dissabte, 25 de febrer de 2012

Reacciona!

..vaig dir-li ahir. Els dies passen, sense remei, i els mesos i els anys! (ja en fa tants, oi, que caminem junts!)

Com desitjaria que canviessis 'el número 7, de la calle Melancolía'... per una nova adreça al 'barrio de la Alegría'!!! Encara que això suposés un nou adéu...

T'estimo, ja ho saps.



dimecres, 22 de febrer de 2012

Petició


M'he canviat de companyia de teléfon del mòbil. De yoigo a movistar. Jo pensava que tenia orange, sort de la Cinta que s'ocupa per mi d'aquestes coses :P. El cas és que em donaven un móbil noséquè que s'ha quedat, como mandan los cánones, la gran. I el que li donaven a ella, zas, me l'he agenciat jo. Xulo, sí, però complicat per a mi!!

Com fer el canvi de números d'una targeta a l'altra implicava pensar en com fer-ho o preguntar, vaig dir-me: No problemo, envio un correu a tots aquells amb qui em vé de gust (tssss a mi, no té perquè ser mutu) mantenir el contacte i au!

El correu tenia aquest tema 'Petició' i, escrit en català tot i que enviat també a compis de fora de Catalunya, tenia poques línies i un missatge clar: Si m'envies el teu telèfon, el tindré; si no me l'envies, aprofita, segurament perdrem la relació si no fas tu una altra passa! (immediatament després d'enviar el correu vaig esborrar totes les adreces que l'outlook va arreplegant, això ho faig de tant en tant, crec que ja us ho he comentat, no?, d'aquesta manera no tindria ni l'adreça de correu ni el número de telèfon d'aquell contacte si no rebia cap contesta.)

Doncs bé, para gustos colores, i per a respostes, les que vaig anar rebent: compis que només enviaven el telèfon -paquèmás?-, d'altres que amb una nota divertida hi afegien alguna cosa com 'no et lliuraràs de mi tan fàcilment', també qui va fer el comentari de 'en cristiano' (bah, ni cas, si és amiga meva segur que ho diu de broma!!!:P ), qui me'l donava per, no sé, trentamil vegada? ('ets la dona a qui més vegades he donat el meu número tot i saber que no tindrem sexe, jejeje'), qui contestava a 'vuelta de correo', qui em donava fins a quatre números diferents (l'A), qui no va contestar (i sé que ja no ho farà perquè en el fons ja li està bé perdre el contacte amb mi, per motius ben curiosos...), i qui va contestar però va evitar donar-me el teléfon (ai, jo que dificilment truco algú!!!).

M'agrada fer això, de tant en tant, no és posar ningú a prova, no, és fer neteja d'agenda, saludable, necessari, vital fins i tot, diria. I, per què no, amb més d'una i de dos i de tres sorpreses en les contestes.

En fi, gràcies a tots. Sense excepció. I per a tots vosaltres la lletra d'aquesta magnífica cançó...

dissabte, 4 de febrer de 2012

Àngeles Caso - Lo que quiero ahora (La Vanguardia 19/01/2012)



'Será porque tres de mis más queridos amigos se han enfrentado inesperadamente estas Navidades a enfermedades gravísimas. O porque, por suerte para mí, mi compañero es un hombre que no posee nada material pero tiene el corazón y la cabeza más sanos que he conocido y cada día aprendo de él algo valioso. O tal vez porque, a estas alturas de mi existencia, he vivido ya las suficientes horas buenas y horas malas como para empezar a colocar las cosas en su sitio. Será, quizá, porque algún bendito ángel de la sabiduría ha pasado por aquí cerca y ha dejado llegar una bocanada de su aliento hasta mí. El caso es que tengo la sensación –al menos la sensación– de que empiezo a entender un poco de qué va esto llamado vida.

Casi nada de lo que creemos que es importante me lo parece. Ni el éxito, ni el poder, ni el dinero, más allá de lo imprescindible para vivir con dignidad. Paso de las coronas de laureles y de los halagos sucios. Igual que paso del fango de la envidia, de la maledicencia y el juicio ajeno. Aparto a los quejumbrosos y malhumorados, a los egoístas y ambiciosos que aspiran a reposar en tumbas llenas de honores y cuentas bancarias, sobre las que nadie derramará una sola lágrima en la que quepa una partícula minúscula de pena verdadera. Detesto los coches de lujo que ensucian el mundo, los abrigos de pieles arrancadas de un cuerpo tibio y palpitante, las joyas fabricadas sobre las penalidades de hombres esclavos que padecen en las minas de esmeraldas y de oro a cambio de un pedazo de pan.

Rechazo el cinismo de una sociedad que sólo piensa en su propio bienestar y se desentiende del malestar de los otros, a base del cual construye su derroche. Y a los malditos indiferentes que nunca se meten en líos. Señalo con el dedo a los hipócritas que depositan una moneda en las huchas de las misiones pero no comparten la mesa con un inmigrante. A los que te aplauden cuando eres reina y te abandonan cuando te salen pústulas. A los que creen que sólo es importante tener y exhibir en lugar de sentir, pensar y ser.

Y ahora, ahora, en este momento de mi vida, no quiero casi nada. Tan sólo la ternura de mi amor y la gloriosa compañía de mis amigos. Unas cuantas carcajadas y unas palabras de cariño antes de irme a la cama. El recuerdo dulce de mis muertos. Un par de árboles al otro lado de los cristales y un pedazo de cielo al que se asomen la luz y la noche. El mejor verso del mundo y la más hermosa de las músicas. Por lo demás, podría comer patatas cocidas y dormir en el suelo mientras mi conciencia esté tranquila.

También quiero, eso sí, mantener la libertad y el espíritu crítico por los que pago con gusto todo el precio que haya que pagar. Quiero toda la serenidad para sobrellevar el dolor y toda la alegría para disfrutar de lo bueno. Un instante de belleza a diario. Echar desesperadamente de menos a los que tengan que irse porque tuve la suerte de haberlos tenido a mi lado. No estar jamás de vuelta de nada. Seguir llorando cada vez que algo lo merezca, pero no quejarme de ninguna tontería. No convertirme nunca, nunca, en una mujer amargada, pase lo que pase. Y que el día en que me toque esfumarme, un puñadito de personas piensen que valió la pena que yo anduviera un rato por aquí. Sólo quiero eso. Casi nada. O todo.'

Dedicatoria de ida y vuelta, una maravillosa banda sonora. Eternamente. (Y no, nunca es tarde.)





dimecres, 1 de febrer de 2012

Constel·lacions Familiars


No hi crec, en tantes i tantes coses...

Fa un temps, la 'profa' de meditació ens va donar la informació per, si voliem, assistir a un Taller de Constel·lacions Familiars. Buf, alguna vegada ho haviem comentat amb una amiga, no sabiem ben bé què era, però qui ens n'havia parlat sempre ho havia fet amb molt d'entusiasme.

Finalment, dissabte passat hi vaig anar. Sola. I per constel·lar. D'acord, ara us ho explicaria en sànscrit i possiblement entendrieu el mateix (res?), suposo, si és que sou tan neòfits com jo ho era, en aquest món (no em ve de gust anar a mirar estrelles -em va dir algú-, o, ah, i què tal, això d'aquest taller, hi puc anar amels nens?).

Si aneu a sant google hi trobareu milers d'entrades que hi fan referència, però jo no ho vaig fer. Com no acostumo a voler saber de què va una novel·la o què diu la crítica d'una pel·lícula abans de llegir-la o mirar-la. Així que hi vaig anar verge, ben verge.

A la sala d'un pis preciós de Gràcia potser érem onze o dotze noies, i un senyor. Un cop començada 'la sessió' van encara arribar un noi i una altra noia.

I aleshores la psicóloga/conductora va explicar-nos què era, què fariem, què podiem sentir, què podia passar...

I sí, vam entendre, alguns com jo a base de plors i paraules i records, i molt de dolor, vam entendre què era, què feiem allà, què sentiem o podiem sentir cadascun de nosaltres, i vam ser espectadors i protagonistes de tot el que allà va passar.

Tant és, no us penso explicar res més, només heu de clicar qualsevol de les entrades que a la xarxa hi trobareu, per saber-ne més. Jo, per la meva part em limito a dir que a la meva vida em sap molt de greu no haver gravat tres moments, només tres, el naixement de les meves filles, una i dos, i la tarda de dissabte passat. No, no he posat paraules al qeu vaig fer, a com, a qui. I més costa posar-hi sentiments, impossible. Us deixo amb un: inenarrable, i un increïble, i també un... més que recomanable.

Sense dubte, una gran GRAN i colpidora experiència.

Gràcies!