diumenge, 30 d’octubre de 2011

Un matrimonio feliz - Rafael Yglesias

Les papallones a l'estómac tenen una durada marcada. La natura és sàvia i permet que es mantinguin el temps necessari per tal de crear una nova vida. En el cas dels nadons humans tan inútils quan neixen (alguns fins i tot no deixen de ser-ho, inútils vull dir, al llarg de tota la seva vida i fins la mort) aquestes papallones, alló que no és res més que química comuna entre dues persones (enamorament), es manté vora de tres anys, el temps necessari perquè el 'nou ésser' pugui menjar, beure, dormir, caminar per ell sol.

Després aquesta passió inicial es transforma en avorriment, desídia, desgana, desinterés uns anys després. És en aquest moment, normalment, quan apareixen les infidelitats, es donen les separacions, o en casos d'imbécils autèntics (pràctica que afortunadament està deixant d'usar-se) es decideix tenir un fill per tal de dotar la relació d'algun sentit.

Superats aquests anys, si la parella encara continua, si el sentit de l'humor no incomoda sinó que ha esdevingut comú, si l'objectiu vital s'hi assembla, i si la crisi econòmica ho permet, arriba una etapa de tranquilitat. Cadascú ha trobat el seu espai personal. Són dos persones, dues taronges i no la suma de dues meitats. La pau, la tranquil·litat emocional, l'absència d'espurnes de desig, però la necessitat d'afecte omple els dies.

El matrimoni format per la Margaret i l'Enrique passa per cadascuna d'aquestes situacions. La novel·la, magníficament escrita (i amb una molt bona traducció de Damià Alou), narra la relació d'aquests dos personatges des de l'inici fins al final, la mort de càncer de la Margaret.

En capítols alterns (ara es coneixen, ara s'hi acosten a la mort) redescobrim allò que ja sabem per experiència pròpia: cap 'matrimoni', ni relació de pares/fills, ni tampoc cap amistat manté una línia uniforme al llarg de tots els anys de durada, les pujades i baixades, acceleracions, frenades la conformen. Sempre.

No he jutjat cap actuació, en aquestes alçades de la meva vida sé que el més dificil és saber a priori com actuarem si mai... Però sí, sí m'he sentit identificada amb allò que ell ha sentit, amb alló que ella ha patit. Massa, potser. Tot i no haver deixat anar cap llàgrima l'angoixa, en aquest moment, m'omple el cor.

'Dichosos los hombres que aman a la mujer con la que se casan, pero más dichoso aquel que ama a la mujer con la que está casado.'

Gilbert K. Chesterton

dissabte, 15 d’octubre de 2011

Desitjos... complerts! (I)

Ni ens en sobren, ni ens en falten, els diners, a casa. Darrerament, és clar, anem més justos, pel mateix motiu que tothom (evidentment la crisi també va passar per casa un dia en forma d'acomiadament i nova feina amb moooooooooolt menys sou) però anem fent, i sovint força tranquils (si més no, jo, que el jefe s'ha tornat un patidor econòmic casolà de primer grau).

En fi, el cas és que quan anem de vacances o cap de setmana, mai anem d'Hotel. No és un problema econòmic, o no només, sinó de manera de ser: som tan imprevisibles, informals, indeterminats, i indecisos que ens agrada agafar un apartament per no tenir horaris, no haver de vestir-nos, de relacionar-nos gaire, ni de prendre decisions fixes. O anar de Residències de Temps Lliure (us les recomano) per tal de no pensar, comprar, cuinar. També de bungalow... per aquesta necessitat de llibertat i d'aire lliure!

Farà uns quatre anys, la gran, ens va deixar anar: Quan anirem a un hotel de cinc estrelles a passar les vacances?

Cooooooooooooooooom?

Sí, sí, la pregunta havia sortit de la seva boca. I aquella boca seva li pertanyia. Sí, sí, sense dubte: ho havia dit l'Aina.

Doncs, mai, li vaig dir, mai anirem a passar uns dies a un hotel de cinc estrelles! Ni tenim els diners, ni sabriem com comportar-nos, buf, deixa't estar!

No va fer cap réplica, però dies després repetia la pregunta, i encara una altra vegada, i una altra.

Així que un dia, un matí, a la feina, vaig preguntar en veu alta als companys d'aleshores: Si haguessiu de triar un bon hotel a Barna, de moltes estrelles, quin triarieu?

I me'n van dir un. I 'rauda i velós' vaig escriure'ls un correu, als d'aquell hotel, tal qual: Hola, em dic Núria, tinc una filla de nou anys que... bla, bla, bla.

Encara riuen de mi, els compis, suposo.

Però res, ni una setmana després, rebia contesta:

El senyor tal i qual us convida a visitar el nostre hotel tal, amb la vostra filla Aina. Truqueu en aquest telèfon per concertar la visita...

Óstia, óstia, óstia... sí, sí, hi vaig trucar, i vam quedar amb una noia encantadora. Un diumenge al matí. Tots quatre. Bualaaaaaaaaaa, per la cara -by my face- vam visitar tot l'hotel: les habitacions, suits, cafeteries, salons, piscines, sales de gimnàs, tot. Tot.

I, amb una gran amabilitat, la noia ens va dir que el senyor TAL mai no havia 'permés' aquell tour, però mira, em va dir, el correu li va resultar simpàtic.

Doncs mira, en aquell moment, ell també a mi!

Moraleja: Bah, ja ho va dir el ChCh, tu pots aconseguir tot alló que et proposis, l'únic obstacle ets tu mateix!

:)

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Esports de ¿Risc?

Un dia tot tornant de Cambrils amb l'altre cotxe (mig mort, amb el tub d'escapament foradat fent un soroll espantós, el vidre del copilot fixe, sense música, ni ràdio, i no sé quantes coses trencades més... per carretera com faig sempre que no vé el 'jefe') veniem xerrant l'Aina i jo.

'Mama, necessito emocions. Darrerament no en tinc. Ni l'escola (començava segon d'ESO en pocs dies) em suposa un repte (sí, treu unes molt bones notes, puc 'fardar', no?). No sé... i si faig puenting?'

Doncs a buscar un lloc on la nena sentís emocions novament.

He de dir que totes dues han sortit així d'atrevides (bé, i son pare i jo ho permetem, és clar), però les haurieu de veure, sobretot la gran, al parc de peques. Buf. Més d'un cop vaig haver de pujar jo al tobogà a buscar l'Aina que no s'atrevia a baixar.

En fi, que recordi ara, han fet: kars, escalada, alta muntanya, ferrates, parapent, hípica, vela, paracaigudisme... i ara vés per on, puenting.

Així que, de bon matí, hem anat cap a Sant Sadurní. L'esport de risc mai és el que elles fan, és el que jo i el meu desordre permanent provoquem: m'he deixat el mòbil a casa!!! (tant és si el porto, normalment no té bateria...) He hagut de parlar amb l'Eli, la Pili (ho sento, ho sento, felicitats) per aconseguir el telèfon. El de l'Aina sense saldo. El del miguel... ah, no, és de la feina, no es pot trucar des d'aquest.

I passava l'estona. El jefe negre. Malhumor, nervis...

Això és esport de risc: Vint anys de convivència! I res a veure, ell amb mi i jo amb ell. Esport de risc és una Jana perennement enfadada amb el món. Esport de risc és que ara hagin 'detectat' que l'Aina pateix ansietat, com també que s'hagi de medicar per la HFH de per vida. Esport de risc és la feina d'ell. Esport de risc és mirar el futur.

Però no fer puenting.

L'Aina, una crack. A la Jana no li han permés fer el salt (el Manel de Catalonia Adventures, un amor, us ho recomano) perquè és massa petita i els ossos, amb l'estrabada, podrien restar afectats.

Dos salts.

Una emoció.

Prova superada... la vida, l'esport de risc diari autèntic, continua.

Hallelujah!

dimecres, 5 d’octubre de 2011

Walk on the wild side

El missatge d'avui era prou explícit, tot i que donava joc a interpretacions vàries:

'Res, que he estat uns dies caminant pel costat salvatge de la vida, tot just acabo de tornar-hi: m'han fet fora!'

(Només algú que estima, es preocupa i sempre hi és pot ser un puzzle)

Gràcies!!!