dimarts, 30 de març de 2010

Tancat per Vacances

...sí, sí, estic de vacances. Mandroses. Sofing. Nenes. Roba. Cuina. Res. Dormir. No pensar.

Mmmmmmmmmmmmmmmm... tot un plaer, un autèntic plaer! I sí, acompanyada d'alguns de vosaltres. Gràcies, gràcies. Sou genials.

I bé, ara, fins que torni de Vitòria... no tindré connexíó.

A banda que la meva inspiració s'ha anat a fer la poca-solta amb la inspiració de la meva estimada Etèrnia, oi? què deuen fer ara totes dues?

Si teniu temes dels quals voleu que escrigui només heu de fer-m'ho saber que jo, com sempre, faré el que em surti del nas. Això sí, estimant-vos el mateix!

Petons a dojo!!!

diumenge, 21 de març de 2010

L'Entrada sense Sortida

Total, un dia arribo a la feina després d’esmorzar, sí, aquells vint minuts que tenim tots els funcionaris (i alguns acumulem també al nostre compte les fraccions de vint minuts de qui no surt a esmorzar) al que anava, tornava d’esmorzar i veig un correu d'una companya de feina:

"M'he trobat a terra una entrada d'Estopa, com sabeu no m'agraden gaire així és que no aniré al concert. Algú la vol? El primer que respongui la guanya!"

I, és clar, una addicta a Estopa com jo, davant aquesta oferta, contesta: "Mía!"

I sí, en menys d'un minut ja tenia l'entrada a les meves mans. Mmmmm… La Farga, 22h, 24 d'abril. Perfecte, perfecte. Ara només havia de trobar parella de ball: fàcil, sicilio. I comprar una altra entrada! Truco el meu sant, de vegades dimoni, i em diu tot entusiasmat amb la idea de venir al concert amb mi: bueno, si no encuentras a nadie más que te acompañe pues iré!

Davant la total predisposició: Oído cocina.

Missatge a la SP... i tant, m'hi acompanya! Bien! Em poso mans a l'obra a comprar una altra entrada. Res, nada, nozin: esgotades. Això sí, les pots comprar a la "revenda" de tota la vida ara dissimuladament on et vénen un clip, o un tap de boli, i et regalen una entrada pel módic preu de 70/80/90 euros. Despeses, en funció de la pàgina web, a banda.

Quina ràbia formar part d'aquest món negociador! No vull, m'hi nego. Vale, t'hi negues, doncs estimada Núria et quedes amb un entrada, sempre hi pots anar sola. No penseu que no m'havia passat pel cap! No, no és bona idea. Millor la venc. La poso a la venda aprofitant que pengen nou dia per un altre concert a la pàgina oficial. L'Olímpic de Badalona, el 19 de juny. Oks. Entrades nominatives, en teoria per evitar la revenda. A nom meu i del dimoni amb qui comparteixo, per poc temps, hipoteca.

...l'endemà tota feliç em desperto i em dóna per pensar (cosa que ja diu el Q... no ho facis, pensar fa burro) però m'hi poso de bon matí, repassant els meus dies immediatament anteriors i els que, tot just, estan per venir: Ôsssssssssssstia, el sopar de final de curs de l'escola de les nenes... és el 19 de juny. Fantàstic. No passa res, que no cunda el pànico, parlo amb la meva germana gran: Al nen encara li agrada Estopa? (primer concert del nen i l'aina fa dos anys) Bueno, li agrada més el rap (rap, hip-hop, no sé quin nom va donar a la "música" que ara escolta el meu fillol). M'és igual, li regalo dues entrades pel seu cumple, li agradin o no.

Començo a odiar els Estopa.

Mentres tant segueixo amb el tema de la venda de la ditxosa entrada encara pendent: m'escriu una noia, em diu que en una hora em truca (cosa que no fa), un noi que m'ofereix deu euros més (la he posada a la venda per 50€), i un tercer comunicant que es posa realment trist quan li dic la seva posició al rànking de compravendes.

Què faig? He de decidir-me: la noia no em truca, una menys. Penso que el noi que m'ofereix més diners podrà trobar-ne fàcilment una altra. Així que el tercer... li envio un sms: Si encara t'interessa, és teva! Em truca als dos minuts. Li faig un tercer grau sobre el seu interés pel concert: li agrada Estopa des del primer DVD, els seus amics hi van i ell s'ha quedat sense entrada... em sembla creÏble. I em surt la vena mare.

- D'acord, te la regalo, la pots venir tu a buscar?

I sí, li falta temps, l'endemà en tren, des de Granollers, la vé a buscar.

Feina feta, amb bronca inclosa amb el dimoni, ara ja sense cap mena de dubte, perquè em considera una happy flower que acaba de deixar passar 50€.

Què sabrà ell!!!

Jomateixa

(IGM, gràcies per entendre'm!!)

divendres, 12 de març de 2010

La Trucada

Riiiiiiiiiiiiiiig!

- Síiiiiiii, què vols ara?

- Perdona, molesto?

- Sí, tu sempre molestes, ja ho saps.

- Sí, sí, ho sé.

- Va, digues, què vols?

- Bé, tinc un petit conflicte, que…

- Laboral? Perquè si és laboral no m'interessen gens els teus conflictes.

- No ben bé!

- I ara què coi et passa? Ja t'has tornat a enfadar amb algú? T'han fet plorar novament? Quan creixeràs!!!

- No, no, perdona, no és res d'això.

- Doncs, enllesteix, nena, que estic ocupat. Què?

- Se m'ha perdut el percing…

- Doncs busca'l, no m'atabalis a mi per tonteries com aquestes.

- Ja, ho sé, ho sé, perdona, perdona, però és que no el trobo. Bé, és un que tenia a, que m'havia fet a, que un dia, que jo… no sé com dir-t'ho.

- Està clar que continues tan figa com sempre, tant com te les dónes de valenta, de madura, de... Bah! No sé ni que faig parlant amb tu. Perdre el temps, com sempre!

- És que, bé, mira, t'ho dic, se m'ha perdut dins la vagina. Puc pujar al teu despatx i m'hi ajudes?

- (…)

- Hi ets?

- Hi sóc, hi sóc. Res, esto, sí, puja, és clar, puja, per una companya el que calgui.

- Gràcies, sabia que tot i ser una feina incómoda podria comptar amb tu. Gràcies. Ets un encant, sempre tan amable. Fins ara!

- Sí, sí, fins ara.


dijous, 4 de març de 2010

Fem feng?

Borron y cuenta nueva?

Dilluns vaig fer això sense voler. Bé, diu la meva estimadíssima i de qui per sempre estaré enamorada, NC, que va ser feng shui. Anda ja! Vaig fer neteja, quin feng shui ni òsties.

No sé ben bé el motiu però vaig entrar al correu (l'únic real, útil i vàlid que tinc) que faig servir fa més de cinc anys i que entre tots paguem (atc som tots?) i novament vaig començar a rellegir. Rellegir i entristir-me: prop de 200 correus em recordaven el meu passat. Poc objectiu, tot s'ha de dir, perquè tendim, tendeixo, a engrandir les situacions negatives i empetitir les positives. Si és que ja m'ho diu el novament estimat "A": pensa en positiu i serà positiu, pensa en negatiu i serà negatiu.

Es veu que tenia les hormones ballant pel meu cos, cap, cul, cant, cony (?) i necessitava castigar-me: Núria, recordes quan aquell et va dir prou? quan aquella et va deixar sense explicació? quan des de Bélgica vas rebre un cop de porta o des de les illes -Eïvissa, concretament- van passar de l'amor a l'odi? Doncs aquí ho tens. Sóc aquí per servir-te: llegeix i plora, i pensa en què no vals res, en tant com has perdut, en...

Doncs, no. Mira, no. Vaig començar a poc a poc, primer, mirant i mirant destinataris i lletres, i amb fúria després: fet, esborrat, un altre, aquest també, més, més, més... prou! Cinc anys de passat esborrat. Prou. I ara les adreces, una a una: a, b, c, d, e...
Buf, buf!

I prou. Punt. Res. Tranquil·litat. Pau. Harmonia. Jo. I l'inici.

Mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm...

Dejadme nacer que me tengo que inventar!

(Gràcies per ser-hi, sí, sí, a tots, però a tu, i a tu, i a tu... i qui no hi és, qui ja no hi és, és perquè així ho ha decidit)

dimecres, 3 de març de 2010

Y sin Embargo

Encara és de nit, o ja és de dia, però es lleva. Ha pogut controlar no dir el seu nom. El seu nom, que li sortia per tots els poros de la pell, pels ulls, pels llavis, i de les mans, sense voler. I recollint-lo, el tornava dins seu. Al cor, al ronyó, al fetge als órgans vitals que necessiten d’aquest nom per poder funcionar correctament. Per voler-ho fer.

Té la cançó de Sabina al cap.

La busca, i la troba. I s'adona, aleshores, i la interpreta, i es castiga davant la veritat.

Sap que no és la primera: és i serà la segona, ell tornarà sempre a l'inici.

Penedit o no.

Encantat o no, d’haver-se conegut tornarà, al niu on ella, a qui sempre ha estimat de veritat, o ha necessitat, o amb qui s'ha acostumat a viure, l'esperarà; vingui d'on vingui. De qualsevol o no. I, així, mentres llegeix la cançó no pot evitar reviure les abraçades i petons, les mirades, el contacte d'una mà que li diu molt més que no pas mil paraules.

Però té la cançó al cervell i amb marcador vermell s’encarrega de fer-li el repàs sencer. Paraula a paraula, frase a frase. I té la pregunta que ella li va fer, que es va atrevir a fer, fent voltes al seu cap: per què ets amb ella si no l’estimes?

I repassa la cançó novament.

I lamenta haver fet la pregunta equivocada. I la canvia: per què ets amb mi si només l’estimes a ella?

I aleshores, tanca novament el cor, i la ment, perquè sap que sempre tindrà l’honor barat, trist i vulgar de ser la cualquiera amb qui l'enganya, a ella, de tant en tant.

Res més.

dilluns, 1 de març de 2010

Un Any Després

Mmmmmmmmmmmmm... no és just, ens vas prometre fer l'obra sobre el Miguel Hernàndez i va i te mueres!

Me sobra el corazón

Hoy estoy sin saber yo no sé cómo,
hoy estoy para penas solamente,
hoy no tengo amistad,
hoy sólo tengo ansias
de arrancarme de cuajo el corazón
y ponerlo debajo de un zapato.

Hoy reverdece aquella espina seca,
hoy es día de llantos de mi reino,
hoy descarga en mi pecho el desaliento
plomo desalentado.

No puedo con mi estrella.
Y busco la muerte por las manos
mirando con cariño las navajas,
y recuerdo aquel hacha compañera,
y pienso en los más altos campanarios
para un salto mortal serenamente.

Si no fuera ¿por qué?... no sé por qué,
mi corazón escribiría una postrera carta,
una carta que llevo allí metida,
haría un tintero de mi corazón,
una fuente de sílabas, de adioses y regalos,
y ahí te quedas, al mundo le diría.

Yo nací en mala luna.
Tengo la pena de una sola pena
que vale más que toda la alegría.

Un amor me ha dejado con los brazos caídos
y no puedo tenderlos hacia más.
¿No veis mi boca qué desengañada,
qué inconformes mis ojos?

Cuanto más me contemplo más me aflijo:
cortar este dolor ¿con qué tijeras?

Ayer, mañana, hoy
padeciendo por todo
mi corazón, pecera melancólica,
penal de ruiseñores moribundos.

Me sobra corazón.

Hoy, descorazonarme,
yo el más corazonado de los hombres,
y por el más, también el más amargo.

No sé por qué, no sé por qué ni cómo
me perdono la vida cada día.

De "Otros poemas" 1935 1936
Miguel Hernández