dilluns, 28 de novembre de 2011

Le ha correspondido un apartamento en Torrevieja, Alicante...

Sí, d'acord, la vergonya mai ha estat companya meva de viatge. Bé, hauria de dir, que gairebé mai. De vegades sí que m'ha acompanyat, no fotem, espereu que hi penso... ummmmmmm... segur que algun cop sí, recordo una vegada...

Ja està! Unce upon a time jo devia tenir, què, vuit, nou anys, recordo que aleshores era 'escolta' de l'AE Rocafort, devia ser llobató, o llop, total que amb els scouts vam anar al Saló de la Infància i la Joventut de Montjuïc. Allà, a l'stand de la Zurich vam fer un dibuix cadascú, demanaven alguna escena que tingués relació amb el que Zurich promocionava: Assegurances.

Així que jo, que sempre he dibuixat de pena, vaig fer un dibuix en què es veia un tren i un nen amb el cap fora de la finestra (també hi vaig dibuixar un poste d'electricitat arran de tren), amb una llegenda que hi posava: Cuando en tren viajaràs, la cabeza por la ventanilla no sacaràs!

Què mona, la nena, devien pensar, quina bona pensada, i quin rodolí més, més, més... buf, en fin. NO sé què van pensar. El cas és que dies després van trucar a casa: Hola, bon dia, truco de Zurich, companyia d'assegurances, és per informar-los que la Núria Puntero ha guanyat una bicicleta, que la poden venir a recollir a l'stand de la fira abans del proper dia 5... Sabeu què vaig contestar jo mentres deixava al pobre senyor parlant sol? Mamaaaaaaaaaaaa, papa, que diuen que he guanyat una bici? No vull, no vull, buaaaaaaaaaaaaaaaaa, jo no vull cap bici, no vull guanyar res, mamaaaaaaaa, papaaaaaaaaaaaa. Sí, em vaig posar a plorar com una figa flor. Com la figa flor que era, naturalment.

Seguim.

Anys després, cap el 92, vaig anar al Pasta Gansa. Sí, el programa del Miquimoto de Catalunya Ràdio, vaig guanyar... res. Res. Però m'ho vaig passar molt bé. El meu sogre i el JJ em gravàven el programa (sí, en cintes de cassette, d'aquelles de girar la cara A i la cara B), i alguns amics l'escoltàven. Jajaja... quan va acabar el programa, la Natàlia G, em va trucar: A veure nena, qui és la Isabel, eh, la teva veÏna, potser? La Isabel, La Isabel...

Sí, la història és que a la cinquena pregunta em va preguntar com es deia la mare de la Juana la Loca, i jo, ummmmm, Isabel. I ell, Isabel, què? I jo, doncs, la Isabel. I ell, Isabel, Isabel???? I jo, aaaaaaaaaah, no, la Isabel I de Castella. Vale!

I un altre concurs de la ràdio, a Onda Rambla, Cine en el cuerpo, amb l'Eduardo de Vicente, un crack. Hi posaven crec que vint o vint-i-cinc 'frases', o diàlegs curts, de pelis i havies d'endevinar-les. Els, no sé, deu que més n'endevinessin anirien al concurs a la ràdio. Crec que vaig ser la que més vaig endevinar. Només no vaig saber un diàleg, era de la peli 'Tu i jo'. I vaig anar allà, em va acompanyar el miguel, va ser molt xulo, però no vaig saber de quina pel·lícula era una banda sonora. Ai, ni la recordo. O sí, si fes memòria, molta, potser sí... buf, però em va mandra. Se siente! Vaig guanyar un bon lot de llibres, pelis, fotos, pósters, sí! I una experiència molt enriquidora.

Fa poc més de dues setmanes vaig guanyar el darrer llibre. Al Web l'Illa dels llibres. Demanàven: Què és per a tu la pau? I jo, simple, com sento qeu és la pau, simple, vaig enviar una resposta que hi deia: Per a mi la pau és mirar com dorm la meva filla Jana.

I un llibre signat per l'autora, Ruta Sepetys, Entre tonos de gris, que em vaig endur. Bé, la Jana i jo.

Quines coses, i aquesta mateixa nit, sense concursar ni res, mireu, mireu quina cançó més tendra he 'guanyat' per a la meva col·lecció de meravelles, i per vosaltres. Gràcies, i bona nit. O bona nit i tapa't!

(una mica li dedico aquesta entrada al Vicente, amb ell he estat escrivint-me tota aquesta estona, i bé, la seva amistat no la vaig guanyar en un concurs, però tampoc no gaire lluny, oi?...)

dimecres, 23 de novembre de 2011

Meditem... o passando?

Consulto el diccionari de l'IEC:

Meditació - Aplicació de la ment a la consideració atenta d'un mateix, d'alguna cosa relacionada amb la pròpia existència, d'algun aspecte de la personal convicció religiosa.

...

Fa molts anys que vaig començar a 'intentar practicar' ioga. Per què? bàsicament perquè sóc, era, pur nervi, i em calia alguna activitat tranquil·litzadora, relaxant, que aturés el meu cap i la meva ment.

Flexibilitat en tinc però paciènciaaaaaaaaaa, buf! N'he fet a centres cívics, gimnasos diferents, a l'escola de les nenes, amb un 'mestre/guia' que llogava un local... iogues que aprofundien més en certes postures, en la meditació, en la relaxació, en la concentrció d'una figura, en...

Meditació em sonava, aleshores, a sànscrit, no sé. Aprofitava en aquells moments per pensar en la rentadora que havia d'estendre, en els deures de la gran, en la feina que m'havia deixat pendent al matí, amb la darrera discussió amb vés a saber qui... jo què sé! meditar no és pensar en una cosa amb concentració? doncs, vale, què, jo pensava concentradament en milers de coses alhora, així que la meva meditació valia per mil. Buf, ara que sí sé què significa meditar realment, allò que feia no era ni més ni menys que una puta merda. Una merda grossa. Res. Nada. O sí, encara pitjor, permetre que la meva ment xarrés sense descans ni límits, au, com una gallina 'clueca' bla, bla, bla...

Temps després, un personatge virtual a qui vaig acabar coneixent (amb tot el patiment que allò va causar a l'Elisenda), em va ensenyar el que volia dir meditar. Vaig aprendre molt d'ell sobre el tema, i sobre tot a meditar en espais oberts: a la platja, la muntanya, al Retiro de Madrid, a la feina, on fos! Cada matí abans de sortir de casa ho feia.

Aquells anys, també, vaig començar a practicar ioga al poliesportiu on faig gimnàs. Era una época molt dolenta per a mi. Molt. Això sí, com feia una dieta estricta estava cada dia més i més prima (evidentment ho heu de llegir amb ironia). Un vespre, la 'profa' de ioga, em va dir una cosa com: si continues aprimant-te no et deixaré venir a classe... No hi vaig tornar. Casualment, però no hi vaig tornar, va ser quan la depressió em va guanyar la partida (eps, una batalla, no la guerra).

Aquest octubre em vaig decidir, em trobava molt bé mentalment, estable emocionalment, i em vaig 'apuntar' a classes de meditació, només meditació. Quan la Ruth, la 'profa' que ja havia tingut a ioga, em va veure em va fer una abraçada molt contenta: estàs bé, estàs bé, no saps el munt de vegades que he pensat en tu, en com estaves de malament aleshores i en el que et vaig dir... i no vas tornar.

Vaig riure, naturalment, i li vaig mig explicar per sobre el que havia passat.

Així que ja em teniu fent 'meditació' guiada, i en grup, els dilluns al vespre. El darrer dia, la Ruth, explicava que el grup es forma a mesura que les setmanes passen. Que la cohesió de grup no és immediata. Que anirem trobant l'espai. Ho comentava perquè hi havia dos antics alumnes que no acabaven de trobar-s'hi, que enyoraven el grup que sí van acabar fent-se, que ja no era el que va ser.

Ho vaig veure tan clar, jo, tant. M'havia passat anys volent formar part de... a la feina, a la universitat, amb els amics, fins i tot al gimnàs... que ara el que no volia era formar part de, volia estar jo mi mé amb mi, i créixer sola, no en grup. I si en alguna cosa no he canviat és que allò que penso i crec que he de dir-ho, se'm posa a la boca i surt sense voler (és el que em deia l'aina quan em deia 'tonta' de petita):

'Una cosa, no vull ser borde -o no més borde del que ja sé que sóc- però jo no vull formar part de cap grup, no necessito que és creï, potser fins i tot al contrari, passa res?'

'Doncs no, Núria, no passa res, va contestar la Ruth, jo aquest any tampoc no vull formar part del grup, necessito més treball interior individual'

Em va dir, a banda, que la propera classe em canviaria de lloc per tal que aprengués a estar bé sense aquesta referència (sí, he estat totes aquestes setmanes sentada al mateix lloc que vaig triar el primer dia). Em vaig agobiar molt. No us passa quan comenceu un curs que si el primer dia seieu aquí o allà, les properes classes no suporteu haver de canviar perquè un 'impresentable' us ha 'robat' la taula i cadira? O si aneu sovint al mateix bar trieu la mateixa taula? Som animals de costums, en bona part.

Vale, jo que sóc donya coherència, sovint, i no vull grup, vull estar amb mi, bla, bla, bla... què vaig fer en acabar la classe? Doncs parlar amb el company que normalment tinc al costat i amb qui m'uneix una energia molt positiva (no havia creuat fins aquell moment ni una paraula amb ell), doncs això, donya coherència li va dir: Perdona, esto, et faria res posar-te a prop meu quan la setmana vinent em canviï la Ruth de lloc?

Tela marinera. Molta meditació. Molt jo mi mé. Molt passando del grup. I pidolant com una nena petita: Senyu, senyu, no em separis de la meva amiga!!

I ara, mediteu, que després de llegir aquesta entrada, si l'heu llegida sencera i no en diagonal, és el millor que podeu fer per desconectar: Ommmmmmmmmmmmmm!

divendres, 11 de novembre de 2011

Lágrimas

Hoy ha sido un día de lágrimas.

De aquellos en que no sabes si llueve en tu rostro, o es tu alma que se te escurre por los ojos. De esos en que el corazón duele, y sientes que necesitarías aire porque apenas tienes el justo para respirar. Estos días que pararías el mundo, sí, y te bajarías, para caminar sin rumbo ni destino. En silencio.

Hoy no ha sido ni el día menos pensado, ni cualquier día, pero tampoco un día más, ni un día menos.

Un día de lágrimas, sin más, un día en que no mandas sobre tu cuerpo, ni tu mente, no puedes decidir qué sentir, ni qué pensar. Un día en que te cuesta hablar porque la tristeza ha anudado tus cuerdas. Un día en que te sientes vacía, y llena, y vacía, y llena. Un día en que te miras sin reconocerte.

Así ha sido, y así sigue siendo.