He dormit sola. Em costa. Però, com tot, és qüestió de pràctica. De costum. He tingut un bon despertar i un gust matiner és poder abraçar les dues guapes.
Em faig gran, no només per les petites –i no tan petites- arrugues al voltant dels ulls, sinó també per les taques a la pell, però sense dubte també perquè cada cop em costa menys matinar. I gaudeixo sortint ben d'hora al carrer, com avui, abans de les set, per comprar el pa.
Un plaer anar de camí a l'escola rient amb la peti. Amb les seves ocurrències: Havia previst posar-me aquesta roba! –diu. Previst? Previst? A mi no me hable tan difisi, eh? Sufície? M'agrada que facin servir certes paraules. Que no tot sigui: això, alló, tia... que algun gen boig se'ls hagi colat de mi... :)
Faig un cafè acompanyada. M'agrada saber que el segon café del dia el puc fer acompanyada, si vull. A banda de comptar amb mi en el primer. I em poso els cascos per treballar. Música. Avui la mateixa cancó tota l’estona. Que vagi calant fons el missatge del dia (no, no us diré quina). I sento que me’n vaig del món exterior i començo la feina, sí una feina, la meva, difícil d’entendre, però que m’agrada. Malgrat tot. Passen les hores. Tinc curs de comptabilitat però decideixo no anar-hi. Estic inspirada i vull aprofitar. Tinc unes companyes magnífiques, en dies com avui ho agraeixo. I ric, entre expedient i expedient.
A mig matí surto a esmorzar. La realitat em colpeja, tants anys desitjant sentir el seu dubte, i ara, mentres fem un café no sé què dir-li. Ni com. Torno al meu món. Més música. Més jo. Més oblit.
Em truca el meu àngel. Riem. Ens escapem al nostre món. Tot un plaer. Encara que ni ell, ni jo, diem el que sentim. No cal. I ho espatllaria. Segur.
Un negoci a mitges em trenca per dins, però fa adonar-me que he canviat. Que ho necessito, que la núria d’ara no farà del problema dels altres un problema seu.
Poc abans de marxar una companya de les de tota la vida em diu que “M’aprecia. Molt” (quina por quan algú comença el monòleg amb aquesta frase... ja he begut oli, penso). I continua dient: “L’escot que avui portes, en fi, es pot malinterpretar. T’ho dic perquè els homes... Bé, de vegades, si veuen que portes aquest escot potser pots tenir problemes perquè pensen de tu coses que no són. Ho dic pel teu bé” . No vull problemes amb ella així que decideixo tranquil·lament i sense justificacions dir-li el que penso: “T’agraeixo que em donis la teva opinió, de debó, però continuaré posant-me escot cada vegada que em vingui de gust. I, per cert, això no atorga cap dret a ningú, excepte el de mirar. Cosa que accepto, i fins i tot, segons com, m’agrada. Perquè em puja l’ego. L’ego de dona fora de circulació.” S’acaba la conversa. Naturalment.
I ja hem arribat a l’hora de dinar. Fa tant que no ens veiem! El meu millor amic, el meu ex com m’agrada referir-me a ell. Perquè sí, perquè és possible ser amics. Sí, tants anys després. I compartir taula, i abraçades, i present, futur i passat. T’estimo.
Tornant cap a casa sóc partícep d’una seqüència al metro: un seguidor de l’Atlètico de Madrid fa una foto a una viatjera. Un cop feta,la foto, li diu: “Te he hecho una foto. Cuando viajo me gusta fotografiar aquello que conozco. Y las personas que me gustan. Si te molesta, la borro” Ella flipa, jo, també. No oblideu que m’agrada escoltar converses. Miro el noi, miro la noia. “No, no”-diu ella amb veu de poc convenciment. “Gracias”-respon ell.
He de pensar en dir-li a la meva companya de feina que no pateixi, que malgrat l’escot, la foto li han fet a la noia del meu costat. Més jove, més bonica. I més tapada. Tot a lloc!
Ja a casa obro el pc i entra un missatge que em fa plantejar el meu present. Que em fa sentir que no estic sola, aquí a Orion. Que potser, tots, sense voler, ho estem, en una altra dimensió però no ens atrevim a confessar-ho.
Canvio gimnàs per matriculació de campus esportiu al juliol. Recullo a una, a l’altra. Xerro, ric, divago. I quedo amb la relació d’amor/odi. Enmig del carrer. Cangur. Nenes. Riures. Atacs. I em faig el làsser al bigoti. Perdó al llavi superior.
Sopars, teles i el dia està a punt d'acabar.
I em sento feliç de viure. Molt feliç. Encantada d’haver-me conegut. Ara, en aquests moments. Sí, demà serà un altre dia. I jo estaré esparant-lo amb els braços ben oberts.
dimecres, 19 de maig del 2010
divendres, 14 de maig del 2010
La Vida de los Otros
Sí, és el títol d'una magnífica pel·lícula. Però, a banda, és alló que a mi m'agrada tant i tant saber: Com és la vida dels altres!?
És, segurament, una barreja dels anys en què vaig treballar com a cambrera al bar/restaurant dels pares, al càmping, a una fonda, i als milers de llocs que el pare "organitzava" (aix!)i sentia tantes històries diferents. Les que no m'explicaven, les imaginava. O intuïa. O sommiava. I, sí, clar, un defecte professional: a algú que li preguntes quant cobres, on treballes, estàs casat/da, tens fills, on tens els teus diners -i quants en tens- i a quina ONG li dónes part de la teva parcel·la de "bona persona" no li costa gens explicar-te la resta del seu dia a dia. I, naturalment, si t'ha d'explicar qui se li ha mort i què hereta... ni te cuento!
Així és que sí, he estat partícep (per feina, però també per plaer) de moltes històries dels altres, blancs, negres, grocs, blaus, rics, molt rics, pobres i molt pobres. Històries curioses, divertides, originals, increïbles, alegres, romàntiques, però també molt i molt tristes, doloroses, injustes. I suposo que per això, i perquè sóc humana encara que m'entesti a creure que sóc d'Orion, tinc per costum, i sense que em suposi cap esforç, parar l'orella quan algú, prop meu, explica una història, o parla, o pregunta, o senzillament conversa.
Sí, és defecte de fàbrica, i professional. Però n'estic encantada. No tant els meus companys de feina, suposo, ni els de gimnàs, ni els d'autobús, metro, sortida d'escola...(tot i que no se saben escoltats ja que la cara de pòcker ajuda força)
És, segurament, una barreja dels anys en què vaig treballar com a cambrera al bar/restaurant dels pares, al càmping, a una fonda, i als milers de llocs que el pare "organitzava" (aix!)i sentia tantes històries diferents. Les que no m'explicaven, les imaginava. O intuïa. O sommiava. I, sí, clar, un defecte professional: a algú que li preguntes quant cobres, on treballes, estàs casat/da, tens fills, on tens els teus diners -i quants en tens- i a quina ONG li dónes part de la teva parcel·la de "bona persona" no li costa gens explicar-te la resta del seu dia a dia. I, naturalment, si t'ha d'explicar qui se li ha mort i què hereta... ni te cuento!
Així és que sí, he estat partícep (per feina, però també per plaer) de moltes històries dels altres, blancs, negres, grocs, blaus, rics, molt rics, pobres i molt pobres. Històries curioses, divertides, originals, increïbles, alegres, romàntiques, però també molt i molt tristes, doloroses, injustes. I suposo que per això, i perquè sóc humana encara que m'entesti a creure que sóc d'Orion, tinc per costum, i sense que em suposi cap esforç, parar l'orella quan algú, prop meu, explica una història, o parla, o pregunta, o senzillament conversa.
Sí, és defecte de fàbrica, i professional. Però n'estic encantada. No tant els meus companys de feina, suposo, ni els de gimnàs, ni els d'autobús, metro, sortida d'escola...(tot i que no se saben escoltats ja que la cara de pòcker ajuda força)
diumenge, 9 de maig del 2010
Tema per a un relat!
Dimarts passat, al Taller de Relats, últim dia de classe, el Joan ens va demanar que descrivissim una escena: Un petó en un sofà (Taller de relats, relats, relax, no, relattttts... aquesta ha estat darrerament la meva contesta a la pregunta dels companys i amics que em deien: Vas a un taller de relaaaaaaaax?)
Ja us ho dic ara, a mi el romanticisme em supera i el tema ditxós em va agobiar una mica. Aquell límit que habitualment no sabem distingir entre el que és cursi, romàntic, carrincló o... Bah, tant és, deixem aquesta qüestió que encara revisareu algun escrit meu i tindreu proves per acusar-me de cursi (no, si us plau!). El cas és que de seguida el profe, the boss, ens va donar idees: podia ser un relat d’humor, d’amor, tràgic, policíac. D’acord, així sí jugo.
I aquest és l’escrit que finalment vaig fer, pensant en aquell petó:
“Me la miro novament i encara no m’ho crec. Sóc feliç. Em sento feliç. Dorm amb els seus llavis agafant un dels meus mugrons. Respira tranquil·la després de l’esforç, i de la satisfacció de sentir-se plena, estimada i, ara, acaronada.
Mig obre un dels seus ulls i em somriu, somriu al meu rostre, al que pot entreveure del meu rostre, i jo li torno aquest gest mentres l’abraço novament i les llàgrimes comencen a negar els meus ulls i a caure damunt del sofà. Aquest nostre espai tan íntim.
Obre els ulls, ara ja per complet, sense deixar de tocar un dels meus pits. Sento un plaer immens, un plaer desconegut fins unes setmanes enrere. Un plaer inclassificable i que no sabré com verbalitzar si ella, algun dia, m’ho demana.
Mentres li faig un petó, i un altre, i encara un altre, penso que no puc demanar més a la vida, ara, en aquests moment... sóc tan feliç: alletar la meva filla és una sensació única!”
Ja us ho dic ara, a mi el romanticisme em supera i el tema ditxós em va agobiar una mica. Aquell límit que habitualment no sabem distingir entre el que és cursi, romàntic, carrincló o... Bah, tant és, deixem aquesta qüestió que encara revisareu algun escrit meu i tindreu proves per acusar-me de cursi (no, si us plau!). El cas és que de seguida el profe, the boss, ens va donar idees: podia ser un relat d’humor, d’amor, tràgic, policíac. D’acord, així sí jugo.
I aquest és l’escrit que finalment vaig fer, pensant en aquell petó:
“Me la miro novament i encara no m’ho crec. Sóc feliç. Em sento feliç. Dorm amb els seus llavis agafant un dels meus mugrons. Respira tranquil·la després de l’esforç, i de la satisfacció de sentir-se plena, estimada i, ara, acaronada.
Mig obre un dels seus ulls i em somriu, somriu al meu rostre, al que pot entreveure del meu rostre, i jo li torno aquest gest mentres l’abraço novament i les llàgrimes comencen a negar els meus ulls i a caure damunt del sofà. Aquest nostre espai tan íntim.
Obre els ulls, ara ja per complet, sense deixar de tocar un dels meus pits. Sento un plaer immens, un plaer desconegut fins unes setmanes enrere. Un plaer inclassificable i que no sabré com verbalitzar si ella, algun dia, m’ho demana.
Mentres li faig un petó, i un altre, i encara un altre, penso que no puc demanar més a la vida, ara, en aquests moment... sóc tan feliç: alletar la meva filla és una sensació única!”
dimecres, 28 d’abril del 2010
dilluns, 26 d’abril del 2010
Al escribir...derramar todos mis secretos
Platero va significar molt per a mi (per a nosaltres) en una época fa moooooolts anys. Em refereixo al grup Platero y tú, Platero y yo, ja veieu quina lectora, mai no l'he llegida.
Quants anys deuen haver passat d'aquell concert en un petit local, ple de gent i de fum, a Bon Pastor? 15? 17? Tants anys i tants canvis a la meva vida i, bàsicament, a la meva ment.
...
Ara fa uns dies que no estic inspirada. No sé de què parlar(-me), no sé si escriure una història, o si explicar una anécdota, potser millor callar, sí. Estic mig entrant en una cova. Una de nova. Una on em sento a gust sola però on no hi entro per fugir, sinó per trobar-m'hi més encara. Per mimar-me, per recordar, pensar, gaudir, sentir, i somriure mentres hi sóc. Mentres he decidit ser-hi.
(y busqué en el fondo del mar, en las montañas, en el cielo, la manera de hacer realidad mis sueños, encontré en el corazón el mapa de los sentimientos... ya lo ves no estaba tan lejos!)
...
Ara, en uns dies, torno a un concert del Fito. Aquest cop amb els Fitipaldi. Recordo el primer dia, a Bilbao, que vaig sentir una cançó d'ell sense els Platero: La mateixa veu, la mateixa guitarra, i les mateixes lletres que em continuaven removent per dins, contagiant-me tanta alegria.
Ell, encara ara, em canta a cau d'orella, el sento; sovint escriu pensant en mi, em coneix, és impossible que no sigui així, tant i tant com m'arriba el que diu i com ho diu, tants anys després.
Una nit va ser l'inici, i també una nit serà, aviat, el final. Malgrat tot haurà pagat la pena. Com sempre, per tal de Sentir que no estamos muertos.
Gràcies!
Quants anys deuen haver passat d'aquell concert en un petit local, ple de gent i de fum, a Bon Pastor? 15? 17? Tants anys i tants canvis a la meva vida i, bàsicament, a la meva ment.
...
Ara fa uns dies que no estic inspirada. No sé de què parlar(-me), no sé si escriure una història, o si explicar una anécdota, potser millor callar, sí. Estic mig entrant en una cova. Una de nova. Una on em sento a gust sola però on no hi entro per fugir, sinó per trobar-m'hi més encara. Per mimar-me, per recordar, pensar, gaudir, sentir, i somriure mentres hi sóc. Mentres he decidit ser-hi.
(y busqué en el fondo del mar, en las montañas, en el cielo, la manera de hacer realidad mis sueños, encontré en el corazón el mapa de los sentimientos... ya lo ves no estaba tan lejos!)
...
Ara, en uns dies, torno a un concert del Fito. Aquest cop amb els Fitipaldi. Recordo el primer dia, a Bilbao, que vaig sentir una cançó d'ell sense els Platero: La mateixa veu, la mateixa guitarra, i les mateixes lletres que em continuaven removent per dins, contagiant-me tanta alegria.
Ell, encara ara, em canta a cau d'orella, el sento; sovint escriu pensant en mi, em coneix, és impossible que no sigui així, tant i tant com m'arriba el que diu i com ho diu, tants anys després.
Una nit va ser l'inici, i també una nit serà, aviat, el final. Malgrat tot haurà pagat la pena. Com sempre, per tal de Sentir que no estamos muertos.
Gràcies!
dijous, 15 d’abril del 2010
Tard o d'Hora, Tot Arriba
A casa, la conversa, aquella conversa, amb els anys, s’havia convertit en un clàssic:
- Ai, per què no em vaig casar amb el gallego?
- Sí, sí –reia el pare- i ara viuries envoltada de vaques, vestida de negre i treballant al camp.
- Però segurament em mimaria més! –contestava ella fent el posat autèntic de dona enfadada (però només per fora).
- Sí, tancada a casa estaries tot el dia, segur, tan gelós com era el teu Jorge!
Ens sabem la història fil per randa. Les tres, els cinc. Parlen dels anys d’immigració a Suïssa on es van conéixer tots plegats. Allà on ella va viure bona part de la seva joventut, i potser una de les millors époques de la seva vida (sí, encara havien d’arribar temps durs, molt durs.).
La mare, malgrat els anys transcorreguts, gairebé cinquanta, encara recorda el dia del seu aniversari, el 5 de juny. Estic conveçuda, hi posaria la mà al foc, que cada any, en arrencar el full del calendari, quan li apareix aquella data l’imagina amb un any més; més gras, menys cabells, més arrugues… sí, però sembla amb els mateixos ulls, aquells ulls que mai podia deixar de mirar embadalida.
Sovint es pregunta si va conéixer alguna dona poc després, era tan guapo, pensa. I de què deu haver treballat? Ara ja no, clar, ara estarà jubilat, com jo, som del mateix any. Segur que és feliç, fins i tot, vol pensar, potser en alguna ocasió ha pensat en mi, sense dolor… malgrat el final, aquell trist adéu…
…
Li costa adaptar-se als canvis tecnològics. La societat avança i ella vol seguir-la… però se sent gran, i cansada:
- A mi deixeu-me estar de targetes per treure diners i pagar. No en vull saber res. Ni de pins, ni de puns.
O bé,
- El mòbil que tingui només alló necessari que si no tot són problemes: ni càmares, ni blutús, ni coses rares.
Però, és clar, la vida sovint ens sorprén i, un bon dia, el pare, es presenta a casa amb un portàtil:
- Per a què en volem un, de portàtil? I internet? No estaràs pensant en lligar amb jovenetes en un xat d’aquests, oi? –l’increpa amb mitja rialla.
I comença la lluita perquè entenguin el funcionament del maquinari, de la xarxa, de qualsevol botó.
Però mai no és tard, ell s’apunta a un curs d’Internet al centre cívic del barri, i ella comença a preguntar. I preguntar. I preguntar. I s’hi enganxa. Pas a pas. Poc a poc. Trucada a trucada (Te toca a ti coger ahora el teléfono, diu el meu cunyat, la última vez, hace menos de una hora, le he resuelto yo el problema de las mayúsculas. I ella, ma germana, resignada, i carregada de paciència, contesta: Diga’m, mama, què ha passat ara? Què s’ha tancat tot de cop? Vaja, digues, quin botó has tocat?).
No, no dic que la primera intenció fos buscar-lo, però juraria que va ser una de les primeres. Buscar-lo i trobar-lo, naturalment.
- I dius que al feisbuc trobes tothom? Fins i tot la gent que viu lluny?
I li creen un compte de gmail, hotmail, facebook, i alguna cosa més que no recordo. I hi entra i tafaneja, però no escriu. Mira, llegeix. Bada davant fotos de la néta, del nét, de la filla gran, de nebodes, cosines, i sí, també de les amigues de la ja llunyana infantesa. I busca. El busca.
M'ho deixa caure de tant en tant això que potser el trobarà, si és que tothom és a facebook, i potser ell s'enrecorda d’ella. I torna a ensenyar-me la foto on somriuen asseguts en una taula on fa ja molts anys van ser molt feliços. On ella era molt feliç, sense ser conscient de tot el que la vida li havia d’anar portant…
Un dia creu haver-lo trobat i, s'hi atreveix, i es llança preguntant-se si és ell al nom i primer cognom que coincideix. Li diu, plena de pors, si ell va néixer aquell dia llunyà del 44. I per fi rep contesta. El cor li fa un gir. Pregunta por xxx? No recuerdo su segundo apellido, fuimos muy amigos en Zurich. Mucho. I ja amb el cor ben bé a les mans, Eres tú??? Els ulls se li il·luminen.
No, no és ell. És el seu fill:
- Creo que pregunta por mi padre. Es agradable saber que aún hay personas que lo recuerdan. Sin embargo tengo que decirle que falleció hace ya 13 años. Bueno, cáncer…
Les llàgrimes que comencen a caure li fan una mala passada. Toca botons sabent què voldria contestar-li, què voldria explicar-li. I mentres es pregunta com ha estat possible, tants anys, tants pensaments, tants records… No és capaç de connectar les frases:
- Gracias. Tan joven. Lo lamento de verdad. Yo, bueno, mi nieta, si quieres te envio unas fotos, no he vuelto a saber de él, mi nieta, cuando venga, entonces ella lo hará…
No pot deixar de plorar. I amb ella, crec, tots nosaltres.
- Ai, per què no em vaig casar amb el gallego?
- Sí, sí –reia el pare- i ara viuries envoltada de vaques, vestida de negre i treballant al camp.
- Però segurament em mimaria més! –contestava ella fent el posat autèntic de dona enfadada (però només per fora).
- Sí, tancada a casa estaries tot el dia, segur, tan gelós com era el teu Jorge!
Ens sabem la història fil per randa. Les tres, els cinc. Parlen dels anys d’immigració a Suïssa on es van conéixer tots plegats. Allà on ella va viure bona part de la seva joventut, i potser una de les millors époques de la seva vida (sí, encara havien d’arribar temps durs, molt durs.).
La mare, malgrat els anys transcorreguts, gairebé cinquanta, encara recorda el dia del seu aniversari, el 5 de juny. Estic conveçuda, hi posaria la mà al foc, que cada any, en arrencar el full del calendari, quan li apareix aquella data l’imagina amb un any més; més gras, menys cabells, més arrugues… sí, però sembla amb els mateixos ulls, aquells ulls que mai podia deixar de mirar embadalida.
Sovint es pregunta si va conéixer alguna dona poc després, era tan guapo, pensa. I de què deu haver treballat? Ara ja no, clar, ara estarà jubilat, com jo, som del mateix any. Segur que és feliç, fins i tot, vol pensar, potser en alguna ocasió ha pensat en mi, sense dolor… malgrat el final, aquell trist adéu…
…
Li costa adaptar-se als canvis tecnològics. La societat avança i ella vol seguir-la… però se sent gran, i cansada:
- A mi deixeu-me estar de targetes per treure diners i pagar. No en vull saber res. Ni de pins, ni de puns.
O bé,
- El mòbil que tingui només alló necessari que si no tot són problemes: ni càmares, ni blutús, ni coses rares.
Però, és clar, la vida sovint ens sorprén i, un bon dia, el pare, es presenta a casa amb un portàtil:
- Per a què en volem un, de portàtil? I internet? No estaràs pensant en lligar amb jovenetes en un xat d’aquests, oi? –l’increpa amb mitja rialla.
I comença la lluita perquè entenguin el funcionament del maquinari, de la xarxa, de qualsevol botó.
Però mai no és tard, ell s’apunta a un curs d’Internet al centre cívic del barri, i ella comença a preguntar. I preguntar. I preguntar. I s’hi enganxa. Pas a pas. Poc a poc. Trucada a trucada (Te toca a ti coger ahora el teléfono, diu el meu cunyat, la última vez, hace menos de una hora, le he resuelto yo el problema de las mayúsculas. I ella, ma germana, resignada, i carregada de paciència, contesta: Diga’m, mama, què ha passat ara? Què s’ha tancat tot de cop? Vaja, digues, quin botó has tocat?).
No, no dic que la primera intenció fos buscar-lo, però juraria que va ser una de les primeres. Buscar-lo i trobar-lo, naturalment.
- I dius que al feisbuc trobes tothom? Fins i tot la gent que viu lluny?
I li creen un compte de gmail, hotmail, facebook, i alguna cosa més que no recordo. I hi entra i tafaneja, però no escriu. Mira, llegeix. Bada davant fotos de la néta, del nét, de la filla gran, de nebodes, cosines, i sí, també de les amigues de la ja llunyana infantesa. I busca. El busca.
M'ho deixa caure de tant en tant això que potser el trobarà, si és que tothom és a facebook, i potser ell s'enrecorda d’ella. I torna a ensenyar-me la foto on somriuen asseguts en una taula on fa ja molts anys van ser molt feliços. On ella era molt feliç, sense ser conscient de tot el que la vida li havia d’anar portant…
Un dia creu haver-lo trobat i, s'hi atreveix, i es llança preguntant-se si és ell al nom i primer cognom que coincideix. Li diu, plena de pors, si ell va néixer aquell dia llunyà del 44. I per fi rep contesta. El cor li fa un gir. Pregunta por xxx? No recuerdo su segundo apellido, fuimos muy amigos en Zurich. Mucho. I ja amb el cor ben bé a les mans, Eres tú??? Els ulls se li il·luminen.
No, no és ell. És el seu fill:
- Creo que pregunta por mi padre. Es agradable saber que aún hay personas que lo recuerdan. Sin embargo tengo que decirle que falleció hace ya 13 años. Bueno, cáncer…
Les llàgrimes que comencen a caure li fan una mala passada. Toca botons sabent què voldria contestar-li, què voldria explicar-li. I mentres es pregunta com ha estat possible, tants anys, tants pensaments, tants records… No és capaç de connectar les frases:
- Gracias. Tan joven. Lo lamento de verdad. Yo, bueno, mi nieta, si quieres te envio unas fotos, no he vuelto a saber de él, mi nieta, cuando venga, entonces ella lo hará…
No pot deixar de plorar. I amb ella, crec, tots nosaltres.
dimecres, 14 d’abril del 2010
Estrany
Avui ha estat un dia estrany, força estrany.
Estable dentro de la gravedad, però diria que, majoritàriament, ha estat trist. O plorós. O plujós. O amb poca empenta. I amb ràbia. Amb enyor. Amb manca de.
Avui ha estat un dia difícil. I no només per a mi.
Per a molts dels que m'envolten també:
- He plorat, molt, després de la conversa amb ma mare. Recordant-la (la conversa, ma mare viu, i espero que molts anys més!).
- Tu, que no escrius fa mesos, m'has trucat. Estrany, ben estrany en tu. I jo no he volgut retornar-te la trucada. Més estrany encara. Estàs fart del que la seva mort està provocant. Ho sé. Vaig ser aquella nit amb tu, i sí, contra tot pronòstic, encara continuo al teu costat. I m'agrada.
- No hem dinat junts, no, malgrat ser el dia de la República. I malgrat necessitar les teves abraçades de Teletubbies.
- Ens hem malinterpretat per primera vegada en... anys? Sí, així ha estat. Tot per un Gripau. O per res.
- I tu, estimada filadora de fils roses, has patit molt al tren. Molt i molt. I continues sense saber què vols. Ni on. Ni amb qui. Però hem parlat força estona.
- També tu, sí, tu, has oblidat la teva cita amb mi... cada cop més espaiada. I no has vingut. No has vingut o m'has defugit.
- I no, àngel protector, no m'has tingut tampoc tu en compte. Estrany. Rar. Però cert.
- I amb tu, padrina, hem parlant tant i tant, mirant d'apedaçar alló que s'ha anat trencant.
- Plors a l'hora de dinar. Amb sentit. Amb el procés de dol a mig fer.
I ja, quan crei que potser hi havia solució, avui, i que ja ningú faria servir la queixa al meu voltant, el porter de la mitjanit ha deixat anar que no pot més, que està "hastiado", fastiguejat? del seu món laboral.
...
Enmig de tota aquesta boirina, he anat, amb excuses ben inversemblants, a l'escola i al gimnàs de llit elàstic a buscar les seves abraçades. Les de la gran. Les no donades de la petita.
I sí: he rebut una trucada inesperada. Tot i que no hem pogut parlar. Els plors, ja saps. Però, sí, me acordé de ti!
Poc després un petó amb la Lluna al costat m'han reconciliat una mica més amb el món.
...
Finalment la teva abraçada. Gràcies per ser-hi. Sempre.
Estable dentro de la gravedad, però diria que, majoritàriament, ha estat trist. O plorós. O plujós. O amb poca empenta. I amb ràbia. Amb enyor. Amb manca de.
Avui ha estat un dia difícil. I no només per a mi.
Per a molts dels que m'envolten també:
- He plorat, molt, després de la conversa amb ma mare. Recordant-la (la conversa, ma mare viu, i espero que molts anys més!).
- Tu, que no escrius fa mesos, m'has trucat. Estrany, ben estrany en tu. I jo no he volgut retornar-te la trucada. Més estrany encara. Estàs fart del que la seva mort està provocant. Ho sé. Vaig ser aquella nit amb tu, i sí, contra tot pronòstic, encara continuo al teu costat. I m'agrada.
- No hem dinat junts, no, malgrat ser el dia de la República. I malgrat necessitar les teves abraçades de Teletubbies.
- Ens hem malinterpretat per primera vegada en... anys? Sí, així ha estat. Tot per un Gripau. O per res.
- I tu, estimada filadora de fils roses, has patit molt al tren. Molt i molt. I continues sense saber què vols. Ni on. Ni amb qui. Però hem parlat força estona.
- També tu, sí, tu, has oblidat la teva cita amb mi... cada cop més espaiada. I no has vingut. No has vingut o m'has defugit.
- I no, àngel protector, no m'has tingut tampoc tu en compte. Estrany. Rar. Però cert.
- I amb tu, padrina, hem parlant tant i tant, mirant d'apedaçar alló que s'ha anat trencant.
- Plors a l'hora de dinar. Amb sentit. Amb el procés de dol a mig fer.
I ja, quan crei que potser hi havia solució, avui, i que ja ningú faria servir la queixa al meu voltant, el porter de la mitjanit ha deixat anar que no pot més, que està "hastiado", fastiguejat? del seu món laboral.
...
Enmig de tota aquesta boirina, he anat, amb excuses ben inversemblants, a l'escola i al gimnàs de llit elàstic a buscar les seves abraçades. Les de la gran. Les no donades de la petita.
I sí: he rebut una trucada inesperada. Tot i que no hem pogut parlar. Els plors, ja saps. Però, sí, me acordé de ti!
Poc després un petó amb la Lluna al costat m'han reconciliat una mica més amb el món.
...
Finalment la teva abraçada. Gràcies per ser-hi. Sempre.
diumenge, 11 d’abril del 2010
Manies
Ara com ara no sé, ni m'importa (semblant al NS/NC) si són manies o defectes. O manca de virtuts. Sé que ho faig, sé que em fan:
Vaig a un bar, diumenge al matí, o al migdia o dilluns, tant és, com trobi el dominical, buf, me l'emporto, sí, d'amagat de la gran, naturalment, ella mai m'ho permetria. Però és com un petit vici, desig, necessitat. No el busquis, si jo hi he estat me l'he quedat (robat, endut, emportat, manllevat, pispat!).
Però en tinc més: escombrar i deixar l'escombra de cara a la paret amb el recollidor ple de brossa esperant que l’altre acabi d'enllestir-ho; no buidar el rentaplats; desfer l'ordre que no entenc d'una virgo com l'Aina; voler saber fins el darrer detall en una conversa important; dur samarreta interior a l'hivern; pesar-me a diari (encara que em farti a xocolota); no permetre que ningú plegui els mitjons; no guardar als armaris la roba que planxo i plego; caminar a l'esquerra si vaig amb algú altre; sentir cents de vegades la mateixa cançó i deixar-la de sentir per sempre tot d’una; no llegir dos cops el mateix llibre, ni tornar a veure una mateixa pel·lícula...
I més!
Vaig a un bar, diumenge al matí, o al migdia o dilluns, tant és, com trobi el dominical, buf, me l'emporto, sí, d'amagat de la gran, naturalment, ella mai m'ho permetria. Però és com un petit vici, desig, necessitat. No el busquis, si jo hi he estat me l'he quedat (robat, endut, emportat, manllevat, pispat!).
Però en tinc més: escombrar i deixar l'escombra de cara a la paret amb el recollidor ple de brossa esperant que l’altre acabi d'enllestir-ho; no buidar el rentaplats; desfer l'ordre que no entenc d'una virgo com l'Aina; voler saber fins el darrer detall en una conversa important; dur samarreta interior a l'hivern; pesar-me a diari (encara que em farti a xocolota); no permetre que ningú plegui els mitjons; no guardar als armaris la roba que planxo i plego; caminar a l'esquerra si vaig amb algú altre; sentir cents de vegades la mateixa cançó i deixar-la de sentir per sempre tot d’una; no llegir dos cops el mateix llibre, ni tornar a veure una mateixa pel·lícula...
I més!
dimarts, 6 d’abril del 2010
Jo no sóc racista, ho sabeu, oi?
NO, jo no sóc racista.
L’altre dia, quan va venir la gran dient-me que un de la classe li havia demanat per sortir... Em va venir gros. El tema, dic. Només en té 11, tot i que tinc la mania de dir, quan m’ho pregunten, qu e en farà 12. No dic: Té 11 anys. No. Dic: En farà 12.
En fi.
Li vaig preguntar el nom del nen. Mmmmmmmmmmmmm: llarg i castellà. Què poc m’ho esperava! Imaginava un Arnau, un Jordi, un Roger. Fins i tot un Javier. Però no aquell tros de nom. I compost, segur –vaig dir-me interiorment mentres el somriure pretenia fugir i jo lluitava per mantenir-lo (sobretot, em repetia a mi mateixa, que no noti que alguna cosa remou el meu interior, jo no sóc racista, a casa no ho som... no).
- Ah, i d’on és aquest noi?
- No ho sé, d’aquí.
- Ja, però en què parla?
- En castellà. I català.
No, no, no sóc racista. De debó. Però quan el meu home va arribar a casa i vaig dir: Un noi li ha demanat per sortir a la gran. No és d’aquí. És de sudamèrica o por ahí, ell només va riure irònicament:
- És un Machu pichu?- va dir ell que tampoc no és racista.
- Sí, em penso.
No, no som racistes, per això no li fem bromes sobre l'orígen del seu nòvio. Mai. No li diem, en passar pel cinturó del litoral coses com: Mira, aquí vindràs d’aquí uns anys els diumenges a jugar a l’ecovolei i menjar arrós amb pollastre.
No, no li diriem mai. Ni tampoc li diem que vigili, que aquesta gent és molt passional i que té mal geni, i sovint maltracten la parella. Mai li ho diriem, perquè no ho creiem això.
Segurament pensem, molt de tant en tant, que amb el munt de nens catalans que hi ha a la seva escola... Però és pura anécdota, mai ho diriem en veu alta perquè nosaltres, ja ho sabeu, no som racistes.
De fet mai fariem un comentari dient-li que tindrà cinc o sis fills que no pensem podrem cuidar. Mai.
Som gent de classe mitjana baixa, el nostre cognom no és català, i els pares van emigrar des d’altres comunitats de l’estat espanyol. Fins i tot van haver de marxar a Suïssa. Per això, seria incoherent, impensable, inversemblantment increïble que pensessim, ni per un moment, que és una llàstima, que la nena, la nostra gran...
Naturalment, i com sabeu, nosaltres, tan progres, tan liberals, no som racistes.
L’altre dia, quan va venir la gran dient-me que un de la classe li havia demanat per sortir... Em va venir gros. El tema, dic. Només en té 11, tot i que tinc la mania de dir, quan m’ho pregunten, qu e en farà 12. No dic: Té 11 anys. No. Dic: En farà 12.
En fi.
Li vaig preguntar el nom del nen. Mmmmmmmmmmmmm: llarg i castellà. Què poc m’ho esperava! Imaginava un Arnau, un Jordi, un Roger. Fins i tot un Javier. Però no aquell tros de nom. I compost, segur –vaig dir-me interiorment mentres el somriure pretenia fugir i jo lluitava per mantenir-lo (sobretot, em repetia a mi mateixa, que no noti que alguna cosa remou el meu interior, jo no sóc racista, a casa no ho som... no).
- Ah, i d’on és aquest noi?
- No ho sé, d’aquí.
- Ja, però en què parla?
- En castellà. I català.
No, no, no sóc racista. De debó. Però quan el meu home va arribar a casa i vaig dir: Un noi li ha demanat per sortir a la gran. No és d’aquí. És de sudamèrica o por ahí, ell només va riure irònicament:
- És un Machu pichu?- va dir ell que tampoc no és racista.
- Sí, em penso.
No, no som racistes, per això no li fem bromes sobre l'orígen del seu nòvio. Mai. No li diem, en passar pel cinturó del litoral coses com: Mira, aquí vindràs d’aquí uns anys els diumenges a jugar a l’ecovolei i menjar arrós amb pollastre.
No, no li diriem mai. Ni tampoc li diem que vigili, que aquesta gent és molt passional i que té mal geni, i sovint maltracten la parella. Mai li ho diriem, perquè no ho creiem això.
Segurament pensem, molt de tant en tant, que amb el munt de nens catalans que hi ha a la seva escola... Però és pura anécdota, mai ho diriem en veu alta perquè nosaltres, ja ho sabeu, no som racistes.
De fet mai fariem un comentari dient-li que tindrà cinc o sis fills que no pensem podrem cuidar. Mai.
Som gent de classe mitjana baixa, el nostre cognom no és català, i els pares van emigrar des d’altres comunitats de l’estat espanyol. Fins i tot van haver de marxar a Suïssa. Per això, seria incoherent, impensable, inversemblantment increïble que pensessim, ni per un moment, que és una llàstima, que la nena, la nostra gran...
Naturalment, i com sabeu, nosaltres, tan progres, tan liberals, no som racistes.
dimarts, 30 de març del 2010
Tancat per Vacances
...sí, sí, estic de vacances. Mandroses. Sofing. Nenes. Roba. Cuina. Res. Dormir. No pensar.
Mmmmmmmmmmmmmmmm... tot un plaer, un autèntic plaer! I sí, acompanyada d'alguns de vosaltres. Gràcies, gràcies. Sou genials.
I bé, ara, fins que torni de Vitòria... no tindré connexíó.
A banda que la meva inspiració s'ha anat a fer la poca-solta amb la inspiració de la meva estimada Etèrnia, oi? què deuen fer ara totes dues?
Si teniu temes dels quals voleu que escrigui només heu de fer-m'ho saber que jo, com sempre, faré el que em surti del nas. Això sí, estimant-vos el mateix!
Petons a dojo!!!
Mmmmmmmmmmmmmmmm... tot un plaer, un autèntic plaer! I sí, acompanyada d'alguns de vosaltres. Gràcies, gràcies. Sou genials.
I bé, ara, fins que torni de Vitòria... no tindré connexíó.
A banda que la meva inspiració s'ha anat a fer la poca-solta amb la inspiració de la meva estimada Etèrnia, oi? què deuen fer ara totes dues?
Si teniu temes dels quals voleu que escrigui només heu de fer-m'ho saber que jo, com sempre, faré el que em surti del nas. Això sí, estimant-vos el mateix!
Petons a dojo!!!
diumenge, 21 de març del 2010
L'Entrada sense Sortida
Total, un dia arribo a la feina després d’esmorzar, sí, aquells vint minuts que tenim tots els funcionaris (i alguns acumulem també al nostre compte les fraccions de vint minuts de qui no surt a esmorzar) al que anava, tornava d’esmorzar i veig un correu d'una companya de feina:
"M'he trobat a terra una entrada d'Estopa, com sabeu no m'agraden gaire així és que no aniré al concert. Algú la vol? El primer que respongui la guanya!"
I, és clar, una addicta a Estopa com jo, davant aquesta oferta, contesta: "Mía!"
I sí, en menys d'un minut ja tenia l'entrada a les meves mans. Mmmmm… La Farga, 22h, 24 d'abril. Perfecte, perfecte. Ara només havia de trobar parella de ball: fàcil, sicilio. I comprar una altra entrada! Truco el meu sant, de vegades dimoni, i em diu tot entusiasmat amb la idea de venir al concert amb mi: bueno, si no encuentras a nadie más que te acompañe pues iré!
Davant la total predisposició: Oído cocina.
Missatge a la SP... i tant, m'hi acompanya! Bien! Em poso mans a l'obra a comprar una altra entrada. Res, nada, nozin: esgotades. Això sí, les pots comprar a la "revenda" de tota la vida ara dissimuladament on et vénen un clip, o un tap de boli, i et regalen una entrada pel módic preu de 70/80/90 euros. Despeses, en funció de la pàgina web, a banda.
Quina ràbia formar part d'aquest món negociador! No vull, m'hi nego. Vale, t'hi negues, doncs estimada Núria et quedes amb un entrada, sempre hi pots anar sola. No penseu que no m'havia passat pel cap! No, no és bona idea. Millor la venc. La poso a la venda aprofitant que pengen nou dia per un altre concert a la pàgina oficial. L'Olímpic de Badalona, el 19 de juny. Oks. Entrades nominatives, en teoria per evitar la revenda. A nom meu i del dimoni amb qui comparteixo, per poc temps, hipoteca.
...l'endemà tota feliç em desperto i em dóna per pensar (cosa que ja diu el Q... no ho facis, pensar fa burro) però m'hi poso de bon matí, repassant els meus dies immediatament anteriors i els que, tot just, estan per venir: Ôsssssssssssstia, el sopar de final de curs de l'escola de les nenes... és el 19 de juny. Fantàstic. No passa res, que no cunda el pànico, parlo amb la meva germana gran: Al nen encara li agrada Estopa? (primer concert del nen i l'aina fa dos anys) Bueno, li agrada més el rap (rap, hip-hop, no sé quin nom va donar a la "música" que ara escolta el meu fillol). M'és igual, li regalo dues entrades pel seu cumple, li agradin o no.
Començo a odiar els Estopa.
Mentres tant segueixo amb el tema de la venda de la ditxosa entrada encara pendent: m'escriu una noia, em diu que en una hora em truca (cosa que no fa), un noi que m'ofereix deu euros més (la he posada a la venda per 50€), i un tercer comunicant que es posa realment trist quan li dic la seva posició al rànking de compravendes.
Què faig? He de decidir-me: la noia no em truca, una menys. Penso que el noi que m'ofereix més diners podrà trobar-ne fàcilment una altra. Així que el tercer... li envio un sms: Si encara t'interessa, és teva! Em truca als dos minuts. Li faig un tercer grau sobre el seu interés pel concert: li agrada Estopa des del primer DVD, els seus amics hi van i ell s'ha quedat sense entrada... em sembla creÏble. I em surt la vena mare.
- D'acord, te la regalo, la pots venir tu a buscar?
I sí, li falta temps, l'endemà en tren, des de Granollers, la vé a buscar.
Feina feta, amb bronca inclosa amb el dimoni, ara ja sense cap mena de dubte, perquè em considera una happy flower que acaba de deixar passar 50€.
Què sabrà ell!!!
Jomateixa
(IGM, gràcies per entendre'm!!)
"M'he trobat a terra una entrada d'Estopa, com sabeu no m'agraden gaire així és que no aniré al concert. Algú la vol? El primer que respongui la guanya!"
I, és clar, una addicta a Estopa com jo, davant aquesta oferta, contesta: "Mía!"
I sí, en menys d'un minut ja tenia l'entrada a les meves mans. Mmmmm… La Farga, 22h, 24 d'abril. Perfecte, perfecte. Ara només havia de trobar parella de ball: fàcil, sicilio. I comprar una altra entrada! Truco el meu sant, de vegades dimoni, i em diu tot entusiasmat amb la idea de venir al concert amb mi: bueno, si no encuentras a nadie más que te acompañe pues iré!
Davant la total predisposició: Oído cocina.
Missatge a la SP... i tant, m'hi acompanya! Bien! Em poso mans a l'obra a comprar una altra entrada. Res, nada, nozin: esgotades. Això sí, les pots comprar a la "revenda" de tota la vida ara dissimuladament on et vénen un clip, o un tap de boli, i et regalen una entrada pel módic preu de 70/80/90 euros. Despeses, en funció de la pàgina web, a banda.
Quina ràbia formar part d'aquest món negociador! No vull, m'hi nego. Vale, t'hi negues, doncs estimada Núria et quedes amb un entrada, sempre hi pots anar sola. No penseu que no m'havia passat pel cap! No, no és bona idea. Millor la venc. La poso a la venda aprofitant que pengen nou dia per un altre concert a la pàgina oficial. L'Olímpic de Badalona, el 19 de juny. Oks. Entrades nominatives, en teoria per evitar la revenda. A nom meu i del dimoni amb qui comparteixo, per poc temps, hipoteca.
...l'endemà tota feliç em desperto i em dóna per pensar (cosa que ja diu el Q... no ho facis, pensar fa burro) però m'hi poso de bon matí, repassant els meus dies immediatament anteriors i els que, tot just, estan per venir: Ôsssssssssssstia, el sopar de final de curs de l'escola de les nenes... és el 19 de juny. Fantàstic. No passa res, que no cunda el pànico, parlo amb la meva germana gran: Al nen encara li agrada Estopa? (primer concert del nen i l'aina fa dos anys) Bueno, li agrada més el rap (rap, hip-hop, no sé quin nom va donar a la "música" que ara escolta el meu fillol). M'és igual, li regalo dues entrades pel seu cumple, li agradin o no.
Començo a odiar els Estopa.
Mentres tant segueixo amb el tema de la venda de la ditxosa entrada encara pendent: m'escriu una noia, em diu que en una hora em truca (cosa que no fa), un noi que m'ofereix deu euros més (la he posada a la venda per 50€), i un tercer comunicant que es posa realment trist quan li dic la seva posició al rànking de compravendes.
Què faig? He de decidir-me: la noia no em truca, una menys. Penso que el noi que m'ofereix més diners podrà trobar-ne fàcilment una altra. Així que el tercer... li envio un sms: Si encara t'interessa, és teva! Em truca als dos minuts. Li faig un tercer grau sobre el seu interés pel concert: li agrada Estopa des del primer DVD, els seus amics hi van i ell s'ha quedat sense entrada... em sembla creÏble. I em surt la vena mare.
- D'acord, te la regalo, la pots venir tu a buscar?
I sí, li falta temps, l'endemà en tren, des de Granollers, la vé a buscar.
Feina feta, amb bronca inclosa amb el dimoni, ara ja sense cap mena de dubte, perquè em considera una happy flower que acaba de deixar passar 50€.
Què sabrà ell!!!
Jomateixa
(IGM, gràcies per entendre'm!!)
divendres, 12 de març del 2010
La Trucada
Riiiiiiiiiiiiiiig!
- Síiiiiiii, què vols ara?
- Perdona, molesto?
- Sí, tu sempre molestes, ja ho saps.
- Sí, sí, ho sé.
- Va, digues, què vols?
- Bé, tinc un petit conflicte, que…
- Laboral? Perquè si és laboral no m'interessen gens els teus conflictes.
- No ben bé!
- I ara què coi et passa? Ja t'has tornat a enfadar amb algú? T'han fet plorar novament? Quan creixeràs!!!
- No, no, perdona, no és res d'això.
- Doncs, enllesteix, nena, que estic ocupat. Què?
- Se m'ha perdut el percing…
- Doncs busca'l, no m'atabalis a mi per tonteries com aquestes.
- Ja, ho sé, ho sé, perdona, perdona, però és que no el trobo. Bé, és un que tenia a, que m'havia fet a, que un dia, que jo… no sé com dir-t'ho.
- Està clar que continues tan figa com sempre, tant com te les dónes de valenta, de madura, de... Bah! No sé ni que faig parlant amb tu. Perdre el temps, com sempre!
- És que, bé, mira, t'ho dic, se m'ha perdut dins la vagina. Puc pujar al teu despatx i m'hi ajudes?
- (…)
- Hi ets?
- Hi sóc, hi sóc. Res, esto, sí, puja, és clar, puja, per una companya el que calgui.
- Gràcies, sabia que tot i ser una feina incómoda podria comptar amb tu. Gràcies. Ets un encant, sempre tan amable. Fins ara!
- Sí, sí, fins ara.
- Síiiiiiii, què vols ara?
- Perdona, molesto?
- Sí, tu sempre molestes, ja ho saps.
- Sí, sí, ho sé.
- Va, digues, què vols?
- Bé, tinc un petit conflicte, que…
- Laboral? Perquè si és laboral no m'interessen gens els teus conflictes.
- No ben bé!
- I ara què coi et passa? Ja t'has tornat a enfadar amb algú? T'han fet plorar novament? Quan creixeràs!!!
- No, no, perdona, no és res d'això.
- Doncs, enllesteix, nena, que estic ocupat. Què?
- Se m'ha perdut el percing…
- Doncs busca'l, no m'atabalis a mi per tonteries com aquestes.
- Ja, ho sé, ho sé, perdona, perdona, però és que no el trobo. Bé, és un que tenia a, que m'havia fet a, que un dia, que jo… no sé com dir-t'ho.
- Està clar que continues tan figa com sempre, tant com te les dónes de valenta, de madura, de... Bah! No sé ni que faig parlant amb tu. Perdre el temps, com sempre!
- És que, bé, mira, t'ho dic, se m'ha perdut dins la vagina. Puc pujar al teu despatx i m'hi ajudes?
- (…)
- Hi ets?
- Hi sóc, hi sóc. Res, esto, sí, puja, és clar, puja, per una companya el que calgui.
- Gràcies, sabia que tot i ser una feina incómoda podria comptar amb tu. Gràcies. Ets un encant, sempre tan amable. Fins ara!
- Sí, sí, fins ara.
dijous, 4 de març del 2010
Fem feng?
Borron y cuenta nueva?
Dilluns vaig fer això sense voler. Bé, diu la meva estimadíssima i de qui per sempre estaré enamorada, NC, que va ser feng shui. Anda ja! Vaig fer neteja, quin feng shui ni òsties.
No sé ben bé el motiu però vaig entrar al correu (l'únic real, útil i vàlid que tinc) que faig servir fa més de cinc anys i que entre tots paguem (atc som tots?) i novament vaig començar a rellegir. Rellegir i entristir-me: prop de 200 correus em recordaven el meu passat. Poc objectiu, tot s'ha de dir, perquè tendim, tendeixo, a engrandir les situacions negatives i empetitir les positives. Si és que ja m'ho diu el novament estimat "A": pensa en positiu i serà positiu, pensa en negatiu i serà negatiu.
Es veu que tenia les hormones ballant pel meu cos, cap, cul, cant, cony (?) i necessitava castigar-me: Núria, recordes quan aquell et va dir prou? quan aquella et va deixar sense explicació? quan des de Bélgica vas rebre un cop de porta o des de les illes -Eïvissa, concretament- van passar de l'amor a l'odi? Doncs aquí ho tens. Sóc aquí per servir-te: llegeix i plora, i pensa en què no vals res, en tant com has perdut, en...
Doncs, no. Mira, no. Vaig començar a poc a poc, primer, mirant i mirant destinataris i lletres, i amb fúria després: fet, esborrat, un altre, aquest també, més, més, més... prou! Cinc anys de passat esborrat. Prou. I ara les adreces, una a una: a, b, c, d, e...
Buf, buf!
I prou. Punt. Res. Tranquil·litat. Pau. Harmonia. Jo. I l'inici.
Mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm...
Dejadme nacer que me tengo que inventar!
(Gràcies per ser-hi, sí, sí, a tots, però a tu, i a tu, i a tu... i qui no hi és, qui ja no hi és, és perquè així ho ha decidit)
Dilluns vaig fer això sense voler. Bé, diu la meva estimadíssima i de qui per sempre estaré enamorada, NC, que va ser feng shui. Anda ja! Vaig fer neteja, quin feng shui ni òsties.
No sé ben bé el motiu però vaig entrar al correu (l'únic real, útil i vàlid que tinc) que faig servir fa més de cinc anys i que entre tots paguem (atc som tots?) i novament vaig començar a rellegir. Rellegir i entristir-me: prop de 200 correus em recordaven el meu passat. Poc objectiu, tot s'ha de dir, perquè tendim, tendeixo, a engrandir les situacions negatives i empetitir les positives. Si és que ja m'ho diu el novament estimat "A": pensa en positiu i serà positiu, pensa en negatiu i serà negatiu.
Es veu que tenia les hormones ballant pel meu cos, cap, cul, cant, cony (?) i necessitava castigar-me: Núria, recordes quan aquell et va dir prou? quan aquella et va deixar sense explicació? quan des de Bélgica vas rebre un cop de porta o des de les illes -Eïvissa, concretament- van passar de l'amor a l'odi? Doncs aquí ho tens. Sóc aquí per servir-te: llegeix i plora, i pensa en què no vals res, en tant com has perdut, en...
Doncs, no. Mira, no. Vaig començar a poc a poc, primer, mirant i mirant destinataris i lletres, i amb fúria després: fet, esborrat, un altre, aquest també, més, més, més... prou! Cinc anys de passat esborrat. Prou. I ara les adreces, una a una: a, b, c, d, e...
Buf, buf!
I prou. Punt. Res. Tranquil·litat. Pau. Harmonia. Jo. I l'inici.
Mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm...
Dejadme nacer que me tengo que inventar!
(Gràcies per ser-hi, sí, sí, a tots, però a tu, i a tu, i a tu... i qui no hi és, qui ja no hi és, és perquè així ho ha decidit)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)