dimarts, 24 de novembre del 2015

Las Inmortales: Sólo puede quedar una!

El título de la película es Los Inmortales. Y de ellos, sólo podía quedar uno. Lo que yo no sabía, me lo chivó Miguelito el otro día, es que cuando uno moría, su energía, su fuerza, la lucha, pasaba al otro, al que seguía vivo.

Sólo puede quedar uno.

Quedo yo.

Teníamos unas libretas-diarios donde escribíamos cómo nos sentíamos, qué deseábamos, cuánto queríamos tal o cual cosa o cómo estábamos de enamoradas de tal o de cual chico. Estábamos en primaria, y las libretasdiarios se titulaban: Cosas de Cris, Nuri y Nat y nadie más.

Nuri, excepto a mi padre y a ellas no he permitido a nadie que me llamara nunca Nuri. Nuri. Qué nombre es ése?

Nat, era Natalia. Ya os he hablado de ella. Decidió no seguir viviendo hace unos pocos años. Se suicidó tomándose todas esas pastillas que no lograron curar su depresión. Borró antes todo rastro suyo en internet. Era una crack para muchísimas cosas, y para poner fin a su vida, también lo fue. Guapa, divertida, elegante, inteligente... pero con 'mala suerte' para el amor. O buscaba su mala suerte?

El miércoles pasado, el día 18 de noviembre de 2015, murió Cris, Cristina. Estuve con ella hasta la última respiración. Si no fuera porque ocurrió de verdad diría que aquello fue surrealismo puro,  Diría que formé parte - con ella - de una película gore. Un final gore para una enfermedad mortal. Tengo en la memoria, en la retina, su última respiración. El último aliento. La apnea final.

Mari, le decía yo a su madre, dónde está el corazón? Búscalo, búscalo. Yo le busco el pulso. Dónde está el pulso? Dónde, dónde...

...

Final. Se acabó. Ahora ya sí. Se acabó.

Meses y meses de lucha. Miedos, pasos, retrocesos, avances: Tía, qué guapa estás!

Núria tengo que pedirte un favor.

En casi 40 años sólo me pidió dos favores: Uno lo cumplí el 5 de octubre. El otro, tengo toda la vida, y día a día, para cumplirlo.

Me despedí de ella como no pude hacerlo de Natalia. Estoy tranquila. Triste, pero tranquila.

Gracias a su familia por dejarme compartir con ellos ese tránsito. El último.

Y por dejarme leer  el escrito homenaje que fui capaz de hacerle en su funeral, llorando a moco tendido, pero con el respeto que una amistad de tantos años, DE TODA LA VIDA, merece.

Gracias, gracias.

...............................................................................................................................................................

El viernes, en su funeral, sonó Sabina, de fondo, sonó Serrat, de fondo.












diumenge, 1 de novembre del 2015

3 - El Port de la Selva - El Far del Cap de Creus - Cadaqués

Després de la tira de temps hem trobat un cap de setmana per poder continuar el camí de la costa catalana de MANERA LINEAL -ENDREÇADA- CONTÍNUA - DE DALT ABAIX (jo que sóc zero organitzada en la meva vida i ara resulta que no vull fer el Camí de la Costa d'una altra manera que no sigui així).

Així que aquest finde ho hem fet, hem continuat. On ens vam quedar? Jo us ho dic: A El Port de la Selva. Continuar des d'allà implicava un muntatge una mica diferent, organització, control, en fi, temps i també diners, i ganes, i una mica de bona forma física.

Vam decidir que les nenes no vindrien i es quedarien soles tot el cap de setmana, per primera vegada. Això ja em provocava nervis, d'entrada. Curiosament, tot i que l'Aina volia venir i li vam dir clarament que no podia ser, en canvi, la Jana va agrair que no la deixéssim venir, estalviant-se d'aquesta manera fer muntanya. La vida es asín i elles, també són asín!

Dissabte 31, sona el despertador a les 6 del matí. Dutxa, preparem dinar (arròs integral amb tonyina per a mi), barretes energètiques, beguda Aquarius, roba de recanvi en una altra motxilla, necesser, blablabla. Ell una motxilla verda, jo una de marró (quin munt de nimietats estic escrivint, oi?).

Arribem a El Port de la Selva en cotxe, 8:30h. El deixem allà fins la tornada, l'endemà. Fem un cafè al Nàutic i... comencem a les 9 h en punt. Camí asfaltat, camí de terra, GR11... sol, poca gent, algun cotxe, i un grup de gent gran que ens veu perduts (xerrant ens vam equivocar de camí) i comenta en veu alta (i els sentim): Hi ha gent que no sap anar al bosc. Al bosc, diuen, vale. Pues oiga, vale, no en sabem. Fa més de 30 anys que fem muntanya i no en sabem de fer muntanya senyorrrrrr, pos vale.

Seguirem el GR11 fins al Far (inici o final, segons es vulgui mirar del GR11), passant per Sant Baldiri, però en arribar al camí de Cala Taballera (o Tavallera) ens desviem per baixar-hi. Abans sembla ser que el gr hi passava també, ara ja no. Per què? Ahhhhhhhhh. Qui ho sap?

No ens banyem però sí ens refresquem, i pugen novament per retrobar el GR que ens durà al Far. Sol, sol, caçadors i trets, masos deshabitats, masies habitades, camp treballat, marques de senglars, pujades i baixades (el meu peroné respon bé, la tíbia del Miguel rondina una miqueta). Per fi el Far. Síiiiiiiiiiii. Jo un aigua amb gas, ell una cervesa. Total 4h 41' (aturades i camins errats inclosos)...

Iniciem la baixada, i de camí dinem, no tenim GR però tenim un camí preciós (tot i que més transitat, quina ràbia): El camí vell a Cadaqués. El seguim fins a la bifurcació que ens porta a la pista. Allà baixem cap a les cales, enlloc d'anar per la pista, començant per Cala Guillola. Unes cases que hi ha allà per flipar: mansions, búnquers ben cercats per un mur. De qui es protegeixen? Marquen la seva propietat o ens marquen que són diferents? Buf. D'allà fins a la platja de Port Lligat hi arribem fent pista i creuant la carretera de tant en tant. Port Lligat, Sant Baldiri (no tenen més noms de Sants?), amb un Cementiri -tancat- a tocar.

Són les 5, caminem des de les 9 del matí... joer, ha pagat la pena, molt, però tenim unes ganes d'arribar a l'hotel!!!! (dormim a L'hostalet de Cadaqués)

Dutxa, intent de migdiada i... cap al Compartir (recomanat per un company de feina primer i per un munt de gent després, i jo sense ni saber de la seva existència).

Sopem de puta mare, francament, però estem cansats cansats. Ains, em costa dormir, i a més celebren el Halloween i llencen ous, els carrers n'acaben plens... quina moda més absurda!

Matino, cafè amb llet, diari, i mal humor de pensar que si agafem el Sarfa trigarem 1h i 40' en arribar a El Port! No podré suportar-ho. Intento de convèncer el Miguel per anar a peu. Síiiiii.

Sortim de Cadaqués després d'un súper esmorzar al Casal: són les 11:40h, ens hem d'afanyar perquè el camí, GR92 ara, marca 4 hores (passant pels Bufadors però no per Sant Baldiri). Buf, el Miguel s'ho pren al peu de la lletra, arribem a El Port 2 hores i 35 minuts després!! Unes vistes magnífiques, espectaculars, molt recomanables de Cap de Creus.

Dinem arròs negre a Ca la Paquita. Li tinc carinyo al lloc perquè fa pocs anys vaig dinar allà amb la Jana, les dues soletes!

Passeig, cotxe i cap a Barna.

Tot ha anat bé, tot perfecte!

Propera ruta: Cadaqués - Roses, quan? (quan tinguem un dia sencer, ganes, i un bon restaurant per dinar a Roses. Em recomanes algun)

...

Miraculosament, escric aquest text el mateix dia. Amb les dues guapes xerrant al costat, explicant-me el seu cap de setmana i el que ara mateix estan estudiant.

La vida pot ser molt maca, molt.












dissabte, 10 d’octubre del 2015

Quiero beber hasta perder el control...

He viscut l'alcoholisme de prop,  de ben a prop. Però ara, anys i anys després... l'entenc.

L'entenc com entenc moltes altres situacions, moltes altres emocions, i molts altres sentiments, relacions, unions.

Però no, no em feu entendre la mort. No em feu acceptar que tot té un inici i un putu final. No em feu conformar-me. No m'ajudeu a trobar un consol que no vull. A dir que és la vida, que viure implica morir, que...

M'hi nego. M'hi nego.

Avui la he vista, als seus ulls. La mirava i veia com s'hi acostava, la molt traïdora. Em mirava de front, i em retava. Aleshores jo tornava a fer-la riure, com fos, com fos: marxa, marxa ben lluny.

El final s'hi acosta. Ell ho sap, jo ho sé, merda, merda, ella ho sap. I no és just, no, gens just. És mai justa la mort quan no toca?

Calma, calma. Mentre, sí, avui, ara, beuré fins perdre el control. Sóc a casa, les guapes estan al meu costat, les gates també. Tot és a lloc. Tot és a lloc.



divendres, 19 de juny del 2015

Zapatos


Me cuesta comprar zapatos. Y ropa. En general me cuesta comprar cosas para mí. No, para mi físico. Si es para mi intelecto, ocio, estómago no tengo problemas. Si es para mi físico, nunca tengo tiempo, o no acaba de ser el momento, o 'quan m'aprimi', o...

Desde la operación no sé qué zapatos llevar. Rectifico, desde que puedo apoyar el pie no sé qué zapatos llevar. Necesito sentirme segura, y mientras ha hecho 'frío', perdón, no tanto calor, he llevado botas. De acuerdo. O botines. Incluso bambas. Pero ahora, con estos calores asquerosamente húmedos no podía seguir así calzada, así que me decidí, sorteando mi pereza, a comprarme unos zapatos.

Me gustaron los de Laura y como no tengo criterio, en esto, me dije: Dónde los has comprado? En B. Vale, pues allí que voy. Te importa que te copie? No, no, choni, claro que no.

Okeys, eso hice, me fui a B. y busqué esos zapatos, pero pero en el interín vi otros. Ummmm, taconazo (ancho, pero taconazo) con plataforma, cogidos por detras, también por delante, genial. Míos.

Este mismo martes, bajaba a desayunar (cogida a la barandilla, con el miedo por montera) y zas saltó la cinta del pie izquierdo. A freír churros. Iba a tomar café con C. y le comenté: Qué hago? Mira qué me ha pasado, no tienen ni diez días. Pues justamente en Comtal hay una B., pasamos y lo dices.

Dicho y hecho: Te los cambiamos, por otros. No, no, por los mismos. NO, por otros. Joé, bueno vale. Normas de la casa.

Me cojo otros. No me gustan tantos y pago ocho euros y pico más. Vale. Salgo de la zapatería, voy al curro y veo que el dedito del pie izquierdo pugna por salir de la sandalia. Noooooooooooooo. No quiero ser una concejala cualquiera, odio la política.

Buf.

Esta mañana he cogido un esparadrapo y me he atado los dedos de los pies. Cuatro del tirón. Ahora no te saldrás del sitio, bellaco! Pero aún así, feo.

He comido con Laia, buf, ni sé la de años que hace que nos conocemos y aún nos sabemos reír juntas de nosotras mismas. Mejor así. Tras la comida, el cafetito en otro local y, qué cosas, de camino al café, zas, la cinta del zapato derecho que se salta. No me lo puedo DE creer. Ahhhhhhhhhhhh. Riéndonos me dice que por el Mercat de Sant Antoni hay otro B. Pues allí que vamos.

Llegamos, lo cuento, no hay número, no, no hay número, no, tampoco, no. Al final elijo unas, más caras, 11 euros más caras. Pago. Me las llevo puestas.

En la vida no todo es tan fácil. A veces, en este nuestro camino, dan ganas de bajarse, de no seguir, de decir, vale, pillo el mensaje pero hasta aquí, yo me planto. Pero entonces, no sé, sales del metro, te espera tu peque, te encuentras dos conocidas a las que hace montón que no ves, tienes monedas y tiempo para tomarte algo con ellas y lo haces, vas a casa y te dices: Bueno, es dificil, pero por lo pronto, vida, yo te gano la partida.

...

Cristina, y tú, niña, también le estás ganando la partida. Un beso mu mu grande!





dijous, 18 de juny del 2015

Migdiada

Són quarts de cinc, no tinc res a fer fins a quarts de set, puc, puc fer-ho, puc fer-ho i vull fer-ho: oooooooooooooom, la migdiada és el millor invent d'entre tots els invents que no són invents. L'adoro.

Quan era petita, o quan era jove, quan anava a Marcilla a casa dels meus avis (la Mama Pilar i el Txatxo Luís) ells feien la migdiada mentres jo tenia molta calor. Fora cremava el sol i m'avorria. M'avorria espantosament i odiava aquestes hores que no passaven, que no avançaven en el rellotge, que aturaven una tarda més de la meva vida.

Però un dia, fa mooooolts i molts anys vaig començar a assaborir la sobretaula -post taula- de les tardes. Tardes amb un àpat pesant però boníssim i amb alcohol acompanyant; migdiades sense calma i amb bona companyia al llit, amb suors, petons i carícies, i una mort dolça entremig.

Amb el pas dels anys i el creixement de la família fins la família de 4 d'avui, també això va canviar: la migdiada la faig jo soleta, tu estàs amb elles, o jugant, o mirant la tele, o sofejant... Ummmmmmmmm. Continua essent un dels millors plaers (cimejant la llista de plaers juntament amb un bon menjar, un bon beure, i...). No el canvio per res. O per gairebé res.

...

Lenita, segurament no em llegiràs, però potser una de les cuarentones t'ho diu: Tot passarà. Tot. Fins i tot el desamor que sents, i la ràbia, i la sensació d'engany, i... I sí, nosaltres hi serem.


dilluns, 8 de juny del 2015

Fractura de Peroné - y 7

Ya está. Ya tengo el alta. Ya puedo volver al trabajo, conducir, ir en bici, salir sin muletas de casa (físicas, al menos)... Y qué he decidido hacer en mi primer día de alta? Quedarme en casa. Relajarme. No estresarme. Poner lavadoras, acariciar a la Missy, coger el mando de la tele y -sin ver nada- mirar todas los canales posibles, coser, ordenar calcetines... Y estar conmigo. No despedirme de mí, que no, pero sí disfrutar de mí una vez más, de mi silencio mental (el muy cabrón cuesta horrores de conseguir), ir y venir de un lado a otro de la casa llevando y trayendo, o simplente yendo y viniendo.

Cuántas semanas? No lo sé, las cuentas tú? Me caí el 16 de febrero, estamos a 8 de mayo. Casi cuatro meses, y muchas vivencias, muchas.

Ayer cogí el coche tras todas estas semanas. Fui a comer con un amigo, uno de esos amigos que ves, una, dos veces al año, pero con el que te sientes cómoda desde el minuto cero. Hablamos, y hablamos, y hablamos. Y nos reconocimos a pesar del cambio. Qué cosas, no, ya no soy la Buf! que el conoció hace años, no tengo necesidad de demostrar a nadie si valgo o no valgo, ni de seducir, ni de poseer. No compito y no me comparo (esto último me sigue costando mucha sangre, sudor y lágrimas controlarlo). Sencillamente, estoy.

Hoy tengo un taller de Mindfulness. Hoy y mañana. Ahora que todo el mundo posible ya lo ha hecho, ahora me decido yo.

Aquí y ahora.

El sábado acabé el máster (aún pendiente del trabajo final y de unos cuantos trabajos parciales) y tuvimos una cena de... ummmmm, de despedida? No lo creo, quizás de hasta pronto. En todo caso, hemos estado muy a gusto, nos hemos sentido identificados, hemos compartido muchas emociones, muchas lágrimas, y montones de risas. Si el final es este, bienvenido final seguramente necesario.

Tuve la suerte de volver al gimnasio, el viernes. De nuevo la toalla, el agua, y yo. Todo en orden. Todo en orden.

Y sin embargo...

PS. Casi me olvidaba, a veces, las personas, nuestras almas gemelas, o no, desaparecemos, pero cuando nos reencontramos... ains, es como si una fuente de agua fresca, limpia, y necesaria te cubriera de nuevo en esta senda: Ilona, un abrazo muy muy grande.

Poco a poco, muy poco a poco.

Felicitats, Zorionak, Felicidades a Saioa, por cierto!!!




dimarts, 26 de maig del 2015

Fractura de Peroné - 6

14 setmanes i 1 dia... com una condemna, però no, no, res de condemna, com un aprenentatge més a la meva vida, no demanat, però potser sí necessari.

Recentment, la Red, em va dir: I tu, que ara ja camines, quin balanç fas d'aquestes setmanes de paron? Jo li vaig contestar (com es wasap ho puc mirar, no és que tingui una memòria prodigiosa per a les converses): Encara no he fet balanç. Però el faré, és clar. Comentari que ella va respondre amb un: No me esperaba menos de ti. I segur que és positiu per la teva manera de reflexionar.

Buf.

(Gràcies, Merche)

A veure, tot just acabo de llegir que el Boyero, com jo sovint turmentat pel perro negre de l'ansietat i la depressió, troba consol en aquests moments en la lectura i en el cinema. Però que, quines coses, bàsicament 'cura' el seu estat -de manera puntual, ja sabem que això nostre és recurrent, i recurrent, i porculero recurrent- quan s'enamora.

Buf. Enamorar-se.

Què en fa que no m'enamoro, i, tanmateix, avui he vist una pel·lícula protagonitzada per l'amor, l'amor més terrible i dolorós que pot existir: l'amor no consumat, l'amor no verbalitzat, l'amor no permés, l'amor que no ens atrevim a sentir: In the Mood for love.

En fi, no he vingut aquí a parlar de cinema, o no ara, però sí a fer un petit balanç d'aquestes setmanes! Necessitava temps per a mi, oi? Per llegir, per meditar, per mirar pelis, doncs ja l'he tingut. Temps per saber si sóc capaç de 'viure' sola: sé que també. Temps per retrobar-me, per posar-hi distància, per guanyar confiança en mi, i en el que m'envolta: fet.

Què m'emporto? M'emporto pau, por, coneixement nou, alegria, paciència, calma... sí.

No és fàcil estar amb mi, vaja, no se'm fa fàcil ni a mi, però estic encantada, encantada d'haver compartit tant de temps amb la meva millor amiga (per collons, i per tria), això sí, al de dalt, que sempre m'escolta quan li demano, i em concedeix: No cal que em donis més temps. Ja he descobert què en puc fer d'ell quan el tinc, no em calen més proves. Gràcies. Amén.

...

No sé si em llegeix, però des d'aquí envio a la meva cosina més preciosa i estimada una forta forta abraçada. T'estimo. Maite Zaitut.




dimecres, 29 d’abril del 2015

Fractura de Peroné - 5

10 setmanes i dos dies...

Impressionant! Puc caminar amb crosses: un, dos, un, dos, un, dos. Poso la planta a terra (hauria de recolzar-la totalment, però no ho faig). Això comença a ser el final. Sí, d'acord, potser encara em queda un mes per anar sense crosses, per tornar a la feina, no sé quants mesos per fer muntanya i anar en bici, però però però... puc baixar al carrer al matí i fer un cafè, o dos, o passejar per la Rambla (Guipúscoa, naturalment).

Segurament tornaré aviat al gimnàs, aviat és aviat. Braços puc fer-ne. N'he de fer, vaja. I m'anirà bé per tenir el cap entretingut. Un punt positiu, per cert, pel McFit al que vaig: m'han donat de baixa aquests mesos i no m'han cobrat ni un duro (a veure si el meu exgimnàs -municipal- en pren nota).

Ja començo a ocupar l'agenda. Mica en mica. I poquet. No tinc ganes de gaires saraus, però sí, hi ha gent a qui no he vist fa temps i en tinc ganes.

(Quines coses a qui feia temps que no veia i enyorava molt: l'he vist avui!)

...

Off topic:

Han estat uns dies durs, aquests darrers. Impossible posar-hi paraules. Però, si més no, he vist la força que la Jana té i això m'ha agradat. Una putada per a tots. Ànims.

...




divendres, 17 d’abril del 2015

Fractura de Peroné - 4

Avui, dos mesos i un dia d'inactivitat. Començo a estar molt farta i de molt mal humor (a diari). Hi té a veure el temps que fa? Que m'ha vingut la regla? Que el cervell se m'ha activat de cop? O, senzillament, és que no accepto que no puc fer res i això he de fer, res?

Em cansa llegir, mirar pelis, les sèries (tantes ganes de veure True Detective i resulta que no acaba de ser com esperava, per molt que ahir el Miguel em digués: Si es de las tuyas! De las que hablan y hablan!). Em cansa no poder baixar a fer un volt. Em cansa no poder portar-me al sofà el te que m'he preparat a la cuina perquè dues crosses i una tassa de te bullint són incompatibles. Em cansa sentir-me rondinant. I em cansa estar sola tot el dia. Però, és clar, també em cansa estar acompnayada.

Te me aclares, por favor.

Ahir vaig anar al trauma, novament la meva xofer preferida, ma germana, va venir des de Castelldefels per dur-m'hi. El trauma, un amor. Quina cosa més interessant! (pel meu gust, diguem-ne que peculiar) Em vaig fer una ràdio i sembla ser que es veu com l'os es va regenerant. Sí, les úniques cél·lules que no neixen són les neurones, prou que ho vam aprendre tots de cop -a casa- quan a ma mare li van diagnosticar EM.

Total, per la ràdio sembla ser que, tot i que està tendre, el tema, tot va bé: Oh, miracle, puc començar a arrepenjar la punta del peu esquerra a terra mentres camino amb les dues crosses. Una setmana.

Naturalment, això no m'anima a baixar al carrer, màxim a anar per casa i practicar.

En una setmana més podré posar-hi (sempre amb les dues crosses) la planta sencera.

Ahhhhhhhhhhh... ja sé que això no és res, que curarà, que blablabla, però estic dels nervis. Ommm.

Dues setmanes més amb dues crosses i veurem l'evolució.

Conclusió: No us trenqueu cap part de les cames, si us plau. Apa, ja he dit la tonteria del dia, ja puc respirar tranquil·la.

...

Gràcies a tots els que m'envieu ànims, encara que sigui una mica borde i sovint tot m'estigui malament.




dijous, 9 d’abril del 2015

Fractura de Peroné - 3

Set setmanes i tres dies.

La ment és impressionant s'adapta a -gairebé- tot. Sino, no us perdeu una pel·lícula basada en un llibre autobiogràfic: La escafandra y la mariposa.

Què faig?

- Llegeixo, no tant com m'agradaria però és que sóc de llegir al llit o al metro (no al sofà, manies que tinc!).

- Miro pel·lícules. Sembla ser que havia d'aprendre a mirar pelis a casa, a l'ordinador perquè mai trobava el moment per fer-ho, sóc pur nervi: doncs au, en porto gairebé 40.

- Sèries: No vull enganxar-m'hi més del compte, però sí, n'he vist unes quantes recomenades molt especialment (Fargo, Cómo defender a un asesino, Black Mirror, Anatomia de Grey, i he représ Sin cita previa!).

- Wasapejo força. M'agrada molt aquesta forma de comunicació. Sóc molt dolenta parlant per telèfon i el wasap em resolt la comunicació amb la família i amics en un pim-pam! Parlo i no parlo quan jo decideixo. Genial.

- Forejo. Bé, això ho faig des de fa dos anys, però ara, potser, hi escric més a d'altres fils que no són els habituals. Estic a un foro molt i molt bo, us el recomano: Abretelibro.com.

- Tafanejo la tele. Abans del trencament no sabia ni obrir-la, ara sé fins i tot canviar de canal (tot i que encara no he aprés els números d'ordre dels diferents canals, per què? Senzill: mai no hem endreçat canals i números. Així, TV3 el trobo al 76 , 3/24 al 4, 8TV al 6, la Cuatro al 24, i La 1 a la 38)

- I... oh, miracle! Rebo visites! I xerro, i demano que em treguin de passeig amb la cadira. I m'hi treuen!!

Per tant, m'avorreixo? No. Aprofito el temps? Sí, a la meva manera. (no estic estudiant oposicions, és cert)

Ahir va tornar la fisio. Un amor de noia, es diu Eva. Em va dir que això va molt i molt bé, que no té mal color, ni hi ha inflamació, ni infecció, i sembla que la mobilitat és bona.

Dijous vinent, dia 16, justament dos mesos després de l'operació, tinc visita amb el trauma i RX. Aleshores sabré si puc començar a 'carregar' el peu, és a dir, a caminar amb dos peus i dues crosses.

Bien.





dilluns, 30 de març del 2015

A qué esperas? - Risto Mejide

El Periódico
Diumenge 29 de març de 2015



A qué esperas. Sí, tú, no leas hacia otra parte. Mírame a las letras, que te estoy escribiendo a ti. Hoy me apetece cogerte por las solapas y sacudirte hasta despeinarte las cejas. Que a qué esperas, digo. Que igual no te has dado cuenta, pero desde que naces se te va la vida. Que igual no te has parado a pensar, que ya estamos en tiempo de descuento. Que el día menos pensado, alguien o algo nos dice que ya está. Que un día te vas, coño, que ese día podría ser ya.

A qué esperas. Tu miedo te está ganando la partida. Cada segundo que dejas pasar sin hacerle frente, es un minipunto que sube a su marcador. Y la remontada se hace cada vez más difícil. Y aquí no hay prórrogas, ni tanda de penaltis, ni ná de ná. Recién acaba de empezar el partido y tú ya te estás metiendo goles en propia puerta. Y aún así me dirás que pretendes empatar.

Que a qué esperas, te digo. Y aún te vas a creer que esto no va contigo. Nadie va a venir a buscarte. Nadie vendrá a sacarte de este letargo existencial al que llamas espera. Esperar para qué. Esperar hasta cuándo. O hasta quién. Nadie está pendiente de quien no tiene nada que hacer ni mucho menos de quien no demuestra que quiere hacerlo. La espera sólo va a hacerte más viejo, más agotado, menos ágil y más lejos de lo que realmente quieres, que te recuerdo que se mueve, que avanza, se va.

No me digas que vendrán tiempos mejores. El mejor momento para hacer las cosas es ahora. No porque ahora sea mucho mejor que antes o después. Es porque es el único momento que realmente tienes. Lo demás es mentira. Lo demás vete tú a saber si volverá. Que no, que no te estoy diciendo que aproveches el tiempo, sino que dejes ya de esperar. Ni carpe diem ni leches. Que espabiles. Que venga, va.

Esperar es decirle a tu vida que en realidad te van a sobrar días. Que ya se los podrían haber dado a otro. Porque tú no los piensas usar. Menudo desperdicio. Menuda decepción. Anda, aparta y deja sitio para los que vienen detrás. Porque jamás has estado solo, porque tú y tu generación tenéis sólo una ventana de oportunidad. Y por cierto, una edad. Estamos todos en una carrera de fondo a ritmo de sprint final: si no consigues que te persigan, te adelantarán.

Que pase un tiempo prudencial, pensarás. Malas noticias, la prudencia ha muerto. La inmediatez es el nuevo estado de las cosas. La experiencia ya no es un grado, sino una cuenta atrás. Que la vida ocurre en directo, darling. Lo que llega tarde ya nadie lo escucha, ya ha pasado, ya no está. Y lo que no esté ocurriendo ahora es falso hasta que no se demuestre lo contrario. Y cuando se demuestre, será en otro ahora, será en otro ya.

Con los años, además, te das cuenta de que la espontaneidad es lo único creíble, lo único real. Fíate sólo de lo que ocurra de forma espontánea y natural. De la gente que siempre dice lo que piensa, que suele ser la que no se para demasiado a pensar cómo te lo dirá. Hazlo o vivirás siempre colgado de un artificio. Hazlo o jamás volverás a escuchar ninguna verdad.

Lo preparado es siempre fruto de alguna estrategia. O lo que es lo mismo, una conspiración. Y yo ya estoy cada vez más harto de conspirar. Creo en la gente que va de frente por la vida, la que no necesita estratagemas para triunfar. Si me quieres así, me adorarás. Y si no, eso es que nunca me has querido, ni me querrás.

Por eso, te agarro hoy por las ganas y te digo que a qué esperas. Por eso te ruego que esto no lo leas como una amenaza. Que lo leas como un subidón vital. El que me da cada vez que me digo tira millas. El que siento cada vez que veo la suerte echada, que es lo mismo que ponerla a descansar. Porque ya no dependes de ella, porque ya no la esperas, porque ya te vas.

A qué esperas. Dímelo porque cada vez estoy más convencido de estas dos frases que he dejado para el final.

Morir es dejar la vida en espera.

Vivir es decidir que la vas a buscar.

dijous, 26 de març del 2015

Llibres 2015


1 - Amigos - Jan Yager

2 - Hoʻoponopono - M. Carmen Martínez Tomás

3 - El ángel más tonto del mundo - Christopher Moore

4 - Amor, sexo y castidad - Krishnamurti (llegint)

5 - Amor al segundo intento - Antonio Bolinches

6 - Ciudad de papel - John Green

7 - El balcón en invierno - Luis Landero

8 - Doce años y un instante - Anna Casanovas

9 - El pan de los años mozos - Heinrich Böll

10 - La ridícula idea de no volver a verte  - Rosa Montero

11 - Olor de colònia - Sílvia Alcàntara

12 - La historia del amor - Nicole Krauss

13 - Cuatro amigos - David Trueba

14 - Algún día este dolor te será útil - Peter Cameron

15 - El invierno en Lisboa - Antonio Muñoz Molina

16 - La invención del amor - José Ovejero

17 - Las gafas de la felicidad - Rafael Santandreu

18 - El Sur / Bene - Adelaida García Morales

19 - El camino más fácil - Mabel Katz

20 - Por no mencionar al perro - Connie Willis (iniciat i deixat al segon capítol)

21 - Blitz - David Trueba

22 - Claroscuro - Nella Larsen

23 - Cada vez que llueve - Lisa de Jong

24 - Algú com tu - Xavier Bosch

25 - Ojos de Golondrina - Amélie Nothomb

26 - La mujer que esperaba - Andreï Makine

27 - Yo antes de ti - Jojo Moyes

28 - Emociones y sentimientos - Miguel Pallarés

29 - El lenguaje corporal - Judi James

30 - ¡Dibújame un cordero! - Joe-Ann Benoit i Graziella Petiinati

31 - Res no s'oposa a la nit - Delphine de Vigan

32 - Los renglones torcidos de Dios - Torcuato Luca de Tena

33 - Este libro te salvará la vida - A. M. Homes

34 - Me'n vaig! - Pepe Rubianes (què gran!)

35 - Habíamos ganado la guerra - Esther Tusquets

36 - Mi hermana vive sobre la repisa de la chimenea - Annabel Pitcher

37 - El curso en que me enamoré de ti - Blanca Álvarez

38 - El paseo - Robert Walser

39 - Adéu a l'Eddy Bellegueule - Édouard Louis

40 - La piel de Zapa - Balzac (m'atreviré a llegir un clàssic? Definitivament, no. Abandono)

41 - Lulu - Mircea Cartarescu

42 - Reparar a los vivos - Maylis de Kerangal



Pendents

Reparar a los vivos - Maylys de Kerangal

Yo antes de ti - Jojo Moyes (Sentimental)

La biblioteca del capitán Nemo - Per Olov Enquist

Vol de nit - Saint-Exupéry

Todos eran mis hijos - Arthur Miller

Caída y auge de Reginald Perrin - David Nobbs

Mar de fondo - Patricia Highsmith

Vida de Familia - Akhil Sharma

Este libro te salvará la vida - A. M. Homes


dimecres, 25 de març del 2015

Fractura de Peroné - 2

Continuo: ho faig per mi, per recordar dades i dates, però també per qui vulgui saber -ma o meno- com és la recuperació habitual (habitual fins ara, en el meu cas, si més no) d 'una fractura de peronè.

El passat dilluns 16 de febrer vem decidir la família de quatre més una amiga de la gran fer un 'pujabaixa' a La Masella. Allà haviem quedat amb una família amiga per esquiar també amb ells. Tot correcte. Ens vem llevar d'hora, les sis, i abans de les nou erem llogant esquís.

(Nota al marge: sortint de la botiga de lloguer dels esquis ens vem 'trobar de cara' amb una examiga meva. Ommmmmmmmm. Vem parlar uns minuts, ante todo savoir faire o, si més no, que ho sembli.)

El dia era magnífic, Sol, i bona visibilitat. La neu, fantàstica. La companyia, genial. Què més es podia demanar? Una caiguda amb trencament? Ummmmm... no, no calia.

Cap a quarts d'una vaig caure en un revolt de l'estació de Dues estacions (entre Masella i Molina), una blava ampla i fàcil però però però amb una placa de gel no senyalitzada en la curva (inici d'una negra tancada per on van caure rodolant el meu casc i els guants quan me'ls vaig treure en intentar saber què era aquell dolor tan dolorós que tenia al turmell). Com he aprés a esquiar de gran, farà set o vuit anys, m'he fotut milers d'osties, voltes, giravoltes, salts mortals no mortals, però que mai fins aquell moment havien causat cap lesió. Cap ni una. Aquella caiguda va ser diferent. De seguida em vaig adonar. El dolor era terrible i la impossibilitat de posar-me dreta ho va fer palés.

Em va venir a buscar un trineu, un noi molt agradable. Em va baixar fins a la zona d'atenció mèdica de la pista (per sort vaig comprar -rar en mi- el forfeit amb assegurança així que no vaig haver de pagar aquesta baixada ni el gelocatil que allà em van donar). De seguida que el metge em va treure la bota i tocar va dir: possible fractura de peroné. Jo, com sempre tinc moltes coses apuntades a l'agenda pendents de fer, li vaig dir: No, no, és un esquinç, ara no em va bé trencar-me res...

Més mona, jo.

Total, em va venir a buscar una ambulància i em va portar a l'Hospital de Puigcerdà. Un viatge acompanyada d'un noi a l'ambulància amb qui vem parlar de l'estat de la psicologia alternativa actual (concretament de la decodificació biològica)... en fin, qualsevol tema m'hagués estat bé, tenia tant de dolor que el que volia era no pensar i arribar on fos.

Urgències de l'Hospital de Cerdanya, jo sola, ara, em fan placa, em posen una via amb calmant (en l'informe d'alta posa: Turmell, dolor a la palpació amb deformitat maleol peroneal amb tumefacció associada), i arran de la placa veuen que tinc una fractura del terç distal del peroné esquerre. Buf. El cas és que ve la traumatòloga i em diu: cal operació, vols que t'operem aquí o et baixem a Barcelona?

Cómo???? Estava sola, vaig dir a la família i amics que continuessis esquiant sense problemes, i m'estaven dient que m'havien d'operar aquell vespre i que no sé què.

Naturalment no tenia bateria al mòbil (el meu mòbil té més de quatre anys) així que no podia comunicar-me fàcilment. No passa nada. Em va escriure, crec recordar, un wasap una amiga i li vaig explicar on era i què feia (de vegades és útil el wasap) i que mirés de localitzar la meva família (que com estaven esquiant no s'enteraven de les meves trucades) i de dir-los que em quedava allà i que m'operaven.

Poc abans de les vuit del vespre entrava a quiròfan (sola, la meva família ja havia tancat pistes i havia vingut a veure'm, després d'una llarga xerrada vaig aconseguir que marxessin a Barna que allà no hi feien res, les nenes tenien insti l'endemà). La infermera que em va portar em va preguntar si estava nerviosa: No, hauria d'estar-ho? No, no, em va dir, no.

Anestèsia epidural, sedació i un equip increïble de personal al quiròfan: Gràcies, gràcies, i gràcies.

A les nou tocades ja estava operada i a l'habitació, dos llits però sense companya i vistes al Pirineu nevat. El dolor era terrible, no sé si més fins i tot que en el moment del trencament, però l'anestesista em va dir que en previsió del dolor m'havia 'receptat' calmants forts, tants com en demanés en tindria. Ole, sortiria feta una addicta al tramadol.

Què em van fer? Una reducció oberta de fractura amb fixació interna al turmell esquerre. Osteosintesis amb placa 1/3 de canya de 6 forats (com veu poder veure a la radiografia que vaig pensar en el Fractura de peroné 1). Ferula dorsal de guix amb una bena. No, no em van enguixar a quiròfan. No ho van fer fins una setmana després, també a Puigcerdà on vaig demanar fer la primera revisió, dilluns 23 de febrer.

Antibiòtic, antitrombòtic (m'he estat punxant durant un mes, amb Clexane, a casa), analgèsic i antiïmflamatori. Au.

La primera nit va ser durilla, pel dolor, no tenia ningú de la família allà però l'equip de l'hospital eren genials i van estar molt pendents de mi.

La segona nit ell es va quedar a dormir amb mi i tot va ser molt més senzill. Dimecres em donaven l'alta, una fissio em va explicar com fer servir les crosses, i la trauma de torn (no la que em va operar) em va donar quatre dades...

A dia d'avui porto 5 setmanes i dos dies sense posar el peu a terra, em queden gairebé tres setmanes més de no 'carregar'. Em treuen amb cadira (amics o família quan vénen a visitar-me), i per casa vaig amb crosses.

El passat dijous dia 12 de març em va visitar el trauma de Barna i va decidir que em treia el guix. Al principi la sensació va ser rara, i negativa, però de seguida vaig sentir que era bona praxis, em va comentar que havent operació i placa, és millor treure el guix per anar fent rehabilitació a casa tot i que sense repenjar el peu a terra.

Una fisio de la SS, l'Eva, molt maca, ha vingut ja dos cops a casa (un cop per setmana) per explicar-me quins exercicis sí puc fer, per recomenar-me banys d'aigua calenta i freda, i per fer-me uns massatges genials a la cama fotuda.

Cap queixa. Cap queixa. Al contrari. I, sobretot, un agraïment especial a qui m'aguanta cada dia, a qui suporta el meu bon humor, el meu mal humor, les meves pors, els meus neguits. Gràcies.

Llegeixo, miro pelis, sèries, rebo visites... i sí, penso, quan tornaré a anar en bici a la feina (i quan tornaré a anar a treballar, és clar), quan podré fer novament muntanya, quan podré anar al gimnàs tranquil·lament? Calma, calma. La meva gran, migbudista, em va dir que si això m'havia passat ara segurament serà perquè necessitava aquest temps per mi.

D'acord. Vale.



PS. Com n'és de bonic el meu interior!




dimarts, 17 de març del 2015

Cinema 2015



1 - Dos días, una noche - 'Deux jours, une nuit' Bélgica (2014). Dirección: Jean-Pierre Dardenne y Luc Dardenne

2 - París-Manhattan - Francia (2012). Director: Sophie Lellouche

3 - Boyhood - Estats Units (2014). Director: Richard Linklater

4 - Big Eyes - Estats Units (2014). Director: Tim Burton

5 - Ciutat Morta - Catalunya (2013). Director: Xavier Artigas

6 - Dos amigos - España (2013). Director: Polo Menárguez

7 - Blade Runner - USA (1982). Director: Ridley Scott

8 - Los fenómenos - España (2014). Director: Alfonso Zarauza

9 - El gran hotel Budapest - USA (2014). Direcctor: Wes Anderson

10 - El niño - España (2014). Director: Daniel Monzón

11 - La sal de la tierra - Francia, Brasil (2014). Director: Win Wenders

12 - Loreak - Euskadi (2014). Directores: Garaño-Goenaga

13 - Relatos Salvajes - Argentina (2014). Director: Damián Szifrón

14 - Antes del frío invierno - Francia/Luxemburgo (2013). Director: Philippe Claudel

15 - Las 13 rosas - España (2007). Director: Emilio Martínez Lázaro

16 - Vacaciones de Ferragosto - Italia (2008). Director: Gianni Di Gregorio

17 - A puerta fría - Catalunya/España (2012). Director: Xavi Puebla

18 - María y yo - España (2010). Director: Félix Fernández de Castro

19 - Lo más importante de la vida es no haber muerto - España-Catalunya/Suiza (2010). Directores: Olivier Pictet, Marc Recuenco, Pablo Martín Torrado

20 - Tres días con la família - Catalunya (2009). Directora: Mar Coll

21 - Quiéreme si te atreves (Jeux d'enfants) - Francia (2003). Director: Yan Samuell

22 - Cohrence - EUA (2013). Director: James Ward Byrkit

23 - Stockholm - España (2013). Director: Rodrigo Sorogoyen

24 - Pariah - USA (2011). Director: Dee Rees

25 - Dallas Buyers Club - USA (2013). Director: Jean-Marc Vallée

26 - Whiplash - USA (2014). Director: Damien Chazelle

27 - Scarey Movie - USA (2003). Director: David Zucker (sense comentaris de per què l'he vista...)

28 - Matilda - USA (1996). Diretor: Danny DeVito - Revisión-

29 - Los Otros - España (2001). Director: Alejandro Amenábar - Revisión-

30 - 10.000 km - España (2014). Director: Carlos Marques-Marcet

31 - La isla mínima - España (2014). Director: Alberto Rodriguez

32 - Magical Girl - España (2014). Director: Carles Vermet

33 - Snatch: Cerdos y diamantes - Regne Unit (2000). Director: Guy Ritchie

34 - Pretty Woman - EUA (1990). Director: Garry Marshall -R-

35 - Después de Lucía - México (2012). Director: Michel Franco

36 - Haz de tu vida una obra de arte - España (2014). Director: Fernando Merinero

37 - The imitation game - EUA-UK (2014). Director: Morten Tyldum

38 - Diamond flash - España (2011). Director: Carlos Vermut

39 - La escafandra y la mariposa - França/EUA (2007). Director:  Julian Schnabel

40 - Barcelona, noche de verano - Catalunya (2013). Director: Dani de la Orden

41 - La vida inesperada - España (2014). Director: Jorge Torregrossa

42 - Still Life (Nunca es demasiado tarde) - UK (2013). Director: Uberto Pasolini

43 - Jimmys Hall - Regne Unit (2014). Director: Ken Loach

44 - Criaturas Celestiales - Nueva Zelanda (1994). Director: Peter Jackson

45 - Las Horas - Estats Units (2002). Stephen Daldry

46 - Deseando amar (In the Mood for love) - China (2000). Director: Wong Kar-Wai

50 - Náufragos. Vengo de un avión que cayó en las montañas - Francia (2007). Director: Gonzalo Arijón

51 - La camarera Lynn - Alemania (2014). Director: Hingo Haeb

52 - Ático sin ascensor - EUA (2014). Director: Richard Loncraine

53 - February - Estats Units/Canadà (2015). Director: Osgood Perkins

54 - Cemetery of Splendour - Tailandia (2015). Director: Apichatpong Weerasethakul

55 - Vientos de agosto - Brasil (2014). Director: Gabriel Mascaro

56 - El Club - Chile (2015). Director: Pablo Larraín

57 - Madre e hijo - Rumanía (2013). Director: Calin Peter Netzer

58 - Requisitos para ser una persona normal - España (2015). Directora: Leticia Dolera

59 - Truman - Catalunya (2015). Director: Cesc Gay





Pendents:

Sommarlek

Malpertuis

dimarts, 10 de març del 2015

Fractura de Peroné - 1

Mai no he mirat una lesió d'ossos quan, arran d'un partit de futbol, habitualment, ensenyen la cara de patiment del jugador per seguidament enfocar el seu turmell que mira cap a l'altra banda, una tíbia que trenca la pell i surt fora, o un genoll fent una volta impossible...

No.

No em genera cap conflicte la sang, ni les punxades, ni mirar una operació, ni... ai, però si es tracta de trencaments d'ossos aleshores em faig petita petita i no ho suporto.

Com de tots és sabut que millor no témer a res perquè la vida ens ho posa en safata (per tal de superar la por?), què em va passar el passat dilluns 16 de febrer? Fàcil: em vaig trencar el peroné. Terç distal no sé què del peroné amb desplaçament.

Què que vol dir? Doncs que el peroné va fer crec i jo no vaig poder ja posar-me dreta. El dolor era terrible, terrible i la sensació que no era l'esquinç de sempre, també.

Han passat tres setmanes i un dia, i em queden, no sé, sis, set, vuit setmanes més?

Explicaré com va anar perquè m'anirà bé per recordar-me'n, un dia això haurà passat i llegir com va anar tot em farà gràcia. Puta gràcia, crec.

En fi.


dissabte, 24 de gener del 2015

Soy Tripofóbica... y tú?

No seas una persona curiosa. No busques en google imagénes qué cosa es esto de la tripofobia. O sí. Yo sentí un gran alivio al conocer que mi, que mi asco, que mi manía, tenía nombre. Y estaba clasificado.

Ommmmmmmmmm.

Todo empezó hace, no sé, casi cuarenta años. El piso que alquilaron mis padres en Font Honrada 42 tenía un sofá que los antiguos inquilinos se habían dejado. Era de escai -cómo se escribe esto del escai, creo que nunca he tenido la necesidad de escribirlo? Luego lo busco-, verde y tenía una parte que dejaba ver la espuma que había en su interior. No sé por qué motivo en esa espuma amarillenta había tres agujeros. Qué asco! Qué asco! Años después aún recordaba con nauseas esos tres agujeros de un sofá que -a veces- dudo que existiera.

Con los años esa sensación, absurda?, la he sentido en diferentes ocasiones. Atracción y rechazo por igual a ciertas imágenes de figuras redondas, circulares, agujeros, bolitas... Buf. Hasta que no hace mucho supe que eso tenía nombre: tropofobia.

Estuve un tiempo haciéndome daño y mirando -entres mis dedos- imágenes que constataran mi fobia.

Sí. Listo.

La semana pasada salí a cenar con una amiga y se lo comenté: En serio? A mí me ocurre igual! Y tiene nombre!

Sí, en serio, y tiene nombre.

Lo dicho, no lo busques. No lo hagas.

O sí.

(qué bueno, acabo de buscarlo Skai era la marca comercial de un material sintético que imitaba la piel... vamos, como 'vamos a tomar una coca-cola', 'voy a comprarme unas wambas', o ' tienes un Kleenex? Fíjate tú!)


Aquí os dejo una canción que no conocía y que ayer me dedicaron (por qué será?)


dimarts, 26 d’agost del 2014

2 - De El Port de la Selva a Llançà

Quan vam començar el Camí de la costa vaig decidir que el faria per rigorós ordre de traçat. Una tonteria com una altra qualsevol, accepto.

Així que primer vam fer d'una tirada de Colliure a Llançà i després d'un parell de mesos de paron logístico vam continuar aprofitant que anavem a recollir la gran a El Port per anar des d'aquesta població a Llançà (anar i tornar).

El camí és senzill, aquest tros vull dir, molt senzill, pla, ben traçat, sense desnivell, perfecte.

Va ser un dia genial vam anar amb cotxe a Port i després d'aparcar-lo vam començar a tirar cap a Llançà, el dia era bo i estàvem animats per, per, per motius personals. En arribar a Llançà, hora de dinar, ja, vam decidir picar una mica. I això vam fer: cerveseta, braves, més cerveseta, més tapes, i ja farts, el cafè.

Tinc un molt bon record d'aquell àpat, de la conversa, dels petons i somriures... sí.

Dues hores d'anada (una mica menys, crec) i encara ens faltaven les dues hores de tornada. Això vam fer després del dinar i la sobretaula, tornar pel mateix camí.

Però però mirant alguna caleta se'ns feia la boca aigua i vam decidir (què rarooooooo la Núria banyant-se) baixar a fer-nos un bany! Ell m'anava dient que vigilés amb els eriçons. Jo pensava que se li havia pujat l'instint protector des del divorci i no li feia cas (moltes de les cales són rocoses) fins que: Òstia! I sí, el seu taló havia trepitjat un eriçó.

Quinze dies, quinze dies va trigar en poder posar amb normalitat el peu a terra. La meva estimada Maite i jo vam passar hores remenant el seu taló amb una agulla i unes pinces mirant de treure-li una pua, i una altra, i encara una altra. Vam buscar tot de trucs, cremes (meravellós Ungüento Cañizares que ja no vénen a les farmàcies però que vam trobar a la farmaciola de caducats no revisats darrerament de casa, Fucidine...), i vam estar dale que te pego (que no vol dir 'follant' en aquest cas) més de tres setmanes.

Consola saber que si busques a google pensant que això no li ha passat mai a ningú, lo flipas amb la de gent que demana ajut, consell, que crida de dolor, que demana amb llàgrimes als ulls una solució màgica...

Lalalalala.

En fi, quines coses, oi?

Per cert, el proper tram, El Port - Cadaqués, està pendent per ben aviat, t'hi apuntes?

diumenge, 24 d’agost del 2014

Porque lo digo yo!

Que recuerde nunca me han contestado con un 'Porque lo digo yo' a una pregunta sobre una negativa anterior a una propuesta mía.

O bien no lo recuerdo o bien mi táctica funcionaba perfectamente: 'Esta noche salgo', decía. Y salía. No lo preguntaba, lo explicaba, ponía en conocimiento de mis padres que esa noche... salía.

Hace unos días abrí un blog. Buf, necesitaba escribir (en abierto, sí, qué pasa?) de nuevo y saber que una, dos, o ventitrés personas me leen es un motivo más, así que lo dicho: abrí un blog.

Lo cerré al día siguiente. No era éste, que no; no era éste y punto.

Así que el viernes, otro 22 de agosto en que cumplo años, me dije que me iba a regalar reabrir este Buf-jomateixa en el que me siento tan a gusto, y por qué? Pues, fácil, porque lo digo yo! No necesito más excusas. Yo abro, cierro, modero, modifico, censuro. Es mío, no? Pues eso hago: lo que me da la gana!

Cómo he celebrado estos 45 años? De entrada, celebrándolos. Tres días de celebraciones más o menos íntimas, con amigos de siempre, amigos nuevos, familia nueva y familia de toda la vida. Sí. Y encima lo he celebrado en el trabajo! Qué fuerte, qué fuerte!

Me prometí al iniciar el 2014 que iba a celebrarlo todo, todo, y eso he venido haciendo. Así que mi cumple no iba a ser una excepción.

Y no lo ha sido.

Qué le pido a mis 45? Ummmmmmmmmmm... más montaña, menos quilos, más sexo, menos malos rollos, más risas, menos dudas, más, menos, ni más ni menos.

Voy por el buen camino, lo sé, lo noto. He conseguido rodearme de sonrisas, sinceridad, buen rollito y mucho amor. Me ha costado, sí, mucha pasta y muchas lágrimas, pero 'et voilà', me he superado, estoy justo en el principio, en el inicio, en los primeros pasos. En el buen camino, ostias.

Besos y más besos y más besos. Y miles de sonrisas.

Gracias!!


dissabte, 3 de maig del 2014

Punt i Final


Tanco el bloc. Tanco una etapa a la meva vida. Una etapa molt llarga, molt intensa. Amb un munt d'experiències viscudes, sentides, patides.

No deixaré però d'escriure, ni de llegir.

Una abraçada ben forta.



dijous, 1 de maig del 2014

Pura Venjança? 2


No sóc venjativa. Fer ús de la venjança em faria mal a mi, així que he decidit que no escriuré al bloc sobre el tema en qüestió.

I el cas és que em fa molta ràbia! Sí, sí, continuo enfadada i perplexa. Per-ple-xa. Però però però es veu que això d'explicar en obert, en públic, per a qui vulgui llegir-me, el que volia explicar: no és lícit. I jo no em sentiria bé, finalment. Vaja, que no. I, a banda, em podríen acusar de difamació . O una cosa així (rollo això de la guàrdia civil que ara et pot venir a buscar si parles de quant va volar o no algú que anava en cotxe).

Doncs res. Principi i final. Començo i tanco la pura venjança. I em sap greu, eh? Perquè el tema era ben sucós. La pena que arrossego és que, tot i que fa anys i anys que ho vivia malament, no he estat capaç de veure-ho de manera tan i tan clara fins ara. Ara, per sort, el coixí ha parlat: Adéu, adéu. Au, tira.






Pura Venjança? 1


Estic molt, molt enfadada.

Estrany. No, estranyíssim que jo reconegui estar enfadada per alguna cosa. Normalment tot m'està bé. Sóc gilipolles. I sumisssa. Sí, però avui estic enfadada i necessito venjar-me.

Com aquell cop amb l'extrem. Una història que només saben i sabran dos dels meus quatre puntals. Allò va passar fa més de dos anys.

(continuarà demà que avui el dia ha estat massa intens)

dijous, 10 d’abril del 2014

Teatre 2014


Aquest està essent un any prolífic quan a visites als diferents teatres... i estic encantada que així sigui. Hi he anat amb gent (companyes, amigues, família) tan dispar que em fa feliç saber a quanta gent li atreu, també, el teatre.

En fi, aquí deixo la relació, de moment, d'aquest any:

1 - Els Beatles contra els Rolling Stones

Una amiga de l'Aina (l'Anna V.) li va proposar participar en aquesta obra que dirigia el seu tiet. Van ser moltes setmanes en què l'Aina va viure què és muntar una història d'aquest tipus i en va quedar molt satisfeta. Nosaltres també, quan la vam anar a veure!!

2 - Un enemic del poble - Teatre Lliure

La primera vegada que vaig veure una obra al Lliure.

http://www.teatrelliure.com/es/programacion/temporada-2013-2014/un-enemic-del-poble

3 -  Translations / Traduccions - Biblioteca de Catalunya

Un espai genial per veure teatre!!!

http://www.laperla29.com/espectacle/98

4 - Non Solum - Ateneu Popular 9b

http://www.ateneu9b.net/content/sergi-lopez-presenta-non-solum

5 - Vinc Buida - Centre Cívic Cotxeres Borrell (Espai Escènic Tísner) 

Impressionant!

6 - L'orfe del Clan dels Zhao - Teatre Romea

http://www.teatreromea.com/ca/ex/903/lorfe-del-clan-dels-zhao

7 - Un trozo invisible de este mundo - Atrium Viladecans

Amb una xerrada final amb el Botto per acabar de 'flipar' del tot!

http://www.atriumviladecans.com/publica/arts/detallArt/_RZJVnAvordgNOfrIMip9Tx28FBwp6S4C

8 - Improadway de MalRayo Impro a la Sala Tísner del Centre Cívic Borrell


(ahir va fer un any de la nostra darrera... no, gairebé darrera, improvisació)

9 - L'Onada - Teatre Lliure de Gràcia

Molt, molt millor que la pel·lícula! (i més real)












dilluns, 7 d’abril del 2014

Llibres 2014


1 - Clara Usón - La hija del Este

2 - Marisa Bosqued - Triptófano: El secreto para volver a ser tú

3 - A. Carrión López - Autoestima y Desarrollo personal con PNL

4 - Federica de Paolis - Te escucho

5 - Maria Jesús Álava Reyes - La inutilidad del sufrimiento

6 - David Foenkinos - La delicadeza

7 - Xavier Guix - El sentit de la vida o la vida sentida

8 - Àngels Ponce - Ensenya'm a ser feliç! (la primera guia per educar en la felicitat)

9 - Stefan Zweig - El candelabro enterrado

10 - Allan Santos, Enric Lladó - El libro grande de la PNL

11 - Amélie Nothomb - Barbablava

12 - Zadie Smith - NW London

13 - Olga Castanyer - La asertividad

14 - Omar Falworth - El arte de vivir bien con los demás

15 - Mary Ann Shaffer i Annie Barrows - La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey

16 - Harry Crews - El cantante de gospel

17 - Louise Hay - Usted puede sanar su vida

18 - Isabel Clara Simó - Els invisibles

19 - Francesc Torralba - L'art de saber estar sol

20 - Helene Hanff - 84 Charing Cross Road

21 - Elaine St James - Simplifica tu vida interior

22 - Mercè Conangla i Jaume Soler - Sin ánimo de ofender (llegint)

23 - Thomas Bernhard - El malogrado

23 - Thomas Bernhard - El malogrado

24 - Victor Kuppers - El efecto actitud

25 - Marina Mander - La primera mentida

26 - Robert Louis Stevenson - L'illa del tresor

27 - Mario Alonso Puig - Reinventarse

28 - Nell Leyshon - Del color de la leche

29 - Kate Atkinson - Entre bastidores

30 - E. Warthon - Santuario

31 - Edward Albee - Quién teme a Virginia Woolf?

32 - Atul Kumar - Siete pacientes

33 - Agota Kristof - L'analfabeta

34 - Arnau Vaillant - La noia que feia papallones d'Origami

35 - Chloe Hooper - Un llibre per a nens basat en un crim real

36 - Ángel Gil Cheza - El hombre que arreglaba las bicicletas

37 - Juan Mayorga - El chico de la última fila

38- Fréderic Beigbeder - El amor dura tres años

39 - Carmen Amoraga - La vida era eso

40 - Janne Teller - Nada

41 - Julia Leigh - Inquietud

42 - Elio Colen Mirete - No cojas ese cuaderno por favor

43 - Lolita Bosch - Qui vam ser

44 - Fredrik Backman - Un hombre llamado Ove

45 - Alberto Lema - Una puta recorre Europa

46 - Georges Simenon - La nieve estaba sucia

47 - María Angelidou - Mitos Griegos

48 - Marta Rojals - L'altra

49 - Rafael González - Ni colorín, ni colorado (no acabat)

50 - León Tolstoi - La felicidad conyugal

51 - Erri de Luca - El día antes de la felicidad

52 - Mònica Zabala - La magia del lenguaje positivo

53 - Fiodor Dostoyevsky - Memorias del subsuelo

54 - Yasmina Khadra - La prima K

55 - Luis Mateo Díez - La piedra en el corazón (llegint)

PENDENTS

- Diego Carcedo - Un español frente al holocausto

- Antonio Di Benedetto - Zama / El silenciero / Los suicidas

- Ana Fuentes - Hablan los chinos

- Dostoievsky - Memorias del Subsuelo

- Antony Beevor - El misterio de Olga Chejova (pendiente)

- Andreï Makine - El crimen de Olga Arbélina (pendiente)

- Gente de La calle de los sueños - Teru Miyamoto

- Chrisopher R. Beha - Qué fue de Sophie Wilder

- La soledad del lector - David Markson

- Peter Cameron - Algún día este dolor te será útil

- Nicole Krauss - La historia del amor

- Silvia Plath - La campana de cristal

- Siete cajas?

- John Green - Ciudades de papel



divendres, 4 d’abril del 2014

I will survive

Sí, me'n sortiré. Sortiré d'aquesta, també. I seré una nova Núria, ni millor, ni pitjor, diferent. No renego del meu passat, no el vull, no hi vull tornar, però no renego, sóc la que sóc per ell.

I no estic sola, me'n senti o no, no estic sola.

...

I gràcies, gràcies a l'Estela, a qui no conec de res, però a qui li dec part (i bona part) de la meva millora:

http://ayudaparaladepresion.blogspot.com.es/

...

Gràcies especialment als quatre puntals que (juntament amb el Miguel i la Jana i l'Aina) fan que tingui ganes de continuar vivint. Vosaltres sabeu qui sou!! Us estimo!

dissabte, 25 de gener del 2014

...però he començat amb la fluoxetina...


Em sap greu no poder escriure que estic millor. Sí, l'Aina diu que el que hauria de fer és repetir-me mil vegades, dues mil vegades, que estic millor i que me'n sortiré però ara com ara m'és impossible dir-ho tan sols un cop.

Estic molt trista.

La meva menta continua 'rumiant', pensant obsessivament, no donant-me treva, ni un minut.

A estones la sensació que no ho suportaré és molt forta però aleshores penso en elles, en ell, i dic, un dia més, un dia més.

Me n'he sortit d'altres vegades, per què aquesta no hauria d'aconseguir-ho?

Miro de fer la vida normal de sempre però se'm fa difícil. El que més em ve de gust és ficar-me (amagar-me, ho sé) al llit, dormint, despertant-me. Ahir a la tarda ho vaig fer, hi vaig ficar-me a les cinc i fins les deu de la nit no em vaig tornar a llevar, per tornar-me'n havent sopat.

Vaig prometre'm a l'anterior escrit que no li faria cap concessió més en aquesta 'malaltia?' però li n'he fet. Li estic fent, tornant a escriure al blog sobre el que sento. Ho sé, però és com una necessitat.

Finalment, vaig anar al metge, i sí, ara prenc fluoxetina (allò que en el seu dia es va comercialitzar com a prozac).

Són tres, quatre, cinc setmanes per començar a trobar millores. En els símptomes.

La millora en el meu interior 'mental' depèn de mi. I d'una reestructuració de pensament que mai acabo d'aconseguir del tot.

Possiblement torni a fer teràpia. Crec que la necessito.

No em reconec. Aquesta no és la Núria. La trobo a faltar. I no només jo.

En fi, bona tarda.







dissabte, 28 de desembre del 2013

¿Volver o no volver a la Paroxetina 20?

Hace muchos años le dije a un compañero de trabajo: Si alguna vez tienes que elegir entre la ansiedad y la depresión, elige la depresión, es más llevadera, solo tienes que tumbarte a dormir. La ansiedad, en cambio, te anula. Dirige tu mente desde que te despiertas hasta que decides, cansada, sin fuerzas, irte a la cama (incluso antes de tú saber que vas a despertarte, mucho antes, ella está allí, la hija de puta, disfrutando, pensando en cómo va a arruinarte un día más).

Convivo con la depresión y la ansiedad desde que recuerdo. Creo que nací con ellas. Leo mis diarios infantiles y ahí están. Más tarde en mis notas del instituto. En la Universidad. En las cartas que enviaba a mis amigos. Son mis amigas fieles, jamás me han abandonado a mi suerte, qué grandes!

Empecé a medicarme, no sé, al poco de nacer la mayor, cerca de quince años ya. Lo dejé (siempre por prescripción facultativa) pero tuve que volver a esa droga en la que encuetro la felicidad, de nuevo, hace cuatro años. No hace ni dos meses (otra vez por 'mandato' médico) lo dejé, por clara mejoría.

Y aquí estoy.

No, no, aquí está la ansiedad. Esa serpiente que ata mis cuerdas vocales, que me impide respirar con normalidad, que anuda la boca de mi estómago todo el día. Haga lo que haga, esté donde esté ella toma el mando de mis pensamientos y los convierte en sus prisioneros. Sin tregua.

Estoy cansada de luchar, muy cansada. Siento que mi cuerpo está compartiendo con los que me rodean, pero mi mente está únicamente defendiéndose del ataque. Todo, todo es fuente de conflicto, cualquier pensamiento, inocente él, que se cruce en mi mente.

No puedo más. Lo digo, a veces, y los que siguen a mi lado (hartos de oírme, supongo) lo saben: La vida me viene grande. Pero sé que no es la vida, es esta hijadelagranputa que amenaza a todas horas con 'volverme loca'.

Así que hoy le voy a hablar claro, muy clarito, y sí, leerá mi blog porque hoy, en este momento, mando yo: 'Tocaré fondo, sí, pero no voy a volver a medicarme, sé qué debo hacer para dominarte, sé la teoría, y una vez más te venceré (no lo digo muy convencida pero ella no notará mi tono tembloroso, sólo leerá mis palabras, no sabrá que se lo digo llorando). Y sabes por qué? Porque tengo todo cuanto deseo para ser feliz y tú, tú, estúpida amargada de la vida, víbora, parásito de mi yo, no vas a poder impedirlo'.

(Espero haber sonado convencida!)

En fin, gracias a todos, a los que entendéis cómo me siento, a los que os habéis ofrecido como 'guardianes', a los que seguís ahí (alucinando de que yo, la Núria, pueda convivir con estos demonios por dentro siendo tan activa, tan decidida, tan valiente, tan sonriente!) y a los que ni por asomo entedéis qué puede sentir alguien atrapado por la depresión, o la ansiedad, en un macabro vals!

Buf, qué bien se queda una después de haberse vacíado así!

Tengo las herramientas, años de terapia y meditación ayudan, intentaré no volver a la medicación, fingiré que no las veo, que no las siento: Escribir sobre ella, sobre ambas, ahora, ha sido mi última concesión.

Sayonara, baby!

...

Tomo prestado este video, gracias, a quien corresponde, me lea o no, gracias!











dimarts, 10 de desembre del 2013

A veces... nos sobran los motivos!

Ahir vaig anar a sopar amb l'Esther. Què en feia de dies que no ens vèiem!

Està, bé, sí, sí, la vaig veure guapetona, amb il·lusió pel seu present, una mica torturada pel seu passat encara (nenaaaaaa, reacciona, que el passat no és sinó això: passat!), i amb moltes fites en ment per al seu futur. Bé, sí, contenta amb ella mateixa i amb el que l'envolta (que no l'envolta pas per casualitat, dono fe que s'ho ha currat, i molt).

Ja menjàvem les postres quan em va dir:

- Saps, crec que hauria de posar fi a una relació bastant propera?

- Ah, bé -li vaig dir- alleugerir el nostre sac, si ens pesa, i tot i que estimem, sempre és interessant. I cal saber-ho fer, quan toca. Et pesa?

- Sí, vaja, sí. Vull dir, m'ha acompanyat molts anys, d'una o una altra manera, i em sap molt de greu, però darrerament la relació no és el que era, no gaudeixo, cada vegada que planejo, proposo, penso en trucar-li o escriure-li i... m'entra com un pessigolleig a la boca de l'estómac. Vaja, que no em ve de gust.

- Doncs, endavant. No és una condemna, una relació, tonteta, ja ho hem parlat altres vegades.

- Ho sé, Núria, ho sé, però em sap greu. D'entrada perquè no sé com fer-ho i, bé, també, perquè em sap greu, molt de greu, ens estimem. Crec. (sí, jo i la meva casiobsessió per mantenir les relacions fins al dia del judici final, tinguin o no raó de ser, facin o no més mal que bé en aquests moments... recordo, recordo la Maria que fa molts anys em va dir que jo allargava les relacions fins a l'agonia. Doncs, mira, ara li dono la raó!).

- I està molt bé estimar-se, nena, però no estimar a canvi de patir, de no estar a gust, de plantejar-te sovint si vols continuar la relació del tipus que sigui, amb aquests amics, doncs què vols que et digui? Se'n diu incompatibilitat de personalitats, o de caràcters, o de maneres de ser i de viure. O que ha arribat la data de caducitat. Punt.

- Ai, tia, ja, per a tu és fàcil. A tu mai no et passen aquestes coses!

- No? Ajajajaja, Esther, això ens ha passat a tots, a tots. La diferència és que tu li dónes tres mil voltes més que la resta de mortals, punt. Des que l'home és home les relacions es fan i es desfan; s'inicien i s'acaben; comencen, es desenvolupen i moren. La gran majoria de les amistats no són per sempre, en un món en què no res és per sempre ho serem uns pels altres? Doncs no. Per què et penses que existeixen trenta mil maneres diferents de fer amics a les xarxes, o per què la gent fa amics nous entre els compis dels gimnàs, a la feina, entre pares de l'escola, al parc amb els gossos fins i tot? Perquè tots entrem a la vida dels altres, i hi sortim. I d'altres entren a la nostra, i hi surten. Ja no vivim 40 anys, en vivim 80, i passem per mil etapes diferents a la vida... no som els mateixos en tots aquests anys, canviem nosaltres i canvien els altres, de manera diferent, sovint. Aquells qui un dia vam triar com amics, per afinitat o per circumstàncies o...

- Quina ràbia, jo vull que per a mi sigui tan fàcil... necessito motius de pes o sóc incapaç de fer-ho.

- Motius de pes, Esther? Au, no és prou motiu sentir-te lliure per triar amb qui vols i amb qui ja no vols compartir el teu dia a dia!? Que no passa res, que la vida està plena de possibles amics, coneguts i amistançats! Queda't amb allò positiu, ara que encara pots, amb allò que heu compartit de bo. I després de fer balanç, si ho tens clar, i sense cap sentiment de culpa, nena, només porque tu lo vales, doncs dius allò de Bon vent, i barca nova! Que de vegades, si t'hi poses a mirar bé, nos sobran los motivos!!!

(Ai, no sé per què vaig continuar xerrant i xerrant dient-li res, feia estona que havia deixat d'escoltar-me, com  fa ella quan un tema no li acaba de convèncer. I què? Em sobren els motius per ser amiga seva. Esther, guapa, t'estimo!!!)

...

He pensant molt en aquesta conversa, molt. Tinc jo un parell de relacions també que a dia d'avui potser...

(gairebé res no és etern... shhhhhhhhhhh he dit gairebé!!!)



diumenge, 8 de desembre del 2013

Pugem novament al Matagalls?

Divendres vam tornar a pujar al Matagalls. Des de Sant Marçal. El camí és molt més agradable... perquè normalment està menys transitat que la pujada des de Collformic. És una pujada fàcil i a prop de casa.

Hi vam anar els quatre, de la família de quatre.

Els nòvios divorciats, la gran, ara amb 15, i la petita amb 11. Les dues gates es van quedar a casa força amples!

Darrerament, per un motiu o un altre no fem muntanya els quatre junts: o hi vaig jo amb els voluntaris, o hi anem ell i jo sols o bé amb la petita, o amb la gran (si el cim és més 'cansat' per la mandrosa de la petita).  Però els quatre no coincidíem feia uns mesos.

Sento que se m'escapa el temps, que corre i corre, que ens fem grans, que elles creixen i aviat (quant de temps?) ja no tindran ganes de sortir amb nosaltres els caps de setmana, o les vacances.

Fa un parell de dies una amiga em va preguntar precisament això, si la gran encara anava amb nosaltres quan sortíem. Sí, sí, pensava jo creuant els dits, sí, encara.

Això és una senyal, que diria ella.

I novament, mirant el capítol 10x7 d'Anatomia de Grey van tornar a comentar això mateix: No vull perdre'm els seus anys, mentre ella encara vulgui celebrar les festes (parlaven de Halloween) amb mi!

Hi ha un truc? Tenia un company que deia que el truc era no deixar d'organitzar sortides diferents, encuriosir-les, fer-les participar en la tria de la destinació (sigui pujar a un cim, o anar a veure una peli, com avui, que hem anat al cinema a veure una d'espanyola!).

Sí, és llei de vida que vulguin volar, i nosaltres serem abaix mirant-les, gaudint de la seva autonomia aconseguida a base d'autoestima.

Bien!

...

Aquesta te la dedico a tu, segur que aquests dies em trobaràs a faltar... tant com jo a tu!!!

(Perquè no sempre l'original és el millor, de vegades la versió supera l'original. I les segones parts, qualsevol primera part!!)




divendres, 29 de novembre del 2013

Buit

Res.

Només el buit.

I navegar sense rumb.


dissabte, 12 d’octubre del 2013

God Save the Queen o les segones oportunitats existeixen!

Pos sí, és el meu bloc i puc dir tantes vegades com vulgui allò que desitgi així que ho diré un cop més: M'agrada molt anar a concerts, molt. A la meva família, la de part de mare, gairebé tots són músics o toquen algun instrument (vull dir que n'hi ha que s'hi guanyen la vida amb la música, com la Marta, amb el violí o bé que compaginen la seva feina amb, per exemple, dirigir una coral, una senyora coral, com el Tio Federi, o bé s'han tret ja de grans el curs superior de guitarra al conservatori, la tia Mari Cruz, sense oblidar el Chacho, el músic major de la família, i organista del poble fins la seva mort, el tio Patxi que tocava a un grup per pagar-se la carrera de dret, ma mare que va i ve amb el piano però sense decidir-se a posar-se en sèrio... o fins i tot, com la majoria dels petits de la família, toquen el piano, el violí, el violoncel, o la travessera com el nen). Deu ser que tenen el gen de l'art, de la música, de la veu (l'Aina, ja ho sabeu, té una veu d'impressió i a la seva habitació ja té quatre guitarres, un ukelele i sospira, ara, per un baix, una acústica, i...).

Prou.

El que sí és cert és que jo ho vaig intentar però ni tinc oïda musical per cantar, ni paciència per aprendre a tocar un instrument, ni, naturalment, un interès especial en aprendre'n. Tal qual. (o eso o el gen pasó de largo por mis cromosomas, huyó vilmente, el cobarde)

Això sí, miro d'anar, des de sempre, a tants concerts com puc, com si una cosa suplís l'altra, que no.

Aquest matí ho comentava amb una amiga fent el cafè (perquè el concert de que avui us parlaré, el d'ahir, tenia com a teloneros un grup tribut a Dire Stratis, a la gira Brothers in arms, es deien: Brothers in Band): Quin any vam anar al Velòdrom a sentir Dire Straits? El 85, el 86, jo feia COU, jo sortia amb el pepet, jo... total, tot just ho acabo de mirar a santgoogle: Dire Straits va actuar al velòdrom d'Horta el juny de 1985 i allà que hi vam ser-hi, ella i jo, i ja veus tu, més de 28 anys després feia cafè amb aquella mateixa amiga l'endemà d'anar a un concert d'un grup tribut a aquell mateix grup i aquella mateixa gira... en fi, la vida, que de vegades és bonica!

Doncs a lo que iba: Ahir a la nit, al Sant Jordi Club, vam gaudir, flipar, recordar, viure i reviure un dels grans, mort fa més de 20 anys, sí, però immortal, ahir vam ser amb Queen, al seu concert de Wembley del 86! God Save the Queen.

Buf, el 1986, Queen -tot el grup- concertejava per tot el món, en la que seria la seva darrera gira, amb un espectacle increïble, per acabar aterrant a Barcelona el dia 1 d'agost de 1986. Un dels concerts més desitjats per mi, d'un dels cantants més personals, més carismàtics, i més autèntics del món... i no hi vaig poder anar perquè, ja veus tu, estava treballant a un càmping de la costa tot l'estiu.

Mai he tornat a mirar si aquella era la data, no m'ha calgut, sempre ho he tingut al cap: l'1 d'agost del 86, Núria, et vas perdre la possibilitat d'anar al concert de, més que del teu grup, del teu particular mestre de vida: Freddie Mercury. Ja mai més tindràs l'opció...

Però però però... ai, qui va donar el toc de sortida a les bandes tribut? Gràcies, gràcies, gràcies. Sí, ahir a la nit vaig anar al concert del 86, però gaudint com no ho hauria pogut fer (impossible) en aquells anys. Primer perquè ara sóc i em sento lliure mentalment (a tomar pel cul el forn) però sobretot perquè vaig anar de concert amb les meves filles, la meva parella, el meu nebot (vale, pagant jo)!!! Té això preu!? Té preu tenir una segona oportunitat així? (que li diguin a l'amiga amb qui avui he fet cafè parlant de segones oportunitats i  d'altres temes, oi reina?)

Un so fantàstic, un públic més que entregat (sona a tòpic però és tal qual), el concert que tots ens sabíem de memòria, un Freddie que semblava més viu que mort (gràcies). Tot, tot igual, la Betty Boop, la jaqueta groga, el xandall blanc de ratlles vermelles, l'aigua i les ampolles llançades al públic i ese culo de gracia infinita...

Gràcies, sí, unes llàgrimes inicials van confirmar-me que sí, que és possible, que jo ahir creia que en Freddie no havia mort, que aquesta malaltia que avui dia és crònica i no mortal, i que també es va dur una de les persones que més m'he estimat, no l'havia vençut.

Una gran nit, una gran família, la meva (bàsicament per suportar els meus canvis de parer, d'idea, d'humor... per estimar-me!!).

...

Em pregunto què portaria pitjor: Que les meves filles suspenguessin alguna assignatura, o buf, repetissin curs; que votessin PP; que no fossin tolerants amb la resta del món o... que ahir haguessin preferit anar al concert del Sant Jordi (Pablo Alboran) abans que al concert del Sant Jordi Club on vam gaudir d'un dels grups (que en tenim més que compartim, eh) que més ens agrada als quatre de casa: Queen. Perquè sí, ahir vam anar a veure Queen!!!

Us deixo l'enllaç del concert de Wembley...





diumenge, 6 d’octubre del 2013

Catalunya - Dinamarca

(Buf, què en fa de temps que no hi escric, oi?

Mandra, massa feina pendent, cursos, ara el màster, relacions socials represes, cervesetes incloses, manca de gimnàs, però reaparició de la bici a la meva vida...)

Sí, aquest setembre, com a final de vacances, d'unes vacances on hem gaudit de platja (Cambrils, Blanes), de muntanya (la Pica, Parc del Garraf), de poblets (El Vilosell)... no hi podia faltar el viatge estrella de la família de quatre (sí, divorciats, però nòvios i compartint més que mai, ja ho va escriure en Lampedusa: és necessari que tot canviï si volem que tot romangui igual): Dinamarca!

Fa molts anys l'Aina va dir (cansada d'anar a França, suposo, perquè jo en sóc una enamorada) que volia fer un viatge a un país on no hi anés habitualment la gent, entre d'altres (Islàndia, la seva destinació des de fa anys i que potser algun dia podrem realitzar) va dir els països escandinaus: Suècia, Noruega o Dinamarca (es veu que els Finlandesos no se'n senten, d'escandinaus, no m'estranya, a poc que coneguem la seva història no sé en quin marc polític, social es troben còmodes).

Vam decidir (mana la pasta, sovint) Dinamarca.

Jo, que de geografia zero, sempre, vaig haver de buscar-lo al mapa, vaja, el tenia ubicat però ni idea del seu perfil, ara ja controlo, una illa on es troba Copenhage, una altra illa al mig dita Fiona, i la península de Jutlàndia. A banda unes quantes illetes més conformen aquest meravellós país!

Si voleu saber com hi arribar-hi, què no us podeu perdre, quines rutes fer... no continueu llegint, si voleu conèixer els motius pels quals jo us el recomano com a propera destinació: continueu en línia.

A veure, fem números, 2.800 euros, tots quatre, tot inclòs. Anada i tornada en vol directe a Copenhage. Cotxe de lloguer quatre dies. Menjar preparat a l'apartament (tres nits) i la resta o bé a llocs baratets (el Mcdonald's és un magnífic recurs per sopar fora d'hores i bé de preu, sí, així de clar) o amb entrepans preparats als llocs més increïbles! No, no és car. És car viure a Catalunya, molt, i ofereix ben pocs serveis. És molt molt car viure a Barcelona, molt, i ofereix zero prestacions a canvi, però Dinamarca, tenint en compte no tan sols el sou mig d'allà (2.500 euros) no és car pels danesos com si és car, i molt, viure a Catalunya tenint en compte el sou mig d'aquí (prop de 1.000/1.200 euros?). Em fa ràbia, molta ràbia.

Què no té Dinamarca? Muntanyes! D'acord, i què? (el cim més alt no arriba als 150 metres) A canvi tampoc té turistes espanyols, ep, ni catalans. No suporto, rara, sí, ho sé, no suporto trobar-nos catalans allà on anem (som ben pesats i xerraires i amb ganes de trepitjar tot allò trepitjable, pa lo bueno i pa lo malo).

L'opció de caminar és més que pràctica, o d'anar en bici allà on vulguis, o de fer ús del transport públic que comunica fantàsticament tot el país. De bicis en trobem a la ciutat (aparcaments per a bicis de dos i tres pisos, i zones on trobar a Wally és més senzill que trobar essent forani la teva bici), als pobles, per les carreteres. A la capital ens desplacem en metro, dues línies, bus, tren i rodalies, ah, i el darrer dia fem una visita en barco.

Una ciutat, copenhage, plena de canals, amb cases flotants (velers o grans catamarans), neta (com tota Dinamarca, no tan neta que fa ràbia com Suïssa, ni tan bruta com Barcelona, sí, li tinc mania, què hi farem?), fàcil de recórrer caminant, gaudint del passeig, amb molts llocs on menjar, fer cafè, cervesa, a preus raonables (i no tant raonables, si vols, és clar). Una ciutat oberta, on vam tenir la sort de gaudir d'uns temps, climatològicament fantàstic, però no oblideu sempre sempre dur o bé paraigües o bé xubasquer (rollo com quan vas a la muntanya i portes capes com cebes de roba, perquè ara fa sol que flipes, ara fa fred, ara plou una mica, ara fa sol de nou... parlo del mes de setembre).

Un cotxe de lloguer és una bona opció si aneu carregats, com nosaltres, de menjar comprat a Barna i portat allà en dues motxiles (per 17 euros vam facturar dues motxiles carregades de dalt a baix de menjar i beure: sucs, llet, cremes de verdures de les meves, pasta, arròs, embotits, de tot!!). Però el tren us durà allà on vulgueu (nosaltres vam optar pel cotxe perquè ens coneixem i sabem com podem canviar de plans en dos minuts). Vam punxar a uns dels fiords de Jutlàndia. Buf, mama por, però vam demanar ajut a un home guapo guapo (sí, perquè triar un de no tan guapo) i ell va parlar amb els de la casa de lloguer del cotxe. Poc menys d'una hora després ja teniem el tipus de la grua allà que amb un parxe i poc més (no, no ens va canviar la roda, allà no porten, els cotxes, rodes de recanvi) va permetre'ns continuar el nostre camí: Skagen era la destinació, la fi del món, allà on conflueixen el mar Bàltic i el mar del Nord. Més que recomanable.

No vam visitar l'interior de cap Palau i ens vam negar a entrar al Tívoli però vam passejar, recórrer, buscar, trobar tresors magnífics. Legoland, per exemple, a Billund, un autèntic parc d'atraccions: net, amb sales perquè els més petits puguin dormir si estan cansats, on les mares puguin alletar els seus fills tranquil·lament, on els gossos són benvinguts... (On no hi ha els xiclets fastigosos repugnants enganxats al sostre de les atraccions quan passes per un túnel, com a Port Aventura). Ah, com són aquests danesos (que en dono fe, beuen, i molt, però vaja, no més que el que bevem aquí), el dia que vam visitar el parc una de les atraccions estava llogada a uns particulars (una empresa, crec), conscients, els danesos, que no podríem gaudir d'aquella atracció ens van 'regalar' quatre entrades per tornar-hi l'any vinent: Igualito que aquí, lo mismito! (sí, sí, em fa ràbia, novament!)

Allà on anàvem trobàvem una taula on dinar, i uns lavabos públics (amb paper i sabó, mama, em deia l'Aina) ben a prop. Genial, senzillament genial.

Tindria moltes anècdotes per explicar, sensacions, records gravats ja per sempre, però em quedo amb la més important: Com més viatgem, els de casa, més volem viatjar. I me da que aquesta sensació és universal.

Sí, definitivament, Dinamarca és més que recomanable.

...

Aquesta cançó sonava a la ràdio del cotxe (amb seients amb calefactors, toma ja!), l'Aina li sentia cantar a la seva amiga Mercè i va haver de ser allà que en sabés el nom i el títol (el Shazam és fantàstic, oi?)

Així, doncs, aquesta és la cançó del viatge, del nostre darrer viatge (diuen les meves guapes que no patim, que continuaran viatjant amb nosaltres encara que siguin molt grans... sempre que nosaltres paguem, és clar, doncs sabeu: així serà!)


divendres, 23 d’agost del 2013

Vamos a comernos el mundo? De momento, el Naranjo... sí!!!

Bona feina, l'escalada, parella.

Bona feina, el vídeo, les fotografies, el muntatge i, sí, la música, també.

(fa molts molts anys, un dia li vaig dir: Saps una cosa, Laia, tu ets filla meva. Algun dia ho havies de saber. Em pregunto si el neguit a realment tenir-me a mi com a mare li va durar gaire...)








Motius

      Estic molt, molt trista i sé que em costarà dormir.



                            Em pregunto si és pitjor quan la tristesa envaeix sense motiu,



                                                                        o quan et menja per dins 


per 



                                                                                              una causa que coneixes bé.



                                        Tant és,



ara, només sé 



                                                                       ...que estic molt trista. 




Bona nit. 



dilluns, 12 d’agost del 2013

El Vilosell: El poble que no tenim!!

Ahir, quan marxàvem, la gran em deia això mateix: Sí, sí que voldré tornar-hi, és el poble que no tenim!!

Quan jo era petita, fins el 16 anys, més o menys, anava al poble de ma mare. Un poble de vora 2.000 habitants de la Ribera de Navarra. Potser tenia 11 o 12 anys quan la meva àvia em va dir: Ven, ven, que te voy a presentar unas 'amiguicas'... I au, ja vaig formar part d'una 'penya'. Vaja, vaig formar part perquè pagava el que costava el local (penya), perquè tenia la camisa igual que elles, perquè érem si fa no fa de la mateixa edat, perquè era el grup que m'havia tocat per edat des que era més petita, perquè... però només això: vaig formar-ne part. Mai vaig ser una més, ni em vaig integrar, ni queia bé, ni em venien a buscar com a les altres, a casa, per anar a la piscina. 

I direu? Vale, i què? Res, que és durillo perquè si no t'integres ets la rara. Potser ja va començar a quedar-me clar aleshores que era una mica rara. Així que aleshores va ser quan vaig començar a ajuntar-me amb la penya dels nois que, per edat, em tocava. Sempre que podia anava amb ells: a les nits, a dinar, a prendre alguna beguda, a la piscina, al riu... Però és clar, duia mala fama. La mateixa àvia que m'havia presentat 'las amiguicas' em va dir que no era gaire bo que anés més amb nois que amb noies. 'Por qué?' 'Pues porque la gente habla'... I què, i què? La gent sempre parla, sempre parlem, és component inherent a la persona humana (altra cosa és que la gent parli per fer mal, o parli perquè s'avorreix, o parli inventant-se pel·lícules, o parli per fotre la vida d'algú determinat, que també s'ha donat, és clar).

En uns anys vaig decidir que no, que m'era igual si quedava pitjor o millor, que sortia del grup de noies que, per edat, em tocava, i m'anava amb el grup de ma germana gran, i sí, evidentment, seguia voltant amb els nois (pobra gent, la que parlava, mai en tots aquells anys, i van ser molts, em vaig liar amb ningú del poble).

Bé, el que us deia, a banda d'aquell poble on sempre podíem anar amunt i avall pel carrer i sense els pares, també a Barcelona, al barri on aleshores vivia, Poble Sec, podia jugar i córrer i sortir i entrar de casa sense cap problema. En definitiva, que estic més que feliç d'haver-me passat els primers anys de la meva vida (i no tan primers) al carrer. Pos sí.

Però és clar, quan van arribar les nenes, ja no teníem casa on anar al poble. I ja no vivíem a Poble Sec (ni a dia d'avui és el barri que era), així que elles mai no han tingut un poble o un barri on passar-se el dia al carrer. Això ho hem comentat en moltes ocasions, a casa, i tot i que quan estem de vacances acostumem a marxar fora les tres setmanes que fem -d'una en una- sempre anem a llocs diferents, vaja, que no ens agrada repetir, així que no arrelem mai enlloc, i elles troben a faltar: El poble que no tenim...

De casualitat, com passen les coses més meravelloses, aquesta darrera setmana hem estat a un poble en la franja entre Lleida i Tarragona, un poble petit, vora cent habitants, amb nens pel carrer, piscines, bon temps, fresqueta a la nit, i una casa on hem estat fantàsticament bé. 

O millor encara. 

Buf, les nens entraven i sortien, venien els nens a buscar-les, a sopar, a 'menjar pastanagues', a sentir la gran amb la guitarra o a res. I, nosaltres, gràcies a la guia/fada que ens va portar en aquell poble, hem pogut integrar-nos al nostre ritme, sense la por, novament, a sentir-me la rara!!! 

I sí, possiblement, hi tornarem, com si aquell, en aquestes alçades, fos el poble que no tenim...!!!

Gràcies!!!

PS. I la tercera i darrera setmana de vacances, al setembre, marxem a Dinamarca, i no, no m'emporto la fada ni el seu fill a la maleta! Però si hi vinguessin estaria més que encantada! 

...

La cançó que l'Aina va dir que tota parella havia de tenir... és aquesta!


(sí, sí, ja sé que és del Leonard Cohen però és que la versió que ens toca i canta ella és aquesta de Russian Red)






diumenge, 4 d’agost del 2013

Un nou repte: La Pica d'Estats!! (3.143 m)




...vaja, depèn del web, Guía, ressenya que llegueixis et sortirà una altra altitud, n'he vist de diferents. Se me'n refum, per què!? Perquè he fet el Cim, oe, oeeeeeeeeee, oeeeeeeeeee, oe, oe!!

Val, sí, d'acord, hi havia canalla de quinze anys (i menys, algun també) que el feia però en tinc 43 i què òsties si no m'animo jo!!!

La sortida des de Barna va ser divendres dia 2 d'agost (2013). Cap a les 9 del matí marxàvem amb el cotxe cap a la meva estimada França: l'Aina, el cap d'expedició Miguel, i jo mateixa. L'Aina és una crack a la muntanya, i no només, com a mare estic molt més que orgullosa d'ella (quan parli de la Jana diré el mateix, naturalment) en molts aspectes, però com a muntanyenca que és... em cau (ens cau, al jefe, també) la baba!!!

Total, arribem a l'aparcament de l’Artigues (ens tornem locus per localitzar la zona al GPS, al mapa no hi surt, se siente, només Espanya i Portugal, haver-ne comprat un de França, tia lista!!) on ja hi trobem un munt de cotxes. Des de Barna hem pujat fins a Puigcerdà pel túnel del Cadí (una mica més de 11 euros que en aquest cas no em fa res pagar, jo que sóc anti-autopistes de peatge) d'allà arribarem per carretera francesa fins a Tarascó d'Arieja, passant per Auzat, Vic-de-Sòs i finalment, una mica abans d'arribar al poble de l’Artigues, deixem el cotxe a l'aparcament (1.180 m): Són genials aquests francesos (acabarem anant-nos a viure allà el Miguel i jo, tard o d'hora) tenen una zona de sortida d'excursions ben organitzada, taules, serveis, contenidors prou nets, i el magnífic riu a la vora. Entotà deixem allà el cotxe i agafem les motxilles, colló, pesen! Però aquest cop no portem les tendes perquè farem nit al refugi de Pinet (2.250 m), ja que l'ascensió és per la cara Nord de la Pica.

Dinem gràcies al nostre magnífic fogonet i ja atipats (de menjar de sobre, però molt bo) comencem la pujada. Són les 15h. Fot una calda de la òstia. Molta, molta. Exagerada. Al poc de començar ja vaig dient-me: Núria, ni de broma puges fins al refugi! I el Miguelito: Respira, respira, hazme caso, así, el aire entra por la nariz, y lo expulsas por la boca poco a poco. L'Aina se'n fot de son pare i jo continuo pensant: no puc, no puc. Ja fa més de dos mesos que estic a dieta estricta i això en les energies que (no) tinc... es nota. El bosc és molt agradable, però en poc menys d'una hora s'acaba. Més calor, més sol, més calor. Puta onada de calor i puta hora de sortida! (ahir, l'Aina, va decidir sortir a la platja amb els seus amics, i claaaaaaaaaaaro, ja ens veus a son pare i a mi anant-la a buscar a la una de la matinada... i l'endemà fote't quatre hores de cotxe i quatre de pujada per assolir més de 1.000 m de desnivell)

Em queixo de vici, o no. La pujada és dura. Una p*** merda. Em costa horrors. Joé, començo a dubtar de les meves forces. Què em passa? Mica en mica, mica en mica, ells m'esperen, diuen que així aprofiten per descansar. Buf, buf, arriben al refugi abans que jo. Quan veig el Miguel que treu la cara per allà a dalt i em diu: Por aquí, por aquí... crec que veig visions. On? On? El Refugi està en un indret increïble però abans no el veus creus que serà mentida, que allà no hi haurà mai un refugi, que fa més de quatre hores que camino i no hi arribaré, que... (els molt xovinistes a baix indiquen el cim del Montcalm, la Pica només l'anomenen gairebé de passada quan informen en un plafó de la ruta dels 3.000, una variant de La Porta del Cel, digo jo, vamos). Per fi, sí, sí, existeix aquest refugi... i és meravellós. Són més de 1.000 de desnivell en poc més de quatre hores, massa desnivell per a mi en poc temps, però no per una noia que em creuo, la Núria, que fa la pujada en poc menys de dues hores: buaaaaaaaaaaala!

Buf, sopen al refugi -a les set comencen a sopar, allà- tots dos, jo no, jo m'he endut les meves cremetes de verdura que escalfo amb el fogonet i barret de proteïnes. Estic morta, no entenc perquè m'he cansat tant, però començo a pensar si demà podré pujar a la Pica. Aquests dos tenen cara que el cansament no estigui al seu diccionari.

L'endemà d'horeta (nit de roncs, xerrades fluixetes, moviment pujar i baixar de les lliteres... lo que viene siendo dormir en un refugio de muntanya) esmorzem (jo un te, trist) i enfilem. Són les vuit del matí. Comencem la pujada des del refugi i en poc menys de mitja hora ens trobem amb el primer tram important de neu, uns 200 m amb un desnivell rollo pista negra. Quina por! Per sort portem tres parells de grampons, un bastó i dos piolets. El miguel no es posa els grampons però fa servir el piolet. L'Aina fa servir els de la Cinta (gràcies, nena!) i jo els de la Marta (el descobriment de l'any per a mi i el meu àngel, aquesta noia!!!). La pujada no presenta gaires dificultats (per tecnicismes, temps, llacs, bla, bla, casi que aneu a buscar un altre bloc, jo em perdo, com sabeu, entre aquestes dades) però sí força trams amb neu perfectament trepitjable sense grampons.

Per fi, allà, increïblement propera està la creu, la Pica al nostre abast. En poc més de tres hores som allà fent-nos les fotos!! Ells, abans, sempre abans que jo, santa paciència que tenen amb mi! Fem la Pica i de baixada també el Verdaguer (3.125 m diu la placa, tot i que també he trobat diferents altituds per aquest cim!). No tenim ganes del Montcalm perquè l'Aina insisteix a baixar avui mateix a Barna, quan en principi la idea era quedar-nos novament al refugi a fer nit. Si és que no tenim cap interès en competir amb ningú! La baixada ens suposa un parell de problemes... col·laterals (una baixada cap al refugi de... Vallferrera, per error que ens fa sumar prop d'una hora i el creuament de la glacera primera per una zona que, tot i marcada per les franges blanca i vermella, és molt molt i molt més complicada que la que hem fet per la pujada i on hem patit moments durs). Arribem al refugi sense cap més contratemps set i escaig després de la sortida!

Provaaaaaaaaa superada!

Al refugi no hi ha aigua, ni lavabo, ni dutxa, ni vàters, ni res. Au, al llac a rentar-te, o al riu en el meu cas, i al camp a fer necessitats vàries.

Sopar, xerrada amb d'altres muntanyencs, dormir i cap a les set (jo he dormit divinament, ells no gaire, sembla ser) amunt. Baixem a les vuit tocades, la baixada, per la dreta enlloc de per l'esquerra és molt més agradable: boira, bones vistes, i amb l'alegria d'haver fet el cim sense contratemps. Dos hores i mitja i ens trobem al cotxe amb la felicitat d'haver-ho aconseguit: Hem fet la Pica!

(com a comentari al marge: El Kilian, el més gran entre els més grans, va trigar en fer -i baixar- del Mont Blanc des de Chamonix una mica més del que jo vaig trigar en pujar de l'aparcament de l’Artigues al refugi de Pinet...:)))) )

Proper repte...?

Per cert, gràcies al Miguel per encoratjar-me però sobretot felicitats a l'Aina: ets de lo más!!!

...