Una imatge val més que mil paraules? No ho sé. Sé quin valor tenen les meves, les que mica en mica van biografiant, fotografia a fotografia (sense cap suport) l'existència, la meva i la d'ells...
Alegria: Recordo les seves llàgrimes a punt de vessar quan va néixer l'Aina. Ell em mirà entendrit, alegre, feliç, molt emocionat. Mai li havia vist llàgrimes als ulls, no les hi he tornat a veure.
Por: Una imatge dura, la infermera fent que la Jana tornés a respirar, s'ofegava, ingressada a l'hospital amb tres mesos, en aquell moment s'ofegava, mai uns segons havien semblat hores, dies. Els segons en què va aconseguir tossir i sortir-se'n. Sortir-nos-en.
Plors: Un aeroport, Barcelona, jo plorant tornant de Galícia i ella, ma germana, esperant-me, travessant totes les línies permeses. L'abraçada.
Pau: A la neu, aquell dia, el meu àngel esperant-me, amb el seu somriure habitual, pacífic, tranquil.
Silenci: Una trucada. L'anunci entre plors de la seva mort. Penjo el teléfon i miro la cortina lila.
Negació: I encara una altra mort, jo cridant, aquest cop només vaig poder negar i cridar, No saps el què et dius, fa res hem parlat amb ella, aquest migdia, no saps el què dius, t'equivoques...
Emoció: Sentada fent un café, per darrera algú s'acosta i em diu: ets l'amiga de la núria?
Regal: Penombra, l'absoluta sensació que aquell seria el millor regal dels meus 40 anys. Inoblidable.
Fita: La cigarreta després de fer la tartera del Pedraforca. Sí.
Humiliació: Un cotxe, plors, si us plau, si us plau. Distància.
Odi: Jo tenia set anys, recordo perfectament com anava vestida, he reviscut milers de cops aquella escena, i encara a dia d'avui noto -fastigosament- els seus dits dins la meva vagina, com si fos ahir.
Emmagatzamem imatges que sovint tenen vida pròpia, respiren, desprenen olor, sensacions, i ens fan reviure aquell moment amb el mateix sentiment, la mateixa emoció, com si res hagués canviat. Malgrat els anys.
Una d'aquestes, d'avui mateix, tampoc m'abandonarà mai: la realitat colpidora! Eternament colpidora.
dimecres, 20 de juliol del 2011
dijous, 14 de juliol del 2011
B-612
B-612 no solo es el nombre del planeta del Principito, es también el nick de uno de mis más recientes y geniales amigos. Vale, sí, estamos de acuerdo, hay AMIGOS, Amigos, y amigos. Luego están los compañeros. Los conocidos. Y ya por último los 'maldito el día que te cruzaste en mi camino'. Pero eso ya sería tema de otra entrada.
Total, buf, hace un par de años, en fin, cogí una depresión importante. Hay quien pilla piojos, gripe, sarampión. Yo cortocircuité mi cerebro. Plof. Fue, de hecho, la crónica de una depresión anunciada desde unos meses atrás que, al final, acabó produciéndose, claro. Estuve cerca de un mes sin salir de casa, de la cama al ordenador y del ordenador a la cama. Llevaba a las niñas al colegio y me volvía a la cama. Si M podía ir a buscarlas por la tarde, ni salía. El super está en la puerta de casa, así que no tenía ni que dar la vuelta a la manzana.
Horroroso. Cambié el sueño, claro. Así, mientras dormía, y dormía, no sufría. Ni pensaba. Ni nada tenía vida para mí. Ni yo misma, claro.
Una noche, no, una madrugada, entré en una página de chat. Me dio buen rollo. Y empecé a hablar con los que allí había. Así una noche, y otra y otra. Cuando en casa todos dormían, yo me conectaba. Era un chat de Catalunya, lo sentía cercano, y hablábamos de tonterías, normalmente, pero sabía que estaban allí, me sentía acompañada en mi tristeza, ansiedad, y miedo.
El caso es que la primera semana de chateos de purita casualidad -sin conocerles de nada- estuvimos dos nicks -eso eran entonces para mi- y jomateixa charlando, riéndonos, y venga a reirnos de todo. Habíamos conectado a través del sentido del humor. No sabía ni sus nombres, ni su edad, ni desde dónde escribían. Nada. Ni falta que hacía, cuando hay conexión, cuando un 'amarillo' que diría AE entra en tu vida, por un momento o par siempre jamás, apenas hacen falta explicaciones. Así fue: dos horas, quizás tres, de química, tonterías unas tras otras, risas, ironías... Cerca de las tres de la madrugada nos despedimos, les dí las gracias, llevaba tantos días sin reír, y es tan extraño en mí no hacerlo.
El chat era en abierto, nada de privados, buf, así qeu algun día más coincidimos. En poco tiempo empezaron a hacerme efecto los chutes que cada noche me metía y se hizo la luz (bueno, mi queridísima psico ayudó montón!!!). Tenía sus correos, y seguí en contacto con ellos. La relación con B-612 es el tema de hoy. Con Niker... bueno, con Niker otro día.
El caso es que correos, más correos, llamadas, y un día quedamos, en la Plaça de la Catedral. Qué auéntico! Desde ese día sé que en cuanto le vea volveré a tener uno de los mejores abrazos de mis casi 42 años; 1.90cm de ternura, el pelo hasta casi la cintura cogido en una cola, barba, tatoos para parar un tren, percings. Nada que ver a mí, o sí? Café tras café intimamos. Al poco me comentó que quería rodar un corto, le ayudé a buscar escenarios (jejeje) y demás. La peti sería la coprotagonista. Tuvimos buen rollo, y una buena bronca. Como debe ser. De todas las imágenes me quedo con la de ese gran tipo, en todos los sentidos, cogido de la mano de Jana y explicándole cómo debía hacer en la próxima toma. Imagen tierna, muy tierna.
Así seguimos a día de hoy, sin ningún compromiso, puedes? puedo!, confidencias, risas, guiños, y... un café con leche y un cortado, por favor!
Total, buf, hace un par de años, en fin, cogí una depresión importante. Hay quien pilla piojos, gripe, sarampión. Yo cortocircuité mi cerebro. Plof. Fue, de hecho, la crónica de una depresión anunciada desde unos meses atrás que, al final, acabó produciéndose, claro. Estuve cerca de un mes sin salir de casa, de la cama al ordenador y del ordenador a la cama. Llevaba a las niñas al colegio y me volvía a la cama. Si M podía ir a buscarlas por la tarde, ni salía. El super está en la puerta de casa, así que no tenía ni que dar la vuelta a la manzana.
Horroroso. Cambié el sueño, claro. Así, mientras dormía, y dormía, no sufría. Ni pensaba. Ni nada tenía vida para mí. Ni yo misma, claro.
Una noche, no, una madrugada, entré en una página de chat. Me dio buen rollo. Y empecé a hablar con los que allí había. Así una noche, y otra y otra. Cuando en casa todos dormían, yo me conectaba. Era un chat de Catalunya, lo sentía cercano, y hablábamos de tonterías, normalmente, pero sabía que estaban allí, me sentía acompañada en mi tristeza, ansiedad, y miedo.
El caso es que la primera semana de chateos de purita casualidad -sin conocerles de nada- estuvimos dos nicks -eso eran entonces para mi- y jomateixa charlando, riéndonos, y venga a reirnos de todo. Habíamos conectado a través del sentido del humor. No sabía ni sus nombres, ni su edad, ni desde dónde escribían. Nada. Ni falta que hacía, cuando hay conexión, cuando un 'amarillo' que diría AE entra en tu vida, por un momento o par siempre jamás, apenas hacen falta explicaciones. Así fue: dos horas, quizás tres, de química, tonterías unas tras otras, risas, ironías... Cerca de las tres de la madrugada nos despedimos, les dí las gracias, llevaba tantos días sin reír, y es tan extraño en mí no hacerlo.
El chat era en abierto, nada de privados, buf, así qeu algun día más coincidimos. En poco tiempo empezaron a hacerme efecto los chutes que cada noche me metía y se hizo la luz (bueno, mi queridísima psico ayudó montón!!!). Tenía sus correos, y seguí en contacto con ellos. La relación con B-612 es el tema de hoy. Con Niker... bueno, con Niker otro día.
El caso es que correos, más correos, llamadas, y un día quedamos, en la Plaça de la Catedral. Qué auéntico! Desde ese día sé que en cuanto le vea volveré a tener uno de los mejores abrazos de mis casi 42 años; 1.90cm de ternura, el pelo hasta casi la cintura cogido en una cola, barba, tatoos para parar un tren, percings. Nada que ver a mí, o sí? Café tras café intimamos. Al poco me comentó que quería rodar un corto, le ayudé a buscar escenarios (jejeje) y demás. La peti sería la coprotagonista. Tuvimos buen rollo, y una buena bronca. Como debe ser. De todas las imágenes me quedo con la de ese gran tipo, en todos los sentidos, cogido de la mano de Jana y explicándole cómo debía hacer en la próxima toma. Imagen tierna, muy tierna.
Así seguimos a día de hoy, sin ningún compromiso, puedes? puedo!, confidencias, risas, guiños, y... un café con leche y un cortado, por favor!
diumenge, 3 de juliol del 2011
One of my turns!
Em costa, de vegades, saber reconduir la situació. Què he de fer? On és el manual? Per què es posa així? Què li bull dins? Quin exèrcit de cucs destructors ballen alegrament pel seu pensament? Per què no sap aturar-los? Per què no sé aturar-los? Per què es fa mal amb el desig de fer mal?
Curiós, parlo de la peti. No té control sobre la seva força, sobre la seva ràbia, quan s'enfada, quan alguna cosa no surt com ella espera, quan algú li du la contrària? I només respon cridant, pegant, colpejant i trencant... ella, diu, voldria aturar-ho, però, diu, no pot.
I així, arribem a grans, alguns arriben a grans, amb odi migmalcontrolat, agredint verbalment, suaument, dolçament, però verinosament. Agredint amb paraules deixades anar sense 'poder/voler evitar-les'. Són com janes en gran que ja no usen la força, les mans, però sí fan servir les paraules. Potser a certes edats, aquest odi, aquesta ràbia mal digerida, aquesta enveja constant resultat d'una diària comparació amb els qui l'envolten, potser, dic, a certes edat no té solució. Però sí en el cas de la meva peti, de la meva dolça i tendra peti, després de l'atac. I no deixarem de fer-li raonar, o d'intentar-ho, amb l'ajuda del sempre fantàstic Marina.
'La inteligencia triunfante consiste en que una persona tenga:
1- Ideas adecuadas al momento.
2- Soluciones a los problemas.
3- Una manera adecuada de comunicarse con los demás.
4- Que sepa utilizar sabiamente sus recursos.
5- Buenos sentimientos'
Res està perdut, penso, quan ella està tranquil·la, és capaç de ser intel·ligent, perquè compleix cadascun dels cinc punts (sí, sí, encara que no faci petons,ja ho sabeu).
Curiós, parlo de la peti. No té control sobre la seva força, sobre la seva ràbia, quan s'enfada, quan alguna cosa no surt com ella espera, quan algú li du la contrària? I només respon cridant, pegant, colpejant i trencant... ella, diu, voldria aturar-ho, però, diu, no pot.
I així, arribem a grans, alguns arriben a grans, amb odi migmalcontrolat, agredint verbalment, suaument, dolçament, però verinosament. Agredint amb paraules deixades anar sense 'poder/voler evitar-les'. Són com janes en gran que ja no usen la força, les mans, però sí fan servir les paraules. Potser a certes edats, aquest odi, aquesta ràbia mal digerida, aquesta enveja constant resultat d'una diària comparació amb els qui l'envolten, potser, dic, a certes edat no té solució. Però sí en el cas de la meva peti, de la meva dolça i tendra peti, després de l'atac. I no deixarem de fer-li raonar, o d'intentar-ho, amb l'ajuda del sempre fantàstic Marina.
'La inteligencia triunfante consiste en que una persona tenga:
1- Ideas adecuadas al momento.
2- Soluciones a los problemas.
3- Una manera adecuada de comunicarse con los demás.
4- Que sepa utilizar sabiamente sus recursos.
5- Buenos sentimientos'
Res està perdut, penso, quan ella està tranquil·la, és capaç de ser intel·ligent, perquè compleix cadascun dels cinc punts (sí, sí, encara que no faci petons,ja ho sabeu).
divendres, 1 de juliol del 2011
Al bloc vas!
Tinc una companya de feina, la NC, que alguna vegada m'ha comentat, respecte d'un amic seu que té un bloc, que quan algú li fa una de grossa -o mitjana- li diu això mateix: al bloc que vas!
He tornat fa res, he estat una bona estona llegint i suprimint sense contestar, sóc així de borde quan m'hi poso, els 121 correus nous, i el cas és que gairebé desitjo que sigui dilluns per anar a la feina i desconnectar de les vacances, ummmmmm, allà tindré teléfon, internet, cafè a prop, aire condicionat, música que m'aïlli de la resta de mortals -amb cascs- i algú amb qui xerrar si em vé de gust. Sobretot ningú a qui no escridassar, renyar, castigar, davant de qui mossegar-me la llengua, o engegar a dida.
Beneïda feina, la meva.
El cas és que venia pensant en això que deia aquest amic de la NC, cosa que de fet, no és ni més ni menys que la versió tecnològica de: A la señu vas, que mas quitau la goma!, quan he pensat què hi podria penjar.
Buf, pa què?
Us explico, hem estat, què, mitja hora juntes i me n'ha deixat anar dues de les seves: 'He pensado no tomar más el sol, ni con crema, total, para tener tantas manchas en la cara como tú'... qui em té a la vora sap la pasta que m'he gastat en cremes, tractaments, líquids i màscares rollo Anonymus per tapar les taques o fer-les marxar de la meva cara! I la senyora, ho deixa anar i es queda tan a gust. Pocs minuts després, quan ja marxàvem, li he dit (ja que fa uns mesos em va dir allò de: Como sigas engordando así acabarás saliendo en la tele en un programa de esos en que la mujer ya no se levanta de la cama y necesitan grúa para moverla... Adorable, oi?): Ei, mira qué tipazo se me ha quedado, me he adelgazado montón, no? Em mira, o no, i em contesta: 'Para tipazo el de A, claro que va a correr todos los días, ella sí que tiene tipazo!. Ostia monumental novament, clar, a la meva ja tocadeta autoestima, buf, he aprimat deu quilos a base d'una hora de matxaque DIÀRIA en el gimnàs, per molt que el niño em digui que això no pot ser bo, i d'estar-me'n de dolços, greixos, hidrats, cerveses, i celebracions o nits de sopars i festa.
Jo-der.
I és que la penya és (som) així, segur que jo ho he fet més d'un cop, ho deixa anar i es queda tan ample. Una companya de feina, ja fa uns anys, em va mirar l'endemà d'anar jo a la pelu a fer-me un tall diferent i em va dir: 'Però, Núria, què t'has fet?' I jo que li dic tota felíç:'Me l'he tallat!'... i contesta... 'Però tu???'
Ahhhhhhhhhhhhh.
D'altres són més dolces, com les de la peque: Mama, ara sí veig que t'has aprimat, però el cul el tens igualment gros eh? (ehhhhhhh, que et quedi clar, foca marina, li falta dir!).
El cas és que no sempre l'encertem, fa uns anys, acabada d'operar de la lligadura de trompes, em van preguntar: Estàs embarassada? (jo no volia operar-me, sempre he desitjat més fills, però el moro que viu amb mi tenia por d'entrar a quiròfan i que un metge -un home, per déu- li toqués la titola... diossssssss! així que la pregunta, a tomb del meu augment de pes, em va fer mal)
I bé, recordo un dia que, jo mateixa, parlant sobre presentadores de la televisió, li vaig comentar a una companya de feina: No he suportat mai la ER! I ella em contestà com disculpant-se: Vaja, em sap greu, Núria, és la meva neboda!
El que no he rebut aquests dies, en què estava de vacances, és un nou correu del meu estimat anónim, l'adreça de correu des d'on me l'envia normalment és: odiamosnuriapuntero@hotmail.com... en fi, hi ha coses que al bloc van, i aquesta, vaig pensar, n'era una, mai se sap si vosaltres, lectors, voldreu formar part en un moment o un altre del club d'antifans de la joma.
Petonets!
He tornat fa res, he estat una bona estona llegint i suprimint sense contestar, sóc així de borde quan m'hi poso, els 121 correus nous, i el cas és que gairebé desitjo que sigui dilluns per anar a la feina i desconnectar de les vacances, ummmmmm, allà tindré teléfon, internet, cafè a prop, aire condicionat, música que m'aïlli de la resta de mortals -amb cascs- i algú amb qui xerrar si em vé de gust. Sobretot ningú a qui no escridassar, renyar, castigar, davant de qui mossegar-me la llengua, o engegar a dida.
Beneïda feina, la meva.
El cas és que venia pensant en això que deia aquest amic de la NC, cosa que de fet, no és ni més ni menys que la versió tecnològica de: A la señu vas, que mas quitau la goma!, quan he pensat què hi podria penjar.
Buf, pa què?
Us explico, hem estat, què, mitja hora juntes i me n'ha deixat anar dues de les seves: 'He pensado no tomar más el sol, ni con crema, total, para tener tantas manchas en la cara como tú'... qui em té a la vora sap la pasta que m'he gastat en cremes, tractaments, líquids i màscares rollo Anonymus per tapar les taques o fer-les marxar de la meva cara! I la senyora, ho deixa anar i es queda tan a gust. Pocs minuts després, quan ja marxàvem, li he dit (ja que fa uns mesos em va dir allò de: Como sigas engordando así acabarás saliendo en la tele en un programa de esos en que la mujer ya no se levanta de la cama y necesitan grúa para moverla... Adorable, oi?): Ei, mira qué tipazo se me ha quedado, me he adelgazado montón, no? Em mira, o no, i em contesta: 'Para tipazo el de A, claro que va a correr todos los días, ella sí que tiene tipazo!. Ostia monumental novament, clar, a la meva ja tocadeta autoestima, buf, he aprimat deu quilos a base d'una hora de matxaque DIÀRIA en el gimnàs, per molt que el niño em digui que això no pot ser bo, i d'estar-me'n de dolços, greixos, hidrats, cerveses, i celebracions o nits de sopars i festa.
Jo-der.
I és que la penya és (som) així, segur que jo ho he fet més d'un cop, ho deixa anar i es queda tan ample. Una companya de feina, ja fa uns anys, em va mirar l'endemà d'anar jo a la pelu a fer-me un tall diferent i em va dir: 'Però, Núria, què t'has fet?' I jo que li dic tota felíç:'Me l'he tallat!'... i contesta... 'Però tu???'
Ahhhhhhhhhhhhh.
D'altres són més dolces, com les de la peque: Mama, ara sí veig que t'has aprimat, però el cul el tens igualment gros eh? (ehhhhhhh, que et quedi clar, foca marina, li falta dir!).
El cas és que no sempre l'encertem, fa uns anys, acabada d'operar de la lligadura de trompes, em van preguntar: Estàs embarassada? (jo no volia operar-me, sempre he desitjat més fills, però el moro que viu amb mi tenia por d'entrar a quiròfan i que un metge -un home, per déu- li toqués la titola... diossssssss! així que la pregunta, a tomb del meu augment de pes, em va fer mal)
I bé, recordo un dia que, jo mateixa, parlant sobre presentadores de la televisió, li vaig comentar a una companya de feina: No he suportat mai la ER! I ella em contestà com disculpant-se: Vaja, em sap greu, Núria, és la meva neboda!
El que no he rebut aquests dies, en què estava de vacances, és un nou correu del meu estimat anónim, l'adreça de correu des d'on me l'envia normalment és: odiamosnuriapuntero@hotmail.com... en fi, hi ha coses que al bloc van, i aquesta, vaig pensar, n'era una, mai se sap si vosaltres, lectors, voldreu formar part en un moment o un altre del club d'antifans de la joma.
Petonets!
dimarts, 21 de juny del 2011
Primer Kit-Kat Estiuenc
Demà agafo el primer torn de vacances. Bé, elles i jo. Perquè de fet l'agafo perquè elles l'agafen, i no a l'inrevés.
Marxem a Begur fins diumenge. Allunyats dels petards, espero.
Dilluns deixem el gran jefe a la ciutat i marxem a Tamarit.
Estic molt estressada, m'ho noto. Necessito resetejar la ment, el cor, l'ànima, els 21 grams d'ànima, si en tinc, i el cos. Ommmmmmmmm.
Tornaré a fer meditació a l'aire lliure. Bàsic per buidar el meu disc dur mental d'andròmines innecessàries i potencialment perilloses.
En fi, res, us espero a la tornada.
Marxem a Begur fins diumenge. Allunyats dels petards, espero.
Dilluns deixem el gran jefe a la ciutat i marxem a Tamarit.
Estic molt estressada, m'ho noto. Necessito resetejar la ment, el cor, l'ànima, els 21 grams d'ànima, si en tinc, i el cos. Ommmmmmmmm.
Tornaré a fer meditació a l'aire lliure. Bàsic per buidar el meu disc dur mental d'andròmines innecessàries i potencialment perilloses.
En fi, res, us espero a la tornada.
diumenge, 19 de juny del 2011
Realitat Virtual
Feia setmanes, no sé, segurament mesos, que no ens veiem ni parlàvem. En tenia ganes, i suposo que ella també. O això vull creure, i de fet, ens ho hem demostrat.
Ens hem explicat, i escoltat. És fantàstic saber que t'escolta, i mirar-te-la de dalt abaix mentres et parla, trista, o alegra, és tan guapa! Ho va ser des del moment que va néixer, de petita, de ben nena, joveneta, joveneta i ara.
Hem xerrat d'un munt de coses, algunes que jo desconeixia i, en un moment donat, m'ha preguntat: No ho saps, de debó, això d'aquell noi?. No, no, li he dit, t'ho prometo, fa temps que no parlem, de nosaltres.
I aleshores m'ho ha explicat, sense jutjar en cap moment, i ben cert és que podria fer-ho, fins i tot hi tindria una mica de dret, però no ho ha fet.
Només una cosa fa que desitgi dir-li, parlar-ne: que veu com està vivint aquesta relació, tan fantasiosament com la viuen els adolescents. Li fa por que pateixi per un amor que no porta gaire enlloc, que no és real. Només això li treu el son, això, i no saber si ha de dir-li que ho sap, que ho intueix, que la coneix com es coneixen una mare i una filla.
També ella està passant un mal moment, que fa temps que dura per cert. Li he recomenat la lectura del Riso, Estimar o Dependre, és clar que no sóc gens imparcial, sóc una fidel seguidora de la seva manera de viure/veure l'amor, així que no podia fer una altra cosa.
Dependre d'alguna addicció (tant me fa si és cafè com en el meu cas, tabac o alcohol), persona (normalment parelles, amics) o bé il·lusions que ens facin desconnectar de la realitat de manera constant: no és la solució a res, a res. Tot i que no veiem un altre camí, estimar no és dependre, no ha de ser-ho.
L'Erich Fromm a l'Art d'estimar, ja ho va dir: l'amor vertader és aquell que et fa necessitar perquè estimes, i no estimar perquè necessites.
En fi, tot això pensava al cotxe, de tornada a casa, amb una retenció llarga, llarga, que no permetia fer gaire més mentres els meus verges dormien al meu costat.
Ens hem explicat, i escoltat. És fantàstic saber que t'escolta, i mirar-te-la de dalt abaix mentres et parla, trista, o alegra, és tan guapa! Ho va ser des del moment que va néixer, de petita, de ben nena, joveneta, joveneta i ara.
Hem xerrat d'un munt de coses, algunes que jo desconeixia i, en un moment donat, m'ha preguntat: No ho saps, de debó, això d'aquell noi?. No, no, li he dit, t'ho prometo, fa temps que no parlem, de nosaltres.
I aleshores m'ho ha explicat, sense jutjar en cap moment, i ben cert és que podria fer-ho, fins i tot hi tindria una mica de dret, però no ho ha fet.
Només una cosa fa que desitgi dir-li, parlar-ne: que veu com està vivint aquesta relació, tan fantasiosament com la viuen els adolescents. Li fa por que pateixi per un amor que no porta gaire enlloc, que no és real. Només això li treu el son, això, i no saber si ha de dir-li que ho sap, que ho intueix, que la coneix com es coneixen una mare i una filla.
També ella està passant un mal moment, que fa temps que dura per cert. Li he recomenat la lectura del Riso, Estimar o Dependre, és clar que no sóc gens imparcial, sóc una fidel seguidora de la seva manera de viure/veure l'amor, així que no podia fer una altra cosa.
Dependre d'alguna addicció (tant me fa si és cafè com en el meu cas, tabac o alcohol), persona (normalment parelles, amics) o bé il·lusions que ens facin desconnectar de la realitat de manera constant: no és la solució a res, a res. Tot i que no veiem un altre camí, estimar no és dependre, no ha de ser-ho.
L'Erich Fromm a l'Art d'estimar, ja ho va dir: l'amor vertader és aquell que et fa necessitar perquè estimes, i no estimar perquè necessites.
En fi, tot això pensava al cotxe, de tornada a casa, amb una retenció llarga, llarga, que no permetia fer gaire més mentres els meus verges dormien al meu costat.
dijous, 16 de juny del 2011
Escriptura Automàtica (i plena de dolor)
Em sento estranya, decebuda, però trista. La Jana em demana un phosquito tot i que ha decidit que no li agraden, els va voler comprar l'altre dia que vaig permetre-li una 'cotxinada' per berenar. A la taula hi ha un d'obert que s'ha deixat l'Aina però no se'l menja, és molt escrupulosa, no sé si a l'escola, amb els amics, ho és.
No, finalment decideix agafar una 'torta' mexicana, escalfar-la, sola, i menjar-se-la. Mentres mira la tele, disney channel, naturalment. De vegades també mira Clan. Per a mi només són crits. Dins meu també en sento, de crits, i plors, i amics que riuen, que se'n riuen. I vull no pensar-hi.
Per això continuo amb l'escriptura automàtica: escriure sense pensar, sense parar, ni corregir, ni filtrar. Res. No tenia tema, darrerament, i no m'agrada escriure perquè toca o perquè fa temps que no tinc article al bloc. Em pregunto si es diu així, article. No, no, es diu missatge. HO diu a dalt, a la barra: Enviament de missatges. Així que el que faig ara, a banda de no pensar, de no voler pensar, de no aturar-me en cap escena, en cap conversa recent, ara escric, doncs un missatge. Un de nou.
O massa antic, ja. Tants anys fa que dura.
Sento els dibuixos, penso en posar-me els cascos i bona música, però no. Sense cap altre motiu. Després sortiré i duré la Jana a Tot esport. Avui és el que toca. L'Aina està a l'institut, ha dinat a casa i ha deixat tot escampat. Ho sé, sí, sí, he d'obligar-la, fer que entengui que de la seva roba, de la seva habitació, de la taula on ha dinat se n'ha d'ocupar ella. Hi viu, també, a casa, així que ha de col·laborar, com tots.
No es parlen, no vull posar-m'hi però no es parlen. Em trobo al mig.
Com ara, enmig del no res.
Llegiré una estona, darrerament estic prou centrada per llegir. I per rendir a la feina. Veurem ara. Demà tinc un curs. Aniré amb el meu àngel, sort d'ell. Sovint sort d'ell. Malgrat els gelos de qui no toca. I menys ara. Era un record i ara torna a ser present.
Encara no he pensat. No m'hi he posat.
NO sé si aniré al gimnàs. Anem a sopar amb la maite, em vindrà bé. I després, res. El buit.
Continuo escrivint sense pensar, de vegades vaig pel carrer i sento converses i les apuntaria, però no només això, els preguntaria: m'expliques la història? em dius què et passa? com has arribat fins aquestes paraules?
Tinc roba pendent, tres o quatre rentadores, miraré Anatomia enlloc de llegir. Així l'estona de plegar roba no es fa tan feixuga. Ja no planxo, gairebé no planxo res. Fins fa uns mesos ho planxava gairebé tot. Ara no, no vull obligacions.
Ni compromisos.
Ni pérdues.
Ni aquesta sensació que avui m'envaeix.
Deixo d'escriure, final.
(llàstima, oi, la cançó era molt maca, i sí, molt emotiva, cridava i plorava alhora, oi?)
No, finalment decideix agafar una 'torta' mexicana, escalfar-la, sola, i menjar-se-la. Mentres mira la tele, disney channel, naturalment. De vegades també mira Clan. Per a mi només són crits. Dins meu també en sento, de crits, i plors, i amics que riuen, que se'n riuen. I vull no pensar-hi.
Per això continuo amb l'escriptura automàtica: escriure sense pensar, sense parar, ni corregir, ni filtrar. Res. No tenia tema, darrerament, i no m'agrada escriure perquè toca o perquè fa temps que no tinc article al bloc. Em pregunto si es diu així, article. No, no, es diu missatge. HO diu a dalt, a la barra: Enviament de missatges. Així que el que faig ara, a banda de no pensar, de no voler pensar, de no aturar-me en cap escena, en cap conversa recent, ara escric, doncs un missatge. Un de nou.
O massa antic, ja. Tants anys fa que dura.
Sento els dibuixos, penso en posar-me els cascos i bona música, però no. Sense cap altre motiu. Després sortiré i duré la Jana a Tot esport. Avui és el que toca. L'Aina està a l'institut, ha dinat a casa i ha deixat tot escampat. Ho sé, sí, sí, he d'obligar-la, fer que entengui que de la seva roba, de la seva habitació, de la taula on ha dinat se n'ha d'ocupar ella. Hi viu, també, a casa, així que ha de col·laborar, com tots.
No es parlen, no vull posar-m'hi però no es parlen. Em trobo al mig.
Com ara, enmig del no res.
Llegiré una estona, darrerament estic prou centrada per llegir. I per rendir a la feina. Veurem ara. Demà tinc un curs. Aniré amb el meu àngel, sort d'ell. Sovint sort d'ell. Malgrat els gelos de qui no toca. I menys ara. Era un record i ara torna a ser present.
Encara no he pensat. No m'hi he posat.
NO sé si aniré al gimnàs. Anem a sopar amb la maite, em vindrà bé. I després, res. El buit.
Continuo escrivint sense pensar, de vegades vaig pel carrer i sento converses i les apuntaria, però no només això, els preguntaria: m'expliques la història? em dius què et passa? com has arribat fins aquestes paraules?
Tinc roba pendent, tres o quatre rentadores, miraré Anatomia enlloc de llegir. Així l'estona de plegar roba no es fa tan feixuga. Ja no planxo, gairebé no planxo res. Fins fa uns mesos ho planxava gairebé tot. Ara no, no vull obligacions.
Ni compromisos.
Ni pérdues.
Ni aquesta sensació que avui m'envaeix.
Deixo d'escriure, final.
(llàstima, oi, la cançó era molt maca, i sí, molt emotiva, cridava i plorava alhora, oi?)
divendres, 10 de juny del 2011
Castefa es veu que existeix!
I, ara, a banda de ser blavagavinerus allà, i viure part de la meva família més propera -estoooooooo que ja no sé ni quina cara feu per cert- doncs tenen una cançó genial dedicada a la Yeni: Jenifer (la choni de Castefa).
Des dels Manel, Els Amics de les Arts, i segurament ara també gràcies Els Catarres, torno a estar enganxada al rock/pop català. Com feia temps que no.
Gràcies!
Gaudiu-la, els catalans tenim la sort -o la desgràcia- de saber enfotre'ns de nosaltres mateixos, rollo Polònia, Crackòvia, APM i ara... amb la Yeni!
Jo que sóc més català que les anxoves de l’Escala o els galets de Nadal,
jo que tinc una erecció quan pujo al Pedraforca o faig trekking per Montserrat,
jo que voto Convergència I que tinc somnis eròtics amb en Jordi Pujol,
jo que soc soci del Barça i no trago ni en pintura als Pericos de Sarrià,
jo que penso que en Serrat sempre ha estat un traïdor, al meu cotxe només sona Lluïs Llach,
jo que porto els Segadors com a politò del mòbil, la senyera al balcó.
Jo que sempre he defensat els productes de la terra,
ara me enamorat d’una “choni” de Castefa
Ohhh Jenifer,em tunnejaré el cotxe per tu,
ooohh Jenifer, anirem al Pont Aeri els dos junts,
i lluitarem pel nostre amor prohibit
uooohh Jenifer.
Jo que sóc més català, que el pi de les tres branques o que la guita de la Patum,
jo que sóc un gran entès de la cobla i la sardana, i el mundillu casteller,
jo que sempre m’he enganxat als serials de TV3 i als matins d’en Cuní,
jo que sóc més radical que el partit Mohamed Jordi en campanya electoral,
jo que sento devoció pel romesco i pels calçots, i el pa amb tomàquet sagrat,
jo vull veure en Joel Joan actuant als Pastorets, dirigit per en Benet i Jornet.
Jo que sempre he defensat els productes de la terra,
ara me enamorat d’una “choni” de Castefa
Ohhh Jenifer,em tunnejaré el cotxe per tu,
ooohh Jenifer, anirem al Pont Aeri els dos junts,
i lluitarem pel nostre amor prohibit
uooohh Jenifer.
Les ments estretes ens intenten parar els peus,
repetir la història de Julieta i Romeu,
que no veuen que el temps ens donarà la raó?,
l’amor és superior a tota por, a tot rencor,
i ens diuen que tenim el cor dividit,
entre l’amor i el país, la pàtria contra el dessig.
Però jo no veig res pas, jo només veig el conjunt,
i no hi ha força humana que ens impedeixi estar junts.
Ohhh Jenifer,em tunnejaré el cotxe per tu,
ooohh Jenifer, anirem al Pont Aeri els dos junts,
i lluitarem pel nostre amor prohibit
uooohh Jenifer.
Des dels Manel, Els Amics de les Arts, i segurament ara també gràcies Els Catarres, torno a estar enganxada al rock/pop català. Com feia temps que no.
Gràcies!
Gaudiu-la, els catalans tenim la sort -o la desgràcia- de saber enfotre'ns de nosaltres mateixos, rollo Polònia, Crackòvia, APM i ara... amb la Yeni!
Jo que sóc més català que les anxoves de l’Escala o els galets de Nadal,
jo que tinc una erecció quan pujo al Pedraforca o faig trekking per Montserrat,
jo que voto Convergència I que tinc somnis eròtics amb en Jordi Pujol,
jo que soc soci del Barça i no trago ni en pintura als Pericos de Sarrià,
jo que penso que en Serrat sempre ha estat un traïdor, al meu cotxe només sona Lluïs Llach,
jo que porto els Segadors com a politò del mòbil, la senyera al balcó.
Jo que sempre he defensat els productes de la terra,
ara me enamorat d’una “choni” de Castefa
Ohhh Jenifer,em tunnejaré el cotxe per tu,
ooohh Jenifer, anirem al Pont Aeri els dos junts,
i lluitarem pel nostre amor prohibit
uooohh Jenifer.
Jo que sóc més català, que el pi de les tres branques o que la guita de la Patum,
jo que sóc un gran entès de la cobla i la sardana, i el mundillu casteller,
jo que sempre m’he enganxat als serials de TV3 i als matins d’en Cuní,
jo que sóc més radical que el partit Mohamed Jordi en campanya electoral,
jo que sento devoció pel romesco i pels calçots, i el pa amb tomàquet sagrat,
jo vull veure en Joel Joan actuant als Pastorets, dirigit per en Benet i Jornet.
Jo que sempre he defensat els productes de la terra,
ara me enamorat d’una “choni” de Castefa
Ohhh Jenifer,em tunnejaré el cotxe per tu,
ooohh Jenifer, anirem al Pont Aeri els dos junts,
i lluitarem pel nostre amor prohibit
uooohh Jenifer.
Les ments estretes ens intenten parar els peus,
repetir la història de Julieta i Romeu,
que no veuen que el temps ens donarà la raó?,
l’amor és superior a tota por, a tot rencor,
i ens diuen que tenim el cor dividit,
entre l’amor i el país, la pàtria contra el dessig.
Però jo no veig res pas, jo només veig el conjunt,
i no hi ha força humana que ens impedeixi estar junts.
Ohhh Jenifer,em tunnejaré el cotxe per tu,
ooohh Jenifer, anirem al Pont Aeri els dos junts,
i lluitarem pel nostre amor prohibit
uooohh Jenifer.
dilluns, 6 de juny del 2011
dilluns, 30 de maig del 2011
Netegeu el meu barri... no oposaré resistència,
ni tan sols resistència pacífica.
Aquest matí, vora les set, quan anava a buscar el pa, pensava en això: per què no vénen els mossos amb el servei de neteja -per motius de salubritat/sanitat/higiene necessària, com va dir aquell, en un país del primer món!?- al meu barri, al meu carrer i el netegen. Però net de debó.
No oposarem cap tipus de resistència, ho juro.
La Plaça Catalunya no necessitava una neteja especial, si més no, comparada amb la resta de Barcelona: permanentment bruta. Barcelona és una ciutat molt i molt bruta, és evidente que la fan bruta els qui hi viuen, i els que la visiten. Però també un servei de neteja, malgrat els pretesos canvis, precari. Ineficaç totalment.
Divendres no era aquest el problema, allà. No.
Vaig ser-hi, en ànima però també en cos i bé el que allà va passar... no hi ha dret, i no no és això pel que van/vam lluitar!
Gràcies a l'Anna per enviar-me aquest video (sé que creu que mai me'ls miro):
http://vimeo.com/24386460
Lluis Llach -Companys, no és això
Aquest matí, vora les set, quan anava a buscar el pa, pensava en això: per què no vénen els mossos amb el servei de neteja -per motius de salubritat/sanitat/higiene necessària, com va dir aquell, en un país del primer món!?- al meu barri, al meu carrer i el netegen. Però net de debó.
No oposarem cap tipus de resistència, ho juro.
La Plaça Catalunya no necessitava una neteja especial, si més no, comparada amb la resta de Barcelona: permanentment bruta. Barcelona és una ciutat molt i molt bruta, és evidente que la fan bruta els qui hi viuen, i els que la visiten. Però també un servei de neteja, malgrat els pretesos canvis, precari. Ineficaç totalment.
Divendres no era aquest el problema, allà. No.
Vaig ser-hi, en ànima però també en cos i bé el que allà va passar... no hi ha dret, i no no és això pel que van/vam lluitar!
Gràcies a l'Anna per enviar-me aquest video (sé que creu que mai me'ls miro):
http://vimeo.com/24386460
Lluis Llach -
divendres, 27 de maig del 2011
Los Ojos Amarillos de los Cocodrilos - Katherine Pancol
-¿Quieres que vayamos a ver los pececillos bajo el agua con los niños esta tarde?- preguntó Shirley volviendo a abrir los ojos.
A ver, en serio, no, no, en serio, alguien cree que puede interesar por algún motivo especial un libro que contiene semejante diálogo?
En serio, hablo en serio.
O sea, esta novela (más de un millón de ejemplares vendidos en Francia???? El primero de una trilogía???) la leía una conocida mía hace unos meses. Me la medio recomendó. Vale, vale, sí, a ver.
Y me olvidé. Pero hace, qué, nada, un par de semanas, el bolli me la recomienda: La prota tiene casi tu perfil, me dice, el tío, to feliz y orgulloso de su recomendación!
Lo que no me dijo es que le había interesado cero, hasta que lo dejó, a la mitad. Genial, y no me lo cuenta hasta que le digo: Vaya, no sé, no es mucho -oseanada- mi estilo, pero lo acabaré... Me dice: Ah, no, si yo no pude acabarlo!
Pero sigo leyendo, y sigo leyendo.
Leísmos, laísmos; una traducción espantosa, espantosa (a lo mejor el francés original ya es espantoso de por sí, y no se pueden pedir peras al olmo), errores de parentesco (una nieta pasa a ser una sobrina), de tratamiento (tuteo y usteo en un mismo diálogo), y un par de protas (Shirley y Antoine) que pasan unas vacaciones juntos, y páginas después resulta (ves per on!) que no se conocen!
Y ya porque paso de buscar contradicciones temporales (me ponen de los nervios, especialmente en el cine) porqueeeeeeeeeeee...
Pero sí, alguna cosa interesante sí he obtenido: he viajado a las tardes calurosas en casa de mis abuelos, en Marcilla, en que leía y releía Corin Tellado. Como una posesa. Espero que tener 12 años me exima de la culpa. Pero sí, devoraba las novelitas rosas de Corin Tellado, y esta novela, esta tópica, absurda, inconexa, clasista, y aburrida novela me ha hecho recordar mis primeras lecturas.
Sigo sin tener criterio para saber qué me gusta. Pero siempre he tenido claro qué es lo que NO me gusta.
Algo es algo.
:)
En fin, de absurdo a absurdo y tiro porque me toca (qué pedantemente borde engreída y atontada estoy hoy, no?), un video que le encanta a Aina...
A ver, en serio, no, no, en serio, alguien cree que puede interesar por algún motivo especial un libro que contiene semejante diálogo?
En serio, hablo en serio.
O sea, esta novela (más de un millón de ejemplares vendidos en Francia???? El primero de una trilogía???) la leía una conocida mía hace unos meses. Me la medio recomendó. Vale, vale, sí, a ver.
Y me olvidé. Pero hace, qué, nada, un par de semanas, el bolli me la recomienda: La prota tiene casi tu perfil, me dice, el tío, to feliz y orgulloso de su recomendación!
Lo que no me dijo es que le había interesado cero, hasta que lo dejó, a la mitad. Genial, y no me lo cuenta hasta que le digo: Vaya, no sé, no es mucho -oseanada- mi estilo, pero lo acabaré... Me dice: Ah, no, si yo no pude acabarlo!
Pero sigo leyendo, y sigo leyendo.
Leísmos, laísmos; una traducción espantosa, espantosa (a lo mejor el francés original ya es espantoso de por sí, y no se pueden pedir peras al olmo), errores de parentesco (una nieta pasa a ser una sobrina), de tratamiento (tuteo y usteo en un mismo diálogo), y un par de protas (Shirley y Antoine) que pasan unas vacaciones juntos, y páginas después resulta (ves per on!) que no se conocen!
Y ya porque paso de buscar contradicciones temporales (me ponen de los nervios, especialmente en el cine) porqueeeeeeeeeeee...
Pero sí, alguna cosa interesante sí he obtenido: he viajado a las tardes calurosas en casa de mis abuelos, en Marcilla, en que leía y releía Corin Tellado. Como una posesa. Espero que tener 12 años me exima de la culpa. Pero sí, devoraba las novelitas rosas de Corin Tellado, y esta novela, esta tópica, absurda, inconexa, clasista, y aburrida novela me ha hecho recordar mis primeras lecturas.
Sigo sin tener criterio para saber qué me gusta. Pero siempre he tenido claro qué es lo que NO me gusta.
Algo es algo.
:)
En fin, de absurdo a absurdo y tiro porque me toca (qué pedantemente borde engreída y atontada estoy hoy, no?), un video que le encanta a Aina...
Pasado
AUNQUE TÚ NO LO SEPAS
Como la luz de un sueño,
que no raya en el mundo pero existe,
así he vivido yo
iluminando
esa parte de ti que no conoces,
la vida que has llevado junto a mis pensamientos...
Y aunque tú no lo sepas, yo te he visto
cruzar la puerta sin decir que no,
pedirme un cenicero, curiosear los libros,
responder al deseo de mis labios
con tus labios de whisky,
seguir mis pasos hasta el dormitorio.
También hemos hablado
en la cama, sin prisa, muchas tardes
esta cama de amor que no conoces,
la misma que se queda
fría cuanto te marchas.
Aunque tú no lo sepas te inventaba conmigo,
hicimos mil proyectos, paseamos
por todas las ciudades que te gustan,
recordamos canciones, elegimos renuncias,
aprendiendo los dos a convivir
entre la realidad y el pensamiento.
Espiada a la sombra de tu horario
o en la noche de un bar por mi sorpresa.
Así he vivido yo,
como la luz del sueño
que no recuerdas cuando te despiertas.
Luis García Montero, Habitaciones separadas, Visor, Madrid, 1994, pp. 50-51
Estos días no me quito esta canción de la cabeza... sin motivo aparente. O sí.
Como la luz de un sueño,
que no raya en el mundo pero existe,
así he vivido yo
iluminando
esa parte de ti que no conoces,
la vida que has llevado junto a mis pensamientos...
Y aunque tú no lo sepas, yo te he visto
cruzar la puerta sin decir que no,
pedirme un cenicero, curiosear los libros,
responder al deseo de mis labios
con tus labios de whisky,
seguir mis pasos hasta el dormitorio.
También hemos hablado
en la cama, sin prisa, muchas tardes
esta cama de amor que no conoces,
la misma que se queda
fría cuanto te marchas.
Aunque tú no lo sepas te inventaba conmigo,
hicimos mil proyectos, paseamos
por todas las ciudades que te gustan,
recordamos canciones, elegimos renuncias,
aprendiendo los dos a convivir
entre la realidad y el pensamiento.
Espiada a la sombra de tu horario
o en la noche de un bar por mi sorpresa.
Así he vivido yo,
como la luz del sueño
que no recuerdas cuando te despiertas.
Luis García Montero, Habitaciones separadas, Visor, Madrid, 1994, pp. 50-51
Estos días no me quito esta canción de la cabeza... sin motivo aparente. O sí.
dimarts, 24 de maig del 2011
L'espera
No esperis gaire de mi, em va recordar fa poc en un dels seus correus.
No, vaig contestar-li, no espero ni gaire, ni gens.
Senzillament no espero. Hi sóc. I, així, viuré tot alló que rebi, teu, dels qui m'estimo, dels que m'envolten, com un regal preciós.
Així ho visc.
La Jana no fa petons. Mai n'ha fet, que recordi. Sovint, però, quan som a casa, ve allà on jo em trobi i sense dir res m'abraça. Jo, aprofito i l'acarono, la mimo, i potser, només potser, ella em permet que li faci un petó. Tot i així sé que ella no me'l farà i no li ho demano. De vegades li he preguntat el motiu, li costa molt expressar el que sent -amb paraules-, i no acaba de saber -o voler saber- per què no vol fer petons. Tampoc no sap dir-me si m'estima quan li ho pregunto, somrient. No ho sé, contesta mentres arronsa les espatlles, no sé si t'estimo. I jo, naturalment, me la crec. I no espero que m'ho digui mai, ni que se m'acosti per fer-me un petó. No espero res perquè ja tinc prou amb la seva presència, les seves abraçades sense més ni més, i mirant-la quan riu... ja em sento plena.
Quan res no esperes tot alló que reps és un present fantàstic: un gest, el somriure d'algú que t'estimes, una clucada d'ulls (del teu àngel, per exemple) et fa sentir bé. Tant és què, fins i tot, una situació inesperada que només et permet dissimular una forta riallada.
Si no esperes res, tot és molt més senzill. Saber que encara et queda molt per fer, però que no vius esperant el moment de fer-les, per gaudir-ne, et fa viure cada minut intesament. Si no esperes un Gràcies per un dia fantàstic, quan arriba t'emociones.
A la meva safata d'entrada aviat farà un any que hi tinc un correu. El seu darrer correu. Sovint el llegeixo, el rellegeixo. I de tant en tant, el contesto, sense esperar cap resposta perquè sé, sé del cert, malauradament, que la meva contesta mai no tindrà resposta, mai més entrarà a la meva safata un correu seu. No hi puc fer-hi res, per això, mentres l'escric, penso en ella novament, i m'omplo de la seva dolçor un altre cop, i li somric.
(No hi ha causes perdudes, fa poc m'ho deia el MarcVoluntari que aquests dies està especialment 'combatent': Si lluites, pots perdre; si no lluites, estàs perdut!)
No, vaig contestar-li, no espero ni gaire, ni gens.
Senzillament no espero. Hi sóc. I, així, viuré tot alló que rebi, teu, dels qui m'estimo, dels que m'envolten, com un regal preciós.
Així ho visc.
La Jana no fa petons. Mai n'ha fet, que recordi. Sovint, però, quan som a casa, ve allà on jo em trobi i sense dir res m'abraça. Jo, aprofito i l'acarono, la mimo, i potser, només potser, ella em permet que li faci un petó. Tot i així sé que ella no me'l farà i no li ho demano. De vegades li he preguntat el motiu, li costa molt expressar el que sent -amb paraules-, i no acaba de saber -o voler saber- per què no vol fer petons. Tampoc no sap dir-me si m'estima quan li ho pregunto, somrient. No ho sé, contesta mentres arronsa les espatlles, no sé si t'estimo. I jo, naturalment, me la crec. I no espero que m'ho digui mai, ni que se m'acosti per fer-me un petó. No espero res perquè ja tinc prou amb la seva presència, les seves abraçades sense més ni més, i mirant-la quan riu... ja em sento plena.
Quan res no esperes tot alló que reps és un present fantàstic: un gest, el somriure d'algú que t'estimes, una clucada d'ulls (del teu àngel, per exemple) et fa sentir bé. Tant és què, fins i tot, una situació inesperada que només et permet dissimular una forta riallada.
Si no esperes res, tot és molt més senzill. Saber que encara et queda molt per fer, però que no vius esperant el moment de fer-les, per gaudir-ne, et fa viure cada minut intesament. Si no esperes un Gràcies per un dia fantàstic, quan arriba t'emociones.
A la meva safata d'entrada aviat farà un any que hi tinc un correu. El seu darrer correu. Sovint el llegeixo, el rellegeixo. I de tant en tant, el contesto, sense esperar cap resposta perquè sé, sé del cert, malauradament, que la meva contesta mai no tindrà resposta, mai més entrarà a la meva safata un correu seu. No hi puc fer-hi res, per això, mentres l'escric, penso en ella novament, i m'omplo de la seva dolçor un altre cop, i li somric.
(No hi ha causes perdudes, fa poc m'ho deia el MarcVoluntari que aquests dies està especialment 'combatent': Si lluites, pots perdre; si no lluites, estàs perdut!)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)