dissabte, 27 de febrer de 2010

Deures Pendents...

Vaig néixer un 22 d’agost del 69 a Barcelona, era dilluns, o dimarts, de fet no importa...

Fa uns dies, en la darrera visita, la Núria, la meva psico, la que m’ha ajudat a fer les paus amb la vida, em va posar deures: Escriu un llibre sobre la teva vida.

Així, sense anestèsia: Escriu un llibre sobre la teva vida.

I no només això, pensa en com seran les tapes, dures o toves, en el títol, evidentment, també. Pensa a quina secció de la llibreria el posaries: acció, aventures, tragicomèdia? Pensa en l’ìndex, els agraÏments, la quantitat de pàgines, pensa en... buf!

D’això fa més de dues setmanes i encara no m’hi he posat. No, no és fàcil. Sí, és clar, m’agrada escriure, reflectir el què penso, el què veig, el que m’envolta però ... parlar de mi??? Parlar tota l’estona de mi???

I, és clar, naturalment, per on començo? Des d’ara i cap enrera? Seria com no donar importància al present i, francament, estic encantada del meu present!! O des del principi? I quin principi? Els meus pares es van conéixer i casar a Suïssa, o bé, vaig néixer el 22 d’agost del 1969, o bé, el primer record que tinc és...? ho heu pensat? No, de debó, ho heu pensat? No és fàcil, no de no, que deia la joma. No.

I com divideixo els capítols? Per anys? Per cicles escolars (EGB, BUP i COU, Universitat, i Món laboral)? Per parelles? (tres, de fet, com aquell que diu) Per etapes importants (nena, adolescent, jove, immadura actual)? Arrrrrrrrrrrrrrrrggggggggggggggg.

Total, és dissabte, he dinat amb dues cerveses i tinc el cap emboirat, vaig a fer la migdiada i després m’hi poso... (Pensad, pensad, malditos!)

dijous, 25 de febrer de 2010

La Cova

Ara necessito espai i temps.

I distància.

Entrar en la meva cova.

Aïllar-me (voy a ver si me encuentro dentro de mi piel y comprendo porqué nada puedo entender). Saber on sóc, i cap on vaig, o només aturar-me per no continuar per esma, per inèrcia, sinó per desig, per voluntat.

No sé com li dieu vosaltres en aquesta necessitat. Ni si la sentiu (sí, alguns sí, ho sé, l’ he viscuda de prop o de lluny).

Necessitat de connectar amb mi, amb el meu silenci, no permetre que la ment parloteixi.

Un Ommmmmmmmmmm per després tenir forces i tirar endavant novament. Un kit-kat amb tot el que m’envolta, o gairebé tot.

Espai i temps.

I distància.

Un petó!

dijous, 18 de febrer de 2010

Temps era Temps

Mentres ara escriu, cervesa en mà i música de fons, Fito, en un petit reset del seu dia recorda el moment en què, fa unes hores, va deixar anar l'Esther que hi havia realment dins d’ella . I envermelleix en situar-se novament en aquells instants.

...


Ja s’ha fet gran, segurament, si tot evoluciona d’acord amb la llei natural de la vida (aquella que no acostuma a acomplir-se) està en l’equador de la seva existência. El cos comença a recordar-li també dia a dia, en petites coses: S’adorm al sofà, alló que sempre havia odiat de la seva mare; s’enreda en llargues explicacions per dir allò que abans només necessitava tres paraules per fer entendre; comença a matinar; a recordar amics que fa temps que no veu; a voler experimentar...

Experimentar. Sí. Cadascú té el seu moment i, pel que sembla, el seu moment ha arribat amb quinze, vint, trenta anys de retard.

Està a la feina, davant de l’ordinador. De fons, als cascos, música de jazz, Diana Krall. Un expedient important li ha pres part del matí. De cop, com un cuc bellugadís, alié, un pessigolleig estrany li recorre el sexe. Nota com s’humiteja. Aixeca el cap, se sent incómoda, ningú l’observa, però no sap com reaccionar. Té un sentit del ridícul, de la vergonya massa interioritzat. Pensa que tots li estan llegint el pensament, o el plaer que està sentint.

Buf!

Ja està, ha marxat. Es relaxa novament. Ho pateix com un càstig enlloc de gaudir-ne. Mai, mai ha sentit una sensació tan humida al seu sexe sense haver-hi un... un home al costat. I no un de qualsevol, naturalment. El seu, amb el que ja fa més de vint anys que comparteix dies i nits. Però poques fantasies, darrerament.

Comença a sentir suors, se sorprén perquè no du samarreta interior, i tot i això té calor. Normalment, a l’hivern porta sempre els ronyons coberts amb una samarreta de cotó, un altre missatge que li recorda la seva edat. Com el vostè amb que ja fa un temps comencen a tractar-la quan va a comprar.

Va cap al lavabo, necessita remullar-se... la cara. Està ben vermella. Entra al water, pixa, s’eixuga i nota com el paper rellisca. Està ben molla, el fluix transparent que envaeix la seva vagina li recorda l’excitació que intenta amagar-se fa estona.

Què fer? Què faig? Sempre he pensat que no tenia sentit. Mai he estat capaç de. No toca, ara ja. No té sentit. Jo, ara.

Encara són les dues. No creu poder suportar una hora més. Voldria ser a casa per dutxar-se, no vol tenir aquesta sensació nova, desconeguda, no la vol... la tem, la desitja, no la vol, tot i estar gaudint, està patint, està... déu, prou, prou.

Quan arribi a casa...

Les tres. No sap què fer, si marxar a casa i... o bé. Els sufocs encara li duren, el pessigolleig, la necessitat de passar-se una mà pels pits. Nota els mugrons erectes, reclamant-li atenció. El viatge en metro és etern. Etern.

Encara he de fer els entrepans. Faré tard. No puc. Ara no. Què faig?

Està molt excitada, molt excitada. No es reconeix, però no li importa. Encara pujant l’ascensor, amb el pa calent en una mà es decideix a deixar lliscar l’altra mà dins els pantalons ajustats. Cedeixen i la calça es retira com si durant tot el dia l’hagués estat esperant.

No sé, no puc, he d’anar a l’escola, ara no... buf!

S’ofega. Té calor, com si tingués febre.

Prou. Prou. Mai, en quarant anys ho he fet. És hora, ho necessito, la primavera s’avança, em crida.

Ràpidament es treu les botes, els pantalons, intenta pensar en ell. En la darrera conversa amb ell. En com se la mirava. Com mirava, dissimuladament, el seu escot. Els seus pits enèrgicament empresonats. Com l’estava desitjant, malgrat la prohibició tàcita, malgrat l’amistat, malgrat...

Mmmmmmmmmmmmmmmm. Es toca per sobre de la samarreta, ara hi posa la mà a dins, s’apreta el mugró dret, ara un, ara l’altre. Més, més. Comença a perdre el sentit d’on és. Les calces li fan nosa, li ve de gust posar-se la mà per la vora de l’elàstic, com fent-ho d’amagat d’ella mateixa. Retira el tros gairebé inexistent de roba i es posa dos dits dins la vagina, mentres un, maldestrament, acaricia el seu clítoris ara ja ben gros.

Els llavis, el clítoris, tot gira, mugrons, crits, pits, humitat, desig, està sola, ho fa, és ella, està a punt, a punt, a punt... aaaaaaaaaaaaaaaaaaah!

- Esther, Esther, estàs bé?

...

Déu meu, déu meu. No ho tornaré a fer mai més. Mai més. He trigat quaranta anys. Mai, mai.

Sap que durant molt de temps recordarà la cara de la seva sogra mirant-la amb els ulls fora de les òrbites, amb expressió de no poder creure el que està veient, de...

Buf!

divendres, 12 de febrer de 2010

El col·leccionista de Somnis - Maria Mercè Roca



Hoy, esta tarde, yo también he visto al coleccionista de sueños ajenos. Su coleccionista particular que tan bien ha sabido retratar, dibujar, imaginar…soñar, querida Maria Mercè.

Sí, él también me ha visto pero no se ha acercado a mí, aún busca a la joven del sueño erótico. La chica de la boca rojiza que consiguió que él empezara, por fin, a soñar. Despierto. Dormido. Con la angustia que produce el amor no correspondido, el amor esquivo. Con el miedo de no saber controlar el corazón cuando se hace necesario para sobrevivir; cuando empieza a acelerarse con solo pensar en la persona amada… con solo soñar con quien nos está robando la vida. Minando las fuerzas. Día a día. Noche a noche.

Quería detenerlo y explicarle que a menudo sueño con el pasado. Con mi pasado. Y me tortura que sea así, pero no puedo evitarlo, porque no soy capaz –aún?- de controlar mis sueños. Sí, durante el día, sí. El día me pertenece, he conseguido dominarlo yo, que domine mi presente, el real; que se imponga la ilusión por el futuro. Pero de noche, en la oscuridad, en el silencio, mi mente dormida empieza a parlotear, a recordar una y otra vez, una y otra vez… Esas horas de brujas y ángeles donde ya no tenemos el control y nos asaltan los miedos acallados. Entonces, mi mente, viaja hacia atrás y me sitúa en un punto de no retorno. Del que no puedo huir, como entonces no fui capaz de hacerlo. Y vuelvo a sufrir, a revivir, a sentir…

Cada noche. Cada noche. Y así, al alba, me despierto con la sensación de que todo ha sido real, y necesito abrir los ojos, y repasar el presente de nuevo, con la mente ya bajo mi control de nuevo… Y lo descubro intacto tal y como lo dejé cuando el sueño ganó la batalla.

Entonces, bajo hacia el puente, donde sé que lo encontraré, dibujando su presente en el agua tranquila del río, y le hablo: “Querido, quisiera explicarle, a usted que necesita de sueños ajenos para poder construir los suyos propios, que yo puedo ayudarle. Y que usted… me puede ayudar. Compartamos!”

dimecres, 10 de febrer de 2010

DeSiGUal

No es trobava gaire bé, darrerament. Portava uns dies cansada, desanimada. No avançava a la feina, se li feia costa amunt per primera vegada des del canvi de planta. Buf, el que són les coses, anys i anys esperant, i ara no tenia ni prou clar que fos el que realment desitjava.


Época de rebaixes. Què poc li agrava en ella aquesta bogeria que se li desperta a la gran majoria de ciutadans, compradors compulsius o compradors ocasionals sense distinció. Comprem, comprem. Però potser necessiten tot el que compren?, acostuma a preguntar-se. La seva cap, en més d’una ocasió, havia arribat a la feina amb una faldilla (horrible, per cert, carrinclona, per més dades) fent gala, contentíssima, de la seva saviesa com a compradora: “Mireu, m’acabo d’estalviar 70 euros, una ganga, en costava 300 abans de les rebaixes i jo me l’he emportada per 230. N’estic encantada!” I ella, sense poder reprimir una ganyota imperceptible (gairebé interior, és clar, no estava “el horno laboral pa’ muchos bollos”) pensava si la seva jefa encara no coneixia la diferència entre gastar i estalviar. O malgastar, en aquest cas. En fi, cada any era el mateix, i en feia tants que treballava allà…



Va sortir de la feina sense gaires ganes de res. Li feia ràbia però necessitava uns pantalons. I no, no perquè fossin rebaixes i calgués comprar, estalviar, gastar o malgastar. Sinó perquè finalment la seva dieta demanava a crits canvi de talla. Mmmmmm, la 38, ja. Mai no havia estat en aquest número que li semblava lluny. I més ara, a la seva edat. Sí, sí, aquest cop, el règim rutllava…



Va agafar el camí cap a la seva botiga preferida: outlet i de rebaixes! Jajaja, sí la seva jefapija la veiés entrar-hi, la feia fora de cop de l’oficina. Per no tenir “classe”. Alló no era ni Versace, ni Furest, ni evidentment Gucci o Custo.



Li agradava aquella marca, i amb aquells preus més encara, i intentava no renunciar-hi, tot i que el seu fons d’armari fos més reduït que si anés a Zara o Mango. Però per què sempre necessitava justificar-se pel que feia!?



El va veure només que va entrar-hi: jove, bastant més que ella, amb un jersei vermell i uns texats estrets molts insinuants (si més no en ella li ho va semblar); els ulls grossos i d’un blau intens, cabells curts. Tan sols van creuar la mirada un segon. Ella, però, va retenir la seva imatge a la retina. De ben segur que ell ni s’hi havia fixat. Normal, gairebé li doblo l’edat –va pensar.



S’acostà a la zona de pantalons de dona. Bé, bé, serà arribar, provar-me’ls i marxar pitant. Encara tindré temps de fer una cervesa amb l’Esther abans d’arribar a casa. Buscant la talla, la nova talla, va veure com s’acostava a prop d’ella, a menys d’un metre, estava arreglant els penjadors de les camises al seu costat. El va mirar descaradament, aleshores, i una rampa elèctrica la va fer sortir del seu ja habitual estat de letarg. Va enrogir sense saber si ell s’adonaria. Buf, estava excitada, força excitada. Déu, però si podria ser el meu fill, va pensar, però si jo ja n’he fet quaranta!



Va agafar un parell de texans i va entrar a l’emprovador (continuaven fent-li mal els ovaris, com dies enrera, però ara d’una manera diferent). Era prou ampli i el mirall li permeté veure el reflex de la seva realitat. Sí, més prima que uns mesos enrera, però mare de dos nens, gairebé adolescents, o preadolescents, en tot cas, pesats, mandrosos i contradint a cada moment tot el que ella els deia; casada amb la parella de tota la vida amb qui semblava que ja s’ho havien dit tot; secretària a la mateixa oficina on va anar a fer les pràctiques quan va acabar l’FP…i superant just ara l’equador de la seva vida. Quaranta anys, es va tornar a dir.



Amb gest cansat, va deixar els pantalons damunt la cadira i tancà la cortina. Desitjava, malgrat tot, que ell, amb qualsevol excusa, s’atrevís a entrar, que s’hagués adonat de com l’havia mirat, ella, de com se l’havia menjat amb els ulls. Que entri i m’ofereixi un altre texà, va sommiar. Aquest pensament va fer que el seu cos comencés a excitar-se. El seu sexe, humit ara, li recordava que era viva. La cridava, i ella, va voler respondre: sí, per què, no?, es va dir. No tenia molta experiència, ni es masturbava habitualment, ni molt menys s’excitava mai d’aquella manera… però la imatge gravada, el record d’aquells ulls i els seus dits ara ja amb un ritme fantàstic, la van ajudar a arribar a l’orgasme més salvatge que mai hagués pogut imaginar. El corrent eléctric que tan sols uns minuts abans l’havia sacsejada va donar lloc a un esclat de plaer que va saber esmorteir amb la mà lliure.



En un no res ja tornava a estar vestida, tranquil•la, relaxada. Va sortir i va pagar els pantalons que ni tans sols s’havia emprovat. En el petit paper que ell (el mateix noi que feia uns segons li havia provocat un extasi genial) li va lliurar per tal que signés la compra amb tarja va escriure-hi unes paraules abans de tornar-li.



Li dedicà un somriure directe, agraït, i girà per marxar sense perdre’s el gest interrogant que ell li enviava mentres llegia: “Gràcies, feia temps que no ho passava tan bé!”.

Buf!


Prince - Kiss


divendres, 5 de febrer de 2010

L'àngel

Existeixen els àngels? Sí. Sí, no en tinc cap dubte.

Un àngel és un somriure després del de fred i del gel. Sense preguntes, ni respostes, només amb la tendresa de qui sap què vol esperar, i per què. O, potser, sense ni tan sols preguntes perquè no li calen respostes.

És algú disposat a donar-te el seu suport en tot moment. Al teu ritme, al que tu marquis. Sense demanar res més. Perquè ja li està bé tot alló que pugui rebre.

- Bon dia, hola feo.

- Hola guapíssima.

Quan estàs trista, insegura o quan vols companyia,  quan necessites diners, alegries, una espatlla, mimitos, somriures, o explicar. O callar. El silenci d’algun matí on pots no dir res perquè la companyia tot ho diu.

És qui t'acompanya al cotxe d'un desconegut... sense preguntar; però agraït si li fas saber, amb el temps, que tot està bé.

És qui no et jutja. Qui t'admira sense dir-t'ho.

És compartir la tranquil·litat amb qui no busca, però troba, i no enyora perquè té.

Gràcies, encara que, de ben segur, i com sempre, no hagis entés res.