dissabte, 30 de març del 2013

Desitjos... complerts! (II) - La Jana i la Missy


Si fa un any i mig escrivia sobre el desig complert de l'Aina quan vam anar a 'visitar' l'Hotel Juan Carlos I (ostres, si aleshores no vaig dir de quin hotel es tractava!! :p), ara li toca al desig complert molt recentment de la Jana.

Des que ho recordo...  la Jana ha volgut un gat. O un gos. O un gat i un gos.

Mama si us plau, si us plau, jo el cuidaré, un gat, o un gos, jo els donaré el menjar, els netejaré, me n'ocuparé de tot.

Buf, no, no, només em falta això, dos nenes, la casa, la feina, les oposicions, els milers de cursos que sempre faig, el voluntariat, noooooooo. Però però però aquests darrers temps el meu temps d'oci s'ha convertit (gràcies a les retallades, i gràcies a la pau interior -ommmmmmm- que arrosego fa anys) en temps d'oci i puc pintar-lo, decorar-lo, donar-li tonalitats diferents sense cap tipus de pressió així que tampoc és un mal moment per intentar-ho.

A veure per tal de tenir algun animal i no tenir obligacions de les que lliguen molt, hem tingut dos canaris (l'aina em diu ara que eren periquitus). Quan al Nadal vam marxar a esquiar, una setmana, vam dir-li a ma mare que se'n cuidés i els hi vam dur a casa seva. A la tornada li vaig demanar que se'ls quedés que ella tenia terrassa, que a mi m'embrutaven la galeria, que no callaven al matí, que... i sí, la vam convéncer i se'n cuidà ella. Un dia, poc després, vam anar a dinar, tota orgullosa ens deia: Habéis visto lo bien que están? Gorditos, felices, cantaires! Sí, sí, així era. No els vaig enyorar en cap moment, francament, i després de veure'ls allà tan a gustito, menys. El cas és que l'endemà mateix d'aquell dinar (casualitats novament) ma mare em trucava a quarts de nou del matí a la feina: Núria, se ha muerto un canario, se ha muerto. Se ha quedado quietecito y está muerto... A la mitja hora, ja gairebé plorant, em va tornar a trucar: Núria, se ha muerto el otro canario, se ha muerto, se ha quedado como el otro, quieto quieto y está muerto. 

Buf!

Uns anys abans havíem adoptat una tortuga. Quin animal més absurd, pobret. Em sap greu de debò, sabeu que sóc voluntària de natura, però... les tortuges! les tortuges a casa no hi pinten res. Ni als llacs artificials dels parcs de Barcelona, que per algun motiu l'ajuntament hi hagut de posar uns rètols demanant que no es deixin anar les tortugues (de Califòrnia, normalment) als estanys dels parcs, ja que trenquen l'hàbitat autòcton. Així que, pobreta meva, li vam donar a la meva neboda que segur segur li donaria l'amor i el carinyo que la tortuga en qüestió es mereixia i a casa meva no trobava.

Més endavant vam tenir una peixera amb dos peixets. Petits (lletjos, per a mi que no suporto els peixos). Un estiu vam marxar de vacances i vam dir a la iaia que els vingués a cuidar. Quan vam tornar-hi un surava a l'aigua, mort, i l'altre havia desaparegut de la peixera. Vam pensar que se l'havia menjat el que surava mort i per això l'havia dinyat. Doncs no, el vam trobar un dies després darrera de l'armari on estava la peixera... s'havia suïcidat, pobra bèstia.

Amb el temps li vaig dir a la Jana que, ja que no era viable tenir un gos a casa, podríem passejar els gossos de la Gossera de Collserola. Hi vam anar, però ella no podia passejar-los perquè era petita i jo i els gossos mai no hem estat amics, així que vam buscar una altra opció, aquesta la faríem però més endavant.

Vam penjar un rètol al costat dels ascensors, a casa: Nena de l'escala de nou anys passeja gossos petits de manera gratuïta. Ningú no ens va trucar.

I... bé, tot arriba. Tot-ar-ri-ba! I dilluns va arribar la Missy. Em van convèncer després de més de deu anys. Però suposo que no va ser això, sinó que vaig saber que ara era el moment, ara és el moment. El psico de la Jana (algun dia us en parlaré) ens va recomanar un gat o un gos per tal que la Jana comencés a habituar-se a les mostres d'afecte (petons, per exemple, la Jana continua sense fer petons a ningú, ningú en absoluto). L'Aina ha crescut molt i podrà fer-se'n càrrec. El jefe en va tenir una, la Minina, i no li ve de nou. A la única que podria fer-li certa recança un gat a casa era a mi... buf, i us asseguro que des del minut zero estic enamorada d'ella.

La Missy té nou mesos, és negra, negra, dolça, mimosa, no sap o no pot miolar i només gemega una mica de tant en tant, és intel·ligent, curiosa com a bona gata, poruga com cal però sobre tot... ja és una més a la família.

Per bé o per mal, tot arriba. I si algú recorda unes paraules meves de fa anys, vaig dir: A casa entrarà un gat quan...



...

Dust in the wind - Kansas



All we do,

crumbles to the ground,

though we refuse to see.








dimarts, 26 de març del 2013

Cinc dones madures i un rap a l'all cremat!



Aviat, el proper 1 d'abril per ser més exactes, farà 21 anys que treballo on treballo. Però però però... durant 9 mesos, el que dura un embaràs humà, aproximadament, vaig marxar a un altre Departament. Buf. Si em pregunteu quin record guardo d'aquells mesos... només tinc una resposta: els pitjors nou mesos laborals de la meva vida laboral. Encara recordo sortir de casa cap moixa, agafar el metro i començar a plorar només visualitzar la Via Laietana, i entendre que tan sols cinc-cents metres em separaven del 'meu calvari particular'. 

Sí, és clar, tenia feina, sí, sí, però em sentia tan humiliada, ninguneada, ignorada dia a dia en el terreny laboral  (i no només, ja que la gent jo crec que ni s'adonava que darrera d'allò amb cara de 'que hago yo aquí?' hi havia una persona! buf, quita!) que no podia pensar en 'la sort que tenia' de tenir feina.

Però, però, però una que és positiva de mena (que no optimista, ja que les coses xungues, són xungues les miris per on les miris) va dir-se: vinga, Núria, anem a trobar la part booooooooooona. Hi deu ser-hi, segur!

I va aparèixer! Va aparèixer en forma d'Anna. La primera, i única, persona que un dia es va atansar a mi i em va dir (no sé, tres mesos després d'haver entrat): Hola, fa poc què hi ets, oi? Vols que fem un cafè?

Buf, buf, jo a la feina no hi vaig a fer amics. Vaja, ni a la feina ni enlloc, però les 'amistats' sorgeixen d'allà on menys t'esperes (com els amors) i allò, ja veieu, allò va ser l'inici d'una llarga amistat, sí, que encara dura. 

Vam fer cafè, després un altre dia, un altre, i no sé com ja érem cinc les noies (més de quaranta, i ara més cinquanta anys, la majoria) que fèiem no només cafè sinó que menjàvem 'callos' a l'hora d'esmorzar, els dijous a la Mercè Vins. 

Cinc marujones, una de cada pare i de cada mare, res a veure, res, però que a dia d'avui, quan ens trobem totes, potser un cop cada dos anys, o gairebé totes, cada tres o quatre mesos, o només tres, quinzenalment... continuem admirant la confiança que ens uneix, sense entrar en els límits que cadascuna ha marcat, i respectant els pactes tàcits establerts.

Sí, dissabte passat vam anar a casa d'una de nosaltres a menjar (i beure, i beure) un rap boníssim a l'all cremat i, vam adonar-nos, un cop més, que tot i no tenir res a veure, potser només haver estat companyes de feina, tenim molt i molt en comú: la il·lusió que ens fa retrobar-nos!

...

Curiosament, l'energia, i l'amor, i l'amistat, i la passió, la necessitat, la il·lusió... no es crea ni es destrueix, només es transforma.





diumenge, 24 de febrer del 2013

Sumiquè?


Fa uns dies vam estar prenent cerveses amb l'Esther.

Sí, ho sé, ho sé, mai deixarà de sorprendre'm. Quan ja penso que la tinc apamada, que sé quin serà el seu proper pas, que és més transparent que un llibre obert em ve i em pregunta:

- Nena, nena, tu t'has llegit la trilogia de Grey?

No, no ni penso. M'interessa zero la pseudoliteratura de moda que interessa tothom. No sé si perquè la considero pseudo o perquè agrada tothom. Vaja, que sí, que ja ho sabeu com m'agrada no seguir el ramat (de vegades m'ho he d'imposar perquè ja m'agraden de tant en tant coses que agraden a tothom, però això ja seria una altra història), i menys si el ramat és ampli quant a edats, cercles, grups. Que no, que jo no segueixo (ni ara, ni mai) modes, ni convencions, ni tradicions. No i no. 

Així que li vaig contestar:

- No, Esther, no l'he llegit ni em passa pel cap. Ni m'interessa el tema, ni m'interessa la literatura best seller, ni m'interessa una trilogia que pugui agradar tothom. Ja ho saps... però de què va en realitat?

(em coneix, sap perfectament que sóc cul inquiet i m'interessa tot, tot, encara que vagi de distant, de xula, de borde, bah, pura façana!)

- Buf, nena, és una joveneta que per fer-li un favor a una companya li fa una entrevista a un tipus molt ric, molt important, molt...

- Ja, i s'enamoren i viuen feliços i ...

- Que no tia, que ell és un Dominant sexual i l'agafa a ella com a sumissa, i aleshores fa el que vol amb ella i, i ella, no vol però l'estima i...

- Quina tonteria, Esther, si us plau. A qui li pot agradar manar així, i a quina idiota li pot agradar obeir? I més en ple segle XXI i a punt de celebrar-se el 8 de març, dia de la dona treballadora! Joder, ara ve la tontalcul aquesta i, per-amor!, esguerra tot d'anys de lluita d'alliberament de la dona, sempre sotmesa i sempre obligada a...

- Joder, Esther, tia, que és un joc. Vaja, al llibre no és un joc. De fet, ara mateix per a mi el llibre, els llibres, els tres llibres, és clar, me'ls he llegit tots tres per poder opinar amb coneixement de causa... no como otras que yo me sé! Bah, el cas és que el llibre m'ha portat a voler saber més i més, i més. I ara, tia, tia, tia, no t'ho creuràs, tia, tia ara tinc un esclau!

- Què tens què???

- Un esclau, un esclau és com un sumís però 24/7.

- 24/7 què? Li fa 24 cm la polla? O li fa 7 i quan trempa li puja a 24?

- Estàs tonta tia, escolta, escolta i calla, vinga, beu i escolta tia plom!

I aleshores l'Esther es deixà anar del tot: 

Tot va començar amb la trilogia aquesta, ja saps que -no tan snob com tu- però que també jo sóc molt incrèdula amb aquestes històries, així que tot just vaig veure de què anava el tema vaig voler navegar per la xarxa, però de debò, de debò, amb pàgines bdsm, amb blocs d'esclaus i sumissos (passando de buscar sumisses, si jo vull ser alguna cosa és Ama, tia, Dómina, jo mano, i ell que obeeixi, per tenir qui em mani ja en tinc prou amb el meu jefe, l'idiota aquell; o la idiota de la meva cunyada; buf, i la plom de la monitora de spinning, un puntito más, un puntito más, calla mema!).

Núria, és tot un món, tot un altre món. No m'ho podia creure, està ple de gent culta, intel·ligent, divertida, guapíssima, amb pasta, però també gent molt inquieta que està avorrida de la seva rutina sexual, gent que vol  ser capaç de fer realitat les fantasies sexuals sense que ningú es rigui d'ella. Tia, estic tan feliç! El cas és que no sé ni com vaig contactar, no, no, va contactar ell amb mi, un noiet la mar de maco, buf, guapo, atractiu, amb un cos pa flipar, sí, sí, abans que m'ho preguntis, bastant més jove que jo, i sobretot disposat a ajudar-me perquè jo entri en aquest món que sempre m'he negat, jo què sé por, neguits, dubtes. 

Tia només fa un mes que estem junts i estic alucinada, alucinada. Qualsevol cosa que puguis pensar, qualsevol cosa, així és. Puc ser jo, jo realment, puc manar, enfadar-me, renyar-lo, alliçonar-lo, castigar-lo, humiliar-lo com a persona, com a home, com a company... sabent que tots dos sabem que és un joc. Un putu joc on estem més que implicats. Mai m'ho hauria imaginat! I ell, és un amor. Un amor. Com jo sóc novata absolutament m'està ajudant molt però fora del paper. Vull dir, quan sóc la Senyora, sóc la senyora, però quan sóc l'Esther, em diu coses que em serveixen per no confondre'm, perquè vegi que per ell també és un joc (ep, un joc però seriós, és com si representéssim una obra de teatre però en què tots dos creguéssim, vaja, creiem, molt en el paper que hem triat, perquè l'hem triat, el tenim a les venes, al cervell, a les mans, a la boca, és dins nostres aquest paper, aquest rol)... M'entens, Núria?

Jo, després de tota la seva explicació, que ara us he resumit, és clar, ja m'havia begut tres cerveses, naturalment en silenci, quan l'Esther diu que vol parlar i que callis (ara ho entenc, òstia) surt la Dòmina que hi ha dins seu!

- Mira, Esther, si tu estàs feliç, i dono fe que així t'hi veig ara mateix, jo estic feliç. Mentre no us emparanoeieu i us dediqueu a ostiar-vos de debò, a clavar-vos ganivets i coses d'aquestes...

- Núria, coi, què no has entès que no és més que un rol! Un rol! Tu coneixes molts autors de novel·la negra que es dediquin a assassinar, o a planejar robatoris en realitat, o a entrar al Pentàgon!? A què no? Pues eso. 

En fi, vam continuar bevent, menjant còctel de fruits secs, i xerrant... i sí, no us puc dir una altra cosa, aquest món del que em parla, em sembla força interessant. De moment ja fa un parell de dies que estic devorant el Manual que em va passar. 

Buf, quina por més morbosament deliciosa!

...................................................................................................................................................................

Perquè crec que totes i cadascuna de les nostres fantasies, sexuals o no, s'inicien (i sovint les matem també) en la infància, us deixo un dels meus programes d'aleshores.


dissabte, 9 de febrer del 2013

Un Any


Un any, 12 mesos.

52 setmanes.

Un any, 365 dies (366 si és de traspàs).

525.600 minuts.

Són 4 les estacions que, tot i que cada cop menys marcades, gaudim en un any.

En un any podem fer fins a 4 tallers trimestrals d'anglès. O fer 3 cursos quadrimestrals d'italià.

Les ungles de les mans ens creixaran vora de 50 mm; les dels peus la quarta part.

Aquest mateix any el cabell ens haurà crescut 15 cms.

La població va augmentar el darrer any natural, a Catalunya, en 31.290 persones.

No em cal pensar, ni buscar dades. Sé què puc arribar a fer en un any: aniré a esquiar uns vuit dies, deu vegades al cinema, llegiré una quarentena de llibres i canviaré de parer més de dues-centes vegades sobre les coses més simples. En un any començaré dos cops la dieta, beuré més del compte un mínim de tres cops i aniré més de tres-cents cops al gimnàs. Sis vegades aniré a la perruqueria i quatre vegades a fer-me un tractament d'estètica (mans, peus, cara).

En un any poden passar moltes coses. Moltes. Jo ara només en tinc una, al cap.






dissabte, 2 de febrer del 2013

No puc deixar de pensar en tu...


La cançó és d'en Serrat, però aquest increïble moment, inesperat, inimaginat mereixia la versió d'en Sabina, oi?








dimarts, 29 de gener del 2013

Daltabaix



De vegades cal un daltabaix, inesperat, per entendre com és d'important en la nostra vida aquella persona.

Així ha estat i, ara, després de molts plors i silencis, tots dos saben com s'estimen. I com n'estan d'enamorats, tants i tants anys després.

Fa pocs mesos, un dia, ella em va dir: 'Si no fos protagonista d'aquesta història meravellosa, estaria ben gelosa del seu amor'.

I, sincerament, jo penso el mateix, sovint jo mateixa els envejo i admiro a parts iguals.

...

I darrerament encara més: en tants anys mai els he vist tan segurs del que senten l'un per l'altra, malgrat tot, escampant alegria i rialles per on passen.

...

'T'estimo' -li diu ella-.

'I jo a tu' - contesta ell com si no s'atrevís a repetir el verb i només estigués preparat per aquestes paraules: 'I jo a tu'.

...

No tenen pressa, cap pressa, tenen mitja vida, encara, per davant.





diumenge, 27 de gener del 2013

Piezas de un mismo Puzzle


Las piezas en un puzzle encajan precisamente porque son opuestas: una de ellas debe tener un saliente que tenga la misma forma y medida que el agujero de otra pieza del mismo puzzle. Pero no solo eso sino que es importante que el color, o colores, coincidan.

Es dificil encontrar las piezas que formen pareja? Bueno, si no nos empeñamos en que a la primera encajen, no, no es dificil. Por supuesto, por más que nos esforcemos, si no se complementan, no serán pareja. Lo queramos o no. Para ello, lo mejor es tener paciencia, buena música, sentido del humor, agradecer el error para encontrar el acierto y no darnos por vencidos fácilmente.

Para empezar, hay una única manera de clasificar el tú sí, tú no? Sí y no. Si tienes paciencia y quieres, a simple vista puedes descartar las que no, pero también formando montoncitos con las que quizás sí. Eso ya, creo que es libre albedrío. No hay una única manera para iniciarse en el mundo del encaje de piezas de puzzle. Es más, a veces se empieza cuando ni tan siquiera se había empezado a pensar que se deseaba hacer un puzzle.

Los bordes. Hablo de los bordes de ese puzzle concreto, nuevo, normalmente, no siempre, si desconocemos totalmente el interior, nos fijamos en el exterior, en los bordes, para descartar piezas. De esta manera tendremos una base asegurada y ya el interior es cuestión de irlo definiendo, descubriendo poco a poco. 

Fíjemonos, para el interior, si son alargadas, las piezas, o más bien cuadradas, en la mayoría de ocasiones esto será un factor seguro de acierto en el ensamblaje; así, tal y  como he dicho antes, también el color, la forma exterior -complementaria- y las lineas o marcas que conformarán el dibujo.

Buf, como todo puzzle, y como este mismo escrito, no es tarea fácil. Avanzaremos y retrocederemos en las normas que nos vayamos marcando. Un día podemos ponernos en la labor durante media hora y, otro día, pasarnos la tarde entera, olvidándonos del mundo exterior; de olvidanors del puzzle por un tiempo no debemos temer, tampoco, que tras la ausencia el puzzle vaya a desaparecer, no, no, allí estará a nuestra vuelta, por supuesto.

Estaba yo pensando, hace años que tengo una pieza de puzzle como compañero de viaje. Se me haría muy dificil el día a día sin él, complementa mis dudas y miedos, y yo hago lo mismo con los suyos y, aunque en muchas, muchas ocasiones seamos polos opuestos: Encajamos a la perfección.

Y bueno, aunque lo sabes de sobras, Gracias, Puzzle, te quiero!

...

Por cierto, hay canciones que también pueden formar piezas de un mismo puzzle, parece que se contradigan, pero no, se complementan (como los refranes, uno para cada dolencia, incluso para la opuesta: No por mucho madrugar, amanece más temprano y  A quien madruga, Dios le ayuda):

Aquí os dejo dos ejemplos...

Inicio y Fin de un mismo amor

SIN DOCUMENTOS - LOS RODRIGUEZ


YA ME OLVIDÉ DE TI - LOS SECRETOS








dijous, 24 de gener del 2013

Eppur si muove



La casa en flames (paràbola de Buda)

Bertolt Brecht

(extracte)


No fa molt temps vaig veure una casa que cremava. El seu sostre era ja pastura de les flames. A l'atansar-me, vaig advertir que encara havia gent en el seu interior. Vaig anar a la porta i els vaig cridar que el sostre estava cremant, incitant-los que sortissin ràpidament. Però aquella gent no semblava tenir pressa. Un va preguntar, mentre el foc cremava les seves celles, quin temps feia fora; si plovia, si no feia vent i altres coses semblants. Sense respondre, vaig tornar a sortir. Aquesta gent, vaig pensar, ha de cremar abans que acabi amb les seves preguntes. Veritablement, amics, a qui el terra no li cremi en els peus fins al punt de desitjar gustosament canviar de lloc, res he de dir-li.


---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Ahir vaig sopar amb l'Esther, estava 'destrossada', s'havia acabat la relació, la darrera relació, la que havia de ser la definitiva (vaja, com cada una de les prop de vint que li he conegut). 

Quan em va trucar em va explicar que havia dit prou ella, ell, tots dos a parts iguals o... no sé, encara no ho tinc gaire clar. I el motiu? Doncs... buf, tampoc. 

Mentres fèiem una copa abans de sopar, a la terrassa del restaurant, ella plorava i plorava, però en un moment donat va dir que prou, que no passava res, que estava bé, que l'oblidaria de seguida. 

Així, mentres s'encenia la cinquena cigarreta en poc més de mitja hora, tota enèrgica com és ella quan vol, va tòrcer el gest i va començar a parlar amb ràbia, una ràbia acumulada durant mesos (o potser només un parell de dies, que amb ella mai se sap):

- Si és que era insuportable, no sé què vaig veure en ell: egoista, gelós, possessiu, negatiu. Sempre qüestionant el que jo deia, o pensava. Pols oposats, érem. Com la nit i el dia. Ell, conservador i molt tradicional quant a les festes, les celebracions. Buf, familiar, de dinars de diumenge. Masclista fins al moll de l'os, intolerant, pagat d'ell mateix. Apalancat, sempre de mal humor, incapaç d'acceptar cap opinió diferent a la seva, ni de donar les gràcies o disculpar-se, perquè és clar, ell mai s'equivocava. Intransigent, tossut, obstinat en què canviar la manera de veure el món és impossible i no val la pena ni intentar-ho. Dràstic, taxant. I...

- Vaja, no m'havies dit tot això d'ell...

- Clar, perquè estava cega, cega. Ara en canvi sóc objectiva, sé que he guanyat llibertat, tranquil·litat, independència. Sí, sí, és el millor que va poder fer deixar la relació.

- Ah, pensava que havies estat tu per tot el que m'estàs dient...

- Bé, sí, vaja, no, va ser ell. Jo ho hauria fet, no et pensis, segur que un dia, jo, sí, bé, segur que si ell no hagués dit que jo havia canviat, que m'havia engreixat, que estava histèrica darrerament, segurament jo... Núriaaaaaaaaaaaaaaaa -va dir-me mentres començava novament a plorar, tot i que ara no semblava que fos per ràbia- Núriaaaaaa... el trobo tant a faltar, tant, tant... jo només vull que torni amb mi, que m'estimi, que no em deixi mai, que que que si no ho fa jo  'em moriré d'amor'. L'estimo tant, Núria, taaaaaaaaant... (i més plors).



En fi, oi, cadascú és lliure per triar com viure, o com morir, faltaria més!








dimecres, 23 de gener del 2013

Réquiem






dimecres, 23 / gener / 2013 12:01
Me gustaría que este dolor  fuera una camisa, o un pañuelo al cuelloy poder desprenderme de él como si fuera un complemento más  -ajeno a mi-.

No sentirlo apretando, como sabe hacerlo - con nudo fuerte -, mis entrañas; ahogando mi alma por el peso de tanto amor,  como una losa ahora.

Desearía volver atrás en el tiempo y que la coraza fuera - aún -, más sólida.
Construyendo un muro fuerte, inquebrantable, donde solo las caricias, los besos, los sueños dulces encontraran rendijas por las que colarse. Y mirar por encima de él, calculando la altura, la caída, analizando en perspectiva  el otro lado, sabiendo prepararme -de antemano, sin sorpresas- para la dura batalla.

Ser capaz de no actuar, de no pensar, de situarme en un stand by, -momentáneo, necesario-  disfrutando.

(Sin más  -solo eso-)

Pero ahora,  -justo ahora- es demasiado tarde...



(Vaya este Réquiem, el mejor,  por ese trozo de alma que vuela sin rumbo pero que encontrará, como siempre, el camino de vuelta a casa)









divendres, 18 de gener del 2013

Sèries I

M'agrada mirar sèries. No les miro de la tele, és ben estrany que jo miri la tele. Que no, que no, que no és per ser frikie, és perquè no tinc paciència. Vaja, que a mi m'agrada fer i desfer quan a mi em ve de gust, i amb la televisió, ella mana. Ella decideix quan emeten tal o tal sèrie, tal o tal pel·lícula, quan tallen pels anuncis, quan canvien la programació, quan... Que no, que no miro la tele.

(Sí, l'Arús el segueixo, però això ja és una història que ve de lluny, de molt lluny, de quan l'Arús con leche, us enrecordeu? si es podia dir que jo anava a la feina per sentir la ràdio de 8 a 10 del matí!! Sí, sí, i quan van deixar de fer-ho vaig trucar a l'emissora: Oigaaaaaaaaaaaaameló, per què, per què, tant bé com la meva companya Loli i jo ens ho passavem!!! No us n'he parlat mai d'ella, crec. És una de les companyes amb qui millor m'he entés. Ens assemblaven tant com un ou a una castanya, podeu pujar-hi de peus, ella rossa rossa tenyida, de l'Hospi, d'FP, que ni llegia ni l'interessava llegir, però amb qui teniem un feeling a la feina per flipar. Total, a casa seva no parlaven el català, sons pares ni tenien sintonitzada TV3: Paquè -deien- si no lo entendemos!' Quan es va quedar embarassada, poc després que jo de l'Aina, el nen va néixer abans d'hora. Tant abans d'hora que no tenien ni nom per ell. La meva Aina havia de ser un noi, sí, mira, jo pensava que era un noi, i com sempre havia dit que si mai tenia un fill volia que fos tant tant tant com el Biel Durán, vaig dir-me: 'quan tingui un fill es dirà Biel'. Però no, calla, que va ser una nena, ostiaaaaaaaaaaaaaa, i ara què, eh, no tinc nom de nena, jo, i vaig dir-me doncs si havia de dir-se Biel, nom de Ses Illes, que es digui Aina, nom de Ses Illes. I li vam dir Aina. Total, tornem enrera, quan va néixer, abans d'hora, el fill de la Loli i el Jóse -sí, Jóse amb la tònica a l'O- sense nom i ella em va trucar, jo li vaig dir: 'Tia, por fa porfa, ponle Biel' i ella li va posar Biel. Clar, el primer Biel al seu barri, i sa mare, la que mai no havia sintonitzat TV3 total paquè pa no entenderlo, va dir: Bié, yeso qués? Doncs eso, la Loli i jo réiem als matins escoltant l'Arús con leche, réiem i treballavem a molt i molt bon ritme, us ho ben juro... A què venia tot això?)

Però les séries me les baixo, les miro quan vull, si planxo, quan em depil·lo, si endreço la cuina o cuso.  Les miro si mandrejo i si sóc al llit però 'ante todo':  Mano jo. Em baixo un capítol i jo decideixo quan el miro i, si vull tallar a la meitat, ho faig, què passa?

Genial.

Un gran invent...

Sí, bé, un gran invent ara, però la primera, ja de gran, a què em vaig enganxar, a Urgencias -ER- (de petita, com gairebé tothom, vaig passar per Heidi, Marco, la Pippi, després ja Los Hombres de Harreslson -TJ, al tejado! Lisitaaaaaaaaaaaaaaaaa-, Starky & Hutch -recordeu Silver lady?-, Los ángeles de Charlie -jo la Farran, pos claro-, Vacaciones en el mar, i més endavant, Anillos de Oro -ai, ese Imanol-, Cristal -lalalala-...) no me la podia 'baixar' i jo no manava, vaja, no del tot!

Buf, però us en parlaré un altre dia, ara tinc son i demà matino...



dimecres, 9 de gener del 2013

Llibres 2013

2013

1 - El bolígrafo de gel verde - Eloy Moreno
(biblioteca i ebook)

Sé, pel que he llegit, i perquè ell està ben orgullós d'haver-ho aconseguit, que va patir i lluitar perquè es conegués la seva novel·la i perquè li acabessin editant, però però a mi no m'ha interessat gaire, gens, ben poc.

Per què? Doncs la prosa no em feia el pes, les frases sovint eren ben cómodes i previsibles (em recordaven cançons d'un grup que no diré), i he trobat alguns error de temps (odio els errors de temps, en cinema i en novel·les... segur que no es diuen errors de temps, que tenen un altre nom, però com el desconec, el nom, els anomeno així!).

El que sí us puc dir és que me'l vaig deixar, era de la biblio, a casa de mons pares el dia 'gloriós' de Sant Esteve i com sabia que trigaria a tornar-hi (lalalala) me'l vaig acabar de llegir descarregant-lo d'internet.

En fi. Primer llibre de l'any.

2 - Manual para desenamorarse - Chiquinquirá Balndón Montes
(ebook)

Lo que me temía, l'enamorament (no parlo d'amor) no és més que una mania, obsessió, addicció i com a tal cal tractar-lo per superar la síndrome d'abstinència quan es trenca la relació.

Estoy en ello, llegint-lo, vull dir.

Llegit, ai l'amor!!


(però fa mal, i el mal és dolorós, fort, profund, escletxador, com una daga carregada de força, d'odi, de records, de... i el pitjor de tot és com arribes a enyorar, fins i tot els moments en què la relació era tan dolorosa com el dolor que deixa en acabar-se)

3 - KINSHU / Tapiz de otoño - Teru Miyamoto
(biblioteca)

Una altra novel·la d'autor japonès. És curiós perquè no m'atrau de manera especial la cultura japonesa, ni el país en si, i tanmateix sento un gran interès per la societat que la forma. Per la seva manera, ben curiosa a parer meu, és clar, de viure la vida, de viure el dia a dia, d'estimar, de gaudir de l'oci, de... morir.

No hem de descartar mai els 'altres punts de vista' sobre el mateix fet. O com mirar un mateix fet des de dues vessants.

Avui, la Gin, me n'ha donat una lliçó. Vaja, i fa dos dies me'n va donar una altra arran de l'estampida d'un amic virtual meu. Gràcies.

4 - El tiempo mientras tanto - Carmen Amoraga
(ebook)

Segon llibre que llegeixo d'ella. En té més? No en sé res de nada. De moment, vaja.

Qualsevol patiment relacionat amb un fill fa que relativitzi la resta, qualsevol tema que m'envolti. Sí, fill o nebot.

Tot té un per què a la vida.

5 - Contigo, pero sin ti - Xavier Guix
(biblioteca)

No em quedo amb tot, vaja, normal, però sí amb més d'un apunt interessant.

6 - Dame placer - Flavia Company
(biblioteca)

Crec que d'ella només me n'he llegit un. I no ho tinc gaire clar.

Amor lèsbic (goita!). Quan es pateix, quan s'embogeix, quan es converteix en una obsessió tant és de quin amor parlem, oi?

7 - Una història immoral - Víctor Alexandre
(biblioteca)

És evident que cada dia sóc més crítica? exigent? no ho sé, però trobo pegues a totes les lectures que faig (i teatres on vaig, i pelis que miro, i...). En aquesta història, curiosa, hi ha coses no inversemblants, no, sinó més que inversemblants. Però accepto, són errors en què podem caure sense adonar-nos. O no, o només és que no hi hem parat prou atenció (sí, com exemple: si la vostra parella fos convidada -sense que ho vosaltres ho sabéssiu- a tenir sexe amb vosaltres mentres teniu els ulls embenats... sabrieu que és ella?... ep, parlem de 25 anys de relació! Amos hombre!).

8 - The Mistress Manual - Mistress Lorelei
(ebook)

Apassionant per a qui vulgui introduir-se en el món de la Dominació/Sumissió. Un gust de lectura per entendre els rols (i deixeu-vos de mentides com les que es diuen a Grey).

9 - Gente Tóxica - Bernardo Stamateas
(biblioteca)

Ains, quina ràbia anar trobant exemples de 'gente tóxica' entre qui ens envolten.. Llegint!

10 - Kitchen - Banana Yoshimoto

Últimament no em puc concentrar, en res. Ni en la lectura. Sé que això serà així un temps més. Però cal, és necessari, i no deixaré a mitges el camí iniciat.

Llibre 'prestat' pel cuiner més meravellós del món! (i no només)

11- El embarazo de mi hermana de Yoko Ogawa (B)

Vaja, no m'ha entrat, o sóc jo que estic fora de mi, o...

12 - El divorci explicat als nostres fills - Patricia Lucas i Stéphane Leroy (B)

:_(

13 - Separar-se sense esquerdes - Félix López-Sánchez (B)

Sí, ho estem fent bé. Molt bé. Ens estimem i les estimem però... per què el dolor és tan dolorós, tan trist, tan fondo...?

14- La manipulación. La perversidad del pequeño poder - Núria Mata (B)

Sí, segur, he manipulat conscientment. Però el més greu, o gairebé tan greu, és que he permès que em manipulessin.


15 - El mar - John Banville (B)

Per a mi representa el 'tornar' a la normalitat, no, a la possibilitat de normalitat. La necessito. I llegir és un bon inici. Ser capaç de tornar a llegir.

El final, inesperat. Però no m'ha dit gaire. Massa exigent o manca de concentració (que interpreto com a poc interés).

Buf.

16 - Una mochila para el Universo - Elsa Punset (B)

Què passa? Sí, em dic NPV i de tant en tant llegeixo autors mediàtics.

17 - Capsa sorpresa - Sergi Santjoan (B)

Ben curiós. Realment me'l vaig començar sense gaire il·lusió (confiança?) però el plantejament és molt interessant, i el final...

18 - Mal de piedras - Milena Agus (B)

Crec que és el primer que em llegeixo de Siruela, Nuevos tiempos i bé, vale, sí, ho reconec, va ser per això que el vaig agafar de la biblioteca.

Impossible saber què passa per l'interior (del cap, del cor) de qui no ens molestem en voler conèixer...

19  - Jezabel -  Irène Némirovsky (B)

No n'he llegit mai cap, d'ella. Mmmmmmmmmmm... delicioses descripcions. Sí, i una història que enganxa.

20 - Volver - Toni Morrisson (B)

Feia molts anys que no havia llegit res d'ella, autora mediàtica, m'ha tornat a dir el Marc. Bah!

Corea, Afganistà, Vietnam... tant és, tant és. Miserables, misèria, pobres d'esperit...

21 - El misterio de todos los días - Clara Sánchez (B)

No m'ha interessat gens, curiosament no he deixat de llegir-lo. És grave, doctor?

22 - Avui faig 40 anys - Bel Mateu Bernabé (B)

Autoedició d'una noia amb ganes de veure publicades les seves 'històries diàries'.

23 - Los límites del amor - Walter Riso (E)

Llegir Riso sempre és interessant. Tot i que, pecant d'agosarada... hi ha moments en què penso, realment viu a la Barcelona del segle XXI?

24 - No te lo tomes de forma personal - Bärbel Wardetzki (Regal a l'Aina)

Subratlladíssim. L'he disfrutat molt. M'ha fet pensar, m'ha fet fins i tot actuar, prendre decisions postergades, m'ha ajudat a creure -mica en mica- novament en mi.
Sí, m'ha ajudat a entendre persones, actuacions de persones amb qui en algun moment he tingut relació, a entendre per què algú vol ofendre, fer mal, conscientment, per què algú fa el paper de víctima (manipulant) tota la seva vida.

(VEU EN OFF: començo a tenir una llarga relació de llibres 'pendents de llegir', em penso que -per pura comoditat- obriré un escrit per poder-los tenir presents i a mà, el bloc és meu, oi?, no t'he de demanar pas permís, o sí?)

25 - El sentimiento de culpa - Laura Rojas-Marcos

La culpa ens pot arribar a dominar de manera que siguem titelles a les seves garres...

26 - Palmeras en la nieve - Luz Gabás

Una trama familiar de les que m'agraden a mig camí entre Passolobino (Aragó) i Fernando Poo (Guinea Equatorial)...

27 - La gramática del amor - Rocío Carmona

Per què no un de novela juvenil?? Porto un any tant i tant alternatiu que...

28 - El pianista del guetto de Varsovia - Wladyslaw Szpilman

I tot va ser real, en ple segle XX, a l'Alemània més avançada possible.

29 - La mujer es una isla - Audur Ava Olafsdottir

Novel·la islandesa, preparem un viatge a Islàndia? M'agrada el que diu, com ho diu. M'hi identifico amb aquesta protagonista excèntrica que no sap què vol, que tampoc busca, però que no vol renunciar a... ser feliç!? viure?

30 - Nubes de ketchup - Annabel Pitcher

Novel·la juvenil novament?

31 - A la luz del día - C.P. Cavafis

32 - Algo ha pasado - Joseph Heller

Llegeixo molt a poc a poc, compartir lectura, com he fet amb aquesta (tot i que ell ja ha acabat) és xulo. Tot i que no acostumo a compartir ni lectures, ni cinemes, ni oci en general...

32 - El anillo de Irina - Care Santos

O com endinsar-te en la literatura russa.

33 - N.P. - Banana Yoshimoto

El Marc va alucinar quan li vaig explicar per què aquest i no un altre (tot i saber como m'agrada la literatura japonesa actual)...

34 - Lejos de Toledo - Angel Wagenstein

Tenia moltes ganes de llegir-lo. És curiós, aquest llibre ha marcat el final. O no...

35 - cuestión de elegancia - Katlheen Tessaro

Buscava una lectura senzilla, tranquil·la... i això he tingut. Amb més d'un somriure.

36 - Juego y distracción - James Slater

Descrivint que és gerundi... de moment. Llàstima, prometia, però ha quedat en això, en promesa.

37 - La hija del Este - Clara Usón

Novel·la pendent de fa molt de temps... començo molt a poc a poc.




dilluns, 7 de gener del 2013

El món és governat pels llibres


Una putada, sincerament, una gran putada perquè a dia d'avui era una de les millors Llibreries de les de sempre (no en queden gaires més) on, els cracks que hi treballaven, sempre estaven disposats a aconsellar, trobar, buscar, ajudar, en una paraula.

Gràcies per tots aquests anys, CATALÒNIA!!

------------------------------------------------------------------------------------------------------------

COMUNICAT 7 DE GENER DE 2013

Després de més de 88 anys de la seva obertura i amb 82 anys d’activitat a la Ronda de Sant Pere 3. Després d’haver superat una Guerra Civil, un incendi devastador, un conflicte immobiliari, la Llibreria Catalònia de Barcelona tancarà definitivament les seves portes.

L’actual crisi, més accentuada al sector del llibre, ha generat una devallada de vendes els darrers quatre anys, que en les nostres circumstàncies i condicions, han fet impossible la continuïtat de la llibreria.

Aquesta decisió, ja irrevocable, ha resultat molt dificil, trista i dolorosa de prendre. Hem intentat totes les sortides possibles, potser massa tard, però o bé no existien o no les hem sabut trobar.

Tampoc no podiem perllongar la situació, atès que si bé ara l’empresa tancarà de manera ordenada i fent front, en la mesura del possible, a totes les obligacions contretes; perllongar-ne l’activitat només hagués abocat a finals pitjors.

En el moment de fer pública aquesta decisió també volem dedicar un record a totes les persones que al llarg de tants anys han treballat a Llibreria Catalònia i a les empreses que en depenien, especialment l’Editorial Selecta, a tots els que n’han estat clients - alguns durant decennis i generacions - i a tots els autors, editors, distribuïdors... que al llarg dels anys hi han col·laborat. Tots plegats han fet que la contribució de la Llibreria Catalònia a la cultura de Barcelona i de Catalunya hagi estat d’una importància notable.

Ara i en el futur, amb totes les noves formes que pren la difussió cultural, hi ha i hi haurà persones, associacions, col·lectius i empreses que fan i faran possible la pervivència de la literatura i en general de la cultura escrita. Malauradament, en aquest futur, la Llibreria Catalònia no hi podrà ser present.

Miquel Colomer. Director

Barcelona, 6 de gener de 2013






diumenge, 6 de gener del 2013

Érase una vez...

Fa molts anys, no sé quants, perdo la noció del temps darrerament, al passadís que comunica Passeig de Gràcia del metro línia 3 (verda) amb línia 4 (groga) i ara també amb la 2 (lila), al sostre, algú va tenir la genial idea de fer-nos més agradable el camí (vora de tres minuts amb una alçada mínima, bigues al sostre i en funció de l'hora poca o ben poca gent... agobiant, angoixant, sí) i va escriure-hi un poema de Goytisolo (José Agustín) biga a biga, el del Lobito Bueno, el recordeu? De la mateixa manera, l'Ajuntament, imbécil com ell sol, va pensar que això d'embrutar els sostres no era políticament correcte i va decidir esborrar-ho (no arreglar milers de coses de la ciutat, no, no, el que calia era netejar el passadís més llarg del metro de Barcelona... no tindrà un cólic nefrític la ment pensant socialista que ho va decidir!!!)...

Aquell poema, i després la versió del Paco Ibáñez, resumeix molt bé el que pot arribar a ser, o podria arribar a ser, un món al revés. Ai, n'he viscut tants de móns al revés a la meva vida!!! Avui, per exemple, la gran, l'Aina, pintava a la seva habitació un nou quadre, mentres la Jana  feia noséquè ben bé i el Jefe cuinava un cotxinillo pels sogres quan he decidit trucar a M80.

Sí, sí, a la ràdio.

A Clàssic Box, els caps de setmana, de 10 a 14 hores, la gent truca, o escriu, o deixa missatges al contestador, i demana el seu clàssic preferit. És necessari que expliqui per què aquest i no un altre (requisit del programa) i s'enrotlli una mica. I, buf, això he fet jo. Quan estic nerviosa, qui em coneixeu ho sabeu, faig dues coses: riure, aquell riure nerviós i que no puc aturar, i xerrar pels colzes. Tal qual he fet quan he sortit per antena.

Quins nervis!

Els he explicat tot, tot: Que avui dinàvem a casa; que el marit feia un porquet petit al forn; que els sogres venien a dinar i el sogre, pastisser, duria un pastís de Reis; que no feiem regals de Reis perquè feiem Tió dos dies; que la gran tocava la guitarra elèctrica, l'espanyola i li faltava l'acústica que sovint ens demanava 'com per casualitat'; i que ella m'havia fet conéixer els CCR.

Sí, em sembla que algun cop ho he comentat, jo coneixia la cançó que els he demanat 'Proud Mary' per la Tina Turner, concert genial el del 6 d'octubre del 90, dia que vam començar a 'sortir' son pare i jo; i coneixia 'Have you ever seen the rain' per Rod Stewart a qui he seguit des del principi dels temps pels segles dels segles, amén. Li deia, sí, al Javier Penedo, que era com mirar una peli sense saber que estava basada en una novel·la. Això em passava a mi, per exemple, amb aquestes dues cançons dels Creedence, ni punyetera idea que eren d'ells. Vaja, ni punyetera idea que aquest grup existia fins que la meva filla gran, de 14 anys, me'ls va fer conéixer.

Ben curiós, oi?, ens passem la vida, de joves, volen ser més grans, i l'Aina ens diu que hauria volgut néixer quaranta anys abans, per poder haver anat a concerts dels Beatles (a qui no he suportat mai), dels CCR, de la Tina Turner, de Marvin Gaye o de The Queen i el más mejor entre els millors: Freddie Mercury!!!!

Sí, en alguna ocasió a l'Insti, li han dit: tu ets (la rara) que escolta M80??? Sí, què passa? Diria jo. No t'empenedeixis mai del que t'agrada, mai, disfruta-ho, toqui o no toqui, gaudeix del que sents en cada moment, viu, viu... encara que sigui en el teu món al revés (Ai, nena, quàntes vegades m'has fet de mare, oi tia plom!???)!

Doncs sí, la meva filla gran m'ha fet conéixer un grup de la meva época... per què no?

'Todas estas cosas, había una vez, cuando yo soñaba un mundo al revés!!'

...

M'agradaria saber si recordeu aquelles bigues del passadís de la línia verda, si recordeu el poema del Goytisolo, si us emocioneu, encara, amb el Paco Ibáñez...?






diumenge, 30 de desembre del 2012

El nostre món de l'esquí

(a petició de la Jana :P)

Buf!

El Jefe i jo vam esquiar per primera vegada, no sé, l'any 91? Anys enrera els meus amics hi anaven però jo ni feia l'intent, pa què, es veu que això s'havia de dur a la sang, cap possibilitat de poder aprendre'n (a parer meu, clar). A banda que jo, en ser de Poble Sec, i pobra, doncs no tenia cap opció: era un esport per a rics. Rics, pijos i tontos amb marques de sol a la cara amb forma d'ulleres (de sol). Ep, no em negareu que vint anys enrera no era així?

El cas és que jo no podia entrar en aquest món, i ell menys, clar, essent de la Verneda (dónde vas, chaval?). Tot plegat ben il·lògic perquè si hi ha una cosa que tenim en comú el jefe i jo ('la única cosa?' -a banda de les nenes-) és l'amor a la muntanya, la necessitat d'oxigenar-nos sovint pujant cimes, o només fent camí... Així que sí, un dia ho vam provar, vam anar amb els seus amics a Port Ainé. Mai, bé, sí, amb el temps sí, però fins aquell dia mai m'havia trobat tan estúpida, em cal, em deia, em cal estar tot el dia per terra sentint-me una inútil com si fos un 'pato mareau' que ho sóc, vale, però cal recordar-m'ho tot un dia i a més pagar un munt per un equipament llogat i per un forfait? Doncs no, no em calia i vaig dir, passat aquell dia (sí, entre plors de ràbia), sacabó! Que no. Que no vull estar a terra cada dues passes, fer-me mal, veure passar marrecs de tres o quatre anys follats al meu costat i jo ni saber aixecar-m'hi! Ell va pensar més o menys el mateix, o no, però com erem nóvios de feia poc devia pensar: més val que li digui que sí a tot...

L'any següent hi vam tornar. No per esquiar no, sinó per estar amb els seus amics, i perquè era una nit que passàvem junts (encara no viviem plegats) i perquè l'esmorzar de l'hotel era boníssim, boníssim. Aquells dies els seus amics esquiaven i nosaltres feiem muntanys: és clar que sí, en això no m'hi sento insegura, ni tinc pors, ni ràbies, ni bla, bla, bla...

Vam estar uns anys sense intentar-ho fins que vam dir, vinga, per què no, va, sí, i vam tornar a provar-ho: Beret, Port del Comte, Valter 2000. Jo seguia dolentíssima com en els inicis... bé, no, no tant. Van néixer les nenes i les vam intentar apropar al món de l'esquí com hem fet sempre amb la muntanya (l'Aina necessita com nosaltres fer cims, anar-hi quan fa setmanes que no ho fem, preparar rutes... ai, la Jana l'odia, la muntanya... diuen que els fills de pares muntanyecs surten així: o bé, l'estimen com els pares, o bé, l'odien com a resposta a l'obligació que han patit. Doncs això tenim, una de cada!).

Aleshores van venir els Nadals  a la neu (i jo encantada clar, fugint dels nadals familiars que tan poc m'agraden): Eine - uns quants anys, i on jo vaig començar a disfrutar de debó per primer cop, i elles van aprendre a esquiar i a gaudir d'aquest món particular que ens uneix als quatre- la més estimada i on hem passat molts nadals; Núria -molt familiar i d'on guardo un record molt especial-;  Els Alps, l'any passat, un somni per qualsevol esquiador, i novament ara, en aquests moments, tots quatre al Pirineu, on avui hem provat Les Angles, una setmana de desconnexió, família, tranquil·litat i bons aliments (estem a l'alberg Pere Carné que aprofito per més que recomenar-vos especialment perquè és un lloc molt acollidor i perquè a banda... no fem dinars, ni sopars, ni esmorzars, ni comprem, ni netegem, ni res de resssss durant una setmana!!).

I em direu: i a mi què el vostre món esquiador de pacotilla? Bueno, vale, accepto, però la Jana m'ho ha demanat quan li he preguntat: de què puc parlar al bloc? I naturalment davant d'això... eh, què farieu vosaltres? : )

(no sé si és un esport de rics, és car, el forfait és car, i l'equipament potser també, i multiplicat per quatre ni te cuento, però nosaltres anem de Decathlon -que dura anys- i anem estalviant tot l'any per fer una cosa que a tots quatre ens agrada, estant-nos d'altres capricis -és curiós, ni elles ni el jefe volen compartir aquests dies amb ningú, i així ho fem, excepte puntuals excepcions anem els quatre sols... i és que: quant de temps més pot durar això? Doncs, és clar, me n'aprofito!!)

...

Mentres el jefe ha baixat a mirar el bàsquet (Barça-R.Madrid), i la Jana juga a futbol a la Psp, l'Aina toca i canta aquesta cançó que em serveix de música de fons per a l'escrit, potser el darrer de l'any!

dimecres, 26 de desembre del 2012

Monstres



Hi ha molts tipus de monstres.


N'hi ha de peluix, de roba, de carn i ossos, n'hi ha que mengen galetes, i n'hi ha que porten un llençol amb què s'amaguen i fingeixen no ser-ho.


Hi ha monstres amics i monstres enemics vestits d'amics. Monstres que van ser amors, que van ser companys, amants.


En trobariem de color verd, de color blau i segur segur que n'hi ha que llueixen l'Arc de Sant Martí, però no deixen per això de ser monstres.


Monstres.


Hi ha monstres presents, passats. Monstres del futur. Monstres que neixen amb nosaltres, i moren aferrats a la nostra ànima. Hi ha monstres que ja formen part de cadascun: jo sóc jo i el meu monstre (amb sort, també puc ser 'jo i els meus monstres).


Monstres que comparteixen amb nosaltres trobades, reunions, passejos, però també pors, neguits, odis...


Sovint em pregunto si els meus monstres, amb els seus colors particulars, els petits i els grans, viuen perquè jo els alimento inconscientment a miquetes,


o només malviuen agonitzant de gana i set fins que un dia,


com avui, per exemple,


el retret del passat els torna a carregar d'energia i força amb què poder sobreviure els propers mesos...


(Qui sap si fins els propers Nadals)



dilluns, 24 de desembre del 2012

Desamor

Hoy he tomado café, uno de esos cafés eternos, con Esther que entre lloros me contaba su último desencuentro con el amor.

Vive enamorada del amor, creo, no tengo muy claro que se enamore de la persona, vaya, no podría asegurarlo, pero nos conocemos de toda la vida y aunque solo lo intuyo por lo que suele atreverse a explicarme (filtrado o no según su estado anímico y necesidad) tengo esa sensación cada vez que me cuenta que se ha 'enamorado' esta vez de verdad y para siempre.

No estoy diciendo que no ame, que no quiera, que no sienta realmente... hablo de que cuando se enamora, cuando se enamora de esa manera tan suya, tan como si fuera la primera vez (tantas primeras veces -y únicas- le he conocido), como si le fuera la vida en ello... buf, da pánico, porque inevitablemente un día, cuando la relación termina, y siempre termina, créedme, de una u otra manera, entonces Esther cree morir. Y llora, y se pregunta en qué ha fallado, y siente que el corazón se le rompe a cachitos, y...

Hoy le preguntaba:

- Dime, dime, anda, cuéntame qué es lo que más te gustaba de él, que te enamoró de él?

- Pues, no sé, me sentía tan feliz a su lado...

- No, no, háblame de él, te gustaban sus valores, su manera de vivir el presente, sus sueños futuros? Sus retos?

- Bueno, de hecho, no hablaba mucho de él, pero me decía que me quería, cada día, y lo loco que estaba por mi, y a mi me encantaba oírselo decir, nunca nadie me lo había repetido tan a menudo.

- Ya, pero, te enamoraste de sus palabras o de él? De lo feliz que te sentías sabiéndote querida? De la pasión que despertabas en él? Te enamoraste de su buen carácter, de sus pequeños detalles diarios, de sus retos, de su coherencia, su vitalidad, te enamoraste de su inteligencia, de su respeto por la naturaleza? No sé, dime, te enamoró su paciencia, su nobleza o valentía, su humildad, o quizás la seguridad que desprendía y te aportaba?

- Núria, qué te pasa? Por qué me preguntas eso? No sé, nunca me he planteado qué me enamoró de él, me gustaba cómo me miraba, saber que estaba cerca, oír su voz...

He optado por callar, es incapaz de entender lo que no le apetece entender, como todos, y como todos, prefiere creer que su amor es único, único y su desamor y dolor, también.

Ha seguido llorando un buen rato más.

Esther tiene sus flaquezas, claro, yo tengo las mías. Somos un gran equipo, no hay duda. No hay más.

...

'Don't forget me...'






diumenge, 23 de desembre del 2012

Aunque tú no lo sepas


Aunque tú no lo sepas (Luis García Montero)


Como la luz de un sueño,

que no raya en el mundo pero existe,

así he vivido yo

iluminando

esa parte de ti que no conoces,

la vida que has llevado junto a mis pensamientos.



Y aunque tú no lo sepas, yo te he visto

cruzar la puerta sin decir que no,

pedirme un cenicero, curiosear los libros,

responder al deseo de mis labios

con tus labios de whisky,

seguir mis pasos hasta el dormitorio.



También hemos hablado

en la cama, sin prisa, muchas tardes

esta cama de amor que no conoces,

la misma que se queda

fría cuanto te marchas.



Aunque tú no lo sepas te inventaba conmigo,

hicimos mil proyectos, paseamos

por todas las ciudades que te gustan,

recordamos canciones, elegimos renuncias,

aprendiendo los dos a convivir

entre la realidad y el pensamiento.



Espiada a la sombra de tu horario

o en la noche de un bar por mi sorpresa.

Así he vivido yo,

como la luz del sueño

que no recuerdas cuando te despiertas.


( Habitaciones separadas)




http://elpais.com/diario/2005/08/24/revistaverano/1124834405_850215.html

(gràcies, allà on siguis, gràcies!)

dissabte, 22 de desembre del 2012

Relacions

Hi ha relacions (no parlo només de coneguts, ni d'amistats, ni d'amors, ni de... parlo de relacions entre humans, vaja, humans terrícoles o d'Orió com jo, tant fa) que duren ben poc, duren per exemple un curs de Català nivell C. N'hi ha que duren un curs anual de macramé. O una llicenciatura. Fins i tot n'hi ha que duren vint-i-dos anys, fins que una de 'las partes contratantes' decideix que ja en té prou, vés per on.

Un  dia, una setmana, un mes, un any... la intensitat no té a veure amb el temps. N'he tingut, de relacions, ben curtes, amb les que sempre m'unirà un 'algu' especial. La N.C. serà una d'elles.

Ara no parlaré de la durada, no, parlaré de la intensitat.

Al llarg dels meus quaranta-tres anys he tingut relacions que s'han mantingut en el temps però que han variat la intensitat, que han modificat els paràmetres (lalalala), que s'han allunyat quant intimitat o que han oscil·lat entre un va-i-ve més o menys proper al llarg del temps.

Sí. Pensava en els set anys i mig de relació amb el meu company d'esmorzars. Fa més de vint anys que ens coneixem, i més de set que la nostra relació és... intensíssima. D'acord. Doncs al llarg d'aquests anys, hem necessitat pujar i baixar el to, acostar-nos i allunyar-nos. Dir prou i recomençar. I no ha estat fins al dia d'avui (vaja, qui diu avui diu ahir) que hem sabut trobar el punt de no retorn: si us plau, no marxis, prometo no allunyar-me'n, queda't ben a prop, juro que hi seré per sempre més...

Avui mateix he tingut aquesta mateixa sensació. Som amigues des de fa, què, no sé, onze anys? Amb una intensitat in-crescendo que va arribar a un punt de no 'domini'. Un moment en què totes dues vam necessitar agafar aire, distanciar-nos, prendre un kit-kat... i així ho vam fer.

Ommmmmmmmmmmmmmm.

No sé en quin moment hem reprès amb la calma, amb molta calma, com s'aprèn a fer amb els anys, el nostre 'amor', 'carinyitu', la nostra 'jalorelació', però sí sé que ha estat en un moment d'inflexió.

Touché!

Avui, la seva família i la meva hem quedat per dinar, hem estat juntes però no només per dinar, també per berenar i mig sopar, un munt d'hores, i un munt d'hores plenes de bon rotllo, riures, somriures, riallades, cançons i babes (què passa, síiiiiiiii!).

Tot evoluciona, sí, tot evoluciona cap allà on és necessari (amunt o avall, per tal de consolidar o per tal de dir prou):  Les relacions obsessives, les relacions addictives, però també les amistats -com la nostra- que un dia pugen i pugen sense control (necessàriament sense control) i amb el temps es retroben des de la calma, potser també amb plors (gràcies), i rialles, vés a saber cap a on...

...

Havia penjat un video del Serrat, però ara mirant vídeos del Fito quan era Platero, m'ha aparegut aquest conciertassu on -un cop més- podem veure que no només les relacions canvien, milloren, empitjoren, evolucionen, i fan la volta del revés.

Home, no voldria comparar estils però 'el canvi' és més que evident. En fi... és lo que hay! (però quina guitarra la de l'Uoho, buf!)

(em pregunto què pensa Fito quan ara escolta la lletra de su 'No hierve la sangre'...)



Raro, no digo diferente digo Raro


Fue en el 93 cuando conocí a Fito. Vamos, nada de Fito, conocí a Platero y tú de la mano de Miguel. A ver, no, tampoco, Miguel en esa mierda de mili que tuvo (algún día debo tributo a lo que fue su mili, y la mía), conoció a un bilbaíno del barrio de Palanca que le pasó una maqueta (era una maqueta?) de un grupo desconocido para mí, y para él, hasta entonces: Platero y tú.

Nos enganchó desde el minuto cero, y nos aprendimos de memoria todas las canciones. Bueno, algunas más que otras. A la vuelta de su mili fuimos al primer concierto de 'ese grupo'. Los que me conocéis sabéis que he ido a los conciertos más dispares, desde los quince años, desde la Polla Record hasta Dire Straits pasando por la Tina Turner y el Boss, sin descuidarme a Jarabe de Palo (bueno, vale, sí, un fallo lo tiene cualquiera), La Oreja de Van Gogh, Communards, ajajajaja, no lo recordaba, David Bowie y Juan Luis Guerra, sí, sí, está claro que soy ecléctica músicalmente hablando (y no sólo cuanto a música).

En fin, a lo que iba, el primer concierto de los Platero fue en una sala de Nou Barris. Humo por un tubo (costo por más tubos), cerveza y mucho ruido, mucho mucho ruido, una acústica como el culo y peña de lo más variopinta. Creo que fue en la gira del Vamos Tirando. Miguel, David (el Martínez), alguien más, y yo. Buf. Entonces la cerveza y los porros nos ayudaron a cantar (sí, he fumado muchísimos años de mi vida). Qué buen recuerdo tengo de ese concierto! (si soy sincera creo que de todos a los que he asistido a lo largo de mis años, guardo un buen recuerdo, yo qué sé, Sabina, Serrat, Llach, pero también Victor Manuel -montones de veces-, El último de la fila y, de los mejores, mejores, Radio Futura)

Con los años, bueno, Platero se disolvió (?) y empezó Fito con nueva andadura. Mentiría si dijera que supe que había empezado de nuevo como Fito. Recuerdo un día en un bar de Bilbao oír una canción, muy comercial, no sé cuál era, en la radio: Esto, perdona, quién canta era el cantante de Platero? Sí, sí. Joder, qué cambio, no? Ya ves, la pasta! Me cabreé, pero lo entendí, renovarse o morir, supongo. Bien, vale, acepto, anda que no 'me he adaptado yo a la medio' a lo largo de mi vida!

Al volver a Barcelona retomé, un disco, otro disco, otro disco. En poco tiempo se convierte en mi poeta musical de cabecera (bueno, en el blog doy fe de ello en todos estos años: como dice Fito por aquí, como dice Fito por allà), junto con alguno otro, Robe, por ejemplo, què crack.

En enero de 2010  un encuentro inesperado con el tipo más guapo con quien he tenido amistad (lalalala) hace aumentar aún más mi 'cariño' por Fito y su música. Y de nuevo me decido a ir otro concierto: con Aina en Girona, Pavelló de Fontajau. Qué flipe! Genial, genial, como dos locas, madre e hija, ante un genio en el escenario a quien ya había asistido con el que después sería su padre (quién hubiera dicho en aquel concierto que Miguel y yo tuviéramos una Aina, y años después una Jana! Quita, quita!). Esta vez sin humo. Bien, ya no fumo ni tabaco ni costo ni nada, pero ahora sí bebo cerveza (no tengo claro que en el primer concierto bebiera nada). Así que me tomé una o dos, disfrutándolas y disfrutando del concierto, mucho.

Esta noche ha sido el tercero, y de nuevo con Aina. Osssssssssssssstia qué sonido, qué maravilla de sonido para un concierto de Fito! Viniendo de un 'cutre local' de Nou Barris, pasando por un Pabellón de deportes, y llegando al Auditorio del Forum! Qué buen sonido, sí. Hemos podido distinguir cada uno de los instrumentos, que no han sido pocos por cierto (violín y contrabajo incluídos, pasando por un banjo, un acordeón, unas cucharas de madera...),  de la voz, esa voz marca de la casa... Y esta vez no solo sin tabaco sino también sin cerveza (nada, no hay servicio de Bar en el auditorio del forum ni tampoco dejan entrar bebidas).

Una auténtica delicia: las canciones de siempre con alguna 'transformación' especial para este concierto ( a esa luna a la que se le ve el ombligo que como siempre me ha hecho pensar en mi Guille particular, esta vez con un ritmo nuevo, un Al Cantar inesperado -gracias-, sin olvidar un Para toda la vida al más puro estilo ranchera!).

Gracias Fito, sí, y gracias Aina por estas dos horas de gustazo!!!

...

Para, para, para qué quererte tanto si después te vas?



dissabte, 8 de desembre del 2012

Lalalalalala


Què passa? És el meu espai, oi? Doncs puc anar i venir, tancar i obrir, pujar i baixar, estendre i plegar la roba, parar i desparar, puc fer el que vulgui, necessiti, desitgi, i el cor em demani.

Au, com si fos una novetat que la Núria canviés de parer cada dos minuts! Pos ja està!

I, és clar, em direu, i aquest títol? El títol no és ni més ni menys que allò que dic/escric quan, com ara, sobren les paraules i entra el somriure en acció. Lalalalala... sí, sí, com els nens petits que no volen escoltar el que se'ls dius (normalment quan els adults els volem alliçonar amb la nostra super sapiència... bah!).

Va fer dir Lampedusa a Trancredi al Gattopardo -pensant en mi segur-:

'Si volem que tot segueixi com està, cal que tot canviï...(...) després tot serà igual malgrat que tot haurà canviat. (...) Una d'aquestes lluites que es porten a terme per tal que tot segueixi com està.' 

Tal qual: tot a lloc, oi?

Jo, vull que tot segueixi com està, com ara; per això necessito que un munt de coses canviïn. Algunes ja ho han fet, i diria que han canviat i molt; d'altres necessiten una empenteta; n'hi ha que amb un canvi de color ja faran; potser n'hi ha que deixant-les tal qual, havent canviat l'entorn, ja seran ben diferents.

En fi, què te voy a decir, que diu en Fito, si yo acabo de llegar!






¿Qué pasa? ¿Es mi espacio, no? Pues entonces puedo ir y venir, cerrar y abrir, subir y bajar, tender y guardar la ropa, montar y desmontar, puedo hacer todo lo que necesite, desee y el corazón me pida.

¡Hale! Cómo si fuera una novedad a estas alturas que la Núria cambiara de opinión cada dos minutos. ¡Pos ya está!

Y, claro, me diréis, ¿ y el título? El título es lo que digo/escribo cuando, como ahora, sobran las palabras y entra la sonrisa en acción: lalalalalala... sí, sí, como los peques cuando no quieren escuchar lo que se les dice (normalmente cuando los adultos queremos aleccionarlos con nuestra super sapiencia...¡bah!).

Hizo decir Lampedusa a Tancredi en el Gattopardo -pensando en mí seguro-:

'Si queremos que todo siga como está, es necesrio que todo cambie. (...) ¿Y ahora que sucederá? ¡Bah! Tratativas pespunteadas de tiroteos inocuos y, después, todo será igual pese a que todo habrá cambiado. (...) Una de esas batallas que se libran para que todo siga como está.'

Tal cual: Todo en su sitio, ¿verdad?

Yo, quiero que todo siga como está, como ahora; por eso necesito que un montón de cosas cambien. Algunas ya lo han hecho y, diría qeu han cambiado y mucho; otras necesitan un empujoncito; hay que con un cambio de color ya tendrán suficiente; quizás hay que deberé dejarlas tal cual, y cambiando el decorado, ya serán diferentes.

En fin, qué te voy a decir, que canta Fito, ¡si yo acabo de llegar!


...

WERT no nos quites nuestra lengua, prometo que también dominamos el castellano, ¿lo ves?

dimarts, 6 de novembre del 2012

El último que cierre la puerta!


Bé, ara sí.

Sí i sí.

Punt i final d'aquest bloc i d'aquest camí. Començo una nova etapa, una nova Núria (no, no patiu, o no us n'alegreu: exteriorment no es notarà cap canvi), i un nou repte.

Necessito despullar-me i, aquí, amb tots vosaltres al davant, no sé si m'enteneu, em resulta complicat.

Necessito i vull escriure'm, pensar-me, estudiar-me, mirar-me i remirar-me (sí, com em miro sovint l'arracada del melic). I això penso fer. N'obriré un altre, de bloc, és clar. Podria no fer-ho, però aleshores la vessant NúriaExhibicionista que tots coneixeu no existiria.

En fi, que un plaer.

Adéu, bona tarda i, com diria aquell, bona sort!

dimarts, 30 d’octubre del 2012

Amiga de segona divisió

No sé si existeix aquesta definició. Vamos, no crec, o sí, es veu que està tot inventat així és que segurament algú n'ha parlat abans que jo, i què?

'A lo que iba' (veieu com n'és de necessari tenir dues llengües!!), sovint, al llarg de la meva vida social m'he sentit així: una amiga de segona divisió. No sé si és cosa meva o també us ha passat a vosaltres (bé, la majoria dels qui em llegiu, éssers virtuals, sou 'rarets' com jo, així que és possible que sí, que us n'hagueu sentit... que no vol dir que els altres us hagin tractat com 'amics de segona' ni molt menys, però ja sabem que el que importa és com vivim el que passa, no allò que passa en realitat).

No he sentit que mai fos l'amiga a qui s'havia de trucar sí o sí quan s'organitzava una festa, ni tampoc amb qui s'havia de comptar per aquell sopar, o per aquella sortida. Per què? És evident: sóc inclassificable. Mai no he acabat d'encaixar enlloc. I si jo no m'he sentit mai integrada a cap grup... com havien de sentir els altres que jo en formava part?

Així que sempre he tingut la sensació de viure, socialment, 'en terra de ningú' (Ničija zemlja, com la pel·lícula). No he format part de cap grup, bé, si de cas, dels 'pianolos', ni a l'Institut, ni a la Universitat, ni a la feina. Tampoc a l'escola de les nenes he fet grup amb les altres mares (no anavem al parc perquè la mare 'havia d'anar a l'Ampa'), ni entre els veïns, ni... ni... ni, no tampoc.

Sí, sí, una amiga divertida, original, jaja, jeje, però amb qui tampoc passava res per no comptar-hi (repeteixo, ha estat sempre una sensació ¿¿¿basada realment en la realitat???) total!

El cas és que no sé si jo mateixa no he sabut formar part d'un grup o si n'he fugit inconscientment; si m'he ressistit a integrar-me; si sóc massa rara com perquè cap grup pugui comptar de forma contínua amb mi o si sóc jo que m'ofego quan algú se m'hi acosta massa però el cert és que ara m'agrada la sensació de no pertànyer enlloc, de viure socialment en terra de ningú, de no sentir-me ni lligada ni compromesa en gairebé cap moment del meu dia a dia.

(ep, no formar part de cap grup, o sentir-me en ocasions 'amiga' de segona amb segons qui no té res a veure amb què em sento molt i molt afortunada amb els amics que tinc!!!)










divendres, 26 d’octubre del 2012

Carta a M.





'Eres impredecible..., tu mente vuela, detente un momento y déjala aterrizar de vez en cuando, las ideas saldrán solas y que mejor que sean originales...? (...)"explícita", lo eres sí, pero es justamente algo que me gusta de ti, esa libertad de palabra que tienes y los detalles que les aportas a tus escritos para darle vida. Me encanta leerte!'

Buf! En este mes he cambiado de opinión miles de veces. He ido y he vuelto. He decidido y desdecidido. Me he enfadado y desenfadado. He abierto y he cerrado. Pero finalmente la luz ha iluminado -un tanto- mi camino lleno de niebla. Gracias, M. Me detengo, aterrizo, bajo, me sitúo y resitúo y aquí estoy, estaré, espero.

Es curioso que lo que más gusta de mi suele ser lo que más suele criticárseme (amor y odio a partes iguales; me dijo una vez un amigo que yo no solía dejar indiferente, para bien o para mal): lo impredecible que soy (y a poco que pueda y 'no moleste' seguiré siéndolo). No me conformo, no me quedo quieta, ni de mente, ni de cuerpo. Mi inquietud, mis ganas de conocer, de llegar al fondo de la cuestión (sea la que sea), de saber el por qué, sin filtros ni mentiras, me pueden, quiero que me puedan. O no entro. O no juego. Así soy (y como dijo Ana Belén: así me quiero!).

Poco a poco.

...

A veces, a veces, la versión supera el original (mis hijas, ambas, son mucho más 'raras', 'diferentes', 'auténticas' y geniales que yo, bieeeeeeeeeeen!). En este caso, no sabría si decidirme por la visión del que nació en El Clot (el barrío donde medio vivimos el día a día), o Huecco.

Qué decís?

Mmmmmmmmmmmm... por cierto, gracias a todos los que me habéis animado a escribir, siempre. Aunque a veces, como ahora, sea para decir bien poco. O pensándolo bien: tanto!


dilluns, 24 de setembre del 2012

En fi...


No sé si és un kit-kat, o bé un adéu, o un potser més endavant o... ara com ara no tinc ganes de ser una finestra oberta. Ni parlar de mi. Ni aquí, ni fora d'aquí. Diuen que tot té un temps, un espai, un moment, el del bloc, el d'aquest bloc, ja va passar.

Un petó, gràcies per llegir-me tot aquest temps, ni que sigui en diagonal... :)

dijous, 6 de setembre del 2012

Tenemos que hablar (o el reparto de panes y peces)


No lo sé. No lo sé, Juan. No sé por qué ahora, por qué hoy y no ayer, o el mes pasado o el año pasado. No lo sé. Nada ha cambiado, es cierto. Nada me prometiste aquel día y nada me has dado desde entonces. Y, bueno, quizás tampoco nada me has quitado. En paz. O eso creo... O eso he querido creer estos años.

Esther, sigue haciendo tu vida. Sigue saliendo con tus amigos, diviértete, me has dicho siempre siempre, sal y diviértete. 

Cómo si fuera tan fácil (sí lo es, para ti, sí).Cómo si hubiera un solo instante en que mi pensamiento pudiera prescindir de ti, el muy tirano! No. Y tú, claro, eso lo has sabido siempre, y te has aprovechado. Eres joven aún, Esther...-me repetías una y otra vez para sentirte menos responsable.

No puedo odiarte, ni aun deseándolo con todas mis fuerzas no he conseguido odiarte. Ni tan siquiera cuando, como ahora, me doy cuenta de cuánto y cómo he desperdiciado todos estos años junto a ti. Jajajaa... No, no me digas que me tranquilice. Hoy, no. Deja de fijarte en si nos miran, si alguien te conoce. Podrás estar más tranquilo, ahora. No habrá más noches necesitadas de mentiras, ni más escapadas contrarreloj; este café, lo que hay en este mesa, es todo cuanto poseemos en común: Quédate tú la taza, yo me quedo la carta de tés, llévate tú esta flor de plástico barato que pretende decorar; yo me conformo con el servilletero triste y deforme medio vacío... 

Tres años, tres años y esto -que ni siquiera nos pertenece en realidad- es todo cuanto podemos repartirnos. Nada, nada tenemos en común, nunca nada has querido compartir de verdad. Qué pobre final, qué mísero final...jajajaja claro, mísero final para una relación igualmente mísera, no no, miserable.

No, no subo la voz, pero no me cojas así del brazo. Me haces daño. Tienes miedo? No. Nunca lo haría. Si esta relación me ha matado a besos lentos también pensar en ella ha contribuido a aumentar mi dolor, ese dolor que yo, queriéndote como una imbécil, le he provocado!

Eres tan egoísta, tan estúpido y egoísta! Pues claro que lo sabe, claro que lo sabe. Sin duda. Pero tú cómo vas a darte cuenta de nada. Estoy segura que desde el primer momento lo supo. Cuando se quiere a alguien, pero de verdad, de verdad como tú jamás has sabido amar, cuando se ama desde el fondo de un corazón como este mío que tú te has encargado de destrozar desprecio tras desprecio, día tras día, me oyes, cuando se quiere de verdad, reconoces perfectamente qué lugar ocupas en la otra persona. Lo sé yo, he sido la segunda, la tercera en alguna noche que nos engañabas a ambas. Lo sé yo, Juan, y lo sabe ella, estoy segura, lo ha sabido siempre y por eso siempre ha callado ante tus absurdas mentiras y excusas. No, no me lo repitas, no hablaré con ella... Aunque sí, me gustaría, me gustaría quitarle la venda que quizás tiene de manera inconsciente, decirle que no sé cómo pero conseguiré, conseguiría ella también, vivir sin las migajas que obtenemos de ti.

No quería llorar, y no voy a hacerlo. Sí, estáte tranquilo, me voy. Me voy. Sé feliz, siempre lo has sido, sigue siéndolo. No sabes cómo he deseado odiarte, cuánto lo he deseado, pero ahora, ni tan siquiera deseo que sufras este desgarro que siento, que me rompe, me anula.

Sí, me voy. Quédate la taza, la flor…


dimarts, 4 de setembre del 2012

Saben aquell que diu...

Alerta Digital
4 de setembre de 2012

El coronel Alamán exige que se ilegalicen los partidos separatistas y la detención de Tardá, Bosch y Bertran por alta traición: “Esta gente no tiene cura”


El coronel Francisco Alamán Castro es el fenómeno mediático del momento. Unas recientes declaraciones suyas en AD han provocado un ambiente de histerismo entre las huestes del nacionalismo catalán difícilmente catalogable. Tales declaraciones le han convertido en el blanco de muchos enemigos pero también le han granjeado apoyos y simpatías en toda España, incluída Cataluña. Le han llovido insultos y amenazas y él asume el deber, con serenidad cartesiana y sentido castrense del temple, de concedernos una nueva entrevista. Todos tenemos derecho a reivindicar las libertades que nos plazcan y no seremos nosotros los que discutamos al coronel Alamán Castro las suyas.

En posesión de la Gran Cruz de caballero de la Orden de San Hermenegildo a la Constancia Militar y de sendas Cruces al mérito militar de primera clase con distintivo blanco, en él encontraron siempre sus hombres un ejemplo a imitar y un jefe a quien obedecer. En medio de tanto comparsa acomodaticio y expectante, el coronel es un islote de firmeza y españolismo. No regala el oído a los poderosos de turno, no teme los insultos en su contra ni las amenazas, rechaza toda presión y denuncia sin piedad cualquier maniobra que no parezca limpia y que vaya en contra de España.

-Menuda tormenta han desencadenado sus declaraciones en AD… Toda la patulea separatista catalana se ha desatado contra usted.

(Ríe). En peores me he visto. He hecho muchas cosa en el Ejército. He estado al frente de tropas paracaidistas, al mando de tropas de alta montaña y en la División Acorazada. He vivido en escenarios de guerra y visto la muerte demasiado cerca y demasiadas veces como para inquietarme ahora por un puñado de separatistas.

-¿Ha recibido el apoyo de sus compañeros?

El día de ayer (viernes) me lo pasé casi entero atendiendo al teléfono. Me llamaron de toda España, incluso compañeros de los que no sabía nada desde hacía años. Les agradezco a todos ellos sus afectuosísimas muestras de compañerismo y de afecto.

-¿También de Cataluña?

De Cataluña donde más.

-De entrada coronel, ¿es usted partidario de las autonomías?

Opino como aquel gran sabio español, que era Ortega y Gasset. Decía que no era partidario de las autonomías y que la soberanía del pueblo español no consistía en la soberanía sólo de una parte sino del conjunto. Alguien lo expresó muy bien en AD: hablan de respetar la voluntad popular, pero qué ocurriría si el Valle de Arán decidiese que quiere la independencia de Cataluña o bien anexionarse a Aragón. Supongo que los independentistas catalanes lo respetarían, ¿o no? Si pueblos como Amposta, Tortosa o Sant Carles de la Rápita decidiesen en referendum que se quieren anexionar a Castellón… supongo que tampoco pondrían pegas, ¿o sí? ¿O acaso los referéndums sólo funcionan en un sentido?

-Joan Tardá y algunos dirigentes de la izquierda separatista han llegado a calificarle como un militar casposo…

Hombre, el señor Tardá no es precisamente un ejemplo de higiene capilar para que hable de la caspa de otros (ríe). El señor Tardá se aprovecha de que en España determinadas cosas salen gratis. Mañana por cierto les enviaré una carta dirigida al señor Tardá.

-¿Él y otros dirigentes nacionalistas han pedido su arresto?

Hemos alcanzado un nivel tal de degradación política que se permite que un político que defiende la sedición y que ha tenido vínculos con el terrorismo de Terra Lliure amenace a quien, como yo, defiende la vigencia del artículo octavo de la Constitución. Imagine que un senador de California propugnase la independencia de ese territorio y que encima amenazara a un jefe militar de los Estados Unidos por recordarle la exigencia de respetar las leyes del país.

Pues bien, ya que el señor Tardá y otros piden mi arresto, yo desde aquí exijo la inmediata detención del señor Tardá (diputado de ERC), del señor Bosch (Alfred, portavoz de ERC en el Congreso) y del señor Bertran (Uriel, secretario general de Solidaritat). Exijo su inmediata detención por querer romper España y por alta traición. Exijo también la inmediata ilegalización de todos los partidos que tengan como principal objetivo la ruptura de la nación.

Esta gente no tiene cura. Se invoca la ley y uno es un golpista, un fascista y un criminal. Pero llamar a la subversión, a la sedición, a la ruptura de la nación, eso es legítimo y por lo tanto debe ser amparado por la libertad de expresión. A la izquierda y a los nacionalistas de la periferia se les permite todo. Yo no he amenazado a nadie, como dice el señor Bosch, sólo he sido fiel al juramento que presté y coherente con lo que dice la Constitución española. No hace mucho, un dirigente de la CUP dijo algo de pegarle un tiro en la nuca a alguien y no se le dio tanto bombo y platillo. Esas declaraciones sí eran constitutivas de delito. Una vez más, la ley del embudo…

-¿Y qué ocurrirá si la manifestación del día 11 tiene un seguimiento masivo?

A mí no me dirá absolutamente nada. Cataluña la habitan 6 millones de habitantes y no creo que vaya ni el 10 por ciento. Además, todos sabemos que en Cataluña impera la dictadura del miedo a los nacionalistas. Muchos acudirán por temor a ser señalados. Me dicen que en algunos municipios separatistas se pondrán autobuses gratis para que vayan los vecinos. ¿Qué vecino podría oponerse a ir a la manifestación cuando todos saben cómo actúa esa gente? ¿Usted cree que un catalán de un pueblo pequeño o mediano va a comprometerse socialmente por no ir a la manifestación? Por consiguiente, la manifestación del día 11 no tendría que tener ningún valor ni peso político. Muchos de los que irán lo harán por miedo y hasta en muchos casos por un bocadillo de ‘chopped’.

-Coronel, es llamativo que hagan planes de futuro quienes dentro de unos años van a ser minoría dentro de una población mayoritariamente musulmana.

En efecto, esa es otra. Armando Robles lo describe de forma soberbia en un artículo sobre el futuro califato de Cataluña. Expresa algo que vengo pensando desde hace bastante tiempo: al paso que va Cataluña, dentro de 20 años tendrá más moros que españoles. A esta gente le ciega tanto el odio al resto de España que se han olvidado de la reducción a curiosidad antropológica de los catalanes en el plazo de dos o tres generaciones más. De hecho, los catalanes de origen (de apellidos catalanes) son ya minoritarios en Cataluña. Aun incluyendo en esa categoría todos los demás españoles que viven en Cataluña, la deriva demográfica actual no ofrece demasiado margen para la esperanza de una Cataluña ni catalana, ni española ni europea.

Asistimos a una especie de suicidio colectivo entre la indiferencia de unos, la ceguera de otros y hasta de la complicidad de no pocos. Unos nos damos cuenta y lo decimos, otros simplemente no lo ven o no quieren ni siquiera pensar en ello. Las élites son nulas y malvadas y el pueblo está bajo los efectos hipnóticos de la propaganda. El panorama nos obliga a ser pesimistas. Ya sabe que un pesimista es un optimista bien informado. Y yo me informo en AD.

-¿Se deben los militares a los políticos?

Los militares nos debemos a la legalidad vigente y, en este caso, al artículo octavo de la Constitución. Un ejemplo: Imagine usted que el señor Rajoy se levanta un día borracho y decide conceder al señor Mas la independencia de Cataluña. ¿Qué deberíamos hacer entonces los militares? Evidentemente obedecer la ley y no al señor Rajoy.

-¿Le interesa a usted la política?

Nunca me gustó la política. Mi padre decía que los políticos se dividían en dos clases: los hijoputas de izquierda y los hijoputas de derecha. Mi política es España. Nos contaba Wenceslao Fernández Flórez en “Una isla en el mar rojo” que acabada la guerra civil, estaban dos gallegos en un bar. “Uno decía al otro: ¡Pepiño! Fuiste reformista y luego conservador con Maura, después de Unión Patriota con Primo de Rivera, posteriormente del PSOE en la República y ahora de Falange, siempre estás cambiando de idea”.

Le contesta Pepiño indignado: ¡Yo qué voy a cambiar! ¡Siempre he querido ser concejal!

Es corriente que los políticos se cambien de grupo, dependiendo de la procedencia del viento y eso encaja poco con el manual de vida de los militares. Hay un chiste muy apropiado deVizcaíno Casas. Sale en un periódico de 1978 que la losa de Franco se había movido y el cadáver del Caudillo desaparecido. Había un socialista, antifranquista de toda la vida, al que con Franco el negocio le iba muy bien, y ahora fatal. Estaba desayunando y su mujer le lleva el periódico.

-Manolo, Franco resucitó.

-Contesta.- ¡Ese cabrón! Luego se lo piensa mejor y murmura ¡No caerá esa breva!

-¿Usted admira mucho a Franco?

Qué español de bien podría dejar de admirarlo. Mire, en premio tal vez a la evangelización de América, Dios nos concedió en el siglo XIX al duque de Ahumada (fundador de la Guardia Civil) y en el siglo XX a Francisco Franco. Espero que en este siglo XXI nos regale otro español providencial.

-Siguiendo con el hilo de lo que planteaba Vizcaíno Casas, ¿qué diría Franco si resucitase hoy?

Se moriría del susto al ver lo que hemos hecho con el país orgulloso, unido y próspero que él nos dejó.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------

Bon dia, i bona hora! Confio que us desperteu de cop!!! No sabia ben bé quina música posar en aquest article. Us la deixo triar, però recordeu si de cas, com va dir el gran Marx, Groucho: "La justicia militar es a la justicia lo que la música militar es a la música".