Bona feina, l'escalada, parella.
Bona feina, el vídeo, les fotografies, el muntatge i, sí, la música, també.
(fa molts molts anys, un dia li vaig dir: Saps una cosa, Laia, tu ets filla meva. Algun dia ho havies de saber. Em pregunto si el neguit a realment tenir-me a mi com a mare li va durar gaire...)
divendres, 23 d’agost del 2013
Motius
Estic molt, molt trista i sé que em costarà dormir.
Em pregunto si és pitjor quan la tristesa envaeix sense motiu,
o quan et menja per dins
o quan et menja per dins
per
una causa que coneixes bé.
Tant és,
ara, només sé
ara, només sé
...que estic molt trista.
Bona nit.
dilluns, 12 d’agost del 2013
El Vilosell: El poble que no tenim!!
Ahir, quan marxàvem, la gran em deia això mateix: Sí, sí que
voldré tornar-hi, és el poble que no tenim!!
Quan jo era petita, fins el 16 anys, més o
menys, anava al poble de ma mare. Un poble de vora 2.000 habitants de la Ribera
de Navarra. Potser tenia 11 o 12 anys quan la meva àvia em va dir: Ven, ven,
que te voy a presentar unas 'amiguicas'... I au, ja vaig formar part d'una
'penya'. Vaja, vaig formar part perquè pagava el que costava el local (penya),
perquè tenia la camisa igual que elles, perquè érem si fa no fa de la mateixa
edat, perquè era el grup que m'havia tocat per edat des que era més petita,
perquè... però només això: vaig formar-ne part. Mai vaig ser una més, ni em
vaig integrar, ni queia bé, ni em venien a buscar com a les altres, a casa, per
anar a la piscina.
I direu? Vale, i què? Res, que és durillo
perquè si no t'integres ets la rara. Potser ja va començar a quedar-me clar
aleshores que era una mica rara. Així que aleshores va ser quan vaig començar a
ajuntar-me amb la penya dels nois que, per edat, em tocava. Sempre que podia
anava amb ells: a les nits, a dinar, a prendre alguna beguda, a la piscina, al
riu... Però és clar, duia mala fama. La mateixa àvia que m'havia presentat 'las
amiguicas' em va dir que no era gaire bo que anés més amb nois que amb noies.
'Por qué?' 'Pues porque la gente habla'... I què, i què? La gent sempre parla,
sempre parlem, és component inherent a la persona humana (altra cosa és que la
gent parli per fer mal, o parli perquè s'avorreix, o parli inventant-se
pel·lícules, o parli per fotre la vida d'algú determinat, que també s'ha donat,
és clar).
En uns anys vaig decidir que no, que m'era
igual si quedava pitjor o millor, que sortia del grup de noies que, per edat,
em tocava, i m'anava amb el grup de ma germana gran, i sí, evidentment, seguia
voltant amb els nois (pobra gent, la que parlava, mai en tots aquells anys, i
van ser molts, em vaig liar amb ningú del poble).
Bé, el que us deia, a banda d'aquell poble
on sempre podíem anar amunt i avall pel carrer i sense els pares, també a
Barcelona, al barri on aleshores vivia, Poble Sec, podia jugar i córrer i
sortir i entrar de casa sense cap problema. En definitiva, que estic més que
feliç d'haver-me passat els primers anys de la meva vida (i no tan primers) al
carrer. Pos sí.
Però és clar, quan van arribar les nenes,
ja no teníem casa on anar al poble. I ja no vivíem a Poble Sec (ni a dia d'avui
és el barri que era), així que elles mai no han tingut un poble o un barri on passar-se el dia al carrer. Això ho hem comentat en moltes ocasions, a casa, i
tot i que quan estem de vacances acostumem a marxar fora les tres setmanes que fem
-d'una en una- sempre anem a llocs diferents, vaja, que no ens agrada repetir,
així que no arrelem mai enlloc, i elles troben a faltar: El poble que no tenim...
De casualitat, com passen les coses més
meravelloses, aquesta darrera setmana hem estat a un poble en la franja entre
Lleida i Tarragona, un poble petit, vora cent habitants, amb nens pel carrer,
piscines, bon temps, fresqueta a la nit, i una casa on hem estat fantàsticament
bé.
O millor encara.
Buf, les nens entraven i sortien, venien
els nens a buscar-les, a sopar, a 'menjar pastanagues', a sentir la gran amb la
guitarra o a res. I, nosaltres, gràcies a la guia/fada que ens va portar en
aquell poble, hem pogut integrar-nos al nostre ritme, sense la por, novament, a
sentir-me la rara!!!
I sí, possiblement, hi tornarem, com si
aquell, en aquestes alçades, fos el poble que no tenim...!!!
Gràcies!!!
PS. I la tercera i darrera setmana de
vacances, al setembre, marxem a Dinamarca, i no, no m'emporto la fada ni el seu
fill a la maleta! Però si hi vinguessin estaria més que encantada!
...
La cançó que l'Aina va dir que tota
parella havia de tenir... és aquesta!
(sí, sí, ja sé que és del Leonard Cohen
però és que la versió que ens toca i canta ella és aquesta de Russian Red)
diumenge, 4 d’agost del 2013
Un nou repte: La Pica d'Estats!! (3.143 m)
...vaja, depèn del web, Guía, ressenya que llegueixis et sortirà una altra altitud, n'he vist de diferents. Se me'n refum, per què!? Perquè he fet el Cim, oe, oeeeeeeeeee, oeeeeeeeeee, oe, oe!!
Val, sí, d'acord, hi havia canalla de quinze anys (i menys, algun també) que el feia però en tinc 43 i què òsties si no m'animo jo!!!
La sortida des de Barna va ser divendres dia 2 d'agost (2013). Cap a les 9 del matí marxàvem amb el cotxe cap a la meva estimada França: l'Aina, el cap d'expedició Miguel, i jo mateixa. L'Aina és una crack a la muntanya, i no només, com a mare estic molt més que orgullosa d'ella (quan parli de la Jana diré el mateix, naturalment) en molts aspectes, però com a muntanyenca que és... em cau (ens cau, al jefe, també) la baba!!!
Total, arribem a l'aparcament de l’Artigues (ens tornem locus per localitzar la zona al GPS, al mapa no hi surt, se siente, només Espanya i Portugal, haver-ne comprat un de França, tia lista!!) on ja hi trobem un munt de cotxes. Des de Barna hem pujat fins a Puigcerdà pel túnel del Cadí (una mica més de 11 euros que en aquest cas no em fa res pagar, jo que sóc anti-autopistes de peatge) d'allà arribarem per carretera francesa fins a Tarascó d'Arieja, passant per Auzat, Vic-de-Sòs i finalment, una mica abans d'arribar al poble de l’Artigues, deixem el cotxe a l'aparcament (1.180 m): Són genials aquests francesos (acabarem anant-nos a viure allà el Miguel i jo, tard o d'hora) tenen una zona de sortida d'excursions ben organitzada, taules, serveis, contenidors prou nets, i el magnífic riu a la vora. Entotà deixem allà el cotxe i agafem les motxilles, colló, pesen! Però aquest cop no portem les tendes perquè farem nit al refugi de Pinet (2.250 m), ja que l'ascensió és per la cara Nord de la Pica.
Dinem gràcies al nostre magnífic fogonet i ja atipats (de menjar de sobre, però molt bo) comencem la pujada. Són les 15h. Fot una calda de la òstia. Molta, molta. Exagerada. Al poc de començar ja vaig dient-me: Núria, ni de broma puges fins al refugi! I el Miguelito: Respira, respira, hazme caso, así, el aire entra por la nariz, y lo expulsas por la boca poco a poco. L'Aina se'n fot de son pare i jo continuo pensant: no puc, no puc. Ja fa més de dos mesos que estic a dieta estricta i això en les energies que (no) tinc... es nota. El bosc és molt agradable, però en poc menys d'una hora s'acaba. Més calor, més sol, més calor. Puta onada de calor i puta hora de sortida! (ahir, l'Aina, va decidir sortir a la platja amb els seus amics, i claaaaaaaaaaaro, ja ens veus a son pare i a mi anant-la a buscar a la una de la matinada... i l'endemà fote't quatre hores de cotxe i quatre de pujada per assolir més de 1.000 m de desnivell)
Em queixo de vici, o no. La pujada és dura. Una p*** merda. Em costa horrors. Joé, començo a dubtar de les meves forces. Què em passa? Mica en mica, mica en mica, ells m'esperen, diuen que així aprofiten per descansar. Buf, buf, arriben al refugi abans que jo. Quan veig el Miguel que treu la cara per allà a dalt i em diu: Por aquí, por aquí... crec que veig visions. On? On? El Refugi està en un indret increïble però abans no el veus creus que serà mentida, que allà no hi haurà mai un refugi, que fa més de quatre hores que camino i no hi arribaré, que... (els molt xovinistes a baix indiquen el cim del Montcalm, la Pica només l'anomenen gairebé de passada quan informen en un plafó de la ruta dels 3.000, una variant de La Porta del Cel, digo jo, vamos). Per fi, sí, sí, existeix aquest refugi... i és meravellós. Són més de 1.000 de desnivell en poc més de quatre hores, massa desnivell per a mi en poc temps, però no per una noia que em creuo, la Núria, que fa la pujada en poc menys de dues hores: buaaaaaaaaaaala!
Buf, sopen al refugi -a les set comencen a sopar, allà- tots dos, jo no, jo m'he endut les meves cremetes de verdura que escalfo amb el fogonet i barret de proteïnes. Estic morta, no entenc perquè m'he cansat tant, però començo a pensar si demà podré pujar a la Pica. Aquests dos tenen cara que el cansament no estigui al seu diccionari.
L'endemà d'horeta (nit de roncs, xerrades fluixetes, moviment pujar i baixar de les lliteres... lo que viene siendo dormir en un refugio de muntanya) esmorzem (jo un te, trist) i enfilem. Són les vuit del matí. Comencem la pujada des del refugi i en poc menys de mitja hora ens trobem amb el primer tram important de neu, uns 200 m amb un desnivell rollo pista negra. Quina por! Per sort portem tres parells de grampons, un bastó i dos piolets. El miguel no es posa els grampons però fa servir el piolet. L'Aina fa servir els de la Cinta (gràcies, nena!) i jo els de la Marta (el descobriment de l'any per a mi i el meu àngel, aquesta noia!!!). La pujada no presenta gaires dificultats (per tecnicismes, temps, llacs, bla, bla, casi que aneu a buscar un altre bloc, jo em perdo, com sabeu, entre aquestes dades) però sí força trams amb neu perfectament trepitjable sense grampons.
Per fi, allà, increïblement propera està la creu, la Pica al nostre abast. En poc més de tres hores som allà fent-nos les fotos!! Ells, abans, sempre abans que jo, santa paciència que tenen amb mi! Fem la Pica i de baixada també el Verdaguer (3.125 m diu la placa, tot i que també he trobat diferents altituds per aquest cim!). No tenim ganes del Montcalm perquè l'Aina insisteix a baixar avui mateix a Barna, quan en principi la idea era quedar-nos novament al refugi a fer nit. Si és que no tenim cap interès en competir amb ningú! La baixada ens suposa un parell de problemes... col·laterals (una baixada cap al refugi de... Vallferrera, per error que ens fa sumar prop d'una hora i el creuament de la glacera primera per una zona que, tot i marcada per les franges blanca i vermella, és molt molt i molt més complicada que la que hem fet per la pujada i on hem patit moments durs). Arribem al refugi sense cap més contratemps set i escaig després de la sortida!
Provaaaaaaaaa superada!
Al refugi no hi ha aigua, ni lavabo, ni dutxa, ni vàters, ni res. Au, al llac a rentar-te, o al riu en el meu cas, i al camp a fer necessitats vàries.
Sopar, xerrada amb d'altres muntanyencs, dormir i cap a les set (jo he dormit divinament, ells no gaire, sembla ser) amunt. Baixem a les vuit tocades, la baixada, per la dreta enlloc de per l'esquerra és molt més agradable: boira, bones vistes, i amb l'alegria d'haver fet el cim sense contratemps. Dos hores i mitja i ens trobem al cotxe amb la felicitat d'haver-ho aconseguit: Hem fet la Pica!
(com a comentari al marge: El Kilian, el més gran entre els més grans, va trigar en fer -i baixar- del Mont Blanc des de Chamonix una mica més del que jo vaig trigar en pujar de l'aparcament de l’Artigues al refugi de Pinet...:)))) )
Proper repte...?
Per cert, gràcies al Miguel per encoratjar-me però sobretot felicitats a l'Aina: ets de lo más!!!
...
dijous, 25 de juliol del 2013
Una reflexió força interessant
QUAN L'ESTAT S'AMAGA
Vicent Partal
VilaWeb 22/07/2013
Divendres em va sorprendre molt que l'encarregat d'inaugurar els mundials de natació fos Artur Mas. L'estat intenta tallar qualsevol activitat internacional de la Generalitat i per això sobtava molt que cedís aquest protagonisme al president de Catalunya. Però l'explicació cal anar a cercar-la precisament en el desastre en què s'ha convertit Espanya. Simplement s'amagaven perquè no sabien qui posar-hi, no tenien ningú amb garanties de no ser escridassat.
És important això, psicològicament. Em sembla que és la primera volta que veig com l'estat s'amaga, atemorit. Simplement no sabien qui enviar. Fa deu anys el mundial de natació de Barcelona el van inaugurar Cristina de Borbó i Iñaki Urdangarin, que és evident que ara no podien fer-ho. Juan Carlos tampoc. De fet, l'amaguen tant com poden des del famós accident de Botswana. Hauria pogut venir Felipe, però l'havien escridassat al Liceu feia quatre dies i un segon esbronc potser hauria estat massa. I, eliminada la casa reial, els actors polítics tampoc no són presentables. El president del govern, Mariano Rajoy, hauria hagut de sentir amb molta probabilitat una xiuladissa eixordadora. I el ministre encarregat dels esports és un tal Wert, opció, per tant, impossible.
Ve-t'ho ací, doncs. L'estat no sabia qui presentar i per això va 'deixar' que el protagonisme fos per al president de Catalunya. És una anècdota tot plegat? A mi no m'ho sembla. No pas en un estat tan insistent en les relacions diplomàtiques i tan obsessionat amb el procés sobiranista. Més aviat em sembla una lliçó, i molt interessant, sobre la feblesa extrema que demostra avui l'estat espanyol.
Vicent Partal
VilaWeb 22/07/2013
Divendres em va sorprendre molt que l'encarregat d'inaugurar els mundials de natació fos Artur Mas. L'estat intenta tallar qualsevol activitat internacional de la Generalitat i per això sobtava molt que cedís aquest protagonisme al president de Catalunya. Però l'explicació cal anar a cercar-la precisament en el desastre en què s'ha convertit Espanya. Simplement s'amagaven perquè no sabien qui posar-hi, no tenien ningú amb garanties de no ser escridassat.
És important això, psicològicament. Em sembla que és la primera volta que veig com l'estat s'amaga, atemorit. Simplement no sabien qui enviar. Fa deu anys el mundial de natació de Barcelona el van inaugurar Cristina de Borbó i Iñaki Urdangarin, que és evident que ara no podien fer-ho. Juan Carlos tampoc. De fet, l'amaguen tant com poden des del famós accident de Botswana. Hauria pogut venir Felipe, però l'havien escridassat al Liceu feia quatre dies i un segon esbronc potser hauria estat massa. I, eliminada la casa reial, els actors polítics tampoc no són presentables. El president del govern, Mariano Rajoy, hauria hagut de sentir amb molta probabilitat una xiuladissa eixordadora. I el ministre encarregat dels esports és un tal Wert, opció, per tant, impossible.
Ve-t'ho ací, doncs. L'estat no sabia qui presentar i per això va 'deixar' que el protagonisme fos per al president de Catalunya. És una anècdota tot plegat? A mi no m'ho sembla. No pas en un estat tan insistent en les relacions diplomàtiques i tan obsessionat amb el procés sobiranista. Més aviat em sembla una lliçó, i molt interessant, sobre la feblesa extrema que demostra avui l'estat espanyol.
dissabte, 29 de juny del 2013
1 - De Colliure a Llançà
Aquesta primera setmana (vam marxar dissabte 22 de juny i vam tornar dijous 27) ha estat una mica, una mica, diferent. Gustosament diferent. Però també cansadament diferent.
Se'm va ficar al cap fer el Camí de la costa. No és ben bé el GR92 (perquè és bàsicament arran de mar, tant a tocar de l'aigua com des del penya-segat de dalt), ni tampoc és 'purament' camí de ronda. Buscant, buscant vaig trobar dues pàgines, una bàsicament duia a l'altra, i li deien El camí de la mediterrania. Us poso els links per si us pot interessar:
http://www.dexcursio.net/camins-de-la-mediterrania/
http://excursionistes.cat/
Evidentment podíem començar per on volguéssim ja que nosaltres érem els amos de la nostra ruta però vam decidir fer-ho per Colliure i anar baixant fins al darrer poble de Tarragona. Ja sé que, ara, Colliure no és costa catalana però és evident que és un referent, i un poble que no es pot deixar de visitar.
Així, començant per el poble on està enterrat Machado i arribant al poble on 'descansa' Carles Sabater (Colliure-Llançà) hem anat dormint a diferents càmpings (sí, sí, és clar, tren, motxil·les i tendes de campanya a les esquenes):
1 - Tren Clot - Cerbére. Enllaç tren Cerbére - Colliure. El primer càmping (carillu, carillu, 52 euros dues tendes petites, tres nens, dos adults) té la platja a tocar, però està una mica retirat (passat el poble). Potser 2 km més amunt. Amb una calor impressionant. Dormim allà (sopem de fogonet, sí) i l'endemà...
2 - Càmping La Giralde/Colliure - Banyuls sur Mer. Cullons quines vistes, i beneïda Tramuntana. Gràcies! Prop de 6 hores sense comptar les parades. A Banyuls dormim a un càmping xulo municipal. Al mateix càmping sopem de guais a una pizzeria (no, jo amanida i perrier).
3- Banyuls (parada al Carrefour del costat) - Cerbére. Dormim a un altre càmping municipal. Curiosament l'entrada és oberta i has d'anar a la Casa de la Vila (al poble, a dos o tres quilòmetres) a demanar que vols acampar. No ho fem. L'endemà ve un noi molt agradable, un cop ens hem llevat, a dir-nos que abans de marxar passem per la seva oficina. I això fem.
4 - Cerbére - Colera. Ostres quin poble més bonic, sí, i jo ni sabia que existia un poble que es digués així (culturilles que és una!). Un càmping al mig del poble: Sant Miquel. Genial, i millor de preu i amb més serveis que els francesos. Què estrany... (estrany perquè jo sóc una fan incondicional de França, absolutament de tota França!!! I em costa ser imparcial).
5- Colera- Llançà. Fem l'anada només amb la motxil·la del dinar; tornem en tren. Com el càmping està molt bé, i té piscina, per tal que l'aprofitin (jo, ni un dit del peu) decidim quedar-nos-hi una nit més i no muntar i desmuntar. I sí, també, per anar lleugers de pes. No té res a veure portar tendes, sacs, roba, menjar, a sobre que anar de passejant.
En fi, uns dies magnífics, on el vent meravellós Tramuntanero ens ha ajudat a suportar els moments de més sol. Uns dies on hem desconnectat. Dies en què hem estat els quatre, i el Jesús quatre dies (empanat, enamorat), molt units. Just abans que l'Aina marxés a Dublin aquest matí dues setmanetes.
...
He estat molt bé, molt centrada en el moment present, però tot és tornar aquí i sentir que no puc dominar -novament- la meva ment, que els pensaments van i vénen lliures, esgotant-me, neguitejant-me. Tornar i sentir que no sóc qui mana en mi, que torno a viure el que ja he viscut abans, i abans, i abans d'abans: solitud, tristesa, por.
Un avantatge: Aquest malson no és nou.
Un desavantatge: Aquest malson no és nou.
...
Gràcies, ara et sento més a prop que mai.
Se'm va ficar al cap fer el Camí de la costa. No és ben bé el GR92 (perquè és bàsicament arran de mar, tant a tocar de l'aigua com des del penya-segat de dalt), ni tampoc és 'purament' camí de ronda. Buscant, buscant vaig trobar dues pàgines, una bàsicament duia a l'altra, i li deien El camí de la mediterrania. Us poso els links per si us pot interessar:
http://www.dexcursio.net/camins-de-la-mediterrania/
http://excursionistes.cat/
Evidentment podíem començar per on volguéssim ja que nosaltres érem els amos de la nostra ruta però vam decidir fer-ho per Colliure i anar baixant fins al darrer poble de Tarragona. Ja sé que, ara, Colliure no és costa catalana però és evident que és un referent, i un poble que no es pot deixar de visitar.
Així, començant per el poble on està enterrat Machado i arribant al poble on 'descansa' Carles Sabater (Colliure-Llançà) hem anat dormint a diferents càmpings (sí, sí, és clar, tren, motxil·les i tendes de campanya a les esquenes):
1 - Tren Clot - Cerbére. Enllaç tren Cerbére - Colliure. El primer càmping (carillu, carillu, 52 euros dues tendes petites, tres nens, dos adults) té la platja a tocar, però està una mica retirat (passat el poble). Potser 2 km més amunt. Amb una calor impressionant. Dormim allà (sopem de fogonet, sí) i l'endemà...
2 - Càmping La Giralde/Colliure - Banyuls sur Mer. Cullons quines vistes, i beneïda Tramuntana. Gràcies! Prop de 6 hores sense comptar les parades. A Banyuls dormim a un càmping xulo municipal. Al mateix càmping sopem de guais a una pizzeria (no, jo amanida i perrier).
3- Banyuls (parada al Carrefour del costat) - Cerbére. Dormim a un altre càmping municipal. Curiosament l'entrada és oberta i has d'anar a la Casa de la Vila (al poble, a dos o tres quilòmetres) a demanar que vols acampar. No ho fem. L'endemà ve un noi molt agradable, un cop ens hem llevat, a dir-nos que abans de marxar passem per la seva oficina. I això fem.
4 - Cerbére - Colera. Ostres quin poble més bonic, sí, i jo ni sabia que existia un poble que es digués així (culturilles que és una!). Un càmping al mig del poble: Sant Miquel. Genial, i millor de preu i amb més serveis que els francesos. Què estrany... (estrany perquè jo sóc una fan incondicional de França, absolutament de tota França!!! I em costa ser imparcial).
5- Colera- Llançà. Fem l'anada només amb la motxil·la del dinar; tornem en tren. Com el càmping està molt bé, i té piscina, per tal que l'aprofitin (jo, ni un dit del peu) decidim quedar-nos-hi una nit més i no muntar i desmuntar. I sí, també, per anar lleugers de pes. No té res a veure portar tendes, sacs, roba, menjar, a sobre que anar de passejant.
En fi, uns dies magnífics, on el vent meravellós Tramuntanero ens ha ajudat a suportar els moments de més sol. Uns dies on hem desconnectat. Dies en què hem estat els quatre, i el Jesús quatre dies (empanat, enamorat), molt units. Just abans que l'Aina marxés a Dublin aquest matí dues setmanetes.
...
He estat molt bé, molt centrada en el moment present, però tot és tornar aquí i sentir que no puc dominar -novament- la meva ment, que els pensaments van i vénen lliures, esgotant-me, neguitejant-me. Tornar i sentir que no sóc qui mana en mi, que torno a viure el que ja he viscut abans, i abans, i abans d'abans: solitud, tristesa, por.
Un avantatge: Aquest malson no és nou.
Un desavantatge: Aquest malson no és nou.
...
Gràcies, ara et sento més a prop que mai.
dimecres, 5 de juny del 2013
Definitivamente...
... debo asumirlo: soy rara.
Soy rara y con una seria incapacidad de formar parte de un grupo social (por muy light que sean los lazos que unan a los miembros y miembras de ese grupo). Me autoexamino constantemente (aunque desde el cariño más absoluto), cuestiono mis valores y criterios de manera regular (e incluso los cambio o modifico si es necesario), no tengo una mejor amiga (que no sea yo misma-jomateixa), vivo el momento (bueno, y el momento inmediatamente anterior y posterior, también, que los repaso por si acaso...), miro sin ver, he empezado a sudar a estas alturas de mi vida (cuando ni subiendo la cima más alta lo hacía), pero por fin, a día de hoy, soy capaz, también, de no enfadarme sin motivo, de alejarme de los que me lastiman queriendo o sin querer, sin sentir miedo a que no me quieran, a estar sola, a...; de alegrarme por cualquier tontería, de perdonarme antes de tiempo, de no valorarme por debajo ni por encima de sino en su justa medida, y de no andar justificándome a cada minuto para intentar no parecer lo que definitivamente debo asumir que soy:
RARA
(y encima, va y hace calor!)
...
Y sí, he ido a conciertos de punks, heavys y roqueros (que sí que me repito) pero soy capaz de cantar una y otra vez esta 'horterada?' de canción!!!
diumenge, 26 de maig del 2013
24 HORES
Your ideas Your Initiatives
2013
Safety and Mobility for all
L'Institut de l'Aina, bé, la seva classe, 3r A d'ESO, ha presentat aquest video en el projecte Your ideas, Your initiatives.
Com més visualitzacions en fem, millor. O no, però en tot cas ens veureu actuar. :) Jo no 'actuava' gaire ja que estava en aquell moment en ple procés de divorci (no parlo només de papers) i els nervis i la tristesa eren reals, reals.
Va ser un plaer formar part del rodatge i conviure unes hores, dos dies, amb aquesta colla de nois i noies amb tantes ganes de formar equip per un bon projecte!!!
Gràcies al meu company d'esmorzars... I, Gràcies a vosaltres per mirar el vídeo. Ep, no oblideu que una de les dues directores és l'Aina, també surt parlant, és la del mocador al coll (eternament amb un mocador al coll).
Gràcies al meu company d'esmorzars... I, Gràcies a vosaltres per mirar el vídeo. Ep, no oblideu que una de les dues directores és l'Aina, també surt parlant, és la del mocador al coll (eternament amb un mocador al coll).
dissabte, 25 de maig del 2013
Mestoy Quitando!!
Tinc una personalitat altament addictiva. Mai he preguntat què vol dir, o per què, o des de quan, o com és o... vaja, ni ho he preguntat en el seu moment a la meva psicòloga meravellosa, ni ho he buscat tampoc mai per internet (i això que tinc autèntica addicció, també, a googlejar qualsevol dubte que tingui!).
Però sí, sóc addicta. No. No, a veure, vull dir que de seguida em faig addicta. Però no parlo de substàncies tòxiques, que també, sinó parlo de persones, relacions, situacions, actuacions, begudes, menjars, i d'altres.
I em direu, o no, no sé, vaja, en tot cas em podríeu dir: i què? Home i què si l'addició no és a res xungo, és evident (mama, un altre tallat???? -me'n puc fer o prendre cinc o sis diaris, siguem on siguem, amb tot el que això implica-) que no és un problema gros però i si pel fet de ser una 'addicció', pel fet de dependre'n, pel fet de no poder-me controlar, pel fet que m'afecti en excés... es converteix, l'addició no el producte final al qual m'he tornat addicte, en una obsessió, necessitat, raó de viure?
Buf, aleshores, ja us ho dic, la història és terrible.
A què he estat addicta, per exemple? Al tabac. Fumava i molt; no, molt no, moltíssim. Paquet/paquet i mig diari que es convertien en dos o més quan sortia de nit (i dono fe que sortia gairebé cada cap de setmana). Recordo començar una nova cigarreta amb la burilla de la que m'estava fumant. Buf. Buf. Però d'un dia per un altre ho vaig deixar: sense ajuts, sense hipnosi, pegats, dols, plors, res. Mai més una calada, mai més, i aviat farà set anys, o vuit, ja no ho recordo. Sé que només que intentés fumar-me'n un tornaria a caure, és que fumar és un plaer, si més no ho era per a mi, un plaer absolut i gairebé inigualable.
Vaig ser addicta, també, a anar en moto. La primera moto, una 49cc, la feia servir per qualsevol encàrrec que tingués. Sortia amb ella a la nit, a la tarda, al matí. De festa, a la uni, amb la parella, on fos i amb qui hi anés. Només que, aleshores, hi havia d'anar-hi sola, no podia dur paquet (cosa que, efectivament, no sempre es complia). Després va venir una 75 de mon pare, em vaig treure el carnet A1, i després ja una Vespa 125cc. Un dia, després de tres setmanes de baixa amb una fantàstica lumbàlgia per l'escoliosi, el traumatòleg (una mica exagerat) em va dir: faixa o moto. I bé, em vaig vendre la moto (a la Imma, per cert) i tot i així vaig dur faixa ortopèdica un parell d'anys. Mai més n'he tingut, de moto, però tampoc he tingut cap problema, ni d'enyorança, ni de res.
Què vol dir això? Que tot i que sóc addictiva de mena, em desenganxo sense problemes i tot d'una. Ara sí, ara no.
Quan van començar els messengers me'n vaig descarregar un i vaig començar a xatejar amb coneguts. No entenia gaire el funcionament social virtual (tan oberta que sóc i tan sapastra per les relacions socials, de vegades) i tot i que hi van haver setmanes, mesos, en què hi entrava a cada moment, un bon dia vaig dir: prou. Prou perquè no sé si he de saludar tots els connectats quan hi entro, no sé si estan enfadats amb mi alguns contactes perquè no em diuen res quan hi entro, no sé si m'he d'acomiadar en marxar, no sé si... buf, buf, quita, quita.
He estat a dos fòrums (al de Psychologies, revista, on gairebé tots estàvem com un llum, jo inclosa, i al de la revista Qué Leer i després, quan des de la direcció van suprimir el fòru,, em vaig enganxar com la majoria, al fòrum que d'aquell en va sortir). A tots dos he estat, mentre hi era, és clar, una forera molt i molt activa. Una forera que, per bé o per mal, no he passat desapercebuda: de tots dos foros m'he emportat bons amics virtuals, i algun que otro enemic. En fi, gajes de la comunicació, de la relació intensa. Sí puc dir que a tots dos hi vaig entregar-me, ex-ces-si-va-ment, en veu i ànima, lluitant perquè se m'entengués, plorant a casa, explicant per què deia o feia les coses, mirant de desfer embolics en què jo mateixa m'hi posava per ser com sóc o bé on m'hi trobava de cop, sense demanar-ho, porque son las cosas que tiene el directo... De la mateixa manera que en les altres addiccions que ja no 'pateixo' (ni pateixen els meus al meu costat) un bon dia vaig dir prou. Després d'anys i anys d'entrar-hi a diari, i més d'un cop i de dos, vaig plegar. Si no recordo malament vaig plegar sense un comiat, mai se sap.
I naturalment he tingut més addiccions: A les juanola (és rar que no en porti sempre a sobre una caixa vermella rodoneta de pastilles negres amb forma de rombe), a la cervesa (buf, buf), al menjar (i a les dietes per aprimar-me més de deu quilos, jo per res no m'hi poso), al formatge en qualsevol de les seves varietats, al Fito, al putu mòbil i... a les amistats, o hauria de dir a les relacions?
Després o durant el temps que vaig ser addicta al món virtual gràcies als dos foros i que em va permetre conèixer gent meravellosa arreu de les Espanyes que, de ben segur, mai hauria conegut, va sortir el fenomen Facebook. No m'interessa. No m'interessa, d'una banda, i de l'altra sé que no seria capaç de portar-ho bé (ja hi som, no em diuen que els agrada, no em comenten res, no em republiquen, no publico, no em demanen amistat, buf, tinc massa amics de fb, no, no, no vaig ni intentar-ho, pà què?). Però però va arribar el moment del mòbil, del mòbil amb internet, fa més d'un any que en tinc, i en el seu dia em vaig baixar el whattsapp. Doncs tampoc no ho porto bé, no sé fer-ho, mira. No entenc perquè si em llegeixen no em contesten, no entenc perquè si pregunto no em responen, no puc entendre per què algú mira a quina hora m'he connectat per darrere vegada, no comprenc perquè hi ha qui està en un grup i llegeix i no comenta, no puc acceptar que algú digui: no t'he llegit, quan sé perfectament (putu xivatu) que ho ha fet... No, no. Però tampoc puc entendre per què molesta que digui bon dia, o bona nit, o el primer que em passi pel cap en qualsevol moment, com sempre he fet a la meva vida real. Així que també del whatts m'estoy quitando. No del tot, reconec que pot donar un bon servei, sí, però no a mi, no a mi que intento 'entendre' el comportament humà per sentir-me'n jo també una mica.
Suposo que algunes d'aquestes addiccions tenen a veure amb la delícia que per a mi és conèixer persones humanes, tractar-les, entendre-les, saber per què som cadascú com som... però no acabo, tampoc, això, de portar-ho bé, i ha arribat el moment, de soltar lastre, que em diu ell. No de cop com he fet amb les altres addicions que he foragitat de la meva vida, però sí mica en mica i sense recança, sí trencar, anar trencant, com fins ara, amb les relacions tòxiques, les que m'aporten més sensacions negatives que positives, amb les que no sé conviure, amb les relacions que em suposen més minuts de tristesa, incomoditat, dubtes, neguits, que alegries.
Mica en mica, molt a poc a poc, vaig superant les addiccions. Com el tabac per exemple que vaig aconseguir deixar, no pas per la por al càncer, ni perquè no em permetés fer cims (mmmmmm les millors cigarretes van ser dalt d'un cim) sinó pel que tenia de lligam, de dependència, de presó, de necessitat. Vull seguir sent lliure, tan lliure com sigui possible, i sentir que depenc d'una persona, d'una situació, d'un objecte m'ofega, m'enfonsa.
Sí, m'estoy quitando!
...
Apa, una altra que conec gràcies a l'ipod de l'Aina (decididament un dia us en parlaré de la música que hi té al seu ipod).
Però sí, sóc addicta. No. No, a veure, vull dir que de seguida em faig addicta. Però no parlo de substàncies tòxiques, que també, sinó parlo de persones, relacions, situacions, actuacions, begudes, menjars, i d'altres.
I em direu, o no, no sé, vaja, en tot cas em podríeu dir: i què? Home i què si l'addició no és a res xungo, és evident (mama, un altre tallat???? -me'n puc fer o prendre cinc o sis diaris, siguem on siguem, amb tot el que això implica-) que no és un problema gros però i si pel fet de ser una 'addicció', pel fet de dependre'n, pel fet de no poder-me controlar, pel fet que m'afecti en excés... es converteix, l'addició no el producte final al qual m'he tornat addicte, en una obsessió, necessitat, raó de viure?
Buf, aleshores, ja us ho dic, la història és terrible.
A què he estat addicta, per exemple? Al tabac. Fumava i molt; no, molt no, moltíssim. Paquet/paquet i mig diari que es convertien en dos o més quan sortia de nit (i dono fe que sortia gairebé cada cap de setmana). Recordo començar una nova cigarreta amb la burilla de la que m'estava fumant. Buf. Buf. Però d'un dia per un altre ho vaig deixar: sense ajuts, sense hipnosi, pegats, dols, plors, res. Mai més una calada, mai més, i aviat farà set anys, o vuit, ja no ho recordo. Sé que només que intentés fumar-me'n un tornaria a caure, és que fumar és un plaer, si més no ho era per a mi, un plaer absolut i gairebé inigualable.
Vaig ser addicta, també, a anar en moto. La primera moto, una 49cc, la feia servir per qualsevol encàrrec que tingués. Sortia amb ella a la nit, a la tarda, al matí. De festa, a la uni, amb la parella, on fos i amb qui hi anés. Només que, aleshores, hi havia d'anar-hi sola, no podia dur paquet (cosa que, efectivament, no sempre es complia). Després va venir una 75 de mon pare, em vaig treure el carnet A1, i després ja una Vespa 125cc. Un dia, després de tres setmanes de baixa amb una fantàstica lumbàlgia per l'escoliosi, el traumatòleg (una mica exagerat) em va dir: faixa o moto. I bé, em vaig vendre la moto (a la Imma, per cert) i tot i així vaig dur faixa ortopèdica un parell d'anys. Mai més n'he tingut, de moto, però tampoc he tingut cap problema, ni d'enyorança, ni de res.
Què vol dir això? Que tot i que sóc addictiva de mena, em desenganxo sense problemes i tot d'una. Ara sí, ara no.
Quan van començar els messengers me'n vaig descarregar un i vaig començar a xatejar amb coneguts. No entenia gaire el funcionament social virtual (tan oberta que sóc i tan sapastra per les relacions socials, de vegades) i tot i que hi van haver setmanes, mesos, en què hi entrava a cada moment, un bon dia vaig dir: prou. Prou perquè no sé si he de saludar tots els connectats quan hi entro, no sé si estan enfadats amb mi alguns contactes perquè no em diuen res quan hi entro, no sé si m'he d'acomiadar en marxar, no sé si... buf, buf, quita, quita.
He estat a dos fòrums (al de Psychologies, revista, on gairebé tots estàvem com un llum, jo inclosa, i al de la revista Qué Leer i després, quan des de la direcció van suprimir el fòru,, em vaig enganxar com la majoria, al fòrum que d'aquell en va sortir). A tots dos he estat, mentre hi era, és clar, una forera molt i molt activa. Una forera que, per bé o per mal, no he passat desapercebuda: de tots dos foros m'he emportat bons amics virtuals, i algun que otro enemic. En fi, gajes de la comunicació, de la relació intensa. Sí puc dir que a tots dos hi vaig entregar-me, ex-ces-si-va-ment, en veu i ànima, lluitant perquè se m'entengués, plorant a casa, explicant per què deia o feia les coses, mirant de desfer embolics en què jo mateixa m'hi posava per ser com sóc o bé on m'hi trobava de cop, sense demanar-ho, porque son las cosas que tiene el directo... De la mateixa manera que en les altres addiccions que ja no 'pateixo' (ni pateixen els meus al meu costat) un bon dia vaig dir prou. Després d'anys i anys d'entrar-hi a diari, i més d'un cop i de dos, vaig plegar. Si no recordo malament vaig plegar sense un comiat, mai se sap.
I naturalment he tingut més addiccions: A les juanola (és rar que no en porti sempre a sobre una caixa vermella rodoneta de pastilles negres amb forma de rombe), a la cervesa (buf, buf), al menjar (i a les dietes per aprimar-me més de deu quilos, jo per res no m'hi poso), al formatge en qualsevol de les seves varietats, al Fito, al putu mòbil i... a les amistats, o hauria de dir a les relacions?
Després o durant el temps que vaig ser addicta al món virtual gràcies als dos foros i que em va permetre conèixer gent meravellosa arreu de les Espanyes que, de ben segur, mai hauria conegut, va sortir el fenomen Facebook. No m'interessa. No m'interessa, d'una banda, i de l'altra sé que no seria capaç de portar-ho bé (ja hi som, no em diuen que els agrada, no em comenten res, no em republiquen, no publico, no em demanen amistat, buf, tinc massa amics de fb, no, no, no vaig ni intentar-ho, pà què?). Però però va arribar el moment del mòbil, del mòbil amb internet, fa més d'un any que en tinc, i en el seu dia em vaig baixar el whattsapp. Doncs tampoc no ho porto bé, no sé fer-ho, mira. No entenc perquè si em llegeixen no em contesten, no entenc perquè si pregunto no em responen, no puc entendre per què algú mira a quina hora m'he connectat per darrere vegada, no comprenc perquè hi ha qui està en un grup i llegeix i no comenta, no puc acceptar que algú digui: no t'he llegit, quan sé perfectament (putu xivatu) que ho ha fet... No, no. Però tampoc puc entendre per què molesta que digui bon dia, o bona nit, o el primer que em passi pel cap en qualsevol moment, com sempre he fet a la meva vida real. Així que també del whatts m'estoy quitando. No del tot, reconec que pot donar un bon servei, sí, però no a mi, no a mi que intento 'entendre' el comportament humà per sentir-me'n jo també una mica.
Suposo que algunes d'aquestes addiccions tenen a veure amb la delícia que per a mi és conèixer persones humanes, tractar-les, entendre-les, saber per què som cadascú com som... però no acabo, tampoc, això, de portar-ho bé, i ha arribat el moment, de soltar lastre, que em diu ell. No de cop com he fet amb les altres addicions que he foragitat de la meva vida, però sí mica en mica i sense recança, sí trencar, anar trencant, com fins ara, amb les relacions tòxiques, les que m'aporten més sensacions negatives que positives, amb les que no sé conviure, amb les relacions que em suposen més minuts de tristesa, incomoditat, dubtes, neguits, que alegries.
Mica en mica, molt a poc a poc, vaig superant les addiccions. Com el tabac per exemple que vaig aconseguir deixar, no pas per la por al càncer, ni perquè no em permetés fer cims (mmmmmm les millors cigarretes van ser dalt d'un cim) sinó pel que tenia de lligam, de dependència, de presó, de necessitat. Vull seguir sent lliure, tan lliure com sigui possible, i sentir que depenc d'una persona, d'una situació, d'un objecte m'ofega, m'enfonsa.
Sí, m'estoy quitando!
...
Apa, una altra que conec gràcies a l'ipod de l'Aina (decididament un dia us en parlaré de la música que hi té al seu ipod).
divendres, 24 de maig del 2013
Sense Títol
He pensat molt, aquests darrers dies en com escriure el 'final de moment' de la nostra història, al bloc, tot visualitzant el que hem viscut, tot analitzant-ho, rebobinant per tornar a passar la pel·lícula dels fets, mirant i remirant, buscant, escrivint mentalment la novel·la dels esdeveniments ( o Què ha succeït?, que preguntaria, divertida, l'Aina -li diràs, Lia, que parlo com ella al bloc i que s'hi passi per aquí de tant en tant?) i el que més em costava era trobar un títol.
Sí, sóc tan simple, de vegades, que fa patir i tot.
Fibrilo, fibrilo, carreguem a dos-cents, fora, més, més, ja batega...
Però tan i tan complicada tot sovint...
Suporto estoicament una separació, una fugida, un divorci, el lloguer d'un pis, el retorn, els plors i les grans ferides, i ja veieu: m'enfonso amb un títol. Res més senzill, em dic ara mateix quan m'hi he posat: Sense títol i fora patiments!
Tres mesos.
En només tres mesos la nostra vida ha fet un gir de 180 graus (sé com ens agrada a tots allò de 360 graus, però un gir de 360 graus ens deixaria exactament al mateix lloc... óstia, al mateix lloc... ara no sé de quants graus és el gir que hem fet!!). Impensable quatre mesos enrere: Oh, quina família font vella més xula, ho tenim toooooooooooot: dues filles precioses, amor, salut, cap deute important, feina, què podem fer? què podem fer???? Ah, goita, i si ens divorciem?
Fet.
I comença el malson. Terrible. Han estat tres mesos que, buf, tots aquells que hi heu viscut una història semblant (sigueu la filladeputa -com jo- que ho demana, o sigueu el que viu en el seu món i tot just li ho proposen aterra i s'adona que no pot viure sense la dona de la seva vida, fíjate!) ho sabeu, esgoten anímicament, emocionalment, mentalment. Tanmateix la millor definició per aquests tres mesos seria: Intensitat. Tres mesos intensos, amb dies que tenien prop de cinquanta hores, i nits eternes, eternes, amb química i sense, eternament eternes...
No, ningú no ens ha obligat. Faltaria. Però resulta que tot just signem el conveni hi ha la primera sacsejada: això m'està passant a mi? No. No. No. No. I trenca el mur. Trenca el mur com el Geldof a la pel·lícula que mai em cansaré de veure un cop i un altre. Trenca el mur que havia anat aixecant any rere any durant els passats... vint-i-tres anys de convivència. I ara? Què fem ara? No, no, jo no et conec, tu no vas signar, no eres tu.
Silenci. Silenci compartit. Paraules plors i plors i paraules. Silenci.
Fins que arran de la signatura al jutjat, aquest cop, amb un missatge que potser mai hauria rebut li provoca -aquest cop a ella- una sacsejada, però en forma de flaix. Sabeu què és un flaix? No sabia que tenia nom el que vaig sentir i ahir ho vaig llegir en un llibre de l'Elsa Punset (sí, Marc, mediàtic, vale, mediàtic): 'Las investigaciones de los profesores de Psicología Mark Beeman y John Kounios han identificado de dónde proviene ese flash -una idea que aparece de la nada-: unos segundos antes de que éste aparezca, hay un pico fuerte de actividad en un área concreta del cerebro, localizada en el hemisferio derecho, excelente a la hora de unir información distantemente relacionada, que es precisamente lo que se necesita cuando estás intentado resolver problemas'. Sí, jo, ella, la Núria, jomateixa, vaig tenir un flaix, ho vaig veure clar, sí, sí.
Han passat dues setmanes des que estem divorciats i som parella. No, som nòvios. Tinc amigues que de tant en tant em pregunten això: Què tal con tu novio, Núria? :) Fins quan? Per què? Com? Potser? No ho sé. Sincerament, no ho sé. Tinc preguntes, però no busco les respostes, ara no.
Ara com ara necessito calma. Calma, relativitzar (tantes coses com m'he qüestionat aquestes setmanes), meditar, fer una mica d'insight (però tampoc gaire) i, sobretot, gaudir del moment, duri el que duri. I de la meva família de quatre. De la lectura, del bon cinema, de les passejades a la muntanya, dels bons amics que sempre, malgrat tot, hi són, de mi, d'ell, d'elles, en definitiva.
La resta... ja es veurà.
...
Adéu a un meravellós cantautor...
I sí, gràcies a la llibertat que em permet per exemple dir prou, dir per què no, dir adéu, trencar, recomençar, canviar, modificar. Gràcies a la llibertat que em permet allunyar-me, apropar-me, dir sí, dir després, dir potser.
Sí, sóc tan simple, de vegades, que fa patir i tot.
Fibrilo, fibrilo, carreguem a dos-cents, fora, més, més, ja batega...
Però tan i tan complicada tot sovint...
Suporto estoicament una separació, una fugida, un divorci, el lloguer d'un pis, el retorn, els plors i les grans ferides, i ja veieu: m'enfonso amb un títol. Res més senzill, em dic ara mateix quan m'hi he posat: Sense títol i fora patiments!
Tres mesos.
En només tres mesos la nostra vida ha fet un gir de 180 graus (sé com ens agrada a tots allò de 360 graus, però un gir de 360 graus ens deixaria exactament al mateix lloc... óstia, al mateix lloc... ara no sé de quants graus és el gir que hem fet!!). Impensable quatre mesos enrere: Oh, quina família font vella més xula, ho tenim toooooooooooot: dues filles precioses, amor, salut, cap deute important, feina, què podem fer? què podem fer???? Ah, goita, i si ens divorciem?
Fet.
I comença el malson. Terrible. Han estat tres mesos que, buf, tots aquells que hi heu viscut una història semblant (sigueu la filladeputa -com jo- que ho demana, o sigueu el que viu en el seu món i tot just li ho proposen aterra i s'adona que no pot viure sense la dona de la seva vida, fíjate!) ho sabeu, esgoten anímicament, emocionalment, mentalment. Tanmateix la millor definició per aquests tres mesos seria: Intensitat. Tres mesos intensos, amb dies que tenien prop de cinquanta hores, i nits eternes, eternes, amb química i sense, eternament eternes...
No, ningú no ens ha obligat. Faltaria. Però resulta que tot just signem el conveni hi ha la primera sacsejada: això m'està passant a mi? No. No. No. No. I trenca el mur. Trenca el mur com el Geldof a la pel·lícula que mai em cansaré de veure un cop i un altre. Trenca el mur que havia anat aixecant any rere any durant els passats... vint-i-tres anys de convivència. I ara? Què fem ara? No, no, jo no et conec, tu no vas signar, no eres tu.
Silenci. Silenci compartit. Paraules plors i plors i paraules. Silenci.
Fins que arran de la signatura al jutjat, aquest cop, amb un missatge que potser mai hauria rebut li provoca -aquest cop a ella- una sacsejada, però en forma de flaix. Sabeu què és un flaix? No sabia que tenia nom el que vaig sentir i ahir ho vaig llegir en un llibre de l'Elsa Punset (sí, Marc, mediàtic, vale, mediàtic): 'Las investigaciones de los profesores de Psicología Mark Beeman y John Kounios han identificado de dónde proviene ese flash -una idea que aparece de la nada-: unos segundos antes de que éste aparezca, hay un pico fuerte de actividad en un área concreta del cerebro, localizada en el hemisferio derecho, excelente a la hora de unir información distantemente relacionada, que es precisamente lo que se necesita cuando estás intentado resolver problemas'. Sí, jo, ella, la Núria, jomateixa, vaig tenir un flaix, ho vaig veure clar, sí, sí.
Han passat dues setmanes des que estem divorciats i som parella. No, som nòvios. Tinc amigues que de tant en tant em pregunten això: Què tal con tu novio, Núria? :) Fins quan? Per què? Com? Potser? No ho sé. Sincerament, no ho sé. Tinc preguntes, però no busco les respostes, ara no.
Ara com ara necessito calma. Calma, relativitzar (tantes coses com m'he qüestionat aquestes setmanes), meditar, fer una mica d'insight (però tampoc gaire) i, sobretot, gaudir del moment, duri el que duri. I de la meva família de quatre. De la lectura, del bon cinema, de les passejades a la muntanya, dels bons amics que sempre, malgrat tot, hi són, de mi, d'ell, d'elles, en definitiva.
La resta... ja es veurà.
...
Adéu a un meravellós cantautor...
I sí, gràcies a la llibertat que em permet per exemple dir prou, dir per què no, dir adéu, trencar, recomençar, canviar, modificar. Gràcies a la llibertat que em permet allunyar-me, apropar-me, dir sí, dir després, dir potser.
dijous, 9 de maig del 2013
Di-vor-ci
Hem arribat junts al Jutjat després de deixar la Jana a l'escola. El cotxe a l'aparcament de la Ciutat de la Justícia, els cors esquerdats i els ulls plorosos. Però sense voler perdre el somriure. Ens mirem, són tants anys junts, tants anys separats pel seu mur o pel meu món. Tants anys compartits, tants anys viscuts, patits, lluitats, plens de pors, tants anys, tants dies, tantes converses en silenci.
Fem un cafè. Continuo essent jo, ho sap, ho sap i sempre m'ha permès ser jo (esborro una ce trencada, i li dic al cambrer per què no li ha de posar: delante de la 'e', nunca... i el cambrer, colombià, equatorià o bolivià em somriu i m'ho agraeix: lo sabía, lo sabía, pero me la ha hecho poner el de seguridad). Un cafè ell, un tallat jo. No demano llet desnatada, ni sacarina, però sí un got amb gel, tinc calor, no sé si en fa, però tinc molta calor. Suo. Ens mirem. Silenci. I un altre cop un somriure trist.
Pugem al quart pis abans d'hora. Seiem. Està nerviós, i trist, i té un nus a l'estómac. Jo no sé on fixar els ulls. Li agafo la mà, i ja no ens la deixem. En cap moment. Així esperem que arribi la procuradora. La procuradora, què fa realment una procuradora? Esperem. Alguna frase. Les mans agafades, fortes, però amb tendresa.
Anem cap al taulell de la Sala 17, esperem. No recordo la cara de la noia davant qui vam signar el conveni: això per a tu, això per a mi, les nenes tots dos, tu queda't el plat, jo el got, tu... i qui s'endurà aquesta tristesa? Aquest dolor traïdor?
Arriba, hola, hola, ara signareu la ratificació i els poders, no han acceptat la venda futura i a banda... parla, la procuradora parla. Jo no escolto el que diu, només la sento. Ell no sé on mira, ni si escolta.
Entra a buscar la secretària judicial, o l'oficial, o la funcionària aquella que durà els papers i la troba. Parlen. El Miguel i jo continuem agafats de la mà. Surt, du els papers i ens explica que ara ja signarem. Ell té els ulls plorosos, jo també, mig somriure per no acabar plorant, estem allà perquè jo ho he demanat i ell ho ha d'acceptar, tot i que no vol. És dur, molt dur, però és el que necessito, ara, fa mesos, potser fa anys. I ell sap , no és tard, mai és tard, què ha perdut. Però vull que sàpiga tant com ha guanyat, i li ho recordo. Signem, ens mirem i tornem a signar. La noia, la secretària judicial, que potser és oficial, la funcionària aquella que ens ha dut els papers al taulell ens diu: Al final yo acabaré llorando...
No. No. Ningú no ens obliga, és només una necessitat meva, i allò que ha fet que el seu cor, el seu cervell, fessin clic. Per sort. O per desgràcia.
Estem vius.
Res no acaba. Com l'energia, no es destrueix, només es transforma.
Gràcies a tots els que ens heu donat suport en aquesta surrealista situació que estem vivint (com no podia ser d'una altra manera, per sort, o per desgràcia).
...
Y gracias a ti, también, Miguel, por todos estos años, también yo estoy orgullosa. Un beso.
...
S'obre un nou camí.
Fem un cafè. Continuo essent jo, ho sap, ho sap i sempre m'ha permès ser jo (esborro una ce trencada, i li dic al cambrer per què no li ha de posar: delante de la 'e', nunca... i el cambrer, colombià, equatorià o bolivià em somriu i m'ho agraeix: lo sabía, lo sabía, pero me la ha hecho poner el de seguridad). Un cafè ell, un tallat jo. No demano llet desnatada, ni sacarina, però sí un got amb gel, tinc calor, no sé si en fa, però tinc molta calor. Suo. Ens mirem. Silenci. I un altre cop un somriure trist.
Pugem al quart pis abans d'hora. Seiem. Està nerviós, i trist, i té un nus a l'estómac. Jo no sé on fixar els ulls. Li agafo la mà, i ja no ens la deixem. En cap moment. Així esperem que arribi la procuradora. La procuradora, què fa realment una procuradora? Esperem. Alguna frase. Les mans agafades, fortes, però amb tendresa.
Anem cap al taulell de la Sala 17, esperem. No recordo la cara de la noia davant qui vam signar el conveni: això per a tu, això per a mi, les nenes tots dos, tu queda't el plat, jo el got, tu... i qui s'endurà aquesta tristesa? Aquest dolor traïdor?
Arriba, hola, hola, ara signareu la ratificació i els poders, no han acceptat la venda futura i a banda... parla, la procuradora parla. Jo no escolto el que diu, només la sento. Ell no sé on mira, ni si escolta.
Entra a buscar la secretària judicial, o l'oficial, o la funcionària aquella que durà els papers i la troba. Parlen. El Miguel i jo continuem agafats de la mà. Surt, du els papers i ens explica que ara ja signarem. Ell té els ulls plorosos, jo també, mig somriure per no acabar plorant, estem allà perquè jo ho he demanat i ell ho ha d'acceptar, tot i que no vol. És dur, molt dur, però és el que necessito, ara, fa mesos, potser fa anys. I ell sap , no és tard, mai és tard, què ha perdut. Però vull que sàpiga tant com ha guanyat, i li ho recordo. Signem, ens mirem i tornem a signar. La noia, la secretària judicial, que potser és oficial, la funcionària aquella que ens ha dut els papers al taulell ens diu: Al final yo acabaré llorando...
No. No. Ningú no ens obliga, és només una necessitat meva, i allò que ha fet que el seu cor, el seu cervell, fessin clic. Per sort. O per desgràcia.
Estem vius.
Res no acaba. Com l'energia, no es destrueix, només es transforma.
Gràcies a tots els que ens heu donat suport en aquesta surrealista situació que estem vivint (com no podia ser d'una altra manera, per sort, o per desgràcia).
...
Y gracias a ti, también, Miguel, por todos estos años, también yo estoy orgullosa. Un beso.
...
S'obre un nou camí.
dijous, 18 d’abril del 2013
Pecats Capitals - L'enveja (I)
Crec que no conec de gaire prop
l'enveja. O potser sí i no ho recordo. Potser l'he sentida o l'he provocada. En
fi. El tema és l'enveja així en general.
Fa ben poc una amiga -tsss una gran amiga- després d'explicar-li jo la meva
situació actual, en viu, sense anestèsia i sense previ avís (Una altra
cervesa més, anava dient ella
al cambrer) i després d'un: m'estimes? divertit per part meva, em va
contestar... I t'envejo
sanament, sí, jajajaja.
Enveja sana. Sí. Què vol dir? Que gaudeix amb mi les meves alegries (no
pensa lamadrequeparióalahijadeputaesta mentres em somriu, no) i m'acompanya en
les tristeses (com ahir a la tarda en aquella abraçada plena de plors a les
escales del metro després de dos firmes que canvien la meva vida de dalt a baix).
Genial, pinta bé aquesta enveja.
Fa ben poc un amic, sí, sí, vale, un altre super mega bon amic, estava tot
moix. Jo estava feliç (vaja, com sóc normalment, o com estic, o com intento
estar, o... joder, feliç, punto!) i li vaig trucar per mirar de trobar un dia
per dinar junts. T'he
d'explicar una cosa..., li vaig dir. Tristezas,
no, Núria, por favor. (sí,
sí, ell en castellà i jo sempre en català, fa més de vint-i-sis anys, i sense
putu Tribunal pel mig!). Li vaig dir que no, que era una cosa molt bonica que
m'acabava de passar però que si no estava bé d'ànims jo no li explicava. Qué dices? No soy nada envidioso,
yo, ya puedes contármelo!!!
Novament l'enveja.
Així que en el grup de 'guasà' dels Vips vaig llançar la pregunta: Sabeu
què és l'enveja? L'heu sentida? Algú ha sentit enveja dels vostres 'logrus'?
Pot ser un bon amic un envejós? Es pot ser bona persona sent envejós? Pos clar
que no em van engegar a fer punyetes, vam crear un debat xulo (què passa, el
whatsapp també pot tenir vessant cultural, no?) com són els nostres:
desorganitzats, sense torns, però amb molt de carinyo creuat -així com xinites
entre el pitufo gruñón y la pitufa japi flouer-, divertits, interruptus,
precossus... mmmmm, senzillament genials!
Què vam treure en clar? Que l'enveja fa mal, però a qui la pateix, a qui
descarrega la seva ràbia per no tenir tanta alegria, tanta felicitat, tants
amics, tants diners, o tanta bellesa com el seu amic, o com el seu enemic.
L'enveja et fa deixar de ser tu, et fa copiar la manera de vestir, de parlar,
la manera de viure; l'enveja fa que el teu bloc sigui la còpia d'un altre bloc,
que les teves idees no siguin les pròpies sinó les que has pres a l'original
que enveges. L'enveja et converteix en esclau dels altres, et lliga,
t'anul·la...
Sé que sovint hi ha qui ha sentit enveja de mi. Sembla poc
modest però és cert. Enveja de la meva manera lliure de pensar i viure, de
sentir, de riure i plorar, enveja de la meva feina, la meva família, l'alegria
de la que sempre m'envolto, però sabeu, allò que més il·lusió em fa que, de mi,
desperti l'enveja dels altres és dels amics tant de puta mare que tinc. Sóc una
afortunada amb uns amics increïbles, increïbles, la sort que tinc en aquest
camp, ho sé, pot despertat enveges cruels, salvatges, plenes d'ira, mentre que
a mi, en moments durs com els que ara visc, m'omple de pau, serenor, seguretat,
amor i confiança en el futur, la seva companyia. Gràcies. Gràcies.
(mmmmm a tots, sí, però especialment a quatre persones que, de manera molt
i molt directa, estan 'suportant-me' aquests dies)
dissabte, 6 d’abril del 2013
Em dic...
...que hauria d'escriure tot el que estem vivint aquests dies a casa, per no oblidar-me'n mai. Ho recordaré, ho sé, és clar, però per escriure-ho per poder tenir en el futur, en el moment que vulgui recuperar les emocions que ens envaeixen ara, un dibuix escrit al més acurat possible del dolor, la por, el neguit, la culpa però també l'esperança, la il·lusió, les ganes de...
Em dic, sí, que hauria de descriure el primer moment, la primera necessitat, fa anys, molts anys, i la darrera, fa ben poc. Estaria bé, em dic, que em decidís a fer un retrat de l'ara mateix, per comparar amb el retrat ja fet de l'abans, i poder visualitzar potser així el que vindrà, demà. Un retrat ben sincer, ben sincer...
Sí, em dic que estaria bé prendre nota de totes les dates, els dies, les hores importants que estem vivint. I potser no oblidar les que vam viure, també. Per no filtrar en negatiu, per no filtrar tampoc només en positiu.
Però... passen els dies, la vida és curta, i ara prefereixo viure-la, sentir-la, plorar-la i riure-la que prendre nota de tot. Encara que, em dic, algun dia em sabrà greu no haver-ho fet.
...
Gràcies a tots pel vostre suport.
Tant els que veieu a la Núria muntanya russa de sempre com els qui sou capaços de mirar més enllà.
Gràcies.
...
Aquesta és la única cançó que SEMPRE ha cantat el Miguel. (Potser, em dic, en el fons començo a prendre nota sense adonar-me'n per no oblidar mai què vaig sentir, què vam sentir.)
dissabte, 30 de març del 2013
Desitjos... complerts! (II) - La Jana i la Missy
Si fa un any i mig escrivia sobre el desig complert de l'Aina quan vam anar a 'visitar' l'Hotel Juan Carlos I (ostres, si aleshores no vaig dir de quin hotel es tractava!! :p), ara li toca al desig complert molt recentment de la Jana.
Des que ho recordo... la Jana ha volgut un gat. O un gos. O un gat i un gos.
Mama si us plau, si us plau, jo el cuidaré, un gat, o un gos, jo els donaré el menjar, els netejaré, me n'ocuparé de tot.
Buf, no, no, només em falta això, dos nenes, la casa, la feina, les oposicions, els milers de cursos que sempre faig, el voluntariat, noooooooo. Però però però aquests darrers temps el meu temps d'oci s'ha convertit (gràcies a les retallades, i gràcies a la pau interior -ommmmmmm- que arrosego fa anys) en temps d'oci i puc pintar-lo, decorar-lo, donar-li tonalitats diferents sense cap tipus de pressió així que tampoc és un mal moment per intentar-ho.
A veure per tal de tenir algun animal i no tenir obligacions de les que lliguen molt, hem tingut dos canaris (l'aina em diu ara que eren periquitus). Quan al Nadal vam marxar a esquiar, una setmana, vam dir-li a ma mare que se'n cuidés i els hi vam dur a casa seva. A la tornada li vaig demanar que se'ls quedés que ella tenia terrassa, que a mi m'embrutaven la galeria, que no callaven al matí, que... i sí, la vam convéncer i se'n cuidà ella. Un dia, poc després, vam anar a dinar, tota orgullosa ens deia: Habéis visto lo bien que están? Gorditos, felices, cantaires! Sí, sí, així era. No els vaig enyorar en cap moment, francament, i després de veure'ls allà tan a gustito, menys. El cas és que l'endemà mateix d'aquell dinar (casualitats novament) ma mare em trucava a quarts de nou del matí a la feina: Núria, se ha muerto un canario, se ha muerto. Se ha quedado quietecito y está muerto... A la mitja hora, ja gairebé plorant, em va tornar a trucar: Núria, se ha muerto el otro canario, se ha muerto, se ha quedado como el otro, quieto quieto y está muerto.
Buf!
Uns anys abans havíem adoptat una tortuga. Quin animal més absurd, pobret. Em sap greu de debò, sabeu que sóc voluntària de natura, però... les tortuges! les tortuges a casa no hi pinten res. Ni als llacs artificials dels parcs de Barcelona, que per algun motiu l'ajuntament hi hagut de posar uns rètols demanant que no es deixin anar les tortugues (de Califòrnia, normalment) als estanys dels parcs, ja que trenquen l'hàbitat autòcton. Així que, pobreta meva, li vam donar a la meva neboda que segur segur li donaria l'amor i el carinyo que la tortuga en qüestió es mereixia i a casa meva no trobava.
Més endavant vam tenir una peixera amb dos peixets. Petits (lletjos, per a mi que no suporto els peixos). Un estiu vam marxar de vacances i vam dir a la iaia que els vingués a cuidar. Quan vam tornar-hi un surava a l'aigua, mort, i l'altre havia desaparegut de la peixera. Vam pensar que se l'havia menjat el que surava mort i per això l'havia dinyat. Doncs no, el vam trobar un dies després darrera de l'armari on estava la peixera... s'havia suïcidat, pobra bèstia.
Amb el temps li vaig dir a la Jana que, ja que no era viable tenir un gos a casa, podríem passejar els gossos de la Gossera de Collserola. Hi vam anar, però ella no podia passejar-los perquè era petita i jo i els gossos mai no hem estat amics, així que vam buscar una altra opció, aquesta la faríem però més endavant.
Vam penjar un rètol al costat dels ascensors, a casa: Nena de l'escala de nou anys passeja gossos petits de manera gratuïta. Ningú no ens va trucar.
I... bé, tot arriba. Tot-ar-ri-ba! I dilluns va arribar la Missy. Em van convèncer després de més de deu anys. Però suposo que no va ser això, sinó que vaig saber que ara era el moment, ara és el moment. El psico de la Jana (algun dia us en parlaré) ens va recomanar un gat o un gos per tal que la Jana comencés a habituar-se a les mostres d'afecte (petons, per exemple, la Jana continua sense fer petons a ningú, ningú en absoluto). L'Aina ha crescut molt i podrà fer-se'n càrrec. El jefe en va tenir una, la Minina, i no li ve de nou. A la única que podria fer-li certa recança un gat a casa era a mi... buf, i us asseguro que des del minut zero estic enamorada d'ella.
La Missy té nou mesos, és negra, negra, dolça, mimosa, no sap o no pot miolar i només gemega una mica de tant en tant, és intel·ligent, curiosa com a bona gata, poruga com cal però sobre tot... ja és una més a la família.
Per bé o per mal, tot arriba. I si algú recorda unes paraules meves de fa anys, vaig dir: A casa entrarà un gat quan...
...
Dust in the wind - Kansas
All we do,
crumbles to the ground,
though we refuse to see.
dimarts, 26 de març del 2013
Cinc dones madures i un rap a l'all cremat!
Aviat, el proper 1 d'abril per ser més exactes, farà 21
anys que treballo on treballo. Però però però... durant 9 mesos, el que dura un
embaràs humà, aproximadament, vaig marxar a un altre Departament. Buf. Si em
pregunteu quin record guardo d'aquells mesos... només tinc una resposta: els
pitjors nou mesos laborals de la meva vida laboral. Encara recordo sortir de
casa cap moixa, agafar el metro i començar a plorar només visualitzar la Via
Laietana, i entendre que tan sols cinc-cents metres em separaven del 'meu
calvari particular'.
Sí, és
clar, tenia feina, sí, sí, però em sentia tan humiliada, ninguneada, ignorada
dia a dia en el terreny laboral (i no només, ja que la gent jo crec que
ni s'adonava que darrera d'allò amb cara de 'que hago yo aquí?' hi havia
una persona! buf, quita!) que no podia pensar en 'la sort que tenia' de tenir
feina.
Però,
però, però una que és positiva de mena (que no optimista, ja que les coses
xungues, són xungues les miris per on les miris) va dir-se: vinga, Núria, anem a trobar
la part booooooooooona. Hi deu ser-hi, segur!
I va
aparèixer! Va aparèixer en forma d'Anna. La primera, i única, persona que un
dia es va atansar a mi i em va dir (no sé, tres mesos després d'haver entrat):
Hola, fa poc què hi ets, oi? Vols que fem un cafè?
Buf,
buf, jo a la feina no hi vaig a fer amics. Vaja, ni a la feina ni enlloc, però
les 'amistats' sorgeixen d'allà on menys t'esperes (com els amors) i allò, ja
veieu, allò va ser l'inici d'una llarga amistat, sí, que encara dura.
Vam
fer cafè, després un altre dia, un altre, i no sé com ja érem cinc les noies
(més de quaranta, i ara més cinquanta anys, la majoria) que fèiem no només cafè
sinó que menjàvem 'callos' a l'hora d'esmorzar, els dijous a la Mercè
Vins.
Cinc
marujones, una de cada pare i de cada mare, res a veure, res, però que a dia
d'avui, quan ens trobem totes, potser un cop cada dos anys, o gairebé totes,
cada tres o quatre mesos, o només tres, quinzenalment... continuem admirant la
confiança que ens uneix, sense entrar en els límits que cadascuna ha marcat, i
respectant els pactes tàcits establerts.
Sí,
dissabte passat vam anar a casa d'una de nosaltres a menjar (i beure, i beure) un rap
boníssim a l'all cremat i, vam adonar-nos, un cop més, que tot i no tenir res a
veure, potser només haver estat companyes de feina, tenim molt i molt en comú:
la il·lusió que ens fa retrobar-nos!
...
Curiosament, l'energia, i l'amor, i l'amistat, i la passió, la necessitat, la il·lusió... no es crea ni es destrueix, només es transforma.
diumenge, 24 de febrer del 2013
Sumiquè?
Sí, ho sé, ho sé, mai deixarà de sorprendre'm. Quan ja penso que la tinc apamada, que sé quin serà el seu proper pas, que és més transparent que un llibre obert em ve i em pregunta:
- Nena, nena, tu t'has llegit la trilogia de Grey?
No, no ni penso. M'interessa zero la pseudoliteratura de moda que interessa tothom. No sé si perquè la considero pseudo o perquè agrada tothom. Vaja, que sí, que ja ho sabeu com m'agrada no seguir el ramat (de vegades m'ho he d'imposar perquè ja m'agraden de tant en tant coses que agraden a tothom, però això ja seria una altra història), i menys si el ramat és ampli quant a edats, cercles, grups. Que no, que jo no segueixo (ni ara, ni mai) modes, ni convencions, ni tradicions. No i no.
Així que li vaig contestar:
- No, Esther, no l'he llegit ni em passa pel cap. Ni m'interessa el tema, ni m'interessa la literatura best seller, ni m'interessa una trilogia que pugui agradar tothom. Ja ho saps... però de què va en realitat?
(em coneix, sap perfectament que sóc cul inquiet i m'interessa tot, tot, encara que vagi de distant, de xula, de borde, bah, pura façana!)
- Buf, nena, és una joveneta que per fer-li un favor a una companya li fa una entrevista a un tipus molt ric, molt important, molt...
- Ja, i s'enamoren i viuen feliços i ...
- Que no tia, que ell és un Dominant sexual i l'agafa a ella com a sumissa, i aleshores fa el que vol amb ella i, i ella, no vol però l'estima i...
- Quina tonteria, Esther, si us plau. A qui li pot agradar manar així, i a quina idiota li pot agradar obeir? I més en ple segle XXI i a punt de celebrar-se el 8 de març, dia de la dona treballadora! Joder, ara ve la tontalcul aquesta i, per-amor!, esguerra tot d'anys de lluita d'alliberament de la dona, sempre sotmesa i sempre obligada a...
- Joder, Esther, tia, que és un joc. Vaja, al llibre no és un joc. De fet, ara mateix per a mi el llibre, els llibres, els tres llibres, és clar, me'ls he llegit tots tres per poder opinar amb coneixement de causa... no como otras que yo me sé! Bah, el cas és que el llibre m'ha portat a voler saber més i més, i més. I ara, tia, tia, tia, no t'ho creuràs, tia, tia ara tinc un esclau!
- Què tens què???
- Un esclau, un esclau és com un sumís però 24/7.
- 24/7 què? Li fa 24 cm la polla? O li fa 7 i quan trempa li puja a 24?
- Estàs tonta tia, escolta, escolta i calla, vinga, beu i escolta tia plom!
I aleshores l'Esther es deixà anar del tot:
Tot va començar amb la trilogia aquesta, ja saps que -no tan snob com tu- però que també jo sóc molt incrèdula amb aquestes històries, així que tot just vaig veure de què anava el tema vaig voler navegar per la xarxa, però de debò, de debò, amb pàgines bdsm, amb blocs d'esclaus i sumissos (passando de buscar sumisses, si jo vull ser alguna cosa és Ama, tia, Dómina, jo mano, i ell que obeeixi, per tenir qui em mani ja en tinc prou amb el meu jefe, l'idiota aquell; o la idiota de la meva cunyada; buf, i la plom de la monitora de spinning, un puntito más, un puntito más, calla mema!).
Núria, és tot un món, tot un altre món. No m'ho podia creure, està ple de gent culta, intel·ligent, divertida, guapíssima, amb pasta, però també gent molt inquieta que està avorrida de la seva rutina sexual, gent que vol ser capaç de fer realitat les fantasies sexuals sense que ningú es rigui d'ella. Tia, estic tan feliç! El cas és que no sé ni com vaig contactar, no, no, va contactar ell amb mi, un noiet la mar de maco, buf, guapo, atractiu, amb un cos pa flipar, sí, sí, abans que m'ho preguntis, bastant més jove que jo, i sobretot disposat a ajudar-me perquè jo entri en aquest món que sempre m'he negat, jo què sé por, neguits, dubtes.
Tia només fa un mes que estem junts i estic alucinada, alucinada. Qualsevol cosa que puguis pensar, qualsevol cosa, així és. Puc ser jo, jo realment, puc manar, enfadar-me, renyar-lo, alliçonar-lo, castigar-lo, humiliar-lo com a persona, com a home, com a company... sabent que tots dos sabem que és un joc. Un putu joc on estem més que implicats. Mai m'ho hauria imaginat! I ell, és un amor. Un amor. Com jo sóc novata absolutament m'està ajudant molt però fora del paper. Vull dir, quan sóc la Senyora, sóc la senyora, però quan sóc l'Esther, em diu coses que em serveixen per no confondre'm, perquè vegi que per ell també és un joc (ep, un joc però seriós, és com si representéssim una obra de teatre però en què tots dos creguéssim, vaja, creiem, molt en el paper que hem triat, perquè l'hem triat, el tenim a les venes, al cervell, a les mans, a la boca, és dins nostres aquest paper, aquest rol)... M'entens, Núria?
Jo, després de tota la seva explicació, que ara us he resumit, és clar, ja m'havia begut tres cerveses, naturalment en silenci, quan l'Esther diu que vol parlar i que callis (ara ho entenc, òstia) surt la Dòmina que hi ha dins seu!
- Mira, Esther, si tu estàs feliç, i dono fe que així t'hi veig ara mateix, jo estic feliç. Mentre no us emparanoeieu i us dediqueu a ostiar-vos de debò, a clavar-vos ganivets i coses d'aquestes...
- Núria, coi, què no has entès que no és més que un rol! Un rol! Tu coneixes molts autors de novel·la negra que es dediquin a assassinar, o a planejar robatoris en realitat, o a entrar al Pentàgon!? A què no? Pues eso.
En fi, vam continuar bevent, menjant còctel de fruits secs, i xerrant... i sí, no us puc dir una altra cosa, aquest món del que em parla, em sembla força interessant. De moment ja fa un parell de dies que estic devorant el Manual que em va passar.
Buf, quina por més morbosament deliciosa!
...................................................................................................................................................................
Perquè crec que totes i cadascuna de les nostres fantasies, sexuals o no, s'inicien (i sovint les matem també) en la infància, us deixo un dels meus programes d'aleshores.
dissabte, 9 de febrer del 2013
Un Any
Un any, 12 mesos.
52 setmanes.
Un any, 365 dies (366 si és de traspàs).
525.600 minuts.
Són 4 les estacions que, tot i que cada cop menys marcades, gaudim en un any.
En un any podem fer fins a 4 tallers trimestrals d'anglès. O fer 3 cursos quadrimestrals d'italià.
Les ungles de les mans ens creixaran vora de 50 mm; les dels peus la quarta part.
Aquest mateix any el cabell ens haurà crescut 15 cms.
La població va augmentar el darrer any natural, a Catalunya, en 31.290 persones.
No em cal pensar, ni buscar dades. Sé què puc arribar a fer en un any: aniré a esquiar uns vuit dies, deu vegades al cinema, llegiré una quarentena de llibres i canviaré de parer més de dues-centes vegades sobre les coses més simples. En un any començaré dos cops la dieta, beuré més del compte un mínim de tres cops i aniré més de tres-cents cops al gimnàs. Sis vegades aniré a la perruqueria i quatre vegades a fer-me un tractament d'estètica (mans, peus, cara).
En un any poden passar moltes coses. Moltes. Jo ara només en tinc una, al cap.
dissabte, 2 de febrer del 2013
No puc deixar de pensar en tu...
La cançó és d'en Serrat, però aquest increïble moment, inesperat, inimaginat mereixia la versió d'en Sabina, oi?
dimarts, 29 de gener del 2013
Daltabaix
De vegades cal un daltabaix, inesperat, per entendre com és d'important en la nostra vida aquella persona.
Així ha estat i, ara, després de molts plors i silencis, tots dos saben com s'estimen. I com n'estan d'enamorats, tants i tants anys després.
Fa pocs mesos, un dia, ella em va dir: 'Si no fos protagonista d'aquesta història meravellosa, estaria ben gelosa del seu amor'.
I, sincerament, jo penso el mateix, sovint jo mateixa els envejo i admiro a parts iguals.
...
I darrerament encara més: en tants anys mai els he vist tan segurs del que senten l'un per l'altra, malgrat tot, escampant alegria i rialles per on passen.
...
'T'estimo' -li diu ella-.
'I jo a tu' - contesta ell com si no s'atrevís a repetir el verb i només estigués preparat per aquestes paraules: 'I jo a tu'.
...
No tenen pressa, cap pressa, tenen mitja vida, encara, per davant.
diumenge, 27 de gener del 2013
Piezas de un mismo Puzzle
Las piezas en un puzzle encajan precisamente porque son opuestas: una de ellas debe tener un saliente que tenga la misma forma y medida que el agujero de otra pieza del mismo puzzle. Pero no solo eso sino que es importante que el color, o colores, coincidan.
Es dificil encontrar las piezas que formen pareja? Bueno, si no nos empeñamos en que a la primera encajen, no, no es dificil. Por supuesto, por más que nos esforcemos, si no se complementan, no serán pareja. Lo queramos o no. Para ello, lo mejor es tener paciencia, buena música, sentido del humor, agradecer el error para encontrar el acierto y no darnos por vencidos fácilmente.
Para empezar, hay una única manera de clasificar el tú sí, tú no? Sí y no. Si tienes paciencia y quieres, a simple vista puedes descartar las que no, pero también formando montoncitos con las que quizás sí. Eso ya, creo que es libre albedrío. No hay una única manera para iniciarse en el mundo del encaje de piezas de puzzle. Es más, a veces se empieza cuando ni tan siquiera se había empezado a pensar que se deseaba hacer un puzzle.
Los bordes. Hablo de los bordes de ese puzzle concreto, nuevo, normalmente, no siempre, si desconocemos totalmente el interior, nos fijamos en el exterior, en los bordes, para descartar piezas. De esta manera tendremos una base asegurada y ya el interior es cuestión de irlo definiendo, descubriendo poco a poco.
Fíjemonos, para el interior, si son alargadas, las piezas, o más bien cuadradas, en la mayoría de ocasiones esto será un factor seguro de acierto en el ensamblaje; así, tal y como he dicho antes, también el color, la forma exterior -complementaria- y las lineas o marcas que conformarán el dibujo.
Buf, como todo puzzle, y como este mismo escrito, no es tarea fácil. Avanzaremos y retrocederemos en las normas que nos vayamos marcando. Un día podemos ponernos en la labor durante media hora y, otro día, pasarnos la tarde entera, olvidándonos del mundo exterior; de olvidanors del puzzle por un tiempo no debemos temer, tampoco, que tras la ausencia el puzzle vaya a desaparecer, no, no, allí estará a nuestra vuelta, por supuesto.
Estaba yo pensando, hace años que tengo una pieza de puzzle como compañero de viaje. Se me haría muy dificil el día a día sin él, complementa mis dudas y miedos, y yo hago lo mismo con los suyos y, aunque en muchas, muchas ocasiones seamos polos opuestos: Encajamos a la perfección.
Y bueno, aunque lo sabes de sobras, Gracias, Puzzle, te quiero!
...
Por cierto, hay canciones que también pueden formar piezas de un mismo puzzle, parece que se contradigan, pero no, se complementan (como los refranes, uno para cada dolencia, incluso para la opuesta: No por mucho madrugar, amanece más temprano y A quien madruga, Dios le ayuda):
Aquí os dejo dos ejemplos...
Aquí os dejo dos ejemplos...
Inicio y Fin de un mismo amor
SIN DOCUMENTOS - LOS RODRIGUEZ
YA ME OLVIDÉ DE TI - LOS SECRETOS
dijous, 24 de gener del 2013
Eppur si muove
La casa en flames (paràbola de Buda)
Bertolt Brecht
(extracte)
No fa molt temps vaig veure una casa que cremava. El seu sostre era ja pastura de les flames. A l'atansar-me, vaig advertir que encara havia gent en el seu interior. Vaig anar a la porta i els vaig cridar que el sostre estava cremant, incitant-los que sortissin ràpidament. Però aquella gent no semblava tenir pressa. Un va preguntar, mentre el foc cremava les seves celles, quin temps feia fora; si plovia, si no feia vent i altres coses semblants. Sense respondre, vaig tornar a sortir. Aquesta gent, vaig pensar, ha de cremar abans que acabi amb les seves preguntes. Veritablement, amics, a qui el terra no li cremi en els peus fins al punt de desitjar gustosament canviar de lloc, res he de dir-li.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Ahir vaig sopar amb l'Esther, estava 'destrossada', s'havia acabat la relació, la darrera relació, la que havia de ser la definitiva (vaja, com cada una de les prop de vint que li he conegut).
Quan em va trucar em va explicar que havia dit prou ella, ell, tots dos a parts iguals o... no sé, encara no ho tinc gaire clar. I el motiu? Doncs... buf, tampoc.
Quan em va trucar em va explicar que havia dit prou ella, ell, tots dos a parts iguals o... no sé, encara no ho tinc gaire clar. I el motiu? Doncs... buf, tampoc.
Mentres fèiem una copa abans de sopar, a la terrassa del restaurant, ella plorava i plorava, però en un moment donat va dir que prou, que no passava res, que estava bé, que l'oblidaria de seguida.
Així, mentres s'encenia la cinquena cigarreta en poc més de mitja hora, tota enèrgica com és ella quan vol, va tòrcer el gest i va començar a parlar amb ràbia, una ràbia acumulada durant mesos (o potser només un parell de dies, que amb ella mai se sap):
- Si és que era insuportable, no sé què vaig veure en ell: egoista, gelós, possessiu, negatiu. Sempre qüestionant el que jo deia, o pensava. Pols oposats, érem. Com la nit i el dia. Ell, conservador i molt tradicional quant a les festes, les celebracions. Buf, familiar, de dinars de diumenge. Masclista fins al moll de l'os, intolerant, pagat d'ell mateix. Apalancat, sempre de mal humor, incapaç d'acceptar cap opinió diferent a la seva, ni de donar les gràcies o disculpar-se, perquè és clar, ell mai s'equivocava. Intransigent, tossut, obstinat en què canviar la manera de veure el món és impossible i no val la pena ni intentar-ho. Dràstic, taxant. I...
- Vaja, no m'havies dit tot això d'ell...
- Clar, perquè estava cega, cega. Ara en canvi sóc objectiva, sé que he guanyat llibertat, tranquil·litat, independència. Sí, sí, és el millor que va poder fer deixar la relació.
- Ah, pensava que havies estat tu per tot el que m'estàs dient...
- Bé, sí, vaja, no, va ser ell. Jo ho hauria fet, no et pensis, segur que un dia, jo, sí, bé, segur que si ell no hagués dit que jo havia canviat, que m'havia engreixat, que estava histèrica darrerament, segurament jo... Núriaaaaaaaaaaaaaaaa -va dir-me mentres començava novament a plorar, tot i que ara no semblava que fos per ràbia- Núriaaaaaa... el trobo tant a faltar, tant, tant... jo només vull que torni amb mi, que m'estimi, que no em deixi mai, que que que si no ho fa jo 'em moriré d'amor'. L'estimo tant, Núria, taaaaaaaaant... (i més plors).
En fi, oi, cadascú és lliure per triar com viure, o com morir, faltaria més!
Així, mentres s'encenia la cinquena cigarreta en poc més de mitja hora, tota enèrgica com és ella quan vol, va tòrcer el gest i va començar a parlar amb ràbia, una ràbia acumulada durant mesos (o potser només un parell de dies, que amb ella mai se sap):
- Si és que era insuportable, no sé què vaig veure en ell: egoista, gelós, possessiu, negatiu. Sempre qüestionant el que jo deia, o pensava. Pols oposats, érem. Com la nit i el dia. Ell, conservador i molt tradicional quant a les festes, les celebracions. Buf, familiar, de dinars de diumenge. Masclista fins al moll de l'os, intolerant, pagat d'ell mateix. Apalancat, sempre de mal humor, incapaç d'acceptar cap opinió diferent a la seva, ni de donar les gràcies o disculpar-se, perquè és clar, ell mai s'equivocava. Intransigent, tossut, obstinat en què canviar la manera de veure el món és impossible i no val la pena ni intentar-ho. Dràstic, taxant. I...
- Vaja, no m'havies dit tot això d'ell...
- Clar, perquè estava cega, cega. Ara en canvi sóc objectiva, sé que he guanyat llibertat, tranquil·litat, independència. Sí, sí, és el millor que va poder fer deixar la relació.
- Ah, pensava que havies estat tu per tot el que m'estàs dient...
- Bé, sí, vaja, no, va ser ell. Jo ho hauria fet, no et pensis, segur que un dia, jo, sí, bé, segur que si ell no hagués dit que jo havia canviat, que m'havia engreixat, que estava histèrica darrerament, segurament jo... Núriaaaaaaaaaaaaaaaa -va dir-me mentres començava novament a plorar, tot i que ara no semblava que fos per ràbia- Núriaaaaaa... el trobo tant a faltar, tant, tant... jo només vull que torni amb mi, que m'estimi, que no em deixi mai, que que que si no ho fa jo 'em moriré d'amor'. L'estimo tant, Núria, taaaaaaaaant... (i més plors).
En fi, oi, cadascú és lliure per triar com viure, o com morir, faltaria més!
dimecres, 23 de gener del 2013
Réquiem
dimecres, 23 / gener / 2013 12:01
Me gustaría que este dolor fuera una camisa, o un pañuelo al cuello, y poder desprenderme de él como si fuera un complemento más -ajeno a mi-.
No sentirlo apretando, como sabe hacerlo - con nudo fuerte -, mis entrañas; ahogando mi alma por el peso de tanto amor, como una losa ahora.
Desearía volver atrás en el tiempo y que la coraza fuera - aún -, más sólida.
Construyendo un muro fuerte, inquebrantable, donde solo las caricias, los besos, los sueños dulces encontraran rendijas por las que colarse. Y mirar por encima de él, calculando la altura, la caída, analizando en perspectiva el otro lado, sabiendo prepararme -de antemano, sin sorpresas- para la dura batalla.
Ser capaz de no actuar, de no pensar, de situarme en un stand by, -momentáneo, necesario- disfrutando.
(Sin más -solo eso-)
Pero ahora, -justo ahora- es demasiado tarde...
(Vaya este Réquiem, el mejor, por ese trozo de alma que vuela sin rumbo pero que encontrará, como siempre, el camino de vuelta a casa)
divendres, 18 de gener del 2013
Sèries I
M'agrada mirar sèries. No les miro de la tele, és ben estrany que jo miri la tele. Que no, que no, que no és per ser frikie, és perquè no tinc paciència. Vaja, que a mi m'agrada fer i desfer quan a mi em ve de gust, i amb la televisió, ella mana. Ella decideix quan emeten tal o tal sèrie, tal o tal pel·lícula, quan tallen pels anuncis, quan canvien la programació, quan... Que no, que no miro la tele.
(Sí, l'Arús el segueixo, però això ja és una història que ve de lluny, de molt lluny, de quan l'Arús con leche, us enrecordeu? si es podia dir que jo anava a la feina per sentir la ràdio de 8 a 10 del matí!! Sí, sí, i quan van deixar de fer-ho vaig trucar a l'emissora: Oigaaaaaaaaaaaaameló, per què, per què, tant bé com la meva companya Loli i jo ens ho passavem!!! No us n'he parlat mai d'ella, crec. És una de les companyes amb qui millor m'he entés. Ens assemblaven tant com un ou a una castanya, podeu pujar-hi de peus, ella rossa rossa tenyida, de l'Hospi, d'FP, que ni llegia ni l'interessava llegir, però amb qui teniem un feeling a la feina per flipar. Total, a casa seva no parlaven el català, sons pares ni tenien sintonitzada TV3: Paquè -deien- si no lo entendemos!' Quan es va quedar embarassada, poc després que jo de l'Aina, el nen va néixer abans d'hora. Tant abans d'hora que no tenien ni nom per ell. La meva Aina havia de ser un noi, sí, mira, jo pensava que era un noi, i com sempre havia dit que si mai tenia un fill volia que fos tant tant tant com el Biel Durán, vaig dir-me: 'quan tingui un fill es dirà Biel'. Però no, calla, que va ser una nena, ostiaaaaaaaaaaaaaa, i ara què, eh, no tinc nom de nena, jo, i vaig dir-me doncs si havia de dir-se Biel, nom de Ses Illes, que es digui Aina, nom de Ses Illes. I li vam dir Aina. Total, tornem enrera, quan va néixer, abans d'hora, el fill de la Loli i el Jóse -sí, Jóse amb la tònica a l'O- sense nom i ella em va trucar, jo li vaig dir: 'Tia, por fa porfa, ponle Biel' i ella li va posar Biel. Clar, el primer Biel al seu barri, i sa mare, la que mai no havia sintonitzat TV3 total paquè pa no entenderlo, va dir: Bié, yeso qués? Doncs eso, la Loli i jo réiem als matins escoltant l'Arús con leche, réiem i treballavem a molt i molt bon ritme, us ho ben juro... A què venia tot això?)
Però les séries me les baixo, les miro quan vull, si planxo, quan em depil·lo, si endreço la cuina o cuso. Les miro si mandrejo i si sóc al llit però 'ante todo': Mano jo. Em baixo un capítol i jo decideixo quan el miro i, si vull tallar a la meitat, ho faig, què passa?
Genial.
Un gran invent...
Sí, bé, un gran invent ara, però la primera, ja de gran, a què em vaig enganxar, a Urgencias -ER- (de petita, com gairebé tothom, vaig passar per Heidi, Marco, la Pippi, després ja Los Hombres de Harreslson -TJ, al tejado! Lisitaaaaaaaaaaaaaaaaa-, Starky & Hutch -recordeu Silver lady?-, Los ángeles de Charlie -jo la Farran, pos claro-, Vacaciones en el mar, i més endavant, Anillos de Oro -ai, ese Imanol-, Cristal -lalalala-...) no me la podia 'baixar' i jo no manava, vaja, no del tot!
Buf, però us en parlaré un altre dia, ara tinc son i demà matino...
(Sí, l'Arús el segueixo, però això ja és una història que ve de lluny, de molt lluny, de quan l'Arús con leche, us enrecordeu? si es podia dir que jo anava a la feina per sentir la ràdio de 8 a 10 del matí!! Sí, sí, i quan van deixar de fer-ho vaig trucar a l'emissora: Oigaaaaaaaaaaaaameló, per què, per què, tant bé com la meva companya Loli i jo ens ho passavem!!! No us n'he parlat mai d'ella, crec. És una de les companyes amb qui millor m'he entés. Ens assemblaven tant com un ou a una castanya, podeu pujar-hi de peus, ella rossa rossa tenyida, de l'Hospi, d'FP, que ni llegia ni l'interessava llegir, però amb qui teniem un feeling a la feina per flipar. Total, a casa seva no parlaven el català, sons pares ni tenien sintonitzada TV3: Paquè -deien- si no lo entendemos!' Quan es va quedar embarassada, poc després que jo de l'Aina, el nen va néixer abans d'hora. Tant abans d'hora que no tenien ni nom per ell. La meva Aina havia de ser un noi, sí, mira, jo pensava que era un noi, i com sempre havia dit que si mai tenia un fill volia que fos tant tant tant com el Biel Durán, vaig dir-me: 'quan tingui un fill es dirà Biel'. Però no, calla, que va ser una nena, ostiaaaaaaaaaaaaaa, i ara què, eh, no tinc nom de nena, jo, i vaig dir-me doncs si havia de dir-se Biel, nom de Ses Illes, que es digui Aina, nom de Ses Illes. I li vam dir Aina. Total, tornem enrera, quan va néixer, abans d'hora, el fill de la Loli i el Jóse -sí, Jóse amb la tònica a l'O- sense nom i ella em va trucar, jo li vaig dir: 'Tia, por fa porfa, ponle Biel' i ella li va posar Biel. Clar, el primer Biel al seu barri, i sa mare, la que mai no havia sintonitzat TV3 total paquè pa no entenderlo, va dir: Bié, yeso qués? Doncs eso, la Loli i jo réiem als matins escoltant l'Arús con leche, réiem i treballavem a molt i molt bon ritme, us ho ben juro... A què venia tot això?)
Però les séries me les baixo, les miro quan vull, si planxo, quan em depil·lo, si endreço la cuina o cuso. Les miro si mandrejo i si sóc al llit però 'ante todo': Mano jo. Em baixo un capítol i jo decideixo quan el miro i, si vull tallar a la meitat, ho faig, què passa?
Genial.
Un gran invent...
Sí, bé, un gran invent ara, però la primera, ja de gran, a què em vaig enganxar, a Urgencias -ER- (de petita, com gairebé tothom, vaig passar per Heidi, Marco, la Pippi, després ja Los Hombres de Harreslson -TJ, al tejado! Lisitaaaaaaaaaaaaaaaaa-, Starky & Hutch -recordeu Silver lady?-, Los ángeles de Charlie -jo la Farran, pos claro-, Vacaciones en el mar, i més endavant, Anillos de Oro -ai, ese Imanol-, Cristal -lalalala-...) no me la podia 'baixar' i jo no manava, vaja, no del tot!
Buf, però us en parlaré un altre dia, ara tinc son i demà matino...
dimecres, 9 de gener del 2013
Llibres 2013
2013
1 - El bolígrafo de gel verde - Eloy Moreno
(biblioteca i ebook)
Sé, pel que he llegit, i perquè ell està ben orgullós d'haver-ho aconseguit, que va patir i lluitar perquè es conegués la seva novel·la i perquè li acabessin editant, però però a mi no m'ha interessat gaire, gens, ben poc.
Per què? Doncs la prosa no em feia el pes, les frases sovint eren ben cómodes i previsibles (em recordaven cançons d'un grup que no diré), i he trobat alguns error de temps (odio els errors de temps, en cinema i en novel·les... segur que no es diuen errors de temps, que tenen un altre nom, però com el desconec, el nom, els anomeno així!).
El que sí us puc dir és que me'l vaig deixar, era de la biblio, a casa de mons pares el dia 'gloriós' de Sant Esteve i com sabia que trigaria a tornar-hi (lalalala) me'l vaig acabar de llegir descarregant-lo d'internet.
En fi. Primer llibre de l'any.
2 - Manual para desenamorarse - Chiquinquirá Balndón Montes
(ebook)
Lo que me temía, l'enamorament (no parlo d'amor) no és més que una mania, obsessió, addicció i com a tal cal tractar-lo per superar la síndrome d'abstinència quan es trenca la relació.
Estoy en ello, llegint-lo, vull dir.
Llegit, ai l'amor!!
No em quedo amb tot, vaja, normal, però sí amb més d'un apunt interessant.
6 - Dame placer - Flavia Company
(biblioteca)
Crec que d'ella només me n'he llegit un. I no ho tinc gaire clar.
Amor lèsbic (goita!). Quan es pateix, quan s'embogeix, quan es converteix en una obsessió tant és de quin amor parlem, oi?
7 - Una història immoral - Víctor Alexandre
(biblioteca)
És evident que cada dia sóc més crítica? exigent? no ho sé, però trobo pegues a totes les lectures que faig (i teatres on vaig, i pelis que miro, i...). En aquesta història, curiosa, hi ha coses no inversemblants, no, sinó més que inversemblants. Però accepto, són errors en què podem caure sense adonar-nos. O no, o només és que no hi hem parat prou atenció (sí, com exemple: si la vostra parella fos convidada -sense que ho vosaltres ho sabéssiu- a tenir sexe amb vosaltres mentres teniu els ulls embenats... sabrieu que és ella?... ep, parlem de 25 anys de relació! Amos hombre!).
8 - The Mistress Manual - Mistress Lorelei
(ebook)
Apassionant per a qui vulgui introduir-se en el món de la Dominació/Sumissió. Un gust de lectura per entendre els rols (i deixeu-vos de mentides com les que es diuen a Grey).
9 - Gente Tóxica - Bernardo Stamateas
(biblioteca)
Ains, quina ràbia anar trobant exemples de 'gente tóxica' entre qui ens envolten.. Llegint!
10 - Kitchen - Banana Yoshimoto
Últimament no em puc concentrar, en res. Ni en la lectura. Sé que això serà així un temps més. Però cal, és necessari, i no deixaré a mitges el camí iniciat.
Llibre 'prestat' pel cuiner més meravellós del món! (i no només)
11- El embarazo de mi hermana de Yoko Ogawa (B)
Vaja, no m'ha entrat, o sóc jo que estic fora de mi, o...
12 - El divorci explicat als nostres fills - Patricia Lucas i Stéphane Leroy (B)
:_(
13 - Separar-se sense esquerdes - Félix López-Sánchez (B)
Sí, ho estem fent bé. Molt bé. Ens estimem i les estimem però... per què el dolor és tan dolorós, tan trist, tan fondo...?
14- La manipulación. La perversidad del pequeño poder - Núria Mata (B)
Sí, segur, he manipulat conscientment. Però el més greu, o gairebé tan greu, és que he permès que em manipulessin.
1 - El bolígrafo de gel verde - Eloy Moreno
(biblioteca i ebook)
Sé, pel que he llegit, i perquè ell està ben orgullós d'haver-ho aconseguit, que va patir i lluitar perquè es conegués la seva novel·la i perquè li acabessin editant, però però a mi no m'ha interessat gaire, gens, ben poc.
Per què? Doncs la prosa no em feia el pes, les frases sovint eren ben cómodes i previsibles (em recordaven cançons d'un grup que no diré), i he trobat alguns error de temps (odio els errors de temps, en cinema i en novel·les... segur que no es diuen errors de temps, que tenen un altre nom, però com el desconec, el nom, els anomeno així!).
El que sí us puc dir és que me'l vaig deixar, era de la biblio, a casa de mons pares el dia 'gloriós' de Sant Esteve i com sabia que trigaria a tornar-hi (lalalala) me'l vaig acabar de llegir descarregant-lo d'internet.
En fi. Primer llibre de l'any.
2 - Manual para desenamorarse - Chiquinquirá Balndón Montes
(ebook)
Lo que me temía, l'enamorament (no parlo d'amor) no és més que una mania, obsessió, addicció i com a tal cal tractar-lo per superar la síndrome d'abstinència quan es trenca la relació.
Estoy en ello, llegint-lo, vull dir.
Llegit, ai l'amor!!
(però fa mal, i el mal és dolorós, fort, profund, escletxador, com una daga carregada de força, d'odi, de records, de... i el pitjor de tot és com arribes a enyorar, fins i tot els moments en què la relació era tan dolorosa com el dolor que deixa en acabar-se)
3 - KINSHU / Tapiz de otoño - Teru Miyamoto
(biblioteca)
Una altra novel·la d'autor japonès. És curiós perquè no m'atrau de manera especial la cultura japonesa, ni el país en si, i tanmateix sento un gran interès per la societat que la forma. Per la seva manera, ben curiosa a parer meu, és clar, de viure la vida, de viure el dia a dia, d'estimar, de gaudir de l'oci, de... morir.
No hem de descartar mai els 'altres punts de vista' sobre el mateix fet. O com mirar un mateix fet des de dues vessants.
Avui, la Gin, me n'ha donat una lliçó. Vaja, i fa dos dies me'n va donar una altra arran de l'estampida d'un amic virtual meu. Gràcies.
4 - El tiempo mientras tanto - Carmen Amoraga
(ebook)
Segon llibre que llegeixo d'ella. En té més? No en sé res de nada. De moment, vaja.
Qualsevol patiment relacionat amb un fill fa que relativitzi la resta, qualsevol tema que m'envolti. Sí, fill o nebot.
Tot té un per què a la vida.
5 - Contigo, pero sin ti - Xavier Guix
(biblioteca)
No hem de descartar mai els 'altres punts de vista' sobre el mateix fet. O com mirar un mateix fet des de dues vessants.
Avui, la Gin, me n'ha donat una lliçó. Vaja, i fa dos dies me'n va donar una altra arran de l'estampida d'un amic virtual meu. Gràcies.
4 - El tiempo mientras tanto - Carmen Amoraga
(ebook)
Segon llibre que llegeixo d'ella. En té més? No en sé res de nada. De moment, vaja.
Qualsevol patiment relacionat amb un fill fa que relativitzi la resta, qualsevol tema que m'envolti. Sí, fill o nebot.
Tot té un per què a la vida.
5 - Contigo, pero sin ti - Xavier Guix
(biblioteca)
No em quedo amb tot, vaja, normal, però sí amb més d'un apunt interessant.
6 - Dame placer - Flavia Company
(biblioteca)
Crec que d'ella només me n'he llegit un. I no ho tinc gaire clar.
Amor lèsbic (goita!). Quan es pateix, quan s'embogeix, quan es converteix en una obsessió tant és de quin amor parlem, oi?
7 - Una història immoral - Víctor Alexandre
(biblioteca)
És evident que cada dia sóc més crítica? exigent? no ho sé, però trobo pegues a totes les lectures que faig (i teatres on vaig, i pelis que miro, i...). En aquesta història, curiosa, hi ha coses no inversemblants, no, sinó més que inversemblants. Però accepto, són errors en què podem caure sense adonar-nos. O no, o només és que no hi hem parat prou atenció (sí, com exemple: si la vostra parella fos convidada -sense que ho vosaltres ho sabéssiu- a tenir sexe amb vosaltres mentres teniu els ulls embenats... sabrieu que és ella?... ep, parlem de 25 anys de relació! Amos hombre!).
8 - The Mistress Manual - Mistress Lorelei
(ebook)
Apassionant per a qui vulgui introduir-se en el món de la Dominació/Sumissió. Un gust de lectura per entendre els rols (i deixeu-vos de mentides com les que es diuen a Grey).
9 - Gente Tóxica - Bernardo Stamateas
(biblioteca)
Ains, quina ràbia anar trobant exemples de 'gente tóxica' entre qui ens envolten.. Llegint!
10 - Kitchen - Banana Yoshimoto
Últimament no em puc concentrar, en res. Ni en la lectura. Sé que això serà així un temps més. Però cal, és necessari, i no deixaré a mitges el camí iniciat.
Llibre 'prestat' pel cuiner més meravellós del món! (i no només)
11- El embarazo de mi hermana de Yoko Ogawa (B)
Vaja, no m'ha entrat, o sóc jo que estic fora de mi, o...
12 - El divorci explicat als nostres fills - Patricia Lucas i Stéphane Leroy (B)
:_(
13 - Separar-se sense esquerdes - Félix López-Sánchez (B)
Sí, ho estem fent bé. Molt bé. Ens estimem i les estimem però... per què el dolor és tan dolorós, tan trist, tan fondo...?
14- La manipulación. La perversidad del pequeño poder - Núria Mata (B)
Sí, segur, he manipulat conscientment. Però el més greu, o gairebé tan greu, és que he permès que em manipulessin.
15 - El mar - John Banville (B)
Per a mi representa el 'tornar' a la normalitat, no, a la possibilitat de normalitat. La necessito. I llegir és un bon inici. Ser capaç de tornar a llegir.
El final, inesperat. Però no m'ha dit gaire. Massa exigent o manca de concentració (que interpreto com a poc interés).
Buf.
16 - Una mochila para el Universo - Elsa Punset (B)
Què passa? Sí, em dic NPV i de tant en tant llegeixo autors mediàtics.
17 - Capsa sorpresa - Sergi Santjoan (B)
Ben curiós. Realment me'l vaig començar sense gaire il·lusió (confiança?) però el plantejament és molt interessant, i el final...
18 - Mal de piedras - Milena Agus (B)
Crec que és el primer que em llegeixo de Siruela, Nuevos tiempos i bé, vale, sí, ho reconec, va ser per això que el vaig agafar de la biblioteca.
Impossible saber què passa per l'interior (del cap, del cor) de qui no ens molestem en voler conèixer...
19 - Jezabel - Irène Némirovsky (B)
No n'he llegit mai cap, d'ella. Mmmmmmmmmmm... delicioses descripcions. Sí, i una història que enganxa.
20 - Volver - Toni Morrisson (B)
Feia molts anys que no havia llegit res d'ella, autora mediàtica, m'ha tornat a dir el Marc. Bah!
Corea, Afganistà, Vietnam... tant és, tant és. Miserables, misèria, pobres d'esperit...
21 - El misterio de todos los días - Clara Sánchez (B)
No m'ha interessat gens, curiosament no he deixat de llegir-lo. És grave, doctor?
22 - Avui faig 40 anys - Bel Mateu Bernabé (B)
Autoedició d'una noia amb ganes de veure publicades les seves 'històries diàries'.
23 - Los límites del amor - Walter Riso (E)
Llegir Riso sempre és interessant. Tot i que, pecant d'agosarada... hi ha moments en què penso, realment viu a la Barcelona del segle XXI?
24 - No te lo tomes de forma personal - Bärbel Wardetzki (Regal a l'Aina)
Subratlladíssim. L'he disfrutat molt. M'ha fet pensar, m'ha fet fins i tot actuar, prendre decisions postergades, m'ha ajudat a creure -mica en mica- novament en mi.
Sí, m'ha ajudat a entendre persones, actuacions de persones amb qui en algun moment he tingut relació, a entendre per què algú vol ofendre, fer mal, conscientment, per què algú fa el paper de víctima (manipulant) tota la seva vida.
(VEU EN OFF: començo a tenir una llarga relació de llibres 'pendents de llegir', em penso que -per pura comoditat- obriré un escrit per poder-los tenir presents i a mà, el bloc és meu, oi?, no t'he de demanar pas permís, o sí?)
25 - El sentimiento de culpa - Laura Rojas-Marcos
La culpa ens pot arribar a dominar de manera que siguem titelles a les seves garres...
26 - Palmeras en la nieve - Luz Gabás
Una trama familiar de les que m'agraden a mig camí entre Passolobino (Aragó) i Fernando Poo (Guinea Equatorial)...
27 - La gramática del amor - Rocío Carmona
Per què no un de novela juvenil?? Porto un any tant i tant alternatiu que...
28 - El pianista del guetto de Varsovia - Wladyslaw Szpilman
I tot va ser real, en ple segle XX, a l'Alemània més avançada possible.
29 - La mujer es una isla - Audur Ava Olafsdottir
Novel·la islandesa, preparem un viatge a Islàndia? M'agrada el que diu, com ho diu. M'hi identifico amb aquesta protagonista excèntrica que no sap què vol, que tampoc busca, però que no vol renunciar a... ser feliç!? viure?
30 - Nubes de ketchup - Annabel Pitcher
Novel·la juvenil novament?
31 - A la luz del día - C.P. Cavafis
32 - Algo ha pasado - Joseph Heller
Llegeixo molt a poc a poc, compartir lectura, com he fet amb aquesta (tot i que ell ja ha acabat) és xulo. Tot i que no acostumo a compartir ni lectures, ni cinemes, ni oci en general...
32 - El anillo de Irina - Care Santos
O com endinsar-te en la literatura russa.
33 - N.P. - Banana Yoshimoto
El Marc va alucinar quan li vaig explicar per què aquest i no un altre (tot i saber como m'agrada la literatura japonesa actual)...
34 - Lejos de Toledo - Angel Wagenstein
Tenia moltes ganes de llegir-lo. És curiós, aquest llibre ha marcat el final. O no...
35 - cuestión de elegancia - Katlheen Tessaro
Buscava una lectura senzilla, tranquil·la... i això he tingut. Amb més d'un somriure.
36 - Juego y distracción - James Slater
Descrivint que és gerundi... de moment. Llàstima, prometia, però ha quedat en això, en promesa.
37 - La hija del Este - Clara Usón
Novel·la pendent de fa molt de temps... començo molt a poc a poc.
17 - Capsa sorpresa - Sergi Santjoan (B)
Ben curiós. Realment me'l vaig començar sense gaire il·lusió (confiança?) però el plantejament és molt interessant, i el final...
18 - Mal de piedras - Milena Agus (B)
Crec que és el primer que em llegeixo de Siruela, Nuevos tiempos i bé, vale, sí, ho reconec, va ser per això que el vaig agafar de la biblioteca.
Impossible saber què passa per l'interior (del cap, del cor) de qui no ens molestem en voler conèixer...
19 - Jezabel - Irène Némirovsky (B)
No n'he llegit mai cap, d'ella. Mmmmmmmmmmm... delicioses descripcions. Sí, i una història que enganxa.
20 - Volver - Toni Morrisson (B)
Feia molts anys que no havia llegit res d'ella, autora mediàtica, m'ha tornat a dir el Marc. Bah!
Corea, Afganistà, Vietnam... tant és, tant és. Miserables, misèria, pobres d'esperit...
21 - El misterio de todos los días - Clara Sánchez (B)
No m'ha interessat gens, curiosament no he deixat de llegir-lo. És grave, doctor?
22 - Avui faig 40 anys - Bel Mateu Bernabé (B)
Autoedició d'una noia amb ganes de veure publicades les seves 'històries diàries'.
23 - Los límites del amor - Walter Riso (E)
Llegir Riso sempre és interessant. Tot i que, pecant d'agosarada... hi ha moments en què penso, realment viu a la Barcelona del segle XXI?
24 - No te lo tomes de forma personal - Bärbel Wardetzki (Regal a l'Aina)
Subratlladíssim. L'he disfrutat molt. M'ha fet pensar, m'ha fet fins i tot actuar, prendre decisions postergades, m'ha ajudat a creure -mica en mica- novament en mi.
Sí, m'ha ajudat a entendre persones, actuacions de persones amb qui en algun moment he tingut relació, a entendre per què algú vol ofendre, fer mal, conscientment, per què algú fa el paper de víctima (manipulant) tota la seva vida.
(VEU EN OFF: començo a tenir una llarga relació de llibres 'pendents de llegir', em penso que -per pura comoditat- obriré un escrit per poder-los tenir presents i a mà, el bloc és meu, oi?, no t'he de demanar pas permís, o sí?)
25 - El sentimiento de culpa - Laura Rojas-Marcos
La culpa ens pot arribar a dominar de manera que siguem titelles a les seves garres...
26 - Palmeras en la nieve - Luz Gabás
Una trama familiar de les que m'agraden a mig camí entre Passolobino (Aragó) i Fernando Poo (Guinea Equatorial)...
27 - La gramática del amor - Rocío Carmona
Per què no un de novela juvenil?? Porto un any tant i tant alternatiu que...
28 - El pianista del guetto de Varsovia - Wladyslaw Szpilman
I tot va ser real, en ple segle XX, a l'Alemània més avançada possible.
29 - La mujer es una isla - Audur Ava Olafsdottir
Novel·la islandesa, preparem un viatge a Islàndia? M'agrada el que diu, com ho diu. M'hi identifico amb aquesta protagonista excèntrica que no sap què vol, que tampoc busca, però que no vol renunciar a... ser feliç!? viure?
30 - Nubes de ketchup - Annabel Pitcher
Novel·la juvenil novament?
31 - A la luz del día - C.P. Cavafis
32 - Algo ha pasado - Joseph Heller
Llegeixo molt a poc a poc, compartir lectura, com he fet amb aquesta (tot i que ell ja ha acabat) és xulo. Tot i que no acostumo a compartir ni lectures, ni cinemes, ni oci en general...
32 - El anillo de Irina - Care Santos
O com endinsar-te en la literatura russa.
33 - N.P. - Banana Yoshimoto
El Marc va alucinar quan li vaig explicar per què aquest i no un altre (tot i saber como m'agrada la literatura japonesa actual)...
34 - Lejos de Toledo - Angel Wagenstein
Tenia moltes ganes de llegir-lo. És curiós, aquest llibre ha marcat el final. O no...
35 - cuestión de elegancia - Katlheen Tessaro
Buscava una lectura senzilla, tranquil·la... i això he tingut. Amb més d'un somriure.
36 - Juego y distracción - James Slater
Descrivint que és gerundi... de moment. Llàstima, prometia, però ha quedat en això, en promesa.
37 - La hija del Este - Clara Usón
Novel·la pendent de fa molt de temps... començo molt a poc a poc.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)