Mis lágrimas en tus dedos
Desde el principio, los inicios, todo empezó… es la historia de unos encuentros y desencuentros digna del guión más inverosímil.
La vida nos fue llevando por el mismo camino.
Es increíble, me decía a mí misma, viviamos en la misma calle del mismo barrio, de pequeñas, sin saberlo. Y con los años, ambas, sin conocernos, marchamos de aquella zona para volar hacia donde un poeta cantaba aquello que de vez en cuando la vida nos besa en la boca.
Y los años van pasando.
Yo estudio, tú estudias: la misma carrera. Aún así; nada nos había unido, aún. Aún.
Recuerdo como si fuera ayer aquella reunión, ya madres, el mismo colegio y un único objetivo, la felicidad de su hijo, de mi hija. Tardes, a veces noches, y más tardes.
Seguimos juntas en aquel presente.
Con el tiempo supimos cuándo coincidimos por primera vez con nombres y quizás apellidos: Una pizzería, cada una a un lado de la barra. O de las mesas.
Una tarde, soy capaz de revivirlo como si hubiera sucedido ayer, ocho años atrás, un desagradable encuentro me hizo llorar. Lloré de tristeza, y rabia, y pena.
Ella solo me miró, me pidió que no llorara más, que esa situación no merecía mis lágrimas, alzó una mano y las secó: secó mis lágrimas. Nunca nadie, nadie nunca desde que tengo uso de razón, o edad para tenerla, ha secado mis lágrimas sin ser una metáfora.
Solo ella.
Solo por eso RSD será siempre alguien con espacio en mi corazón. Aunque nunca más vuelva a verla, a reírme, a contar y cantar.
(hablando de eternidades)
dissabte, 11 de desembre del 2010
dimecres, 1 de desembre del 2010
Wikileaks Familiar
Fa molts, molts anys, tants com 28, un dia la Pili, ma germana gran, va haver de fer una redacció per a la classe de català a l'institut. Aleshores feia 2n de BUP, sí, al Maragall. Com jo després.
Havia de fer una descripció, i això és el que va escriure:
"Sempre m'he volgut imaginar sense la meva germana i ara ho trobo difícil.
Té ara 13 anys però parla i pensa com si en tingués setze o disset.
D'alçada és més o menys com jo, porta una gran melena de cabells rossos, i el seu pitjor problema és a l'hora de comprar sabates perquè té un peu molt gran.
El que més m'agrada d'ella és la seva intel·ligència, quan anava a segon de bàsica deia que la professora li tenia mania i enveja perquè ella sabia més que la mestra.
És una noia que quan busca qualsevol cosa no ho deixa fins que ho ha trobat.
L'admiro molt pel seu fort caràcter i encara que som germanes molta gent no ho diria.
Ara penso que a vegades és bo tenir-la al costat, i millor com a amiga que no com a enemiga"
Pili Puntero
..............
Ja veieu, anys després, molts anys després, en enterar-se de la mort, sobtada, de la germana d'un conegut personatge, em va enviar un sms: Prométeme que nunca te morirás antes que yo. Li vaig contestar: Te lo prometo, si tú tampoco lo haces.
..............
Hi ha molts moments, molts, en què ens hem allunyat, però sempre hem sabut el camí de tornada; hem plorat, rigut, cridat, juntes. Mai oblidaré una frase que va deixar anar un dia d'aquelles dures setmanes a Sant Joan de Déu: Sin ti nunca lo hubiera soportado (sense mi i sense ell, evidentement).
Un petó ben fort a la millor germana gran que podia tenir, curiosament fa ben poques hores que m'ha enviat un correu dient que m'estimava.
Ho sé, jo també.
..............
Suposo que podia posar alguna cançó més adient però és que aquesta, senzillament, és ella. Sencera.
Un petó,
Havia de fer una descripció, i això és el que va escriure:
"Sempre m'he volgut imaginar sense la meva germana i ara ho trobo difícil.
Té ara 13 anys però parla i pensa com si en tingués setze o disset.
D'alçada és més o menys com jo, porta una gran melena de cabells rossos, i el seu pitjor problema és a l'hora de comprar sabates perquè té un peu molt gran.
El que més m'agrada d'ella és la seva intel·ligència, quan anava a segon de bàsica deia que la professora li tenia mania i enveja perquè ella sabia més que la mestra.
És una noia que quan busca qualsevol cosa no ho deixa fins que ho ha trobat.
L'admiro molt pel seu fort caràcter i encara que som germanes molta gent no ho diria.
Ara penso que a vegades és bo tenir-la al costat, i millor com a amiga que no com a enemiga"
Pili Puntero
..............
Ja veieu, anys després, molts anys després, en enterar-se de la mort, sobtada, de la germana d'un conegut personatge, em va enviar un sms: Prométeme que nunca te morirás antes que yo. Li vaig contestar: Te lo prometo, si tú tampoco lo haces.
..............
Hi ha molts moments, molts, en què ens hem allunyat, però sempre hem sabut el camí de tornada; hem plorat, rigut, cridat, juntes. Mai oblidaré una frase que va deixar anar un dia d'aquelles dures setmanes a Sant Joan de Déu: Sin ti nunca lo hubiera soportado (sense mi i sense ell, evidentement).
Un petó ben fort a la millor germana gran que podia tenir, curiosament fa ben poques hores que m'ha enviat un correu dient que m'estimava.
Ho sé, jo també.
..............
Suposo que podia posar alguna cançó més adient però és que aquesta, senzillament, és ella. Sencera.
Un petó,
dissabte, 13 de novembre del 2010
La Núria i les seves pors
Un d'aquests dimarts, al curs, vam haver de fer una relació de les nostres pors. Qualsevol por, real, irreal, viscuda, oblidada, temuda, obsessiva. Pors. Qualsevol por: pors que anul·len, però de les que et fan créixer, de les que et paralitzen, però també aquelles que t'empenyen a continuar lluitant.
Vaig atrevir-m'hi, i les pors van anar aflorint, com van anar apareixent, us les penjo.
1- Barreja de por i fàstic: als escarabats, les cuques, les rates, les gavines (les de Barcelona, si més no).
2- Ser a la muntanya i trobar-nos un gos, molt més que trobar-me l'ós de la Vall d'Aran, o un porcsenglar a Collserola. Un gos abandonat, afamat, amb tanta por com jo però més ràbia, més dents, més força.
3- Els atacs de ràbia de la Jana: incontrolables. Em produeixen por, i impotència.
4- Que el nen torni a patir un càncer. Aquesta por m'anul·la, em desmunta, em governa els mals pensaments.
5- La mort: la meva quan la penso, quan la ment s'hi recrea, imaginant-la amb tot luxe de detalls.
6- La mort dels que estimo, dels qui necessito i em necessiten.
7- La por a no suportar el dolor, qualsevol dolor dels que atrapen el cor, el cos, la ment.
8- Por a embogir quan tinc un atac d'ansietat.
9- La por a tornar a patir-ne un, d'atac de pànic.
10-La caiguda, des de casa, d'algú. D'elles. És curiós, tant la jana com l'aina han pujat en parapent, i l'aina s'ha tirat en paracaigudes, no em va fer cap neguit important. El finestral de casa em supera. L'alçada a casa(no em passa a la muntanya, mai, per molta alçada que fem).
Freud diria... Que digui!
Smackmellon - High Wire
Vaig atrevir-m'hi, i les pors van anar aflorint, com van anar apareixent, us les penjo.
1- Barreja de por i fàstic: als escarabats, les cuques, les rates, les gavines (les de Barcelona, si més no).
2- Ser a la muntanya i trobar-nos un gos, molt més que trobar-me l'ós de la Vall d'Aran, o un porcsenglar a Collserola. Un gos abandonat, afamat, amb tanta por com jo però més ràbia, més dents, més força.
3- Els atacs de ràbia de la Jana: incontrolables. Em produeixen por, i impotència.
4- Que el nen torni a patir un càncer. Aquesta por m'anul·la, em desmunta, em governa els mals pensaments.
5- La mort: la meva quan la penso, quan la ment s'hi recrea, imaginant-la amb tot luxe de detalls.
6- La mort dels que estimo, dels qui necessito i em necessiten.
7- La por a no suportar el dolor, qualsevol dolor dels que atrapen el cor, el cos, la ment.
8- Por a embogir quan tinc un atac d'ansietat.
9- La por a tornar a patir-ne un, d'atac de pànic.
10-La caiguda, des de casa, d'algú. D'elles. És curiós, tant la jana com l'aina han pujat en parapent, i l'aina s'ha tirat en paracaigudes, no em va fer cap neguit important. El finestral de casa em supera. L'alçada a casa(no em passa a la muntanya, mai, per molta alçada que fem).
Freud diria... Que digui!
Smackmellon - High Wire
dimarts, 2 de novembre del 2010
La Novia Eterna
Aún ahora, tantos años después, cuando leo, ella se tumba a mi lado, y me escucha atenta. Me escucha mientras juego con sus pechos, me escucha aunque yo ya no le lea en voz alta.
Sí, hubo un momento en nuestra relación a partir del cual no hubiera hecho falta que habláramos porque ambos sabíamos qué iba a decir el otro tras según qué comentario, o ante una situación curiosa. Reíamos y reíamos, ella, traviesa, respondona, decía divertida: "En breve no hará falta que me digas ni lo que piensas, hasta eso adivinaría ya de tí!".
Nada era aburrido a su lado, nunca lo ha sido.
Juntos bajamos a la calle, toma mi mano con prisas, como suele hacerlo casi todo, como cuando me besa, con ese ansía, ese torrente de lenguas, labios, saliva, con ese deseo que la invade de pronto , que nos invade (sí, como a mi, cómo la deseo aún ahora ¡tantos años después!). Me acaricia los dedos con los suyos y, a veces, distraída, desabrocha los botones de mi camisa y juega con la pelusa, ya blanquecina, que recubre mi pecho.
Mientras paseamos, juntos, como siempre, siendo uno, abrazados, ella ríe por cualquier cosa... mis ojos apenas pueden disimular esa lágrima que, nuevamente, acude a empañar el presente vacío (No temas, Amor, me decía ella cuando hacíamos el amor, lloro porque soy feliz, muy feliz, tan feliz...).
No, por mucho que se empeñe mi terapeuta, su mejor amiga, y nuestra hija, no, Ella no dejó una huella en mi corazón al morir, Ella, se ha quedado conmigo como prometió, en ese amor eterno que aquel día nos juramos (cuatro rosas fueron testigos).
Ese amor incompleto que aquella tarde de viernes se apagó junto a su corazón: "Te quiero -me dijo unos minutos antes- la vida no es suficiente para quererte, te quiero para toda la muerte".
Y yo, simplemente, y como siempre, la creí.
Sí, hubo un momento en nuestra relación a partir del cual no hubiera hecho falta que habláramos porque ambos sabíamos qué iba a decir el otro tras según qué comentario, o ante una situación curiosa. Reíamos y reíamos, ella, traviesa, respondona, decía divertida: "En breve no hará falta que me digas ni lo que piensas, hasta eso adivinaría ya de tí!".
Nada era aburrido a su lado, nunca lo ha sido.
Juntos bajamos a la calle, toma mi mano con prisas, como suele hacerlo casi todo, como cuando me besa, con ese ansía, ese torrente de lenguas, labios, saliva, con ese deseo que la invade de pronto , que nos invade (sí, como a mi, cómo la deseo aún ahora ¡tantos años después!). Me acaricia los dedos con los suyos y, a veces, distraída, desabrocha los botones de mi camisa y juega con la pelusa, ya blanquecina, que recubre mi pecho.
Mientras paseamos, juntos, como siempre, siendo uno, abrazados, ella ríe por cualquier cosa... mis ojos apenas pueden disimular esa lágrima que, nuevamente, acude a empañar el presente vacío (No temas, Amor, me decía ella cuando hacíamos el amor, lloro porque soy feliz, muy feliz, tan feliz...).
No, por mucho que se empeñe mi terapeuta, su mejor amiga, y nuestra hija, no, Ella no dejó una huella en mi corazón al morir, Ella, se ha quedado conmigo como prometió, en ese amor eterno que aquel día nos juramos (cuatro rosas fueron testigos).
Ese amor incompleto que aquella tarde de viernes se apagó junto a su corazón: "Te quiero -me dijo unos minutos antes- la vida no es suficiente para quererte, te quiero para toda la muerte".
Y yo, simplemente, y como siempre, la creí.
diumenge, 24 d’octubre del 2010
Narro, Narra...
Bé, el cas és que -com vaig escriure ahir- haviem d'explicar una mateixa situació amb dos narradors diferents. Així que vaig recordar el segon cafè d'aquell matí (dimarts). Llegia feia unes quantes setmanes la mateixa novel·la, sí La Pesta d'en Camus, una mena de repte absurd com els que m'acostumo a posar de tant en tant, i fruïa perquè arribés el moment d'acabar-la: cinc pàgines. Només cinc pàgines. No m'importava tant com acabava com el fet de tancar el llibre definitivamnet. Cruel? Pobre Albert Camus? Jo què sé!
Així és que...
El segon cafè del dia
Només llevar-me necessito cafè: ben carregat, calent, amb llet. Sí, bàsic per poder considerar-me persona. Després d'una abraçada matinera li n'he demanat un a la meva parella. Me n'ha fet un com sap que m'agrada (i com me'l fa sempre, ell és el cafeter oficial de casa) i de seguida he pensat en el segon que em prendria, en el proper cafè.
Mmmmmmmmmmmmmmm, pensava, arribaré d'horeta a la feina, directament a la màquina del cafè i allà, mentres me'l bec, poc a poc, acabaré les cinc pàgines que em falten per donar fi a la novel·la que arrossego. No m'atreveixo a dir que llegeixo.
Tot rutlla, em dic, deu minuts abans de les vuit ja sóc a l'ofice. Porto monedes, correcte, trec el cafè i m'assec, sola, a una de les taules de la sala. Obro el llibre i abans d'acabar la primera línia ja sento veus a la sala. No alço el cap, no em giro. No. Però això no evita que les veus es dirigeixin a mi:
- Bon dia, matinera! Fem el cafè junts, Núria?
- Sí, i tant, seieu!
Cap gest al meu rostre evidencia el petit, petit, petit malestar que m'envaeix.
El seu segon cafè
No es considera persona fins que no pren el primer cafè. Avui l'ha fet a casa, el seu company li ha preparat com sap que li agrada: carregat, fort, amb la llet calenta, en got.
Ella li ha regalat una abraçada matinera per demanar-li, però no calia, ell sap que és qui fa els cafès a casa, per norma. I no li molesta, gens. Ella planxa, ell fa cafès. Segurament pensa que el pacte tàcit és desequilibrat així que mai no té un no per fer un cafè. Amb abraçada o sense.
Somriu mentres beu, la seva ment ja vola: fa dies que llegeix la mateixa novel·la i per una o una altra causa no troba moment de treure-se-la del damunt. No li està agradant gens, és evident, no li dedica més que uns minuts diàriament.
Només li falten quatre o cinc pàgines que se li resisteixen fa ja moltes hores.
Pensa en arribarar d'hora a la feina, entrar a la sala del cafè, buida per norma a tres de vuit, i treure el segon cafè. El cafè amb què donarà per acabada la lectura.
Ja hi és: s'hi asseu, obre el llibre, amb el cafè a l'abast de la mà i de seguida sent veus. Entren la Marta i el Sergi i se li adrecen:
- Bon dia, matinera! Fem el cafè junts, Núria?
Agafen les cadires del seu costat i se la miren somrient mentres ella plega el llibre.
- Sí, i tant, seieu!
Cap gest, no hi ha cap gest que deixi veure el malestar que l'ha envaida de cop!
(No, no miro la tele, però la música dels anuncis, i la música d'ER i d'Anatomia és, molt sovint, genial)
Així és que...
El segon cafè del dia
Només llevar-me necessito cafè: ben carregat, calent, amb llet. Sí, bàsic per poder considerar-me persona. Després d'una abraçada matinera li n'he demanat un a la meva parella. Me n'ha fet un com sap que m'agrada (i com me'l fa sempre, ell és el cafeter oficial de casa) i de seguida he pensat en el segon que em prendria, en el proper cafè.
Mmmmmmmmmmmmmmm, pensava, arribaré d'horeta a la feina, directament a la màquina del cafè i allà, mentres me'l bec, poc a poc, acabaré les cinc pàgines que em falten per donar fi a la novel·la que arrossego. No m'atreveixo a dir que llegeixo.
Tot rutlla, em dic, deu minuts abans de les vuit ja sóc a l'ofice. Porto monedes, correcte, trec el cafè i m'assec, sola, a una de les taules de la sala. Obro el llibre i abans d'acabar la primera línia ja sento veus a la sala. No alço el cap, no em giro. No. Però això no evita que les veus es dirigeixin a mi:
- Bon dia, matinera! Fem el cafè junts, Núria?
- Sí, i tant, seieu!
Cap gest al meu rostre evidencia el petit, petit, petit malestar que m'envaeix.
El seu segon cafè
No es considera persona fins que no pren el primer cafè. Avui l'ha fet a casa, el seu company li ha preparat com sap que li agrada: carregat, fort, amb la llet calenta, en got.
Ella li ha regalat una abraçada matinera per demanar-li, però no calia, ell sap que és qui fa els cafès a casa, per norma. I no li molesta, gens. Ella planxa, ell fa cafès. Segurament pensa que el pacte tàcit és desequilibrat així que mai no té un no per fer un cafè. Amb abraçada o sense.
Somriu mentres beu, la seva ment ja vola: fa dies que llegeix la mateixa novel·la i per una o una altra causa no troba moment de treure-se-la del damunt. No li està agradant gens, és evident, no li dedica més que uns minuts diàriament.
Només li falten quatre o cinc pàgines que se li resisteixen fa ja moltes hores.
Pensa en arribarar d'hora a la feina, entrar a la sala del cafè, buida per norma a tres de vuit, i treure el segon cafè. El cafè amb què donarà per acabada la lectura.
Ja hi és: s'hi asseu, obre el llibre, amb el cafè a l'abast de la mà i de seguida sent veus. Entren la Marta i el Sergi i se li adrecen:
- Bon dia, matinera! Fem el cafè junts, Núria?
Agafen les cadires del seu costat i se la miren somrient mentres ella plega el llibre.
- Sí, i tant, seieu!
Cap gest, no hi ha cap gest que deixi veure el malestar que l'ha envaida de cop!
(No, no miro la tele, però la música dels anuncis, i la música d'ER i d'Anatomia és, molt sovint, genial)
dijous, 21 d’octubre del 2010
El Conte i l'Emoció
Des de fa unes setmanes faig un nou curs: El Conte i l'emoció.
Quina connexió hi podem trobar és el que espero descobrir! O no, en el fons el que vull és alliberar la ment de números (feina), d'estudis (opos), tasques doméstiques (els tres virgos de casa inclosos) i, en definitiva, del món mundial, i a banda d'alliberar energia, és clar, aprendre'n tant com pugui, d'escriure.
Per això, i perquè no sóc tonteta, m'he buscar un bon company de taller: Muacs!
Així que ja ens veus al compi del bloc del costat i a mi centrats a la classe (no sempre, l'altre dia ens moriem del riure con dos Adolescents, etapa que vam deixar enrera fa ja molts anys, jo encara més que ell), fent les tasques que ens posa la "profa" (bé, esto: Núria, no em puc creure que no hagis fet res a casa! Deia mentres que donava per fet que d'ell no ho esperés mai, això), i apreciant la diferència de coneixements de tots els nostres companys (som com dos bàndols: ells i nosaltres dos! Ells treballen i nosaltres critiquem el que fan, lleig, ja us ho dic ara, lleig això que fem!).
El cas és que l'altre dia una de les tasques, que em va semblar molt interessant i que tot i que practicar sovint (com podeu comprovar amb els meus escrits) no sabia que feia (jo), doncs una de les tasques va ser: Distingir la veu del NARRADOR en un conte, relat, escrit, artible.
Existeix la veu del narrador Present/Directe/Protagonista que és un dels personatges de la història (Jo, per exemple) i explica només alló que veu (a banda que dedueixi pel que llegeix entre línies, o cregui entendre del que mira o... ) i els Narradors: Omniscient i Quasi Omniscient.
L'Omniscient, sembla ser, vés per on, que és el que jo utilitzo habitualment: No forma part de la narració: és aquell qui explica la història i ho sap tot. Coneix de tothom tant els pensaments com els sentiments més profunds, sap què passa aquí, allà, i dintre de cadascun dels personatges, principals o secundaris. Explica els fets en tercera persona, en present -el meu cas- o en passat.
El Quasi Omniscient/Objectiu/Extern només relata alló que veu, sense analitzar ni pretendre anar més enllà.
Com us deia més amunt la feineta que haviem de fer l'altre dia era tan senzilla com explicar una anècdota del dia anterior, o d'aquell mateix dia, que poguessin contar primer en veu directa (primera persona) i després passar-la a tercera persona (narrador O o bé QO).
Per no fer més feixuga aquesta entrada la publico tal qual i després penjaré (qui diu després, diu...) les dues versions de la mateixa història.
Pel que fa a la BSO agrair a la Medea que sempre ens faci conéixer cançons/melodies/músiques meravelloses. Gràcies.
I gràcies a vosaltres, també, per llegir-me. "Les històries que explico no tindrien sentit sinó tingués a qui explicar-les".
Quina connexió hi podem trobar és el que espero descobrir! O no, en el fons el que vull és alliberar la ment de números (feina), d'estudis (opos), tasques doméstiques (els tres virgos de casa inclosos) i, en definitiva, del món mundial, i a banda d'alliberar energia, és clar, aprendre'n tant com pugui, d'escriure.
Per això, i perquè no sóc tonteta, m'he buscar un bon company de taller: Muacs!
Així que ja ens veus al compi del bloc del costat i a mi centrats a la classe (no sempre, l'altre dia ens moriem del riure con dos Adolescents, etapa que vam deixar enrera fa ja molts anys, jo encara més que ell), fent les tasques que ens posa la "profa" (bé, esto: Núria, no em puc creure que no hagis fet res a casa! Deia mentres que donava per fet que d'ell no ho esperés mai, això), i apreciant la diferència de coneixements de tots els nostres companys (som com dos bàndols: ells i nosaltres dos! Ells treballen i nosaltres critiquem el que fan, lleig, ja us ho dic ara, lleig això que fem!).
El cas és que l'altre dia una de les tasques, que em va semblar molt interessant i que tot i que practicar sovint (com podeu comprovar amb els meus escrits) no sabia que feia (jo), doncs una de les tasques va ser: Distingir la veu del NARRADOR en un conte, relat, escrit, artible.
Existeix la veu del narrador Present/Directe/Protagonista que és un dels personatges de la història (Jo, per exemple) i explica només alló que veu (a banda que dedueixi pel que llegeix entre línies, o cregui entendre del que mira o... ) i els Narradors: Omniscient i Quasi Omniscient.
L'Omniscient, sembla ser, vés per on, que és el que jo utilitzo habitualment: No forma part de la narració: és aquell qui explica la història i ho sap tot. Coneix de tothom tant els pensaments com els sentiments més profunds, sap què passa aquí, allà, i dintre de cadascun dels personatges, principals o secundaris. Explica els fets en tercera persona, en present -el meu cas- o en passat.
El Quasi Omniscient/Objectiu/Extern només relata alló que veu, sense analitzar ni pretendre anar més enllà.
Com us deia més amunt la feineta que haviem de fer l'altre dia era tan senzilla com explicar una anècdota del dia anterior, o d'aquell mateix dia, que poguessin contar primer en veu directa (primera persona) i després passar-la a tercera persona (narrador O o bé QO).
Per no fer més feixuga aquesta entrada la publico tal qual i després penjaré (qui diu després, diu...) les dues versions de la mateixa història.
Pel que fa a la BSO agrair a la Medea que sempre ens faci conéixer cançons/melodies/músiques meravelloses. Gràcies.
I gràcies a vosaltres, també, per llegir-me. "Les històries que explico no tindrien sentit sinó tingués a qui explicar-les".
dissabte, 25 de setembre del 2010
Quan estàs feliç...(com una perdís!)
Sí, porto uns dies molt feliç, retant a la tardor, l'estació més odiada per a mi i alhora la més estimada. Curiosa paradoxa, oi? Sí, odiada perquè els "necessitats com jo d'un neurotransmissor, en condicions, de la serotonina" estem una mica en funció del vent que bufa tant a fora com a dins, i la tardor, també la primavera -tot i que a mi no m'afecta tant- doncs la tardor causa "estragos" entre les meves neurones; però alhora també és la més estimada de les estacions perquè adoro els colors que la muntanya m'ofereix aquestes setmanes, amb tonalitats que van des del groc més intens fins al marron més fosc i atractiu (passant pel verd, el vermell, el carabassa...).
En fi, una contradicció més de les que acostumo a envoltar-me: Así soy y así me acepto, negro, blanco, blanco, negro.
Bé, com us deia, estic en un bon moment, no especialment per res, o sí, però això ja seria part d'una altra entrada, no em puc queixar de la meva vida i m'estimo els qui tinc a la vora, i el que faig. Em sento a gust amb mi i he aprés a dur les regnes de la meva vida... bla, bla, bla.
Però, però, sovint per saber que una cosa és gran, tendim a necessitar comparar-la amb una de petita, per allò de situar-nos (sí, com el retrat robot erroni que l'altre dia vaig fer-li al meu company del voluntariat de Collserola... yunou, oi?). Així és que sé que estic bé perquè he estat malament, i perquè de tant en tant tinc baixades hormonals, temporals, o minutals... jo què sé! Sí malgrat la química i la teràpia continuo essent muntanya russa de tant en tant!
Total, sopàvem les tres, el jefe va marxar a veure un partit de caniques, o padel, o petanca, a l'ordinador (alló tan important a la seva vida... vinga, sí, ironia pura, que jo tinc moltes coses capdalts també a la meva vida que fan riure!). No recordo el motiu, ja sabeu, esa Dori que m'envaeix tot sovint, no recordo ben bé el motiu però alguna cosa em devia fer dir en veu alta i sense ni tan sols ser conscient: Què poc en sé de ser mare!
Plof!
L'Aina em va mirar i va dir: Però que dius, si ets la millor mare del món mundia!?
Ein? M'ho dius de debó?(momento cursiromànticoexistencialista).
Sí, mama, les altres mares o són massa exigents, o són massa deixades, o són massa serioses, o no fan res amb els nens, o no expliquen res... sí, ets molt bona mare, la millor mare.
Van venir els de l'ambulància en un segon ja eren a casa, el meu cor fibrilava, carregueu a 300, foraaaaaaaa, bé, torna a tenir batec, podem marxar.
Buf, buf, poques coses poden fer-te pujar l'ànim com aquestes inesperades i sinceres paraules (i dic sinceres perquè si jo sóc Doña Clarillas, a parer d'una amiga meva, l'aina trenca motllos).
Bien, bien, bien, així que tot i no ser una mare a l'ús, d'això ja n'hem parlat largo i tendido amb elles, ho estic fent bé i ens hi entenem... heu vist la peli Sirenas, de la Cher? doncs una mica així és la nostra relació, coi, i ens funciona! Què més puc demanar per estar, ser, sentir-me feliç!
Tingueu una bona tardor, i sobre tot, balleu, canteu, rieu i...
En fi, una contradicció més de les que acostumo a envoltar-me: Así soy y así me acepto, negro, blanco, blanco, negro.
Bé, com us deia, estic en un bon moment, no especialment per res, o sí, però això ja seria part d'una altra entrada, no em puc queixar de la meva vida i m'estimo els qui tinc a la vora, i el que faig. Em sento a gust amb mi i he aprés a dur les regnes de la meva vida... bla, bla, bla.
Però, però, sovint per saber que una cosa és gran, tendim a necessitar comparar-la amb una de petita, per allò de situar-nos (sí, com el retrat robot erroni que l'altre dia vaig fer-li al meu company del voluntariat de Collserola... yunou, oi?). Així és que sé que estic bé perquè he estat malament, i perquè de tant en tant tinc baixades hormonals, temporals, o minutals... jo què sé! Sí malgrat la química i la teràpia continuo essent muntanya russa de tant en tant!
Total, sopàvem les tres, el jefe va marxar a veure un partit de caniques, o padel, o petanca, a l'ordinador (alló tan important a la seva vida... vinga, sí, ironia pura, que jo tinc moltes coses capdalts també a la meva vida que fan riure!). No recordo el motiu, ja sabeu, esa Dori que m'envaeix tot sovint, no recordo ben bé el motiu però alguna cosa em devia fer dir en veu alta i sense ni tan sols ser conscient: Què poc en sé de ser mare!
Plof!
L'Aina em va mirar i va dir: Però que dius, si ets la millor mare del món mundia!?
Ein? M'ho dius de debó?(momento cursiromànticoexistencialista).
Sí, mama, les altres mares o són massa exigents, o són massa deixades, o són massa serioses, o no fan res amb els nens, o no expliquen res... sí, ets molt bona mare, la millor mare.
Van venir els de l'ambulància en un segon ja eren a casa, el meu cor fibrilava, carregueu a 300, foraaaaaaaa, bé, torna a tenir batec, podem marxar.
Buf, buf, poques coses poden fer-te pujar l'ànim com aquestes inesperades i sinceres paraules (i dic sinceres perquè si jo sóc Doña Clarillas, a parer d'una amiga meva, l'aina trenca motllos).
Bien, bien, bien, així que tot i no ser una mare a l'ús, d'això ja n'hem parlat largo i tendido amb elles, ho estic fent bé i ens hi entenem... heu vist la peli Sirenas, de la Cher? doncs una mica així és la nostra relació, coi, i ens funciona! Què més puc demanar per estar, ser, sentir-me feliç!
Tingueu una bona tardor, i sobre tot, balleu, canteu, rieu i...
dissabte, 4 de setembre del 2010
Down By Law
Es una gran película, de hace unos años, de Jim Jarmusch. Recuerdo haber leído en una cartelera de unos cines de barrio que la anunciaban como "Don Bailón". Vale. Cada uno, verdad, escribe y lee el inglés como quiere (aunque yo, y eso es sagrado, me llame Núria con acento aquí y en la China Popular!)
Total, el tema de hoy (mi puñetero tema y con el que he estado agobiando nuevamente a mi familia estos días...-eo, lo justo, eh!, que tenemos poco aguante!!!-) no es el cine, sino: El Peso. El puñetero peso corporal mío propio yomiméconmigo que marca mis últimos, no sé, cuarenta años?
Nací con peso medio (supongo, hay que joderse que nunca he preguntado cuánto pesé al nacer, claro que conociendo a mi madre seguro que me dirá: pues lo normal! Hala pues, nací pesando lo normal!), pero enseguida y digamos que por causas totalmente justificadas fui una niña delgada, delgada, delgada. Huesuda. Sí, si es que me convertí en una experta tiradoradelacomidaquenoquería (es decir: toda) sin que nadie se diera cuenta. Recuerdo la hora de la comida y la cena como un suplicio: Ecs! Habas, verdura, pescado, fruta... Ecs a todo que no fuera un bocata de fuet con pan con tomate (purés incluídos, cuya textura me repugnaba).
Así, mi problema de peso por entonces, y hasta bien entrada la adolescencia (no sé, 16?) era de bajo peso. No me gustaba ir a comer a casa de nadie, recuerdo el sarpullido generalizado que unas croquetas (seguro que buenísimas) de mi tía (Leire, Saioa, guruche, sí) me provocaron. Buf. Tampoco, de más mayor, iba a comer a casa de los amigos. Y en casa de los padres del santo se subían por las paredes cuando iba a comer!
No sé cuándo se produjo el cambio (en otras cosas, ya véis, no he cambiado nada...) pero el caso es que un buen día me ví haciendo la dieta Herbalife. Hace de eso, qué, dieciocho años? El biológico (en paz no descanse nunca) dijo una vez: Núria tendrá siempre problemas de peso, andará con dietas. Lo clavó. Debe ser lo único sensato que dijo en su vida. En fin.
Empecé a comer, a comer, a comer... no a beber, que no, que la cerveza hace poquitos años que me gusta, y el cava otro tanto, pero a comer, mmmmmmm... de todo. Todo era un placer. Hasta la verdurita, a la planca o hervida (eso sí, la cebolla y el ajo ni de lejos aún ahora).
Hace tres veranos, después de verme en unas fotos (una, ya que no suelo hacerme) me ví por duplicado. Pero no había duda: Era yo, y solo era una yo. Jomateixa. Buf! Todo eso era yo? Me puse a dieta: Pronokal. Una pasta? Bueno. Pero bajé 12kg. Me quedé monísima de la muerte (como en todo, cuando me pongo me pongo, y no me salté ni un día la dieta, nada, a pesar de pillar navidad de lleno, nada. Recuerdo una noche de fiesta con los del curro: cómo mola mirar los toros desde la barrera -qué pasa, soy catalana pero me gustan los toros, y los sanfermines, aunque lo de matar ya...no!- y estar serena en una noche en que todos están desfasados. Genial, buena experiencia!): 53,5kg. Mi capullo preferido me tenía prohibido bajar de 54 y subir de 56 (subir le era lo mismo, era yo quien insistía en no subir... y me parecia imposible llegar a 56). Una magnífica talla 38 (a veces me sobraba, incluso).
Bua, vaya dosis de autoestima en vena.
Me he mantenido dos años, quilo, dos quilos arriba abajo.
Hasta hace unos pocos meses, la suma del descontrol de horarios (me quedé sin rutina a la vez que me quedé sin office en el curro), del aumento de ansiedad, de los conflictos emocionales, más la vuelta a los antidepresivos no ayudó... y así he llegado a donde estoy.
Bueno, así y metiéndome entre pecho y espalda montones de helados (Núria, prou, que me dice el jefe), cervezas, pan, pasta, saltándome comidas (yo era la reina de las cinco comidas espaciadas entre 2/4horas), abusando de las tapas, las patatas, las salsas. Vamos que eso no lo hace el agua, que decía el Txatxo (claro qeu él lo decía por otro motivo).
A día de hoy, maravillosos 68kg hacen de mí una gran Núria. Gran, gran, Núria.
Pero dadme tiempo: antes de Cap d'any me planto en 55kg. O eso, o me la corto (la oreja operada, digo)!
Total, el tema de hoy (mi puñetero tema y con el que he estado agobiando nuevamente a mi familia estos días...-eo, lo justo, eh!, que tenemos poco aguante!!!-) no es el cine, sino: El Peso. El puñetero peso corporal mío propio yomiméconmigo que marca mis últimos, no sé, cuarenta años?
Nací con peso medio (supongo, hay que joderse que nunca he preguntado cuánto pesé al nacer, claro que conociendo a mi madre seguro que me dirá: pues lo normal! Hala pues, nací pesando lo normal!), pero enseguida y digamos que por causas totalmente justificadas fui una niña delgada, delgada, delgada. Huesuda. Sí, si es que me convertí en una experta tiradoradelacomidaquenoquería (es decir: toda) sin que nadie se diera cuenta. Recuerdo la hora de la comida y la cena como un suplicio: Ecs! Habas, verdura, pescado, fruta... Ecs a todo que no fuera un bocata de fuet con pan con tomate (purés incluídos, cuya textura me repugnaba).
Así, mi problema de peso por entonces, y hasta bien entrada la adolescencia (no sé, 16?) era de bajo peso. No me gustaba ir a comer a casa de nadie, recuerdo el sarpullido generalizado que unas croquetas (seguro que buenísimas) de mi tía (Leire, Saioa, guruche, sí) me provocaron. Buf. Tampoco, de más mayor, iba a comer a casa de los amigos. Y en casa de los padres del santo se subían por las paredes cuando iba a comer!
No sé cuándo se produjo el cambio (en otras cosas, ya véis, no he cambiado nada...) pero el caso es que un buen día me ví haciendo la dieta Herbalife. Hace de eso, qué, dieciocho años? El biológico (en paz no descanse nunca) dijo una vez: Núria tendrá siempre problemas de peso, andará con dietas. Lo clavó. Debe ser lo único sensato que dijo en su vida. En fin.
Empecé a comer, a comer, a comer... no a beber, que no, que la cerveza hace poquitos años que me gusta, y el cava otro tanto, pero a comer, mmmmmmm... de todo. Todo era un placer. Hasta la verdurita, a la planca o hervida (eso sí, la cebolla y el ajo ni de lejos aún ahora).
Hace tres veranos, después de verme en unas fotos (una, ya que no suelo hacerme) me ví por duplicado. Pero no había duda: Era yo, y solo era una yo. Jomateixa. Buf! Todo eso era yo? Me puse a dieta: Pronokal. Una pasta? Bueno. Pero bajé 12kg. Me quedé monísima de la muerte (como en todo, cuando me pongo me pongo, y no me salté ni un día la dieta, nada, a pesar de pillar navidad de lleno, nada. Recuerdo una noche de fiesta con los del curro: cómo mola mirar los toros desde la barrera -qué pasa, soy catalana pero me gustan los toros, y los sanfermines, aunque lo de matar ya...no!- y estar serena en una noche en que todos están desfasados. Genial, buena experiencia!): 53,5kg. Mi capullo preferido me tenía prohibido bajar de 54 y subir de 56 (subir le era lo mismo, era yo quien insistía en no subir... y me parecia imposible llegar a 56). Una magnífica talla 38 (a veces me sobraba, incluso).
Bua, vaya dosis de autoestima en vena.
Me he mantenido dos años, quilo, dos quilos arriba abajo.
Hasta hace unos pocos meses, la suma del descontrol de horarios (me quedé sin rutina a la vez que me quedé sin office en el curro), del aumento de ansiedad, de los conflictos emocionales, más la vuelta a los antidepresivos no ayudó... y así he llegado a donde estoy.
Bueno, así y metiéndome entre pecho y espalda montones de helados (Núria, prou, que me dice el jefe), cervezas, pan, pasta, saltándome comidas (yo era la reina de las cinco comidas espaciadas entre 2/4horas), abusando de las tapas, las patatas, las salsas. Vamos que eso no lo hace el agua, que decía el Txatxo (claro qeu él lo decía por otro motivo).
A día de hoy, maravillosos 68kg hacen de mí una gran Núria. Gran, gran, Núria.
Pero dadme tiempo: antes de Cap d'any me planto en 55kg. O eso, o me la corto (la oreja operada, digo)!
divendres, 20 d’agost del 2010
Vacances Novament
Lectures, nenes, crits, aigua, enyor, buscar, trobar, amor, pau, nenes, muntanya, llibres, blocs, dibuixos...
Tancat per Vacances, si us plau, quan torni vull trobar Tot a Lloc!
Petons,
Núria
Te...
Tancat per Vacances, si us plau, quan torni vull trobar Tot a Lloc!
Petons,
Núria
Te...
dimecres, 18 d’agost del 2010
Tu recuerdo
Hola, me dijo de manera atrevida entrando por la ventana abierta de par en par. Vengo a verte. Y a instalarme en tí otra vez.
Le miré de frente, sonriendo.
Mi reacción me sorpendió, cómo era capaz de sonreir al recuerdo de tanto dolor? Algo había cambiado: por fin me invadía la paz, la calma, la sabiduría de los años.
Puedes quedarte unos momentos, sí.
Se mostró extrañado, ¿unos momentos?, replicó, no, ya te he dicho que vengo a instalarme, a vencerte otra vez, a destrozarte este día de agosto, y los venideros. Como siempre, entrar ha sido bien sencillo, el hueco del ventanal me ha invitado a hacerlo.
Tenía razón, sí, ví el sol resplandecer a través de él, pero no pude dejar de reír...
No te esperaba, no era a tí a quien esperaba. No importa, siéntate, me gustará mirarte.
Y me planté, como él, en aquel último día, como mágica dueña del tiempo, y de la mente, de mi mente: una chispa de emoción acudió en el centro de mi pecho, pero ninguna lágrima enturbió ese instante, seguí sonriendo.
Estoy bien, feliz, me gusta que hayas decidido volver, pero tengo cosas en qué pensar, ahora. Debes irte.
Contrariado me dijo, quizas para ganar tiempo y volver a conquistar ese trozo de mi corazón que fue suyo:
Si te soy sincero fue uno de mis mejores momentos junto a tí...
Sí, también de los míos, me alegro de coincidir, pero no puedo dedicarte más tiempo.
Un beso, no, dos, y cierra la puerta al salir. Ajústala, únicamente.
La ventana continuaba abierta, permimtiendo que el sol llenara de vida, pura vida, aquella estancia.
Se levantó, sorprendido, mientras depositaba el café encima de la mesa, y se daba cuenta que ya no era el dueño en mi salón, aquel que fue suyo... desconcertado fue alejándose lentamente; busqué a pleno alma ese sol radiante de primera hora, fantásticamente cálido, solo cálido, y alegre como yo.
La sonrisa seguía en mis labios, mis ojos ya no le miraban, de nuevo empezaban a soñar...
Le miré de frente, sonriendo.
Mi reacción me sorpendió, cómo era capaz de sonreir al recuerdo de tanto dolor? Algo había cambiado: por fin me invadía la paz, la calma, la sabiduría de los años.
Puedes quedarte unos momentos, sí.
Se mostró extrañado, ¿unos momentos?, replicó, no, ya te he dicho que vengo a instalarme, a vencerte otra vez, a destrozarte este día de agosto, y los venideros. Como siempre, entrar ha sido bien sencillo, el hueco del ventanal me ha invitado a hacerlo.
Tenía razón, sí, ví el sol resplandecer a través de él, pero no pude dejar de reír...
No te esperaba, no era a tí a quien esperaba. No importa, siéntate, me gustará mirarte.
Y me planté, como él, en aquel último día, como mágica dueña del tiempo, y de la mente, de mi mente: una chispa de emoción acudió en el centro de mi pecho, pero ninguna lágrima enturbió ese instante, seguí sonriendo.
Estoy bien, feliz, me gusta que hayas decidido volver, pero tengo cosas en qué pensar, ahora. Debes irte.
Contrariado me dijo, quizas para ganar tiempo y volver a conquistar ese trozo de mi corazón que fue suyo:
Si te soy sincero fue uno de mis mejores momentos junto a tí...
Sí, también de los míos, me alegro de coincidir, pero no puedo dedicarte más tiempo.
Un beso, no, dos, y cierra la puerta al salir. Ajústala, únicamente.
La ventana continuaba abierta, permimtiendo que el sol llenara de vida, pura vida, aquella estancia.
Se levantó, sorprendido, mientras depositaba el café encima de la mesa, y se daba cuenta que ya no era el dueño en mi salón, aquel que fue suyo... desconcertado fue alejándose lentamente; busqué a pleno alma ese sol radiante de primera hora, fantásticamente cálido, solo cálido, y alegre como yo.
La sonrisa seguía en mis labios, mis ojos ya no le miraban, de nuevo empezaban a soñar...
dimarts, 10 d’agost del 2010
Estupor y Temblores - Amélie Nothomb
Querida Amélie,
No lo dude: la seguirán llamando rara, y qué?, a mí me encanta su excentricismo, sus respuestas (las mentales y las reales), la manera tan fantástica de vivir la vida, sus idas y venidas (y no solo de Bélgica a Japón, me refiero a sus pasos del blanco al negro, del cielo al infierno, de la sonrisa a las lágrimas). Me siento muy identificada con usted, mucho.
Sus historias, como siempre, me hacen reir, pero también me entristecen al comprobar la realidad humana (de aquí o de allí, qué más da!). Pero es que su última novela (una de las primeras que publicó, lo sé, pero la última que he leído de usted) me ha hecho vivir una realidad tan excéntrica como la suya, o como la m´kia, como jomateixa.
He pasado unos días geniales en Les, Pirineo de Lleida. Un ambiente familiar (familiar porque los que allí estábamos éramos familias y compartíamos diez días de espacio y actividades), una comida genial, unas montañas que pedían ser pisadas palmo a palmo y un tiempo fresquito, fresquito (como deseamos en verano).
Total, ayer por la tarde, Aina decidió que le comprara una mochila para empezar la Eso estrenando (no, no recuerdo el nombre de la marca, pero sí, era de marca, aixxxxxx!) vale, sí, le dije, pero a cambio vamos a Bossòst caminando (y volvemos), y de paso hablamos y no callamos.
Así lo hicimos.
Pero como antes de emprender camino estaba con el portátil (sí, en el foro) y leyéndola (apenas me quedaban unas páginas) y me daba una pereza terrible subir a la habitación a dejar los trastos, decidí "depositarlos" en el mostrador de recepción (Portátil, cargador del portátil, una chaqueta de Jana y la novela -de la biblio- de Anagrama: Amarilla, ya sabe, de discreta nada).
Pues nada, dos horitas después, al volver, estaba todo... excepto el libro! No me lo podía creer. Buf.
Yo que este año estaba más que decidida a no conocer ni hablar con nadie en la Residencia (como un voto de silencio???) pregunté a diestro y siniestro a la hora de la cena. Mesa a mesa comenté el tema a todas las familias:
Un libro, cómo era?; Vaya, ahora la gente lee?; Y no se han llevado el ordenador?; No jodas, en serio?; Jajajaja, ui perdona!
Montones de respuestas diferentes, y la mayoría divertidas, que me hicieron conocer a quienes compartían espacio con mi familia pero de quienes no sabía ni el nombre.
Me reí mucho, mucho. Hubo respuestas y comentarios que me parecieron más surrealistas aún, pero me lo pasé en grande (sí, vale, estuve en mi salsa, a pesar de mi voto de asociabilidad... que no es ni voto, solo es contagio puro y duro de mis tres virgos).
Me convertí en la del libro. Que jartón de reir con unas chicas de Córdoba, ocasión genial para hablar con aquel papi de buenas pintas (y poca lucidez finalmente), para entrar en un blog que me hizo sentirme cómoda desde el primer momento y suscribirme y, bueno, para charlar con un residente hasta las tantas.
Ahí voy: el tema del libro dió para que este residente, llamémosle Antonio, sacara la psicóloga que hay en mí (esa mezcla genial de carne de terapia, de currante en un bar durante años, y de, bueno vale, cotilla increíble). Me contó y contó, y contó: de dónde sacamos esa capacidad de resumir nuestros cuarenta años en una hora y sin ningún tipo de miedo? Creo que pude ayudarle, sí (por experiencia propia? por sentido común del que suelo carecer? por la objetividad que da la no implicación y el desconocimiento?). Y me lo agradeció. Y yo a él: ser capaz de explicar cómo dar un cambio de rumbo (mental) a tu vida es síntoma que la pasta invertida en terapia -mucha- es rentable. Para tí, y para alguien más.
No, no, el libro no ha aparecido y claro tendré que comprarlo para la biblio (chissssst, enseñaré esta entrada del blog a ver si es un atenuante), pero si quien se lo llevó lo lee, señora mía; si Antonio hace algún cambio en su pensar; si las risas andaluzas de ayer sirvieron para ser un rato felices, que ya le digo que sí, y si acabo publicando esta entrada... hasta la "pérdida irreparable" habrá valido la pena.
Como tantas otras situaciones extrañas!
(sí, sí, como limpiar retretes en Yamamori siendo traductora, filóloga, intérprete...)
Un beso Amélie-San,
Núria (joma)
No lo dude: la seguirán llamando rara, y qué?, a mí me encanta su excentricismo, sus respuestas (las mentales y las reales), la manera tan fantástica de vivir la vida, sus idas y venidas (y no solo de Bélgica a Japón, me refiero a sus pasos del blanco al negro, del cielo al infierno, de la sonrisa a las lágrimas). Me siento muy identificada con usted, mucho.
Sus historias, como siempre, me hacen reir, pero también me entristecen al comprobar la realidad humana (de aquí o de allí, qué más da!). Pero es que su última novela (una de las primeras que publicó, lo sé, pero la última que he leído de usted) me ha hecho vivir una realidad tan excéntrica como la suya, o como la m´kia, como jomateixa.
He pasado unos días geniales en Les, Pirineo de Lleida. Un ambiente familiar (familiar porque los que allí estábamos éramos familias y compartíamos diez días de espacio y actividades), una comida genial, unas montañas que pedían ser pisadas palmo a palmo y un tiempo fresquito, fresquito (como deseamos en verano).
Total, ayer por la tarde, Aina decidió que le comprara una mochila para empezar la Eso estrenando (no, no recuerdo el nombre de la marca, pero sí, era de marca, aixxxxxx!) vale, sí, le dije, pero a cambio vamos a Bossòst caminando (y volvemos), y de paso hablamos y no callamos.
Así lo hicimos.
Pero como antes de emprender camino estaba con el portátil (sí, en el foro) y leyéndola (apenas me quedaban unas páginas) y me daba una pereza terrible subir a la habitación a dejar los trastos, decidí "depositarlos" en el mostrador de recepción (Portátil, cargador del portátil, una chaqueta de Jana y la novela -de la biblio- de Anagrama: Amarilla, ya sabe, de discreta nada).
Pues nada, dos horitas después, al volver, estaba todo... excepto el libro! No me lo podía creer. Buf.
Yo que este año estaba más que decidida a no conocer ni hablar con nadie en la Residencia (como un voto de silencio???) pregunté a diestro y siniestro a la hora de la cena. Mesa a mesa comenté el tema a todas las familias:
Un libro, cómo era?; Vaya, ahora la gente lee?; Y no se han llevado el ordenador?; No jodas, en serio?; Jajajaja, ui perdona!
Montones de respuestas diferentes, y la mayoría divertidas, que me hicieron conocer a quienes compartían espacio con mi familia pero de quienes no sabía ni el nombre.
Me reí mucho, mucho. Hubo respuestas y comentarios que me parecieron más surrealistas aún, pero me lo pasé en grande (sí, vale, estuve en mi salsa, a pesar de mi voto de asociabilidad... que no es ni voto, solo es contagio puro y duro de mis tres virgos).
Me convertí en la del libro. Que jartón de reir con unas chicas de Córdoba, ocasión genial para hablar con aquel papi de buenas pintas (y poca lucidez finalmente), para entrar en un blog que me hizo sentirme cómoda desde el primer momento y suscribirme y, bueno, para charlar con un residente hasta las tantas.
Ahí voy: el tema del libro dió para que este residente, llamémosle Antonio, sacara la psicóloga que hay en mí (esa mezcla genial de carne de terapia, de currante en un bar durante años, y de, bueno vale, cotilla increíble). Me contó y contó, y contó: de dónde sacamos esa capacidad de resumir nuestros cuarenta años en una hora y sin ningún tipo de miedo? Creo que pude ayudarle, sí (por experiencia propia? por sentido común del que suelo carecer? por la objetividad que da la no implicación y el desconocimiento?). Y me lo agradeció. Y yo a él: ser capaz de explicar cómo dar un cambio de rumbo (mental) a tu vida es síntoma que la pasta invertida en terapia -mucha- es rentable. Para tí, y para alguien más.
No, no, el libro no ha aparecido y claro tendré que comprarlo para la biblio (chissssst, enseñaré esta entrada del blog a ver si es un atenuante), pero si quien se lo llevó lo lee, señora mía; si Antonio hace algún cambio en su pensar; si las risas andaluzas de ayer sirvieron para ser un rato felices, que ya le digo que sí, y si acabo publicando esta entrada... hasta la "pérdida irreparable" habrá valido la pena.
Como tantas otras situaciones extrañas!
(sí, sí, como limpiar retretes en Yamamori siendo traductora, filóloga, intérprete...)
Un beso Amélie-San,
Núria (joma)
dissabte, 7 d’agost del 2010
Això, amic meu, només ho sap el vent!
Un pirata, fa ja més d'un any, em va fer conéixer la Katie Melua. No només conéixer-la: em traduïa les seves cançons. I no només les d'ella, es va convertir, cada nit, en el meu traductor personal. Xatejàvem cada nit, sempre que podiem, a cada moment. Tot i no conéixer-nos. No ens calia, però. El sentit de l'humor era força semblant, tots dos estimàvem la nostra llengua i tots dos teniem ganes de saber més de l'altre. Un cóctel perfecte. O els ingredients per un cóctel perfecte. Finalment no ho va ser. I què? Com sempre em vull quedar amb la història, no amb el final, no amb un fragment de la relació, no. Sinó amb alló que vaig aprendre d'ell, i potser, qui sap, ell de mi.
Una cançó d'ella, tornant a la Katie Melua, em va marcar: Piece by Piece. Sí, si m'heu llegit algun cop potser heu llegit un relat que sobre el dol, sobre el procés del dol fa uns mesos vaig escriure. Aquell era un dol particular, però el procés del dol no només contempla una separació, un canvi de domicili, la pérdua d'una feina, el trencament de la relació amb un amic, un trasllat, sinó també la pitjor de les pérdues perquè no té remei: la mort.
(La mort que ens recorda, de tant en tant, que estem vius i que la vida cal viure-la, no només deixar-la passar: gaudir-la, segon a segon, minut a minut. Encoratjats a véncer-la si ens planta cara)
Aquesta cançó té un especial significat per a mi, no només per qui me la va fer sentir (escoltar però sentir, també) sinó perquè vaig voler donar-li un especial significat. I sí, va fer la feina que havia de fer, fa uns mesos. Va servir per un adéu molt dur. Molt dur però molt necessari.
Quan vaig saber que Ella venia a l'Auditori vaig comprar les entrades, de seguida. Eren cares, però vaig poder triar, i els seients escolits, crec, eren bons. Dues companyes de feina em van ajudar, i els vaig deixar sentir alguna cançó.
En el temps des que vaig comprar les fins fa uns dies moltes coses han canviat al meu voltant, però sobretot dins meu, dins del meu cap, dins del meu cor. Prou, em vaig dir. Si tot té un final, el final ha arribat.
I, novament: què faig amb les entrades?
Evidentment, regalar-les. Però a qui? Per quin motiu? (no, sé que no cal un motiu per fer un regal però volia que fos una cosa especial...)
Ja ho tenia, sí, ja ho tenia.
Vaig escriure una nota, a mà, com poques se'n fan avui dia, però amb el cor, sincera. Els explicava, sense entrar en detalls, per què les entrades i per què a elles.
I els les vaig donar: Gràcies, gràcies -van dir.
Però no només això, sovint, les coses, passen per algun motiu: quan la IM va mirar la data del concert (14 d'octubre) el seu gest es va enfosquir, només un segon, tot i que temps suficient per tal d'adonar-me'n...
Recordo la data del trencament de la seva vida, no va ser a l'octubre: De qui hauria estat l'aniversari? -li vaig preguntar.
M'ho va dir, però només això, poc, sense voler continuar amb el tema, el que sempre porta al cor però que no vol que domini el seu dia a dia amb la relació amb els altres.
- NO saps com m'alegro! Passaràs el dia del seu aniversari en un concert preciós i amb una gran amiga teva. Encara em fa més feliç haver-vos triat per regalar-vos-les.
Per què a mi, per què ara, per què d'aquesta manera?
Sí, sovint tot té un perquè, tot i que costi veure'l (o pugui fer mal).
Una cançó d'ella, tornant a la Katie Melua, em va marcar: Piece by Piece. Sí, si m'heu llegit algun cop potser heu llegit un relat que sobre el dol, sobre el procés del dol fa uns mesos vaig escriure. Aquell era un dol particular, però el procés del dol no només contempla una separació, un canvi de domicili, la pérdua d'una feina, el trencament de la relació amb un amic, un trasllat, sinó també la pitjor de les pérdues perquè no té remei: la mort.
(La mort que ens recorda, de tant en tant, que estem vius i que la vida cal viure-la, no només deixar-la passar: gaudir-la, segon a segon, minut a minut. Encoratjats a véncer-la si ens planta cara)
Aquesta cançó té un especial significat per a mi, no només per qui me la va fer sentir (escoltar però sentir, també) sinó perquè vaig voler donar-li un especial significat. I sí, va fer la feina que havia de fer, fa uns mesos. Va servir per un adéu molt dur. Molt dur però molt necessari.
Quan vaig saber que Ella venia a l'Auditori vaig comprar les entrades, de seguida. Eren cares, però vaig poder triar, i els seients escolits, crec, eren bons. Dues companyes de feina em van ajudar, i els vaig deixar sentir alguna cançó.
En el temps des que vaig comprar les fins fa uns dies moltes coses han canviat al meu voltant, però sobretot dins meu, dins del meu cap, dins del meu cor. Prou, em vaig dir. Si tot té un final, el final ha arribat.
I, novament: què faig amb les entrades?
Evidentment, regalar-les. Però a qui? Per quin motiu? (no, sé que no cal un motiu per fer un regal però volia que fos una cosa especial...)
Ja ho tenia, sí, ja ho tenia.
Vaig escriure una nota, a mà, com poques se'n fan avui dia, però amb el cor, sincera. Els explicava, sense entrar en detalls, per què les entrades i per què a elles.
I els les vaig donar: Gràcies, gràcies -van dir.
Però no només això, sovint, les coses, passen per algun motiu: quan la IM va mirar la data del concert (14 d'octubre) el seu gest es va enfosquir, només un segon, tot i que temps suficient per tal d'adonar-me'n...
Recordo la data del trencament de la seva vida, no va ser a l'octubre: De qui hauria estat l'aniversari? -li vaig preguntar.
M'ho va dir, però només això, poc, sense voler continuar amb el tema, el que sempre porta al cor però que no vol que domini el seu dia a dia amb la relació amb els altres.
- NO saps com m'alegro! Passaràs el dia del seu aniversari en un concert preciós i amb una gran amiga teva. Encara em fa més feliç haver-vos triat per regalar-vos-les.
Per què a mi, per què ara, per què d'aquesta manera?
Sí, sovint tot té un perquè, tot i que costi veure'l (o pugui fer mal).
divendres, 6 d’agost del 2010
El carregador
Estem passant uns dies (Genials) a Les, Lleida. Algun dia m'entretindré a explicar-vos on i per què. Total, uns dies de caminar matí i tarda per unes muntanyes i boscos preciosos, de menjar bé, d'estar els quatre junts compartint oci (poques vegades a l'any tenim ocasió d'estar realment així), amb una temperatura magnífica... en fi. Tot fantàstic.
Sempre que fem maletes riem pensant: Què ens deixarem aquest cop? I sí, sempre acabem deixant-nos alguna cosa important, o més o menys important.
Total, ho hem dut tot... menys el cable que serveix per endollar el carregador de la bateria de la màquina de fer fotos a la xarxa. Nop. Hi és l'aparell, la màquina i, per primera vegada, les ganes de fer fotos ja que ens duem la màquina allà on anem però, però... no hi és el cable. Llàstima. La intenció era bona, i evidentment de les fotos fetes jo no hi surto, com habitualment, a cap.
(demanaré explicacions a l'ós de Canejan... potser cola!)
Ps. La cançó d'avui em recorda a molts viatges cantant-la amb les petardes!
(sí, tinc algun escrit al cap, pena que no hi hagi cap cable, oblidat o no, que porti directament els meus pensaments al bloc... encara!)
Sempre que fem maletes riem pensant: Què ens deixarem aquest cop? I sí, sempre acabem deixant-nos alguna cosa important, o més o menys important.
Total, ho hem dut tot... menys el cable que serveix per endollar el carregador de la bateria de la màquina de fer fotos a la xarxa. Nop. Hi és l'aparell, la màquina i, per primera vegada, les ganes de fer fotos ja que ens duem la màquina allà on anem però, però... no hi és el cable. Llàstima. La intenció era bona, i evidentment de les fotos fetes jo no hi surto, com habitualment, a cap.
(demanaré explicacions a l'ós de Canejan... potser cola!)
Ps. La cançó d'avui em recorda a molts viatges cantant-la amb les petardes!
(sí, tinc algun escrit al cap, pena que no hi hagi cap cable, oblidat o no, que porti directament els meus pensaments al bloc... encara!)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)