dimarts, 21 de juny de 2011

Primer Kit-Kat Estiuenc

Demà agafo el primer torn de vacances. Bé, elles i jo. Perquè de fet l'agafo perquè elles l'agafen, i no a l'inrevés.

Marxem a Begur fins diumenge. Allunyats dels petards, espero.

Dilluns deixem el gran jefe a la ciutat i marxem a Tamarit.

Estic molt estressada, m'ho noto. Necessito resetejar la ment, el cor, l'ànima, els 21 grams d'ànima, si en tinc, i el cos. Ommmmmmmmm.

Tornaré a fer meditació a l'aire lliure. Bàsic per buidar el meu disc dur mental d'andròmines innecessàries i potencialment perilloses.

En fi, res, us espero a la tornada.

diumenge, 19 de juny de 2011

Realitat Virtual

Feia setmanes, no sé, segurament mesos, que no ens veiem ni parlàvem. En tenia ganes, i suposo que ella també. O això vull creure, i de fet, ens ho hem demostrat.

Ens hem explicat, i escoltat. És fantàstic saber que t'escolta, i mirar-te-la de dalt abaix mentres et parla, trista, o alegra, és tan guapa! Ho va ser des del moment que va néixer, de petita, de ben nena, joveneta, joveneta i ara.

Hem xerrat d'un munt de coses, algunes que jo desconeixia i, en un moment donat, m'ha preguntat: No ho saps, de debó, això d'aquell noi?. No, no, li he dit, t'ho prometo, fa temps que no parlem, de nosaltres.

I aleshores m'ho ha explicat, sense jutjar en cap moment, i ben cert és que podria fer-ho, fins i tot hi tindria una mica de dret, però no ho ha fet.

Només una cosa fa que desitgi dir-li, parlar-ne: que veu com està vivint aquesta relació, tan fantasiosament com la viuen els adolescents. Li fa por que pateixi per un amor que no porta gaire enlloc, que no és real. Només això li treu el son, això, i no saber si ha de dir-li que ho sap, que ho intueix, que la coneix com es coneixen una mare i una filla.

També ella està passant un mal moment, que fa temps que dura per cert. Li he recomenat la lectura del Riso, Estimar o Dependre, és clar que no sóc gens imparcial, sóc una fidel seguidora de la seva manera de viure/veure l'amor, així que no podia fer una altra cosa.

Dependre d'alguna addicció (tant me fa si és cafè com en el meu cas, tabac o alcohol), persona (normalment parelles, amics) o bé il·lusions que ens facin desconnectar de la realitat de manera constant: no és la solució a res, a res. Tot i que no veiem un altre camí, estimar no és dependre, no ha de ser-ho.

L'Erich Fromm a l'Art d'estimar, ja ho va dir: l'amor vertader és aquell que et fa necessitar perquè estimes, i no estimar perquè necessites.

En fi, tot això pensava al cotxe, de tornada a casa, amb una retenció llarga, llarga, que no permetia fer gaire més mentres els meus verges dormien al meu costat.


dijous, 16 de juny de 2011

Escriptura Automàtica (i plena de dolor)

Em sento estranya, decebuda, però trista. La Jana em demana un phosquito tot i que ha decidit que no li agraden, els va voler comprar l'altre dia que vaig permetre-li una 'cotxinada' per berenar. A la taula hi ha un d'obert que s'ha deixat l'Aina però no se'l menja, és molt escrupulosa, no sé si a l'escola, amb els amics, ho és.

No, finalment decideix agafar una 'torta' mexicana, escalfar-la, sola, i menjar-se-la. Mentres mira la tele, disney channel, naturalment. De vegades també mira Clan. Per a mi només són crits. Dins meu també en sento, de crits, i plors, i amics que riuen, que se'n riuen. I vull no pensar-hi.

Per això continuo amb l'escriptura automàtica: escriure sense pensar, sense parar, ni corregir, ni filtrar. Res. No tenia tema, darrerament, i no m'agrada escriure perquè toca o perquè fa temps que no tinc article al bloc. Em pregunto si es diu així, article. No, no, es diu missatge. HO diu a dalt, a la barra: Enviament de missatges. Així que el que faig ara, a banda de no pensar, de no voler pensar, de no aturar-me en cap escena, en cap conversa recent, ara escric, doncs un missatge. Un de nou.

O massa antic, ja. Tants anys fa que dura.

Sento els dibuixos, penso en posar-me els cascos i bona música, però no. Sense cap altre motiu. Després sortiré i duré la Jana a Tot esport. Avui és el que toca. L'Aina està a l'institut, ha dinat a casa i ha deixat tot escampat. Ho sé, sí, sí, he d'obligar-la, fer que entengui que de la seva roba, de la seva habitació, de la taula on ha dinat se n'ha d'ocupar ella. Hi viu, també, a casa, així que ha de col·laborar, com tots.

No es parlen, no vull posar-m'hi però no es parlen. Em trobo al mig.

Com ara, enmig del no res.

Llegiré una estona, darrerament estic prou centrada per llegir. I per rendir a la feina. Veurem ara. Demà tinc un curs. Aniré amb el meu àngel, sort d'ell. Sovint sort d'ell. Malgrat els gelos de qui no toca. I menys ara. Era un record i ara torna a ser present.

Encara no he pensat. No m'hi he posat.

NO sé si aniré al gimnàs. Anem a sopar amb la maite, em vindrà bé. I després, res. El buit.

Continuo escrivint sense pensar, de vegades vaig pel carrer i sento converses i les apuntaria, però no només això, els preguntaria: m'expliques la història? em dius què et passa? com has arribat fins aquestes paraules?

Tinc roba pendent, tres o quatre rentadores, miraré Anatomia enlloc de llegir. Així l'estona de plegar roba no es fa tan feixuga. Ja no planxo, gairebé no planxo res. Fins fa uns mesos ho planxava gairebé tot. Ara no, no vull obligacions.

Ni compromisos.

Ni pérdues.

Ni aquesta sensació que avui m'envaeix.

Deixo d'escriure, final.

(llàstima, oi, la cançó era molt maca, i sí, molt emotiva, cridava i plorava alhora, oi?)

divendres, 10 de juny de 2011

Castefa es veu que existeix!

I, ara, a banda de ser blavagavinerus allà, i viure part de la meva família més propera -estoooooooo que ja no sé ni quina cara feu per cert- doncs tenen una cançó genial dedicada a la Yeni: Jenifer (la choni de Castefa).

Des dels Manel, Els Amics de les Arts, i segurament ara també gràcies Els Catarres, torno a estar enganxada al rock/pop català. Com feia temps que no.

Gràcies!

Gaudiu-la, els catalans tenim la sort -o la desgràcia- de saber enfotre'ns de nosaltres mateixos, rollo Polònia, Crackòvia, APM i ara... amb la Yeni!




Jo que sóc més català que les anxoves de l’Escala o els galets de Nadal,
jo que tinc una erecció quan pujo al Pedraforca o faig trekking per Montserrat,
jo que voto Convergència I que tinc somnis eròtics amb en Jordi Pujol,
jo que soc soci del Barça i no trago ni en pintura als Pericos de Sarrià,
jo que penso que en Serrat sempre ha estat un traïdor, al meu cotxe només sona Lluïs Llach,
jo que porto els Segadors com a politò del mòbil, la senyera al balcó.
Jo que sempre he defensat els productes de la terra,
ara me enamorat d’una “choni” de Castefa
Ohhh Jenifer,em tunnejaré el cotxe per tu,
ooohh Jenifer, anirem al Pont Aeri els dos junts,
i lluitarem pel nostre amor prohibit
uooohh Jenifer.
Jo que sóc més català, que el pi de les tres branques o que la guita de la Patum,
jo que sóc un gran entès de la cobla i la sardana, i el mundillu casteller,
jo que sempre m’he enganxat als serials de TV3 i als matins d’en Cuní,
jo que sóc més radical que el partit Mohamed Jordi en campanya electoral,
jo que sento devoció pel romesco i pels calçots, i el pa amb tomàquet sagrat,
jo vull veure en Joel Joan actuant als Pastorets, dirigit per en Benet i Jornet.

Jo que sempre he defensat els productes de la terra,
ara me enamorat d’una “choni” de Castefa
Ohhh Jenifer,em tunnejaré el cotxe per tu,
ooohh Jenifer, anirem al Pont Aeri els dos junts,
i lluitarem pel nostre amor prohibit
uooohh Jenifer.
Les ments estretes ens intenten parar els peus,
repetir la història de Julieta i Romeu,
que no veuen que el temps ens donarà la raó?,
l’amor és superior a tota por, a tot rencor,
i ens diuen que tenim el cor dividit,
entre l’amor i el país, la pàtria contra el dessig.
Però jo no veig res pas, jo només veig el conjunt,
i no hi ha força humana que ens impedeixi estar junts.

Ohhh Jenifer,em tunnejaré el cotxe per tu,
ooohh Jenifer, anirem al Pont Aeri els dos junts,
i lluitarem pel nostre amor prohibit
uooohh Jenifer.