de ser uno de los temas más, no sé, traumáticos?, de la carrera. Somos mortales, quizás debería decir, afortunadamente somos mortales, pero cómo es ese paso, ese nanosegundo final, ese después...

Si fuera católica, ortodoxa, protestante, luterana... si creyera en la resurrección de los muertos, en la reencarnación, si confiara en la existencia de un más allá, en otra vida, en... supongo que mi miedo disminuiría. Pero no creo y no voy a empezar a creer a día de hoy, al menos no de momento. Aún así, mi manera de vivir la vida como si cada día fuera el último, ayuda. Pero no me es suficiente. Sí para vivir, pero no para morir. Sigo buscando ayuda en el exterior, aunque sé que no me queda otra que aceptar la mayor verdad: Vivimos para morir. Todos.

(Por lo pronto estoy con la lectura de La muerte para los budistas... no me importa de dónde me llegue la luz que me guíe hacia la aceptación real, sí sé que en este caso vivo la vida con su paz, con su intensidad y su alegría, A todo pulmón, así que, por qué no intentar vivir la muerte como ellos?.)

Pueblos, ciudades, barrios, donde viajemos visitamos, Aina y yo el cementerio. Es obligado. Paseamos mirando las tumbas, leyendo las lápidas, comentando, inventando historias. Nos gusta y nos sentimos muy muy cómodas. Recientemente, en un pequeño cementerio francés, Aina dijo: Mama, quan una de les dues hagi mort, creus que l'altra disfrutarà tant d'aquestes visites?

Me quedé sin palabras, pero en seguida me vino un pensamiento alegre: Aina no vive la muerte desde el  miedo, y eso le permite, estoy segura, vivir con la alegría que la hace ser ella.

No ho sé, Aina, no ho sé. Però tampoc tenim pressa per comprovar-ho, oi?

(un abrazo y una sonrisa más tarde seguíamos comentando tranquilamente sobre las muertes que nos rodeaban...)

El sueño - Gerardo Diego

El sueño


Apoya en mí la cabeza,
si tienes sueño.
apoya en mí la cabeza,
aquí, en mi pecho.
Descansa, duérmete, sueña,
no tengas miedo del mundo,
que yo te velo.
Levanta hacia mí tus ojos,
tus ojos lentos,
y ciérralos poco a poco
conmigo dentro;
ciérralos, aunque no quieras,
muertos de sueño.


Ya estás dormida. Ya sube,
baja tu pecho,
y el mío al compás del tuyo
mide el silencio,
almohada de tu cabeza,
celeste peso.
Mi pecho de varón duro,
tabla de esfuerzo,
por ti se vuelve de plumas,
cojín de sueños.
Navega en dulce oleaje,
ritmo sereno,
ritmo de olas perezosas
el de tus pechos.
De cuando en cuando una grande,
espuma al viento,
suspiro que se te escapa
volando al cielo,
y otra vez navegas lenta
mares de sueño,
y soy yo quien te conduce
yo que te velo,
que para que te abandones
te abrí mi pecho.
¿Qué sueñas?  ¿Sueñas?  ¿Qué buscan
- palabras, besos -
tus labios que se te mueven,
dormido rezo?
Si sueñas que estás conmigo,
no es sólo sueño;
lo que te acuna y te mece
soy yo, es mi pecho.


Despacio, brisas, despacio,
que tiene sueño.
Mundo sonoro que rondas,
hazte silencio,
que está durmiendo mi niña,
que está durmiendo
al compás que de los suyos
copia mi pecho.
Que cuando se me despierte
buscando el cielo
encuentre arriba mis ojos
limpios y abiertos.


(etiquetas solo para este poema: eternidad - paz - algún día - amar es querer dormir con esa persona abrazados vigilando sus sueños, mientras vigila los tuyos - amor...)

...

Estava entre Bona nit, de Els pets -que diria que ja l'he penjdada; Somnis, de l'Albert Pla... i la impressionant Qualsevol nit pot sortir el sol, d'en Jaume Sisa. He votat, jo, és clar, i ha guanyat aquesta...

Serendipitat

Una serendipitat és un descobriment o una troballa afortunada i inesperada. Es pot denominar així també a la casualitat, coincidència o accident.

L'altre dia, oi, vaig penjar un escrit sobre els records de la meva 'infantesa'. No els millors, sinó part d'ells, dels que recordo. Si llegís els meus diaris (diaris que només he llegit jo, i una amiga de la meva gran, la Lia... hola, Lia, gràcies per fer coses rares com ara llegir els meus diaris, el meu bloc, i les novel·les que et recomano!!!) no seria recordar, seria llegir el que en el seu moment vaig viure, i de la manera que ho vaig viure i, per tant, escriure. Ara, però, els meus records estan mediatitzats pel meu present, per les meves anades i vingudes, per la meva manera de funcionar actualment. No són records verges... 

El cas és que, casualitat o no, l'endemà de penjar l'escrit sobre la màquina de cosir que marcà una part dels meus primers anys (fins els sis), l'Aina em va llegir un 'treball' que sobre Els millors records li van fer fer a l'escola (i ja de pas, orgullosa que estic com a mare de les meves petardes, dir que li van puntuar amb un 9.5). Coincidència? Vinculació? Casualitat? Tant és, tant és, us el penjo, naturalment amb el seu permís...

Un dels millors que tinc, i recordo, és el de sortir al capvespre, quan encara hi és, el sol, a dibuixar, l'estiu passat. Eren els últims dies de les nostres vacances, vam anar, amb la meva família, als Pirineus, a un càmping enmig de la natura. Com gairebé sempre... la muntanya forma part dels nostres estius. Recordo que sortia, abans que es fes fosc, amb la darrera llum del dia. Hi anava a algun lloc on estar sola, seia, amb un full i un llàpis, i dibuixava tot allò que tenia davant. Era un moment per relaxar-m'hi, reflexionar i, sobretot, per a concentrar-me. És tot un privilegi poder gaudir de la natura d'aquesta manera.

Fa temps, quan jo tenia 6 anus, ens van convidar a un casament. Eren uns cosins del meu pare (el primer i darrer casament on he estat). Ja que de petita era una mica... antifaldilles, antivestits, antiqualsevolcosafemenina, doncs vaig anar amb uns pantalons i una samarreta blancs. No era la roba més adequada per anar a una celebració com aquella, però jo anava cómoda. Bé, el cas és que quan vaig acabar de sopar, vaig sortir, recordo, a un jardí que hi havia fora el restaurant, vaig seure en un gronxador i vaig estar allà, gronxant-me, tota la nit, amb el meu cosí.

No sé quant de temps fa, un hivern a Viella. Potser tenia 10 anys, érem allà passant les vacances d'hivern amb la família, la Pili, el Jesús gran, el Jesús petit, i la Laia, també uns amics dels pares. Ens ho vam passar molt bé, feiem, com sempre, excursions a la muntanya, i a la nit jugàvem a jocs de taula...  (i dels gossos que ens van seguir fins a Viella, des de la casa fins a Viella i que no van tornar a pujar amb nosaltres, pobres gossos.). Aquest estiu tornarem a anar de vacances junts amb els cosins i tiets, espero passar-m'ho tant i tant bé com aleshores!


Recordem allò que, per algun motiu, ens deixa emprempta. Recordo tots els seus records, fins i tot podria dir per què ella se'n recorda (dibuixar, muntanya, fresca a l'estiu en el primer; l'únic casament on ha estat... el miguel i jo som anticelebracions així que no acceptem invitacions i, amb el temps, és clar, han deixat de convidar-nos; el tercer... ai, els gossos van fer-la plorar molts dies, recordant-los, on deuen ser, mama, on deuen ser?).

Sí, aquest estiu tornem a anar de vacances tots junts... no sabeu el que significa per nosaltres, tots vuit junts novament. Gràcies, gràcies!!

...

Aquesta cançó, per exemple, em recorda tantes coses...

Diálogo apenas en clave

- Cariño?
- Sí, dime.
- Cómo era todo ese rollo que te metía cuando te dolía el corazón?
- Tía, pero si ya lo sabes.
- Ya, pero cuéntame, venga, niño, que me vendrá bien.
- Eso sí, necesitamos recordárnoslo, verdad? Aunque conozcamos la teoría, la práctica es jodida, jodida. 
- Curiosamente lo mismo le decía esta tarde yo a mi 'amiga virtual del alma'. 'Pues hala, practique', me ha contestado ella impertérrita (bah, esta mañana he descubierto que es mortal, la jodía, y lo tenía escondido escondido).
- Pero puedes respirar o te cuesta?
- Me cuesta. Montón.
- Ya, normal, normal. Y la mente? Va por libre, no?
- Sí, totalmente por libre: ahora blanco, ahora negro, y si, quizás, a lo mejor, seguro que no, seguro que sí.
- Ya, ya, siempre es lo mismo. Pero se pasa, lo sabes, verdad?
- Sí, sí, lo sé, lo sé, pero tú ve recordándomelo.
- Venga, porque eres tú, eh! Piensa que al menos nos tenemos, tía. Que no es poco, no es poco.
- No, poco no es. Es cierto. Pero sigue diciéndome. Por qué esto es así?
- Porque estás viva.
- Y vale la pena pasar por esto?
- No te queda otra: si aquello, esto.
- Ya. Pero nunca más, eh, nunca más.
- Claro, claro...
- Oye, hoy has soñado conmigo?
- No, hoy yo, pero el de ayer fue genial, cómo somos, eh?
- Raros.
- Bueno, a parte.
- Jejejeje.
- Beso, hasta mañana.

Think (o penso o et foto dos òsties)

Think és una de les cançons preferides de la gran. Casualitat o no va ser la primera cançó que va sentir directament amb la ràdio connectada a la panxa quan estava embarassada, jo, de quatre mesos i escaig. Sí, un d'aquells aparells de ràdio (només ràdio) amb una antena extensible, i amb un cable per endollar a la xarxa (elèctrica, res d'informàtica). També hi havia l'opció de posar-hi piles. Sempre dormia, jo, enganxada a la ràdio. Aquella nit vaig notar una patada: Miguel, Miguel, me ha dado una patada!!! I, és clar, com diria el Murphy, no va tornar-hi, la nena. Així que en un moment en què a la ràdio sonava Think, la versió de l'Aretha amb els BB, vaig agafar l'aparell (negre, negre) i me'l vaig posar amb l'altaveu cara a la panxa, just quan la veu negra com l'aparell i màgica de la Franklin agafava embranzida, zas!!! Nova patada! Sí, sí, va dir el jefe, la he sentido!! (hi tenia la mà a sobre)

Així que potser sí que té certa lògica que sigui una de les seves preferides des de fa molts anys (el primer lloc en el seu top ten particular, a dia d'avui, el compartirien Think i Wild World dels Mr. Big).


En fi. La història és que ahir una imbècil vacaburra de la meva feina em va fer venir ganes de fotre-li una òstia. Tal qual. Estava trista, trista, jo, prerregla (això no ho sabia, però gràcies a la meva estimada 'millor amiga' -beffas- que em porta el compte de quan em toca, vaja, ens vé alhora així que és fàcil) quan una actuació seva, en contra meu, baixa, rastrera, i d'idiota amargada com és ella, em va canviar l'estat d'ànim.

No, ja no estava trista: ara tenia ganes de bufetejar-la.

Res de parlar amb ella amb calma, dir-li el mal que em va fer essent tan dolenta, tampoc res de comentar-li amb mala llet la fama que porta a la casa de borde i tonta, o bé d'intentar que entengués...

No. Res, res. Només tenia ganes de pujar a la seva planta, plantar-me davant d'ella i creuar-li la cara d'una òstia.

ZAS!

Deixar-m'hi la mà, fins i tot.

Avui, esmorzant amb l'S, li deia que aquest pensament és una sortida d'alliberament de ràbia fantàstica, per a mi. Quan m'enfado molt, pensar que algun dia, algun dia, aquesta impresentable, el fill de puta de la planta baixa, i l'altra gilipolles amb cara de no haver trencat mai un plat, es quedaran a lloc amb la cara vermella em dóna energia, forces, ànims, quan estic trista (curiosament, els tres són de la meva feina, no odio ningú al món, no desitjo mal ni als meus pitjors enemics, com tampoc als amics que a dia d'avui ja no ho són pel motiu que sigui, ni als ex, ni jefes o exjefes, ni... però en aquests tres, ummmmmmmm, només de pensar com els bufetejaria rollo Gilda, buf, em corro! -bah, tant no, no cal exagerar... però s'hi acosta, s'hi acosta).

He relacionat la cançó una mica per la peli dels BB, i una mica perquè és millor que Pensi bé en les conseqüències d'aquest acte si el convertís en realitat. No les sé. Em pregunto què em podria passar: M'expedientarien a la feina?, Em sancionarien pecuniàriament?, Aniria a la presó si em denunciessin? Què? Quant val una òstia? Tres òsties? Tenen un preu raonable?

(Una de les meves amiguetes de sempre va fer realitat el meu somni, oi, nena, li va fotre una òstia en tol jetorro a una amiga seva que s'havia liat amb el seu nòvio, sí senyor, sí senyor! Quina enveja! Ara que hi penso, la van 'renyar' només: 'Aquest no és, de cap manera, el comportament que destigem en aquest centre -hasta aquí puedo leer-... potser m'hi arrisco!)

Si sabeu què em podria passar, feu-me un correu, paraula de Núria que si li acabo fotent una òstia a qualsevol dels tres, o a tots tres, publicaré la història.

Gràcies, buf!

La màquina de cosir (bocins d'infantesa)

Recordo la imatge com si l'hagués viscuda ahir mateix: la mare cosint, un llum petit damunt la màquina, de flexo, senzill, il·lumina només l’espai on ella treballant. És la seva feina, broda, cus i porta la casa, i tres nenes, i aguanta les anades i vingudes laborals del pare. La ràdio encesa al costat mentre l’Elena Francis va explicant històries que no entenc. Ni m’importen, tot i que la seva veu m’hi acompanya. A terra, les tres, juguem, no sé a què, però estem ajupides, les tres, sense fer gaire soroll. O ben poc.

A la cuina una taula rodona, blava, forta i pesant. Amb un peu blanc i quatre aspes que la fixen al terra. Puré de patates per dinar, fem formes diferents, ara un nino amb cames, braços, i diu la mare: ahora nos comemos una mano, la cabeza...

Som de mal menjar, les tres. Odio les faves. De fet no recordo cap àpat deliciós. Que jo considerés deliciós. L’hora del dinar, del sopar, és un mal moment. El pare no hi és. Treballa. Només coincidim els diumenges. Ell treballa en un restaurant, fins que marxa, o el fan fora, no ho sé. Tampoc em devia importar gaire, ni ens consultaven.

Són imatges, postals, trossets de passat: Recordat, inventat o explicat. De la suma en surt això. Però nítid, clar, com si ho estigués vivint ara.

Com quan viatjàvem a Caldes, als Avellaners, la torre dels cosins, on vivia la iaia. La seva iaia. La mare del meu pare a qui mai vaig sentir com la nostra àvia. Els meus néts, deia, per referir-se als cosins de Caldes. Tots vivien allà, era una festa anar-hi: els tiets, la tieta, l’avi, la iaia, i els vuit cosins. Quan érem a punt d’arribar, a Caldes, en passar per Palau de Plegamans, ajuntàvem les mans, totes tres, fent broma. Nosaltres dues, suposo, començàvem i la Cecília ens copiava el gest.

Recordo crits al cotxe, com ara elles; el pare, amb el braç cap endarrere, donant cops mirant  de picar alguna cuixa, algun braç, mentre deia prou, prou. Un cotxe petit, vermell, matrícula B-4049-F, un vuit-cents cinquanta.

Rialles.

Vestíem ben iguals. Odiava vestir les tres iguals, i no només això sinó que la roba de la gran, la mateixa de vegades, passava a mi quan li quedava petita. La tercera ho patia més, naturalment.

Jo era rosseta, obedient, bona nena.

Feliç? Potser sí, feliç. Al meu món particular, em penso que era feliç.

No recordo haver jugat mai a nines, ni a res. Encara a dia d’avui no sé jugar a res, cap joc de taula, ni vull aprendre’n. 

M’agrada la vida com a únic joc.

De vez en cuando la vida...

... te besa en la boca.

Hoy ha sido un día de esos. Por inesperado, por maravillosamente inesperado.

Teníamos dos horas esta semana, para ser exactos 2 horas y 6 minutos (los interinos recortados como yo) para malgastar en lo que desearamos. Bueno, malgastar, biengastar... eso ya a gusto del consumidor.

No había pensado en què hacer, pero vía correo me ha venido una propuesta, no, no, han llegado tres del mismo emisor y yo he elegido... la 3!!! La 3, compro. La 3, compro.

Así que a la una he salido del trabajo, lalalalala, me he subido a una moto de paquete, 650, sí, sí (como Miguel no lee mi blog no hay problema de que me eche la graaaaaaaaaan bronca por subir a una moto y correr y correr) y zas: rumbo al Montseny.

El Montseny es mi Parc por excelencia. Aunque sea voluntaria del Parc de Collserola... el Montseny, es el Montseny. El que más nos hemos pateado, en el que más cimas hemos subido y repetido y repetido. Donde más veces hemos ido a comer, y donde mis hijas, de viaje a él, más han vomitado!!

Total, apenas una hora después, un miércoles laborable cualquiera, estábamos comiendo en un entorno increíble, impresionante, verde, maravillosamente acogedor y solitario (Can Barrina).

Incluso, y por primera vez desde que empecé esta dieta hace ya cuatro meses y medio, me la he saltado. Poco, vale, pero me la he saltado. Pero... sí, ha valido la pena. Por eso, justo por eso, porque de vez en cuando la vida, y no solo la vida, te besa en la boca.

(añado que no solo tengo suerte con mis amigos, ya que me han invitado, sino que los quiero, y me quieren, y les acepto... y me aceptan)

A las cuatro y media ya estaba en el cole de Jana recogiéndola con una amplia sonrisa, sí, una gran locura totalmente controlada.

Gràcies!!!

Ps. Y ya como remate final salen a la venta a un precio asequible entradas en el Romea para ver a una de mis heroínas musicales, con una voz 'envidiable no, lo siguiente'. No os la perdáis. Ni sola, ni acompañada. Sílvia Pérez Cruz (iré al concierto con Aina, acaso puedo pedirle más besos a la vida??).

T10 -T11 - T12 (La multa, toma II - i 4)

Hora de berenar, doncs, anem bé de temps, fins quarts de nou que hem de ser a la parada de Verdaguer...

Al costat de l'anglès del Marc hi ha un Bon Preu que té una patisseria/forn amb finestra al carrer.

- Vinga, carinyo, què vols? (no li dic tesoro, no, bah, això és una broma meva i del company de feina, el Joan)

- Ostres, no ho sé, això no passa gairebé mai, això de triar. Jajajaja, no sé què vull! Un croissant, sol!

(jo res, evidentment...)

Esperem el marquitus. Arriba en cinc minuts (i saluda tímidament l'Aina, com és ell) i aleshores li explico una mica millor la història sencera... sí, des del cafè (que ell no va prendre) de la tarda. No li sorprén res, a dia d'avui, del que pugui explicar-li, així en general.

Entra a classe, ja és l'hora, i l'Aina i jo marxem a buscar el revisor (l'amic revisor :P).

- Mama, és maco el Marc!

- Sí, amor, ja saps que me l'estimo molt.

- Però... està una mica gras, no?

- Gras?

- Bé, no, però té panxeta!!

(juasjuasjuas... això ho explicaré demà mateix a la feina, penso rient!)

Caminant caminant, xerrant, tafanejant, badant, arribem a Verdaguer, Passeig Sant Joan.

Vaig cap a la noia que està a la cabina (no sé, ja no vénen billets, no?, allà):

- Hola, bona tarda, estic buscant els revisors. Han de ser per aquí. Vull pagar una multa.

- ?

- Bé, tant és, estoooo... saps on acostumen a posar-s'hi? No conec aquesta estació, ni l'enllaç tampoc, m'han dit que a un quart de nou serien aquí. I ja és un quart.

- Ah, de acuerdo, espera, pregunto (truca i bla, bla, bla...). Pues aún no lo saben, ves buscando por L4 y L5.

Amunt, avall, amunt, avall. Hi ha gent veritablement 'curiosa', 'diferent' en aquelles hores al metro, sí, com diria jomateixa: De totes les formes, colors i sabors. Anem a l'altra banda. Mateixa conversa amb la noia de l'altra cabina (però què hi fan, allà, si no venen bitllets, ni targes, ni res?). No ho sap, tampoc, la noia, però s'ofereix a acompanyar-nos per tal de trobar-lo, el revisor. Abans, però, fa un parell de trucades (mentres esperem es colen davant dels seus, i dels nostres, morros, un, dos, tres, quatre, ole, ole...).

Ara som tres buscant el revisor. I síiiiiiiiiii, per fi, el revisor... em mira, el miro, somriem a càmara lenta i diu: Et buscava!

(podria ser l'inici d'una llarga amistat... però alló és Verdaguer, no el Marroc dels 40 així que res!)

Pago els 50 euros, a canvi em dóna un paperet esquifit.

Gràcies, gràcies. Al revi, a la noia, i petonàs que ens fem l'Aina i jo: Buf!!!

(per cert, algú va comentar que existeix una 'norma' no escrita enlloc, faltaria, que recomana els revisors demanar bitllet molt especialment els nens/nenes, les dones, i les persones grans, motiu?: no munten escàndol i paguen -paguem- la sanció. Ara ho sé, en fi, el saber no ocupa lugar.)

...

Ostres, gràcies per llegir-me. Si és que em llegiu. Ho feu o no en diagonal (us he pillat, noies!!!)

I en agraïment a tanta paciència us deixo no pas amb una cançó sinó amb un concert del millor, del gran, de l'únic (dels únics)!!!