diumenge, 24 d’octubre de 2010

Narro, Narra...

Bé, el cas és que -com vaig escriure ahir- haviem d'explicar una mateixa situació amb dos narradors diferents. Així que vaig recordar el segon cafè d'aquell matí (dimarts). Llegia feia unes quantes setmanes la mateixa novel·la, sí La Pesta d'en Camus, una mena de repte absurd com els que m'acostumo a posar de tant en tant, i fruïa perquè arribés el moment d'acabar-la: cinc pàgines. Només cinc pàgines. No m'importava tant com acabava com el fet de tancar el llibre definitivamnet. Cruel? Pobre Albert Camus? Jo què sé!

Així és que...

El segon cafè del dia

Només llevar-me necessito cafè: ben carregat, calent, amb llet. Sí, bàsic per poder considerar-me persona. Després d'una abraçada matinera li n'he demanat un a la meva parella. Me n'ha fet un com sap que m'agrada (i com me'l fa sempre, ell és el cafeter oficial de casa) i de seguida he pensat en el segon que em prendria, en el proper cafè.

Mmmmmmmmmmmmmmm, pensava, arribaré d'horeta a la feina, directament a la màquina del cafè i allà, mentres me'l bec, poc a poc, acabaré les cinc pàgines que em falten per donar fi a la novel·la que arrossego. No m'atreveixo a dir que llegeixo.

Tot rutlla, em dic, deu minuts abans de les vuit ja sóc a l'ofice. Porto monedes, correcte, trec el cafè i m'assec, sola, a una de les taules de la sala. Obro el llibre i abans d'acabar la primera línia ja sento veus a la sala. No alço el cap, no em giro. No. Però això no evita que les veus es dirigeixin a mi:

- Bon dia, matinera! Fem el cafè junts, Núria?

- Sí, i tant, seieu!

Cap gest al meu rostre evidencia el petit, petit, petit malestar que m'envaeix.


El seu segon cafè

No es considera persona fins que no pren el primer cafè. Avui l'ha fet a casa, el seu company li ha preparat com sap que li agrada: carregat, fort, amb la llet calenta, en got.

Ella li ha regalat una abraçada matinera per demanar-li, però no calia, ell sap que és qui fa els cafès a casa, per norma. I no li molesta, gens. Ella planxa, ell fa cafès. Segurament pensa que el pacte tàcit és desequilibrat així que mai no té un no per fer un cafè. Amb abraçada o sense.

Somriu mentres beu, la seva ment ja vola: fa dies que llegeix la mateixa novel·la i per una o una altra causa no troba moment de treure-se-la del damunt. No li està agradant gens, és evident, no li dedica més que uns minuts diàriament.

Només li falten quatre o cinc pàgines que se li resisteixen fa ja moltes hores.

Pensa en arribarar d'hora a la feina, entrar a la sala del cafè, buida per norma a tres de vuit, i treure el segon cafè. El cafè amb què donarà per acabada la lectura.

Ja hi és: s'hi asseu, obre el llibre, amb el cafè a l'abast de la mà i de seguida sent veus. Entren la Marta i el Sergi i se li adrecen:

- Bon dia, matinera! Fem el cafè junts, Núria?

Agafen les cadires del seu costat i se la miren somrient mentres ella plega el llibre.

- Sí, i tant, seieu!

Cap gest, no hi ha cap gest que deixi veure el malestar que l'ha envaida de cop!

(No, no miro la tele, però la música dels anuncis, i la música d'ER i d'Anatomia és, molt sovint, genial)

dijous, 21 d’octubre de 2010

El Conte i l'Emoció

Des de fa unes setmanes faig un nou curs: El Conte i l'emoció.

Quina connexió hi podem trobar és el que espero descobrir! O no, en el fons el que vull és alliberar la ment de números (feina), d'estudis (opos), tasques doméstiques (els tres virgos de casa inclosos) i, en definitiva, del món mundial, i a banda d'alliberar energia, és clar, aprendre'n tant com pugui, d'escriure.

Per això, i perquè no sóc tonteta, m'he buscar un bon company de taller: Muacs!

Així que ja ens veus al compi del bloc del costat i a mi centrats a la classe (no sempre, l'altre dia ens moriem del riure con dos Adolescents, etapa que vam deixar enrera fa ja molts anys, jo encara més que ell), fent les tasques que ens posa la "profa" (bé, esto: Núria, no em puc creure que no hagis fet res a casa! Deia mentres que donava per fet que d'ell no ho esperés mai, això), i apreciant la diferència de coneixements de tots els nostres companys (som com dos bàndols: ells i nosaltres dos! Ells treballen i nosaltres critiquem el que fan, lleig, ja us ho dic ara, lleig això que fem!).

El cas és que l'altre dia una de les tasques, que em va semblar molt interessant i que tot i que practicar sovint (com podeu comprovar amb els meus escrits) no sabia que feia (jo), doncs una de les tasques va ser: Distingir la veu del NARRADOR en un conte, relat, escrit, artible.

Existeix la veu del narrador Present/Directe/Protagonista que és un dels personatges de la història (Jo, per exemple) i explica només alló que veu (a banda que dedueixi pel que llegeix entre línies, o cregui entendre del que mira o... ) i els Narradors: Omniscient i Quasi Omniscient.

L'Omniscient, sembla ser, vés per on, que és el que jo utilitzo habitualment: No forma part de la narració: és aquell qui explica la història i ho sap tot. Coneix de tothom tant els pensaments com els sentiments més profunds, sap què passa aquí, allà, i dintre de cadascun dels personatges, principals o secundaris. Explica els fets en tercera persona, en present -el meu cas- o en passat.

El Quasi Omniscient/Objectiu/Extern només relata alló que veu, sense analitzar ni pretendre anar més enllà.

Com us deia més amunt la feineta que haviem de fer l'altre dia era tan senzilla com explicar una anècdota del dia anterior, o d'aquell mateix dia, que poguessin contar primer en veu directa (primera persona) i després passar-la a tercera persona (narrador O o bé QO).

Per no fer més feixuga aquesta entrada la publico tal qual i després penjaré (qui diu després, diu...) les dues versions de la mateixa història.

Pel que fa a la BSO agrair a la Medea que sempre ens faci conéixer cançons/melodies/músiques meravelloses. Gràcies.

I gràcies a vosaltres, també, per llegir-me. "Les històries que explico no tindrien sentit sinó tingués a qui explicar-les".