diumenge, 26 d’agost del 2012

Ideario - Francisco M. Ortega Palomares (Cuenta Atrás)





IDEARIO


Me da vértigo el punto muerto
y la marcha atrás,
vivir en los atascos,
los frenos automáticos y el olor a gasoil.
Me angustia el cruce de miradas
la doble dirección de las palabras
y el obsceno guiñar de los semáforos.
Me da pena la vida, los cambios de sentido,
las señales de stop y los pasos perdidos.
Me agobian las medianas,
las frases que están hechas,
los que nunca saludan y los malos profetas.
Me fatigan los dioses bajados del Olimpo
a conquistar la Tierra
y los necios de espíritu.
Me entristecen quienes me venden clines
en los pasos de cebra,
los que enferman de cáncer
y los que sólo son simples marionetas.

Me aplasta la hermosura
de los cuerpos perfectos,
las sirenas que ululan en las noches de fiesta,
los códigos de barras,
el baile de etiquetas.
Me arruinan las prisas y las faltas de estilo,
el paso obligatorio, las tardes de domingo
y hasta la línea recta.
Me enervan los que no tienen dudas
y aquellos que se aferran
a sus ideales sobre los de cualquiera.
Me cansa tanto tráfico
y tanto sinsentido,
parado frente al mar mientras que el mundo gira.

...

Porque aún nos queda tanto por hacer, conocer, sentir, vivir, amar, llorar y reír!

Pero es que hay tantas clases de ghetos, verdad?

dissabte, 25 d’agost del 2012

43 anys


Dimecres 22 d'agost vaig fer 43 anys.

Buf, estem en un moment de crisi econòmica a casa (quina novetat, oi?, en aquest país). En dos anys els meus ingressos han baixat un terç (d'un sou normalet), i els del jefe ma o meno els darrers quatre anys. Les petis creixen i necessiten (saben què podem i què no els hi podem donar, ahir mateix la Jana em deia: No mama, el 'xurro' de la platja val molts diners, no passa res! La Jana, colegues, la peti, no la gran que és tot seny!! Buf, i jo emocionada com una figa, una bona amiga meva n'és testimoni!).

Total, que si abans ja de per se no fèiem grans celebracions, ni regals, pels cumples, ara encara menys. Però, qui ha dit que no en podem tenir, de regals, que no valguin gaire diners? O gens?

De bon matí ens vam llevar la gran i jo a veure com sortia el sol. Jo ja ho havia fet el dia abans i ella em va demanar i demanar que la despertés: No et sàpiga greu, mama, no passa res encara que rondini, tu desperta'm! Així que abans de les set del matí ja érem les dues a la terrassa esperant, xerrant i gaudint, que sortís el sol. Quin gust, quin gust, de debò.

Ella se'n va tornar al llit i jo vaig agafar la bici per fer l'hora diària que aquests dies m'he imposat! Com pot haver tanta gent al carrer en aquelles hores corrents, caminant, fent bici! Sense les calors de mig matí, en un passeig que és un luxe, al costat del mar, amb un carril ben condicionat, i una bona companyia (música d'M80, què passa?).

Cap a les quatre de la matinada ja havia rebut el primer wattsapp de felicitació (la más mejor neboda que podia tenir). Un a un es van anar succeint totes les trucades i missatges (i sí, en plena època modelna també els watts) d'amics de sempre, de recents i de molt i molt recents (si us expliqués com vaig conéixer el Mike, la més recent de les meves amistats virtuals... a qui envio des d'aquí una molt i molt i molt forta abraçada!!!).

La meva més estimada cosina, amb qui ens ha unit tant la vida en tants moments, i amb qui hem compartit aquests dies, i la seva família em van fer un gran regal: unes lletres (en euskera, naturalment) i dues papallones precioses.

De qui menys m'ho hauria esperat rebo un magnífic relat/regal... gràcies, sé com t'ha costat, a tot nivell, gràcies, gràcies...

Dinem els quatre i, en acabar, em van dedicar una cançó composta per l'Aina (música) i amb lletra de tots tres... altre cop em vaig emocionar com una tonta. Quin detallàs més xulo!!!

A la tarda uns molt bons amics (ella, especialment) confirmen que vindran a passar uns dies allà amb nosaltres. Olé, olé.

I continua el dia. Com fa anys i anys que no sóc a prop de Barna pel meu cumple i aprofitant que 'les meves amigues' (... de les més íntimes) estan a la ciutat comtal pujo a celebrar l'aniversari amb elles (quants anys feia? des de Menorca 90 que no estàvem juntes aquest dia???)... Què més puc demanar? Sopar tranquil, conversa, confidències, comentaris, i una nova incoroporació al grup (a banda de la més recent, naturalment): Un plaer autèntic.

Dormo amb l'aire condicionat a casa (el miguel ens el té prohibit, raons ecològiques, aaaaaaaaaaaaah!) i l'endemà d'horeta, torno a ser a Cambrils amb ells.

Ains... uns dels millors aniversaris. Sense dubte! (i sí, els diners són molt necessaris, que m'ho diguin a mi que porto hores aquesta tarda intentant quadrar el mes de setembre, però per la felicitat d'un dia com aquest, us ho asseguro, no, gens, para nada, zero!).

...

Necessito dir-ho en veu alta, o lletra escrita, avui mentre dormia la migdiada al terra -que és com més m'agrada, ja us ho dic- l'Aina ha aprofitat per dibuixar-me. Nua, només amb un tanga minúscul. El dibuix, preciós. Ara, quan el miràvem tots, li he dit: Ep, quin cul més bonic m'ha dibuixat! I m'ha contestat: És que ho pensava mentre te'l pintava, el tens, mama, el tens bonic.

I em direu, que quina tonteria, o quin 'engreiment' per part meva que diria el Kuiyiwo, però no sabeu com m'ha emocionat... tinc complexe del meu cul des que era ben joveneta!!!

Au!

(Qui coneixeu Marea fa anys no em mateu, els he conegut aquesta mateixa tarda, però ja n'he sentit unes moltes quantes... si fins i tot el Drogues canta amb ells!)



diumenge, 19 d’agost del 2012

Un marit, Dues filles, gairebé Deu quilos més, i prop de Vint anys després...

... he tornat a pujar al cim del Canigó.

Buf!!! Quina necessària adrenalina és per a mi, per a tots els de casa, la muntanya!

Vaig pujar-hi per primer cop l'any 90, o 91. Amb dues amigues amb qui fèiem ruta pel Rossellonès. Recordo el tram final, com ara vam pujar per la Xemeneia des del refugi de Cortalets, molt dur, molt. Aleshores. La darrera grimpada volia plantar-me i la L. em va dir: Nena, no fotis, que la Ferrusola el va fer la setmana passada! (recordo aquell moment com si fos ahir)

Tornar-hi ara amb les meves filles no té preu, ni nom, ni paraules per posar-hi a la sensació que m'envaeix en compartir amb elles allò que més energia em provoca: la muntanya, sip. I amb ell, és clar, poques coses ens uneixen tant a dia d'avui com la sensació de pujar, caminar, suar, banyar-nos a un riu! I no només: amb el 'nen' (ep, qui hi havia de dir, eh, fa uns anys enganxat a la quimio pel porthacat i mite'l ara!), i amb la Laia (la millor neboda que podia tenir).

Quin gustasso!

Però no us ho perdeu, vam fer la pista amb el 4 x 4 de la parella de la meva neboda: el Xavi. Quina passada! Si és que poc més es pot demanar a la vida!

Vam pujar des del Refugi per la xemeneia (l'aina tenia un diu fluixet, no es trobava gaire bé; i la Jana amb el seu mal humor inicial que ja ens té acostumats: No vull una família a qui li agradi la muntanyaaaaaaaa, no ho suportoooooooo!). De domingueros totals, sí, eren gairebé les 11 del matí quan iniciaven l'ascens. Dues hores i tres quarts després hi arrivàbem (amb un parell de petons inclosos a una noia que baixava i es deia Montse, però això ja és una altra història). Després de la necessària foto de grup a la creu amb l'estelada, mirar al nostre voltant ben envoltats per cims i valls, i intentar de situar-nos davant la taula d'orientació, iniciem la baixada per l'altra banda. En poc més d'una hora i quart som abaix: Cervesa, coques, pa, fuet i amanida de pasta...

Novament amb un gran xofer fins a Villerach on teniem el cotxe (lalalala i després de netejar el cotxe del Xavi de xocolata i galetes per tot arreu escampades!) fem tornada (ben cremats, com idiotes!!) cap a casa.

Per cert, encantada de dir que la meva forma física a punt a punt de fer els 43 és molt més bona que vint anys enrera. Oeeeeeee.

Demà, avui, serà un altre dia, i ens esperen bones jornades de platja... i dolce far niente!

...

La cançó d'avui és un tribut al passat, que sovint retorna al present, o es manté al llarg del temps, 'como todo lo bueno de la vida' (Del 1998, Arena en los bolsillos)





divendres, 17 d’agost del 2012

Impàs


Tristesa.

Buidor.

Por.

Vertígen.

Necessitat.

Desig.

Final, final, final, final, final, final.

Trencament.

Canvi.

Espai.



Així em sento avui, sense causa, o amb suma de moltes petites causes.

divendres, 10 d’agost del 2012

Vacances 2012

Aquest any, novament, les vacances han estat a poc a poc, separats, tu aquí, jo allà, tranquil·les, diferents...

Vam marxar les petis, la meva 'millor' amiga, sa filla i jo una setmana a Londres, al juny.

Al juliol, la darrera, novament, uns dies les nenes i jo (soletes) a Cambrils.

Aquesta setmana ha marxat ell amb les petis (i jo, per rar que pugui semblar, no he fet res, o gairebé res, o molt, depèn com es miri, com sempre).

Demà, per fi, marxem els quatre, dues setmanes. Ho necessito tant!!! Després potser li tiro els plats pel cap, al jefe; i foto les nenes a mar; i marxo a buscar tabac... però ho necessito. Ara com ara, els necessito.

(Abans però, avui surto amb les meves amigues, a elles també les necessito, i molt!!!)

...

Dedico aquest no escrit, resum, no resum, les quatre paraules, a una persona, nova, molt nova a la meva vida, que ahir em va ajudar a superar un mal moment, sense ni parlar-ho, només rient, de res, de tot. Gràcies. Moltes gràcies.



diumenge, 5 d’agost del 2012

La primera vez

Aburrida.

O quizás, no, no solo, no sé, no sé si aburrida o asqueada. 

Cansada, triste, vacía, irritada, enfadada, desganada, desesperanzada. Así estoy, así me siento, y así estoy viviendo estos últimos años: De casa al trabajo y de trabajo a casa. Recojo a la niña, ropas, comidas, tele, olor a cocina, a jabón de platos, y amoniaco para el baño. Vestidos de mercadillo, zapatos de saldo, sin tacón, revistas en la peluquería de la esquina donde todas sonríen, salen, entran, fiestas, felicidad... 

Le miro, ahora duerme en el sofá. Mira los deportes, cualquier deporte, la taza del café en una mano y en la otra el mando. Es su mando. Medía vida. La otra lo es el bar, sus amigos, sus risas sin sentido, y su sudor cuando me folla. Le odio, le odio tanto como me da pena. 

Paula dibuja aislada del mundo, de este mundo que no le gusta, esta casa donde todo es rancio, donde no hay príncipes y princesas, donde el rosa no brilla, y donde no se baila al compás de ninguna canción.

Me duele la cabeza. Ayer tuve un día duro en la oficina. El jefe está insoportable. Y yo solo sé bajar la cabeza y darle la razón. Necesito, necesito, necesito el príncipe de Paula, el que ahora dibuja, que me mime, me mire, me sonría, me desee. Miro a Luis, sigue durmiendo, las Olimpiadas copan la tele estos días. Da igual en què deporte: waterpolo, badminton, ping-pong, natación, básquet... El no practica ninguna, pero habla de todos. Se compra el Marca, el As, y mira Teledeporte. Pero fuma, y bebe, y toma café, y coge el coche hasta para ir a por tabaco. Tiene una barriga espantosa, y cualquier noche su corazón se parará.

Enciendo el portátil. Me voy al estudio con él. Me pongo un té frío, música, y me dispongo a escribir. Me alejo de esta casa que es mi ruina, y seguirá siéndolo mientras mi sueldo sea la miseria que es, y todo los gastos corran de su cuenta. Estibador en el puerto. No nota la crisis, y urga y urga sus dientes con el palillo mientras dice que este país lo que necesita es mano dura, y que echen a todos los sudacas. Y los putos negros que no han conocido madre. Yo miro a Paula mientras él habla, y grita, al ver las noticias. Paula canta, en su mundo, ha aprendido mejor que yo a refugiarse del presente incómodo y a construir su espacio. 

Sin querer, sin querer de manera consciente, entro en un chat. Seguramente es el que me dijo Encarana: chateagratis. Nunca podría pagar por entrar en un chat. Las cuentas las lleva él. Sé que mi historia no es nada original. Lo sé. Hasta yo me aburro de reconocerme en tantas canciones, tantas películas, tantas novelas de mujeres que se enamoraron del lider, del más guapo, del más fuerte. 

Me doy asco.

Por qué no? Me pongo un nombre que atraiga, y que sea real, me enseñaron a no mentir: NovataInfiel. Soy Novata en este mundo virtual, de chats, de hombres, de deseos, de miedos, de ilusiones. Y soy infiel porque lo neceisto, porque durante noches he soñado, cuando él me gritaba: puta, puta, muévete puta, con su aliento rancio en mi cuello, en mi boca, en mis tetas, soñaba con Enrique, mi compañero de trabajo. Soy infiel porque solo he estado con él y deseo sentir un cuerpo sobre el mío, unas caricias, unos dedos, unos labios suaves, deseo saber qué es un orgasmo, unas palabras amables en mi oído: te gusta, princesa? te gusta que te acaricie, que te lama el cuerpo, que te bese como mereces? te gusta cariño? 

Entro en el chat, sexo, sexo, sexo. Las letras se incrustan en mis ojos, penetran mis venas, me giro, atenta, escucho sus ronquidos, sigue, no hay peligro, duerme, no temas, sigue. Y sigo: chat de sexo, me llamo NovataInfiel. No lo soy, no lo soy pero deseo serlo, necesito que me engañen, que me mientan, no me importa, mi vida está aquí, pero deseo que me hagan el amor, que me besen, que se preocupen de si me corro, de si me duele, de si me gusta, de si necesito más...

No paran de abrirme privados, no sé qué responder, ni si hacerlo: Hola, linda, qué buscas?; Follàs?; Putita, necesitas que te coma el coño?; Ola...!!!; Polla dura de 25?... me he equivocado, no lo deseo, no quiero esto, no quiero esto...

Pero entonces, no recuerdo exactamente, sigo en estado de shock, aparece uno que es una flor en un fangar: Hola, cómo estás? Hola una coma y cómo estás? No sólo puntúa la frase con una coma sinó que se preocupa por cómo estoy. No cierro, no cierro, quizás no esté todo perdido... Le respondo, estoy intranquila, no sé cómo andar cerrando al resto de privados, ni si contestarles con un 'no, gracias, te cierro, muy amable'. Se lo digo, le pregunto si quiere que le envíe mi correo y vayamos allí, tranquilos. Sí, me dice. Y le doy mi dirección. No es mía, me la creó Encarna: No seas tonta, me dijo, no expliques nada de ti. Cuanto menos, mejor. Tú solo quieres sexo, no? Pues hala, no hace falta saber mucho para eso. 

Se la doy. Me cuesta entrar en esa dirección. La falta de costumbre. 

No está, no entra, no me escribe, se la he dado mal?, ha dicho que sí para que me calle?, para quitárseme de encima?... si está claro que soy novata, y tonta, qué tonta soy... qué... no, no, no. Me ha escrito: hola, hola, hola... ese hola es música suave, dulce, es la amelie de mis ojos, es un helado de caramelo, ese hola es lo mejor que me ha pasado en las últimas semanas...

Estoy nerviosa. Pregunto. Hablo. Hablo. Pregunto. Me doy cuenta de que no sé nada. De que esto me viene grande. Me derrumbo. Él parece ilusionado. Será mentira. Llevamos media hora en el chat. Qué tonta, no sé qué decirle, y recuerdo todas las novelas de amor leídas, las películas de la tele, mis amigas, recuerdo las conversaciones que me cuentan las madres del cole con los amigos que tienen... ellas las llaman amigos, se ven a escondidas...

Oigo que se acerca. Le digo que tengo que cerrar. Le pido un relato erótico, si yo no sé escribir, tiemblo cuando me dice que yo también lo haga... pienso, se lo pediré a Esther. Sí, sí, ella sabrá hacerlo. Le contaré esta historia, tal cual, y ella lo hará. 

Me voy a la ducha. Hoy vamos a cenar a casa de su hermana. 

Me desnudo, meo, y al limpiarme noto que estoy mojada. No es solo orina, estoy mojada como hacía años. Miro el papel, diossssssss, qué me ha ocurrido?, a penas hemos hablado. Entro en la ducha sonriendo, recuerdo sus palabras, su buen trato al hablarme, y siento que deseo acariciarme. Me olvido de Luis, de Paula, de la imbécil de mi cuñada. Por qué no? No me lo merezco acaso? Por qué no? Me acaricio, me apoyo en las baldosas que ayer limpié por no morirme de asco en esta prisión. 

Empiezo por mis pechos, siento que su lengua los acaricia, que son sus manos las que aprietan mis pezones de botón, que se endurecen solo de pensarlo. Susu manos, que son una dos tres, sus manos que se multiplican, acarician mis muslos, mi cadera, mis piernas,... Sus dedos viajan desde mi boca, liándose con mi lengua en un baile salvaje, hasta mi coño, entran en mi vagina como jamás nadie ha penetrado en ella, mientras su polla, que son mis manos, frotan mis nalgas. Delante, detrás. Me giro y está. Delante, y está. Sigo apoyada en la baldosa. Mis piernas tiemblan mientras dirigo el chorro de agua fuertemente hasta mi clítoris. Dios, dios, cuánto hacía. Su polla en mi vientre, sus dedos en mi coño, mi culo en su boca. Todo se mezcla, mi mente baila, mi lengua busca, mis ojos giran en mis órbitas sin saber dónde dirigirse. Y yo apago un grito con mi mano, mientras me corro, mientras mi coño chorrea no solo agua tibia, mientras mi clítoris ha crecido llamándole, mis labios surgen por arte de magia unos sobre otros, y todo mi sexo se convierte en una montaña rusa de placer, de deseo, de miedo, de esperanza... sí, sí, sí, sí, síiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii.

Cierro el grifo. Sonrío. Jamás me había masturbado en la ducha. 

Me seco, me seco mientras mi mente sigue viajando a ese momento, a la charla con él, a la ducha, al orgasmo triple que acabo de experimentar, mientras mi vagina, mi vulva va perdiendo tamaño hasta recompenerse a la realidad que debe vivir. 

Mientras me visto sonrío y pienso en cómo le explicaré todo esto a Esther para que ella me haga el relato y pode enviárselo al del chat. 

Y sigo sonriendo mientras pienso en mi cuñada y la imagino explicándome su puto y asqueroso viaje a Cádiz mientras soy capaz de contestarle: Hijadeputa yo me he corrido en la ducha tres veces pensando en un tipo que quiere sexo conmigo, y tú me vienes con una mierda de viaje a Cádiz, malfollada?

...


(Un petó a totes les Marilyns que fastiguejades del món, de la vida, de l'amor... van dir prou a la 'seva manera'... Per elles, perquè sempre queda una esperança, sempre!)



divendres, 3 d’agost del 2012

Companys de Taula

Jugo a l'Apalabrados. I com, normalment, no callo ni sota l'aigua (fora de la feina -quines coses, allà no sóc gaire xerraire-) també allà obro el seu xat i comento coses amb qui jugo.

Avui, jugant amb el meu company de taula li he enviat això:

'Una cosa, només: estic molt contenta que siguis el meu company de taula. Sé que tinc un caràcter rar, o bé no dic res, o bé no callo. Gràcies per acceptar-me tal qual. Un petó (demà negaré haver escrit això).'


Fa poc m'ha contestat:

'Jo també estic content que siguis la meva companya de taula, no podria tenir-ne una de millor'.


Sí, és molt i molt important avenir-te amb qui comparteixes hores laborals: saber trobar el punt just. Just. L'he trobat, amb ell. I ell, per la seva resposta, amb mi. He treballat amb amics, amb companys, amb desconeguts totals, i sí, bàsic un bon rollo, però no de jaja jeje, no, que també, sinó de saber marcar límits però dolços i que es puguin travessar, o que es converteixin en murs en un moment donat... i acceptar-ho.
El cas és que, en explicar-li això al Miguel m'ha dit: Parecéis niños de séptimo!

I m'he anat, volant,  cap allà en el temps, i més enllà encara: A Sisè de bàsica. Quants anys teniem, 11, 12? Buf. Vam seure els quatre junts: La Cristina, el Mata, el Leila, i la Puntero (per què a la Cristina li déiem pel nom, al Leila pel sobrenom, i al Mata i a mi pel cognom és tot un misteri!).

Mai, mai, mai m'he sentit tan bé, tan feliç, tan acompanyada, tan a gust, tan integrada com en aquell grup de quatre taules, a l'escola. No us ho perdeu, érem els quatre 'empollones', però dels empollones guais. Dels que no paràvem de riure, fer broma, xerrar, que ens cridaven l'atenció, què bé ho passàvem!!!

Encara tinc apuntat al 'diari íntim' el dia que vaig conéixer la Cristina, a Quart, deia alguna cosa així com que havia arribat una companya nova a classe,  que havia parlat amb ella i que era molt maca. Del Mata, jajajaja, perdó, també havia apuntat coses, un any després, Cinquè, de conèixer la Cris: Creo que estoy enamorada, escrivia, o una cosa semblant, es un compañero de curso, empollón, no muy guapo, pero muy inteligente y divertido (sí, el meu amor platònic de l'escola durant anys i anys). I el Leila, buf, ens vam fer 'nòvios' al viatge de final de curs, de Vuitè, a Mallorca. El meu primer petó, chissssssssst, pico, res de llengües amunt i avall, eh, si us plau!! :)))))

Tots aquests anys hem continuat la relació els quatre, en major o menor grau. La Cristina i jo inseparables (vam ser un trio magnífic fins que la Natalia fa dos anys va decidir dir prou a la vida), el Toni una constant, com a metge, a la meva vida (i curiosament també a la d'alguns amics meus, va estar en l'operació d'un molt bon amic meu), i el Leila doncs desaparegut uns anys i reaparegut amb un força extraordinària!

Fa dues setmanes vam anar a sopar, novament. Amb algun company més però ens vam quedar els quatre, xerrant, no sé, prop de dues hores, fins vora les cinc de la matinada. Rient, explicant confidències, pors, neguits, tonteries, trivialitats, moments únics viscuts junts. Quedem tres o quatre cops l'any, i el temps, entre una trobada i l'altra, és com si no passés. El temps, entre aquells 11, 12 anys que teniem, i aquests 42, 43 d'avui dia és com si, senzillament, tampoc hagués passat, quan estem junts, ho sembla.

La setmana passada jo era fora de Barcelona i necessitava connectar-me al correu de la feina que, com molts de vosaltres sabeu, és el que utilitzo com a gairebé únic correu (el gmail és una mica pel xat, puntualment, o per poder tenir aquest bloc que llegiu ara). El cas és que des del mòbil no ho sé fer de connectar-me al correu corporatiu, i vaig pensar, ummmmm, a qui li puc dir que entri al meu correu (personalíssim) i em reenviï el correu 'ics' que necessito llegir? Estic parlant que en aquell moment la safata del meu correu segurament devia tenir cinquanta o seixanta missatges pendents d'obrir, i uns quinze o setze pendents de contestar, més algun de compromès (ejem), algun de molt emotiu que conservo allà des de fa dos anys, i algun, segur, d'alt contingut explossiu! Doncs repassant mentalment la gent amb qui em relaciono de manera habitual em va venir al cap un dels tres, el Toni. Però qualsevol d'ells ho hagués fet i jo hauria estat igualment tranquil·la: té, et dono el meu password, entra al meu correu personal/laboral i mira tal correu i reenvia-me'l. I així va ser, amb tota la tranquil·litat. Em va dir que esborraria la clau d'accés,  que no miraria res... senzillament, m'era igual, tenia tot el meu permís, en el moment d'oferir-li el password, de llegir el que volgués, plena confiança en què mai, mai, res del que pogués llegir sortiria de la seva boca. I com a ell, com a ells tres, de fet, també hauria donat aquesta mostra de confiança a alguna persona més (sí, és clar, entre elles una és el meu àngel, i una altra és una persona molt especial per a mi, a qui estic molt agraïda perquè sempre hi és, i a qui, amb tot l'amor, dedico aquesta cançó!)

Off the record: Ara, en rellegir l'escrit, he modificat el parèntesi, sí, no vull ser injusta, tinc la sort, la gran i gran sort de tenir més gent de confiança ben a la vora a qui deixaria la clau d'accés amb els ulls tancats, no dic més noms, ells/elles saben de qui parlo!!! (Per cert, i tu?, tens companys, amics, família a qui donaries la clau d'accés ara mateix i sense esborrar cap correu?... ho penses?)


Sí, companys de taula, companys de vida.



dissabte, 28 de juliol del 2012

La malaltia (bocins d'una ja no infantesa)




El braç. La circulació li fa tenir sensacions estranyes: com si se li adormís. M’envia a la farmàcia, recordo el que em va demanar: Que te den algo para la mala circulación de la sangre.

Hi entro. És la farmàcia de la placeta, la placeta on ens hi passem hores jugant. De petites  el carrer era casa nostra: amunt i avall. No creuàvem el Paral·lel però pujàvem fins a Montjuïc. Érem nens de carrer. Saltàvem a les gomes, a les cordes, ens trobàvem a la cantonada, o a la placeta.

Li dic al senyor de la farmàcia: diu ma mare que em doni alguna cosa per la circulació de la sang. Que se li adorm el braç i sent un “hormigueo” tota l’estona. Ditxós hormigueo que ens perseguirà anys! Dues senyores grans, que estan esperant per comprar somriuen. Ai, la circulació de la sang!  Es veu, diuen, que és molt difícil que millori la circulació quan ets gran.

Ma mare té 36 anys. Jo, 11. I dues germanes.

Perd visió a l’ull. Metges i més metges que no saben què dir-li: Señora, no tiene nada que ver la vista con el brazo.



Any 81, i el seu aniversari, crec. Una ambulància novament, i jo, al carrer, espero que la posin dins: Pobrecita, sento que diu algú, tiene un tumor en la cabeza y se está muriendo. Aviat la malaltia tindrà nom, i cognom: Esclerosi Múltiple. També durada: malaltia crònica. I un pronòstic desconegut: no en sabem res, diuen els metges, ni com evitar-la, ni per què apareix o com lluitar-hi. Comencen a sonar-nos els noms dels metges que la ‘miraran de tractar’: Rubio, Arbizu...

I Bellvitge es converteix en la meva segona casa, o en la primera. L’autobús groc m’hi du. Jo sola, als 11 anys. Cada tarda, crec que havent dinat, agafo l’autobús a la plaça Espanya i hi vaig. Bereno allà (les infermeres em donen un iogurt, com a ella), l’ajudo a fer exercicis, amunt avall les cames, cadira de rodes i... de ruta. De vegades baixo a la capella i reso. Està sola. El pare gairebé no apareix, i quan ho fa després de tancar el bar, algun dia, no ve mai sol, sempre amb una veïna que jo mateixa m’adono que no hi pinta res allà.
Surt i entra de l’hospital. Ha engreixat molts quilos per la medicació i li ha caigut el pèl de tot el cos. També del cap, sí. Vivim a l’àtic de davant del bar (13). Un dúplex amb escales de caragol que porten a les habitacions i que ma mare no pot baixar. Em faig càrrec de la casa, de la neteja de la casa, mestressa abans d'hora.

Ell, es queda a les nits al bar, amb la mare a l’hospital o no. Tant és. Amb altres homes que, també, suposo, volen desconnectar del seu present. Surt després amb ells, jo els miro abocada a la terrassa de l’altre pis, el que serà nostre en poc temps, saltant pel terrat. Si us plau, em dic, puja, puja ja. I sento com es tanca la porta del bar, la de ferro. I l’ascensor. I sé quants segons triga per pujar a l’àtic, l’ascensor, on només nosaltres hi vivim, i sento la clau al pany. I ja puc dormir. No estem soles.

Tot és molt trist. I tothom hem optat per escapar de la realitat d'una manera o una altra. Cadascú la seva... (no jutjo, ja no jutjo aquells anys).

Un parèntesi a la vida.

No em cal madurar de cop, no em cal, però no triem. O no sempre triem.

En uns mesos, sense voler-ho, m’adono que ja no em ve de gust passar-m’hi la vida a l’hospital, que m’estimo més estar amb les meves amigues. Que no em ve de gust estar allà tancada. Per què jo, em pregunto? O potser no m’ho pregunto.

Ma mare comença a pensar que he canviat, que ja no sóc la bona nena que era. Però jo, egoistament, per l’edat, i sense malícia, vull estar desconnectada de tots aquests problemes que tan bé conec.

Perquè sí, quan la mare torna a casa, tot són crits. Ningú no acaba de trobar el seu lloc en aquesta pel·lícula que no hem triat.

...

Visites al Brujo de Pamplona, injeccions d’un nom que ja he oblidat però amb el que vam conviure anys, la Mare de Déu cada cinc de mes, herbes curatives... tot.
...

Ens canviem de pis. A l’àtic del davant. Més gran i sense escales interiors. I amb dos terrasses.

La mare comença a estar millor any rera any, a no tenir els ditxosos “brotes”, recupera el seu cos, el seu pèl, la visió per complet.

I una nova etapa s’inicia.






dilluns, 16 de juliol del 2012

@yahoo.es

Creo en las casualidades. O es en las causalidades? Vamos, que creer, creo, lo que no sé es en cual de las dos. Siempre me lío a la hora de saber cuál es cuál. Me pasa exactamente lo mismo para distinguir el agua fría de la caliente cuando son colores (Miguel optó por ponerme en casa un mando con grados); imposible saber si algo está a mi derecha o a mi izquierda (aprobé el carnet de conducir a la tercera por eso mismo, las otras dos veces giré justo hacia el sentido que el examinador no indicaba de palabra! Por qué no diría, como dice mi santo: Gira pa' mi lau, o gira pa' tu lau!); y mis hijas se llaman Ainajana y Janaaina. Sí, tal cual, a la que hay una pareja de algo, zas, me equivoco. Tiene nombre este 'problema', seguro, vamos, lo de izquierda y derecha son problemas de lateralidad, creo, pero el resto???

Bueno, eso, pues todo empezó hace poco más de año y medio, una noche, noche, salí con dos amigos (mi ángel, y Montse, la guapa), me salté la dieta, nuevamente, ya sabéis que me paso la vida a dieta, y bebí un par de cervezas (más que suficientes para mí para ser, aún, más feliz, y con la risa tonta a cuestas). Total, llegué a casa cerca de las tres y le envié un correo a mi compi 'dels esmorzars', le decía algo así como que me había saltado la dieta pero que estaba feliz (él ya no se extraña de recibir correos míos de dos lineas y diciendo poco más que nada, son taaaaaaaaaaantos años!).

El lunes, a la hora del desayuno, le pregunté por qué no me había contestado. Ahí empezó un diálogo para besugos... No he recibido ningún correo tuyo este finde, pero yo te lo envié, a qué cuenta?, a la del trabajo, no, a la tuya particular, no, te lo envié a... Ostia, ostia, ostia, un max mix, he hecho un max mix, le dije. Te he envíado un correo con tu inicial y tu apellido pero con la dirección de yahoo!!!

Ole tú, ole tú!

A ver, a ver, me dijo, imposible, no pude ponerme mi inicial y mi apellido al hacerme la cuenta porque 'alguien' se me avanzó, alguien con mi misma inicial y mi apellido (he de decir que es un apellido nada habitual, pero nada, nada).

Buf, buf. Bueno, buf primero y después jajajajaja. Claro, parejas, mezclo, no hay más.

Vuelvo al trabajo de nuevo y me encuentro el correo que envié el sábado con una respuesta: ???

Nada más. tres signos de interrogación. Yo en mi linea (los que me conocéis sabéis que me resulta casi imposible no contestar un correo) contesté: Lo siento, me he equivocado de -persona- destinataria. No puse persona, así que volví a recibir una contestación: De persona y de sexo, soy un tío. Y yo, de nuevo con mi peculiar pesadez epistolar, le respondí: Ah, pues da recuerdos a tus sobrinos!!!

Año y medio después seguimos escribiéndonos casi a diario, nos echamos de menos cuando uno de los dos está de vacaciones, y nos hemos convertido en muy muy buenos amigos. Compartimos muchas confidencias, deseos, ambiciones, miedos y rabias, también risas, cómo no!!

Le conocí personalmente al poco del primer correo, y hace apenas un par de meses volvimos a vernos: esta vez con más tiempo pudimos cenar juntos (él vive en Madrid pero por negocios viaja a Barcelona de vez en cuando). En ambas ocasiones fue como si el día anterior hubiéramos estado juntos.

Sin más, fácil, la vida, en el fondo, es mucho más fácil.

Y casual.

(B. ves cómo sí escucho la música que me recomiendas?)



dissabte, 7 de juliol del 2012

El bar (bocins d'infantesa)



El temps de família acaba. Havíem viscut durant sis, set anys, al carrer Segle XX. Anàvem a l’escola de monges Divina Pastora, vestides amb uniforme. De Isabel y Fernando, nuestro espíritu impera, moriremos besando, la sagrada bandera. Ensumar amoníac. I fora de classe, al passadís, per no recordo quin motiu.

Les coses canvien. Els pares agafen un bar, lluny, vivíem a Horta i marxem cap a Poble Sec. Primer vam continuar dormint al pis d’Horta, anant i venint, però aviat, al gener, ens canvien d’escola, Jacinto Verdaguer, al carrer Lleida, i mentre busquen pis dormim al magatzem del bar. Envoltats de caixes de cocacoles, un llit, un altre llit, un armari de plàstic. I de tant en tant, no sé si les vaig arribar a veure, alguna rata. D’allà, unes escales pugen al terrat. Un terrat on els veïns de dalt estenen la roba als seus balcons. Els coneixem a tots. Allà, en unes galledes grosses, ens banyem, a l’estiu.

Dinem al bar, sortint de l’escola, abans que vinguin els clients del menú de migdia. Cap a quarts d’una, la una, ja hem dinat. Maldinat. Amago el que no vull en un tovalló de paper i ho llenço. Algun client diu: Si fueran hijas mías... (què? Tampoc no menjaríem, penso jo.)
Els pares lloguen un pis. És fosc, al mateix carrer, al número 42. El bar està al 14. Mai el vaig fer meu, nostre, aquell pis. Teníem un orgue. La mare volia que aprenguéssim a tocar el piano, com tota la seva família va fer. Més d’un any anant a classes. Odio estudiar solfeig i teoria. I no crec haver-me penedit mai d’haver-ho deixat. Llegint els diaris d’aquells anys un dia hi vaig escriure: Tengo que decirle a la mama que no quiero ir más a piano.

Sovint ells es quedaven treballant al bar i nosaltres pujàvem a casa. Recordo una noia que li donava classes particulars a la Cecília. Tenia les cuixes amples i quan caminava se li ajuntaven els texans i feien soroll. A mi, no. Jo era, aleshores, un secall. Autèntic. Envejava aquell soroll del frec de la roba texana.

Quan érem al pis, soles, miràvem la tele. De vegades el pare ens havia castigat sense tele i l’havíem de tancar una mica abans que pugessin, perquè no estigués calenta, i no sabés que l’havíem posada. La mare ens permetia saltar-nos el càstig.

En un sofà trencat, foradat, recordo que ens tocàvem amb una amiga de ma germana gran. Fins quin punt? Poc. Vestides. Dos, tres dies. Recordo un pessigolleig sota el ventre. I potser ens descordàvem els pantalons sense baixar-los. Érem amants, o matrimoni, o no sé ben bé què.

I un dia, una broma, una broma que va acabar malament. L’he recordada sempre. Els pares són a la seva habitació, al llit. Nosaltres a la nostra. De sobte se sent com s’obre i es tanca la porta del carrer. No sé si preguntem o ma mare ho diu sense cap pregunta: El pare ha marxat, tanqueu-li la porta amb clau. Jo ho faig. Tanco per dins amb la clau, o amb la balda, no ho sé, però tanco. Aleshores sentim el pare enfadat, no sé què diu, ni si crida, però està enfadat perquè jo li havia tancat la porta. Era dins de casa, havien pactat la broma entre els dos. No era una broma, era una prova, per saber si ho faríem...(em recorda al qui estimeu més, al pare o a la mare?). A ningú no ens fa gràcia. Mai ho he parlat amb les meves germanes. Ni sé si amb ma mare, o amb el pare.




dimarts, 3 de juliol del 2012

Llegir al metro


Vam coincidir, fa anys, en un taller de relats. A tots dos ens agradava escriure ja aleshores. El tercer dia de classe vam seure junts. Recordo riure de seguida, per res, tonteries, suposo, però la connexió va ser instantània. Sé que ho negarà sempre però una nit em va confessar que aquell mateix dia, després d'acomiadar-nos, quan jo ja marxava i ell anava a buscar la seva moto, es va girar per mirar-me el cul.

És curiós tan tímid i tan llançat alhora.

Al final del taller es van organitzar un parell de sopars. I vam tornar a coincidir-hi. Adults madurs tots dos, casats, i amb canalla sí, però no podíem deixar de mirar-nos. No va passar res. No vam permetre que passés res, però em vaig convertir en un càstig per ell (sí, com la cançó del Fito), un risc que no volia córrer i del que es volia allunyar.

(Del que sentia jo no toca parlar-ne ara : p)

Encara vam anar junts a un altre curs. Era molt divertit, sempre que li preguntaven el seu nom, ell deia: Núria me llama XXX. Jajajaja, sí, no deia el seu nom, no, deia com li deia jo.

El pas del temps no van fer sinó augmentar 'el desig', 'el càstig', i com si d'un foc es tractés, va decidir allunyar-se del perill: jo.

Fa temps que no sé res d'ell. No tinc el seu correu particular, ni el seu telèfon, però sí sé que, de tant en tant, llegeix el meu bloc. Em fa gràcia que ho faci, que mantigui una distància 'prudencial' respecte del perill.

En fi.

El cas és que aquest matí he agafat el metro. Zombie, naturalment, i llibre en mà. No puc -ni vull-  evitar fixar-me en la gent que llegeix. De seguida l'he vist. A dos pams: Camisa negra, texans, sabates obertes de pell marron, anell de casat a la mà esquerra, cabell curt canós, bossa d'home creuada i plena concentració en el seu ebook.

M'ha fet un bot, el cor, és ell, és ell? No ho sé, no ho sé encara ara. Cinc parades de metro després (n'he fet una mes) encara no havia aixecat el cap del llibre. En cap moment, en cap moment. Em pregunto si sabia que jo era allà, a dos pams d'ell. No ho sé. No sé si m'ha vist, o m'ha intuït com intuïm el perill. No sé ni tan sols si era ell.

El que sí sé és que avui l'he tingut novament present. Molt i molt present. I des d'aquí li envio una abraçada, o, per què no, si em llegeixes, avui, demà, un petó ben fort, ben ben fort.






dilluns, 2 de juliol del 2012

Adicción



Una adicción, según la primera acepción del diccionario de la Rae, es el hábito de quien se deja dominar por el uso de alguna o algunas drogas tóxicas, o por la afición desmedida a ciertos juegos. Fijándonos en la segunda acepción la cosa cambia (a mejor?) no lo sé... Asignación, entrega, adhesión.

El primer paso para lograr la desintoxicación es desearla. Desearla de verdad. Y poner todo el empeño en superar los primeros momentos, los primeros días, las primeras semanas. Convencerse de que es lo mejor, el único camino, y mirar hacia el futuro en positivo, aunque cueste, aunque no se sea capaz de confiar, de creer, de otear un horizonte sin esa droga; aunque duela y el corazón se te rompa en trocitos; y por mucho que la mente ordene, debilitada, su ración de toxina diaria. 

(Hace años, muchos, o pocos, no importa, alguien me dijo: Te has liberado, verdad, dejando esta relación? Sí, eso sentí. Justo eso, liberación, como cada vez que he abandonado, forzada, o no, una adicción tóxica, emocional, psicológica, social...)

No es fácil y sin embargo, a veces, solo a veces, sobran los motivos para luchar por conseguir la desintoxicación para siempre.









dissabte, 16 de juny del 2012

Todo a Pulmón (o cómo vivir la muerte)


Llevo dos días con esta canción en la cabeza. En la cabeza y en el oído, internet nos permite eso y más, oírla las veces que apetezca, en la versión elegida, o deseada, directo, remasterizada, versión primera, por uno u otro cantante... Internet nos permite casi todo, casi todo, sí, excepto conseguir la inmortalidad: La vida es un viaje, de ida sin vuelta.

Me da miedo la muerte. Mucho, mucho miedo. Pensar en ese instante en que deje de estar aquí para pasar a estar no sé dónde, no sé con quién, no sé de qué manera, me aterra. Ayer Marc se iba al Tanatorio cuando hablamos unos minutos sobre ella: Em fa tanta por, le dije, que sovint, si hi penso una mica més del compte, em provoco un atac d'ansietat.

Como siempre, pensó un momento la respuesta y dijo: No només a tu, és una por humana, pots intentar fugir-ne, arraconant el pensament, o pots decidir fer front a les pors, en tot cas amb por o sense... moriràs. Morirem.

Lo sé, lo sé, pero no estoy preparada, se está preparado para morir en alguna ocasión? Mentalmente preparado. Hablo de la muerte propia. Se me acelera el corazón si pienso así que, como estoy ya harta de huir, de tapar el miedo, de esconderlo bajo la alfombra, he decidido hablar sobre ella, leer, pensar.

Con Sergi también hemos hablado recientemente. Él estudió filosofía, y así pasamos muchos desayunos, filosofando. La muerte, seguro, debe de ser uno de los temas más, no sé, traumáticos?, de la carrera. Somos mortales, quizás debería decir, afortunadamente somos mortales, pero cómo es ese paso, ese nanosegundo final, ese después...

Si fuera católica, ortodoxa, protestante, luterana... si creyera en la resurrección de los muertos, en la reencarnación, si confiara en la existencia de un más allá, en otra vida, en... supongo que mi miedo disminuiría. Pero no creo y no voy a empezar a creer a día de hoy, al menos no de momento. Aún así, mi manera de vivir la vida como si cada día fuera el último, ayuda. Pero no me es suficiente. Sí para vivir, pero no para morir. Sigo buscando ayuda en el exterior, aunque sé que no me queda otra que aceptar la mayor verdad: Vivimos para morir. Todos.

(Por lo pronto estoy con la lectura de La muerte para los budistas... no me importa de dónde me llegue la luz que me guíe hacia la aceptación real, sí sé que en este caso vivo la vida con su paz, con su intensidad y su alegría, A todo pulmón, así que, por qué no intentar vivir la muerte como ellos?.)

Pueblos, ciudades, barrios, donde viajemos visitamos, Aina y yo el cementerio. Es obligado. Paseamos mirando las tumbas, leyendo las lápidas, comentando, inventando historias. Nos gusta y nos sentimos muy muy cómodas. Recientemente, en un pequeño cementerio francés, Aina dijo: Mama, quan una de les dues hagi mort, creus que l'altra disfrutarà tant d'aquestes visites?

Me quedé sin palabras, pero en seguida me vino un pensamiento alegre: Aina no vive la muerte desde el  miedo, y eso le permite, estoy segura, vivir con la alegría que la hace ser ella.

No ho sé, Aina, no ho sé. Però tampoc tenim pressa per comprovar-ho, oi?

(un abrazo y una sonrisa más tarde seguíamos comentando tranquilamente sobre las muertes que nos rodeaban...)



dijous, 14 de juny del 2012

El sueño - Gerardo Diego


El sueño


Apoya en mí la cabeza,
si tienes sueño.
apoya en mí la cabeza,
aquí, en mi pecho.
Descansa, duérmete, sueña,
no tengas miedo del mundo,
que yo te velo.
Levanta hacia mí tus ojos,
tus ojos lentos,
y ciérralos poco a poco
conmigo dentro;
ciérralos, aunque no quieras,
muertos de sueño.



Ya estás dormida. Ya sube,
baja tu pecho,
y el mío al compás del tuyo
mide el silencio,
almohada de tu cabeza,
celeste peso.
Mi pecho de varón duro,
tabla de esfuerzo,
por ti se vuelve de plumas,
cojín de sueños.
Navega en dulce oleaje,
ritmo sereno,
ritmo de olas perezosas
el de tus pechos.
De cuando en cuando una grande,
espuma al viento,
suspiro que se te escapa
volando al cielo,
y otra vez navegas lenta
mares de sueño,
y soy yo quien te conduce
yo que te velo,
que para que te abandones
te abrí mi pecho.
¿Qué sueñas?  ¿Sueñas?  ¿Qué buscan
- palabras, besos -
tus labios que se te mueven,
dormido rezo?
Si sueñas que estás conmigo,
no es sólo sueño;
lo que te acuna y te mece
soy yo, es mi pecho.



Despacio, brisas, despacio,
que tiene sueño.
Mundo sonoro que rondas,
hazte silencio,
que está durmiendo mi niña,
que está durmiendo
al compás que de los suyos
copia mi pecho.
Que cuando se me despierte
buscando el cielo
encuentre arriba mis ojos
limpios y abiertos.



(etiquetas solo para este poema: eternidad - paz - algún día - amar es querer dormir con esa persona abrazados vigilando sus sueños, mientras vigila los tuyos - amor...)

...

Estava entre Bona nit, de Els pets -que diria que ja l'he penjdada; Somnis, de l'Albert Pla... i la impressionant Qualsevol nit pot sortir el sol, d'en Jaume Sisa. He votat, jo, és clar, i ha guanyat aquesta...




diumenge, 10 de juny del 2012

Serendipitat

Una serendipitat és un descobriment o una troballa afortunada i inesperada. Es pot denominar així també a la casualitat, coincidència o accident.

L'altre dia, oi, vaig penjar un escrit sobre els records de la meva 'infantesa'. No els millors, sinó part d'ells, dels que recordo. Si llegís els meus diaris (diaris que només he llegit jo, i una amiga de la meva gran, la Lia... hola, Lia, gràcies per fer coses rares com ara llegir els meus diaris, el meu bloc, i les novel·les que et recomano!!!) no seria recordar, seria llegir el que en el seu moment vaig viure, i de la manera que ho vaig viure i, per tant, escriure. Ara, però, els meus records estan mediatitzats pel meu present, per les meves anades i vingudes, per la meva manera de funcionar actualment. No són records verges... 

El cas és que, casualitat o no, l'endemà de penjar l'escrit sobre la màquina de cosir que marcà una part dels meus primers anys (fins els sis), l'Aina em va llegir un 'treball' que sobre Els millors records li van fer fer a l'escola (i ja de pas, orgullosa que estic com a mare de les meves petardes, dir que li van puntuar amb un 9.5). Coincidència? Vinculació? Casualitat? Tant és, tant és, us el penjo, naturalment amb el seu permís...

Un dels millors que tinc, i recordo, és el de sortir al capvespre, quan encara hi és, el sol, a dibuixar, l'estiu passat. Eren els últims dies de les nostres vacances, vam anar, amb la meva família, als Pirineus, a un càmping enmig de la natura. Com gairebé sempre... la muntanya forma part dels nostres estius. Recordo que sortia, abans que es fes fosc, amb la darrera llum del dia. Hi anava a algun lloc on estar sola, seia, amb un full i un llàpis, i dibuixava tot allò que tenia davant. Era un moment per relaxar-m'hi, reflexionar i, sobretot, per a concentrar-me. És tot un privilegi poder gaudir de la natura d'aquesta manera.

Fa temps, quan jo tenia 6 anus, ens van convidar a un casament. Eren uns cosins del meu pare (el primer i darrer casament on he estat). Ja que de petita era una mica... antifaldilles, antivestits, antiqualsevolcosafemenina, doncs vaig anar amb uns pantalons i una samarreta blancs. No era la roba més adequada per anar a una celebració com aquella, però jo anava cómoda. Bé, el cas és que quan vaig acabar de sopar, vaig sortir, recordo, a un jardí que hi havia fora el restaurant, vaig seure en un gronxador i vaig estar allà, gronxant-me, tota la nit, amb el meu cosí.

No sé quant de temps fa, un hivern a Viella. Potser tenia 10 anys, érem allà passant les vacances d'hivern amb la família, la Pili, el Jesús gran, el Jesús petit, i la Laia, també uns amics dels pares. Ens ho vam passar molt bé, feiem, com sempre, excursions a la muntanya, i a la nit jugàvem a jocs de taula...  (i dels gossos que ens van seguir fins a Viella, des de la casa fins a Viella i que no van tornar a pujar amb nosaltres, pobres gossos.). Aquest estiu tornarem a anar de vacances junts amb els cosins i tiets, espero passar-m'ho tant i tant bé com aleshores!


Recordem allò que, per algun motiu, ens deixa emprempta. Recordo tots els seus records, fins i tot podria dir per què ella se'n recorda (dibuixar, muntanya, fresca a l'estiu en el primer; l'únic casament on ha estat... el miguel i jo som anticelebracions així que no acceptem invitacions i, amb el temps, és clar, han deixat de convidar-nos; el tercer... ai, els gossos van fer-la plorar molts dies, recordant-los, on deuen ser, mama, on deuen ser?).

Sí, aquest estiu tornem a anar de vacances tots junts... no sabeu el que significa per nosaltres, tots vuit junts novament. Gràcies, gràcies!!

...

Aquesta cançó, per exemple, em recorda tantes coses...


dijous, 7 de juny del 2012

Diálogo apenas en clave


- Cariño?
- Sí, dime.
- Cómo era todo ese rollo que te metía cuando te dolía el corazón?
- Tía, pero si ya lo sabes.
- Ya, pero cuéntame, venga, niño, que me vendrá bien.
- Eso sí, necesitamos recordárnoslo, verdad? Aunque conozcamos la teoría, la práctica es jodida, jodida. 
- Curiosamente lo mismo le decía esta tarde yo a mi 'amiga virtual del alma'. 'Pues hala, practique', me ha contestado ella impertérrita (bah, esta mañana he descubierto que es mortal, la jodía, y lo tenía escondido escondido).
- Pero puedes respirar o te cuesta?
- Me cuesta. Montón.
- Ya, normal, normal. Y la mente? Va por libre, no?
- Sí, totalmente por libre: ahora blanco, ahora negro, y si, quizás, a lo mejor, seguro que no, seguro que sí.
- Ya, ya, siempre es lo mismo. Pero se pasa, lo sabes, verdad?
- Sí, sí, lo sé, lo sé, pero tú ve recordándomelo.
- Venga, porque eres tú, eh! Piensa que al menos nos tenemos, tía. Que no es poco, no es poco.
- No, poco no es. Es cierto. Pero sigue diciéndome. Por qué esto es así?
- Porque estás viva.
- Y vale la pena pasar por esto?
- No te queda otra: si aquello, esto.
- Ya. Pero nunca más, eh, nunca más.
- Claro, claro...
- Oye, hoy has soñado conmigo?
- No, hoy yo, pero el de ayer fue genial, cómo somos, eh?
- Raros.
- Bueno, a parte.
- Jejejeje.
- Beso, hasta mañana.



dimecres, 6 de juny del 2012

Think (o penso o et foto dos òsties)


Think és una de les cançons preferides de la gran. Casualitat o no va ser la primera cançó que va sentir directament amb la ràdio connectada a la panxa quan estava embarassada, jo, de quatre mesos i escaig. Sí, un d'aquells aparells de ràdio (només ràdio) amb una antena extensible, i amb un cable per endollar a la xarxa (elèctrica, res d'informàtica). També hi havia l'opció de posar-hi piles. Sempre dormia, jo, enganxada a la ràdio. Aquella nit vaig notar una patada: Miguel, Miguel, me ha dado una patada!!! I, és clar, com diria el Murphy, no va tornar-hi, la nena. Així que en un moment en què a la ràdio sonava Think, la versió de l'Aretha amb els BB, vaig agafar l'aparell (negre, negre) i me'l vaig posar amb l'altaveu cara a la panxa, just quan la veu negra com l'aparell i màgica de la Franklin agafava embranzida, zas!!! Nova patada! Sí, sí, va dir el jefe, la he sentido!! (hi tenia la mà a sobre)

Així que potser sí que té certa lògica que sigui una de les seves preferides des de fa molts anys (el primer lloc en el seu top ten particular, a dia d'avui, el compartirien Think i Wild World dels Mr. Big).


En fi. La història és que ahir una imbècil vacaburra de la meva feina em va fer venir ganes de fotre-li una òstia. Tal qual. Estava trista, trista, jo, prerregla (això no ho sabia, però gràcies a la meva estimada 'millor amiga' -beffas- que em porta el compte de quan em toca, vaja, ens vé alhora així que és fàcil) quan una actuació seva, en contra meu, baixa, rastrera, i d'idiota amargada com és ella, em va canviar l'estat d'ànim.

No, ja no estava trista: ara tenia ganes de bufetejar-la.

Res de parlar amb ella amb calma, dir-li el mal que em va fer essent tan dolenta, tampoc res de comentar-li amb mala llet la fama que porta a la casa de borde i tonta, o bé d'intentar que entengués...

No. Res, res. Només tenia ganes de pujar a la seva planta, plantar-me davant d'ella i creuar-li la cara d'una òstia.

ZAS!

Deixar-m'hi la mà, fins i tot.

Avui, esmorzant amb l'S, li deia que aquest pensament és una sortida d'alliberament de ràbia fantàstica, per a mi. Quan m'enfado molt, pensar que algun dia, algun dia, aquesta impresentable, el fill de puta de la planta baixa, i l'altra gilipolles amb cara de no haver trencat mai un plat, es quedaran a lloc amb la cara vermella em dóna energia, forces, ànims, quan estic trista (curiosament, els tres són de la meva feina, no odio ningú al món, no desitjo mal ni als meus pitjors enemics, com tampoc als amics que a dia d'avui ja no ho són pel motiu que sigui, ni als ex, ni jefes o exjefes, ni... però en aquests tres, ummmmmmmm, només de pensar com els bufetejaria rollo Gilda, buf, em corro! -bah, tant no, no cal exagerar... però s'hi acosta, s'hi acosta).

He relacionat la cançó una mica per la peli dels BB, i una mica perquè és millor que Pensi bé en les conseqüències d'aquest acte si el convertís en realitat. No les sé. Em pregunto què em podria passar: M'expedientarien a la feina?, Em sancionarien pecuniàriament?, Aniria a la presó si em denunciessin? Què? Quant val una òstia? Tres òsties? Tenen un preu raonable?

(Una de les meves amiguetes de sempre va fer realitat el meu somni, oi, nena, li va fotre una òstia en tol jetorro a una amiga seva que s'havia liat amb el seu nòvio, sí senyor, sí senyor! Quina enveja! Ara que hi penso, la van 'renyar' només: 'Aquest no és, de cap manera, el comportament que destigem en aquest centre -hasta aquí puedo leer-... potser m'hi arrisco!)

Si sabeu què em podria passar, feu-me un correu, paraula de Núria que si li acabo fotent una òstia a qualsevol dels tres, o a tots tres, publicaré la història.

Gràcies, buf!








dissabte, 2 de juny del 2012

La màquina de cosir (bocins d'infantesa)


Recordo la imatge com si l'hagués viscuda ahir mateix: la mare cosint, un llum petit damunt la màquina, de flexo, senzill, il·lumina només l’espai on ella treballant. És la seva feina, broda, cus i porta la casa, i tres nenes, i aguanta les anades i vingudes laborals del pare. La ràdio encesa al costat mentre l’Elena Francis va explicant històries que no entenc. Ni m’importen, tot i que la seva veu m’hi acompanya. A terra, les tres, juguem, no sé a què, però estem ajupides, les tres, sense fer gaire soroll. O ben poc.

A la cuina una taula rodona, blava, forta i pesant. Amb un peu blanc i quatre aspes que la fixen al terra. Puré de patates per dinar, fem formes diferents, ara un nino amb cames, braços, i diu la mare: ahora nos comemos una mano, la cabeza...

Som de mal menjar, les tres. Odio les faves. De fet no recordo cap àpat deliciós. Que jo considerés deliciós. L’hora del dinar, del sopar, és un mal moment. El pare no hi és. Treballa. Només coincidim els diumenges. Ell treballa en un restaurant, fins que marxa, o el fan fora, no ho sé. Tampoc em devia importar gaire, ni ens consultaven.

Són imatges, postals, trossets de passat: Recordat, inventat o explicat. De la suma en surt això. Però nítid, clar, com si ho estigués vivint ara.

Com quan viatjàvem a Caldes, als Avellaners, la torre dels cosins, on vivia la iaia. La seva iaia. La mare del meu pare a qui mai vaig sentir com la nostra àvia. Els meus néts, deia, per referir-se als cosins de Caldes. Tots vivien allà, era una festa anar-hi: els tiets, la tieta, l’avi, la iaia, i els vuit cosins. Quan érem a punt d’arribar, a Caldes, en passar per Palau de Plegamans, ajuntàvem les mans, totes tres, fent broma. Nosaltres dues, suposo, començàvem i la Cecília ens copiava el gest.

Recordo crits al cotxe, com ara elles; el pare, amb el braç cap endarrere, donant cops mirant  de picar alguna cuixa, algun braç, mentre deia prou, prou. Un cotxe petit, vermell, matrícula B-4049-F, un vuit-cents cinquanta.

Rialles.

Vestíem ben iguals. Odiava vestir les tres iguals, i no només això sinó que la roba de la gran, la mateixa de vegades, passava a mi quan li quedava petita. La tercera ho patia més, naturalment.

Jo era rosseta, obedient, bona nena.

Feliç? Potser sí, feliç. Al meu món particular, em penso que era feliç.

No recordo haver jugat mai a nines, ni a res. Encara a dia d’avui no sé jugar a res, cap joc de taula, ni vull aprendre’n. 

M’agrada la vida com a únic joc.

dimecres, 30 de maig del 2012

De vez en cuando la vida...

... te besa en la boca.

Hoy ha sido un día de esos. Por inesperado, por maravillosamente inesperado.

Teníamos dos horas esta semana, para ser exactos 2 horas y 6 minutos (los interinos recortados como yo) para malgastar en lo que desearamos. Bueno, malgastar, biengastar... eso ya a gusto del consumidor.

No había pensado en què hacer, pero vía correo me ha venido una propuesta, no, no, han llegado tres del mismo emisor y yo he elegido... la 3!!! La 3, compro. La 3, compro.

Así que a la una he salido del trabajo, lalalalala, me he subido a una moto de paquete, 650, sí, sí (como Miguel no lee mi blog no hay problema de que me eche la graaaaaaaaaan bronca por subir a una moto y correr y correr) y zas: rumbo al Montseny.

El Montseny es mi Parc por excelencia. Aunque sea voluntaria del Parc de Collserola... el Montseny, es el Montseny. El que más nos hemos pateado, en el que más cimas hemos subido y repetido y repetido. Donde más veces hemos ido a comer, y donde mis hijas, de viaje a él, más han vomitado!!

Total, apenas una hora después, un miércoles laborable cualquiera, estábamos comiendo en un entorno increíble, impresionante, verde, maravillosamente acogedor y solitario (Can Barrina).

Incluso, y por primera vez desde que empecé esta dieta hace ya cuatro meses y medio, me la he saltado. Poco, vale, pero me la he saltado. Pero... sí, ha valido la pena. Por eso, justo por eso, porque de vez en cuando la vida, y no solo la vida, te besa en la boca.

(añado que no solo tengo suerte con mis amigos, ya que me han invitado, sino que los quiero, y me quieren, y les acepto... y me aceptan)

A las cuatro y media ya estaba en el cole de Jana recogiéndola con una amplia sonrisa, sí, una gran locura totalmente controlada.

Gràcies!!!

Ps. Y ya como remate final salen a la venta a un precio asequible entradas en el Romea para ver a una de mis heroínas musicales, con una voz 'envidiable no, lo siguiente'. No os la perdáis. Ni sola, ni acompañada. Sílvia Pérez Cruz (iré al concierto con Aina, acaso puedo pedirle más besos a la vida??).



dijous, 24 de maig del 2012

T10 -T11 - T12 (La multa, toma II - i 4)

Hora de berenar, doncs, anem bé de temps, fins quarts de nou que hem de ser a la parada de Verdaguer...

Al costat de l'anglès del Marc hi ha un Bon Preu que té una patisseria/forn amb finestra al carrer.

- Vinga, carinyo, què vols? (no li dic tesoro, no, bah, això és una broma meva i del company de feina, el Joan)

- Ostres, no ho sé, això no passa gairebé mai, això de triar. Jajajaja, no sé què vull! Un croissant, sol!

(jo res, evidentment...)

Esperem el marquitus. Arriba en cinc minuts (i saluda tímidament l'Aina, com és ell) i aleshores li explico una mica millor la història sencera... sí, des del cafè (que ell no va prendre) de la tarda. No li sorprén res, a dia d'avui, del que pugui explicar-li, així en general.

Entra a classe, ja és l'hora, i l'Aina i jo marxem a buscar el revisor (l'amic revisor :P).

- Mama, és maco el Marc!

- Sí, amor, ja saps que me l'estimo molt.

- Però... està una mica gras, no?

- Gras?

- Bé, no, però té panxeta!!

(juasjuasjuas... això ho explicaré demà mateix a la feina, penso rient!)

Caminant caminant, xerrant, tafanejant, badant, arribem a Verdaguer, Passeig Sant Joan.

Vaig cap a la noia que està a la cabina (no sé, ja no vénen billets, no?, allà):

- Hola, bona tarda, estic buscant els revisors. Han de ser per aquí. Vull pagar una multa.

- ?

- Bé, tant és, estoooo... saps on acostumen a posar-s'hi? No conec aquesta estació, ni l'enllaç tampoc, m'han dit que a un quart de nou serien aquí. I ja és un quart.

- Ah, de acuerdo, espera, pregunto (truca i bla, bla, bla...). Pues aún no lo saben, ves buscando por L4 y L5.

Amunt, avall, amunt, avall. Hi ha gent veritablement 'curiosa', 'diferent' en aquelles hores al metro, sí, com diria jomateixa: De totes les formes, colors i sabors. Anem a l'altra banda. Mateixa conversa amb la noia de l'altra cabina (però què hi fan, allà, si no venen bitllets, ni targes, ni res?). No ho sap, tampoc, la noia, però s'ofereix a acompanyar-nos per tal de trobar-lo, el revisor. Abans, però, fa un parell de trucades (mentres esperem es colen davant dels seus, i dels nostres, morros, un, dos, tres, quatre, ole, ole...).

Ara som tres buscant el revisor. I síiiiiiiiiii, per fi, el revisor... em mira, el miro, somriem a càmara lenta i diu: Et buscava!

(podria ser l'inici d'una llarga amistat... però alló és Verdaguer, no el Marroc dels 40 així que res!)

Pago els 50 euros, a canvi em dóna un paperet esquifit.

Gràcies, gràcies. Al revi, a la noia, i petonàs que ens fem l'Aina i jo: Buf!!!

(per cert, algú va comentar que existeix una 'norma' no escrita enlloc, faltaria, que recomana els revisors demanar bitllet molt especialment els nens/nenes, les dones, i les persones grans, motiu?: no munten escàndol i paguen -paguem- la sanció. Ara ho sé, en fi, el saber no ocupa lugar.)

...

Ostres, gràcies per llegir-me. Si és que em llegiu. Ho feu o no en diagonal (us he pillat, noies!!!)

I en agraïment a tanta paciència us deixo no pas amb una cançó sinó amb un concert del millor, del gran, de l'únic (dels únics)!!!









dimecres, 23 de maig del 2012

Todos a pitar a Madrid - Emilio Pérez de Rozas

(aprofitant que la meva millor amiga se'n va a xiular al Calderon... al Rei, a l'Espe i a la mare que va parir a tots els absolutistes...)

Las palabras de Esperanza Aguirre calientan los ánimos en Bilbao


Martes, 22 de mayo del 2012
EMILIO PÉREZ DE ROZAS
El Periódico



Ahora sí que va a haber pitada. Ahora sí. Yo estoy en Bilbao y por aquí solo hay banderas del Athletic, "¡aupa Athletic!" y cánticos divertidos en los semáforos sobre que un elefante se columpiaba sobre la tele de una araña. No hay ni una, o habrá dos, ikurriñas colgadas en los balcones, decorando escaparates (es posible que empiecen a aparecer este miércoles tras la bobada que ha llegado desde Madrid) y la gente vive feliz (en la medida que se puede ser feliz un 22 de mayo, con la que está cayendo y no me refiero al agua, claro, estamos en Bilbao) nada más pensar que mañana o pasado cogerá el coche y se irá a disfrutar de una final de Copa. Que aquí, por cierto, llaman de España y no del Rey. Hasta el gran Chopo Iribar la ha llamado Copa de España porque es su único nombre, su nombre de siempre.

Pero ahora sí que van a pitar. La presidenta-presidenta de Madrid, que sabe de fútbol lo que su amiga Ana Botella, que confundió la victoria del Barça en el Bernabéu con el triunfo de su Madrid en el Camp Nou (que ya es confundir), va y, en plena democracia, en pleno siglo XXI, un 22 de mayo, dice que si pitan el himno se acabó la fiesta. Y es que a esta señora, tan señora, casi señorona, lo que le gusta es el ordeno y mando, sobre todo para tapar su déficit, que es uno de los que nos ha llevado a todos, a los que van a pitar y a los que no, a la ruina más absoluta.

Es ahora, y no antes (pues antes iban a ser diez, doce y no miles y miles como ahora) cuando van a disfrutar con el himno español. Porque si lo que pretende la derecha, derechota, es que en esta país se acaben las libertades (que parecen que están en ello) pues que lo digan tan ricamente, tal vez recuperen, por la derecha (ya ha ocurrido, ¿verdad?, en Francia y Grecia) los votos que han pérdido por mentir, por ocultar lo que iban a hacer y por creernos que somos tontos y un poco idiotas.

Yo no iba a ir a Madrid. No tengo entrada y, dicen, que las que quedan valen 200 euros y se pondrán en un pico dentro de unas horas. Pero solo por darme el gusto de pitar a la presidenta creo que haré un esfuerzo. Este miércoles, desde luego, en el semáforo de la plaza La Casilla, de Bilbao, que es donde tengo el hotel, me voy a poner a cantar con mis amigos lo del elefante, pues acabo de comprobar que Antonio Besagoiti, presidente del PP vasco, tiene dos dedos de frente y no me enviará a la policia local para detenerme.

No me extraña que en Europa nos crean cada vez menos. Ellos fueron los primeros en perder la credibilidad en nuestros políticos. Nosotros, como teníamos el fútbol, hemos tardado más.


...

En fi, hi ha lletres de cançons que no perden mai el significat... fins i tot aquesta de la Polla Recta (és que ma mare, com no recordava el nom de La Polla Records, sempre em deia el mateix: Que no, que no te dejo ir a otro concierto de la Polla Recta! ).




divendres, 18 de maig del 2012

Un sindiós - Juanjo Millás (El País 27 d'abril de 2012)

Un sindiós


Todo este programa reformador de gran calado no puede ponerse en marcha sin mentir



Desde que los ministros de Rajoy, en especial Montoro y Ana Mato, decidieron explicar didácticamente los porqués de la demolición del Estado, entendemos las cosas mucho mejor. He aquí un resumen, claro como el agua, de sus argumentos: Se pone precio a la sanidad para que continúe siendo gratuita y se expulsa de ella a determinados colectivos para que siga siendo universal. Se liquidan las leyes laborales para salvaguardar los derechos de los trabajadores y se penaliza al jubilado y al enfermo para proteger a los colectivos más vulnerables. En cuanto a la educación, ponemos las tasas universitarias por las nubes para defender la igualdad de oportunidades y estimulamos su privatización para que continúe siendo pública. No es todo, ya que al objeto de mantener el orden público amnistiamos a los delincuentes grandes, ofrecemos salidas fiscales a los defraudadores ambiciosos y metemos cuatro años en la cárcel al que rompa una farola. Todo este programa reformador de gran calado no puede ponerse en marcha sin mentir, de modo que mentimos, sí, pero al modo de los novelistas: para que la verdad resplandezca. Dentro de esta lógica implacable, huimos de los periodistas para dar la cara y convocamos ruedas de prensa sin turno de preguntas para responder a todo. Nadie que tenga un poco de buena voluntad pondrá en duda por tanto que hemos autorizado la subida del gas y de la luz a fin de que resulten más baratos y que obedecemos sin rechistar a Merkel para no perder soberanía. A no tardar mucho, quizá dispongamos que los aviones salgan con más retraso para que lleguen puntuales. Convencidos de que el derecho a la información es sagrado en toda democracia que se precie, vamos a tomar RTVE al asalto para mantener la pluralidad informativa. A nadie extrañe que para garantizar la libertad, tengamos que suprimir las libertades.


... 

M'agrada en Millás, contrariament al que em passa amb altres novel·listes/articulistes/comentaristes de ràdio em quedo amb tots els Millás (tot i que em va costar força acostumar-me a la seva manera peculiar de parlar). No tiene desperdisio!!!





dijous, 17 de maig del 2012

T10 - T11 - T12 (la multa, toma II) - 3

Dos quarts, sí, i vinga, pitant a treure diners!!! Però, com? d'on? Si vaig perdre la targeta fa no sé quan i mai no penso a demanar-la novament!

Ommmmmmmmm...

Res, res, no problemo, dijous a la tarda, vaig a La Caixa, la de tots, que obren, cap problema, què tonti. Allà tinc una llibreta del Club super 3, de l'Aina, on em cobren el menjador de la Jana. No sé, potser tenim sort i encara queden 50 euros. Evidentment, la llibreta fa mesos que no sé on para, però amb el DNI no hi haurà problema, espero.

- Hola, hola, em pots dir quants diners hi ha en el compte que va a nom meu i de la meva filla? (Dnis de les dues)

- Sí, 36 euro.

Ole, ole, de mica en mica.

- Què volies?

- Dooooncs, bé, tots els diners.

- No, no, els dijous a la tarda obrim però  no podem lliurar efectiu.

Cómoooooooo? La Caixa? Parlem-ne? Parlem de què, mamons, si vosaltres maneu, decidiu, i teniu tot el poder!

Ommmmmmmmm... novament!

Aina, corre, corre (el cert és que, ja us ho he dit en alguna ocasió, ella ja no s'esvera per res del que jo pugui fer o dir), anem al metro!

De Gran Via al metro Clot, metro Clot a Urquinaona. Túnel, passadís, el revi és allà, em mira, el miro i finalment li dic: Hola, tu m'has multat abans? (Les 7h, oclock, sí, em sentia una mica com la Ventafocs a les 12). Sí, sí.

Bien, bien, anem bé.

- Portes els diners?

. Doncs... no.

No, és evident que bé, bé, no anem.

- Ja.

- I ara que marxeu d'aquí, aneu a multar a un altre lloc?

- Jefeeeeeeeeeeee!

Bla, bla, bla, bla.

- Sí, anem a Verdaguer.

- Òstia, sí? I a partir de quina hora sereu allà?

- Cap a un quart de nou.

- Ok, ok, ens veiem allà. Gràcies. Adéu, fins després.

Calma, calma. Tenim temps. Aina, tinc una idea (brillant, de les meves), anem a Caixa d'Enginyers, allà amb el Dni em donaran els diners per finestreta, sense problemes. És aquí al costat. Bien! Lalalalala. Cinc minuts després erem a Enginyers de Via Laietana... que tanca, vés per on, a les set en punt. Jo-Der! I ara què??

Recordo aleshorees que el meu àngel fa anglès a l'International House, a dos carrers d'allà, de dos de vuit fins les deu. Doncs vinga, whatsup!

- Ummmmm... em pots deixar 50 euros?

- Doncs no en porto ara, n'hauria de treure.

- Si us plau, si us plau.

No em digueu per què però de cop m'il·lumino novament: Tinc una visa de crédit al billeter, funciona sense pin, o vamos, no tinc ni idea del pin, mai no l'he feta servir. És de les de credit i com em conec i sé que no controlaria mai no recordo haver-la usat mai. Però, i si provo?

Allà voy: Caixer, Visa, Visa, Caixer, Número Secret? (Te pillé, Gocha!) I si provo el mateix número que fa 21 anys que faig servir, i si sona la flauta?

Molt educat, el caixer, em pregunta: Quants diners vol treure?

Ja posats... 100 euros.

Aquí els tens, taruga -em diu el caixer deixant la seva amabilitat de costat per uns moments- però fes el putu favor de centrar-te a la vida, òsties, que ja toca, no?

Me'ls dóna.

Ainaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!

Sincerament, entre riures, mig ploroses, nervis, corregudes, tonteries a dojo, la tarda va anar passant.

Whatsup: Marc, tinc els diners. Buf. Et passem a veure a l'International? Vinga, quedem allà.

- Aina, vols berenar? sí, sí, sí, mama!

Jejejejeje...

...

(Darrerament, suposo que a tots ens està passant, la crisi, la por, el present, el futur, la prima de riesgo i sa mare monopolitzen la majoria de converses... permeute-me que continuï amb el meu reducte de pau jomimé, si us plau. Gràcies!)