Les papallones a l'estómac tenen una durada marcada. La natura és sàvia i permet que es mantinguin el temps necessari per tal de crear una nova vida. En el cas dels nadons humans tan inútils quan neixen (alguns fins i tot no deixen de ser-ho, inútils vull dir, al llarg de tota la seva vida i fins la mort) aquestes papallones, alló que no és res més que química comuna entre dues persones (enamorament), es manté vora de tres anys, el temps necessari perquè el 'nou ésser' pugui menjar, beure, dormir, caminar per ell sol.
Després aquesta passió inicial es transforma en avorriment, desídia, desgana, desinterés uns anys després. És en aquest moment, normalment, quan apareixen les infidelitats, es donen les separacions, o en casos d'imbécils autèntics (pràctica que afortunadament està deixant d'usar-se) es decideix tenir un fill per tal de dotar la relació d'algun sentit.
Superats aquests anys, si la parella encara continua, si el sentit de l'humor no incomoda sinó que ha esdevingut comú, si l'objectiu vital s'hi assembla, i si la crisi econòmica ho permet, arriba una etapa de tranquilitat. Cadascú ha trobat el seu espai personal. Són dos persones, dues taronges i no la suma de dues meitats. La pau, la tranquil·litat emocional, l'absència d'espurnes de desig, però la necessitat d'afecte omple els dies.
El matrimoni format per la Margaret i l'Enrique passa per cadascuna d'aquestes situacions. La novel·la, magníficament escrita (i amb una molt bona traducció de Damià Alou), narra la relació d'aquests dos personatges des de l'inici fins al final, la mort de càncer de la Margaret.
En capítols alterns (ara es coneixen, ara s'hi acosten a la mort) redescobrim allò que ja sabem per experiència pròpia: cap 'matrimoni', ni relació de pares/fills, ni tampoc cap amistat manté una línia uniforme al llarg de tots els anys de durada, les pujades i baixades, acceleracions, frenades la conformen. Sempre.
No he jutjat cap actuació, en aquestes alçades de la meva vida sé que el més dificil és saber a priori com actuarem si mai... Però sí, sí m'he sentit identificada amb allò que ell ha sentit, amb alló que ella ha patit. Massa, potser. Tot i no haver deixat anar cap llàgrima l'angoixa, en aquest moment, m'omple el cor.
'Dichosos los hombres que aman a la mujer con la que se casan, pero más dichoso aquel que ama a la mujer con la que está casado.'
Gilbert K. Chesterton
diumenge, 30 d’octubre del 2011
dissabte, 15 d’octubre del 2011
Desitjos... complerts! (I)
Ni ens en sobren, ni ens en falten, els diners, a casa. Darrerament, és clar, anem més justos, pel mateix motiu que tothom (evidentment la crisi també va passar per casa un dia en forma d'acomiadament i nova feina amb moooooooooolt menys sou) però anem fent, i sovint força tranquils (si més no, jo, que el jefe s'ha tornat un patidor econòmic casolà de primer grau).
En fi, el cas és que quan anem de vacances o cap de setmana, mai anem d'Hotel. No és un problema econòmic, o no només, sinó de manera de ser: som tan imprevisibles, informals, indeterminats, i indecisos que ens agrada agafar un apartament per no tenir horaris, no haver de vestir-nos, de relacionar-nos gaire, ni de prendre decisions fixes. O anar de Residències de Temps Lliure (us les recomano) per tal de no pensar, comprar, cuinar. També de bungalow... per aquesta necessitat de llibertat i d'aire lliure!
Farà uns quatre anys, la gran, ens va deixar anar: Quan anirem a un hotel de cinc estrelles a passar les vacances?
Cooooooooooooooooom?
Sí, sí, la pregunta havia sortit de la seva boca. I aquella boca seva li pertanyia. Sí, sí, sense dubte: ho havia dit l'Aina.
Doncs, mai, li vaig dir, mai anirem a passar uns dies a un hotel de cinc estrelles! Ni tenim els diners, ni sabriem com comportar-nos, buf, deixa't estar!
No va fer cap réplica, però dies després repetia la pregunta, i encara una altra vegada, i una altra.
Així que un dia, un matí, a la feina, vaig preguntar en veu alta als companys d'aleshores: Si haguessiu de triar un bon hotel a Barna, de moltes estrelles, quin triarieu?
I me'n van dir un. I 'rauda i velós' vaig escriure'ls un correu, als d'aquell hotel, tal qual: Hola, em dic Núria, tinc una filla de nou anys que... bla, bla, bla.
Encara riuen de mi, els compis, suposo.
Però res, ni una setmana després, rebia contesta:
El senyor tal i qual us convida a visitar el nostre hotel tal, amb la vostra filla Aina. Truqueu en aquest telèfon per concertar la visita...
Óstia, óstia, óstia... sí, sí, hi vaig trucar, i vam quedar amb una noia encantadora. Un diumenge al matí. Tots quatre. Bualaaaaaaaaaa, per la cara -by my face- vam visitar tot l'hotel: les habitacions, suits, cafeteries, salons, piscines, sales de gimnàs, tot. Tot.
I, amb una gran amabilitat, la noia ens va dir que el senyor TAL mai no havia 'permés' aquell tour, però mira, em va dir, el correu li va resultar simpàtic.
Doncs mira, en aquell moment, ell també a mi!
Moraleja: Bah, ja ho va dir el ChCh, tu pots aconseguir tot alló que et proposis, l'únic obstacle ets tu mateix!
:)
En fi, el cas és que quan anem de vacances o cap de setmana, mai anem d'Hotel. No és un problema econòmic, o no només, sinó de manera de ser: som tan imprevisibles, informals, indeterminats, i indecisos que ens agrada agafar un apartament per no tenir horaris, no haver de vestir-nos, de relacionar-nos gaire, ni de prendre decisions fixes. O anar de Residències de Temps Lliure (us les recomano) per tal de no pensar, comprar, cuinar. També de bungalow... per aquesta necessitat de llibertat i d'aire lliure!
Farà uns quatre anys, la gran, ens va deixar anar: Quan anirem a un hotel de cinc estrelles a passar les vacances?
Cooooooooooooooooom?
Sí, sí, la pregunta havia sortit de la seva boca. I aquella boca seva li pertanyia. Sí, sí, sense dubte: ho havia dit l'Aina.
Doncs, mai, li vaig dir, mai anirem a passar uns dies a un hotel de cinc estrelles! Ni tenim els diners, ni sabriem com comportar-nos, buf, deixa't estar!
No va fer cap réplica, però dies després repetia la pregunta, i encara una altra vegada, i una altra.
Així que un dia, un matí, a la feina, vaig preguntar en veu alta als companys d'aleshores: Si haguessiu de triar un bon hotel a Barna, de moltes estrelles, quin triarieu?
I me'n van dir un. I 'rauda i velós' vaig escriure'ls un correu, als d'aquell hotel, tal qual: Hola, em dic Núria, tinc una filla de nou anys que... bla, bla, bla.
Encara riuen de mi, els compis, suposo.
Però res, ni una setmana després, rebia contesta:
El senyor tal i qual us convida a visitar el nostre hotel tal, amb la vostra filla Aina. Truqueu en aquest telèfon per concertar la visita...
Óstia, óstia, óstia... sí, sí, hi vaig trucar, i vam quedar amb una noia encantadora. Un diumenge al matí. Tots quatre. Bualaaaaaaaaaa, per la cara -by my face- vam visitar tot l'hotel: les habitacions, suits, cafeteries, salons, piscines, sales de gimnàs, tot. Tot.
I, amb una gran amabilitat, la noia ens va dir que el senyor TAL mai no havia 'permés' aquell tour, però mira, em va dir, el correu li va resultar simpàtic.
Doncs mira, en aquell moment, ell també a mi!
Moraleja: Bah, ja ho va dir el ChCh, tu pots aconseguir tot alló que et proposis, l'únic obstacle ets tu mateix!
:)
dimecres, 12 d’octubre del 2011
Esports de ¿Risc?
Un dia tot tornant de Cambrils amb l'altre cotxe (mig mort, amb el tub d'escapament foradat fent un soroll espantós, el vidre del copilot fixe, sense música, ni ràdio, i no sé quantes coses trencades més... per carretera com faig sempre que no vé el 'jefe') veniem xerrant l'Aina i jo.
'Mama, necessito emocions. Darrerament no en tinc. Ni l'escola (començava segon d'ESO en pocs dies) em suposa un repte (sí, treu unes molt bones notes, puc 'fardar', no?). No sé... i si faig puenting?'
Doncs a buscar un lloc on la nena sentís emocions novament.
He de dir que totes dues han sortit així d'atrevides (bé, i son pare i jo ho permetem, és clar), però les haurieu de veure, sobretot la gran, al parc de peques. Buf. Més d'un cop vaig haver de pujar jo al tobogà a buscar l'Aina que no s'atrevia a baixar.
En fi, que recordi ara, han fet: kars, escalada, alta muntanya, ferrates, parapent, hípica, vela, paracaigudisme... i ara vés per on, puenting.
Així que, de bon matí, hem anat cap a Sant Sadurní. L'esport de risc mai és el que elles fan, és el que jo i el meu desordre permanent provoquem: m'he deixat el mòbil a casa!!! (tant és si el porto, normalment no té bateria...) He hagut de parlar amb l'Eli, la Pili (ho sento, ho sento, felicitats) per aconseguir el telèfon. El de l'Aina sense saldo. El del miguel... ah, no, és de la feina, no es pot trucar des d'aquest.
I passava l'estona. El jefe negre. Malhumor, nervis...
Això és esport de risc: Vint anys de convivència! I res a veure, ell amb mi i jo amb ell. Esport de risc és una Jana perennement enfadada amb el món. Esport de risc és que ara hagin 'detectat' que l'Aina pateix ansietat, com també que s'hagi de medicar per la HFH de per vida. Esport de risc és la feina d'ell. Esport de risc és mirar el futur.
Però no fer puenting.
L'Aina, una crack. A la Jana no li han permés fer el salt (el Manel de Catalonia Adventures, un amor, us ho recomano) perquè és massa petita i els ossos, amb l'estrabada, podrien restar afectats.
Dos salts.
Una emoció.
Prova superada... la vida, l'esport de risc diari autèntic, continua.
Hallelujah!
'Mama, necessito emocions. Darrerament no en tinc. Ni l'escola (començava segon d'ESO en pocs dies) em suposa un repte (sí, treu unes molt bones notes, puc 'fardar', no?). No sé... i si faig puenting?'
Doncs a buscar un lloc on la nena sentís emocions novament.
He de dir que totes dues han sortit així d'atrevides (bé, i son pare i jo ho permetem, és clar), però les haurieu de veure, sobretot la gran, al parc de peques. Buf. Més d'un cop vaig haver de pujar jo al tobogà a buscar l'Aina que no s'atrevia a baixar.
En fi, que recordi ara, han fet: kars, escalada, alta muntanya, ferrates, parapent, hípica, vela, paracaigudisme... i ara vés per on, puenting.
Així que, de bon matí, hem anat cap a Sant Sadurní. L'esport de risc mai és el que elles fan, és el que jo i el meu desordre permanent provoquem: m'he deixat el mòbil a casa!!! (tant és si el porto, normalment no té bateria...) He hagut de parlar amb l'Eli, la Pili (ho sento, ho sento, felicitats) per aconseguir el telèfon. El de l'Aina sense saldo. El del miguel... ah, no, és de la feina, no es pot trucar des d'aquest.
I passava l'estona. El jefe negre. Malhumor, nervis...
Això és esport de risc: Vint anys de convivència! I res a veure, ell amb mi i jo amb ell. Esport de risc és una Jana perennement enfadada amb el món. Esport de risc és que ara hagin 'detectat' que l'Aina pateix ansietat, com també que s'hagi de medicar per la HFH de per vida. Esport de risc és la feina d'ell. Esport de risc és mirar el futur.
Però no fer puenting.
L'Aina, una crack. A la Jana no li han permés fer el salt (el Manel de Catalonia Adventures, un amor, us ho recomano) perquè és massa petita i els ossos, amb l'estrabada, podrien restar afectats.
Dos salts.
Una emoció.
Prova superada... la vida, l'esport de risc diari autèntic, continua.
Hallelujah!
dimecres, 5 d’octubre del 2011
Walk on the wild side
El missatge d'avui era prou explícit, tot i que donava joc a interpretacions vàries:
'Res, que he estat uns dies caminant pel costat salvatge de la vida, tot just acabo de tornar-hi: m'han fet fora!'
(Només algú que estima, es preocupa i sempre hi és pot ser un puzzle)
Gràcies!!!
'Res, que he estat uns dies caminant pel costat salvatge de la vida, tot just acabo de tornar-hi: m'han fet fora!'
(Només algú que estima, es preocupa i sempre hi és pot ser un puzzle)
Gràcies!!!
dimecres, 28 de setembre del 2011
Moldy Peaches - Anyone else but you
... per a tots aquells 'només tu' que anem atresorant al llarg de la nostra vida!
dimarts, 27 de setembre del 2011
He fet els Cims!
L'agost del 85, l'Òscar Cadiach i els oblidats, normalment oblidats per les cròniques, Carles Vallès i Toni Sors... van fer el cim: l'Everest. La senyera oneja des d'aleshores allà en aquella cima meravellosa (o no, no en tinc ni fava si encara hi és!).
(per cert, no sé si mai ho he explicat, rollo les àvies que expliquem vint vegades el mateix, però per aquelles dates vam muntar a l'Institut Maragall el CIM -Col·lectiu Independentista Maragall-, de seguida va contraatacar el BEPE -Bloque Estudiantil de Patriotas Españoles-... ains, temps era temps)
Vint-i-sis anys després, jomateixa, la joma, la bufnúria: he fet dos cims... dos tres mils!!! Vés tu quina tonteria, oi?, per a tu, o per a tu, que estàs fart de fer-ne, però no per a mi. Aquest, el fer-ne un, no, no, dos tres mils alhora, ha estat un altre repte 'aconseguit' aquest any. No el més important, no el més curiós, però sí un de molt antic i desitjat.
Dissabte 24 marxem cap el poble de l'Aneto (amb el cotxe nou, nou de trinca, ens el van donar divendres 23) tots tres: el miguelito, la crack Aina, i jomateixa. Bé, abans passàvem per Santa Susanna per deixar la Jana amb els sogres. I vinga, a fer quilómotres. Arribem a l'Aneto i sopem i dormim a Casa Moliné (us la recomano especialment). Evidentment no ens perdem la visita al cementiri (una de les tombes, familiars, hi té gravades les dates de la mort de diferents membres d'una mateixa família, sota el nom de cadascun dels difunts; curiosament hi veiem un nom sense data... encara! buf!). L'endemà a les set som desperts, dutxats, pentinats, i perfumats i baixem a esmorzar. Quin plaer d'esmorzar!!! Bocates i cap a la pressa de Llauset!
Resum resumit: primer el Vallivierna, després el pas de cavall i per últim el Culebres, un total de vuit hores (encara no).
Prova superada!!! Sí, sí, però res és tan senzill, vaig tenir un 'atac de nervis' a la cresta (senzilla cresta que diuen alguns comentaris de google... culló, si fos tan senzilla no hi hauria tanta gent que no la passaria, no? A veure, per a mi, per a mi, que no sóc referència de res, si voleu, és molt més complicada la cresta ditxosa que el Pas de Cavall: com va dir un noi tot baixant, s'ha de ser molt ruc per caure fent el Pas! i és cert, vas tant i tant agafat de peus i mans que el complicat seria caure-hi). Per què els nervis? Buf, hi anava amb l'Aina. Mira, caure-hi jo, tira que te vas, però i ella? Jo que he vist la Jana fer parapent a Àger, i a l'Aina tirar-se en paracaigudes... vaig tenir una 'pàjara' (raonada) diumenge.
Si és que ja ho diu ma mare: ja són ganes de patir pujant a la muntanya aquella tenint Montjuïc tan a prop.
Sense comentaris, hi ha plaers que no es poden descriure, com el plaer d'haver aconseguit el primer/segon tres mil, com el d'aquella cigarreta 'de després' quan, años ha, fumava (i follava, sigui dit de pas): senzillament no té nom! Mmmmmmmmmmmm...
(si teniu ganes de mirar fotografies de l'excursió, nostres no en penso penjar, evidentment, que una no és borde perquè sí, tan senzill com googlejar)
I quina cançó hi poso ara???
Sí, Itaca, perquè el camí va ser un autèntic gustasso... no només fer els cims!
!
(per cert, no sé si mai ho he explicat, rollo les àvies que expliquem vint vegades el mateix, però per aquelles dates vam muntar a l'Institut Maragall el CIM -Col·lectiu Independentista Maragall-, de seguida va contraatacar el BEPE -Bloque Estudiantil de Patriotas Españoles-... ains, temps era temps)
Vint-i-sis anys després, jomateixa, la joma, la bufnúria: he fet dos cims... dos tres mils!!! Vés tu quina tonteria, oi?, per a tu, o per a tu, que estàs fart de fer-ne, però no per a mi. Aquest, el fer-ne un, no, no, dos tres mils alhora, ha estat un altre repte 'aconseguit' aquest any. No el més important, no el més curiós, però sí un de molt antic i desitjat.
Dissabte 24 marxem cap el poble de l'Aneto (amb el cotxe nou, nou de trinca, ens el van donar divendres 23) tots tres: el miguelito, la crack Aina, i jomateixa. Bé, abans passàvem per Santa Susanna per deixar la Jana amb els sogres. I vinga, a fer quilómotres. Arribem a l'Aneto i sopem i dormim a Casa Moliné (us la recomano especialment). Evidentment no ens perdem la visita al cementiri (una de les tombes, familiars, hi té gravades les dates de la mort de diferents membres d'una mateixa família, sota el nom de cadascun dels difunts; curiosament hi veiem un nom sense data... encara! buf!). L'endemà a les set som desperts, dutxats, pentinats, i perfumats i baixem a esmorzar. Quin plaer d'esmorzar!!! Bocates i cap a la pressa de Llauset!
Resum resumit: primer el Vallivierna, després el pas de cavall i per últim el Culebres, un total de vuit hores (encara no).
Prova superada!!! Sí, sí, però res és tan senzill, vaig tenir un 'atac de nervis' a la cresta (senzilla cresta que diuen alguns comentaris de google... culló, si fos tan senzilla no hi hauria tanta gent que no la passaria, no? A veure, per a mi, per a mi, que no sóc referència de res, si voleu, és molt més complicada la cresta ditxosa que el Pas de Cavall: com va dir un noi tot baixant, s'ha de ser molt ruc per caure fent el Pas! i és cert, vas tant i tant agafat de peus i mans que el complicat seria caure-hi). Per què els nervis? Buf, hi anava amb l'Aina. Mira, caure-hi jo, tira que te vas, però i ella? Jo que he vist la Jana fer parapent a Àger, i a l'Aina tirar-se en paracaigudes... vaig tenir una 'pàjara' (raonada) diumenge.
Si és que ja ho diu ma mare: ja són ganes de patir pujant a la muntanya aquella tenint Montjuïc tan a prop.
Sense comentaris, hi ha plaers que no es poden descriure, com el plaer d'haver aconseguit el primer/segon tres mil, com el d'aquella cigarreta 'de després' quan, años ha, fumava (i follava, sigui dit de pas): senzillament no té nom! Mmmmmmmmmmmm...
(si teniu ganes de mirar fotografies de l'excursió, nostres no en penso penjar, evidentment, que una no és borde perquè sí, tan senzill com googlejar)
I quina cançó hi poso ara???
Sí, Itaca, perquè el camí va ser un autèntic gustasso... no només fer els cims!
!
dijous, 15 de setembre del 2011
Llibres 2011
Si en algun moment em ve de gust, hi posaré comentaris o notes, o links. Ara, no. Em fa una mandra terrible. Vés per on!
1- Olive Kitteridge – Elisabeth Strout
2- La nieta del señor linh – Philippe Claudel
3- Cada siete olas – Daniel Glattauer
4- La muerte del adversario – Hans Keisel
5- La cena – Herman Koch
6- El cielo es azul, la tierra blanca – Hiromi Kawakami
7- L’horitzó – Patrick Modiano
8- També et pots morir a la primavera- Else Breen
9- Tot et serà pres – Pau Joan Hernàndez
10- La lluvia antes de caer – Jonathan Coe
11- La vida ante sí – Romain Gary
12- Correr – Jean Echenoz
13- L'home de la maleta – Ramon Solsona
14- En Grand central station me senté y lloré – Elizabeth smart
15- La caída del Museo Británico - David Lodge
16- El verano mágico en Cape cod – Richard Russo
17- Los enamoramientos – Javier Marías
18- Los ojos amarillos de los cocodrilos – Katherine Pancol
19- Poesía – Luís García Montero
20- El alquimista impaciente – Lorenzo Silva
21- La Sal de la Vida – Anna Gavaldà
22- De Regreso a casa – Walter Riso (en ello)
23- La loca de la casa – Rosa Montero
24- El padre de Blancanieves – Belén Gopegui
25- El valle de las gigantas – Gustavo Martín Garzo
26- Pura pasión – Annie Ernaux
27- Sònietxka – Liudmila Ulitskaia
28- L'últim dia abans de demà – Eduard Màrquez
29- Diario de golondrina- Amélie Nothomb
30- La enfermedad – Alberto Barrera Tyszka
31- La mujer rota – Simon de Beauvoir
32- Josefine y yo – Hans Magnus Enzensberger
33- Tot ens va bé – Arno Geiger
34- Amelie Nothomb – El sabotaje amoroso
35- Purga – Sofie Oksanen
36- Philippe Claudel – Les ànimes grises
37- Mario Vargas Llosa - Cartas a un joven novelista
38- Rosa Chacel - Memorias de Leticia Valle (m'ha interessat zero, llàstima)
39- Una lectora poc corrent - Alan Bennett (molt curiós...)
40- Un matrimonio feliz - Rafael Yglesias (tenia moltes ganes d'aquest llibre, veurem!)(buf, molt trist, molt real, molt autobiogràfic, i sí, molt recomenable... amb calma...)
41- Tenebra i llum d'un guillotinat - Augustin-Michel Lemonnier (quines coses, la mort causada per l'home... i la fe final en Déu, buf!)
42- Risa en la oscuridad - Vladimir Nabokov (llegint... primera novel·la al Sony, veurem, per cert, recomanació del Nathan, veurem també!)
43- Entre tonos de gris - Ruta Sepetys (una dictadura, de izquierdas, derecha, centro, pa un lau o pa otro... es una dictadura...)
44- La bicicleta estàtica - Sergi Pàmies
45- Habitaciones Cerradas - Care Santos (ains, com m'agraden les històries de famílies...)
46- L'art de no amargar-se la vida - Rafael Santandreu (me'l va demanar l'Ain i em diu que el llegim a l'hora, d'acord...) MOlt recomanable com explicació teórica/pràctica de la teràpia cognitiva. En la que hi crec tant!
47- Compañeros de viaje - Henry James (d'acord, un llibre que és un regal que no era per a mi... arribarà a la seva destinació final quan l'hagi llegit...)
La cançó que avui penjo no té res a veure, però res, amb els llibres. Crec. En tot cas, me la van 'cantar' fa poc i em va arribar.
1- Olive Kitteridge – Elisabeth Strout
2- La nieta del señor linh – Philippe Claudel
3- Cada siete olas – Daniel Glattauer
4- La muerte del adversario – Hans Keisel
5- La cena – Herman Koch
6- El cielo es azul, la tierra blanca – Hiromi Kawakami
7- L’horitzó – Patrick Modiano
8- També et pots morir a la primavera- Else Breen
9- Tot et serà pres – Pau Joan Hernàndez
10- La lluvia antes de caer – Jonathan Coe
11- La vida ante sí – Romain Gary
12- Correr – Jean Echenoz
13- L'home de la maleta – Ramon Solsona
14- En Grand central station me senté y lloré – Elizabeth smart
15- La caída del Museo Británico - David Lodge
16- El verano mágico en Cape cod – Richard Russo
17- Los enamoramientos – Javier Marías
18- Los ojos amarillos de los cocodrilos – Katherine Pancol
19- Poesía – Luís García Montero
20- El alquimista impaciente – Lorenzo Silva
21- La Sal de la Vida – Anna Gavaldà
22- De Regreso a casa – Walter Riso (en ello)
23- La loca de la casa – Rosa Montero
24- El padre de Blancanieves – Belén Gopegui
25- El valle de las gigantas – Gustavo Martín Garzo
26- Pura pasión – Annie Ernaux
27- Sònietxka – Liudmila Ulitskaia
28- L'últim dia abans de demà – Eduard Màrquez
29- Diario de golondrina- Amélie Nothomb
30- La enfermedad – Alberto Barrera Tyszka
31- La mujer rota – Simon de Beauvoir
32- Josefine y yo – Hans Magnus Enzensberger
33- Tot ens va bé – Arno Geiger
34- Amelie Nothomb – El sabotaje amoroso
35- Purga – Sofie Oksanen
36- Philippe Claudel – Les ànimes grises
37- Mario Vargas Llosa - Cartas a un joven novelista
38- Rosa Chacel - Memorias de Leticia Valle (m'ha interessat zero, llàstima)
39- Una lectora poc corrent - Alan Bennett (molt curiós...)
40- Un matrimonio feliz - Rafael Yglesias (tenia moltes ganes d'aquest llibre, veurem!)(buf, molt trist, molt real, molt autobiogràfic, i sí, molt recomenable... amb calma...)
41- Tenebra i llum d'un guillotinat - Augustin-Michel Lemonnier (quines coses, la mort causada per l'home... i la fe final en Déu, buf!)
42- Risa en la oscuridad - Vladimir Nabokov (llegint... primera novel·la al Sony, veurem, per cert, recomanació del Nathan, veurem també!)
43- Entre tonos de gris - Ruta Sepetys (una dictadura, de izquierdas, derecha, centro, pa un lau o pa otro... es una dictadura...)
44- La bicicleta estàtica - Sergi Pàmies
45- Habitaciones Cerradas - Care Santos (ains, com m'agraden les històries de famílies...)
46- L'art de no amargar-se la vida - Rafael Santandreu (me'l va demanar l'Ain i em diu que el llegim a l'hora, d'acord...) MOlt recomanable com explicació teórica/pràctica de la teràpia cognitiva. En la que hi crec tant!
47- Compañeros de viaje - Henry James (d'acord, un llibre que és un regal que no era per a mi... arribarà a la seva destinació final quan l'hagi llegit...)
La cançó que avui penjo no té res a veure, però res, amb els llibres. Crec. En tot cas, me la van 'cantar' fa poc i em va arribar.
dissabte, 3 de setembre del 2011
Pel·lícules 2011
La vida és plena de casualitats. Jo les adoro, diu uno que jo me sé que fins i tot les busco. No és cert, o potser sí.
El cas és que un dia navegava per la xarxa mirant de trobar la portada de no sé quin llibre que m'estava llegint (no em ve de gust fer memòria, però és força recent, no sé, mes i mig com a molt, posem finals de juliol) i vaig anar a petar a un bloc on, el blogaire havia penjat una crítica del llibre en qüestió. Llegint, llegint m'hi vaig enganxar, al bloc, cosa no gaire habiual en mi; no només parlava de llibres, sinó també de 'punts' d'ell, exposicions i, curiosament, d'un recent viatge a Berlin. Bien. Jo marxava en no res allà, així que amb tota la meva cara li vaig escriure.
Tan borde com jo quan m'hi poso em va contestar: correctament, però taxativament (rollo: no tiengo tiempo para correspondencias, niña!!)
Vale.
A dia d'avui ens escrivim molt sovint i fins i tot l'he nomenat el meu mestre de cinema de capçalera (càrrec que sembla haver acceptat), ja que a banda del bloc on vaig trobar-lo en té un de cinema i un de fotografia.
Així, de no mirar pel·lícules a casa(tot i la constant insistència del meu estimadíssim larama) i de gairebé no anar al cinema, he passat a veure'n quinze en poc més d'un mes!
Ole tú! Ole tú! (Gràcies!)
Si tot va bé i la mandra no em guanya, aniré penjant-les aquí juntament amb un enllaç a alguna crítica interessant (per a mi, naturalment, que sóc qui farà l'enllaç). La puntuació, jomimé, és sobre 10, i no vol dir res, només són números. O sí, en tot cas dificilment recomano, ho sabeu, però quan recomano, recomano!!!
1- Todas las canciones hablan de mi -6
2- 500 días juntos -7
3- La cinta blanca -8
4- Good Bye, Lenin -6
5- Two lovers -7
6- Begginers -8
7- Memorias de África -6
8- El último verano -6
9- Matrix -6
10- La boda de mi mejor amiga -8 (la recomano molt especialment: riure durant gairebé les dues hores que dura, no té preu!!!). Imprescindible VOSE.
11- Montser’s ball -7
12- Resacón en las Vegas -6
13- Primos -6.5
14- Blog -5
15- Los ojos de Julia -6
16- Un cuento chino -6 (però he rigut molt amb la Jana, mirant la peli, això cal tenir-ho en compte, també... ai, el Darin no era el Darin de El secreto de sus/tus ojos)
17- La piel que habito - 8 (y el caso es que me ha sorprendido porque iba predispuesta a que no me interesara nada, Boyero si es que te creo siempre!, pero sí, no se la pierdan, buf, y Elena Anaya está de muerte!)
18- Super 8 - 6.5 (aix, l'ET s'ha fet gran!)
19- El sueño de Iván - 5 (amb la Jana i dos amics seus!)
20- Killer Joe - Auditori de Sitges, en el Festival de Cinema 2011 (pel·lícula sorpresa... sorpresa perquè no sabiem quina 'posarien' i sorpresa perquè m'he divertit un munt, si fins i tot el Matthew McConaughey m'ha semblat genial per primera vida en la seva carrera, genial, genial, i ara mateixa m'importa un rave el que la crítica pugui dir, tot i que llegiré, cómo no, el que diu el Boyero!)-8
21- Another Year - 6 (molt anglesa... ai, però sí, em vaig sentir identificada amb el matrimoni protagonista, avui precisament ho comentava amb el susodicho)
22- También la lluvia - 5.5 Comença bé, continua bé, però el final, ai, el final és espantós, pel meu gust, és clar, que sóc qui opina en aquest moment just!
23- Viatge màgic a l'Àfrica - la protagonista, la Jana. 5
24- Mientras Duermes - m'estic tornant massa exigent pel que fa al cinema? 6.5
25- Torremolinos 73 - una sorpresa, no per tirar coets, per això... 6
26- Melancolia - Ains, amb el Von Trier, tant com podia haver arrodonit el guió de la primera meitat. Final autèntic! Vaig llegir en una crítica que era una barreja, la peli, de Celebration i Armaggedon! 7
27- Un dios salvaje - Polanski vuitenton! (basada en una obra de la Yasmina Reza, què he llegit jo d'ella, no ho recordo! com m'agrada la Kate Winslet! Bé, i en aquesta peli també la Jodie Foster) -
28- My Own Love Song - 7
http://www.elpais.com/articulo/cine/William/Friedkin/ofrece/orgia/sangre/risa/elpepuculcin/20110909elpepicin_4/Tes
(meravellosa paròdia final per a Bridesmaids!)
El cas és que un dia navegava per la xarxa mirant de trobar la portada de no sé quin llibre que m'estava llegint (no em ve de gust fer memòria, però és força recent, no sé, mes i mig com a molt, posem finals de juliol) i vaig anar a petar a un bloc on, el blogaire havia penjat una crítica del llibre en qüestió. Llegint, llegint m'hi vaig enganxar, al bloc, cosa no gaire habiual en mi; no només parlava de llibres, sinó també de 'punts' d'ell, exposicions i, curiosament, d'un recent viatge a Berlin. Bien. Jo marxava en no res allà, així que amb tota la meva cara li vaig escriure.
Tan borde com jo quan m'hi poso em va contestar: correctament, però taxativament (rollo: no tiengo tiempo para correspondencias, niña!!)
Vale.
A dia d'avui ens escrivim molt sovint i fins i tot l'he nomenat el meu mestre de cinema de capçalera (càrrec que sembla haver acceptat), ja que a banda del bloc on vaig trobar-lo en té un de cinema i un de fotografia.
Així, de no mirar pel·lícules a casa(tot i la constant insistència del meu estimadíssim larama) i de gairebé no anar al cinema, he passat a veure'n quinze en poc més d'un mes!
Ole tú! Ole tú! (Gràcies!)
Si tot va bé i la mandra no em guanya, aniré penjant-les aquí juntament amb un enllaç a alguna crítica interessant (per a mi, naturalment, que sóc qui farà l'enllaç). La puntuació, jomimé, és sobre 10, i no vol dir res, només són números. O sí, en tot cas dificilment recomano, ho sabeu, però quan recomano, recomano!!!
1- Todas las canciones hablan de mi -6
2- 500 días juntos -7
3- La cinta blanca -8
4- Good Bye, Lenin -6
5- Two lovers -7
6- Begginers -8
7- Memorias de África -6
8- El último verano -6
9- Matrix -6
10- La boda de mi mejor amiga -8 (la recomano molt especialment: riure durant gairebé les dues hores que dura, no té preu!!!). Imprescindible VOSE.
11- Montser’s ball -7
12- Resacón en las Vegas -6
13- Primos -6.5
14- Blog -5
15- Los ojos de Julia -6
16- Un cuento chino -6 (però he rigut molt amb la Jana, mirant la peli, això cal tenir-ho en compte, també... ai, el Darin no era el Darin de El secreto de sus/tus ojos)
17- La piel que habito - 8 (y el caso es que me ha sorprendido porque iba predispuesta a que no me interesara nada, Boyero si es que te creo siempre!, pero sí, no se la pierdan, buf, y Elena Anaya está de muerte!)
18- Super 8 - 6.5 (aix, l'ET s'ha fet gran!)
19- El sueño de Iván - 5 (amb la Jana i dos amics seus!)
20- Killer Joe - Auditori de Sitges, en el Festival de Cinema 2011 (pel·lícula sorpresa... sorpresa perquè no sabiem quina 'posarien' i sorpresa perquè m'he divertit un munt, si fins i tot el Matthew McConaughey m'ha semblat genial per primera vida en la seva carrera, genial, genial, i ara mateixa m'importa un rave el que la crítica pugui dir, tot i que llegiré, cómo no, el que diu el Boyero!)-8
21- Another Year - 6 (molt anglesa... ai, però sí, em vaig sentir identificada amb el matrimoni protagonista, avui precisament ho comentava amb el susodicho)
22- También la lluvia - 5.5 Comença bé, continua bé, però el final, ai, el final és espantós, pel meu gust, és clar, que sóc qui opina en aquest moment just!
23- Viatge màgic a l'Àfrica - la protagonista, la Jana. 5
24- Mientras Duermes - m'estic tornant massa exigent pel que fa al cinema? 6.5
25- Torremolinos 73 - una sorpresa, no per tirar coets, per això... 6
26- Melancolia - Ains, amb el Von Trier, tant com podia haver arrodonit el guió de la primera meitat. Final autèntic! Vaig llegir en una crítica que era una barreja, la peli, de Celebration i Armaggedon! 7
27- Un dios salvaje - Polanski vuitenton! (basada en una obra de la Yasmina Reza, què he llegit jo d'ella, no ho recordo! com m'agrada la Kate Winslet! Bé, i en aquesta peli també la Jodie Foster) -
28- My Own Love Song - 7
http://www.elpais.com/articulo/cine/William/Friedkin/ofrece/orgia/sangre/risa/elpepuculcin/20110909elpepicin_4/Tes
(meravellosa paròdia final per a Bridesmaids!)
divendres, 26 d’agost del 2011
Quart, i darrer, kit-kat estiuenc!
Torno a tenir vacances. Havia oblidat com és de genial treballar a l'agost! Buf, gairebé ningú a la feina (tot i que tant m'és perquè la meva rutina laboral no varia gaire: arribo cafè, treballo amb cascos sense parlar gaire amb ningú, això sí, intercalant correus, esmorzo, normalment amb el mateix 'company d'esmorzars', treballo novament, cafè i una mica d'esmorzar cap a les dotze a l'office, continuo treballant, són les tres i... una mica la diferència és aquesta: la resta de l'any dino a la feina, aquests dies a casa!), sense gaires cotxes al meu barri, el gimnàs meravellosament migsolitari...!
Sí, per poc que pugui: treballaré part de l'agost altres anys també.
Una setmana més de vacances i, per primer cop aquest estiu, junts tots quatre. Marxem a Bonansa, Osca, al càmping Baliera, a fer muntanya, no passar tanta calor, i desconnectar, sí!!! La novetat és que ens emportem el nebot del jefe. Confio que tot vagi sobre rodes, o ma o meno, sóc poc exigent, ja sabeu que amb no res tot em sembla bé! Jejejeje.
Tindré internet, curiosament aquest cop, sí, i bàsicament a les tardes aprofitaré per llegir i mirar pelis (com fins ara), ja que tenint el mundial de bàsquet, eurobàsquet, bàsquet de la galàxia d'orion, o la lliga interstel·lar de bàsquet que es veu que aviat comença, el jefe voldrà fer, suposo, excursions al matí i mirar bàsquet a la tarda, of course!
Ains...
Esto, un petó molt i molt i molt especial pel meu puzzle preferit! En ell li dedico aquesta meravella de cançó:
(de ben segur acabarà essent la cançó amb més versions penjades al meu bloc...)
dilluns, 22 d’agost del 2011
Coño... cómo ha cambiao el cuento!
Fa poc li deia això al Nathan, i ell tot seriós em contestava: Qué cuento?
Vinga, el conte:
Resulta que va la Caputxeta pel bosc, lalalalalala i tal, i es troba el llop super mega ferotge, que li diu,
- Dónde vas caperucita?
- A lavarme el xoxo al rio!!
- Coño, cómo ha cambiau el cuento! -diu el llop-.
Pues eso, què com ha canviat el conte. Fa uns anys el jefe s'enduia les nenes una setmana i jo, rauda i velos, marxava a la platja nudista, a prendre cervesa amb les amigues, a sopar, a ballar i on fos. Dinar, berenar i sopar fora de casa. L'any passat no va marxar, no, però aquest any, què menos, li he demanat que marxés que el moqués la iaia (la iaia de les nenes en aquest cas), que si ell havia estat dues setmanes de pànxing treballant i sense nenes ni obligacions, jo també volia, si més no, una. Així que avui, després de super celebrar el meu cumple al molt recomenable Asador de Aranda de Pau Clarís, han marxat al càmping dels sogres. Oks. I què faré jo? De moment he anat a la biblio, de les poques obertes a l'agost, a recollir la darrera recomanació de la PaulaEva, i de pas, com qui no vol la cosa, a dur-me set llibres més i dues pelis (Matrix, jejeje -clucada d'ull per quan em llegeixi el que està a La Toscana i no em pensa felicitar el meu cumple- que mai no he vist, i Monster's Ball). Després he anat al Mercadona (super que no suporto però on puc comprar clares d'ou i formatge fresc batut desnatat per fer el meu super pastís d'avena que em passo pel nas perquè tot just el faré mentres em bec una Heineken que també he comprat) i cap a casa.
En arribar he obert el dos aires condicionats, sí, els dos, què passa?, ara no hi és el plompesat a casa i els obro, i au, a mirar una peli. Després al gimnàs. Increïble, cómo ha cambiado el cuento, sí!!! Però és que no necessito més, ni menys. Bé, una mica de més, sí, però temps al temps, oi??? :)
Petonets a tots, super mega petons als qui avui heu pensat en mi, també, ah, m'oblidava: Jordi, el teu humor, com el meu -dicho sea de paso-, penso, és 'únic', gràcies per l'sms de felicitació!
Vinga, el conte:
Resulta que va la Caputxeta pel bosc, lalalalalala i tal, i es troba el llop super mega ferotge, que li diu,
- Dónde vas caperucita?
- A lavarme el xoxo al rio!!
- Coño, cómo ha cambiau el cuento! -diu el llop-.
Pues eso, què com ha canviat el conte. Fa uns anys el jefe s'enduia les nenes una setmana i jo, rauda i velos, marxava a la platja nudista, a prendre cervesa amb les amigues, a sopar, a ballar i on fos. Dinar, berenar i sopar fora de casa. L'any passat no va marxar, no, però aquest any, què menos, li he demanat que marxés que el moqués la iaia (la iaia de les nenes en aquest cas), que si ell havia estat dues setmanes de pànxing treballant i sense nenes ni obligacions, jo també volia, si més no, una. Així que avui, després de super celebrar el meu cumple al molt recomenable Asador de Aranda de Pau Clarís, han marxat al càmping dels sogres. Oks. I què faré jo? De moment he anat a la biblio, de les poques obertes a l'agost, a recollir la darrera recomanació de la PaulaEva, i de pas, com qui no vol la cosa, a dur-me set llibres més i dues pelis (Matrix, jejeje -clucada d'ull per quan em llegeixi el que està a La Toscana i no em pensa felicitar el meu cumple- que mai no he vist, i Monster's Ball). Després he anat al Mercadona (super que no suporto però on puc comprar clares d'ou i formatge fresc batut desnatat per fer el meu super pastís d'avena que em passo pel nas perquè tot just el faré mentres em bec una Heineken que també he comprat) i cap a casa.
En arribar he obert el dos aires condicionats, sí, els dos, què passa?, ara no hi és el plompesat a casa i els obro, i au, a mirar una peli. Després al gimnàs. Increïble, cómo ha cambiado el cuento, sí!!! Però és que no necessito més, ni menys. Bé, una mica de més, sí, però temps al temps, oi??? :)
Petonets a tots, super mega petons als qui avui heu pensat en mi, també, ah, m'oblidava: Jordi, el teu humor, com el meu -dicho sea de paso-, penso, és 'únic', gràcies per l'sms de felicitació!
divendres, 12 d’agost del 2011
Tercera setmaneta Kit-Kat
Doncs eso! Toca platja i piscina (in-suportable!). I nenes. El Rodrigues es queda a la city.
Confio que a banda pugui gaudir de cinema, lectures i xerrades amb una gran amiga meva (mentres els seus nens juguen amb les meves nenes, espero!!!)
Aquesta tarda, mentres duia a l'Aina en cotxe cap a Figueres, cantàvem a crits (bé, ella cantava en anglès i jo en xapurreau) aquesta cançó.
Confio que a banda pugui gaudir de cinema, lectures i xerrades amb una gran amiga meva (mentres els seus nens juguen amb les meves nenes, espero!!!)
Aquesta tarda, mentres duia a l'Aina en cotxe cap a Figueres, cantàvem a crits (bé, ella cantava en anglès i jo en xapurreau) aquesta cançó.
dilluns, 8 d’agost del 2011
El meu nou llibre electrònic
En fi, el meu anterior e reader, l'Onyx, es va morir a la platja. Ains. Així que després d'un munt de trucades, correus electrònics, anades i vingudes, la casa leer-e, a Pamplona, em va donar la notícia: la pantalla estava trencada i arreglar-la (ja que era tàctil, bla, bla, bla) pujava una mica més de 200 euros.
Lo flipo!
Així he estat un parell de mesos: sense el llibre que tan sols havia estat amb mi cent dies! Fins que fa poc vaig decidir comprar-me'n un altre. Quin? Com? Quan?
Al foro m'havien recomanat, el meu estimat Yony, el Kindle d'Amazon. El 'problema', que no l'era, era que havia de demanar-lo als Estats Units. D'allà l'enviarien i en pocs dies i vora 150 euros en tindria un de nou, i de bo.
Una altra opció que em van recomanar va ser el Sony PRS-650 touch edition... que finalment m'he comprat a Berlin per 229 euros (més 28 per funda molt pràctica). Bé, per no sentir-me malament per la despesa feta vaig decidir pensar que era el regal que el jefe em feia pel meu proper aniversari. Fins i tot li vaig trucar des de la Sony Galleri donant-li les gràcies!!
Veurem com respon, com responem tots dos junts, continuarem informant!!!
(crec que no hi havia mai penjat cap video d'ella...)
dissabte, 30 de juliol del 2011
Segon Kit-Kat d'aquest estiu!
Dimecres marxo amb la gran a Berlin, fins diumenge. De moment, però, torno a estar de vacances de la feina, de casa no. Fins el proper dia 8 d'agost. Ben estrany, sí.
He tornat a enganxar-me al cinema a casa, confio fer-ho també a la gran pantalla, ara que... mala época aquesta, oi?
Poc a dir.
Estic bé. Si més no, estic. Que és molt.
He tornat a enganxar-me al cinema a casa, confio fer-ho també a la gran pantalla, ara que... mala época aquesta, oi?
Poc a dir.
Estic bé. Si més no, estic. Que és molt.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)