dimarts, 10 d’abril del 2012

T10-T11-T12 (La multa, toma II) - 2

El cas és que, per acabar-ho d'adobar, aquell dia era dijous. I els dijous és el dia que quatre famílies ens hem posat d'acord per endur-nos les nenes, amiguetes de la Jana, i per rigurós ordre,  a cadascuna de les cases, així que no podia fer 'més tard encara' de cap manera (sí, fem torns de llibertat condicional).

Total, el revi que em veu, el veig, em mira, el miro, i li dic: 'Vaaaaaaaaale, posa'm la multa, però si us plau, si us plau, ràpid, que faig tard a buscar les nenes!

Somriu, i em demana el DNI. Pica les dades amb la maquineta i em dóna el tiquet (cutre a parir, el paperet). Jo, tremolosa, la situación no és precisament boyante a casa, li dic: I això quant és? Doncs si pagues ara mateix 50 euros, sinó 100.

- Cómooooooooooooooor? Jo no duc a sobre 50 euros, naturalment!

- Doncs 100 euros.

- No fotis (ja surt la núria de Poble Sec).

I el rellotge tic-tac, tic-tac. I quatre nenes esperant a la porta de l'escola, sense berenar, patint fred, pluja, vent... (bah!)

Decididament li vaig fer pena: Bé, mira, no es pot fer, però si pagues aquesta mateixa tarda, abans de les set que jo marxo d'aquí, et mantinc els 50 euros.

- Sí, gràcies, gràcies, arribaré abans de les set!

Ja, ja us ho dic ara, ja!

(no, no, molta modernitat i tal i qual però no es podia pagar amb targeta)

Buf, el cor a mil quan arribo a l'escola: vinga, a repartir entreapans, nenes numereu-vos, Jana, Laia, Marina, Dana. Au cap a casa, motxil·les, jaquetes... Un cop a casa, el Miguel ja hi és i espero que arribi l'Aina per si em vol acompanyar (doncs sí, un cop més ella és el seny i jo la rauxa!). No li ho explico, encara.

Són les sis, agafo la Dana i la porto a casa seva. La resta les vénen a buscar els pares. Abans de marxar he preparat un segon berenar. I bé, aprofitant que anem 'super bé' de temps (us recordo que en menys d'una hora havia de ser a la plaça Urquinaona amb 50 euros), passem per Alfa Sonic per comprar dos penjadors per les guitarres de l'Aina i unes quantes púes.

Dos de set i encara no he tret els diners...

(sí, sóc una plom, el tema és llarg, o no, però ja que ho he escrit a mà, ho he de passar al bloc, no?, pos sí!)

...

Sí, havia de marxar... a pagar una multa!




dimecres, 28 de març del 2012

Crónica de una soledad cualquiera

Emily White - La habitación vacía. Crónica de una soledad (gracias Emily, gracias, por hablarme de la sensación con la que he tenido que convivir durante años)

Crónica de mi soledad

No estoy sola, nunca he estado sola. Nunca. Pero siempre, desde que tengo recuerdos, me he sentido así, sola. Infinitamente sola. Terriblemente sola. Lo he tratado siempre como un tabú. Sentirse sola, estándolo o no, es casi un estigma social, algo que cubrir, fingir, esconder.

Nunca había hablado con nadie que sintiera, como la he sentido yo toda mi vida, esa sensación, esa agobiante, terrible, avallasadora sensación. Te invade hasta anularte como persona, impidiéndote creer mínimamente en ti, atormentándote noche y día, sin descuidar su deseo: no que te sientas sola, sino que estés sola, definitivamente sola. El ensayo de White me ha abierto los ojos.

Me diagonosticaron ansiedad y depresión (hola, soy una maravillosa ciclotímica) hace ya montones de años. Nada anormal viviendo a caballo del XX y el XXI. Quiero decir, alguien escribió en un papel esos términos, un psiquiatra, claro, pero por la sencilla razón de que yo fui a visitarle, de que quise salir del pozo, me reconocí infeliz, insatisfecha, triste... pero básicamente me sentía sola. No acababa, nunca he acabado de encajar del todo, en el perfil de una persona con depresión, tampoco con ansiedad. O sí, o sí y la 'Soledad' era un cuadro diferente. Un cuadro sin estudiar, sin catalogar, aún, sin una pastilla azul o roja que frenara esa sensación (he tomado ansiolíticos y antidepresivos, sé de las maravillas de la química, cómo frenan las rumiaciones, y los miedos, cómo te permiten volver a desear un nuevo día, levantarte con ánimos de comerte, otra vez, el mundo, pero no conozco de ninguna pastilla que haya reducido mi sensación real, real, de soledad).

Qué cosas, no? Dos hijas, un marido, amigos, conocidos, con montones de ocupaciones e inquietudes, extravertida, alegre, vital, y cultivando la soledad. Creciendo en mi interior, la muy hija de puta, como un alien, alimentándose de mis miedos, de mis dependencias afectivas, de mi necesidad de compañía y de amor. Un año, y otro.

Gracias a esa 'Soledad interior' me convertí en una gran observadora social, en una forma, supongo, de intentar adaptarme a la sociedad que me había tocado vivir. Leyendo a White entendí el motivo: 'La soledad actúa como una especie de prismáticos focalizadores adaptados al mundo social: cosa que ha sido demostrada de manera fehaciente. Los psicólogos afirman que cuando hay una necesidad de pertenencia no satisfecha, las personas automáticamente empiezan a fijarse más en el mundo social que les rodea'.

Así fue en mi caso, me sentía fuera de lugar allí donde estuviera. No por ello dejaba de intentar formar 'parte de', no, al contrario, intentaba conocer más gente, más grupos diferentes, más actividades, más, más, más. Y mi vacío interior, mi sensación horrorosa de estar sola, seguía intacta. Salía a comer, a cenar, me apuntaba a un bombardeo, enseguida confiaba en cualquier persona que me sonriera y dirigiera tres palabras, mi agenda rebosaba de citas... y yo seguía sintiéndome tan o más sola que con quince años. Peor aún, a causa precisamente de ese conocimiento de las señales sociales, de ese saber leer entre lineas, de descodificar sin apenas esfuerzo los comportamientos sociales... enseguida reconocía cómo me veían 'los otros'. Como si tuviera unas gafas de rayos x con poderes. Y esa 'visión' iba, sin querer, transformando mi manera de ser: sé que no te gusto, lo noto auque intentes disimularlo, no puedo soportarlo, lucharé por conseguir caerte bien... Eso tiene una hoja de doble filo: por un lado te da suficiente motivación para convertirte en una persona 'seductora' -no necesariamente seductora sexual- a la vez que te convierte en el kleenex de muchos de los que te rodeas, y consigues 'caer peor' al que ya 'caías mal'. Complicado, claro, porque muchas veces, tras esas comidas, cenas, salidas en general, me sentía aún peor: me fijaba en tan mal como me  había sabido relacionar, en las cosas que no debía haber dicho, en los comportamientos que debía haber evitado... horas de pasarme la película en versión negativa. Buf. Y no me quedaba más que volver a salir, o quedar, o reunirme, para quitarme esa desagradable sensación. Normalmente no dejaba indiferente: o me querías, o me odiabas. La indiferencia del resto de mortales (cercanos, claro) no era un sentimiento que yo despertara habitualmente.

Psicólogos que han estudiado este sentimiento de aislamiento social (incoherente con tanta actividad, en ocasiones) han apuntado diferentes causas que odrían provocan esa sensación de soledad en adultos: algunas personas están genéticamente predispuestas a la soledad, lo que quiere decir que se sienten solas más fácilmente y en un mayor abanico de circunstancias; otras personas deben su soledad adulta al hecho que de niños han visto truncada su sensación de seguridad -separación, muerte, enfermedad- y esto les ha hecho más vulnerables a la soledad emocional.

Este libro, estudio, ensayo, no lo sé, me ha hecho pensar en lo que he sentido durante tantas décadas, ya no me importa por qué, solo sé que no es depresión, no es ansiedad es algo más, algo diferente, algo paralelo. No importa. Sé que no solo yo he tenido esa sensación pegada a mi: sola rodeada de gente, a menudo amigos, familiares, seres queridos.

Al igual que la depresión, la soledad presenta problemas de autodefinición. Hasta qué unto somos nosotros, o somos nuestro estado? Cuánto cambiaríamos si no nos sintiéramos solos? Y si el hecho de eliminar la soledad representara no solo deshacerse de experiencias negativas (como el aislamiento o la permanente sensación de marginalidad) sinó también de las positivas. Hablando con los solitarios se one de manifiesto que puede haber razones legítimas para que elijan permanecer en ese estado. La soledad les proporciona inspiración, les ofrece un alto grado de sensibilidad y perspicacia, y es la base de la personalidad a que están acostumbrados.

Cómo vencerla? Ay, ay. La Soledad no aparece -aún- en el DSM (Clasificación de los trastornos y enfermedades mentales) así que suele tratarse como una depresión. Quien la sufre suele actuar contra ella a base de estrategias de acierto y error (como dice la autora)... y a veces, funciona.

He vivido muchos años, quizás 30, con ese sentimiento, cómo he conseguido desprenderme de él? Pues no lo sé, realmente no lo sé. Sé que hubo un día en que en vez de sentir miedo a estar sola, aprendí a elegir la soledad como un camino más. Entendí que compartir por no estar conmigo era convertirme en una esclava. Supe que fijarme en el resto del mortales y su mundo no mejoraba, ni empeoraba el mío. Y empecé a valorar, querer, amar de verdad a los que caminaban a mi lado, y caminarían para siempre, sin importarme el número de ellos, si no que realmente me querían, que realmente les quería.

No, ya no me siento sola. Me tengo. Les tengo a ellos, también.

Gracias.




diumenge, 25 de març del 2012

1, 2, 3... Uroloki oé!

Fa unes setmanes comentava allò de 'que no sóc una mare al uso'. Sí, em considero una marassa, però objectiva, en principi és el que pretenc (així que quan el profe de la petita, per exemple, em diu el que em diu d'ella no puc fer més que acceptar i buscar entre tots una solució, no com altres mares, recordo una de concreta, que em va negar que la seva filla pegués a la meva: La meva filla, pobreta, si és tan bona nena, impossible... -fins que parlant amb la senyo em va explicar la 'doble cara' de la nena pobreta!).

Total, he format part de l'ampa durant anys perquè sabessin quànta feina suposova organitzar les festes, extraescolars, reunions i ho valoressin (sense el menyspreu que en més d'una ocasió vam haver d'aguantar). Però he de reconéixer que la història em va acabar enganxant en el fons molava ser una de les 'caps' a les festes (tant és així que sempre anava amb el micro a la mà i el pare d'uns nens de l'escola, ex d'una de les meves millors amigues, em va dir l'any que deixava l'ampa: Estoooo, Núria, el micro te l'emportaràs o el deixaràs?).

Durant uns anys, també, vaig estar al consell escolar de la seva escola per saber com funcionava internament i comparar -una mica- amb el que elles m'explicaven, i evidentment fer de portaveu de les famílies davant de l'escola. Clar que, alhora que ajudava a millorar l'escola (tenint en compte tan poquet com, crec, se'ns permetia) m'enterava d'un munt de curiositats a primera línia de foc. Que sóc inquieta de mena, ja ho sabeu!!! (llámale cotilla, vaaaale)

Anava al parc amb les petis i en més d'una ocasió m'enfilava a dalt del tobogan (sobre tot amb l'aina, la jana ha estat salvatge des que va néixer) per ajudar-la a baixar. Però no em relacionava gaire amb la resta de mares, no n'he tingut mai traça per això, així que tot i que anàvem al parc no feiem 'vida de parc de cotilleos, trobades, sopars i altres'.

Em vaig comprar uns patins en línia fa vuit anys quan vam regalar-li els primers a la gran. Aprendria a patinar amb ella. Ho intento, ho intento a dia d'avui encara, no creieu però  per molt que la Jana em cobri només un euro per classe (sí, catalana que ens ha sortit) sóc molt pato mareau!

Vaig prendre'm en sério l'aprendre a esquiar a partir que elles van saber fer-ho per no perdre'm una experiéncia genial compartida que suposava la suma de muntanya, neu i esport! I sí, a dia d'avui fins i tot controlo una miqueta!

Quan es van tirar amb parapent vaig fer-ho també tot i que em marejo en un gronxador (paraula!). Vaig fer vies d'escalada quan la peti va decidir que aquest era el seu esport (n'ha tingut molts que ha considerat 'el seu esport'... del moment, afegiria jo). I he fet el pí per carrer per demostrar a la gran que no és tan difícil!

Però, però, però... l'altre dia m'ho recordava l'Eli, sempre vaig mantenir que no accediria a un esport que suposés competir en cap de setmana, i menys encara, compartir i socialitzar-me amb altres pares. Buf. Quin pal, tan rara com jo sóc!!

Jajajaja, mai podem dir alló de 'De este agua no beberé, este cura no es mi padre y esta polla no me cabe' (Gin dixit, a mi que me registren!). Així que si quan va fer escalada fa uns anys, la Jana, vam compartir unes quantes sortides a la muntanya amb tropecientas famílies per fer escalada a l'aire lliure (ella practicava en un rocòdrom, Climbat);  Quan va tenir l'época de futbol vam anar a algun partit en escoles, de la mateixa manera quan va fer tres anys de 'Llit elàstic' vam anar a Lleida entre d'altres llocs per veure-la saltar (a ella i dos-cents nens i nenes durant hores i hores) en exhibicions i competicions. Buf. Quin pal, no us puc dir una altra cosa. Ho feiem, tan el Jefe com jo, però per dins ens fotia una mandraaaaaaa.

Tanmateix, ara fa un any que va començar amb el hoquei línia. I des del primer moment ens hem sentit tots molt a gust, no només en veure que un esport d'equip és el que necessita la Jana (sense l'agressivitat del futbol, bàsicament del públic del futbol) pel seu caràcter, sinó per l'acollida dels companys amb ella (la única nena en un equip de nens), així com el suport que hem tingut dels pares, monitors, junta i presi, quan hem estat perduts. Gràcies, gràcies i gràcies.

Tot aquest escrit per dir-vos que sí, és cert, sempre que ha calgut hem acompanyat les nenes a les seves competicions (l'aina va fer també patinatge durant anys i les exhibicions eres llaaaaaaargues i avorrides, ja us ho dic ara, si més no per aquests pares que tenen les meves filles), però mai, mai, ens haviem sentit tan integrats, contents, participants, animadors, i feliços com acompanyant la Jana als partits de hoquei.

Sí, crec que és evident que l'important és que els fills disfrutin amb l'esport que fan, però també, i ja que els pares hem de ser allà, i allà, i a l'altre lloc, sentim que ho vivim amb ells, que en formem part, que som un equip. I ahir, al play off d'Uroloki a Premià ho vam viure així. Mai m'havia quedat afónica de tan cridar (val a dir que també animava al contrari en alguna ocasió, no som pares xungos, eh), ni amb mal de mans de tan picar-hi. Però sobre tot molt feliç de veure que, tot i no guanyar, tot i quedar segons en una ajustada final 0-1, vam participar-hi i ens vam divertir molt en un ambient sa i distés (el Miguel diu que per ell és fàcil, com és de la Real Societat i de la Penya està molt acostumat a participar i no guanyar!!!).

...

El que crec que mai aconseguiran ni les meves filles ni ningú és que em banyi a la piscina o a la platja. Para eso, y para algunas cosas más... són pare!!! (si ho aconsegueixen, si aconsegueixen que em banyi més de cinc minuts seguits, tindreu un article informatiu... però ho dubto, francament, oi?)




divendres, 23 de març del 2012

¿Existe un hilo rojo?


Hace muchos, muchos años, realmente no tantos, quizás seis, siete, yo estaba en un foro. Buf. Allí no era buf, era jomateixa, pero era yo, como acostumbro a ser en la red: yo misma. En la red, en el curro como compañera, en la montaña como voluntaria, en el hoquei como animadora, y en donde sea: Jo mateixa, Joma. Así me va? Qué curioso, hoy mismo tenía esta conversación, sí. Siempre he sido yo pero no siempre, puedo decirlo ahora porque no duele, o no duele tanto, no siempre si miro atrás esa Núria me ha gustado.

Un ejemplo es ese foro en el que estuve un par de años. Fui blanco de dianas, claro, me ponía a güevo, cómo para no tirarme dardos envenenados, pero si parecía que pedía a gritos que me ahostiasen! Por gilipollas (jalo, nena, jalo, sí), por transparente, por buena fe, por aprendiz de mala fe con poca habilidad, por... Bah! Al final uno (aquel) se cargó el foro, literalmente, y como haquer-escondido-cobarde desde el otro lado de la pantalla... jodió el invento. Nunca lo dijo, claro, pero casi todo acaba sabiéndose si no se guarda uno mismo los secretos y él acabó contándolo: cargarse un foro con tanta animación como aquel merecía una medalla, cómo para guardarse el mérito solo para él!!!

El caso es que fue en aquel foro cuando leí por primera vez una referencia al término 'hilo rojo'. Ni idea del origen, pero sí que allí explicaban qué era. Según las foreras (sí, las) un hilo rojo era aquella unión invisible entre dos personas encontradas casi por casualidad en la vida pero que durante un tiempo (días, meses, años, eternamente?) son una. Dos personas con nada o apenas nada en común, a priori, que se dan apoyo, se desnudan emocionalmente, se entienden y comprenden como si hubieran vivido juntas desde los inicios. No importa el sexo de los unidos por ese hilo porque va más allá, une almas.

Buf! No? Quiero decir, leéis esto (si a medio relato no lo habéis dejado como el otro día me comentó B que había hecho...) y debéis pensar, qué rollo de tía, anda que no está pallá! (como me dijo mi sobrina Laia el otro día: Núria, ets tan feng shui quan parles!) Vale, sonará a raro, pero decidme, no os ha pasado? No habéis conocido a alguien y en poco tiempo (a veces poco poco y me refiero a horas) os habéis dado cuenta que va a convertirse en un puntal en vuestra vida? Independientemente si esa relación es de unos días o montones de años!

Venga, haced un esfuerzo, analizad relaciones!

Tiempo después leí 'El món groc' (El mundo amarillo) de l'Albert Espinosa, en él se refiere a los 'amarillos' justamente como personas que se cruzan en nuestros días, casualmente a priori, para aportarnos algo. Nosotros somos también 'amarillos' para muchos otros. A partir de este libro surgió la serie que ha triunfado en Catalunya, y ya en otros países, con el nombre de 'Polseres vermelles' (Pulseras rojas)... estaría pensando Espinosa en el 'hilo rojo' que une a sus 'amarillos'.

Por mis 42 años, hasta la fecha, de vida, han pasado unos cuantos amarillos. Algunos muy curiosos, otros entrañables, otros puntuales, algunos de larga duración... todos, todos necesarios.

Hoy he pensado en uno de esos 'hilos rojos'. Del único 'hilo' del que me atrevo a decir que es eterno. Seguramente, no, no, seguro, si en vez de coincidir en el espacio tiempo años atrás siendo la Núria que era entonces hubiera coincidido a día de hoy... no hubiera pasado de ser un figurante más en la tragicomedia de mi vida. Sin embargo, fue entonces, fue justo entonces, y seguiremos eternamente unidos.

A qué viene este escrito? (no necesito excusas, claro, porque como es mi blog tengo libertad para hablar de lo que me apetece, pero os cuento, básicamente porque tiene mérito que hayáis estado leyéndome... gracias!)

Pues este artículo de hoy viene a colación de una nueva serie que ayer se estrenó en la Fox y que -aún- no he visto, pero que promete, de entrada: Touch, protagonizada por Kiefer Sutherland:

'Touch' está inspirada en una fábula china: "El hilo rojo' conecta a aquellos que están destinados a encontrarse, sin importar tiempo, lugar o circunstancias. El hilo se puede estirar o contraer, pero nunca romper".







dijous, 22 de març del 2012

T10-T11-T12 (La multa, toma II) -1-

Per anar de casa a la feina, i per tornar després a casa des de la feina tinc diferents opcions (no anar a la feina i quedar-me al llit en seria una altra, però como que no està contemplada!). Total, puc:

- Agafar el metro a Bac de Roda amb l'Aina, acomiadar-la al Clot on ella baixa i canviar a la línia vermella fins a Urquinaona.
- Metro des de Bac de Roda i baixar a l'estació de Passeig de Gràcia, abans ho feia sovint, m'aturava al Bracafé de Casp on fan un cafè genial i cap a la feina.
- O bé... anar-hi caminant. Sovint ho faig, i són poc més de 45 minuts.

El preu de la targeta que jo compro habitualment, la T10, és increïblement car:  9,25 euros lo flipas! (les altres targetes possibles no em surten a compte donat el nombre de viatges que faig mensualment)

També hi ha la possibilitat de trobar 'col·locada per alguna ànima caritativa' a la parada del bus que està a mig camí de casa i del metro una T10 esgotada que em permeti usar-la en el metro immediatament (si no han passat més de l'hora i quinze minuts permesos per fer transbordament entre línies diferents de bus i el metro... és el que ara es promou entre els usuaris 'desconeguts' que donen suport al que anomenen T11: Feu-ho, és totalment legal!).

I ja trobariem la darrera opció -que negaré haver fet servir en més d'una, de dos i de tres ocasions- qie seria: marcar amb la T12 de la Jana. La T12 (ara allargada la validesa fins els 13 anys) és una targeta per a menors amb un cost de 35 euros. Inicialment el cost era anual ara, las mentes pensantes, han cregut que era una mesura impopular i han decidit un pagament únic de 35 euros (això sí, si la perds... tornes a pagar! i l'Aina l'ha perduda en més d'una ocasió).

Si vaig caminant, de moment, no em fan fer servir cap targeta. Veurem. Tot arriba!

Total, fa cosa d'un mes, un dijous, em vaig quedar a dinar a la feina (tupper/carmanyola com gairebé sempre) amb el Marquitus, i en sortir, cap a tres quarts de quatre, vaig adonar-me que no anava bé de temps per anar caminant fins a l'escola de la Jana (escola pública, sí, i que ara torna a sortir després del miratge -breu- socialista, que ens va concedir una hora més diària, a dos quarts de cinc...) així que, disposada a agafar el metro, però amb prou marge de temps en aquest cas, vaig proposar de fer un cafè!

Sí, sóc addicta al cafè, també al Marc (és el meu àngel, no?), però bàsicament al cafè: quatre i cinc diàriament.

Total, vam fer cafè -jo, ell en pren ben poc- i, xerrant, xerrant (de feina, tocava es veu) ahhhhhhh, un quart de cinc!!! Ràpid, ràpid, adéu, metro, joder no he comprat la tarja, merda, no tinc pasta, és super tard, a fer punyetes: agafo la T12 de la Jana. Marco, entro, i oooooooooh, què ven mis ojos al final del túnel??? (la 'lus' que em va dir el Miguel l'altre dia, amb to irònic, fent esment al fet que fa mesos que no surto de nit de festa: 'Sabía que tarde o temprano acabarías viendo la luz', a ell és que sortir de festa a la nit como que no!)

Pos sí, a l'intercanviador d'Urquinaona línia 1 - 4 un grup xul·lo de revisors i vigilants havien muntat una paradeta per tal que, sí o sí, passessis per allà!!! Ole, ole, i jo amb la T12 de la Jana i fent tard a l'escola! (bé, fer tard no és cap novetat)

Continuarà...

dimarts, 20 de març del 2012

Menys sou, menys horari... pot ser més Vida?


El proper 1 d'abril farà 20 anys que treballo a l'Administració. Vint anys. Buf! En tots aquests anys he estat sempre al mateix Departament, només vaig marxar nou mesos a una altra Santa Casa -Errarum humanum est- total, per anar a petar dos-cents metres més enllà, i adonar-me que es pot canviar per pitjor, sí. Molt pitjor. Així que nou mesos després... me'n tornava!

Sí, conservadora que és una laboralment parlant.

Ser funcionària és un camí de roses? Pos no. Francament, no. Des de l'any 96 preparo oposicions. He anat a classes embarassada. Un dels examens de les primeres opos que vaig aprovar el vaig fer als deu dies d'haver parit, no podia ni seure de com tivàven els punts. Les segones opos que vaig aprovar (n'he aprovat alguna més però sense plaça... i jode que ni te cuento!) vaig anar amb la peti, alletant-la, tenia dos mesos i mamava a demanda (com ha de ser, evidentment) així que vaig poder parar l'examen i donar-li el pit (el miguel estava amb ella fins que demanava a crits pit). I no, ni se'm va passar pel cap copiar, ho juro. Estudiar oposicions, i fer els examens, és de les pitjors experiències que recordo: durant temps he estat tancada a la biblioteca, a casa, amb llibres amunt i avall i gastant-me una pasta en material i classes. Una pasta, sí. He tingut un munt d'atacs d'ansietat lligats a les opos, tranquimazin, orfidal per dormir, ommmmmmmmm.

Però, però, però, estic més que agraïda a la meva feina (i més a dia d'avui, amb aquesta santa crisi), tot i que porto no sé quants anys sense augments, l'any passat ens van reduir el 5%, ah, però des d'Espanya, tot i que fa mal igual, ja t'ho dic ara. A partir d'aquest 1 d'abril i per celebrar els 20 anys, i donat que ara la plaça que ocupa és com interina, em redueixen un altre 15%. Acord de govern se'n diu, crec. Jo li donaria un altre nom. I entre el juny, crec, i el desembre, un altre 5% més. Entotà, qualsevol dia enlloc de la tarja per 'fitxar' passaré la Visa i que es cobrin el que els dec...

I tanmateix, tot i el que pugui semblar pel que he dit abans, no em queixo. Com fer-ho? Treballar a l'Administració, sóc del cos general i treballo 37,5 hores de dilluns a divendres, m'ha permés portar les meves filles a l'escola (d`hora, sí, però portar-les cada dia). M'ha permés anar-les a buscar, també, excepte les tardes de dimarts que sí treballo, que hi van els iaios (treballaré per últim dimarts la setmana vinent perquè la reducció del 15% de sou ve acompanyada d'un 15% de reducció horària). És genial, no sóc una filla molt familiar així que gràcies a això els meus pares han estat/jugat/xerrat cada setmana amb dues de les seves nétes, sense falta! Aquesta feina amb la conciliació familiar real m'ha permés acompanyar-les al metge sempre que ha estat necessari (només amb un justificant i recuperant les hores no hi ha cap problema, cap ni un si és per un fill). No m'he perdut mai una xerrada amb els profes, ni a principi de curs, ni les anuals particulars. No he faltat a cap Cantata de Nadal, ni a les de l'Auditori, ni tampoc les actuacions teatrals que han fet, ni el festival de final de curs.

No, no estic ironitzant, para nada. No cobro gaire, potser ara és un sou correcte, però durant anys i anys he cobrat molt menys que d'altres coneguts, amics o familiars, i què? Estar amb les meves filles quan estaven fotudes (sí, teniem 70 hores anuals com Assumptes Personals, ara s'han transformat en 45, però jo ja n'he fet un bon ús durant anys), poder compartir amb elles tantes coses, allargar vacances a l'estiu, ponts, i d'altres, i no faltar a cap cita important per elles i per mi, no es paga amb diners. I no, no m'ho pagaven, però és que hi ha coses -i ho dic amb el cor a la mà- que no tenen preu.

I, ara, amb la crisi, la reducció horària (sí, vale, i de sou) és d'una hora diària. Genial, fins i tot les tardes de dimarts podré anar-les a buscar! (ummmm o negocio amb els avis?) I sí, cobraré menys, però com no hauré d'estudiar opos durant dos anys (que és el temps previst, a priori, que durarà la mesura) no gastaré diners en classes setmanals i, per sobre de tot, em sentiré lliure, lliure (qui hagi estudiat opos sabrà la sensació de llibertat que t'envaeix quan fas un kit-kat opositor). Buf.

En fi, no ser ambiciós també ajuda. I no tenir mancances econòmiques, ho reconec, perquè tampoc no tenim despeses importants. Sí, vull mirar-m'ho en positiu... i si aixó li sumem que m'agrada la meva feina, que estic genial amb els meus companys i que no passo calor a l'estiu, ni fred a l'hivern...






dilluns, 19 de març del 2012

Corteo - Cirque du Soleil (la excusa)


Hace unas noches fui, invitada por una amiga por más señas, a ver Corteo. Años atrás estuvimos Miguel, unos amigos y yo en otro espectáculo del Cirque du Soleil, Alegría?, Saltimbanco? No sé bien por qué pero no guardo un especial, o emotivo, recuerdo de aquel espectáculo. Vamos, que no se me hubiera ocurrido volver a verlos en directo. Pero quiso la casualidad, el destino, las segundas oportunidades, y básicamente que ella me invitara a ir que sí, que estuve. Y disfruté, contra todo pronóstico, como una enana!!! (aunque justo en el momento en que Virginia volaba por los aires era yo la única que no disfrutaba, de todo el público allí presente -a ambos lados del circular escenario- de ese momento, en fin, rara que es una, yo, por supuesto, no ella)

Corteo es la historia del Cortejo Fúnebre que acompaña durante toda la obra al difunto señor Mauro, maravilloso conductor de su propio entierro: poesía, amor, vuelos, gimnasia encima, debajo, tras, sobre, unos momentos de risa, otros de lágrimas furtivas, pasión, tristeza, miedo, angustia... y amor, amor a esa maravillosa puesta de escena que no necesitó ni de maquillajes increíbles, ni de vestuarios deslumbrantes. Tan solo palabras con ganas de comunicarse, independientemente del idioma, y una maravillosa sincronización que no deja respirar ni un minuto...

Nos gustaría asisitir a nuestro propio entierro? ummmmmmmmm. No lo sé. Si pudiéramos saber qué dirán de nosotros cuando muramos, qué música elegirán, si expondrán nuestro cuerpo, si aquella idiota reirá feliz, si aquel que jamás me dirigió la palabra me echará de menos, si..., si...

El caso es que justo al día siguiente, estaba tomando café con el sobrino de una amiga que me hacía una entrevista para un trabajo de psicología (Espécimenes en vía de extinción, creo que era el tema) y al acabar llamé a 'cierta persona cercana a mí' por si también quería ser entrevistada. Al colgar, no, no, al creer que había colgado (Samsung Galaxy mini tiene la culpa, por supuesto) seguí hablando con mi compañero de mesa sobre la persona a la que yo había llamado. Nada que no pensara, claro, y ninguna crítica, por supuesto, pero sí comentando la relación que teníamos. Explicándole un poco cómo era y poco más. Pero pero pero ai, como no supe cortar la llamada (sí, ahora ya sé, finalizar, botón rojo, se trata de buscarlo cuando desaparece de la pantalla, es fácil, tactileas hacia abajo y aparece, clicas, y se corta la llamada, fin) la otra persona... simplemente siguió escuchando todo cuanto yo conté.

Me lo hizo saber en cuanto pudo comunicarse conmigo, claro: Lo he oído todo! Yo estaba, y estoy, tranquilísima, no suelo decir cosas que no pienso, y lo que pienso 'lo mantengo a base de amor y de fe'. Pero claro... estamos seguros de querer saber aquello que nuestros amigos piensan REALMENTE sobre nosotros en todas y cada una de las ocasiones?

Esa misma tarde, tomando café, éramos cuatro, dos matrimonios, tres de nosotros decidimos que no hubiéramos continuado escuchando la conversación (en la que una persona que queríamos hablaba sobre nosotros) y la cuarta dijo que sí, por supuesto que sí. 'Tres de quatre amb folre i manilles'.


Pueeeeeeeeeeees, pensé, quiero realmente saber qué piensa tal o tal de mi? Eo, no cuando estamos de buen rollo con ellos, eso es fácil de adivinar, pero y cuándo nos hemos enfadado? Yo suelo anular citas a última hora; llego tarde por norma a las cenas, comidas, desayunos; no escondo mi mal humor cuando lo tengo -pocas veces, vale, pero lo tengo-; no guardo mi bordería si tengo el día torcido, y estoy distante cuando no me apetece hablar... vamos, un poco tengo mis defectos, pero como cada hijo de vecino, que sepa! Tengo realmente ganas de saber cómo me 'odian' mis coleguitas cuando llego tarde, cuando contesto rollo Puntero, cuando anulo la copa a última hora, o cuando sea...? Tengo alguna necesidad de saber 'que están hartos de mi poca puntualidad y que no lo van a permitir más' ? (tras 25 años de amistad que alguien esté harto de mi solo dice que me quiere tanto como yo a él sino de qué continúa siendo amigo mío...)


Pues no, no quiero saber si mis amigos a veces me critican: porque si siguen a mi lado, como yo al suyo, es que nos queremos, y que esas tonterías, críticas, historias de bajos fondos, no son sino gajes del oficio de la amistad, asuntos colaterales que dirían los yanquis! Asumo que como yo a ellos cuando me cabreo, también ellos me ponen verde. Pos claro. Y si no me lo dicen a la cara (que sí solemos hacerlo) es que no les apetece que lo sepa porque en un 'tres i no res' se les habrá pasado, y ya se sabe que carta en la mesa, pesa.

Pero, pero, pero, ay, sí, cómo desearía saber cómo me critica esa vieja harpía que me odia hace años! O cómo me descuartiza con palabras aquel de allá que de poder me descuartizaría con un hacha! Sí, o cómo explica el final de nuestra relación aquella petarda, o aquel cobarde gallina? Ummmmmmmm... eso sí me gustaría saberlo: por favor, dímelo, pero a la cara, sin teléfonos, sin tener qeu esperar a mi funeral, sin correveidiles, sin mensajeros... directamente, solos, tú y yo!!

En fin...

dijous, 8 de març del 2012

Somriu!!!


Qui ha passat moments dolents, qui ha vist la mort de prop, la tristesa envaint els seus dies, la por voltant els seus ulls... agraeix l'alegria, el somriure, la pau i s'envolta d'ells.

Jo, ho faig.

Si volem tot és força fàcil, tot és posar-s'hi!

I part del truc, ja us ho dic ara, treure de les coses negatives (apareixeran portem somriure a sobre o no, que tampoc és un antídot!!) una part positiva. Hi és. Gairebé sempre.



(L'Elisenda me'l va enviar fa temps, avui ha estat la tarda que amb les petis i amiguetes l'hem vist!!! Alliçonador! Si perdre mola, guanyar ha de ser la reóstia... mentres tant divertim-nos!)

dimecres, 7 de març del 2012

Ultimátum

RAE
Ultimátum
(Del lat. ultimātum, t. n. de -tus)


1. m. En el lenguaje diplomático, resolución terminante y definitiva, comunicada por escrito.


2. m. coloq. Resolución definitiva.

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------

Como la madre Amy Duncan de 'Good luck Charlie' (serie de culto en... mi casa) no soy una madre al uso. Lo he dicho, redicho, y supermega dicho hasta la saciedad. Pero, pero, pero, creo que sí soy una esposa al uso, vamos, la típica plasta con el tema del 'cariñitu'. Os cuento.

Ayer salí del trabajo cerca de las siete y media. Como siempre acostumbro, iba ligerita de equipaje: (notad la ironía, por favor) Llevaba un botiquin en una bolsa con cremas varias, gasas, vendas, tijeras... pendientes de ser relacionados por mí y enviados a la Coordinadora de los voluntarios (odio las frases pasivas, lo mismito que las actitudes pasivas en general, pero me ha salido así), la novela del momento en la mano (aunque sabía perfectamente que yendo y volviendo a pie del curro no podría disfrutar de la lectura ni un segundo, claro que y si...), la batidora de los polvos proteínicos (jejejeje mi comida desde hace casi ocho semanas, cinco veces al día), un par de tuppers que me llevo de casa al curro y vuelven a casa cuando me acuerdo, y y y una lista de la compra de 'cosas varias' encargadas por la peti, y la gran.

Vale, volvía tranquilamente, a mi ritmo, caminando, xino-xano como el 'colom de l'Eugeni' (porfa, si no recordáis el chiste... leedlo, os lo he copiado al final *), y comprando -donde tocaba- cada uno de los encargos de la lista. Creo que, extrañamente, no me paré a tomar un café (con hielo y aspartamo, qué vida tan austera la mía, últimamente!). Así que llegué a casa cerca de las nueve, por supuesto  no sin antes pararme en el súper a comprar un par de cosillas (37 euros y dos bolsas más). Buf. Ya en casa, las guapas habían cenado, la cocina estaba recogida (a su modo y manera, vale, pero recogida) y el jefe en el estudio.

Besos, hola, hola, qué tal, bien, tú, bien. Me voy a preparar la cena, te vienes conmigo????

Ahí, ahí empezó todo, ahí. Claro, a ver, llevo todo el día sin verle, sin charlar, sin lo que sea, por lo que sea leed mimitos, abrazos, besitos (lo del sexo ya lo tenemos olvidado en casa, sobre todo desde el día que Aina, que no se va a dormir antes que nosotros ni por casualidad, soltó a bocajarro: Eh, eh, no us poseu a fer coses quan jo estigui desperta que de gran tindré un trauma, vale? Vale. Oído cocina.).

Qué me responde el señor? Voooooy (rollo, joé, la tía, qué caprichosa!), estoy mirando la visa (habíamos recibido una mastercard d'Enginyers que nadie había pedido).

Mola, eh, como excusa gilipollas, mola, no? Voy que estoy mirando la visa. Jódete, Patrón.

Vale, me espero. Me espero y me preparo la cena mientras espero para no desesperarme y soltarle mi rollo típico tópico marujil rollera (sí, qué pasa, pienso eso de mis putos rollos!!!). Contesto a la grande y a la pequeña por turnos, como suele darse, a veces incluso mezclo las respuestas de una a la otra y de la otra a la una y parece el juego del Teléfono. Buf.

Ceno. Viene, de pasada, para ir a su office (balcón de 1m x 1m) a fumar mientras juega a la PSP.

Acabo de cenar, recojo, estas no se cansan de hablar, comentar, preguntar...

Y como una fiera salgo por la ventana que, desde nuestra habitación, da al balcón, y le suelto (mientras él tranquilamente se está fumando su cigarrito nocturno y jugando a la psp): 'Te doy un ultimátum, diez días, en diez días no te voy a llamar por teléfono ni una sola vez, ni a enviar sms, ni a toquetearte por la mañana mientras te vistes, ni a darte lametazos por el pasillo, ni a dormir enganchada a ti, y no, tampoco pienso hacer 'juegos de manos' para coincidir media hora siquiera SOLOS en casa y follar como mandan los libros de la pareja 20 años después! Para que te enteres de lo que es no tener mimos, ni que te digan que te quieren, ni que te besen abracen y acaricien a toda hora. Diez días, chaval!'


Toda digna, eh?

Vale, un rato de tele, ellos, yo con el portátil leyendo el periódico, y me voy a la cama. Sigo digna, beso a Aina (a él, no), y me voy a la cama a leer.

Esta mañana, ay, tenía que pasar, me visto cómoda porque también iré y volveré camiando del trabajo (suelo hacerlo cuando por la tarde no voy al gimnasio). Y a los, qué, doscientos metros de casa, me fijo en las bambas (zapatillas deportivas, sí). Ostia, ostia, ostia, me vienen un tanto holgadas, no? Coño, no me jodas, maripili!!! Si me he puesto las bambas de Miguel en vez de las míaaaaaaaaaaaaaaas.

Todo el día, todo el día con Miguel enganchado a mí (qué últimatum ni que ostias). Todo el día, incluso cuando la jefa me ha llamdo a su despacho para 'hablar conmigo'. Tierra trágame, hoy noooooo.

Pues sí, ultiquèeeeeeeeeeeee?

...



*
Saben aquel que dice que era un tio que todos los domingos iba a la plaza catalunya a dar de comer a los coloms, y un buen dia se le acerca uno y li diu:

COLOM: Hola macu!
El tio empieza a mirar de izquierda a derecha, de derecha a izkierda perdón..no ve a nadie..Y el colom se le sienta al lado y li torna a dir:
COLOM: Hola macu!
El tio esverat, se le queda mirando y li diu:
CIRILI: caram, que parles tu?
COLOM: clar que parlo.
CIRILI: Caram, i com et dius?
COLOM: Amadeu, i tu?
CIRILI: ah, jo Cirili.
Total, que tienen una conversacion muy agradable, se hacen amigos, y al dia siguiente otra vez ahi xerrant amb el colom, y todos los dias igual...
En eso que llega un dia y el tio piensa, “se lo tendria que decir a mi mujer…”
El tio llega a su casa y le dice:
CIRILI: Mira trini, me gustaria que este domingo viniera un amigo a comer.
MUJER: De quien se trata?
CIRILI: No, es un colom que he conocido en la plaza catalunya…
MUJER: Pero que dius cirili?? tu estas boig!
En eso que la mujer les dice a sus hijos
MUJER: fills meus el vostre pare esta boig!
Los hijos llorando en un rincón abrazados “el papá esta booig! el papá esta booig!”
Total que el tio el dia siguiente llega a la plaza catalunya y le dice al colom
CIRILI: Mira tito me gustaria que este domingo vinieras a mi casa a comer.
COLOM: Vale tito! a que hora quieres que venga?
CIRILI: Mira de estar ahi a las 2.
COLOM: Perfecto tito, ahi estaré.
Llega el domingo,las dos menos cinco, la mesa parada (no se movia), y el colom que no llegaba…
las 2 y el colom seguia sin llegar…
Y le dice la mujer:
MUJER: pero que cony ha de vindre un colom a dinar a casa, cirili…
CIRILI: Vindra…ja veuras com vindra…
Los niños llorando en un rincón abrazados..”el papá esta booig! el papá esta booig!”…
Las dos y media, el colom que no llega…
La trini diciendole al marido...
TRINI: Cirili treballes molt ultimament…hauries de descansar..
CIRILI: calla bandarra, ja veuras com vindra, a mas a mas es un colom amb molta paraula.
En eso que a las 3 menos cuarto tocan a la puerta, y efectivamente ahi estava el colom con la vanguardia bajo un ala…Y le dice el tio:
CIRILI: Amadeu…has trigat molt…
COLOM: Mira nano, feia tant bon dia que he vingut caminant, tot xino xano tu…

(copiado con toda la cara y sin pedir permiso alguno del Blog: lacuevadigital.com)





dijous, 1 de març del 2012

La samarreta (La multa, toma I)


Primer partit de hoquei línia de la Jana.

Tot fent promoció del seu esport actual en general ( si us plau, si us plau,q ue li duri la il·lusió una miqueta...) i dels Uroloki en particular (el seu equip, ts, els primers de la lliga) us diré que el primer partit, per ella, va ser el passat dissabte 28 de gener a Sant Joan Despí. Aquell dia vam quedar amb la resta del grup a dos de vuit del matí... buf!!

Fantàstic, caravana d’Urolokis, bé, bé, arribem sense cap entrebanc, lalalalala, un pavelló fantàstic, vestidor (ara el seu grup són tot nens i la jana, i què?, au tots despullats alhora...!!), equip complet i... adióssssss, la samarreta 02-Jana meravellosament penjada a l’armari de casa. Oé, oé, oéeeeeee. Qui agafa el cotxe i ràpidament se’n torna, agafa la samarreta i arriba abans no comenci el partit? El Miguel!!! Sí, és clar, m’agrada molt conduir , ja ho sabeu,sovint discutim per això, al cotxe: Me toca a mi ahora, llevas 23km de más, o bé, no es justo la ida era más corte (CuartoMilenio) o Ayer cogiste el coche y yo no así que me toca más hoy a mi. Per evitar això normalment fem: ell l’anada –allà on sigui- i jo la tornada. D’acord, sí, però si ens voliem assegurar tenir la samarreta a l’hora del partit només ell hi podia anar, jo arribar a Barcelona i tornar a Sant Joan ho hauria fet, això sí, si Manresa si interposa al camí, s’hi interposa (ja m’ho va dir la Sílvia quan havia de tornar de Segòvia amb les nenes fa un parell d’estius: Núria, bon viatge, i recorda que per tornar a Barcelona des de Segòvia no et cal passar per Càdis... vaaaaaaaaaaale, chistosa, oído cossssina!).

A lo que iba, el Miguel agafa el cotxe, arriba a casa, pren la samarreta, se’n torna, just comença el partit. Prova superada amb nota! Sí, i tant!

..amb aquella nota groga que quan veus al parabrisa dius alló de: mecagüenlaputamarequevapariralguardiàurbà! Per exemple. Doncs sí. Ambuna nota que ha arribat a casa de ma mare (per què? Perquè el nostre ‘recent’ cotxe va a nom de ma germana petita. Sona a xanxullo? Doncs sí, naturalment, per qui em preneu... lalalalala) per un import de 100 euros! Olé, olé: Excés de velocitat, Ronda del Litoral sentit Besós, dissabte 28 de gener de 2012, 8:34 hores!!! Touché, sí, sí, sí. Nosaltres, nosaltres.

(Això em fa pensar en un dels capítols més absurds que m’han passat al llarg de la vida, Freud segur que en diria alguna cosa concretament d’aquest; doncs bé, us explico: teniem un amic – fa uns anys- amb una nòvia ben gelosa. Un bon dia, mentres ella li mirava el móbil buscant qualsevol indici d’infidelitat, va descobrir la prova del delicte, el seu nòvio, i amic nostre, s’ho feia amb mi, és més, al missatge clarament posava el lloc on quedàvem.

- Mira, mira, què m’has de dir, eh, d’això? - Va dir-li ella, tota inquisidora.

L’sms que ell m’havia enviat deia així: ‘Núria, Autovia de Castelldefels, 100 euros, dissabte 3 de març, 21.30h... t’enrecordes?’

Buf, la van tenir grossa. Al final ell va optar per trencar la relació amb nosaltres i arreglar-ho amb ella, naturalment, dos tetas y tal... no va poder convèncer-la que alló no era sinó un sms en què ell m’explicava de què era la multa per excés de velocitat que ens havia anat a recollir a Correus –era missatger, sempre amb la moto amunt i avall-... En fi. Que siguin feliços i mengin perdissos. Nosaltres no els hem tornat a veure el pèl... òstia, això és com un déja vu, a quina situació també absurda però molt més recent, d’aquest estil, em recorda? Bah! :P )

...

Normalment, bé, intento que sempre, la cançó que penjo tingui d'alguna manera alguna cosa a veure amb l'escrit. Avui, no. Però per res.

Us explico: Ahir em va trucar un compi. Què tal, Núria, com estàs? I jo li vaig contestar: Divina!

Sí, així em sento: 11kg menys. Feliç, contenta, tranquil·la. I multada. I què?

Radio Futura - Divina - 1980, Programa Aplauso-

(per cert, el de Radio Futura va ser un dels concerts que més i més he flipat! I he estat a concerts, eh!!)





dissabte, 25 de febrer del 2012

Reacciona!

..vaig dir-li ahir. Els dies passen, sense remei, i els mesos i els anys! (ja en fa tants, oi, que caminem junts!)

Com desitjaria que canviessis 'el número 7, de la calle Melancolía'... per una nova adreça al 'barrio de la Alegría'!!! Encara que això suposés un nou adéu...

T'estimo, ja ho saps.



dimecres, 22 de febrer del 2012

Petició


M'he canviat de companyia de teléfon del mòbil. De yoigo a movistar. Jo pensava que tenia orange, sort de la Cinta que s'ocupa per mi d'aquestes coses :P. El cas és que em donaven un móbil noséquè que s'ha quedat, como mandan los cánones, la gran. I el que li donaven a ella, zas, me l'he agenciat jo. Xulo, sí, però complicat per a mi!!

Com fer el canvi de números d'una targeta a l'altra implicava pensar en com fer-ho o preguntar, vaig dir-me: No problemo, envio un correu a tots aquells amb qui em vé de gust (tssss a mi, no té perquè ser mutu) mantenir el contacte i au!

El correu tenia aquest tema 'Petició' i, escrit en català tot i que enviat també a compis de fora de Catalunya, tenia poques línies i un missatge clar: Si m'envies el teu telèfon, el tindré; si no me l'envies, aprofita, segurament perdrem la relació si no fas tu una altra passa! (immediatament després d'enviar el correu vaig esborrar totes les adreces que l'outlook va arreplegant, això ho faig de tant en tant, crec que ja us ho he comentat, no?, d'aquesta manera no tindria ni l'adreça de correu ni el número de telèfon d'aquell contacte si no rebia cap contesta.)

Doncs bé, para gustos colores, i per a respostes, les que vaig anar rebent: compis que només enviaven el telèfon -paquèmás?-, d'altres que amb una nota divertida hi afegien alguna cosa com 'no et lliuraràs de mi tan fàcilment', també qui va fer el comentari de 'en cristiano' (bah, ni cas, si és amiga meva segur que ho diu de broma!!!:P ), qui me'l donava per, no sé, trentamil vegada? ('ets la dona a qui més vegades he donat el meu número tot i saber que no tindrem sexe, jejeje'), qui contestava a 'vuelta de correo', qui em donava fins a quatre números diferents (l'A), qui no va contestar (i sé que ja no ho farà perquè en el fons ja li està bé perdre el contacte amb mi, per motius ben curiosos...), i qui va contestar però va evitar donar-me el teléfon (ai, jo que dificilment truco algú!!!).

M'agrada fer això, de tant en tant, no és posar ningú a prova, no, és fer neteja d'agenda, saludable, necessari, vital fins i tot, diria. I, per què no, amb més d'una i de dos i de tres sorpreses en les contestes.

En fi, gràcies a tots. Sense excepció. I per a tots vosaltres la lletra d'aquesta magnífica cançó...

dissabte, 4 de febrer del 2012

Àngeles Caso - Lo que quiero ahora (La Vanguardia 19/01/2012)



'Será porque tres de mis más queridos amigos se han enfrentado inesperadamente estas Navidades a enfermedades gravísimas. O porque, por suerte para mí, mi compañero es un hombre que no posee nada material pero tiene el corazón y la cabeza más sanos que he conocido y cada día aprendo de él algo valioso. O tal vez porque, a estas alturas de mi existencia, he vivido ya las suficientes horas buenas y horas malas como para empezar a colocar las cosas en su sitio. Será, quizá, porque algún bendito ángel de la sabiduría ha pasado por aquí cerca y ha dejado llegar una bocanada de su aliento hasta mí. El caso es que tengo la sensación –al menos la sensación– de que empiezo a entender un poco de qué va esto llamado vida.

Casi nada de lo que creemos que es importante me lo parece. Ni el éxito, ni el poder, ni el dinero, más allá de lo imprescindible para vivir con dignidad. Paso de las coronas de laureles y de los halagos sucios. Igual que paso del fango de la envidia, de la maledicencia y el juicio ajeno. Aparto a los quejumbrosos y malhumorados, a los egoístas y ambiciosos que aspiran a reposar en tumbas llenas de honores y cuentas bancarias, sobre las que nadie derramará una sola lágrima en la que quepa una partícula minúscula de pena verdadera. Detesto los coches de lujo que ensucian el mundo, los abrigos de pieles arrancadas de un cuerpo tibio y palpitante, las joyas fabricadas sobre las penalidades de hombres esclavos que padecen en las minas de esmeraldas y de oro a cambio de un pedazo de pan.

Rechazo el cinismo de una sociedad que sólo piensa en su propio bienestar y se desentiende del malestar de los otros, a base del cual construye su derroche. Y a los malditos indiferentes que nunca se meten en líos. Señalo con el dedo a los hipócritas que depositan una moneda en las huchas de las misiones pero no comparten la mesa con un inmigrante. A los que te aplauden cuando eres reina y te abandonan cuando te salen pústulas. A los que creen que sólo es importante tener y exhibir en lugar de sentir, pensar y ser.

Y ahora, ahora, en este momento de mi vida, no quiero casi nada. Tan sólo la ternura de mi amor y la gloriosa compañía de mis amigos. Unas cuantas carcajadas y unas palabras de cariño antes de irme a la cama. El recuerdo dulce de mis muertos. Un par de árboles al otro lado de los cristales y un pedazo de cielo al que se asomen la luz y la noche. El mejor verso del mundo y la más hermosa de las músicas. Por lo demás, podría comer patatas cocidas y dormir en el suelo mientras mi conciencia esté tranquila.

También quiero, eso sí, mantener la libertad y el espíritu crítico por los que pago con gusto todo el precio que haya que pagar. Quiero toda la serenidad para sobrellevar el dolor y toda la alegría para disfrutar de lo bueno. Un instante de belleza a diario. Echar desesperadamente de menos a los que tengan que irse porque tuve la suerte de haberlos tenido a mi lado. No estar jamás de vuelta de nada. Seguir llorando cada vez que algo lo merezca, pero no quejarme de ninguna tontería. No convertirme nunca, nunca, en una mujer amargada, pase lo que pase. Y que el día en que me toque esfumarme, un puñadito de personas piensen que valió la pena que yo anduviera un rato por aquí. Sólo quiero eso. Casi nada. O todo.'

Dedicatoria de ida y vuelta, una maravillosa banda sonora. Eternamente. (Y no, nunca es tarde.)





dimecres, 1 de febrer del 2012

Constel·lacions Familiars


No hi crec, en tantes i tantes coses...

Fa un temps, la 'profa' de meditació ens va donar la informació per, si voliem, assistir a un Taller de Constel·lacions Familiars. Buf, alguna vegada ho haviem comentat amb una amiga, no sabiem ben bé què era, però qui ens n'havia parlat sempre ho havia fet amb molt d'entusiasme.

Finalment, dissabte passat hi vaig anar. Sola. I per constel·lar. D'acord, ara us ho explicaria en sànscrit i possiblement entendrieu el mateix (res?), suposo, si és que sou tan neòfits com jo ho era, en aquest món (no em ve de gust anar a mirar estrelles -em va dir algú-, o, ah, i què tal, això d'aquest taller, hi puc anar amels nens?).

Si aneu a sant google hi trobareu milers d'entrades que hi fan referència, però jo no ho vaig fer. Com no acostumo a voler saber de què va una novel·la o què diu la crítica d'una pel·lícula abans de llegir-la o mirar-la. Així que hi vaig anar verge, ben verge.

A la sala d'un pis preciós de Gràcia potser érem onze o dotze noies, i un senyor. Un cop començada 'la sessió' van encara arribar un noi i una altra noia.

I aleshores la psicóloga/conductora va explicar-nos què era, què fariem, què podiem sentir, què podia passar...

I sí, vam entendre, alguns com jo a base de plors i paraules i records, i molt de dolor, vam entendre què era, què feiem allà, què sentiem o podiem sentir cadascun de nosaltres, i vam ser espectadors i protagonistes de tot el que allà va passar.

Tant és, no us penso explicar res més, només heu de clicar qualsevol de les entrades que a la xarxa hi trobareu, per saber-ne més. Jo, per la meva part em limito a dir que a la meva vida em sap molt de greu no haver gravat tres moments, només tres, el naixement de les meves filles, una i dos, i la tarda de dissabte passat. No, no he posat paraules al qeu vaig fer, a com, a qui. I més costa posar-hi sentiments, impossible. Us deixo amb un: inenarrable, i un increïble, i també un... més que recomanable.

Sense dubte, una gran GRAN i colpidora experiència.

Gràcies!





dimarts, 24 de gener del 2012

Vampiros Emocionales

- No puedo más! -me decía llorando, esta mañana, Esther- No puedo más, su negatividad me supera, su rabia conservada en formol, su mal humor agriado, su veneno en cada contestación, en cada nuevo comentario, y su ataque disfrazado de risa, de broma. De mentira.

- Escríbe, escribe lo que sientes, cómo te sientes, qué te provoca su actuación y cómo vives sus críticas constantes... pero no le entregues tus letras. Hazte a ti misma ese regalo. Tú necesitas la paz, no importa, ya no importa, qué él sepa, que entienda, que escuche. No importa. Importas tú, a ti, solo tú, ahora y por una vez en esta desequilibrada relación. Solo tú. Necesitas cerrar esa puerta, y cerrarla bien. Por ti, no por él, Esther, por ti.

A veces nos es imposible decir basta sin más, necesitamos que el otro sepa que hemos dicho basta, o ni siquiera eso, a veces somos incapaces de decir basta porque solo de esa manera sabríamos ya vivir la relación. Nos momificamos como víctimas porque dudamos de ser capaces de tomar otro papel en esta gran obra de teatro, o porque como figurantes mártires sabemos manejarnos perfectamente, tras años de ensayo real. Preferimos llorar a actuar. Quejarnos de nuestra mala suerte a tomar las riendas de nuestra vida. Descargar en los otros nuestros miedos para, libres de ellos durante unos instantes, pensar que por hoy, lo hemos intentado. Seguimos día tras día nuestro propio guión defendiéndolo a capa y espada aunque ya haya perdido la razón de ser, si alguna vez la tuvo. Y nos escondemos de nosotros mismos, pidiendo a gritos la sinceridad que jamás aceptaríamos (ni nuestra verdad somos capaces de afrontar!).

- Deshazte de la rabia, y después, deja que la puerta se cierre tras de ti...

Eso hizo, al rato, en mi bandeja de entrada aparecía su correo. Apenas cuatro lineas ponían fin a años de sentir que le robaban la energía, la ilusión, la esperanza:

Carlos, no importa que no me leas. No importa, sin embargo mi mente necesita no solo escribir, necesita entender qué no deseo y qué no voy a volver a permitir; saber que el respeto por mí crece por momentos y no vas a volver a minar mi camino con tus odios, tus rabias y envidias, y tus quejas constantes. No puedo más. No quiero poder más. Basta.

Sonreí mientras leía. Sí, se liberará de su vampiro emocional. Creo en ella, creo en mí que, hoy, soy ella.





diumenge, 22 de gener del 2012

No me arrepiento de nada

Gioconda Belli




Desde la mujer que soy,

a veces me da por contemplar

aquellas que pude haber sido;

las mujeres primorosas,

hacendosas, buenas esposas,

dechado de virtudes,

que deseara mi madre.

No sé por qué

la vida entera he pasado

rebelándome contra ellas.

Odio sus amenazas en mi cuerpo.

La culpa que sus vidas impecables,

por extraño maleficio,

me inspiran.

Reniego de sus buenos oficios;

de los llantos a escondidas del esposo,

del pudor de su desnudez

bajo la planchada y almidonada ropa interior.



Estas mujeres, sin embargo,

me miran desde el interior de los espejos,

levantan su dedo acusador

y, a veces, cedo a sus miradas de reproche

y quiero ganarme la aceptación universal,

ser la "niña buena", la "mujer decente"

la Gioconda irreprochable.

Sacarme diez en conducta

con el partido, el estado, las amistades,

mi familia, mis hijos y todos los demás seres

que abundantes pueblan este mundo nuestro.



En esta contradicción inevitable

entre lo que debió haber sido y lo que es,

he librado numerosas batallas mortales,

batallas a mordiscos de ellas contra mí

-ellas habitando en mí queriendo ser yo misma-

transgrediendo maternos mandamientos,

desgarro adolorida y a trompicones

a las mujeres internas

que, desde la infancia, me retuercen los ojos

porque no quepo en el molde perfecto de sus sueños,

porque me atrevo a ser esta loca, falible, tierna y vulnerable,

que se enamora como alma en pena

de causas justas, hombres hermosos,

y palabras juguetonas.

Porque, de adulta, me atreví a vivir la niñez vedada,

e hice el amor sobre escritorios

-en horas de oficina-

y rompí lazos inviolables

y me atreví a gozar

el cuerpo sano y sinuoso

con que los genes de todos mis ancestros

me dotaron.



No culpo a nadie. Más bien les agradezco los dones.

No me arrepiento de nada, como dijo la Edith Piaf.

Pero en los pozos oscuros en que me hundo,

cuando, en las mañanas, no más abrir los ojos,

siento las lágrimas pujando;

veo a esas otras mujeres esperando en el vestíbulo,

blandiendo condenas contra mi felicidad.

Impertérritas niñas buenas me circundan

y danzan sus canciones infantiles contra mí

contra esta mujer

hecha y derecha,

plena.



Esta mujer de pechos en pecho

y caderas anchas

que, por mi madre y contra ella,

me gusta ser.

 

dimecres, 18 de gener del 2012

Nit del 18 de gener de 2012


Són les deu tocades, la peti al sofà carabassa i jo, al blau.

Em costa molt el nou format del blog, l'intern. L'extern no el canvio, ja ho veieu, jo que no sóc gaire conservadora en la meva vida i resulta que ho sóc amb el bloc. No és cert, és mandra de posar-m'hi. Li diré al xalons si s'enrolla i ho fa ell, tant expert ell en canvis d'aparença blogaire (ai, m'has llegit?).

No tinc gaire a dir, però em vull imposar escriure. Novament. O perdré l'hàbit, el que no feu al monge, i no vull perdre'l, no. M'agrada despullar-me, m'és necessari. Com va dir la Ruth a meditació l'altre dia, fent referència a un anunci publicitari, desapendre per tornar a aprendre. O buidar per poder omplir.

Contínuo la dieta, tinc un bon estadístic que m'ajuda, deformació professional, suposo.

He dit adéu al foro uns dies, m'absorbeix massa, a époques. Necessito més temps per escriure, per llegir, per mirar pelis eternament pendents, i per contestar correus que em criden des de la safata d'entrada.

La meva taula de la feina és un absolut caos.

Tinc grans a la cara, ja sabeu.

Una altra nit, més... O be, una altra nit més.




dissabte, 14 de gener del 2012

Llibres 2012


Gener

1- Zoë Jenny - La crida del cargol de mar (Quaderns Crema) B

2- Akiyuki Nosaka - La tomba de les llumenetes / Les algues americanes (Quaderns Crema) B

3- Georges Hyvernaud - La pell i els ossos (Edicions La Campana) B

4- Andrea Camilleri - La pensió Eva (Edicions 62) B

5- Gioconda Belli - Fuego soy apartado y espada puesta lejos - (imprescindible) B

Febrer

6- Joan-Lluís Lluís - Xocolata desfeta (La Magrana) B

7- Emily White - La cambra buida B

Març

8- Las primas - Aurora Venturini E

9- El sabor de las pepitas de manzana- Katharina Hagena E

10- La copa dorada - Henry James  (llegint ) E -me retiro-

Abril

11 - Verano y Amor - William Trevor (llàstima, me'l va recomanar i deixar molt
 especialment...).


12 - El confidente - Hélène Gremillon (més que recomanable, no per com està escrit, tot i que no està malament, senzill, sense pretensions, però sí per com munta la història, i per les dues veritats, les dues, o dues-centes cares, que pot tenir una història quan no ho sabem tot, de fet, oi, mai no ho sabem tot). Li recomano especialment a l'Eva. E

Maig

13 - Las partículas elementales - Michel Houellebecq  E

14 - Caribou Island - David Vann B (a veure, me l'he llegit perquè com ens entenem tan i tan bé en un munt de coses, m'he dit: núria, vinga, torna a intentar llegir alguna recomanació seva! Buf, buf. El vaig acabar estirada damunt la catifa a les dotze de la nit mentres el cap m'anava caient damunt el llibre. Finalment em vaig dir: Ostres, millor hauria estat que la història hagués començat pel final!!! -sí, sóc xunga, vale-)

Juny

15 - Noi, ¿Has vist la mare amagada entre les ombres? -Julià de Jòdar (Proa)  B (goita, acabo de recordar que l'avi, el meu avi, es deia Juliàn, era de Toledo, no recordo mai veure-li un somriure a la cara... Esto, contes curts o novel·la a base de històries. Un domini del llenguatge i del vocabulari increïble, fina ironia, però... m'ha interessat zero, estaré desganada?)

16 -Guerra en la familia - Liz Jensen (Tusquets) B No sé, no sé si m'ha agradat, si m'ha interessat només perquè he vist la guerra des del punt de vista de les dones, si... Recomanable? Sínosínosí...

17- Los pelícanos ven el norte - Pablo de Aguilar González (em va arribar per correu... fa temps)

18- Filtro de Amor - Louise Erdrich (buf, buf, i buf, no hi ha manera que EN AIXÒ, EP, tinguem feeling. Em va interessar quan a que no en sé gaire de la manera de viure contemporània dels indis d'Amèrica, però interessar-me el que es diu interessar-me...). B

Juliol

19- La felicidad personal - Antonio Bolinches B

20- La petita Joia - Patrick Modiano

21- Set dones i un home sol - Víctor Alexandre

Agost

22- Tren a Pakistán - Khushawant Singh (m'ha ajudat molt a entendre una mica més l'orígen de l'odi actual entre aquests dos països tan complexos)

23- La caçadora de cossos - Najat El Hachmi (un bon inici... però acaba fluixet, per a mi, tot i que amb punts 'curiosos')

24- Una guia de la mort per a budistes - Basili Llorca (si més no, no he tingut un nou ataca d'ansietat per tractar de tan a prop el tema de la mort...)

25- Henry James - Otra vuelta de tuerca (nou intent de James, vaig llegir a un conegut virtual que deia que era el que més li havia agradat d'en James... veure'm!)

Setembre- Octubre - Novembre - Desembre

Aquests mesos no he pensat a apuntar el que he anat llegint, vaja, en tot cas si aconsegueixo rescatar alguna anotació de les que faig en paperets que acaben escampats per tot arreu, ho apuntaré. Això sí, sense data!

26 - Amos Oz - El Meu Mikhael

27- Hitomi Kanehara - Serps i Pircings

28- Imre Kertész - Jo, un altre: la crònica deel canvi

29- Antonio Muñoz Molina - En ausencia de Blanca

30- Carmen Amoraga - Algo tan parecido al amor

31- Jordi Sierra Fabra - Camps de maduixes (lectura obligatòria de l'Aina a l'institut)



 

dilluns, 12 de desembre del 2011

Lenta agonía

Son las doce horas, un minuto y quince segundos: llevo un minuto y quince segundos sin pensar en él. Sin duda mi obsesión ya no es tal. Mengua por momentos. Recuerdo haber mirado el reloj a las doce; desde ese momento su imagen no ha vuelto a invadir mi mente, mi piel, mis manos, mis pechos, mi sexo entero. Esto va bien. Sé que con un poco de práctica diaria lograré olvidarle. Solo han pasado dos años, necesito más tiempo, un poco más.



Son las doce y cinco minutos, me estoy desobsesionando, apenas he pensado en él los últimos tres minutos.



Son las…


dilluns, 28 de novembre del 2011

Le ha correspondido un apartamento en Torrevieja, Alicante...

Sí, d'acord, la vergonya mai ha estat companya meva de viatge. Bé, hauria de dir, que gairebé mai. De vegades sí que m'ha acompanyat, no fotem, espereu que hi penso... ummmmmmm... segur que algun cop sí, recordo una vegada...

Ja està! Unce upon a time jo devia tenir, què, vuit, nou anys, recordo que aleshores era 'escolta' de l'AE Rocafort, devia ser llobató, o llop, total que amb els scouts vam anar al Saló de la Infància i la Joventut de Montjuïc. Allà, a l'stand de la Zurich vam fer un dibuix cadascú, demanaven alguna escena que tingués relació amb el que Zurich promocionava: Assegurances.

Així que jo, que sempre he dibuixat de pena, vaig fer un dibuix en què es veia un tren i un nen amb el cap fora de la finestra (també hi vaig dibuixar un poste d'electricitat arran de tren), amb una llegenda que hi posava: Cuando en tren viajaràs, la cabeza por la ventanilla no sacaràs!

Què mona, la nena, devien pensar, quina bona pensada, i quin rodolí més, més, més... buf, en fin. NO sé què van pensar. El cas és que dies després van trucar a casa: Hola, bon dia, truco de Zurich, companyia d'assegurances, és per informar-los que la Núria Puntero ha guanyat una bicicleta, que la poden venir a recollir a l'stand de la fira abans del proper dia 5... Sabeu què vaig contestar jo mentres deixava al pobre senyor parlant sol? Mamaaaaaaaaaaaa, papa, que diuen que he guanyat una bici? No vull, no vull, buaaaaaaaaaaaaaaaaa, jo no vull cap bici, no vull guanyar res, mamaaaaaaaa, papaaaaaaaaaaaa. Sí, em vaig posar a plorar com una figa flor. Com la figa flor que era, naturalment.

Seguim.

Anys després, cap el 92, vaig anar al Pasta Gansa. Sí, el programa del Miquimoto de Catalunya Ràdio, vaig guanyar... res. Res. Però m'ho vaig passar molt bé. El meu sogre i el JJ em gravàven el programa (sí, en cintes de cassette, d'aquelles de girar la cara A i la cara B), i alguns amics l'escoltàven. Jajaja... quan va acabar el programa, la Natàlia G, em va trucar: A veure nena, qui és la Isabel, eh, la teva veÏna, potser? La Isabel, La Isabel...

Sí, la història és que a la cinquena pregunta em va preguntar com es deia la mare de la Juana la Loca, i jo, ummmmm, Isabel. I ell, Isabel, què? I jo, doncs, la Isabel. I ell, Isabel, Isabel???? I jo, aaaaaaaaaah, no, la Isabel I de Castella. Vale!

I un altre concurs de la ràdio, a Onda Rambla, Cine en el cuerpo, amb l'Eduardo de Vicente, un crack. Hi posaven crec que vint o vint-i-cinc 'frases', o diàlegs curts, de pelis i havies d'endevinar-les. Els, no sé, deu que més n'endevinessin anirien al concurs a la ràdio. Crec que vaig ser la que més vaig endevinar. Només no vaig saber un diàleg, era de la peli 'Tu i jo'. I vaig anar allà, em va acompanyar el miguel, va ser molt xulo, però no vaig saber de quina pel·lícula era una banda sonora. Ai, ni la recordo. O sí, si fes memòria, molta, potser sí... buf, però em va mandra. Se siente! Vaig guanyar un bon lot de llibres, pelis, fotos, pósters, sí! I una experiència molt enriquidora.

Fa poc més de dues setmanes vaig guanyar el darrer llibre. Al Web l'Illa dels llibres. Demanàven: Què és per a tu la pau? I jo, simple, com sento qeu és la pau, simple, vaig enviar una resposta que hi deia: Per a mi la pau és mirar com dorm la meva filla Jana.

I un llibre signat per l'autora, Ruta Sepetys, Entre tonos de gris, que em vaig endur. Bé, la Jana i jo.

Quines coses, i aquesta mateixa nit, sense concursar ni res, mireu, mireu quina cançó més tendra he 'guanyat' per a la meva col·lecció de meravelles, i per vosaltres. Gràcies, i bona nit. O bona nit i tapa't!

(una mica li dedico aquesta entrada al Vicente, amb ell he estat escrivint-me tota aquesta estona, i bé, la seva amistat no la vaig guanyar en un concurs, però tampoc no gaire lluny, oi?...)

dimecres, 23 de novembre del 2011

Meditem... o passando?

Consulto el diccionari de l'IEC:

Meditació - Aplicació de la ment a la consideració atenta d'un mateix, d'alguna cosa relacionada amb la pròpia existència, d'algun aspecte de la personal convicció religiosa.

...

Fa molts anys que vaig començar a 'intentar practicar' ioga. Per què? bàsicament perquè sóc, era, pur nervi, i em calia alguna activitat tranquil·litzadora, relaxant, que aturés el meu cap i la meva ment.

Flexibilitat en tinc però paciènciaaaaaaaaaa, buf! N'he fet a centres cívics, gimnasos diferents, a l'escola de les nenes, amb un 'mestre/guia' que llogava un local... iogues que aprofundien més en certes postures, en la meditació, en la relaxació, en la concentrció d'una figura, en...

Meditació em sonava, aleshores, a sànscrit, no sé. Aprofitava en aquells moments per pensar en la rentadora que havia d'estendre, en els deures de la gran, en la feina que m'havia deixat pendent al matí, amb la darrera discussió amb vés a saber qui... jo què sé! meditar no és pensar en una cosa amb concentració? doncs, vale, què, jo pensava concentradament en milers de coses alhora, així que la meva meditació valia per mil. Buf, ara que sí sé què significa meditar realment, allò que feia no era ni més ni menys que una puta merda. Una merda grossa. Res. Nada. O sí, encara pitjor, permetre que la meva ment xarrés sense descans ni límits, au, com una gallina 'clueca' bla, bla, bla...

Temps després, un personatge virtual a qui vaig acabar coneixent (amb tot el patiment que allò va causar a l'Elisenda), em va ensenyar el que volia dir meditar. Vaig aprendre molt d'ell sobre el tema, i sobre tot a meditar en espais oberts: a la platja, la muntanya, al Retiro de Madrid, a la feina, on fos! Cada matí abans de sortir de casa ho feia.

Aquells anys, també, vaig començar a practicar ioga al poliesportiu on faig gimnàs. Era una época molt dolenta per a mi. Molt. Això sí, com feia una dieta estricta estava cada dia més i més prima (evidentment ho heu de llegir amb ironia). Un vespre, la 'profa' de ioga, em va dir una cosa com: si continues aprimant-te no et deixaré venir a classe... No hi vaig tornar. Casualment, però no hi vaig tornar, va ser quan la depressió em va guanyar la partida (eps, una batalla, no la guerra).

Aquest octubre em vaig decidir, em trobava molt bé mentalment, estable emocionalment, i em vaig 'apuntar' a classes de meditació, només meditació. Quan la Ruth, la 'profa' que ja havia tingut a ioga, em va veure em va fer una abraçada molt contenta: estàs bé, estàs bé, no saps el munt de vegades que he pensat en tu, en com estaves de malament aleshores i en el que et vaig dir... i no vas tornar.

Vaig riure, naturalment, i li vaig mig explicar per sobre el que havia passat.

Així que ja em teniu fent 'meditació' guiada, i en grup, els dilluns al vespre. El darrer dia, la Ruth, explicava que el grup es forma a mesura que les setmanes passen. Que la cohesió de grup no és immediata. Que anirem trobant l'espai. Ho comentava perquè hi havia dos antics alumnes que no acabaven de trobar-s'hi, que enyoraven el grup que sí van acabar fent-se, que ja no era el que va ser.

Ho vaig veure tan clar, jo, tant. M'havia passat anys volent formar part de... a la feina, a la universitat, amb els amics, fins i tot al gimnàs... que ara el que no volia era formar part de, volia estar jo mi mé amb mi, i créixer sola, no en grup. I si en alguna cosa no he canviat és que allò que penso i crec que he de dir-ho, se'm posa a la boca i surt sense voler (és el que em deia l'aina quan em deia 'tonta' de petita):

'Una cosa, no vull ser borde -o no més borde del que ja sé que sóc- però jo no vull formar part de cap grup, no necessito que és creï, potser fins i tot al contrari, passa res?'

'Doncs no, Núria, no passa res, va contestar la Ruth, jo aquest any tampoc no vull formar part del grup, necessito més treball interior individual'

Em va dir, a banda, que la propera classe em canviaria de lloc per tal que aprengués a estar bé sense aquesta referència (sí, he estat totes aquestes setmanes sentada al mateix lloc que vaig triar el primer dia). Em vaig agobiar molt. No us passa quan comenceu un curs que si el primer dia seieu aquí o allà, les properes classes no suporteu haver de canviar perquè un 'impresentable' us ha 'robat' la taula i cadira? O si aneu sovint al mateix bar trieu la mateixa taula? Som animals de costums, en bona part.

Vale, jo que sóc donya coherència, sovint, i no vull grup, vull estar amb mi, bla, bla, bla... què vaig fer en acabar la classe? Doncs parlar amb el company que normalment tinc al costat i amb qui m'uneix una energia molt positiva (no havia creuat fins aquell moment ni una paraula amb ell), doncs això, donya coherència li va dir: Perdona, esto, et faria res posar-te a prop meu quan la setmana vinent em canviï la Ruth de lloc?

Tela marinera. Molta meditació. Molt jo mi mé. Molt passando del grup. I pidolant com una nena petita: Senyu, senyu, no em separis de la meva amiga!!

I ara, mediteu, que després de llegir aquesta entrada, si l'heu llegida sencera i no en diagonal, és el millor que podeu fer per desconectar: Ommmmmmmmmmmmmm!

divendres, 11 de novembre del 2011

Lágrimas

Hoy ha sido un día de lágrimas.

De aquellos en que no sabes si llueve en tu rostro, o es tu alma que se te escurre por los ojos. De esos en que el corazón duele, y sientes que necesitarías aire porque apenas tienes el justo para respirar. Estos días que pararías el mundo, sí, y te bajarías, para caminar sin rumbo ni destino. En silencio.

Hoy no ha sido ni el día menos pensado, ni cualquier día, pero tampoco un día más, ni un día menos.

Un día de lágrimas, sin más, un día en que no mandas sobre tu cuerpo, ni tu mente, no puedes decidir qué sentir, ni qué pensar. Un día en que te cuesta hablar porque la tristeza ha anudado tus cuerdas. Un día en que te sientes vacía, y llena, y vacía, y llena. Un día en que te miras sin reconocerte.

Así ha sido, y así sigue siendo.

diumenge, 30 d’octubre del 2011

Un matrimonio feliz - Rafael Yglesias

Les papallones a l'estómac tenen una durada marcada. La natura és sàvia i permet que es mantinguin el temps necessari per tal de crear una nova vida. En el cas dels nadons humans tan inútils quan neixen (alguns fins i tot no deixen de ser-ho, inútils vull dir, al llarg de tota la seva vida i fins la mort) aquestes papallones, alló que no és res més que química comuna entre dues persones (enamorament), es manté vora de tres anys, el temps necessari perquè el 'nou ésser' pugui menjar, beure, dormir, caminar per ell sol.

Després aquesta passió inicial es transforma en avorriment, desídia, desgana, desinterés uns anys després. És en aquest moment, normalment, quan apareixen les infidelitats, es donen les separacions, o en casos d'imbécils autèntics (pràctica que afortunadament està deixant d'usar-se) es decideix tenir un fill per tal de dotar la relació d'algun sentit.

Superats aquests anys, si la parella encara continua, si el sentit de l'humor no incomoda sinó que ha esdevingut comú, si l'objectiu vital s'hi assembla, i si la crisi econòmica ho permet, arriba una etapa de tranquilitat. Cadascú ha trobat el seu espai personal. Són dos persones, dues taronges i no la suma de dues meitats. La pau, la tranquil·litat emocional, l'absència d'espurnes de desig, però la necessitat d'afecte omple els dies.

El matrimoni format per la Margaret i l'Enrique passa per cadascuna d'aquestes situacions. La novel·la, magníficament escrita (i amb una molt bona traducció de Damià Alou), narra la relació d'aquests dos personatges des de l'inici fins al final, la mort de càncer de la Margaret.

En capítols alterns (ara es coneixen, ara s'hi acosten a la mort) redescobrim allò que ja sabem per experiència pròpia: cap 'matrimoni', ni relació de pares/fills, ni tampoc cap amistat manté una línia uniforme al llarg de tots els anys de durada, les pujades i baixades, acceleracions, frenades la conformen. Sempre.

No he jutjat cap actuació, en aquestes alçades de la meva vida sé que el més dificil és saber a priori com actuarem si mai... Però sí, sí m'he sentit identificada amb allò que ell ha sentit, amb alló que ella ha patit. Massa, potser. Tot i no haver deixat anar cap llàgrima l'angoixa, en aquest moment, m'omple el cor.

'Dichosos los hombres que aman a la mujer con la que se casan, pero más dichoso aquel que ama a la mujer con la que está casado.'

Gilbert K. Chesterton

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Desitjos... complerts! (I)

Ni ens en sobren, ni ens en falten, els diners, a casa. Darrerament, és clar, anem més justos, pel mateix motiu que tothom (evidentment la crisi també va passar per casa un dia en forma d'acomiadament i nova feina amb moooooooooolt menys sou) però anem fent, i sovint força tranquils (si més no, jo, que el jefe s'ha tornat un patidor econòmic casolà de primer grau).

En fi, el cas és que quan anem de vacances o cap de setmana, mai anem d'Hotel. No és un problema econòmic, o no només, sinó de manera de ser: som tan imprevisibles, informals, indeterminats, i indecisos que ens agrada agafar un apartament per no tenir horaris, no haver de vestir-nos, de relacionar-nos gaire, ni de prendre decisions fixes. O anar de Residències de Temps Lliure (us les recomano) per tal de no pensar, comprar, cuinar. També de bungalow... per aquesta necessitat de llibertat i d'aire lliure!

Farà uns quatre anys, la gran, ens va deixar anar: Quan anirem a un hotel de cinc estrelles a passar les vacances?

Cooooooooooooooooom?

Sí, sí, la pregunta havia sortit de la seva boca. I aquella boca seva li pertanyia. Sí, sí, sense dubte: ho havia dit l'Aina.

Doncs, mai, li vaig dir, mai anirem a passar uns dies a un hotel de cinc estrelles! Ni tenim els diners, ni sabriem com comportar-nos, buf, deixa't estar!

No va fer cap réplica, però dies després repetia la pregunta, i encara una altra vegada, i una altra.

Així que un dia, un matí, a la feina, vaig preguntar en veu alta als companys d'aleshores: Si haguessiu de triar un bon hotel a Barna, de moltes estrelles, quin triarieu?

I me'n van dir un. I 'rauda i velós' vaig escriure'ls un correu, als d'aquell hotel, tal qual: Hola, em dic Núria, tinc una filla de nou anys que... bla, bla, bla.

Encara riuen de mi, els compis, suposo.

Però res, ni una setmana després, rebia contesta:

El senyor tal i qual us convida a visitar el nostre hotel tal, amb la vostra filla Aina. Truqueu en aquest telèfon per concertar la visita...

Óstia, óstia, óstia... sí, sí, hi vaig trucar, i vam quedar amb una noia encantadora. Un diumenge al matí. Tots quatre. Bualaaaaaaaaaa, per la cara -by my face- vam visitar tot l'hotel: les habitacions, suits, cafeteries, salons, piscines, sales de gimnàs, tot. Tot.

I, amb una gran amabilitat, la noia ens va dir que el senyor TAL mai no havia 'permés' aquell tour, però mira, em va dir, el correu li va resultar simpàtic.

Doncs mira, en aquell moment, ell també a mi!

Moraleja: Bah, ja ho va dir el ChCh, tu pots aconseguir tot alló que et proposis, l'únic obstacle ets tu mateix!

:)

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Esports de ¿Risc?

Un dia tot tornant de Cambrils amb l'altre cotxe (mig mort, amb el tub d'escapament foradat fent un soroll espantós, el vidre del copilot fixe, sense música, ni ràdio, i no sé quantes coses trencades més... per carretera com faig sempre que no vé el 'jefe') veniem xerrant l'Aina i jo.

'Mama, necessito emocions. Darrerament no en tinc. Ni l'escola (començava segon d'ESO en pocs dies) em suposa un repte (sí, treu unes molt bones notes, puc 'fardar', no?). No sé... i si faig puenting?'

Doncs a buscar un lloc on la nena sentís emocions novament.

He de dir que totes dues han sortit així d'atrevides (bé, i son pare i jo ho permetem, és clar), però les haurieu de veure, sobretot la gran, al parc de peques. Buf. Més d'un cop vaig haver de pujar jo al tobogà a buscar l'Aina que no s'atrevia a baixar.

En fi, que recordi ara, han fet: kars, escalada, alta muntanya, ferrates, parapent, hípica, vela, paracaigudisme... i ara vés per on, puenting.

Així que, de bon matí, hem anat cap a Sant Sadurní. L'esport de risc mai és el que elles fan, és el que jo i el meu desordre permanent provoquem: m'he deixat el mòbil a casa!!! (tant és si el porto, normalment no té bateria...) He hagut de parlar amb l'Eli, la Pili (ho sento, ho sento, felicitats) per aconseguir el telèfon. El de l'Aina sense saldo. El del miguel... ah, no, és de la feina, no es pot trucar des d'aquest.

I passava l'estona. El jefe negre. Malhumor, nervis...

Això és esport de risc: Vint anys de convivència! I res a veure, ell amb mi i jo amb ell. Esport de risc és una Jana perennement enfadada amb el món. Esport de risc és que ara hagin 'detectat' que l'Aina pateix ansietat, com també que s'hagi de medicar per la HFH de per vida. Esport de risc és la feina d'ell. Esport de risc és mirar el futur.

Però no fer puenting.

L'Aina, una crack. A la Jana no li han permés fer el salt (el Manel de Catalonia Adventures, un amor, us ho recomano) perquè és massa petita i els ossos, amb l'estrabada, podrien restar afectats.

Dos salts.

Una emoció.

Prova superada... la vida, l'esport de risc diari autèntic, continua.

Hallelujah!

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Walk on the wild side

El missatge d'avui era prou explícit, tot i que donava joc a interpretacions vàries:

'Res, que he estat uns dies caminant pel costat salvatge de la vida, tot just acabo de tornar-hi: m'han fet fora!'

(Només algú que estima, es preocupa i sempre hi és pot ser un puzzle)

Gràcies!!!

dimecres, 28 de setembre del 2011

Moldy Peaches - Anyone else but you

... per a tots aquells 'només tu' que anem atresorant al llarg de la nostra vida!

dimarts, 27 de setembre del 2011

He fet els Cims!

L'agost del 85, l'Òscar Cadiach i els oblidats, normalment oblidats per les cròniques, Carles Vallès i Toni Sors... van fer el cim: l'Everest. La senyera oneja des d'aleshores allà en aquella cima meravellosa (o no, no en tinc ni fava si encara hi és!).

(per cert, no sé si mai ho he explicat, rollo les àvies que expliquem vint vegades el mateix, però per aquelles dates vam muntar a l'Institut Maragall el CIM -Col·lectiu Independentista Maragall-, de seguida va contraatacar el BEPE -Bloque Estudiantil de Patriotas Españoles-... ains, temps era temps)

Vint-i-sis anys després, jomateixa, la joma, la bufnúria: he fet dos cims... dos tres mils!!! Vés tu quina tonteria, oi?, per a tu, o per a tu, que estàs fart de fer-ne, però no per a mi. Aquest, el fer-ne un, no, no, dos tres mils alhora, ha estat un altre repte 'aconseguit' aquest any. No el més important, no el més curiós, però sí un de molt antic i desitjat.

Dissabte 24 marxem cap el poble de l'Aneto (amb el cotxe nou, nou de trinca, ens el van donar divendres 23) tots tres: el miguelito, la crack Aina, i jomateixa. Bé, abans passàvem per Santa Susanna per deixar la Jana amb els sogres. I vinga, a fer quilómotres. Arribem a l'Aneto i sopem i dormim a Casa Moliné (us la recomano especialment). Evidentment no ens perdem la visita al cementiri (una de les tombes, familiars, hi té gravades les dates de la mort de diferents membres d'una mateixa família, sota el nom de cadascun dels difunts; curiosament hi veiem un nom sense data... encara! buf!). L'endemà a les set som desperts, dutxats, pentinats, i perfumats i baixem a esmorzar. Quin plaer d'esmorzar!!! Bocates i cap a la pressa de Llauset!

Resum resumit: primer el Vallivierna, després el pas de cavall i per últim el Culebres, un total de vuit hores (encara no).

Prova superada!!! Sí, sí, però res és tan senzill, vaig tenir un 'atac de nervis' a la cresta (senzilla cresta que diuen alguns comentaris de google... culló, si fos tan senzilla no hi hauria tanta gent que no la passaria, no? A veure, per a mi, per a mi, que no sóc referència de res, si voleu, és molt més complicada la cresta ditxosa que el Pas de Cavall: com va dir un noi tot baixant, s'ha de ser molt ruc per caure fent el Pas! i és cert, vas tant i tant agafat de peus i mans que el complicat seria caure-hi). Per què els nervis? Buf, hi anava amb l'Aina. Mira, caure-hi jo, tira que te vas, però i ella? Jo que he vist la Jana fer parapent a Àger, i a l'Aina tirar-se en paracaigudes... vaig tenir una 'pàjara' (raonada) diumenge.

Si és que ja ho diu ma mare: ja són ganes de patir pujant a la muntanya aquella tenint Montjuïc tan a prop.

Sense comentaris, hi ha plaers que no es poden descriure, com el plaer d'haver aconseguit el primer/segon tres mil, com el d'aquella cigarreta 'de després' quan, años ha, fumava (i follava, sigui dit de pas): senzillament no té nom! Mmmmmmmmmmmm...

(si teniu ganes de mirar fotografies de l'excursió, nostres no en penso penjar, evidentment, que una no és borde perquè sí, tan senzill com googlejar)

I quina cançó hi poso ara???

Sí, Itaca, perquè el camí va ser un autèntic gustasso... no només fer els cims!






!

dijous, 15 de setembre del 2011

Llibres 2011

Si en algun moment em ve de gust, hi posaré comentaris o notes, o links. Ara, no. Em fa una mandra terrible. Vés per on!

1- Olive Kitteridge – Elisabeth Strout
2- La nieta del señor linh – Philippe Claudel
3- Cada siete olas – Daniel Glattauer
4- La muerte del adversario – Hans Keisel
5- La cena – Herman Koch
6- El cielo es azul, la tierra blanca – Hiromi Kawakami
7- L’horitzó – Patrick Modiano
8- També et pots morir a la primavera- Else Breen
9- Tot et serà pres – Pau Joan Hernàndez
10- La lluvia antes de caer – Jonathan Coe
11- La vida ante sí – Romain Gary
12- Correr – Jean Echenoz
13- L'home de la maleta – Ramon Solsona
14- En Grand central station me senté y lloré – Elizabeth smart
15- La caída del Museo Británico - David Lodge
16- El verano mágico en Cape cod – Richard Russo
17- Los enamoramientos – Javier Marías
18- Los ojos amarillos de los cocodrilos – Katherine Pancol
19- Poesía – Luís García Montero
20- El alquimista impaciente – Lorenzo Silva
21- La Sal de la Vida – Anna Gavaldà
22- De Regreso a casa – Walter Riso (en ello)
23- La loca de la casa – Rosa Montero
24- El padre de Blancanieves – Belén Gopegui
25- El valle de las gigantas – Gustavo Martín Garzo
26- Pura pasión – Annie Ernaux
27- Sònietxka – Liudmila Ulitskaia
28- L'últim dia abans de demà – Eduard Màrquez
29- Diario de golondrina- Amélie Nothomb
30- La enfermedad – Alberto Barrera Tyszka
31- La mujer rota – Simon de Beauvoir
32- Josefine y yo – Hans Magnus Enzensberger
33- Tot ens va bé – Arno Geiger
34- Amelie Nothomb – El sabotaje amoroso
35- Purga – Sofie Oksanen
36- Philippe Claudel – Les ànimes grises
37- Mario Vargas Llosa - Cartas a un joven novelista
38- Rosa Chacel - Memorias de Leticia Valle (m'ha interessat zero, llàstima)
39- Una lectora poc corrent - Alan Bennett (molt curiós...)
40- Un matrimonio feliz - Rafael Yglesias (tenia moltes ganes d'aquest llibre, veurem!)(buf, molt trist, molt real, molt autobiogràfic, i sí, molt recomenable... amb calma...)
41- Tenebra i llum d'un guillotinat - Augustin-Michel Lemonnier (quines coses, la mort causada per l'home... i la fe final en Déu, buf!)
42- Risa en la oscuridad - Vladimir Nabokov (llegint... primera novel·la al Sony, veurem, per cert, recomanació del Nathan, veurem també!)
43- Entre tonos de gris - Ruta Sepetys (una dictadura, de izquierdas, derecha, centro, pa un lau o pa otro... es una dictadura...)
44- La bicicleta estàtica - Sergi Pàmies
45- Habitaciones Cerradas - Care Santos (ains, com m'agraden les històries de famílies...)
46- L'art de no amargar-se la vida - Rafael Santandreu (me'l va demanar l'Ain i em diu que el llegim a l'hora, d'acord...) MOlt recomanable com explicació teórica/pràctica de la teràpia cognitiva. En la que hi crec tant!
47- Compañeros de viaje - Henry James (d'acord, un llibre que és un regal que no era per a mi... arribarà a la seva destinació final quan l'hagi llegit...)



La cançó que avui penjo no té res a veure, però res, amb els llibres. Crec. En tot cas, me la van 'cantar' fa poc i em va arribar.

dissabte, 3 de setembre del 2011

Pel·lícules 2011

La vida és plena de casualitats. Jo les adoro, diu uno que jo me sé que fins i tot les busco. No és cert, o potser sí.

El cas és que un dia navegava per la xarxa mirant de trobar la portada de no sé quin llibre que m'estava llegint (no em ve de gust fer memòria, però és força recent, no sé, mes i mig com a molt, posem finals de juliol) i vaig anar a petar a un bloc on, el blogaire havia penjat una crítica del llibre en qüestió. Llegint, llegint m'hi vaig enganxar, al bloc, cosa no gaire habiual en mi; no només parlava de llibres, sinó també de 'punts' d'ell, exposicions i, curiosament, d'un recent viatge a Berlin. Bien. Jo marxava en no res allà, així que amb tota la meva cara li vaig escriure.

Tan borde com jo quan m'hi poso em va contestar: correctament, però taxativament (rollo: no tiengo tiempo para correspondencias, niña!!)

Vale.

A dia d'avui ens escrivim molt sovint i fins i tot l'he nomenat el meu mestre de cinema de capçalera (càrrec que sembla haver acceptat), ja que a banda del bloc on vaig trobar-lo en té un de cinema i un de fotografia.

Així, de no mirar pel·lícules a casa(tot i la constant insistència del meu estimadíssim larama) i de gairebé no anar al cinema, he passat a veure'n quinze en poc més d'un mes!

Ole tú! Ole tú! (Gràcies!)

Si tot va bé i la mandra no em guanya, aniré penjant-les aquí juntament amb un enllaç a alguna crítica interessant (per a mi, naturalment, que sóc qui farà l'enllaç). La puntuació, jomimé, és sobre 10, i no vol dir res, només són números. O sí, en tot cas dificilment recomano, ho sabeu, però quan recomano, recomano!!!



1- Todas las canciones hablan de mi -6

2- 500 días juntos -7

3- La cinta blanca -8

4- Good Bye, Lenin -6

5- Two lovers -7

6- Begginers -8

7- Memorias de África -6

8- El último verano -6

9- Matrix -6

10- La boda de mi mejor amiga -8 (la recomano molt especialment: riure durant gairebé les dues hores que dura, no té preu!!!). Imprescindible VOSE.

11- Montser’s ball -7

12- Resacón en las Vegas -6

13- Primos -6.5

14- Blog -5

15- Los ojos de Julia -6

16- Un cuento chino -6 (però he rigut molt amb la Jana, mirant la peli, això cal tenir-ho en compte, també... ai, el Darin no era el Darin de El secreto de sus/tus ojos)

17- La piel que habito - 8 (y el caso es que me ha sorprendido porque iba predispuesta a que no me interesara nada, Boyero si es que te creo siempre!, pero sí, no se la pierdan, buf, y Elena Anaya está de muerte!)

18- Super 8 - 6.5 (aix, l'ET s'ha fet gran!)

19- El sueño de Iván - 5 (amb la Jana i dos amics seus!)

20- Killer Joe - Auditori de Sitges, en el Festival de Cinema 2011 (pel·lícula sorpresa... sorpresa perquè no sabiem quina 'posarien' i sorpresa perquè m'he divertit un munt, si fins i tot el Matthew McConaughey m'ha semblat genial per primera vida en la seva carrera, genial, genial, i ara mateixa m'importa un rave el que la crítica pugui dir, tot i que llegiré, cómo no, el que diu el Boyero!)-8

21- Another Year - 6 (molt anglesa... ai, però sí, em vaig sentir identificada amb el matrimoni protagonista, avui precisament ho comentava amb el susodicho)

22- También la lluvia - 5.5 Comença bé, continua bé, però el final, ai, el final és espantós, pel meu gust, és clar, que sóc qui opina en aquest moment just!

23- Viatge màgic a l'Àfrica - la protagonista, la Jana. 5

24- Mientras Duermes - m'estic tornant massa exigent pel que fa al cinema? 6.5

25- Torremolinos 73 - una sorpresa, no per tirar coets, per això... 6

26- Melancolia - Ains, amb el Von Trier, tant com podia haver arrodonit el guió de la primera meitat. Final autèntic! Vaig llegir en una crítica que era una barreja, la peli, de Celebration i Armaggedon! 7

27- Un dios salvaje - Polanski vuitenton! (basada en una obra de la Yasmina Reza, què he llegit jo d'ella, no ho recordo! com m'agrada la Kate Winslet! Bé, i en aquesta peli també la Jodie Foster) -

28- My Own Love Song - 7




http://www.elpais.com/articulo/cine/William/Friedkin/ofrece/orgia/sangre/risa/elpepuculcin/20110909elpepicin_4/Tes










(meravellosa paròdia final per a Bridesmaids!)