dissabte, 26 de febrer de 2011

El meu bloc

És curiós això d'escriure en un bloc. A mi que, per defecte de fàbrica, o per virtut de tants anys de teràpia en "carne propia", m'agrada esbrinar com i per què actuem els humans, el meu bloc, i el que gira al seu voltant, m'ofereix bon material per un meravellós treball de camp.

Com escric? Doncs escric directament sobre la pantalla d'edició (nova entrada). Tinc una idea i m'hi llanço, o no obro. Sí, sí, ja ho deia el poeta, si ha de venir la inspiració que et trobi treballant... però com ni sóc poeta, ni escriptora, ni és aquest l'objectiu dels meus escrits, doncs la inspiració em troba on sigui i jo vaig directa al bloc. Un gran equip, som. El cas és que, obro la pàgina, i començo posant el títol... abans de res. Després ja m'enrotllo amb el text. Però el títol que no falti. Quan a l'escola féiem treballs, a l'escola, a primària, sí, recordo que la Cristina i jo ens estàvem hore per retolar el títol, la resta era pim-pam, pim-pam, quatre fotos enganxades, un text mal copiat, i au! Quin mural més bonic que ens havia quedat, bàsicament el títol. Pues eso, tot té un origen ancestral a la vida. O li trobem, i a córrer. Normalment m'hi poso al menjador de casa, o bé al sofà, o bé a terra, damunt l'alfombra (meravellós regal de ma mare, la neteja de la qual costa la gens menyspreable quantitat de taxin-taxin... cent euuuuuuuuuuros!).

Sobre quins temes escric? Doncs és evident, no?, escric sobre alló que em neguiteja, m'encurioseix, o necessito transmetre. Ho faig servir com a teràpia, sovint, com a descàrrega emocional, com aclaridor i classificador d'idees, com a... com a tot. Impossible concebre el meu món mental sense un bolígraf o una tecla a la mà. Impossible. Però si fins i tot, abans de fer-me el primer petó a la boca, amb llavis, llengua, queixals i saliva, vaig prendre notes durant tres anys!!!! Ho juro.

I la cançó què hi penjo, hi té a veure? Doncs sí, o no , o de vegades, o depén. Sovint és una clucada d'ull cap algú, que puc ser jomateixa; o és la cançó que m'ha inspirat el text; o és un tema que no em puc treure del cap de fa uns dies, o bé, és la música que sona mentres escric, i pot no tenir-hi res a veure, només ser la BSO del missatge. Quina posaré avui? no ho sé encara.

Com sabeu que he actualitzat el bloc amb un missatge nou? Doncs ni idea, el JuanMa em va dir que hi havia un sistema megasourrundpassatperaiguasotalaixeta, crec, que l'avisava que la jomateixa-buf havia fet una nova entrada, però desconec el nom i cognoms reals de tan fantàstic servei. Queda l'opció d'anar mirant si la mandra m'ha vençut o l'he vençuda jo, entrant-hi un cop per setmana, posem. Hi ha qui quan em veu trista (la Isabel i la Inés de la feina) o efusivament feliç, enlloc de preguntar al meu cada cop món hermétic, es decideix a llegir el bloc per esbrinar-ho, dono fe que és així. També hi ha una altra opció: llegir algun dels blocs on estic "penjada" i saber que hi ha un nou escrit, de passada, com qui no vol la cosa (gràcies al nathan, la ilona, el quim, el manu, l'eli, buf, sí, i l'oliver... ostres en fa la tira que no et visito, no al bloc, que no actualitzes, sinó al Falstaff, encara hi ets?). I bé, deu haver-hi més maneres, suposo, òstia vaig a veure què fa la Punte! n'és una més...

Qui em llegeix i des d'on? Fa un temps tenia un comptador, però el vaig treure. No duc rellotge, no controlo gaire com arribo a final de mes (darrerament en vermell), i passo de saber quànta gent visita aquest espai. El que sí em ve de gust saber és: de quina part del món o a quina hora, des de quin enllaç o buscant quina paraula has arribat aquí. I això, blogger, ho té magníficament controlat, i jo, que me n'aprofito, naturalment.

Lectors habituals, ocasionals o maians (mai de la vida)? Sé que el fet de llegir un bloc no té res a veure amb l'afinitat amb la persona. Gent gens afí a mi em llegeix, i sovint. En canvi les meves millors amigues, el nom de les quals estalviaré per no deixar-les en evidència tot i la evidència de saber de qui parlo, no em llegeixen mai, de los mais. Bé, una vegada, potser, un dia, vaig entrar, però núria, això del món virtual, no sé què... quines petardes (més precioses) les tres! Hi ha les amistats virtuals a qui estimo i amb qui em relaciono sovint: sí, llegeixen i compartim, comenten, al bloc o en un correu, i sabem i sé. Si ens hem conegut gràcies a la xarxa, la xarxa és alló que també ens permet continuar l'amistat. Els autors dels blocs linkats també suposo que em llegeixen, sí, sí, ho sé, ho feu, ho feu. Alguns familiars: Ma germana, qui sovint m'envia els comentaris/reaccions al correu; ma mare, que no tinc massa clar que sempre entengui què vull dir quan escric; la leire, una reneboda im-presionant; la saioa...(te echo de menos). I pensareu, i els de casa: Doncs no. La Jana passa però mogollon, i fa bé. L'aina ha permés alguna vegada que li llegís algun, i bé, el Miguel diu que ja quan en facin una pel·lícula, del bloc, la veurà al cinema. Ai, no, no, diu, me la baixaré i ja la veuré aquí a casa. No, naturalment que no em disgusta, gens, són més de 20 anys compartint.

I sí, éssers anónims de qui mai sabré res. De nada. Nothing. Però que han estat lectors en alguna ocasió i pel motiu més inversemblant.

...

Tot alló que fem, tindrà, d'alguna manera o una altra, un efecte. I jo, que sóc una fan absoluta d'aquell concepte tècnic que ve a dir que existix una dependència exponencial de les condicions inicials, la teoria del caos (altrament dit: Efecto mariposa, puro y duro)... estic molt agraïda a interent, a la possibilitat de tenir un bloc i a l'ibuprofé que ara farà que em marxi el mal de cap.

Gràcies a tots els qui feu possible aquest bloc, tot i que sense vosaltres, deixeu-me que surti novament la borde que hi ha dins meu, també existiria (el bloc, dic...jejeje).

dijous, 24 de febrer de 2011

120 minutos para Nathan

No siempre dejo que suene el despertador. O no siempre mi cerebro atento permite que duerma hasta las 6.30 de la mañana (días laborables). A veces a las 6 ya me despierto y levanto.

Hoy sí, hoy he dormido profunda y felizmente. Como duermen dicen los limpios de conciencia. O de conciencia amplia, como es mi caso...

Las seis y media, suena la sintonía yoigodespertadora, la silencio y me incorporo. Directa al baño. Siempre el mismo orden: meo -mucho, porque mucho bebo por la dieta, me desnudo y subo a la a veces amiga, a veces enemiga, báscula. Sonrío y memorizo, cada mañana paso el parte a Carolina, Imma y Montse, las compis de la secta dukan. Entro en la ducha, Miguel me puso, ex profeso, un termostato en el grifo para que no me quemara, como acostumbraba. Yo soy yo y mis problemas de lateralidad, bueno, y de memoria: Cariñoooooooo, el agua fría es la roja o la caliente!? (!Demasiado tarde, ya me he vuelto a quemar!). Ahora ya no, este fantástico marcador numérico me permite relajarme y retener y repetirme mi peso de esta mañana, al menos durante un par de minutos. Bajo el chorro de agua templada, caliente, fría, me enjabono el pelo, y lo aclaro, mecánicamente. Ahora es el turno del suavizante (acondicionador?). Me lo pongo y permito que actúe mientras, surtidadegel en mano, froto mi cuerpo. Todo él. Sin olvidarme de los pies, esos desconocidos tan a menudo en la ducha. La piedra pómez suele estar cerca y, bueno, tengo el certero presentimimento que los talones me lo agradecen. O a ella. Un poco de agua templada, y fría finalmente para aclarar el suavizante y los restos de gel en la piel. Toalla para la cabeza en plan turbante, y aceite para el cuerpo antes de secarme con la toalla.

Me visto, seco un poco más el cabello, y me voy a por el pan. Tres calles apenas, 70 céntimos para la de cuarto larga. Subo a pie los siete pisos (seis y el entresuelo). En casa de nuevo entrego el testigo al jefe que preparará los tres bocatas (para ellos). Me da tiempo de poner el lavavajillas en marcha, despertar por cuarta vez a Aina y vestir (mientras sigue durmiendo y se queja a partes iguales) a Jana en su propia cama. Empiezo a recoger nuestra habitación, hago la cama, voy a la de Aina y más de lo mismo. Entonces aviso a Miguel para que lleve a la peque al baño, a gritos, claro, como cada mañana. Tiene un humor insoportable esta hija, casi habitualmente, pero de buena mañana, más.

Les dents, Jana! La llet, Aina! Va, vinga, vinga, que ja són dos de vuit.

Miguel se ha bajado a tomar el café al bar unos minutos antes. Sí, como cada mañana.

Hasta aquí cada día igual, o practicamente igual. A veces más gritos, a veces menos.

Bajamos las tres, normalmente en el ascensor ya han discutido un par de veces (Aina se queja de lo mal vestida que va Jana, para ella; Jana se queja de... casi todo!). Dejo a la peque en el bar, él se encarga de llevarla al cole, besos a uno y a otra, y me voy con Aina al metro. Charlamos y reímos o la riño porque no vocaliza al hablar y ella porque no la entiendo a la primera, aunque sí siempre andamos fijándonos sin querer, o queriendo, en el resto de madrugadores metropolitanos (Has visto, me decía hoy riendo extrañada, somos las únicas que estamos en el andén sentadas, esperando el metro, todos están de pie...! Y sí, así era. Ambas hemos sonreído al comprobarlo).

Una parada y bajamos. Hoy salgo con ella a la calle. A veces no, a veces la acompaño hasta la puerta de salida (subiendo por las escaleras mientras ella lo hace por las mecánicas) y vuelvo al metro de nuevo. Ya en la calle, subimos Sibelius y giramos en Mallorca. Unos metros después nos despedimos con un beso (Tingues un bon dia, bonica. T'estimo). Ella sigue hasta el instituto y yo entro en una cafetería a tomar el primer café con leche del día.

- Un café amb llet desnatada en got, si us plau. I sacarina.

Con él me ponen en croissancito. Lo envuelvo en una servilleta y lo guardo con mimo para mi ángel, Marc.

A penas tres páginas de La Vanguardia después, pago, me ponen el sello en la targeta (diez sellos dan derecho a un café de regalo) y salgo. Voy caminando al trabajo. Ya que el tiempo no es algo que me sobre y los quilos sí hace tiempo que lo hago. O voy o vengo. Bueno, o voy o vuelvo. Algo así era!

No me pongo música, me encanta saborear esos 35/40 minutos absolutamente míos. Camino a buen paso. Conozco el camino, aunque no suelo repetir el recorrido. No me paro en los semáforos, hasta casi los controlo. O sin el casi. Bado. No sé la traducción, ni sé si la tiene, pero es algo así como: contemplo, miro y admiro, observo, retengo información, disfruto, pienso, medito, o nadeo mientras camino. Miro el móvil controlando el tiempo del que aún dispongo. Sí, he descubierto un Caracas apenas diez minutos antes de llegar al trabajo. Segundo café del dia.

- Bon dia, un tallat amb llet desnatada i sacarina, si us plau.

Es curiosa esta cafetería, estoy convencida que los empleados son amables por contrato: Bon dia, gràcies, adéu tingues un bon dia, bon dia, gràcies, adéu, bon dia. Así con todos y cada uno de los clientes que, en esos tres minutos o cuatro que permanezco allí, entran o salen.

Pago y salgo. No, no dejo propina. En ninguna de las dos cafeterías he dejado nada. A veces lo hago, pero raramente.

De nuevo en la calle llego a passeig Sant Joan, me encanta mirar el paisaje que se abre, cielo amanecido incluído, por entre l'Arc de Triomf. No, no me gusta mi ciudad, pero le tengo cariño, que no es poco.

La Ronda de Sant Pere, plaça Urquinaona, Via Laietana, Fontanella 6. Prueba nuevamente superada: las 8.30, ficho. Subo al tercer piso a pie. Mi día laboral empieza, pero no por ello mi vida personal acaba. Claro que eso ya daría, si fuera el caso, para otra entrada.

Un besazo, Nathan!

dimarts, 22 de febrer de 2011