dimarts, 19 de gener de 2010

El Pacte

Mira novament la safata d’entrada del seu correu. No. Res. Fa dies que no rep cap correu seu. Sap què li dirà, ell. Sap també què li dirà, ella. Tot i així sembla que li agrada seguir el camí marcat tàcitament. Per l’un, per l’altra.

Fa ja més d’un any que dura aquest pelegrinatge epistolar virtual i sempre amb el mateix format: pregunta, resposta, comentari.

Quan ja fa estona que no hi pensa -un expedient demana a crits tota la seva concentració- els cascos on té sintonitzada la seva emissora preferida li envien el senyal acústic d’entrada de correu nou.

Marca l’enviar i rebre. I sí, ara hi arriba, amb un mig somriure veu el seu nom a la bústia d'entrada. Un missatge sense assumpte, com sempre. Està conveçuda que no li'n posa perquè no sap ja quin tema podria resumir el que li vol dir. Tant de bo, deu pensar, en trobés un que fes que ella canviés de parer. El fons del missatge és el mateix de sempre, tot i que les paraules canviïn, o el to, la ràbia, l’alegria, o l’esperança que es pot llegir entre línies.

Ella, tot i que només una mica, pateix per ell, però també és cert que se sent pujada a un fals pòdium no demanat però no rebutjat.

• He pensat que potser, amb el nou any, bé, no sé, et venia de gust fer un cafè amb mi...

No, ell sap que la resposta serà no, novament.

• No, gràcies, però no.

D’acord, no passa res, serà la seva resposta. Si mai canvies de parer, fes-m’ho saber. O no, jo continuaré demanant –t’ho, setmana sí, setmana no. Mes darrera mes. Any rera any. Cuida’t, li diu. Cuida’t.

Es tracta d’un pacte tàcit, necessari, esperat.

dimarts, 12 de gener de 2010

La necessitat de fer Dissabte

De tant en tant... si més no a mi, em cal fer dissabte. M’és necessari, però em fa taaaaaaanta mandra. Ho sé, sempre ha estat igual, i m’invento mil i una excuses per tal de no posar-m’hi.

Llegeixo, o surto a fer un cafè, o a passejar, o vaig al cine, o miro qualsevol programa de la tele (no més de cinc segons, de fet un dels meus vicis és fer zapping...), fins i tot no faig res. Tot per no començar a feinejar.

Però, inevitablement, davant el caos, en algun moment, la casa em xiula i m’informa de la necessitat real de posar-hi ordre. No, no em xiula: em crida, em prega, em demana, m’exigeix, m’obliga, em convenç. I, aleshores, després de setmanes, de mesos, de només queixar-me perquè no trobo res a lloc, perquè tot està ple d’andròmines inútils o perquè em cal renovar alguns objectes (de més o menys utilitat) sembla que comencen a venir-me les forces necessàries. Mica en mica. Però continuo sense decidir-me, m’aboco al balcó, miro les figures abaix, el cel, els núvol, i no m’hi vull acarar... no encara.

- Però ho de fer, em dic. No pot continuar així, això: entri a l’habitació que entri sento que el desordre s’ha fet l’amo i senyor. El caos domina i jo continuo immóbil, bloquejada. Obro portes, miro, m’entristeixo mentres em sento impotent, inútil, davant de tant desordre. Obro i tanco, amb clau, o no. De vegades només ajusto; sovint el munt de papers, de trastos vells i inútils impedeixen que pugui tancar bé. Ni amb força. Perquè no és amb la força que ho aconseguiré...

I un dia, un gest alié, un comentari sentit de lluny, una conversa amb un amic o un desconegut, em permet decidir-me, m’ajuda a decidir-me.

- La casa no està bruta, Núria, només està desendraçada, posa-t’hi. Notaràs com mica en mica et sentiràs millor, davant els avanços. Però no pretenguis arreglar tota la casa alhora. Fes-ho racó per racó, habitació per habitació, i tancant portes, mirant, abans de fer-ho, des del llindar com has aconseguit una fita més. Comença per la galeria, potser la zona més impersonal, no necessites implicar-te gens (penja-hi algun quadro, canvia les cortines per unes amb molts colors, i crema-hi inciens després de la neteja, de l’ordre). Que sigui aixó el punt de partida cap a espais més difícils, més emocionalment complicats: l’habitació on dorms, on dormiu... Desfes-te de tot alló que et fa mal, que no et convé, que et molesta, per molts anys que faci que ho tens al davant, que comparteixes el dia a dia. Llença productes caducats o fets malbé, res és prou important, allibera’t, buida, endreça calaixos. Endinsa’t en els armaris, allà on mai t’hi has atrevit a posar-hi la mà, per por a no saber què hi trobaràs. Per por d’enfrontar-te a un: “em cal llençar aquest got mig trencat”, “necessito més plats”, “vull una altra alfombra”. Estic cansada de tantes coses que no em calen, que ja m’avorreixen...-em dic.

He demanat ajuda a una amiga, en algun moment he dubtat què havia de llençar, i que no. O em venien records, i m’aferrava als objectes, les fotos, els escrits. Ella m’ha ajudat, com sempre, i ha fet amb mi part de la feina, la més feixuga...

...

Sense adonar-me fora s’ha fet fosc. Ara, malgrat els mesos emprats en arreglar, endreçar, alliberar casa meva d’objectes inservibles estic contenta: he fet molta feina, i veig els resultats, la cuina, el bany, l’habitació, la galeria, l’estudi, les habitacions de les nenes... tot ha canviat.

Em sento tranquil•la, inexplicablement tranquil•la malgrat el cansament. I feliç, i alliberada.

Feina feta. Feina necessàriament feta. Ho he aconseguit, tot i que no acaba tot aquí.

...

Fe d’errates: No puc entendre què ha passat, tot just he rellegit ara el text. Segurament és error d’impremta : allà on diu CASA MEVA o només CASA, heu de llegir EL MEU CAP O LA MEVA VIDA, és d’això del que parlava, del que us volia parlar, és on he estat fent dissabte de debó, totes aquestes setmanes, els darrers mesos... a tots i cadascun dels seus racons.

divendres, 8 de gener de 2010

Piece by Piece

Va obrir el diari esperant trobar-se amb la sorpresa que la Neus li havia anunciat. Girà i regirà les planes: societat, cultura, fins i tot economia. Sempre havia estat imprevisible. Genialment imprevisible, la Neus. I sempre a prop. En la distància. Però a prop. Mirà un per un els anuncis, però res…

Tornà a llegir el correu que havia rebut dos dies abans:

“Joan, sé que et sobtarà rebre un escrit meu. Un escrit tan estrany. O enigmàtic. O poc aclaridor, finalment. Aquest cop no és un joc més, o sí. Però no per divertir-te, no per lligar-te una estona a mi, no per tenir-te entretingut. No. És només perquè no sé com dir-t’ho, com explicar-te… vull posar-hi paraules, per fi sóc capaç, a tant de sentiment callat, amagat. Sé que mai has pogut intuir res, i que tot plegat et sorprendrà, però necessito fer-ho.

Només et demano que durant uns dies, dos, tres, llegeixis el diari, o escoltis la ràdio amb més atenció. Que busquis. Que em busquis allà. On sempre he estat, on ens vam conèixer.”

Va somriure. Ai, Neus, va pensar, sé perfectament per on vas, què vols dir-me. Sempre he sabut dels teus sentiments cap a mi, de la teva dependència emocional… com m’he sentit d’important tots aquests anys sabent-ho…

“Des que l’any 95 vam entrar junts a la ràdio, i després al diari, he suportat el dolor, l’amor, la ràbia, la felicitat, l’angoixa que m’envaïa per no poder ser alguna cosa més en la teva vida. En el teu cor. Ho he suportat en silenci, estoïcament. Però ja no sóc capaç, ara ja no. Necessito deslligar-me. Deslligar-m’hi. Arran del teu, del vostre, divorci, vaig anar coneixent les etapes del dol. Les he conegudes al seu costat, les he viscudes per la mateixa persona que després les he patit jo. Cinc, són. Les cinc etapes del dol per la separació: Negació, Ràbia, Pacte, Depressió i Acceptació”

El somriure del Joan es va anar eixamplant mentres llegia: Ai, Neus, no sé si mai seré capaç de confessar-t’ho, però no, no t’estimo i mai t’estimaré de la manera que tu necessites. Per molt que pidolis amor amb escrits, amb gestos, amb jocs. El plaer l’obtinc de saber-me estimat (com només tu fas que m'hi senti) i això no ho vull pas perdre. Sí, és clar, es egoisme...

“Cinc etapes que sovint se solapen, es cruen, t’arrosseguen endavant permetent-te veure la llum i et fan retrocedir novament cap a l’obscuritat. La primera, la negació. Impossible creure que mai tindré cap possibilitat de sentir-me estimada com jo t’estimo. Va ser un cop baix saber que us anàveu a viure amb la Carme, ma germana. I més encara que fos ella qui m’ho digués mentres tu et limitaves a somriure. No. No. No m’ho facis, Joan, et deia, en silenci. Amb ella no, tan a prop meu no vull. No vull conviure amb la teva felicitat, el teu amor cap a una altra com sempre he fet”

Sí, Neus, recordo els teus ulls, la ràbia davant cada confidència meva. Eres sa germana però et devies a la confiança nascuda tants anys enrera entre nosaltres. Mories en cada aventura que jo gaudia, que jo t’explicava punt per punt.

“La segona vingué aviat: la ràbia. Com t’odiava quan em féies partícep de les teves passions amb d’altres, quan em feies saber l’engany en què vivia la Carme i que m’obligaves a mantenir en secret, com “bona amiga”. Mai has pogut intuir els meus sentiments però cada confessió era una punyalada, Joan.La tercera: el pacte tàcit amb tu, amb ella. Sense cap possibilitat de futur conjunt. Som amics, em deia, som confidents. No el perdo, sempre serà a prop meu. Viu amb ella, però és amb mi que es despulla de ment, de cor. És amb mi en qui confia, a qui necessita, amb qui compta”.


Tornà a mirar el diari. Ara des del principi. Tenia el costum, ella li ho va encomanar, de començar sempre pel final, per la darrera plana. Ara ho feu mica en mica: Portada, Internacional, Política, Catalunya, Barcelona, Societat, Economia, Esports, Cultura… res, no hi trobava res. Començava a sentir-se nerviós. Neus, on és la sorpresa, on és?

“La quarta va ser la més dura: vaig caure en la més absoluta depressió. La vostra relació ja estava plenament afiançada, els naixements del Pau i del Carles, dos anys després, hi havien contribuït. Els estimava tant els meus nebots! Els teus fills: una part de tu, una part de mi. Però aquest amor es tornava tristesa: ells eren un obstacle si mai decidies separar-te per… Tonta, tonta, tonta, encara hi comptava. Sabia que mai et confessaria el meu amor. Ara ja no. Però no volia deixar de creure que potse algun dia, tu, jo…

Va ser aleshores que vaig decidir acceptar la feina del diari, com a corresponsal a Madrid, i fugir. Intentar fugir de tu per no enfonsar-me del tot”.

Els seus ulls, ara mig plorosos, pararen atenció a la veu que a la ràdio donava les notícies de les vuit: Neus Soler Feliu, enviada especial a Madrid del diari El Periódico de Catalunya…

“I finalment l’acceptació. Joan, mica en mica el dolor s’anà transformant en pau. La pau que sempre havia buscat, desitjat, al teu costat, ara la sentia. Lluny de tu. La distància, la teràpia, el teu divorci de la Carme, van ajudar, és clar, a curar la ferida. Però no t’he oblidat. No he volgut oblidar-te.

Estic bé, ara, estic bé. I és ara que sé que puc viure sense esperar el teu amor, sense tu, sense patiment.

Però no vull, Joan. Puc, ho he aconseguit, per fi. Però no vull”.

…ha estat trobada morta aquesta matinada. Neus Soler de 34 anys en feia dos que residia a la capital. Els veïns, alertats pel que semblava el soroll d’un tret, han avisat la polícia i el Samur però quan ha arribat l’equip sanitari la coneguda periodista catalana ja era morta. El seu currículum professional…

dimecres, 6 de gener de 2010

He aprés

Sap que ella no és tothom. Intenta posar-se en el lloc de l’altre. Però hi ha vegades que no ho aconsegueix. Li costa el fer mal perquè sí. I li costa l’adéu sense una explicació: per respecte, per l’amor que hi va haver, perquè hi anidava una mica d’apreci. Qui sap, potser, perquè només fos perquè hi va haver una relació. Petita, gran, mitjana o sense mida.


Ara torna a viure un adéu. Sí. Però ha decidit que vol aprendre’n, no vol quedar-se amb mal regust, amb sensació de buidor, de no haver sabut fer-ho. No. Vol quedar-se amb una nova lliçó apresa. I amb un gràcies aflorint els seus llavis.

- Gràcies!

Sí, gràcies perquè amb tu he aprés que sé oblidar, que sé, sabria, podria, tornar a estimar. Amb tu he aprés que res és absolut. Res. Ni tan sols ell. Ni quatre anys, ni vint. Si de cas tu mateixa.

O jomateixa.

dilluns, 4 de gener de 2010

La Por

Alguien le dijo que volvía después de unos años de excedencia. Era periodista y, por lo visto, se le había acabado el contrato, o las ideas, o la ilusión…con el tiempo supo que lo que se había acabado era el amor.

Enseguida conectaron, esa química que parece unir (o desunir) almas. O mentes. A veces, incluso cuerpos. Se sentía a gusto a su lado, conversaban sobre libros, películas, sobre lo divino y lo humano. Se reían. Básico, para ella.

Ella se casaba, sí. Una boda discreta, tranquila, íntima. Él, junto con otros compañeros bajó hasta el registro.

Trabajaban en equipo, las carencias de uno, las suplía con creces la otra, y al revés. Sí, un buen equipo laboral, mesa con mesa, risa con risa. Hasta un día, aún lo recuerda, y de eso hace ya 14 años, a él se le nubló la vista y se encerró en sus miedos. Enseguida se dio cuenta. Pasaban los días y la relación se enfriaba. Hasta que ella se hartó, quizás fue demasiado impulsiva al preguntar pero lo vio tan claro!!! Te has enamorado de mí? Sí. No puedo dejar de pensar en ningún momento, incluso sueño contigo. Lo siento, lo siento, siento haberte confundido. No importa, lo superaré. Estaban en la terraza de un bar un caluroso día de agosto. Ella empezaba vacaciones y aún puede oír las últimas palabras que él le dijo: Cuídate, Esther. Sí, serían las últimas palabras en diez años, diez largos años.

El silencio se hizo abismo. Ella tuvo dos hijos, cambió de departamento, siguió observándolo, pero ni una palabra más. Ni una en diez largos años.

Falleció su madre y ella se acercó: lo lamento, sé lo unidos que estabais. Gracias, Esther. Sus primeras palabras tras un lapsus absurdo de años. Es un sinsentido, pensó, sigo viendo en sus ojos el deseo, el amor, la necesidad…y así era. Diez años de silencio no habían hecho que la olvidara. No la amaba, era una obsesión, su obsesión. Y eso la ilusionaba, y a la vez temía ese sentimiento que, sin pretenderlo, era capaz de provocar en él.

Reanudaron la relación, hasta que él volvió a gritarle que no podía más, que deseaba que ella abandonara su mente, que su imagen era la pantalla que día a día ocupaba sus pensamientos…no lo soportaba. Y se volvió a producir el silencio.

Comparten trabajo sin mirarse a los ojos, él no es capaz. Catorce años después sabe que sigue dominando su corazón, pero también sabe que no es amor. Y sí, algunos días, cuando lee de otra muerte por amor, por tanto amor, tiene miedo, mucho miedo.



"Aquesta nit serem lliures, i trencarem totes les promeses"