La samarreta (La multa, toma I)

Primer partit de hoquei línia de la Jana.

Tot fent promoció del seu esport actual en general ( si us plau, si us plau,q ue li duri la il·lusió una miqueta...) i dels Uroloki en particular (el seu equip, ts, els primers de la lliga) us diré que el primer partit, per ella, va ser el passat dissabte 28 de gener a Sant Joan Despí. Aquell dia vam quedar amb la resta del grup a dos de vuit del matí... buf!!

Fantàstic, caravana d’Urolokis, bé, bé, arribem sense cap entrebanc, lalalalala, un pavelló fantàstic, vestidor (ara el seu grup són tot nens i la jana, i què?, au tots despullats alhora...!!), equip complet i... adióssssss, la samarreta 02-Jana meravellosament penjada a l’armari de casa. Oé, oé, oéeeeeee. Qui agafa el cotxe i ràpidament se’n torna, agafa la samarreta i arriba abans no comenci el partit? El Miguel!!! Sí, és clar, m’agrada molt conduir , ja ho sabeu,sovint discutim per això, al cotxe: Me toca a mi ahora, llevas 23km de más, o bé, no es justo la ida era más corte (CuartoMilenio) o Ayer cogiste el coche y yo no así que me toca más hoy a mi. Per evitar això normalment fem: ell l’anada –allà on sigui- i jo la tornada. D’acord, sí, però si ens voliem assegurar tenir la samarreta a l’hora del partit només ell hi podia anar, jo arribar a Barcelona i tornar a Sant Joan ho hauria fet, això sí, si Manresa si interposa al camí, s’hi interposa (ja m’ho va dir la Sílvia quan havia de tornar de Segòvia amb les nenes fa un parell d’estius: Núria, bon viatge, i recorda que per tornar a Barcelona des de Segòvia no et cal passar per Càdis... vaaaaaaaaaaale, chistosa, oído cossssina!).

A lo que iba, el Miguel agafa el cotxe, arriba a casa, pren la samarreta, se’n torna, just comença el partit. Prova superada amb nota! Sí, i tant!

..amb aquella nota groga que quan veus al parabrisa dius alló de: mecagüenlaputamarequevapariralguardiàurbà! Per exemple. Doncs sí. Ambuna nota que ha arribat a casa de ma mare (per què? Perquè el nostre ‘recent’ cotxe va a nom de ma germana petita. Sona a xanxullo? Doncs sí, naturalment, per qui em preneu... lalalalala) per un import de 100 euros! Olé, olé: Excés de velocitat, Ronda del Litoral sentit Besós, dissabte 28 de gener de 2012, 8:34 hores!!! Touché, sí, sí, sí. Nosaltres, nosaltres.

(Això em fa pensar en un dels capítols més absurds que m’han passat al llarg de la vida, Freud segur que en diria alguna cosa concretament d’aquest; doncs bé, us explico: teniem un amic – fa uns anys- amb una nòvia ben gelosa. Un bon dia, mentres ella li mirava el móbil buscant qualsevol indici d’infidelitat, va descobrir la prova del delicte, el seu nòvio, i amic nostre, s’ho feia amb mi, és més, al missatge clarament posava el lloc on quedàvem.

- Mira, mira, què m’has de dir, eh, d’això? - Va dir-li ella, tota inquisidora.

L’sms que ell m’havia enviat deia així: ‘Núria, Autovia de Castelldefels, 100 euros, dissabte 3 de març, 21.30h... t’enrecordes?’

Buf, la van tenir grossa. Al final ell va optar per trencar la relació amb nosaltres i arreglar-ho amb ella, naturalment, dos tetas y tal... no va poder convèncer-la que alló no era sinó un sms en què ell m’explicava de què era la multa per excés de velocitat que ens havia anat a recollir a Correus –era missatger, sempre amb la moto amunt i avall-... En fi. Que siguin feliços i mengin perdissos. Nosaltres no els hem tornat a veure el pèl... òstia, això és com un déja vu, a quina situació també absurda però molt més recent, d’aquest estil, em recorda? Bah! :P )

...

Normalment, bé, intento que sempre, la cançó que penjo tingui d'alguna manera alguna cosa a veure amb l'escrit. Avui, no. Però per res.

Us explico: Ahir em va trucar un compi. Què tal, Núria, com estàs? I jo li vaig contestar: Divina!

Sí, així em sento: 11kg menys. Feliç, contenta, tranquil·la. I multada. I què?

Radio Futura - Divina - 1980, Programa Aplauso-

(per cert, el de Radio Futura va ser un dels concerts que més i més he flipat! I he estat a concerts, eh!!)

Reacciona!

..vaig dir-li ahir. Els dies passen, sense remei, i els mesos i els anys! (ja en fa tants, oi, que caminem junts!)

Com desitjaria que canviessis 'el número 7, de la calle Melancolía'... per una nova adreça al 'barrio de la Alegría'!!! Encara que això suposés un nou adéu...

T'estimo, ja ho saps.

Petició

M'he canviat de companyia de teléfon del mòbil. De yoigo a movistar. Jo pensava que tenia orange, sort de la Cinta que s'ocupa per mi d'aquestes coses :P. El cas és que em donaven un móbil noséquè que s'ha quedat, como mandan los cánones, la gran. I el que li donaven a ella, zas, me l'he agenciat jo. Xulo, sí, però complicat per a mi!!

Com fer el canvi de números d'una targeta a l'altra implicava pensar en com fer-ho o preguntar, vaig dir-me: No problemo, envio un correu a tots aquells amb qui em vé de gust (tssss a mi, no té perquè ser mutu) mantenir el contacte i au!

El correu tenia aquest tema 'Petició' i, escrit en català tot i que enviat també a compis de fora de Catalunya, tenia poques línies i un missatge clar: Si m'envies el teu telèfon, el tindré; si no me l'envies, aprofita, segurament perdrem la relació si no fas tu una altra passa! (immediatament després d'enviar el correu vaig esborrar totes les adreces que l'outlook va arreplegant, això ho faig de tant en tant, crec que ja us ho he comentat, no?, d'aquesta manera no tindria ni l'adreça de correu ni el número de telèfon d'aquell contacte si no rebia cap contesta.)

Doncs bé, para gustos colores, i per a respostes, les que vaig anar rebent: compis que només enviaven el telèfon -paquèmás?-, d'altres que amb una nota divertida hi afegien alguna cosa com 'no et lliuraràs de mi tan fàcilment', també qui va fer el comentari de 'en cristiano' (bah, ni cas, si és amiga meva segur que ho diu de broma!!!:P ), qui me'l donava per, no sé, trentamil vegada? ('ets la dona a qui més vegades he donat el meu número tot i saber que no tindrem sexe, jejeje'), qui contestava a 'vuelta de correo', qui em donava fins a quatre números diferents (l'A), qui no va contestar (i sé que ja no ho farà perquè en el fons ja li està bé perdre el contacte amb mi, per motius ben curiosos...), i qui va contestar però va evitar donar-me el teléfon (ai, jo que dificilment truco algú!!!).

M'agrada fer això, de tant en tant, no és posar ningú a prova, no, és fer neteja d'agenda, saludable, necessari, vital fins i tot, diria. I, per què no, amb més d'una i de dos i de tres sorpreses en les contestes.

En fi, gràcies a tots. Sense excepció. I per a tots vosaltres la lletra d'aquesta magnífica cançó...

Àngeles Caso - Lo que quiero ahora (La Vanguardia 19/01/2012)

'Será porque tres de mis más queridos amigos se han enfrentado inesperadamente estas Navidades a enfermedades gravísimas. O porque, por suerte para mí, mi compañero es un hombre que no posee nada material pero tiene el corazón y la cabeza más sanos que he conocido y cada día aprendo de él algo valioso. O tal vez porque, a estas alturas de mi existencia, he vivido ya las suficientes horas buenas y horas malas como para empezar a colocar las cosas en su sitio. Será, quizá, porque algún bendito ángel de la sabiduría ha pasado por aquí cerca y ha dejado llegar una bocanada de su aliento hasta mí. El caso es que tengo la sensación –al menos la sensación– de que empiezo a entender un poco de qué va esto llamado vida.

Casi nada de lo que creemos que es importante me lo parece. Ni el éxito, ni el poder, ni el dinero, más allá de lo imprescindible para vivir con dignidad. Paso de las coronas de laureles y de los halagos sucios. Igual que paso del fango de la envidia, de la maledicencia y el juicio ajeno. Aparto a los quejumbrosos y malhumorados, a los egoístas y ambiciosos que aspiran a reposar en tumbas llenas de honores y cuentas bancarias, sobre las que nadie derramará una sola lágrima en la que quepa una partícula minúscula de pena verdadera. Detesto los coches de lujo que ensucian el mundo, los abrigos de pieles arrancadas de un cuerpo tibio y palpitante, las joyas fabricadas sobre las penalidades de hombres esclavos que padecen en las minas de esmeraldas y de oro a cambio de un pedazo de pan.

Rechazo el cinismo de una sociedad que sólo piensa en su propio bienestar y se desentiende del malestar de los otros, a base del cual construye su derroche. Y a los malditos indiferentes que nunca se meten en líos. Señalo con el dedo a los hipócritas que depositan una moneda en las huchas de las misiones pero no comparten la mesa con un inmigrante. A los que te aplauden cuando eres reina y te abandonan cuando te salen pústulas. A los que creen que sólo es importante tener y exhibir en lugar de sentir, pensar y ser.

Y ahora, ahora, en este momento de mi vida, no quiero casi nada. Tan sólo la ternura de mi amor y la gloriosa compañía de mis amigos. Unas cuantas carcajadas y unas palabras de cariño antes de irme a la cama. El recuerdo dulce de mis muertos. Un par de árboles al otro lado de los cristales y un pedazo de cielo al que se asomen la luz y la noche. El mejor verso del mundo y la más hermosa de las músicas. Por lo demás, podría comer patatas cocidas y dormir en el suelo mientras mi conciencia esté tranquila.

También quiero, eso sí, mantener la libertad y el espíritu crítico por los que pago con gusto todo el precio que haya que pagar. Quiero toda la serenidad para sobrellevar el dolor y toda la alegría para disfrutar de lo bueno. Un instante de belleza a diario. Echar desesperadamente de menos a los que tengan que irse porque tuve la suerte de haberlos tenido a mi lado. No estar jamás de vuelta de nada. Seguir llorando cada vez que algo lo merezca, pero no quejarme de ninguna tontería. No convertirme nunca, nunca, en una mujer amargada, pase lo que pase. Y que el día en que me toque esfumarme, un puñadito de personas piensen que valió la pena que yo anduviera un rato por aquí. Sólo quiero eso. Casi nada. O todo.'

Dedicatoria de ida y vuelta, una maravillosa banda sonora. Eternamente. (Y no, nunca es tarde.)

Constel·lacions Familiars

No hi crec, en tantes i tantes coses...

Fa un temps, la 'profa' de meditació ens va donar la informació per, si voliem, assistir a un Taller de Constel·lacions Familiars. Buf, alguna vegada ho haviem comentat amb una amiga, no sabiem ben bé què era, però qui ens n'havia parlat sempre ho havia fet amb molt d'entusiasme.

Finalment, dissabte passat hi vaig anar. Sola. I per constel·lar. D'acord, ara us ho explicaria en sànscrit i possiblement entendrieu el mateix (res?), suposo, si és que sou tan neòfits com jo ho era, en aquest món (no em ve de gust anar a mirar estrelles -em va dir algú-, o, ah, i què tal, això d'aquest taller, hi puc anar amels nens?).

Si aneu a sant google hi trobareu milers d'entrades que hi fan referència, però jo no ho vaig fer. Com no acostumo a voler saber de què va una novel·la o què diu la crítica d'una pel·lícula abans de llegir-la o mirar-la. Així que hi vaig anar verge, ben verge.

A la sala d'un pis preciós de Gràcia potser érem onze o dotze noies, i un senyor. Un cop començada 'la sessió' van encara arribar un noi i una altra noia.

I aleshores la psicóloga/conductora va explicar-nos què era, què fariem, què podiem sentir, què podia passar...

I sí, vam entendre, alguns com jo a base de plors i paraules i records, i molt de dolor, vam entendre què era, què feiem allà, què sentiem o podiem sentir cadascun de nosaltres, i vam ser espectadors i protagonistes de tot el que allà va passar.

Tant és, no us penso explicar res més, només heu de clicar qualsevol de les entrades que a la xarxa hi trobareu, per saber-ne més. Jo, per la meva part em limito a dir que a la meva vida em sap molt de greu no haver gravat tres moments, només tres, el naixement de les meves filles, una i dos, i la tarda de dissabte passat. No, no he posat paraules al qeu vaig fer, a com, a qui. I més costa posar-hi sentiments, impossible. Us deixo amb un: inenarrable, i un increïble, i també un... més que recomanable.

Sense dubte, una gran GRAN i colpidora experiència.

Gràcies!

Vampiros Emocionales

- No puedo más! -me decía llorando, esta mañana, Esther- No puedo más, su negatividad me supera, su rabia conservada en formol, su mal humor agriado, su veneno en cada contestación, en cada nuevo comentario, y su ataque disfrazado de risa, de broma. De mentira.

- Escríbe, escribe lo que sientes, cómo te sientes, qué te provoca su actuación y cómo vives sus críticas constantes... pero no le entregues tus letras. Hazte a ti misma ese regalo. Tú necesitas la paz, no importa, ya no importa, qué él sepa, que entienda, que escuche. No importa. Importas tú, a ti, solo tú, ahora y por una vez en esta desequilibrada relación. Solo tú. Necesitas cerrar esa puerta, y cerrarla bien. Por ti, no por él, Esther, por ti.

A veces nos es imposible decir basta sin más, necesitamos que el otro sepa que hemos dicho basta, o ni siquiera eso, a veces somos incapaces de decir basta porque solo de esa manera sabríamos ya vivir la relación. Nos momificamos como víctimas porque dudamos de ser capaces de tomar otro papel en esta gran obra de teatro, o porque como figurantes mártires sabemos manejarnos perfectamente, tras años de ensayo real. Preferimos llorar a actuar. Quejarnos de nuestra mala suerte a tomar las riendas de nuestra vida. Descargar en los otros nuestros miedos para, libres de ellos durante unos instantes, pensar que por hoy, lo hemos intentado. Seguimos día tras día nuestro propio guión defendiéndolo a capa y espada aunque ya haya perdido la razón de ser, si alguna vez la tuvo. Y nos escondemos de nosotros mismos, pidiendo a gritos la sinceridad que jamás aceptaríamos (ni nuestra verdad somos capaces de afrontar!).

- Deshazte de la rabia, y después, deja que la puerta se cierre tras de ti...

Eso hizo, al rato, en mi bandeja de entrada aparecía su correo. Apenas cuatro lineas ponían fin a años de sentir que le robaban la energía, la ilusión, la esperanza:

Carlos, no importa que no me leas. No importa, sin embargo mi mente necesita no solo escribir, necesita entender qué no deseo y qué no voy a volver a permitir; saber que el respeto por mí crece por momentos y no vas a volver a minar mi camino con tus odios, tus rabias y envidias, y tus quejas constantes. No puedo más. No quiero poder más. Basta.

Sonreí mientras leía. Sí, se liberará de su vampiro emocional. Creo en ella, creo en mí que, hoy, soy ella.

No me arrepiento de nada

Gioconda Belli




Desde la mujer que soy,

a veces me da por contemplar

aquellas que pude haber sido;

las mujeres primorosas,

hacendosas, buenas esposas,

dechado de virtudes,

que deseara mi madre.

No sé por qué

la vida entera he pasado

rebelándome contra ellas.

Odio sus amenazas en mi cuerpo.

La culpa que sus vidas impecables,

por extraño maleficio,

me inspiran.

Reniego de sus buenos oficios;

de los llantos a escondidas del esposo,

del pudor de su desnudez

bajo la planchada y almidonada ropa interior.



Estas mujeres, sin embargo,

me miran desde el interior de los espejos,

levantan su dedo acusador

y, a veces, cedo a sus miradas de reproche

y quiero ganarme la aceptación universal,

ser la "niña buena", la "mujer decente"

la Gioconda irreprochable.

Sacarme diez en conducta

con el partido, el estado, las amistades,

mi familia, mis hijos y todos los demás seres

que abundantes pueblan este mundo nuestro.



En esta contradicción inevitable

entre lo que debió haber sido y lo que es,

he librado numerosas batallas mortales,

batallas a mordiscos de ellas contra mí

-ellas habitando en mí queriendo ser yo misma-

transgrediendo maternos mandamientos,

desgarro adolorida y a trompicones

a las mujeres internas

que, desde la infancia, me retuercen los ojos

porque no quepo en el molde perfecto de sus sueños,

porque me atrevo a ser esta loca, falible, tierna y vulnerable,

que se enamora como alma en pena

de causas justas, hombres hermosos,

y palabras juguetonas.

Porque, de adulta, me atreví a vivir la niñez vedada,

e hice el amor sobre escritorios

-en horas de oficina-

y rompí lazos inviolables

y me atreví a gozar

el cuerpo sano y sinuoso

con que los genes de todos mis ancestros

me dotaron.



No culpo a nadie. Más bien les agradezco los dones.

No me arrepiento de nada, como dijo la Edith Piaf.

Pero en los pozos oscuros en que me hundo,

cuando, en las mañanas, no más abrir los ojos,

siento las lágrimas pujando;

veo a esas otras mujeres esperando en el vestíbulo,

blandiendo condenas contra mi felicidad.

Impertérritas niñas buenas me circundan

y danzan sus canciones infantiles contra mí

contra esta mujer

hecha y derecha,

plena.



Esta mujer de pechos en pecho

y caderas anchas

que, por mi madre y contra ella,

me gusta ser.

 

Nit del 18 de gener de 2012

Són les deu tocades, la peti al sofà carabassa i jo, al blau.

Em costa molt el nou format del blog, l'intern. L'extern no el canvio, ja ho veieu, jo que no sóc gaire conservadora en la meva vida i resulta que ho sóc amb el bloc. No és cert, és mandra de posar-m'hi. Li diré al xalons si s'enrolla i ho fa ell, tant expert ell en canvis d'aparença blogaire (ai, m'has llegit?).

No tinc gaire a dir, però em vull imposar escriure. Novament. O perdré l'hàbit, el que no feu al monge, i no vull perdre'l, no. M'agrada despullar-me, m'és necessari. Com va dir la Ruth a meditació l'altre dia, fent referència a un anunci publicitari, desapendre per tornar a aprendre. O buidar per poder omplir.

Contínuo la dieta, tinc un bon estadístic que m'ajuda, deformació professional, suposo.

He dit adéu al foro uns dies, m'absorbeix massa, a époques. Necessito més temps per escriure, per llegir, per mirar pelis eternament pendents, i per contestar correus que em criden des de la safata d'entrada.

La meva taula de la feina és un absolut caos.

Tinc grans a la cara, ja sabeu.

Una altra nit, més... O be, una altra nit més.

Llibres 2012

Gener

1- Zoë Jenny - La crida del cargol de mar (Quaderns Crema) B

2- Akiyuki Nosaka - La tomba de les llumenetes / Les algues americanes (Quaderns Crema) B

3- Georges Hyvernaud - La pell i els ossos (Edicions La Campana) B

4- Andrea Camilleri - La pensió Eva (Edicions 62) B

5- Gioconda Belli - Fuego soy apartado y espada puesta lejos - (imprescindible) B

Febrer

6- Joan-Lluís Lluís - Xocolata desfeta (La Magrana) B

7- Emily White - La cambra buida B

Març

8- Las primas - Aurora Venturini E

9- El sabor de las pepitas de manzana- Katharina Hagena E

10- La copa dorada - Henry James  (llegint ) E -me retiro-

Abril

11 - Verano y Amor - William Trevor (llàstima, me'l va recomanar i deixar molt
 especialment...).


12 - El confidente - Hélène Gremillon (més que recomanable, no per com està escrit, tot i que no està malament, senzill, sense pretensions, però sí per com munta la història, i per les dues veritats, les dues, o dues-centes cares, que pot tenir una història quan no ho sabem tot, de fet, oi, mai no ho sabem tot). Li recomano especialment a l'Eva. E

Maig

13 - Las partículas elementales - Michel Houellebecq  E

14 - Caribou Island - David Vann B (a veure, me l'he llegit perquè com ens entenem tan i tan bé en un munt de coses, m'he dit: núria, vinga, torna a intentar llegir alguna recomanació seva! Buf, buf. El vaig acabar estirada damunt la catifa a les dotze de la nit mentres el cap m'anava caient damunt el llibre. Finalment em vaig dir: Ostres, millor hauria estat que la història hagués començat pel final!!! -sí, sóc xunga, vale-)

Juny

15 - Noi, ¿Has vist la mare amagada entre les ombres? -Julià de Jòdar (Proa)  B (goita, acabo de recordar que l'avi, el meu avi, es deia Juliàn, era de Toledo, no recordo mai veure-li un somriure a la cara... Esto, contes curts o novel·la a base de històries. Un domini del llenguatge i del vocabulari increïble, fina ironia, però... m'ha interessat zero, estaré desganada?)

16 -Guerra en la familia - Liz Jensen (Tusquets) B No sé, no sé si m'ha agradat, si m'ha interessat només perquè he vist la guerra des del punt de vista de les dones, si... Recomanable? Sínosínosí...

17- Los pelícanos ven el norte - Pablo de Aguilar González (em va arribar per correu... fa temps)

18- Filtro de Amor - Louise Erdrich (buf, buf, i buf, no hi ha manera que EN AIXÒ, EP, tinguem feeling. Em va interessar quan a que no en sé gaire de la manera de viure contemporània dels indis d'Amèrica, però interessar-me el que es diu interessar-me...). B

Juliol

19- La felicidad personal - Antonio Bolinches B

20- La petita Joia - Patrick Modiano

21- Set dones i un home sol - Víctor Alexandre

Agost

22- Tren a Pakistán - Khushawant Singh (m'ha ajudat molt a entendre una mica més l'orígen de l'odi actual entre aquests dos països tan complexos)

23- La caçadora de cossos - Najat El Hachmi (un bon inici... però acaba fluixet, per a mi, tot i que amb punts 'curiosos')

24- Una guia de la mort per a budistes - Basili Llorca (si més no, no he tingut un nou ataca d'ansietat per tractar de tan a prop el tema de la mort...)

25- Henry James - Otra vuelta de tuerca (nou intent de James, vaig llegir a un conegut virtual que deia que era el que més li havia agradat d'en James... veure'm!)

Setembre- Octubre - Novembre - Desembre

Aquests mesos no he pensat a apuntar el que he anat llegint, vaja, en tot cas si aconsegueixo rescatar alguna anotació de les que faig en paperets que acaben escampats per tot arreu, ho apuntaré. Això sí, sense data!

26 - Amos Oz - El Meu Mikhael

27- Hitomi Kanehara - Serps i Pircings

28- Imre Kertész - Jo, un altre: la crònica deel canvi

29- Antonio Muñoz Molina - En ausencia de Blanca

30- Carmen Amoraga - Algo tan parecido al amor

31- Jordi Sierra Fabra - Camps de maduixes (lectura obligatòria de l'Aina a l'institut)



 

Lenta agonía

Son las doce horas, un minuto y quince segundos: llevo un minuto y quince segundos sin pensar en él. Sin duda mi obsesión ya no es tal. Mengua por momentos. Recuerdo haber mirado el reloj a las doce; desde ese momento su imagen no ha vuelto a invadir mi mente, mi piel, mis manos, mis pechos, mi sexo entero. Esto va bien. Sé que con un poco de práctica diaria lograré olvidarle. Solo han pasado dos años, necesito más tiempo, un poco más.



Son las doce y cinco minutos, me estoy desobsesionando, apenas he pensado en él los últimos tres minutos.



Son las…

Le ha correspondido un apartamento en Torrevieja, Alicante...

Sí, d'acord, la vergonya mai ha estat companya meva de viatge. Bé, hauria de dir, que gairebé mai. De vegades sí que m'ha acompanyat, no fotem, espereu que hi penso... ummmmmmm... segur que algun cop sí, recordo una vegada...

Ja està! Unce upon a time jo devia tenir, què, vuit, nou anys, recordo que aleshores era 'escolta' de l'AE Rocafort, devia ser llobató, o llop, total que amb els scouts vam anar al Saló de la Infància i la Joventut de Montjuïc. Allà, a l'stand de la Zurich vam fer un dibuix cadascú, demanaven alguna escena que tingués relació amb el que Zurich promocionava: Assegurances.

Així que jo, que sempre he dibuixat de pena, vaig fer un dibuix en què es veia un tren i un nen amb el cap fora de la finestra (també hi vaig dibuixar un poste d'electricitat arran de tren), amb una llegenda que hi posava: Cuando en tren viajaràs, la cabeza por la ventanilla no sacaràs!

Què mona, la nena, devien pensar, quina bona pensada, i quin rodolí més, més, més... buf, en fin. NO sé què van pensar. El cas és que dies després van trucar a casa: Hola, bon dia, truco de Zurich, companyia d'assegurances, és per informar-los que la Núria Puntero ha guanyat una bicicleta, que la poden venir a recollir a l'stand de la fira abans del proper dia 5... Sabeu què vaig contestar jo mentres deixava al pobre senyor parlant sol? Mamaaaaaaaaaaaa, papa, que diuen que he guanyat una bici? No vull, no vull, buaaaaaaaaaaaaaaaaa, jo no vull cap bici, no vull guanyar res, mamaaaaaaaa, papaaaaaaaaaaaa. Sí, em vaig posar a plorar com una figa flor. Com la figa flor que era, naturalment.

Seguim.

Anys després, cap el 92, vaig anar al Pasta Gansa. Sí, el programa del Miquimoto de Catalunya Ràdio, vaig guanyar... res. Res. Però m'ho vaig passar molt bé. El meu sogre i el JJ em gravàven el programa (sí, en cintes de cassette, d'aquelles de girar la cara A i la cara B), i alguns amics l'escoltàven. Jajaja... quan va acabar el programa, la Natàlia G, em va trucar: A veure nena, qui és la Isabel, eh, la teva veÏna, potser? La Isabel, La Isabel...

Sí, la història és que a la cinquena pregunta em va preguntar com es deia la mare de la Juana la Loca, i jo, ummmmm, Isabel. I ell, Isabel, què? I jo, doncs, la Isabel. I ell, Isabel, Isabel???? I jo, aaaaaaaaaah, no, la Isabel I de Castella. Vale!

I un altre concurs de la ràdio, a Onda Rambla, Cine en el cuerpo, amb l'Eduardo de Vicente, un crack. Hi posaven crec que vint o vint-i-cinc 'frases', o diàlegs curts, de pelis i havies d'endevinar-les. Els, no sé, deu que més n'endevinessin anirien al concurs a la ràdio. Crec que vaig ser la que més vaig endevinar. Només no vaig saber un diàleg, era de la peli 'Tu i jo'. I vaig anar allà, em va acompanyar el miguel, va ser molt xulo, però no vaig saber de quina pel·lícula era una banda sonora. Ai, ni la recordo. O sí, si fes memòria, molta, potser sí... buf, però em va mandra. Se siente! Vaig guanyar un bon lot de llibres, pelis, fotos, pósters, sí! I una experiència molt enriquidora.

Fa poc més de dues setmanes vaig guanyar el darrer llibre. Al Web l'Illa dels llibres. Demanàven: Què és per a tu la pau? I jo, simple, com sento qeu és la pau, simple, vaig enviar una resposta que hi deia: Per a mi la pau és mirar com dorm la meva filla Jana.

I un llibre signat per l'autora, Ruta Sepetys, Entre tonos de gris, que em vaig endur. Bé, la Jana i jo.

Quines coses, i aquesta mateixa nit, sense concursar ni res, mireu, mireu quina cançó més tendra he 'guanyat' per a la meva col·lecció de meravelles, i per vosaltres. Gràcies, i bona nit. O bona nit i tapa't!

(una mica li dedico aquesta entrada al Vicente, amb ell he estat escrivint-me tota aquesta estona, i bé, la seva amistat no la vaig guanyar en un concurs, però tampoc no gaire lluny, oi?...)

Meditem... o passando?

Consulto el diccionari de l'IEC:

Meditació - Aplicació de la ment a la consideració atenta d'un mateix, d'alguna cosa relacionada amb la pròpia existència, d'algun aspecte de la personal convicció religiosa.

...

Fa molts anys que vaig començar a 'intentar practicar' ioga. Per què? bàsicament perquè sóc, era, pur nervi, i em calia alguna activitat tranquil·litzadora, relaxant, que aturés el meu cap i la meva ment.

Flexibilitat en tinc però paciènciaaaaaaaaaa, buf! N'he fet a centres cívics, gimnasos diferents, a l'escola de les nenes, amb un 'mestre/guia' que llogava un local... iogues que aprofundien més en certes postures, en la meditació, en la relaxació, en la concentrció d'una figura, en...

Meditació em sonava, aleshores, a sànscrit, no sé. Aprofitava en aquells moments per pensar en la rentadora que havia d'estendre, en els deures de la gran, en la feina que m'havia deixat pendent al matí, amb la darrera discussió amb vés a saber qui... jo què sé! meditar no és pensar en una cosa amb concentració? doncs, vale, què, jo pensava concentradament en milers de coses alhora, així que la meva meditació valia per mil. Buf, ara que sí sé què significa meditar realment, allò que feia no era ni més ni menys que una puta merda. Una merda grossa. Res. Nada. O sí, encara pitjor, permetre que la meva ment xarrés sense descans ni límits, au, com una gallina 'clueca' bla, bla, bla...

Temps després, un personatge virtual a qui vaig acabar coneixent (amb tot el patiment que allò va causar a l'Elisenda), em va ensenyar el que volia dir meditar. Vaig aprendre molt d'ell sobre el tema, i sobre tot a meditar en espais oberts: a la platja, la muntanya, al Retiro de Madrid, a la feina, on fos! Cada matí abans de sortir de casa ho feia.

Aquells anys, també, vaig començar a practicar ioga al poliesportiu on faig gimnàs. Era una época molt dolenta per a mi. Molt. Això sí, com feia una dieta estricta estava cada dia més i més prima (evidentment ho heu de llegir amb ironia). Un vespre, la 'profa' de ioga, em va dir una cosa com: si continues aprimant-te no et deixaré venir a classe... No hi vaig tornar. Casualment, però no hi vaig tornar, va ser quan la depressió em va guanyar la partida (eps, una batalla, no la guerra).

Aquest octubre em vaig decidir, em trobava molt bé mentalment, estable emocionalment, i em vaig 'apuntar' a classes de meditació, només meditació. Quan la Ruth, la 'profa' que ja havia tingut a ioga, em va veure em va fer una abraçada molt contenta: estàs bé, estàs bé, no saps el munt de vegades que he pensat en tu, en com estaves de malament aleshores i en el que et vaig dir... i no vas tornar.

Vaig riure, naturalment, i li vaig mig explicar per sobre el que havia passat.

Així que ja em teniu fent 'meditació' guiada, i en grup, els dilluns al vespre. El darrer dia, la Ruth, explicava que el grup es forma a mesura que les setmanes passen. Que la cohesió de grup no és immediata. Que anirem trobant l'espai. Ho comentava perquè hi havia dos antics alumnes que no acabaven de trobar-s'hi, que enyoraven el grup que sí van acabar fent-se, que ja no era el que va ser.

Ho vaig veure tan clar, jo, tant. M'havia passat anys volent formar part de... a la feina, a la universitat, amb els amics, fins i tot al gimnàs... que ara el que no volia era formar part de, volia estar jo mi mé amb mi, i créixer sola, no en grup. I si en alguna cosa no he canviat és que allò que penso i crec que he de dir-ho, se'm posa a la boca i surt sense voler (és el que em deia l'aina quan em deia 'tonta' de petita):

'Una cosa, no vull ser borde -o no més borde del que ja sé que sóc- però jo no vull formar part de cap grup, no necessito que és creï, potser fins i tot al contrari, passa res?'

'Doncs no, Núria, no passa res, va contestar la Ruth, jo aquest any tampoc no vull formar part del grup, necessito més treball interior individual'

Em va dir, a banda, que la propera classe em canviaria de lloc per tal que aprengués a estar bé sense aquesta referència (sí, he estat totes aquestes setmanes sentada al mateix lloc que vaig triar el primer dia). Em vaig agobiar molt. No us passa quan comenceu un curs que si el primer dia seieu aquí o allà, les properes classes no suporteu haver de canviar perquè un 'impresentable' us ha 'robat' la taula i cadira? O si aneu sovint al mateix bar trieu la mateixa taula? Som animals de costums, en bona part.

Vale, jo que sóc donya coherència, sovint, i no vull grup, vull estar amb mi, bla, bla, bla... què vaig fer en acabar la classe? Doncs parlar amb el company que normalment tinc al costat i amb qui m'uneix una energia molt positiva (no havia creuat fins aquell moment ni una paraula amb ell), doncs això, donya coherència li va dir: Perdona, esto, et faria res posar-te a prop meu quan la setmana vinent em canviï la Ruth de lloc?

Tela marinera. Molta meditació. Molt jo mi mé. Molt passando del grup. I pidolant com una nena petita: Senyu, senyu, no em separis de la meva amiga!!

I ara, mediteu, que després de llegir aquesta entrada, si l'heu llegida sencera i no en diagonal, és el millor que podeu fer per desconectar: Ommmmmmmmmmmmmm!

Lágrimas

Hoy ha sido un día de lágrimas.

De aquellos en que no sabes si llueve en tu rostro, o es tu alma que se te escurre por los ojos. De esos en que el corazón duele, y sientes que necesitarías aire porque apenas tienes el justo para respirar. Estos días que pararías el mundo, sí, y te bajarías, para caminar sin rumbo ni destino. En silencio.

Hoy no ha sido ni el día menos pensado, ni cualquier día, pero tampoco un día más, ni un día menos.

Un día de lágrimas, sin más, un día en que no mandas sobre tu cuerpo, ni tu mente, no puedes decidir qué sentir, ni qué pensar. Un día en que te cuesta hablar porque la tristeza ha anudado tus cuerdas. Un día en que te sientes vacía, y llena, y vacía, y llena. Un día en que te miras sin reconocerte.

Así ha sido, y así sigue siendo.