dimecres, 26 de maig del 2010

Sense Tu... Sóc JO!

Per què ens han de fer creure que "Sin ti no soy nada"?

Jo tenia dues amigues. Eren les meves “millors amigues”. Les amigues de tota la vida. Des dels 14, en què ens vam conéixer, a l’institut, fins fa cinc anys. Juntes vam saber què era l’amistat, l’amor, estudiar, patir, ser mares, el primer petó i la primera vegada que feiem l’amor amb un noi. Juntes vam passar tantes i tantes coses.

Un bon dia... de cop, tot es va acabar. Encara no tinc massa clar tot plegat, però de la nit al dia van decidir que no m’aguantaven més. Us imagineu com va ser de dur? Naturalment no vaig saber encaixar-ho. El dol va ser llarg, sí, com qui trenca un matrimoni (vacances, caps de setmana, festes tot ho feiem plegades, i durant més de 20 anys, sí).

Em vaig sentir culpable TOTALMENT de la ruptura. Jo i només jo n’era la responsable (quan és evident que una relació a dos, a tres, depén de tots tres, com era el cas). Vaig aprofitar per fer-me mal, entristir-me, culpar-me, renyar-me i agafar una depressió forta. Res no em feia pujar, mirar amunt. Si les meves amigues de l’ànima, les meves germanes, m’havien abandonat, jo no valia res, no servia per a res, no tenia cap credibilitat com a persona ni, evidentment, mai més com a amiga.

Els anys passen, nos vamos poniendo viejos y el amor no lo reflejo como ayer. Sí. La ruptura va ser molt dura, a tot nivell, pensava, ho dic de debó, tot i que us pugui semblar infantil, que no podria viure sense elles. Entre les tres decidiem la nostra vida, allò important, i allò trivial. Què estudiàvem, què sentiem, quina roba ens posàvem, i on marxavem de vacances, el nom dels fills, el llibre del moment, la bona música. Em quedava orfe i, per primera vegada a la vida, només em tindria a mi per prendre decisions.

I sí, afortunadament va ser així. No menyspreo els anys que vam estar juntes, però amb elles al costat (com els passa a més d’un matrimoni, de membres d’una parella) no podia créixer, no em podia estimar, no valorava gens el criteri que no tenia.

En aquests cinc anys he crescut, he conegut molta gent, he establert noves i genials relacions. Però en cap moment he permés que em jutgin, que em questionin com a persona, que em guiïn per on jo no hi vull anar només pel fet de continuar sent amics... No. Així, lligada, jutjada, qüestionada, em sentia; i així, mai més, em tornaré a sentir.

Tinc amics, coneguts, companys. Però per sobre de tots, per sobre de qualsevol criteri, espatlla per plorar, pensament, sentiment... estic jo. I tots aquells que, lliurement, i sense cap tipus de necessitat, vulguin ser-hi. M'allunyo de les relacions que només m'aporten males energies, negativitat, dependència...

I naturalment he aprés que yo sin ti, sense elles, sense tu... sóc jo. El més important de la meva vida.


dimecres, 19 de maig del 2010

Un dia Qualsevol

He dormit sola. Em costa. Però, com tot, és qüestió de pràctica. De costum. He tingut un bon despertar i un gust matiner és poder abraçar les dues guapes.

Em faig gran, no només per les petites –i no tan petites- arrugues al voltant dels ulls, sinó també per les taques a la pell, però sense dubte també perquè cada cop em costa menys matinar. I gaudeixo sortint ben d'hora al carrer, com avui, abans de les set, per comprar el pa.

Un plaer anar de camí a l'escola rient amb la peti. Amb les seves ocurrències: Havia previst posar-me aquesta roba! –diu. Previst? Previst? A mi no me hable tan difisi, eh? Sufície? M'agrada que facin servir certes paraules. Que no tot sigui: això, alló, tia... que algun gen boig se'ls hagi colat de mi... :)

Faig un cafè acompanyada. M'agrada saber que el segon café del dia el puc fer acompanyada, si vull. A banda de comptar amb mi en el primer. I em poso els cascos per treballar. Música. Avui la mateixa cancó tota l’estona. Que vagi calant fons el missatge del dia (no, no us diré quina). I sento que me’n vaig del món exterior i començo la feina, sí una feina, la meva, difícil d’entendre, però que m’agrada. Malgrat tot. Passen les hores. Tinc curs de comptabilitat però decideixo no anar-hi. Estic inspirada i vull aprofitar. Tinc unes companyes magnífiques, en dies com avui ho agraeixo. I ric, entre expedient i expedient.

A mig matí surto a esmorzar. La realitat em colpeja, tants anys desitjant sentir el seu dubte, i ara, mentres fem un café no sé què dir-li. Ni com. Torno al meu món. Més música. Més jo. Més oblit.

Em truca el meu àngel. Riem. Ens escapem al nostre món. Tot un plaer. Encara que ni ell, ni jo, diem el que sentim. No cal. I ho espatllaria. Segur.

Un negoci a mitges em trenca per dins, però fa adonar-me que he canviat. Que ho necessito, que la núria d’ara no farà del problema dels altres un problema seu.

Poc abans de marxar una companya de les de tota la vida em diu que “M’aprecia. Molt” (quina por quan algú comença el monòleg amb aquesta frase... ja he begut oli, penso). I continua dient: “L’escot que avui portes, en fi, es pot malinterpretar. T’ho dic perquè els homes... Bé, de vegades, si veuen que portes aquest escot potser pots tenir problemes perquè pensen de tu coses que no són. Ho dic pel teu bé” . No vull problemes amb ella així que decideixo tranquil·lament i sense justificacions dir-li el que penso: “T’agraeixo que em donis la teva opinió, de debó, però continuaré posant-me escot cada vegada que em vingui de gust. I, per cert, això no atorga cap dret a ningú, excepte el de mirar. Cosa que accepto, i fins i tot, segons com, m’agrada. Perquè em puja l’ego. L’ego de dona fora de circulació.” S’acaba la conversa. Naturalment.

I ja hem arribat a l’hora de dinar. Fa tant que no ens veiem! El meu millor amic, el meu ex com m’agrada referir-me a ell. Perquè sí, perquè és possible ser amics. Sí, tants anys després. I compartir taula, i abraçades, i present, futur i passat. T’estimo.

Tornant cap a casa sóc partícep d’una seqüència al metro: un seguidor de l’Atlètico de Madrid fa una foto a una viatjera. Un cop feta,la foto, li diu: “Te he hecho una foto. Cuando viajo me gusta fotografiar aquello que conozco. Y las personas que me gustan. Si te molesta, la borro” Ella flipa, jo, també. No oblideu que m’agrada escoltar converses. Miro el noi, miro la noia. “No, no”-diu ella amb veu de poc convenciment. “Gracias”-respon ell.

He de pensar en dir-li a la meva companya de feina que no pateixi, que malgrat l’escot, la foto li han fet a la noia del meu costat. Més jove, més bonica. I més tapada. Tot a lloc!

Ja a casa obro el pc i entra un missatge que em fa plantejar el meu present. Que em fa sentir que no estic sola, aquí a Orion. Que potser, tots, sense voler, ho estem, en una altra dimensió però no ens atrevim a confessar-ho.

Canvio gimnàs per matriculació de campus esportiu al juliol. Recullo a una, a l’altra. Xerro, ric, divago. I quedo amb la relació d’amor/odi. Enmig del carrer. Cangur. Nenes. Riures. Atacs. I em faig el làsser al bigoti. Perdó al llavi superior.

Sopars, teles i el dia està a punt d'acabar.

I em sento feliç de viure. Molt feliç. Encantada d’haver-me conegut. Ara, en aquests moments. Sí, demà serà un altre dia. I jo estaré esparant-lo amb els braços ben oberts.

divendres, 14 de maig del 2010

La Vida de los Otros

Sí, és el títol d'una magnífica pel·lícula. Però, a banda, és alló que a mi m'agrada tant i tant saber: Com és la vida dels altres!?

És, segurament, una barreja dels anys en què vaig treballar com a cambrera al bar/restaurant dels pares, al càmping, a una fonda, i als milers de llocs que el pare "organitzava" (aix!)i sentia tantes històries diferents. Les que no m'explicaven, les imaginava. O intuïa. O sommiava. I, sí, clar, un defecte professional: a algú que li preguntes quant cobres, on treballes, estàs casat/da, tens fills, on tens els teus diners -i quants en tens- i a quina ONG li dónes part de la teva parcel·la de "bona persona" no li costa gens explicar-te la resta del seu dia a dia. I, naturalment, si t'ha d'explicar qui se li ha mort i què hereta... ni te cuento!

Així és que sí, he estat partícep (per feina, però també per plaer) de moltes històries dels altres, blancs, negres, grocs, blaus, rics, molt rics, pobres i molt pobres. Històries curioses, divertides, originals, increïbles, alegres, romàntiques, però també molt i molt tristes, doloroses, injustes. I suposo que per això, i perquè sóc humana encara que m'entesti a creure que sóc d'Orion, tinc per costum, i sense que em suposi cap esforç, parar l'orella quan algú, prop meu, explica una història, o parla, o pregunta, o senzillament conversa.

Sí, és defecte de fàbrica, i professional. Però n'estic encantada. No tant els meus companys de feina, suposo, ni els de gimnàs, ni els d'autobús, metro, sortida d'escola...(tot i que no se saben escoltats ja que la cara de pòcker ajuda força)

diumenge, 9 de maig del 2010

Tema per a un relat!

Dimarts passat, al Taller de Relats, últim dia de classe, el Joan ens va demanar que descrivissim una escena: Un petó en un sofà (Taller de relats, relats, relax, no, relattttts... aquesta ha estat darrerament la meva contesta a la pregunta dels companys i amics que em deien: Vas a un taller de relaaaaaaaax?)

Ja us ho dic ara, a mi el romanticisme em supera i el tema ditxós em va agobiar una mica. Aquell límit que habitualment no sabem distingir entre el que és cursi, romàntic, carrincló o... Bah, tant és, deixem aquesta qüestió que encara revisareu algun escrit meu i tindreu proves per acusar-me de cursi (no, si us plau!). El cas és que de seguida el profe, the boss, ens va donar idees: podia ser un relat d’humor, d’amor, tràgic, policíac. D’acord, així sí jugo.

I aquest és l’escrit que finalment vaig fer, pensant en aquell petó:

“Me la miro novament i encara no m’ho crec. Sóc feliç. Em sento feliç. Dorm amb els seus llavis agafant un dels meus mugrons. Respira tranquil·la després de l’esforç, i de la satisfacció de sentir-se plena, estimada i, ara, acaronada.

Mig obre un dels seus ulls i em somriu, somriu al meu rostre, al que pot entreveure del meu rostre, i jo li torno aquest gest mentres l’abraço novament i les llàgrimes comencen a negar els meus ulls i a caure damunt del sofà. Aquest nostre espai tan íntim.

Obre els ulls, ara ja per complet, sense deixar de tocar un dels meus pits. Sento un plaer immens, un plaer desconegut fins unes setmanes enrere. Un plaer inclassificable i que no sabré com verbalitzar si ella, algun dia, m’ho demana.

Mentres li faig un petó, i un altre, i encara un altre, penso que no puc demanar més a la vida, ara, en aquests moment... sóc tan feliç: alletar la meva filla és una sensació única!”