dilluns, 5 de juny del 2017

Llibres 2017

Gener

1 - Quan érem feliços - Rafel Nadal

2 - El hombre más rico del mundo - Rafael Vidac

3 - El vecino de abajo - Mercedes Abad

Febrer

4 - Body art - Don DeLillo

5 - La carne - Rosa Montero

6 - Lena - Jordi Coca

Març

7 - Billie - Anna Gavaldà (què poco me suena que sea una novela suya!!)

Abril

8 - Si a los tres años no he vuelto - Ana R. Cañil (lo acabo porque tengo la mala costumbre de acabar novelas... aaaaaaaaaaaaaaaay!!)

9 - Clown esencial - Alain Vigneau (ains)

10 - Doble fuga de amor y muerte - Jean Legrand (ostia, què lectura dificil donde las haya... para mí)

11 - Cicatriz - Sara Mesa

Maig

12 - Tierra de campos - David Trueba

13 - El insólito peregrinaje de Harold Fry - Rachel Joyce (temps en tinc, a veure si l'aprofito)

Juny

14 - Cuatro por cuatro - Sara Mesa

15 - Perfectamente imperfecto - Walter Risso

16 - Mare i filla - Jenn Diaz

Juliol

17 - Carácter y Neurosis - Clàudio Naranjo (fa por començar-lo... però el primer pas ja està fet)

18 -  Una novela rusa - Emmanuel Carrère (més d'un mes que fa que la llegeixo...)

Agost

Setembre

19 - El patito que nunca llegó a ser cisne - David Calvo (Celopán)

Octubre

20 - Esperando a mister Bojangles - Olivier Bourdeaut

21 - Mi abuela rusa y su aspiradora americana - Meir Shalev (necessito tornar a enganxar-me amb la lectura...)





Pendents: Cynthia Ozick
La otra mitad de mí - Affinity Konar
Tiene que ser aquí - Maggie O’Farrell
La otra mitad de mí - Affinity Konar
Madre e hija - Jenn Díaz
Bonavia - Dragan Velikic
Que me quieras - Merritt Tierce
Morir en primavera - Ralf Rothmann
Que nos juzguen los perros, si pueden - Paul M. Marchand
Caminos ocultos - Tawni O'Dell
Déjame ir, madre - Helga Schneider

dissabte, 3 de juny del 2017

Com menys, menys...

És així, i, vaja, em sap greu, que no dic que no,  però és així, si més no ho visc així.

Com menys em cuido físicament, menys em ve de gust cuidar-me físicament. I malmenjo, malbec, descontrolo horaris d'àpats.

Com menys vaig al gimnàs, més mandra em fa anar-hi, reprendre l'hàbit que, sovint, tan feliç em fa. Com menys hi vaig, doncs, menys ganes tinc d'anar-hi, de tornar-hi.

Com menys vaig al cinema, tot i que sóc sòcia a dia d'avui dels Girona, menys hi vaig perquè més mandra em fa agafar la moto, el metro, o caminar fins allà, mirar la peli, pensar a tornar cap a casa.

Com menys sexe, menys ganes de sexe. Més mandra posar-m'hi tot i que el cos (i ell, és clar) m'ho demanen, més mandra pensar-hi, més excuses...

Com menys estudio per les opos que sé del cert que no tinc ganes d'estudiar, menys estudio. Fins i tot m'he esborrat de les classes i he tancat els llibres que mai no vaig acabar de tornar a obrir.

Com menys escric al blog, menys hi escric. Més excuses invento per no obrir la pàgina de blogger, posar-hi el meu correu, anar-hi a Entrada i començar a omplir de lletres (emocions, olors, sabors) el full blanc que em permet ser jo.

Com menys em relaciono amb les persones humanes (o no humanes, sovint animals per instint), menys ganes tinc de relacionar-m'hi. Més me n'allunyo.

Però quines coses! De cop, mor en Carles Capdevila i el meu cap fa un clic (he de dir que el meu cap n'ha fet milers, de clics, al llarg dels gairebé 48 anys de vida), rellegeixo escrits seus retrobant idees que em van fer sentir-me viva, bussejo en el seu pensament sempre coherent i amb molt sentit de l'humor (necessari per suportar aquesta vida, no sé jo si també l'altra, la vida on ell ara navega), faig que sí amb el cap en moments com quan ens diu que ' ens cal més mala llet i més esperança', i finalment, amb un somriure novament als ulls i als llavis, em dic i li dic:

D'acord, tornaré a esforçar-me per aconseguir allò que desitjo; tornaré a confiar en les persones que m'envolten, les que amb els seus actes em demostren que m'estimen (no amb les paraules, Carles, vas fer bé de recordar-m'ho); tornaré a parlar del que sé parlar: de mi, de la vida diària, dels neguits i pors, de tot i de res, dels fills i dels pares, dels amics i dels companys.

Gràcies Carles per la teva lluita, per la teva manera de viure la vida des de la més absoluta senzillesa però amb  tanta energia, confiança i esperança, pel teu sentit de l'humor i de l'amor, per haver nascut, per haver viscut, per haver mort estimant i deixant-te estimar.





dilluns, 17 d’abril del 2017

8 - De Tamariu a Llafranc (i tornada per l'interior de Llafranc a Tamariu)

I seguim amb la ruta. Tenir una motivació, com ara el camí de la costa, ajuda a continuar el camí. La vida és també això, sovint (jo si més no) necessitem motivacions per continuar la ruta (insuportable en ocasions).

Sols tots dos, l'ex -que aviat deixarà de ser-ho- i jo, agafem el cotxe mentre la gran ha marxat a treballar i la petita dorm, i anem cap a Tamariu. Deixem el cotxe a l'aparcament on encara no es paga i, com el darrer dia, fem cafè a una grangeta molt 'apanyada' i de pas demanem entrepans i aigua. Som uns senyorets. Després rondinem que mai no tenim diners, normal!

És un quart d'onze quan iniciem la marxa, hi ha núvols i agraïm la seva presència. Tanmateix el sol aviat decideix manar i sortir per damunt de qualsevol núvol, marcant distància.

Trobem un bon camí de ronda entre Tamariu i el Far de Sant Sebastià, així com un paratge fantàstic que s'obre als nostres peus. Em canso, tot i anar al gimnàs, noto que em canso. Torno a tenir quilos de més i això no ajuda. Però portem bon ritme. El Miguelito és un crack, per ell les pujades són baixades. Flipant.

La ruta és preciosa, molt maca, i el dia magnífic, tot i que ell està una mica ratllat amb les cases de pel·lícula que anem trobant, mai l'havia vist tant enfadat per aquest tema: Por qué tienen que tener tanta pasta y semejantes casas si no se lo han ganado? Jo passo d'enfadar-me per això, no vull, joder, si no ens falta de ressssssssssss.

Arribem a la Cala Pedrosa i després al Far. Pugem a la torre de Sant Sebastià, un euro, i gaudiem d'unes vistes fantàstiques. Reprenem la marxa fins a Llafranc.

A la cala esmorzem els entrepans i bevem una cervesa que comprem allà a mitges. Com el món és un mocador ens trobem la Marta G. a qui havia trobat feia un parell de setmanes quan vaig anar a veure Art. Decidim que allò és un senyal i que hem de quedar per fer un cafè. Ja es veurà (estic poc sociable darrerament) però sí, em fa gràcia trobar-nos allà.

Esmorzem i després de preguntar a l'oficina (oficineta xiringuitu) de turisme decidim retornar per l'interior novament cap a Tamariu. Un camí local, petit recorregut, el 107, ens retorna cap al cotxe. Camins amples a estones i corriols magnífics en certs moments ens porten primer cap a la Font d'en Cruanyes (prescindible totalment... o no, vaja, a gust del consumidor) i després cap a Tamariu.

Dinem a la plaça major, no sé si se'n diu, de Palafrugell... agustito, agustito, i tornem cap a casa. Una etapa més, una etapa menys. I sí, molt recomanable!!





diumenge, 9 d’abril del 2017

Alain Vigneau, el Clown esencial y yo muerta de miedos y monstruos

Me acerco y me alejo de la gestalt como me acerco y me alejo de la meditación, del foro en el que suelo escribir, del cine, de los amigos, de la lectura, de este mi blog y de mi misma.

Me acerco y me alejo, cual Guadiana. Bueno, el Guadiana, decían -nunca me ha dado por comprobarlo- aparecía y desaparecía. Así que soy medio maga, medio río Guadiana, y como siempre: nada por entero.

Hace unos meses supe de una charla sobre el suicidio (y lo que de él cuelga) en una asociación de la que recibo información, asistí y allí conocí a Anna. Semanas después volvimos a coincidir en una jornada muy especial en Hostalric, En esa charla oí hablar por primera vez de Alain Vigneau. No sería la última vez, no.

Contaron sobre su mezcla de clown y gestalt, de alegría y tristeza, de realidad e imaginación, y me atreví a buscar sobre él: este fin de semana, a través de La casa ámbar, he podido asisitir al taller sobre Clown esencial de Alain Vigneau en un espacio magnífico, con unos compañeros adecuadísimos y un maestro de ceremonias pa flipar. Y seguir flipando. Y maravillarse del género humano si es él quien lo representa, de su inteligencia, su saber ser 'oportunamente incisivo', y sobre todo su sentido del humor que nos ha permitido saltar de las lágrimas, de la tristeza más absoluta, a la risa, a la carcajada sinsentido (o con él). Del pozo más profundo a la frivolidad de reír con un boxeador llamando a su madre en inglés.

Catarsis. Catarsis. Catarsis.

Cómo estás, Núria? 

Mal. Mal. 

Cómo estás, Núria? 

Bien. Tranquila, bien. 

Sí, haces mejor cara que el viernes.

Y sí, feliz de haber asistido y compartido; de haber reencontrado a una persona lejana, muy lejana; de haber conocido a una NuriaLuz joven que espero sepa encontrar el camino mucho antes que yo (he conseguido, en realidad, encontrar mi camino?); de haber visto a la Núria niña que no supo ser feliz; de haber participado en una impro sin saber qué hacer pero aún así no haber huído y vencer mis miedos; de conocer al monstruo y al héroe del mismo nombre: SinSer.

De seguir viva. Feliz de seguir viva y con ganas de más. Más clown? más SAT? más Hoffman? más Constelaciones?

No lo sé, pero sí de más Núria. Sin avergonzarme de mí a cada paso, sabiendo que no soy más, no soy menos, no soy diferente.

Gracias. Gracias, Personita.





dimecres, 23 de novembre del 2016

7 - De la Platja de Pals a Tamariu

Me dije que escribiría enseguida esta ruta y se la dedicaría a mi hermana. Estaba ilusionadísima, ella. Y yo, qué hice? Olvidarme del blog todos estos meses! Ahhhhhhhhhh...

Bueno, fuimos la peque (increíble, pero cierto, repite!), mi ex (pronto no ex), mi hermana, mi cuñado y yo. Quedamos en Tamariu donde dejamos nuestro coche y donde ellos nos recogieron para llevarnos al inicio de la ruta: La platja de Pals.

Total, eran unos cuantitos quilómetros pero disponíamos de todo el día, así que sin problemas. La ruta es preciosa, subidas, bajadas, pero calas magníficas. Eso sí, pecamos de poca agua, y llevábamos un montón, pero sí, faltó agua.

(Debo decir que al inicio de la ruta nos encontramos con el marido de una examiga y estuvimos un buen rato charlando de esto y aquello...curioso! años atrás justo en esos días, habíamos estado en Pals en su boda, qué cosas!)

Calitas, desnivel, agua... y buf, lo que daría por una cerveza! Y no temamos, lo dí, lo dimos, pagamos una pasta por una cerveza en el chiringuito del Parador d'Aiguablava. Pero la cerveza, fría, en momentos de calor y cansancio bien vale una Misa, que dijo aquel rey, y casí costó una misa, sí.

Nos paramos a comer en un bareto (donde nos dejaron comernos la comida que llevábamos y bebernos la cerveza de la cual casi disponía el bar) y descansamos para seguir la ruta.

Fue una caminata larga, pero que disfrutamos mucho, mucho. La Pili a puntito de despeñarse, eso sí; yo, desviándome de la ruta y perdiéndome, y unas cuantas anécdotas más, baños incluídos, llegamos a Tamariu donde recogimos el coche y nos despedimos...

Ains, para cuándo la siguiente?


dilluns, 29 d’agost del 2016

6 - De L'Estartit a la Platja de Pals

...i seguim la ruta del camí de la costa. Cada dia que fem un nou pas el Miguel m'avisa que un cop a Blanes amb ell no hi compti. D'acord, ho accepto, i ho entenc. Però jo que sóc desorganitzadíssima en gairebé tot i japi flouer vital he decidit que mentre em sigui possible faré tot el camí sense excepció des de Colliure, on vam començar, fins a les Cases d'Alcanar.

Veurem!

Bé, arribem la peti, l'ex i jo a l'Estartit, aparquem a l'Avinguda Grècia, on vam deixar el camí la darrere vegada i anem cap al súper a comprar uns entrepans per esmorzar (la casa ens creiem que és grande i no repara en gastos, però ni hem cobrat la Renda ni sé si la cobrarem... en fi, mentre hi ha vida i no hi ha paral·lela hi ha esperança)  i una cervesa a mitges, pels dos, aigua freda, dues ampolles, i cotxinades vàries per aguantar el matí.

Enfilem pel passeig que hi ha al costat de la platja. Hi ha un munt de gent, el sol comença a estar amunt i tinc la sensació que no serà una ruta 'agradable'. Touché.

En no res hem d'entrar a la platja i caminar per la sorra vora l'aigua. A ningú no li sobta veure tres caminadors (descalços) i amb motxilles així que a nosaltres tampoc no ens sobta res ni ningú. Passem per una zona on els gossos tenen via lliure i em fa feliç, sovint les persones em molesten més que qualsevol animal (exceptuant els que són més petits que el palmell de la mà, rates incloses), així que benvinguts a les platges on els gossos poden banyar-se i jugar.

Arribem a la Gola del Ter i per passar el riu ens quedem en banyador, cap problema, és un gust la zona, realment molt i molt maca. Banyar-se en un riu és de les millors experiències quan a bany, així que en aquest entorn encara és més increïble.

Més platja, més sorra, ara fina, ara gruixuda, i veiem la platja de Pals al final. Fem tota la nudista on abans les antenes de Ràdio Liberty campaven i ens trobem amb alguna medusa marró a la sorra i senyalitzada amb branquetes (La Jana no es cansa de dir-nos que les marrons no piquen, d'acord, vale, però no penso comprovar-ho).

Ja som a la platja de Pals, allà, quines coses, hi he passat més d'un i de tres estius. Queda lluny tot allò, tot i que fa encara una mica de mal recordar-ho. No hay dolor, Rocky. Ens dutxem i decidim (decideixo) pujar cap al poble de Pals. Anem per la carretera perquè la peti no ha dut botes i va amb xancletes (pensàvem fer només platja). Són gairebé 6 km d'una zona que no té cap gràcia. Segur que el camí interior és bonic, llàstima, haver-hi pensat abans.

Poc abans d'arribar al poble ens trobem amb una rostisseria on havíem anat a 'menjar pollo' en diferents ocasions... i allà que ens aturem: cerveseta, patates i pollastre sense haver de fer cua perquè triem dinar dins del Restaurant. Bien!

(una família del barri seu dues taules més enllà, sóc incapaç de memoritzar cares però, com sempre, el Miguel em dóna tot luxe de detalls... és increïble el seu poder retentiu!)

Acabem de dinar i, com allà no fan cafè, decidim fer-lo a Pals. De pas, mirem els horaris dels busos que porten a Torroella per agafar el bus que ens ha de portar a L'Estartit. D'acord, no, no he mirat horaris abans i ho hauria d'haver fet. Catxis. L'únic bus que ens anava bé fa deu minuts que ha marxat: fins demà no hi ha cap altre. Truco al Marc i famili però estan dinant (a l'apartament de l'Escala) i no em veig amb cor de dir-li que ens vingui a buscar. Ommmmmmmmmmm. Truquem un Taxi: Quant ens costarà?

El taxista, un magrebí encantador que fa vint anys que viu a Palafrugell i repeteix a qui vulgui escoltar-lo que la millor província d'Espanya és Girona, ens porta, finalment, a l'Estartit, per 30 euros. Un viatge agradable amb una conversa interessant (li dic jo: No sé encara quin criteri tinc respecte del burquini a les platges... hores d'ara el tinc, bien!).

Arribem a l'avinguda Grècia i per treure'ns el mal gust de boca (el cafè a Pals amb l'auti ha estat espantós, però la jana i jo hem gaudit com sempre sentint la conversa de la parella de la taula del costat) del trajecte final en taxi (lleig per un senderista) acabem el dia fent un bon bany a Sa Riera.

Mmmmmmmmmmm... gràcies. Ah, i bona nit i tapa't!

Un plaer haver compartit aquesta ruta amb la súper Jeina!







dimarts, 23 d’agost del 2016

Y otro año más

Así, como título y en frío. Sin exclamaciones, ni preguntas, ni por supuesto punto final.

47 y con la Puta depresión volteando mi azotea de nuevo. 

No me consuela que sea verano, tener trabajo, dos hijas maravillosas y un ex que me quiere (con y sin flores). 

No me anima estar viva, sin dolores físicos, y unos padres (a su modo) llenos de salud. 

Ni ese sol que luce espléndido (y canceroso), o el tener dinero incluso a estas alturas del mes.

Saberme aquí no me sirve. Leer, ir al cine, pasear, mojar mis pies en el mar, de nada me vale. 

Llega Ella y todo se apaga, no hay luz que me guíe, ni sonrisas que me saquen de mis miedos, de mi angustia (ahora renovada y con más fuerza). 

Me miro y busco, miro y busco, pero dejo de mirar, y de buscar. Me canso, todo me cansa. Yo me canso de mí, de oírme en mi perpetuo silencio. 

El pasado vuelve y vuelve, y no soy capaz de luchar, de plantarle cara, de decirle basta a quien ha dominado mi vida años y años. 

Y me tiraría a un vacío que me arrastra, al sinsentido en que se convierten mis días cuando ella llega, a la nada que me reclama.

Pero me digo, aún no, Núria, aún no, aguanta un poco más. Un poco más. 

Y aquí sigo. 

O-t-r-o-a-ñ-o-m-á-s.


dimarts, 9 d’agost del 2016

Noruega 10 - Pujada a la Rambla Preikestolen 0

Aquests dies hem estat a Noruega.

Mmmmmmmmmmmmmmmmm... anar als Fiords noruegs era el meu somni des que recordo i sí, he complert un altre somni. Bien! (ara què em queda eh? quin sentit té ja la meva vida? lalalala)

Què dir? Bàsicament diria: com n'hem d'aprendre encara! Buf!

Dels fiords, de les valls, dels rius, de les serralades, dels cims, dels paisatges en general i  en particular podeu llegir i rellegir a internet tant com vulgueu així que no seré jo qui us en digui res, però de cosetes que a mi m'han impactat, doncs sí, us en puc fer cinc cèntims. O sis.

Val a dir que, un cop més, per fer la meva ruta m'he guiat per rutes penjades a 'los viajeros', 'viatgeaddictes', i també de blogs personals. Com sempre m'he acabat fent 'amiga' dels qui van relatant el seu viatge (ni els conec, ni els coneixeré però tants dies compartint llocs fan que els senti molt propers... figaflor que és una!): amics que viatgen junts amb un pressupost ajustat, matrimonis que 'van d'hotel', famílies amb canalla ben petita... tots m'han ajudat, ens han ajudat, a preparar els nostres dies.

(això ha de constar en acta: he llegit escrits de gent que feia mesos, mesooooooos, que preparava el seu viatge a Noruega, recordem especialment una noia que comentava haver estat tres hores diàries els darrers mesos preparant el seu viatge! jodeeeeer! pa què tant? Si després hi ha una allau de pedres i et tallen la carretera a Flam i has de replantejar-te tot el viatge!! )

Tastet:
  • He vingut amb mil macropicades de mosquit! Aneu amb compte...
  • Si viatgeu en cabanes (vénen a ser com bungalós de càmping aquí, i poden ser amb bany, o sense, cuina completa o ben bàsica, dues habitacions o només una, de tot, vaja, i així varia el preu, és clar) emporteu-vos-en les tovalloles i els llençols (no us caldrà si aneu a un apartament o a l'habitació d'un hotel, naturalment) perquè sinó us poden cobrar fins a 120 Corones per persona i nit. Nosaltres vam agafar sacs finets i tovalloles de les del Decathlon que no pesen (de fet, ni pesen ni eixuguen, ben mirat). 
  • Facturar una maleta (o dues) plenes de menjar comprat aquí surt més que a compte. Cutre? (que em va dir una), potser sí, però és un plaer saber que portes llaunes de conserves, purés, embotit, i sí, bàsic, una ampolla d'oli d'oliva (el preu allà és increïblements alt).
  • Vigileu amb anar a comprar cervesa fora d'hores: ni per dos minuts us en vendran! Entre setmana no us en vendran a partir de les 20h, les vigílies de festius i dissabtes us en vendran fins les 18h, i els festius i diumenges directament no podreu comprar-ne! El preu també cal tenir-lo en compte així que si aneu en avió compreu-ne al Duty Free de l'aeroport (si és que no us les emporteu de casa). Vaja, sempre podeu no beure'n i punt. Però a mi, a ell, ens agrada molt i molt la cervesa, i a l'estiu... més.
  • Els paraigües seran benvinguts: sempre plou. Plou, deixa de ploure, plou, deixa de ploure...
  • Per vestir el millor és anar amb capes com si fóssiu cebes: samarreta de màniga curta, màniga llarga, polar, tallavents o anorac directament.
  • No us deixeu les botes de muntanya!!!
  • No sé per què tenen fama d'antipàtics: No ho són. No cal més, de debò, no cal més. O potser és que jo sóc un pèl asocial i no em cal més.
  • Aigua: l'aigua de l'aixeta no està tractada (i què?) i és boníssima i està fresca, fresca. Nosaltres vam optar per endur-nos una ampolla, també del Decathlon, per anar-la omplint. I sí, així ho vam fer cada dia.
  • A veure com explico això (que només ens ha passat, que recordi, a França i Dinamarca): si compreu el que sigui (benzina, per exemple) en una botiga on no hi hagi una persona que us passi la targeta de dèbit (vam fer servir les dues indistintament) us retindran un import que pot superar el triple d'allò que compreu. Estic parlant de fer benzina per 52 euros, al canvi, i que em retinguin en el compte 167 euros. Sí, ens uns dies et retornen l'excés però, de moment, ja no tens l'import al teu compte.
  • Cal dur corones noruegues? Doncs no. A veure, nosaltres vam canviar 800 euros però no hauria estat necessari del tot ja que excepte en dos llocs on vam dormir (particulars, molta gent lloga casa seva o la casa que ha construït al costat de casa seva) tot i quan dic tot és tot, ho vam pagar amb targeta.
  • Parlant de fer benzina: la diferència de preus pot arribar a ser molt important, podeu estalviar si us  hi fixeu.
  • Un detall a tenir en compte: les llaunes, refrescs, cervesa, i segur que algunes més, es poden retornar al súper. Trobareu unes màquines que, en deixar-les, calcularà l'import i us en lliurarà un tiquet per gastar al súper. Genial. L'Aina em va dir que tenia ganes de plorar de l'emoció (sic) en veure una pica al costat de la màquina per rentar-te'n les mans per si t'embrutes en reciclar. També sabó líquid i paper per eixugar-te. Im-presionante!
  • Paga la pena plantejar-se fer un màxim de 200 o 250 km diaris com a molt, molt. Els ferrys, sovint, i algunes carreteres de les anomenades turístiques (si us plau: feu-les, feu-ne tantes com en podeu, totes les de la zona, si cal) fan que les distàncies siguin molt relatives i sovint per fer 200 km trigareu tres o quatre hores. O més... (nosaltres hem fet 2.650 km en 12 dies)
  • Els peatges, si hi aneu en cotxe de lloguer, ara són gairebé tots, sinó tots, rollo teletac (via-T). No hi heu de patir per res, la companyia tindrà l'aparell al cotxe i us cobrarà els peatges en acabar. O potser no. Potser fan com crec que ens faran a nosaltres que us cobraran un import diari feu o no feu peatges (vora els 10 euros) on no estan inclosos ni els ponts, ni els ferrys. I sí, un dels ponts que vam passar (anada i tornada en un matí) van suposar 32 euros. Ben pagats, sí, però 32 euros.
  • Penseu que els radars de velocitat estan tan de moda com aquí, però que els límits són uns altres...
  • Nosaltres hem reservat  les nits mitjançant la pagina de Booking i la d'Airbn. Booking té l'avantatge que es pot cancel·lar sense despeses, com a norma, però no sempre, així que en més d'una ocasió el dia abans, refent la ruta, vam cancel·lar i agafar una altra estada. Sense problemes. Comoditat al poder!
  • En total 4.000 euros, sopant una nit fora (només), prenent algun cafè fora de casa (vull dir, ni begudes, ni menjars... mentida: uns frankfurts a un ferry), comprant-nos quatre jaquetes Norway (biennnnnnn, ja tenim una jaqueta de muntanya que no és D.)... és a dir, sense luxes però sense 'restriccions'.

Segur que hi ha més detalls que vam tenir en compte però que ara no recordo... si és el cas ja editaré.

Una coseta, tot fent referència al títol, cal anar al Preikestolen? No. Hi vam anar? Sí. Però no repetiria. Milers de persones pujant (malpujant, que potser només han vist una muntanya a la tele si jutgem per com van vestits o calçats) i baixant fan d'aquest camí (artificial, sovint) una tortura. Ho sento, però ho vaig viure així. Existeixen molts altres miradors a tot Noruega (el sud, que és on vam anar) sense tanta gent, o gens, on gaudireu de vistes fantàstiques. Això sí, no podreu tornar a casa i dir: Jo he estat a la Roca del Púlpit. I què?

La música ens ha acompanyat durant tot el viatge, quina trio? Ummmmmm... ho penso i la penjo. 

(ah, i penjaré també, si sé fer-ho, una foto del plànol amb la ruta que vam seguir, pur interès per poder-la recordar...)













dissabte, 23 de juliol del 2016

5 - De Roses a L'Estartit

De vegades, sovint, penso, les casualitats... existeixen. 

Feia dies que no ens vèiem, amb la M., i dijous abans de la cremà de l'Aina sopàvem juntes les tres Estupendes fins que el Miguel em va trucar que anaven en ambulància al Mar. Si de cas, això, ja ho explicaré un altre dia...

Resumint, feia dies que no coincidíem però es va oferir a acompanyar-me a Planoles a recollir el paquet petit (l'endemà la portàvem a Amposta, un no parar això de ser paremare). Pel camí, xerrant, evidentment, com a cotorres, em va dir que dimarts anava a Roses: Jo també, li vaig contestar!... així que hem acabat a Roses aquest dimarts, on nosaltres continuaríem el Camí de la Costa Catalana i on els seus fills es llançarien en paracaigudes!

Vam anar amb el seu cotxe, conduïa el Miguel. Arribem a Empúria Brava, a l'Sky Diving (es diu així? no em ve de gust buscar-ho!) i allà esperem que sigui l'hora que els tres valents saltin (fa uns anys també el Miguel i l'Aina es van atrevir a saltar...).

I d'allà a Roses en el seu cotxe, dinem (ben dinats, tot s'ha de dir, la colla que érem) i nosaltres dos comencem camí cap a Empuriabrava on hem de passar-hi la nit (a un iot al port dels Argonautes número 69, per més dates).

Caminem fins la desembocadura del riu La Muga i allà esperem que algú ens creuï en barca... això no passa i decidim pujar i passar Santa Margarida, una mica d'Aiguamolls, zones espantoses i finalment arribar (mirant d'anar per aquí, no, millor per allà, no, per aquí) a Empuriabrava. Potser en dues hores es pot fer però canviant d'itinerari un parell o tres de cops triguem gairebé tres hores i mitja. Platja de la Rubina, aturadeta, i cap a l'iot que hi falta gent. Allà soparem, després, amb la M. i la seva família.

Ummmmmmmmmm... per un caprici del Miguel amb el meu consentiment dormir en un iot. Sí. Buscàvem un lloc econòmic on passar-hi la nit i acabem trobant per Tripadvisor un iot (25 metres d'eslora, cinc habitacions, sis banys, jacuzzi). Dormo fatal, ell encantat. No passa res, un caprici és un caprici.

L'endemà després dels croissants i el cafè que la mestressa ens prepara (hi ha d'altres maneres de viure, és evident) marxem amb les motxilles (tenda i màrfegues incloses) cap a l'Escala. 

Decidim, segunt la tria que alguns dels blogaires que segueixo han fet, anar pels Aiguamolls de l'Empordà. Sortim a les 11, arribarem a les 20h tocades al càmping de l'Escala que la N. ens va recomanar. Un camí genial, evitant la zona de la platja (mar, costa, en té?) d'Empuriabrava, que ens porta des del centre d'informació fins la desembocadura del riu Fluvià. Com fa un parell dies que han dragat ens trobem amb una fondària de tres metres. La cosa es complica (vaja, o no, però duc l'ebook i el mòbil i voldria que no es mullessin). Pregunto als socorristes com creua la gent que fa el camí  de la platja (si és que algú més el fa) i em contesten que tot fent 'Llanxastop'. Així que 'allà voy'. Pregunto a un parell si ens poden creuar (són deu o quinze metros, no més) i m'ignoren totalment, així que opto per demanar-li en un anglès que feineja amb la llanxa. Ens entenem i accepta creuar-nos. Bien, ja som a l'altra banda!

Ens esperen un parell d'hores de camí de platja. 

Us recordo, i em recordo, que no estem fent el GR92, ni estem fent els camins de ronda (perquè no sempre existeixen o són practicables), fem el camí de la costa, tan arran  d'aigua com podem (i no sempre és possible, com ens trobarem en fer l'itinerari de l'Escala a l'Estartit), així que aquest tram, llarg, fins Empúries, el fem per la platja, amb els peus mullant-nos, agraïts que el sol s'amagui darrere els núvols i que sigui zona de kit surf i no de banyistes: bien!

Un camí força agradable. Passem Sant Pere Pescador, Sant Martí d'Empúries, Empúries (miro les ruïnes pel camí, no hi entrarem, no, al museu) i finalment l'Escala! Ens espera el càmping, muntar la tenda, una cervesa, una trobada sorpresa als lavabos (Hola Mercè L!) i un sopar... mmmmmmmmmm genial, al Grop. Més que recomanable! Sardanes (tot un món això de les sardanes i els catalanets que de solidaris en tenen ben poc de vegades!) i cap a dormir.

Demà més. 

La nit és espantosa. No sé si menys o més que al iot (allà els sorolls van ser diversos, aquí bàsicament n'era un: el paio roncador de la tenda del costat). Cansada i de mal humor l'endemà decidim deixar la tenda plantada i fer camí sense motxilles cap a l'Estartit. 

El camí no m'agrada. Un bon tros arran de penya-segats, sí; arran de mar; però un bon tros de GR92 amb un sol terrible i una mala llet genial que tots dos arrosseguem amb motiu o sense. 

Cala Montgó.

Em nego a desviar-nos per arribar a Cala Pedrosa i Cala Ferriol, fa massa calor. No trobem ningú pel camí. Fa calor. M'enfado amb mi mateixa... i arribem a l'Estartit. 

Quatre hores i mitja. 

Queda pendent tornar per fer aquestes dues cales, però serà amb kaiak, em nego a tornar a refer aquesta part de GR92!

Dinem bocates, migdiada a la platja gran (que segur té nom) i tornada en autobús fins a l'Escala (passant per Torroella). 

Dutxa, sopar al 1869, avui sense sardanes, i dormim una mica millor que ahir (tot i que els veïns en són uns altres i aquests no ronquen... criden! en fi!).

L'endemà visitem el Cementiri mariner (em quedo amb l'epitafi del fotògraf Esquirol que ens acompanya en entrar: 'Tú que ahora me pisas, párate a considerar, que al final vendrás a parar, lo mismo que yo, en cenizas'.), ens mullem en una tempesta d'estiu necessària i agafem el bus cap a Barna. 

Bien. Tot a lloc! Bien. 




diumenge, 17 de juliol del 2016

4 - De Cadaqués a Roses

Seguim.

Tenim una a Planoles i l'altra a Valls. Tot a lloc. Tres dies sols. Només. Tres dies.

Dissabte agafem el cotxe, les botes de muntanya i anem cap a Roses. Hem comprat els bitllets de bus per internet, tot controlat. Arribem, esmorzem (superesmorzem), bàsic, i agafem el bus, puntual, a Roses. Allà hi deixem el cotxe fins la tornada. Corbes, corbes, corbes, i arribem a Cadaqués.

Comencem a caminar, seran més de 8 hores de ruta. Podíem haver estat menys, sí, i què? No tenim cap pressa, cap ni una.

Pugem i baixem, seguim i resseguim el camí de la costa, platges, caletes (increïble, després sabré que a la Cala Llanera Petita una amiga recuperada hi passa just aquells dies una setmaneta de desconnexió), pujades, baixades, bany, cerveses (bona cala i bon restaurant per tornar-hi a Cala Montjoi), bocata, més pujades, migdiada a la cala, bany, un altre bany... i arribem a Roses.

Zones molt maques però zones molt i molt turístiques i explotades. Barcos d'aquells que dius: Què fill de puta, aquest, què hi fot amb aquest barco aquí? Jajajaja... i zones meravelloses.

Ja a Roses. Què fem, ens hi quedem a dormir? I sí, ho fem, per què no? Sopem a Roses a una pizzeria (aix, no recordo el nom però sí l'accent mallorquí de la cambrera! Fantàstic sopar!) i dormir a Castelló (no explico res més sobre la nit, i no perquè sigui X, que no).

Esmorzar inclós, i tornada a Barna.

Una etapa més, un adonar-me'n més, també, del que és importante, i del que no.


dimarts, 21 de juny del 2016

Casualitats o no: Felices los felices - Yasmina Reza

Fa molts anys, molts, intercanviava articles.

M'explico, buf, a veure si ho recordo, parlo de fa moooooooolts anys, no uns quants, no: molts. A veure: els anys 80, jo aleshores tenia una amiga (encara sommio en ella de tant en tant perquè mai vaig entendre perquè va dir adéu sense dir-ho, però això ja formaria part d'un altre escrit), la Maria R., que em guardava (fals, ho feia el seu pare, per qui jo tenia un carinyo, em consta que mutu, especial) els articles del Quim Monzó de La Vanguardia.

Vale. Ell, el pare, els retallava i li donava a ella, la filla i aleshores amiga meva. Després ella me'ls donava a mi, jo els llegia i tot seguit els ensobrava i els enviava a una amiga meva bilbaína que vivia, i viu, a Pamplona.

A canvi, ella, la Miren, m'enviava els articles que el Pérez Reverte escrivia no sé pas a quin dominical que ella llegia. Era genial, un intercanvi fantàstic: quid pro quo.

Recordo que un dia, mentre fèiem un cafè li vaig dir: Un dia no nos enviaremos los artículos por correo porque los podremos conseguir de otra manera...

I així va ser. Vaja, o no del tot: jo continuo llegint en Quim Monzó sempre que tinc ocasió, però he renunciat per sempre més al Pérez Reverte articulista (com a novel·lista hi vaig renunciar després de llegir-ne una, mànies, suposo... o no!).

El cas és que a dia d'avui tinc una companya de feina que, vés per on, em dóna els dominicals un cop els ha llegit (El País, La Vanguardia, El Periódico) i jo els llegeixo quan els llegeixo. Al meu ritme. Tant impacient com sóc per segons què i mira tu poden passar fins a tres anys abans no llegeixo un dominical.

Fa un parell de dies vaig agafar-ne un, un de qualsevol, i mentre era a la cinta del gimnàs (no corro jo, camino amb molta pendent, però no corro) el llegia. Era de mitjans del 2013. No passa res. Jo, tranquil·la. Hi ha notícies que sempre estan de actualitat.

Doncs això, el cas és que de cop vaig veure una entrevista a la Yasmina Reza. Tot just havia publicat una novel·la: Felices los felices, i la comentava.

Ahhhhhhhhhhh... casualitat? Era la darrere novel·la que jo havia llegit!!! I mira, no havia llegit ni una crítica (no les busco fora del foro)... causalitat?

Gràcies. A qui correspongui!

(per cert, estooooo, per tornar tard aquest llibre a la biblio, i a causa d'alguns retards anteriors més, és clar, m'han bloquejat durant quinze dies...)

dijous, 19 de maig del 2016

Llibres 2016

Buf, quin munt de mesos sense escriure-hi res...

De moment, per anar-me'n atrevint de mica en mica, obro l'entrada dels llibres. I ja si de cas...

GENER

1 - Teoría y práctica del amor - Scott Hutchins (Editorial Alba - Traducción de Rocío Martínez Ranedo)

2 - Ponte en forma - Juan Rallo (Editorial Espasa)

3 - La campana de cristal - Sylvia Plath (Editorial Edhasa - Traducción de Elena Rius)

4 - La fórmula preferida del profesor - Yoko Ogawa (Traducció de Yoshiko Sugiyama i Héctor Jiménez Ferrer)

5 - Por qué ser feliz cuando puedes ser normal? - Jeanette Winterson

FEBRER

6 - También esto pasará - Milena Busquets

7 - De vidas ajenas - Emmanuel Carrère

MARÇ

8 - Felicidad. Prácticas esenciales de mindfulness - Thich Nhat Hanh (llegint)

9 - La japonesa - Jordi Coca

10 - El nadador en el mar secreto - William Kotzwinkle (quina tristesa, quina angoixa...)

11 - Primavera, estiu, etcètera - Marta Rojals

ABRIL

12 - La maternitat d'Elna - Assumpta Montella

13 - Una madre - Alejandro Palomas

14 - La nostalgia feliz - Amélie Nothomb

MAIG

15 - Memòries del subsòl - Dostoievsky

16 - Hombres desnudos - Alicia Giménez Bartlett (mira, m'està venint molt de gust, i m'ajuda a desconnectar, cosa que darrerament necessito força)

17 - 

dimecres, 30 de desembre del 2015

S'acaba l'any...

Buf!

Com em costa fer balanç: guanys/pèrdues - guanys/pèrdues... treballar a Hisenda (aquesta Hisenda inútil i mal gestionada que tenim) no m'ha fet estimar la comptabilitat. Tampoc m'ha fet estimar el meu país. Ni aquest, ni el del costat, tot sigui dit (això sí, cada dia més enamorada de França).

Acaba l'any, sí. I veig que he complert alguns dels 'eterns propòsits' amb què també vaig iniciar el 2015:

- Llegir un llibre per setmana (misèria si em comparo amb segons qui, però un bon nombre si no em comparo -i tenint en compte el meu temps i la meva diversitat d'interessos, tanta òstia de criticar-me jomimé!-);

- Mirar més cinema (he estat 4 mesos de baixa inactiva i això s'ha de notar, però també he estat sòcia del Maldà i l'he aprofitat);

- Enganxar-me a noves sèries (noves per a mi, Six Feet Under és gairebé del segle passat);

- Continuar el Camí de la Costa Catalana iniciat fa dos anys (un autèntic plaer!);

- Tenir més sexe (ejem, ejem);

- Anar al gimnàs novament (i deixar d'anar-hi, merda, altre cop com a propòsit aquest any que iniciarem ja);

- Acabar el màster (i el projecte);

- Decidir que no faré oposicions més mentre estigui viva (si moro ja m'ho pensaré);

- Començar dieta novament (i novament deixar-la);

- Aconseguir l'alta de la meva loquera (gràcies, gràcies);

- Fer neteja relacional (i no sentir-me culpable, sinó responsable de la necessitat de fer-ho);

- Deixar el voluntariat a Collserola (ser guia... no, perdó, ser escombra de Carenes m'ha fet conèixer Collserola i això és un gran què!);

Però per sobre de tot:  Estimar i mantenir unida la meva família de 4 per damunt de qualsevol altra opció vital. A dia d'avui.

En fi, s'acaba l'any, i en comença, aviat, un altre, però això, si de cas, mereixerà un altre escrit.

Petonassos!!



divendres, 4 de desembre del 2015

Mentides

Fèiem una cervesa quan li ha sonat el mòbil. L'ha deixat sonar, sense agafar-lo però sense tallar la trucada. L'he mirat, he suposat qui era. Ha tornat a sonar, aleshores s'ha aixecat i ha contestat. De seguida ha tornat a la taula.

- Què li has dit?

- (...)

- Vaja, menteixes amb facilitat. M'has mentit també a mi en alguna ocasió al llarg d'aquests anys?

- Sí, alguna vegada. I tu?

He dubtat. Sé que li he mentit, no recordo exactament en quina ocasió o per quin motiu, no sé si va ser  per amagar una dada concreta,  o bé una emoció que volia negar, o per preparar una defensa, però sí recordo la sensació d'haver-ho fet.

- Sí, també.

(Curiosament, després d'aquestes paraules hem tingut una conversa -novament- meravellosa)

Mentides piadoses. Mon pare sempre ens parlava de mentides piadoses. Crec que ell entenia com a mentides piadoses dir allò que menys problemes li podia suposar a ell mateix, no tant allò que menys mal podia fer a l'altre. Algun dia li ho preguntaré i sortiré de dubtes... si no em menteix en respondre'm.

Tots mentim, poc o molt tots ho fem al llarg del dia, dels dies.

- Com va?

- Bé, bé.

I no ens va bé: el fill no troba feina, o la mare està malalta, o tinc un bony al pit, o no tinc ganes de sexe ni d'amor, o aquest mes tampoc no arribo a final de mes, o... però sí, dic: Bé, tot bé. I somric. I somrius.

Per què mentim? Un munt de respostes volten el meu cervell, però allò que més mal em fa és: Per què em menteixo? Per què m'amago informació a mi mateixa? Per què m'explico pel·lícules, ajorno decisions o intento convèncer-me que tot està bé, que no passa res, que...? He de fer-me el propòsit, sens dubte, de deixar de mentir-me. Demà començo. O l'altre.

...

I cap a la tercera temporada d'Orange is the new black...







dimarts, 24 de novembre del 2015

Las Inmortales: Sólo puede quedar una!

El título de la película es Los Inmortales. Y de ellos, sólo podía quedar uno. Lo que yo no sabía, me lo chivó Miguelito el otro día, es que cuando uno moría, su energía, su fuerza, la lucha, pasaba al otro, al que seguía vivo.

Sólo puede quedar uno.

Quedo yo.

Teníamos unas libretas-diarios donde escribíamos cómo nos sentíamos, qué deseábamos, cuánto queríamos tal o cual cosa o cómo estábamos de enamoradas de tal o de cual chico. Estábamos en primaria, y las libretasdiarios se titulaban: Cosas de Cris, Nuri y Nat y nadie más.

Nuri, excepto a mi padre y a ellas no he permitido a nadie que me llamara nunca Nuri. Nuri. Qué nombre es ése?

Nat, era Natalia. Ya os he hablado de ella. Decidió no seguir viviendo hace unos pocos años. Se suicidó tomándose todas esas pastillas que no lograron curar su depresión. Borró antes todo rastro suyo en internet. Era una crack para muchísimas cosas, y para poner fin a su vida, también lo fue. Guapa, divertida, elegante, inteligente... pero con 'mala suerte' para el amor. O buscaba su mala suerte?

El miércoles pasado, el día 18 de noviembre de 2015, murió Cris, Cristina. Estuve con ella hasta la última respiración. Si no fuera porque ocurrió de verdad diría que aquello fue surrealismo puro,  Diría que formé parte - con ella - de una película gore. Un final gore para una enfermedad mortal. Tengo en la memoria, en la retina, su última respiración. El último aliento. La apnea final.

Mari, le decía yo a su madre, dónde está el corazón? Búscalo, búscalo. Yo le busco el pulso. Dónde está el pulso? Dónde, dónde...

...

Final. Se acabó. Ahora ya sí. Se acabó.

Meses y meses de lucha. Miedos, pasos, retrocesos, avances: Tía, qué guapa estás!

Núria tengo que pedirte un favor.

En casi 40 años sólo me pidió dos favores: Uno lo cumplí el 5 de octubre. El otro, tengo toda la vida, y día a día, para cumplirlo.

Me despedí de ella como no pude hacerlo de Natalia. Estoy tranquila. Triste, pero tranquila.

Gracias a su familia por dejarme compartir con ellos ese tránsito. El último.

Y por dejarme leer  el escrito homenaje que fui capaz de hacerle en su funeral, llorando a moco tendido, pero con el respeto que una amistad de tantos años, DE TODA LA VIDA, merece.

Gracias, gracias.

...............................................................................................................................................................

El viernes, en su funeral, sonó Sabina, de fondo, sonó Serrat, de fondo.












diumenge, 1 de novembre del 2015

3 - El Port de la Selva - El Far del Cap de Creus - Cadaqués

Després de la tira de temps hem trobat un cap de setmana per poder continuar el camí de la costa catalana de MANERA LINEAL -ENDREÇADA- CONTÍNUA - DE DALT ABAIX (jo que sóc zero organitzada en la meva vida i ara resulta que no vull fer el Camí de la Costa d'una altra manera que no sigui així).

Així que aquest finde ho hem fet, hem continuat. On ens vam quedar? Jo us ho dic: A El Port de la Selva. Continuar des d'allà implicava un muntatge una mica diferent, organització, control, en fi, temps i també diners, i ganes, i una mica de bona forma física.

Vam decidir que les nenes no vindrien i es quedarien soles tot el cap de setmana, per primera vegada. Això ja em provocava nervis, d'entrada. Curiosament, tot i que l'Aina volia venir i li vam dir clarament que no podia ser, en canvi, la Jana va agrair que no la deixéssim venir, estalviant-se d'aquesta manera fer muntanya. La vida es asín i elles, també són asín!

Dissabte 31, sona el despertador a les 6 del matí. Dutxa, preparem dinar (arròs integral amb tonyina per a mi), barretes energètiques, beguda Aquarius, roba de recanvi en una altra motxilla, necesser, blablabla. Ell una motxilla verda, jo una de marró (quin munt de nimietats estic escrivint, oi?).

Arribem a El Port de la Selva en cotxe, 8:30h. El deixem allà fins la tornada, l'endemà. Fem un cafè al Nàutic i... comencem a les 9 h en punt. Camí asfaltat, camí de terra, GR11... sol, poca gent, algun cotxe, i un grup de gent gran que ens veu perduts (xerrant ens vam equivocar de camí) i comenta en veu alta (i els sentim): Hi ha gent que no sap anar al bosc. Al bosc, diuen, vale. Pues oiga, vale, no en sabem. Fa més de 30 anys que fem muntanya i no en sabem de fer muntanya senyorrrrrr, pos vale.

Seguirem el GR11 fins al Far (inici o final, segons es vulgui mirar del GR11), passant per Sant Baldiri, però en arribar al camí de Cala Taballera (o Tavallera) ens desviem per baixar-hi. Abans sembla ser que el gr hi passava també, ara ja no. Per què? Ahhhhhhhhh. Qui ho sap?

No ens banyem però sí ens refresquem, i pugen novament per retrobar el GR que ens durà al Far. Sol, sol, caçadors i trets, masos deshabitats, masies habitades, camp treballat, marques de senglars, pujades i baixades (el meu peroné respon bé, la tíbia del Miguel rondina una miqueta). Per fi el Far. Síiiiiiiiiiii. Jo un aigua amb gas, ell una cervesa. Total 4h 41' (aturades i camins errats inclosos)...

Iniciem la baixada, i de camí dinem, no tenim GR però tenim un camí preciós (tot i que més transitat, quina ràbia): El camí vell a Cadaqués. El seguim fins a la bifurcació que ens porta a la pista. Allà baixem cap a les cales, enlloc d'anar per la pista, començant per Cala Guillola. Unes cases que hi ha allà per flipar: mansions, búnquers ben cercats per un mur. De qui es protegeixen? Marquen la seva propietat o ens marquen que són diferents? Buf. D'allà fins a la platja de Port Lligat hi arribem fent pista i creuant la carretera de tant en tant. Port Lligat, Sant Baldiri (no tenen més noms de Sants?), amb un Cementiri -tancat- a tocar.

Són les 5, caminem des de les 9 del matí... joer, ha pagat la pena, molt, però tenim unes ganes d'arribar a l'hotel!!!! (dormim a L'hostalet de Cadaqués)

Dutxa, intent de migdiada i... cap al Compartir (recomanat per un company de feina primer i per un munt de gent després, i jo sense ni saber de la seva existència).

Sopem de puta mare, francament, però estem cansats cansats. Ains, em costa dormir, i a més celebren el Halloween i llencen ous, els carrers n'acaben plens... quina moda més absurda!

Matino, cafè amb llet, diari, i mal humor de pensar que si agafem el Sarfa trigarem 1h i 40' en arribar a El Port! No podré suportar-ho. Intento de convèncer el Miguel per anar a peu. Síiiiii.

Sortim de Cadaqués després d'un súper esmorzar al Casal: són les 11:40h, ens hem d'afanyar perquè el camí, GR92 ara, marca 4 hores (passant pels Bufadors però no per Sant Baldiri). Buf, el Miguel s'ho pren al peu de la lletra, arribem a El Port 2 hores i 35 minuts després!! Unes vistes magnífiques, espectaculars, molt recomanables de Cap de Creus.

Dinem arròs negre a Ca la Paquita. Li tinc carinyo al lloc perquè fa pocs anys vaig dinar allà amb la Jana, les dues soletes!

Passeig, cotxe i cap a Barna.

Tot ha anat bé, tot perfecte!

Propera ruta: Cadaqués - Roses, quan? (quan tinguem un dia sencer, ganes, i un bon restaurant per dinar a Roses. Em recomanes algun)

...

Miraculosament, escric aquest text el mateix dia. Amb les dues guapes xerrant al costat, explicant-me el seu cap de setmana i el que ara mateix estan estudiant.

La vida pot ser molt maca, molt.












dissabte, 10 d’octubre del 2015

Quiero beber hasta perder el control...

He viscut l'alcoholisme de prop,  de ben a prop. Però ara, anys i anys després... l'entenc.

L'entenc com entenc moltes altres situacions, moltes altres emocions, i molts altres sentiments, relacions, unions.

Però no, no em feu entendre la mort. No em feu acceptar que tot té un inici i un putu final. No em feu conformar-me. No m'ajudeu a trobar un consol que no vull. A dir que és la vida, que viure implica morir, que...

M'hi nego. M'hi nego.

Avui la he vista, als seus ulls. La mirava i veia com s'hi acostava, la molt traïdora. Em mirava de front, i em retava. Aleshores jo tornava a fer-la riure, com fos, com fos: marxa, marxa ben lluny.

El final s'hi acosta. Ell ho sap, jo ho sé, merda, merda, ella ho sap. I no és just, no, gens just. És mai justa la mort quan no toca?

Calma, calma. Mentre, sí, avui, ara, beuré fins perdre el control. Sóc a casa, les guapes estan al meu costat, les gates també. Tot és a lloc. Tot és a lloc.



divendres, 19 de juny del 2015

Zapatos


Me cuesta comprar zapatos. Y ropa. En general me cuesta comprar cosas para mí. No, para mi físico. Si es para mi intelecto, ocio, estómago no tengo problemas. Si es para mi físico, nunca tengo tiempo, o no acaba de ser el momento, o 'quan m'aprimi', o...

Desde la operación no sé qué zapatos llevar. Rectifico, desde que puedo apoyar el pie no sé qué zapatos llevar. Necesito sentirme segura, y mientras ha hecho 'frío', perdón, no tanto calor, he llevado botas. De acuerdo. O botines. Incluso bambas. Pero ahora, con estos calores asquerosamente húmedos no podía seguir así calzada, así que me decidí, sorteando mi pereza, a comprarme unos zapatos.

Me gustaron los de Laura y como no tengo criterio, en esto, me dije: Dónde los has comprado? En B. Vale, pues allí que voy. Te importa que te copie? No, no, choni, claro que no.

Okeys, eso hice, me fui a B. y busqué esos zapatos, pero pero en el interín vi otros. Ummmm, taconazo (ancho, pero taconazo) con plataforma, cogidos por detras, también por delante, genial. Míos.

Este mismo martes, bajaba a desayunar (cogida a la barandilla, con el miedo por montera) y zas saltó la cinta del pie izquierdo. A freír churros. Iba a tomar café con C. y le comenté: Qué hago? Mira qué me ha pasado, no tienen ni diez días. Pues justamente en Comtal hay una B., pasamos y lo dices.

Dicho y hecho: Te los cambiamos, por otros. No, no, por los mismos. NO, por otros. Joé, bueno vale. Normas de la casa.

Me cojo otros. No me gustan tantos y pago ocho euros y pico más. Vale. Salgo de la zapatería, voy al curro y veo que el dedito del pie izquierdo pugna por salir de la sandalia. Noooooooooooooo. No quiero ser una concejala cualquiera, odio la política.

Buf.

Esta mañana he cogido un esparadrapo y me he atado los dedos de los pies. Cuatro del tirón. Ahora no te saldrás del sitio, bellaco! Pero aún así, feo.

He comido con Laia, buf, ni sé la de años que hace que nos conocemos y aún nos sabemos reír juntas de nosotras mismas. Mejor así. Tras la comida, el cafetito en otro local y, qué cosas, de camino al café, zas, la cinta del zapato derecho que se salta. No me lo puedo DE creer. Ahhhhhhhhhhhh. Riéndonos me dice que por el Mercat de Sant Antoni hay otro B. Pues allí que vamos.

Llegamos, lo cuento, no hay número, no, no hay número, no, tampoco, no. Al final elijo unas, más caras, 11 euros más caras. Pago. Me las llevo puestas.

En la vida no todo es tan fácil. A veces, en este nuestro camino, dan ganas de bajarse, de no seguir, de decir, vale, pillo el mensaje pero hasta aquí, yo me planto. Pero entonces, no sé, sales del metro, te espera tu peque, te encuentras dos conocidas a las que hace montón que no ves, tienes monedas y tiempo para tomarte algo con ellas y lo haces, vas a casa y te dices: Bueno, es dificil, pero por lo pronto, vida, yo te gano la partida.

...

Cristina, y tú, niña, también le estás ganando la partida. Un beso mu mu grande!





dijous, 18 de juny del 2015

Migdiada

Són quarts de cinc, no tinc res a fer fins a quarts de set, puc, puc fer-ho, puc fer-ho i vull fer-ho: oooooooooooooom, la migdiada és el millor invent d'entre tots els invents que no són invents. L'adoro.

Quan era petita, o quan era jove, quan anava a Marcilla a casa dels meus avis (la Mama Pilar i el Txatxo Luís) ells feien la migdiada mentres jo tenia molta calor. Fora cremava el sol i m'avorria. M'avorria espantosament i odiava aquestes hores que no passaven, que no avançaven en el rellotge, que aturaven una tarda més de la meva vida.

Però un dia, fa mooooolts i molts anys vaig començar a assaborir la sobretaula -post taula- de les tardes. Tardes amb un àpat pesant però boníssim i amb alcohol acompanyant; migdiades sense calma i amb bona companyia al llit, amb suors, petons i carícies, i una mort dolça entremig.

Amb el pas dels anys i el creixement de la família fins la família de 4 d'avui, també això va canviar: la migdiada la faig jo soleta, tu estàs amb elles, o jugant, o mirant la tele, o sofejant... Ummmmmmmmm. Continua essent un dels millors plaers (cimejant la llista de plaers juntament amb un bon menjar, un bon beure, i...). No el canvio per res. O per gairebé res.

...

Lenita, segurament no em llegiràs, però potser una de les cuarentones t'ho diu: Tot passarà. Tot. Fins i tot el desamor que sents, i la ràbia, i la sensació d'engany, i... I sí, nosaltres hi serem.


dilluns, 8 de juny del 2015

Fractura de Peroné - y 7

Ya está. Ya tengo el alta. Ya puedo volver al trabajo, conducir, ir en bici, salir sin muletas de casa (físicas, al menos)... Y qué he decidido hacer en mi primer día de alta? Quedarme en casa. Relajarme. No estresarme. Poner lavadoras, acariciar a la Missy, coger el mando de la tele y -sin ver nada- mirar todas los canales posibles, coser, ordenar calcetines... Y estar conmigo. No despedirme de mí, que no, pero sí disfrutar de mí una vez más, de mi silencio mental (el muy cabrón cuesta horrores de conseguir), ir y venir de un lado a otro de la casa llevando y trayendo, o simplente yendo y viniendo.

Cuántas semanas? No lo sé, las cuentas tú? Me caí el 16 de febrero, estamos a 8 de mayo. Casi cuatro meses, y muchas vivencias, muchas.

Ayer cogí el coche tras todas estas semanas. Fui a comer con un amigo, uno de esos amigos que ves, una, dos veces al año, pero con el que te sientes cómoda desde el minuto cero. Hablamos, y hablamos, y hablamos. Y nos reconocimos a pesar del cambio. Qué cosas, no, ya no soy la Buf! que el conoció hace años, no tengo necesidad de demostrar a nadie si valgo o no valgo, ni de seducir, ni de poseer. No compito y no me comparo (esto último me sigue costando mucha sangre, sudor y lágrimas controlarlo). Sencillamente, estoy.

Hoy tengo un taller de Mindfulness. Hoy y mañana. Ahora que todo el mundo posible ya lo ha hecho, ahora me decido yo.

Aquí y ahora.

El sábado acabé el máster (aún pendiente del trabajo final y de unos cuantos trabajos parciales) y tuvimos una cena de... ummmmm, de despedida? No lo creo, quizás de hasta pronto. En todo caso, hemos estado muy a gusto, nos hemos sentido identificados, hemos compartido muchas emociones, muchas lágrimas, y montones de risas. Si el final es este, bienvenido final seguramente necesario.

Tuve la suerte de volver al gimnasio, el viernes. De nuevo la toalla, el agua, y yo. Todo en orden. Todo en orden.

Y sin embargo...

PS. Casi me olvidaba, a veces, las personas, nuestras almas gemelas, o no, desaparecemos, pero cuando nos reencontramos... ains, es como si una fuente de agua fresca, limpia, y necesaria te cubriera de nuevo en esta senda: Ilona, un abrazo muy muy grande.

Poco a poco, muy poco a poco.

Felicitats, Zorionak, Felicidades a Saioa, por cierto!!!




dimarts, 26 de maig del 2015

Fractura de Peroné - 6

14 setmanes i 1 dia... com una condemna, però no, no, res de condemna, com un aprenentatge més a la meva vida, no demanat, però potser sí necessari.

Recentment, la Red, em va dir: I tu, que ara ja camines, quin balanç fas d'aquestes setmanes de paron? Jo li vaig contestar (com es wasap ho puc mirar, no és que tingui una memòria prodigiosa per a les converses): Encara no he fet balanç. Però el faré, és clar. Comentari que ella va respondre amb un: No me esperaba menos de ti. I segur que és positiu per la teva manera de reflexionar.

Buf.

(Gràcies, Merche)

A veure, tot just acabo de llegir que el Boyero, com jo sovint turmentat pel perro negre de l'ansietat i la depressió, troba consol en aquests moments en la lectura i en el cinema. Però que, quines coses, bàsicament 'cura' el seu estat -de manera puntual, ja sabem que això nostre és recurrent, i recurrent, i porculero recurrent- quan s'enamora.

Buf. Enamorar-se.

Què en fa que no m'enamoro, i, tanmateix, avui he vist una pel·lícula protagonitzada per l'amor, l'amor més terrible i dolorós que pot existir: l'amor no consumat, l'amor no verbalitzat, l'amor no permés, l'amor que no ens atrevim a sentir: In the Mood for love.

En fi, no he vingut aquí a parlar de cinema, o no ara, però sí a fer un petit balanç d'aquestes setmanes! Necessitava temps per a mi, oi? Per llegir, per meditar, per mirar pelis, doncs ja l'he tingut. Temps per saber si sóc capaç de 'viure' sola: sé que també. Temps per retrobar-me, per posar-hi distància, per guanyar confiança en mi, i en el que m'envolta: fet.

Què m'emporto? M'emporto pau, por, coneixement nou, alegria, paciència, calma... sí.

No és fàcil estar amb mi, vaja, no se'm fa fàcil ni a mi, però estic encantada, encantada d'haver compartit tant de temps amb la meva millor amiga (per collons, i per tria), això sí, al de dalt, que sempre m'escolta quan li demano, i em concedeix: No cal que em donis més temps. Ja he descobert què en puc fer d'ell quan el tinc, no em calen més proves. Gràcies. Amén.

...

No sé si em llegeix, però des d'aquí envio a la meva cosina més preciosa i estimada una forta forta abraçada. T'estimo. Maite Zaitut.




dimecres, 29 d’abril del 2015

Fractura de Peroné - 5

10 setmanes i dos dies...

Impressionant! Puc caminar amb crosses: un, dos, un, dos, un, dos. Poso la planta a terra (hauria de recolzar-la totalment, però no ho faig). Això comença a ser el final. Sí, d'acord, potser encara em queda un mes per anar sense crosses, per tornar a la feina, no sé quants mesos per fer muntanya i anar en bici, però però però... puc baixar al carrer al matí i fer un cafè, o dos, o passejar per la Rambla (Guipúscoa, naturalment).

Segurament tornaré aviat al gimnàs, aviat és aviat. Braços puc fer-ne. N'he de fer, vaja. I m'anirà bé per tenir el cap entretingut. Un punt positiu, per cert, pel McFit al que vaig: m'han donat de baixa aquests mesos i no m'han cobrat ni un duro (a veure si el meu exgimnàs -municipal- en pren nota).

Ja començo a ocupar l'agenda. Mica en mica. I poquet. No tinc ganes de gaires saraus, però sí, hi ha gent a qui no he vist fa temps i en tinc ganes.

(Quines coses a qui feia temps que no veia i enyorava molt: l'he vist avui!)

...

Off topic:

Han estat uns dies durs, aquests darrers. Impossible posar-hi paraules. Però, si més no, he vist la força que la Jana té i això m'ha agradat. Una putada per a tots. Ànims.

...




divendres, 17 d’abril del 2015

Fractura de Peroné - 4

Avui, dos mesos i un dia d'inactivitat. Començo a estar molt farta i de molt mal humor (a diari). Hi té a veure el temps que fa? Que m'ha vingut la regla? Que el cervell se m'ha activat de cop? O, senzillament, és que no accepto que no puc fer res i això he de fer, res?

Em cansa llegir, mirar pelis, les sèries (tantes ganes de veure True Detective i resulta que no acaba de ser com esperava, per molt que ahir el Miguel em digués: Si es de las tuyas! De las que hablan y hablan!). Em cansa no poder baixar a fer un volt. Em cansa no poder portar-me al sofà el te que m'he preparat a la cuina perquè dues crosses i una tassa de te bullint són incompatibles. Em cansa sentir-me rondinant. I em cansa estar sola tot el dia. Però, és clar, també em cansa estar acompnayada.

Te me aclares, por favor.

Ahir vaig anar al trauma, novament la meva xofer preferida, ma germana, va venir des de Castelldefels per dur-m'hi. El trauma, un amor. Quina cosa més interessant! (pel meu gust, diguem-ne que peculiar) Em vaig fer una ràdio i sembla ser que es veu com l'os es va regenerant. Sí, les úniques cél·lules que no neixen són les neurones, prou que ho vam aprendre tots de cop -a casa- quan a ma mare li van diagnosticar EM.

Total, per la ràdio sembla ser que, tot i que està tendre, el tema, tot va bé: Oh, miracle, puc començar a arrepenjar la punta del peu esquerra a terra mentres camino amb les dues crosses. Una setmana.

Naturalment, això no m'anima a baixar al carrer, màxim a anar per casa i practicar.

En una setmana més podré posar-hi (sempre amb les dues crosses) la planta sencera.

Ahhhhhhhhhhh... ja sé que això no és res, que curarà, que blablabla, però estic dels nervis. Ommm.

Dues setmanes més amb dues crosses i veurem l'evolució.

Conclusió: No us trenqueu cap part de les cames, si us plau. Apa, ja he dit la tonteria del dia, ja puc respirar tranquil·la.

...

Gràcies a tots els que m'envieu ànims, encara que sigui una mica borde i sovint tot m'estigui malament.




dijous, 9 d’abril del 2015

Fractura de Peroné - 3

Set setmanes i tres dies.

La ment és impressionant s'adapta a -gairebé- tot. Sino, no us perdeu una pel·lícula basada en un llibre autobiogràfic: La escafandra y la mariposa.

Què faig?

- Llegeixo, no tant com m'agradaria però és que sóc de llegir al llit o al metro (no al sofà, manies que tinc!).

- Miro pel·lícules. Sembla ser que havia d'aprendre a mirar pelis a casa, a l'ordinador perquè mai trobava el moment per fer-ho, sóc pur nervi: doncs au, en porto gairebé 40.

- Sèries: No vull enganxar-m'hi més del compte, però sí, n'he vist unes quantes recomenades molt especialment (Fargo, Cómo defender a un asesino, Black Mirror, Anatomia de Grey, i he représ Sin cita previa!).

- Wasapejo força. M'agrada molt aquesta forma de comunicació. Sóc molt dolenta parlant per telèfon i el wasap em resolt la comunicació amb la família i amics en un pim-pam! Parlo i no parlo quan jo decideixo. Genial.

- Forejo. Bé, això ho faig des de fa dos anys, però ara, potser, hi escric més a d'altres fils que no són els habituals. Estic a un foro molt i molt bo, us el recomano: Abretelibro.com.

- Tafanejo la tele. Abans del trencament no sabia ni obrir-la, ara sé fins i tot canviar de canal (tot i que encara no he aprés els números d'ordre dels diferents canals, per què? Senzill: mai no hem endreçat canals i números. Així, TV3 el trobo al 76 , 3/24 al 4, 8TV al 6, la Cuatro al 24, i La 1 a la 38)

- I... oh, miracle! Rebo visites! I xerro, i demano que em treguin de passeig amb la cadira. I m'hi treuen!!

Per tant, m'avorreixo? No. Aprofito el temps? Sí, a la meva manera. (no estic estudiant oposicions, és cert)

Ahir va tornar la fisio. Un amor de noia, es diu Eva. Em va dir que això va molt i molt bé, que no té mal color, ni hi ha inflamació, ni infecció, i sembla que la mobilitat és bona.

Dijous vinent, dia 16, justament dos mesos després de l'operació, tinc visita amb el trauma i RX. Aleshores sabré si puc començar a 'carregar' el peu, és a dir, a caminar amb dos peus i dues crosses.

Bien.





dilluns, 30 de març del 2015

A qué esperas? - Risto Mejide

El Periódico
Diumenge 29 de març de 2015



A qué esperas. Sí, tú, no leas hacia otra parte. Mírame a las letras, que te estoy escribiendo a ti. Hoy me apetece cogerte por las solapas y sacudirte hasta despeinarte las cejas. Que a qué esperas, digo. Que igual no te has dado cuenta, pero desde que naces se te va la vida. Que igual no te has parado a pensar, que ya estamos en tiempo de descuento. Que el día menos pensado, alguien o algo nos dice que ya está. Que un día te vas, coño, que ese día podría ser ya.

A qué esperas. Tu miedo te está ganando la partida. Cada segundo que dejas pasar sin hacerle frente, es un minipunto que sube a su marcador. Y la remontada se hace cada vez más difícil. Y aquí no hay prórrogas, ni tanda de penaltis, ni ná de ná. Recién acaba de empezar el partido y tú ya te estás metiendo goles en propia puerta. Y aún así me dirás que pretendes empatar.

Que a qué esperas, te digo. Y aún te vas a creer que esto no va contigo. Nadie va a venir a buscarte. Nadie vendrá a sacarte de este letargo existencial al que llamas espera. Esperar para qué. Esperar hasta cuándo. O hasta quién. Nadie está pendiente de quien no tiene nada que hacer ni mucho menos de quien no demuestra que quiere hacerlo. La espera sólo va a hacerte más viejo, más agotado, menos ágil y más lejos de lo que realmente quieres, que te recuerdo que se mueve, que avanza, se va.

No me digas que vendrán tiempos mejores. El mejor momento para hacer las cosas es ahora. No porque ahora sea mucho mejor que antes o después. Es porque es el único momento que realmente tienes. Lo demás es mentira. Lo demás vete tú a saber si volverá. Que no, que no te estoy diciendo que aproveches el tiempo, sino que dejes ya de esperar. Ni carpe diem ni leches. Que espabiles. Que venga, va.

Esperar es decirle a tu vida que en realidad te van a sobrar días. Que ya se los podrían haber dado a otro. Porque tú no los piensas usar. Menudo desperdicio. Menuda decepción. Anda, aparta y deja sitio para los que vienen detrás. Porque jamás has estado solo, porque tú y tu generación tenéis sólo una ventana de oportunidad. Y por cierto, una edad. Estamos todos en una carrera de fondo a ritmo de sprint final: si no consigues que te persigan, te adelantarán.

Que pase un tiempo prudencial, pensarás. Malas noticias, la prudencia ha muerto. La inmediatez es el nuevo estado de las cosas. La experiencia ya no es un grado, sino una cuenta atrás. Que la vida ocurre en directo, darling. Lo que llega tarde ya nadie lo escucha, ya ha pasado, ya no está. Y lo que no esté ocurriendo ahora es falso hasta que no se demuestre lo contrario. Y cuando se demuestre, será en otro ahora, será en otro ya.

Con los años, además, te das cuenta de que la espontaneidad es lo único creíble, lo único real. Fíate sólo de lo que ocurra de forma espontánea y natural. De la gente que siempre dice lo que piensa, que suele ser la que no se para demasiado a pensar cómo te lo dirá. Hazlo o vivirás siempre colgado de un artificio. Hazlo o jamás volverás a escuchar ninguna verdad.

Lo preparado es siempre fruto de alguna estrategia. O lo que es lo mismo, una conspiración. Y yo ya estoy cada vez más harto de conspirar. Creo en la gente que va de frente por la vida, la que no necesita estratagemas para triunfar. Si me quieres así, me adorarás. Y si no, eso es que nunca me has querido, ni me querrás.

Por eso, te agarro hoy por las ganas y te digo que a qué esperas. Por eso te ruego que esto no lo leas como una amenaza. Que lo leas como un subidón vital. El que me da cada vez que me digo tira millas. El que siento cada vez que veo la suerte echada, que es lo mismo que ponerla a descansar. Porque ya no dependes de ella, porque ya no la esperas, porque ya te vas.

A qué esperas. Dímelo porque cada vez estoy más convencido de estas dos frases que he dejado para el final.

Morir es dejar la vida en espera.

Vivir es decidir que la vas a buscar.

dijous, 26 de març del 2015

Llibres 2015


1 - Amigos - Jan Yager

2 - Hoʻoponopono - M. Carmen Martínez Tomás

3 - El ángel más tonto del mundo - Christopher Moore

4 - Amor, sexo y castidad - Krishnamurti (llegint)

5 - Amor al segundo intento - Antonio Bolinches

6 - Ciudad de papel - John Green

7 - El balcón en invierno - Luis Landero

8 - Doce años y un instante - Anna Casanovas

9 - El pan de los años mozos - Heinrich Böll

10 - La ridícula idea de no volver a verte  - Rosa Montero

11 - Olor de colònia - Sílvia Alcàntara

12 - La historia del amor - Nicole Krauss

13 - Cuatro amigos - David Trueba

14 - Algún día este dolor te será útil - Peter Cameron

15 - El invierno en Lisboa - Antonio Muñoz Molina

16 - La invención del amor - José Ovejero

17 - Las gafas de la felicidad - Rafael Santandreu

18 - El Sur / Bene - Adelaida García Morales

19 - El camino más fácil - Mabel Katz

20 - Por no mencionar al perro - Connie Willis (iniciat i deixat al segon capítol)

21 - Blitz - David Trueba

22 - Claroscuro - Nella Larsen

23 - Cada vez que llueve - Lisa de Jong

24 - Algú com tu - Xavier Bosch

25 - Ojos de Golondrina - Amélie Nothomb

26 - La mujer que esperaba - Andreï Makine

27 - Yo antes de ti - Jojo Moyes

28 - Emociones y sentimientos - Miguel Pallarés

29 - El lenguaje corporal - Judi James

30 - ¡Dibújame un cordero! - Joe-Ann Benoit i Graziella Petiinati

31 - Res no s'oposa a la nit - Delphine de Vigan

32 - Los renglones torcidos de Dios - Torcuato Luca de Tena

33 - Este libro te salvará la vida - A. M. Homes

34 - Me'n vaig! - Pepe Rubianes (què gran!)

35 - Habíamos ganado la guerra - Esther Tusquets

36 - Mi hermana vive sobre la repisa de la chimenea - Annabel Pitcher

37 - El curso en que me enamoré de ti - Blanca Álvarez

38 - El paseo - Robert Walser

39 - Adéu a l'Eddy Bellegueule - Édouard Louis

40 - La piel de Zapa - Balzac (m'atreviré a llegir un clàssic? Definitivament, no. Abandono)

41 - Lulu - Mircea Cartarescu

42 - Reparar a los vivos - Maylis de Kerangal



Pendents

Reparar a los vivos - Maylys de Kerangal

Yo antes de ti - Jojo Moyes (Sentimental)

La biblioteca del capitán Nemo - Per Olov Enquist

Vol de nit - Saint-Exupéry

Todos eran mis hijos - Arthur Miller

Caída y auge de Reginald Perrin - David Nobbs

Mar de fondo - Patricia Highsmith

Vida de Familia - Akhil Sharma

Este libro te salvará la vida - A. M. Homes


dimecres, 25 de març del 2015

Fractura de Peroné - 2

Continuo: ho faig per mi, per recordar dades i dates, però també per qui vulgui saber -ma o meno- com és la recuperació habitual (habitual fins ara, en el meu cas, si més no) d 'una fractura de peronè.

El passat dilluns 16 de febrer vem decidir la família de quatre més una amiga de la gran fer un 'pujabaixa' a La Masella. Allà haviem quedat amb una família amiga per esquiar també amb ells. Tot correcte. Ens vem llevar d'hora, les sis, i abans de les nou erem llogant esquís.

(Nota al marge: sortint de la botiga de lloguer dels esquis ens vem 'trobar de cara' amb una examiga meva. Ommmmmmmmm. Vem parlar uns minuts, ante todo savoir faire o, si més no, que ho sembli.)

El dia era magnífic, Sol, i bona visibilitat. La neu, fantàstica. La companyia, genial. Què més es podia demanar? Una caiguda amb trencament? Ummmmm... no, no calia.

Cap a quarts d'una vaig caure en un revolt de l'estació de Dues estacions (entre Masella i Molina), una blava ampla i fàcil però però però amb una placa de gel no senyalitzada en la curva (inici d'una negra tancada per on van caure rodolant el meu casc i els guants quan me'ls vaig treure en intentar saber què era aquell dolor tan dolorós que tenia al turmell). Com he aprés a esquiar de gran, farà set o vuit anys, m'he fotut milers d'osties, voltes, giravoltes, salts mortals no mortals, però que mai fins aquell moment havien causat cap lesió. Cap ni una. Aquella caiguda va ser diferent. De seguida em vaig adonar. El dolor era terrible i la impossibilitat de posar-me dreta ho va fer palés.

Em va venir a buscar un trineu, un noi molt agradable. Em va baixar fins a la zona d'atenció mèdica de la pista (per sort vaig comprar -rar en mi- el forfeit amb assegurança així que no vaig haver de pagar aquesta baixada ni el gelocatil que allà em van donar). De seguida que el metge em va treure la bota i tocar va dir: possible fractura de peroné. Jo, com sempre tinc moltes coses apuntades a l'agenda pendents de fer, li vaig dir: No, no, és un esquinç, ara no em va bé trencar-me res...

Més mona, jo.

Total, em va venir a buscar una ambulància i em va portar a l'Hospital de Puigcerdà. Un viatge acompanyada d'un noi a l'ambulància amb qui vem parlar de l'estat de la psicologia alternativa actual (concretament de la decodificació biològica)... en fin, qualsevol tema m'hagués estat bé, tenia tant de dolor que el que volia era no pensar i arribar on fos.

Urgències de l'Hospital de Cerdanya, jo sola, ara, em fan placa, em posen una via amb calmant (en l'informe d'alta posa: Turmell, dolor a la palpació amb deformitat maleol peroneal amb tumefacció associada), i arran de la placa veuen que tinc una fractura del terç distal del peroné esquerre. Buf. El cas és que ve la traumatòloga i em diu: cal operació, vols que t'operem aquí o et baixem a Barcelona?

Cómo???? Estava sola, vaig dir a la família i amics que continuessis esquiant sense problemes, i m'estaven dient que m'havien d'operar aquell vespre i que no sé què.

Naturalment no tenia bateria al mòbil (el meu mòbil té més de quatre anys) així que no podia comunicar-me fàcilment. No passa nada. Em va escriure, crec recordar, un wasap una amiga i li vaig explicar on era i què feia (de vegades és útil el wasap) i que mirés de localitzar la meva família (que com estaven esquiant no s'enteraven de les meves trucades) i de dir-los que em quedava allà i que m'operaven.

Poc abans de les vuit del vespre entrava a quiròfan (sola, la meva família ja havia tancat pistes i havia vingut a veure'm, després d'una llarga xerrada vaig aconseguir que marxessin a Barna que allà no hi feien res, les nenes tenien insti l'endemà). La infermera que em va portar em va preguntar si estava nerviosa: No, hauria d'estar-ho? No, no, em va dir, no.

Anestèsia epidural, sedació i un equip increïble de personal al quiròfan: Gràcies, gràcies, i gràcies.

A les nou tocades ja estava operada i a l'habitació, dos llits però sense companya i vistes al Pirineu nevat. El dolor era terrible, no sé si més fins i tot que en el moment del trencament, però l'anestesista em va dir que en previsió del dolor m'havia 'receptat' calmants forts, tants com en demanés en tindria. Ole, sortiria feta una addicta al tramadol.

Què em van fer? Una reducció oberta de fractura amb fixació interna al turmell esquerre. Osteosintesis amb placa 1/3 de canya de 6 forats (com veu poder veure a la radiografia que vaig pensar en el Fractura de peroné 1). Ferula dorsal de guix amb una bena. No, no em van enguixar a quiròfan. No ho van fer fins una setmana després, també a Puigcerdà on vaig demanar fer la primera revisió, dilluns 23 de febrer.

Antibiòtic, antitrombòtic (m'he estat punxant durant un mes, amb Clexane, a casa), analgèsic i antiïmflamatori. Au.

La primera nit va ser durilla, pel dolor, no tenia ningú de la família allà però l'equip de l'hospital eren genials i van estar molt pendents de mi.

La segona nit ell es va quedar a dormir amb mi i tot va ser molt més senzill. Dimecres em donaven l'alta, una fissio em va explicar com fer servir les crosses, i la trauma de torn (no la que em va operar) em va donar quatre dades...

A dia d'avui porto 5 setmanes i dos dies sense posar el peu a terra, em queden gairebé tres setmanes més de no 'carregar'. Em treuen amb cadira (amics o família quan vénen a visitar-me), i per casa vaig amb crosses.

El passat dijous dia 12 de març em va visitar el trauma de Barna i va decidir que em treia el guix. Al principi la sensació va ser rara, i negativa, però de seguida vaig sentir que era bona praxis, em va comentar que havent operació i placa, és millor treure el guix per anar fent rehabilitació a casa tot i que sense repenjar el peu a terra.

Una fisio de la SS, l'Eva, molt maca, ha vingut ja dos cops a casa (un cop per setmana) per explicar-me quins exercicis sí puc fer, per recomenar-me banys d'aigua calenta i freda, i per fer-me uns massatges genials a la cama fotuda.

Cap queixa. Cap queixa. Al contrari. I, sobretot, un agraïment especial a qui m'aguanta cada dia, a qui suporta el meu bon humor, el meu mal humor, les meves pors, els meus neguits. Gràcies.

Llegeixo, miro pelis, sèries, rebo visites... i sí, penso, quan tornaré a anar en bici a la feina (i quan tornaré a anar a treballar, és clar), quan podré fer novament muntanya, quan podré anar al gimnàs tranquil·lament? Calma, calma. La meva gran, migbudista, em va dir que si això m'havia passat ara segurament serà perquè necessitava aquest temps per mi.

D'acord. Vale.



PS. Com n'és de bonic el meu interior!




dimarts, 17 de març del 2015

Cinema 2015



1 - Dos días, una noche - 'Deux jours, une nuit' Bélgica (2014). Dirección: Jean-Pierre Dardenne y Luc Dardenne

2 - París-Manhattan - Francia (2012). Director: Sophie Lellouche

3 - Boyhood - Estats Units (2014). Director: Richard Linklater

4 - Big Eyes - Estats Units (2014). Director: Tim Burton

5 - Ciutat Morta - Catalunya (2013). Director: Xavier Artigas

6 - Dos amigos - España (2013). Director: Polo Menárguez

7 - Blade Runner - USA (1982). Director: Ridley Scott

8 - Los fenómenos - España (2014). Director: Alfonso Zarauza

9 - El gran hotel Budapest - USA (2014). Direcctor: Wes Anderson

10 - El niño - España (2014). Director: Daniel Monzón

11 - La sal de la tierra - Francia, Brasil (2014). Director: Win Wenders

12 - Loreak - Euskadi (2014). Directores: Garaño-Goenaga

13 - Relatos Salvajes - Argentina (2014). Director: Damián Szifrón

14 - Antes del frío invierno - Francia/Luxemburgo (2013). Director: Philippe Claudel

15 - Las 13 rosas - España (2007). Director: Emilio Martínez Lázaro

16 - Vacaciones de Ferragosto - Italia (2008). Director: Gianni Di Gregorio

17 - A puerta fría - Catalunya/España (2012). Director: Xavi Puebla

18 - María y yo - España (2010). Director: Félix Fernández de Castro

19 - Lo más importante de la vida es no haber muerto - España-Catalunya/Suiza (2010). Directores: Olivier Pictet, Marc Recuenco, Pablo Martín Torrado

20 - Tres días con la família - Catalunya (2009). Directora: Mar Coll

21 - Quiéreme si te atreves (Jeux d'enfants) - Francia (2003). Director: Yan Samuell

22 - Cohrence - EUA (2013). Director: James Ward Byrkit

23 - Stockholm - España (2013). Director: Rodrigo Sorogoyen

24 - Pariah - USA (2011). Director: Dee Rees

25 - Dallas Buyers Club - USA (2013). Director: Jean-Marc Vallée

26 - Whiplash - USA (2014). Director: Damien Chazelle

27 - Scarey Movie - USA (2003). Director: David Zucker (sense comentaris de per què l'he vista...)

28 - Matilda - USA (1996). Diretor: Danny DeVito - Revisión-

29 - Los Otros - España (2001). Director: Alejandro Amenábar - Revisión-

30 - 10.000 km - España (2014). Director: Carlos Marques-Marcet

31 - La isla mínima - España (2014). Director: Alberto Rodriguez

32 - Magical Girl - España (2014). Director: Carles Vermet

33 - Snatch: Cerdos y diamantes - Regne Unit (2000). Director: Guy Ritchie

34 - Pretty Woman - EUA (1990). Director: Garry Marshall -R-

35 - Después de Lucía - México (2012). Director: Michel Franco

36 - Haz de tu vida una obra de arte - España (2014). Director: Fernando Merinero

37 - The imitation game - EUA-UK (2014). Director: Morten Tyldum

38 - Diamond flash - España (2011). Director: Carlos Vermut

39 - La escafandra y la mariposa - França/EUA (2007). Director:  Julian Schnabel

40 - Barcelona, noche de verano - Catalunya (2013). Director: Dani de la Orden

41 - La vida inesperada - España (2014). Director: Jorge Torregrossa

42 - Still Life (Nunca es demasiado tarde) - UK (2013). Director: Uberto Pasolini

43 - Jimmys Hall - Regne Unit (2014). Director: Ken Loach

44 - Criaturas Celestiales - Nueva Zelanda (1994). Director: Peter Jackson

45 - Las Horas - Estats Units (2002). Stephen Daldry

46 - Deseando amar (In the Mood for love) - China (2000). Director: Wong Kar-Wai

50 - Náufragos. Vengo de un avión que cayó en las montañas - Francia (2007). Director: Gonzalo Arijón

51 - La camarera Lynn - Alemania (2014). Director: Hingo Haeb

52 - Ático sin ascensor - EUA (2014). Director: Richard Loncraine

53 - February - Estats Units/Canadà (2015). Director: Osgood Perkins

54 - Cemetery of Splendour - Tailandia (2015). Director: Apichatpong Weerasethakul

55 - Vientos de agosto - Brasil (2014). Director: Gabriel Mascaro

56 - El Club - Chile (2015). Director: Pablo Larraín

57 - Madre e hijo - Rumanía (2013). Director: Calin Peter Netzer

58 - Requisitos para ser una persona normal - España (2015). Directora: Leticia Dolera

59 - Truman - Catalunya (2015). Director: Cesc Gay





Pendents:

Sommarlek

Malpertuis

dimarts, 10 de març del 2015

Fractura de Peroné - 1

Mai no he mirat una lesió d'ossos quan, arran d'un partit de futbol, habitualment, ensenyen la cara de patiment del jugador per seguidament enfocar el seu turmell que mira cap a l'altra banda, una tíbia que trenca la pell i surt fora, o un genoll fent una volta impossible...

No.

No em genera cap conflicte la sang, ni les punxades, ni mirar una operació, ni... ai, però si es tracta de trencaments d'ossos aleshores em faig petita petita i no ho suporto.

Com de tots és sabut que millor no témer a res perquè la vida ens ho posa en safata (per tal de superar la por?), què em va passar el passat dilluns 16 de febrer? Fàcil: em vaig trencar el peroné. Terç distal no sé què del peroné amb desplaçament.

Què que vol dir? Doncs que el peroné va fer crec i jo no vaig poder ja posar-me dreta. El dolor era terrible, terrible i la sensació que no era l'esquinç de sempre, també.

Han passat tres setmanes i un dia, i em queden, no sé, sis, set, vuit setmanes més?

Explicaré com va anar perquè m'anirà bé per recordar-me'n, un dia això haurà passat i llegir com va anar tot em farà gràcia. Puta gràcia, crec.

En fi.


dissabte, 24 de gener del 2015

Soy Tripofóbica... y tú?

No seas una persona curiosa. No busques en google imagénes qué cosa es esto de la tripofobia. O sí. Yo sentí un gran alivio al conocer que mi, que mi asco, que mi manía, tenía nombre. Y estaba clasificado.

Ommmmmmmmmm.

Todo empezó hace, no sé, casi cuarenta años. El piso que alquilaron mis padres en Font Honrada 42 tenía un sofá que los antiguos inquilinos se habían dejado. Era de escai -cómo se escribe esto del escai, creo que nunca he tenido la necesidad de escribirlo? Luego lo busco-, verde y tenía una parte que dejaba ver la espuma que había en su interior. No sé por qué motivo en esa espuma amarillenta había tres agujeros. Qué asco! Qué asco! Años después aún recordaba con nauseas esos tres agujeros de un sofá que -a veces- dudo que existiera.

Con los años esa sensación, absurda?, la he sentido en diferentes ocasiones. Atracción y rechazo por igual a ciertas imágenes de figuras redondas, circulares, agujeros, bolitas... Buf. Hasta que no hace mucho supe que eso tenía nombre: tropofobia.

Estuve un tiempo haciéndome daño y mirando -entres mis dedos- imágenes que constataran mi fobia.

Sí. Listo.

La semana pasada salí a cenar con una amiga y se lo comenté: En serio? A mí me ocurre igual! Y tiene nombre!

Sí, en serio, y tiene nombre.

Lo dicho, no lo busques. No lo hagas.

O sí.

(qué bueno, acabo de buscarlo Skai era la marca comercial de un material sintético que imitaba la piel... vamos, como 'vamos a tomar una coca-cola', 'voy a comprarme unas wambas', o ' tienes un Kleenex? Fíjate tú!)


Aquí os dejo una canción que no conocía y que ayer me dedicaron (por qué será?)


dimarts, 26 d’agost del 2014

2 - De El Port de la Selva a Llançà

Quan vam començar el Camí de la costa vaig decidir que el faria per rigorós ordre de traçat. Una tonteria com una altra qualsevol, accepto.

Així que primer vam fer d'una tirada de Colliure a Llançà i després d'un parell de mesos de paron logístico vam continuar aprofitant que anavem a recollir la gran a El Port per anar des d'aquesta població a Llançà (anar i tornar).

El camí és senzill, aquest tros vull dir, molt senzill, pla, ben traçat, sense desnivell, perfecte.

Va ser un dia genial vam anar amb cotxe a Port i després d'aparcar-lo vam començar a tirar cap a Llançà, el dia era bo i estàvem animats per, per, per motius personals. En arribar a Llançà, hora de dinar, ja, vam decidir picar una mica. I això vam fer: cerveseta, braves, més cerveseta, més tapes, i ja farts, el cafè.

Tinc un molt bon record d'aquell àpat, de la conversa, dels petons i somriures... sí.

Dues hores d'anada (una mica menys, crec) i encara ens faltaven les dues hores de tornada. Això vam fer després del dinar i la sobretaula, tornar pel mateix camí.

Però però mirant alguna caleta se'ns feia la boca aigua i vam decidir (què rarooooooo la Núria banyant-se) baixar a fer-nos un bany! Ell m'anava dient que vigilés amb els eriçons. Jo pensava que se li havia pujat l'instint protector des del divorci i no li feia cas (moltes de les cales són rocoses) fins que: Òstia! I sí, el seu taló havia trepitjat un eriçó.

Quinze dies, quinze dies va trigar en poder posar amb normalitat el peu a terra. La meva estimada Maite i jo vam passar hores remenant el seu taló amb una agulla i unes pinces mirant de treure-li una pua, i una altra, i encara una altra. Vam buscar tot de trucs, cremes (meravellós Ungüento Cañizares que ja no vénen a les farmàcies però que vam trobar a la farmaciola de caducats no revisats darrerament de casa, Fucidine...), i vam estar dale que te pego (que no vol dir 'follant' en aquest cas) més de tres setmanes.

Consola saber que si busques a google pensant que això no li ha passat mai a ningú, lo flipas amb la de gent que demana ajut, consell, que crida de dolor, que demana amb llàgrimes als ulls una solució màgica...

Lalalalala.

En fi, quines coses, oi?

Per cert, el proper tram, El Port - Cadaqués, està pendent per ben aviat, t'hi apuntes?

diumenge, 24 d’agost del 2014

Porque lo digo yo!

Que recuerde nunca me han contestado con un 'Porque lo digo yo' a una pregunta sobre una negativa anterior a una propuesta mía.

O bien no lo recuerdo o bien mi táctica funcionaba perfectamente: 'Esta noche salgo', decía. Y salía. No lo preguntaba, lo explicaba, ponía en conocimiento de mis padres que esa noche... salía.

Hace unos días abrí un blog. Buf, necesitaba escribir (en abierto, sí, qué pasa?) de nuevo y saber que una, dos, o ventitrés personas me leen es un motivo más, así que lo dicho: abrí un blog.

Lo cerré al día siguiente. No era éste, que no; no era éste y punto.

Así que el viernes, otro 22 de agosto en que cumplo años, me dije que me iba a regalar reabrir este Buf-jomateixa en el que me siento tan a gusto, y por qué? Pues, fácil, porque lo digo yo! No necesito más excusas. Yo abro, cierro, modero, modifico, censuro. Es mío, no? Pues eso hago: lo que me da la gana!

Cómo he celebrado estos 45 años? De entrada, celebrándolos. Tres días de celebraciones más o menos íntimas, con amigos de siempre, amigos nuevos, familia nueva y familia de toda la vida. Sí. Y encima lo he celebrado en el trabajo! Qué fuerte, qué fuerte!

Me prometí al iniciar el 2014 que iba a celebrarlo todo, todo, y eso he venido haciendo. Así que mi cumple no iba a ser una excepción.

Y no lo ha sido.

Qué le pido a mis 45? Ummmmmmmmmmm... más montaña, menos quilos, más sexo, menos malos rollos, más risas, menos dudas, más, menos, ni más ni menos.

Voy por el buen camino, lo sé, lo noto. He conseguido rodearme de sonrisas, sinceridad, buen rollito y mucho amor. Me ha costado, sí, mucha pasta y muchas lágrimas, pero 'et voilà', me he superado, estoy justo en el principio, en el inicio, en los primeros pasos. En el buen camino, ostias.

Besos y más besos y más besos. Y miles de sonrisas.

Gracias!!


dissabte, 3 de maig del 2014

Punt i Final


Tanco el bloc. Tanco una etapa a la meva vida. Una etapa molt llarga, molt intensa. Amb un munt d'experiències viscudes, sentides, patides.

No deixaré però d'escriure, ni de llegir.

Una abraçada ben forta.