La malaltia (bocins d'una ja no infantesa)

El braç. La circulació li fa tenir sensacions estranyes: com si se li adormís. M’envia a la farmàcia, recordo el que em va demanar: Que te den algo para la mala circulación de la sangre.

Hi entro. És la farmàcia de la placeta, la placeta on ens hi passem hores jugant. De petites  el carrer era casa nostra: amunt i avall. No creuàvem el Paral·lel però pujàvem fins a Montjuïc. Érem nens de carrer. Saltàvem a les gomes, a les cordes, ens trobàvem a la cantonada, o a la placeta.

Li dic al senyor de la farmàcia: diu ma mare que em doni alguna cosa per la circulació de la sang. Que se li adorm el braç i sent un “hormigueo” tota l’estona. Ditxós hormigueo que ens perseguirà anys! Dues senyores grans, que estan esperant per comprar somriuen. Ai, la circulació de la sang!  Es veu, diuen, que és molt difícil que millori la circulació quan ets gran.

Ma mare té 36 anys. Jo, 11. I dues germanes.

Perd visió a l’ull. Metges i més metges que no saben què dir-li: Señora, no tiene nada que ver la vista con el brazo.

Any 81, i el seu aniversari, crec. Una ambulància novament, i jo, al carrer, espero que la posin dins: Pobrecita, sento que diu algú, tiene un tumor en la cabeza y se está muriendo. Aviat la malaltia tindrà nom, i cognom: Esclerosi Múltiple. També durada: malaltia crònica. I un pronòstic desconegut: no en sabem res, diuen els metges, ni com evitar-la, ni per què apareix o com lluitar-hi. Comencen a sonar-nos els noms dels metges que la ‘miraran de tractar’: Rubio, Arbizu...

I Bellvitge es converteix en la meva segona casa, o en la primera. L’autobús groc m’hi du. Jo sola, als 11 anys. Cada tarda, crec que havent dinat, agafo l’autobús a la plaça Espanya i hi vaig. Bereno allà (les infermeres em donen un iogurt, com a ella), l’ajudo a fer exercicis, amunt avall les cames, cadira de rodes i... de ruta. De vegades baixo a la capella i reso. Està sola. El pare gairebé no apareix, i quan ho fa després de tancar el bar, algun dia, no ve mai sol, sempre amb una veïna que jo mateixa m’adono que no hi pinta res allà.

Surt i entra de l’hospital. Ha engreixat molts quilos per la medicació i li ha caigut el pèl de tot el cos. També del cap, sí. Vivim a l’àtic de davant del bar (13). Un dúplex amb escales de caragol que porten a les habitacions i que ma mare no pot baixar. Em faig càrrec de la casa, de la neteja de la casa, mestressa abans d'hora.

Ell, es queda a les nits al bar, amb la mare a l’hospital o no. Tant és. Amb altres homes que, també, suposo, volen desconnectar del seu present. Surt després amb ells, jo els miro abocada a la terrassa de l’altre pis, el que serà nostre en poc temps, saltant pel terrat. Si us plau, em dic, puja, puja ja. I sento com es tanca la porta del bar, la de ferro. I l’ascensor. I sé quants segons triga per pujar a l’àtic, l’ascensor, on només nosaltres hi vivim, i sento la clau al pany. I ja puc dormir. No estem soles.

Tot és molt trist. I tothom hem optat per escapar de la realitat d'una manera o una altra. Cadascú la seva... (no jutjo, ja no jutjo aquells anys).

Un parèntesi a la vida.

No em cal madurar de cop, no em cal, però no triem. O no sempre triem.

En uns mesos, sense voler-ho, m’adono que ja no em ve de gust passar-m’hi la vida a l’hospital, que m’estimo més estar amb les meves amigues. Que no em ve de gust estar allà tancada. Per què jo, em pregunto? O potser no m’ho pregunto.

Ma mare comença a pensar que he canviat, que ja no sóc la bona nena que era. Però jo, egoistament, per l’edat, i sense malícia, vull estar desconnectada de tots aquests problemes que tan bé conec.

Perquè sí, quan la mare torna a casa, tot són crits. Ningú no acaba de trobar el seu lloc en aquesta pel·lícula que no hem triat.

...

Visites al Brujo de Pamplona, injeccions d’un nom que ja he oblidat però amb el que vam conviure anys, la Mare de Déu cada cinc de mes, herbes curatives... tot.

...

Ens canviem de pis. A l’àtic del davant. Més gran i sense escales interiors. I amb dos terrasses.

La mare comença a estar millor any rera any, a no tenir els ditxosos “brotes”, recupera el seu cos, el seu pèl, la visió per complet.

I una nova etapa s’inicia.

@yahoo.es

Creo en las casualidades. O es en las causalidades? Vamos, que creer, creo, lo que no sé es en cual de las dos. Siempre me lío a la hora de saber cuál es cuál. Me pasa exactamente lo mismo para distinguir el agua fría de la caliente cuando son colores (Miguel optó por ponerme en casa un mando con grados); imposible saber si algo está a mi derecha o a mi izquierda (aprobé el carnet de conducir a la tercera por eso mismo, las otras dos veces giré justo hacia el sentido que el examinador no indicaba de palabra! Por qué no diría, como dice mi santo: Gira pa' mi lau, o gira pa' tu lau!); y mis hijas se llaman Ainajana y Janaaina. Sí, tal cual, a la que hay una pareja de algo, zas, me equivoco. Tiene nombre este 'problema', seguro, vamos, lo de izquierda y derecha son problemas de lateralidad, creo, pero el resto???

Bueno, eso, pues todo empezó hace poco más de año y medio, una noche, noche, salí con dos amigos (mi ángel, y Montse, la guapa), me salté la dieta, nuevamente, ya sabéis que me paso la vida a dieta, y bebí un par de cervezas (más que suficientes para mí para ser, aún, más feliz, y con la risa tonta a cuestas). Total, llegué a casa cerca de las tres y le envié un correo a mi compi 'dels esmorzars', le decía algo así como que me había saltado la dieta pero que estaba feliz (él ya no se extraña de recibir correos míos de dos lineas y diciendo poco más que nada, son taaaaaaaaaaantos años!).

El lunes, a la hora del desayuno, le pregunté por qué no me había contestado. Ahí empezó un diálogo para besugos... No he recibido ningún correo tuyo este finde, pero yo te lo envié, a qué cuenta?, a la del trabajo, no, a la tuya particular, no, te lo envié a... Ostia, ostia, ostia, un max mix, he hecho un max mix, le dije. Te he envíado un correo con tu inicial y tu apellido pero con la dirección de yahoo!!!

Ole tú, ole tú!

A ver, a ver, me dijo, imposible, no pude ponerme mi inicial y mi apellido al hacerme la cuenta porque 'alguien' se me avanzó, alguien con mi misma inicial y mi apellido (he de decir que es un apellido nada habitual, pero nada, nada).

Buf, buf. Bueno, buf primero y después jajajajaja. Claro, parejas, mezclo, no hay más.

Vuelvo al trabajo de nuevo y me encuentro el correo que envié el sábado con una respuesta: ???

Nada más. tres signos de interrogación. Yo en mi linea (los que me conocéis sabéis que me resulta casi imposible no contestar un correo) contesté: Lo siento, me he equivocado de -persona- destinataria. No puse persona, así que volví a recibir una contestación: De persona y de sexo, soy un tío. Y yo, de nuevo con mi peculiar pesadez epistolar, le respondí: Ah, pues da recuerdos a tus sobrinos!!!

Año y medio después seguimos escribiéndonos casi a diario, nos echamos de menos cuando uno de los dos está de vacaciones, y nos hemos convertido en muy muy buenos amigos. Compartimos muchas confidencias, deseos, ambiciones, miedos y rabias, también risas, cómo no!!

Le conocí personalmente al poco del primer correo, y hace apenas un par de meses volvimos a vernos: esta vez con más tiempo pudimos cenar juntos (él vive en Madrid pero por negocios viaja a Barcelona de vez en cuando). En ambas ocasiones fue como si el día anterior hubiéramos estado juntos.

Sin más, fácil, la vida, en el fondo, es mucho más fácil.

Y casual.

(B. ves cómo sí escucho la música que me recomiendas?)

El bar (bocins d'infantesa)

El temps de família acaba. Havíem viscut durant sis, set anys, al carrer Segle XX. Anàvem a l’escola de monges Divina Pastora, vestides amb uniforme. De Isabel y Fernando, nuestro espíritu impera, moriremos besando, la sagrada bandera. Ensumar amoníac. I fora de classe, al passadís, per no recordo quin motiu.

Les coses canvien. Els pares agafen un bar, lluny, vivíem a Horta i marxem cap a Poble Sec. Primer vam continuar dormint al pis d’Horta, anant i venint, però aviat, al gener, ens canvien d’escola, Jacinto Verdaguer, al carrer Lleida, i mentre busquen pis dormim al magatzem del bar. Envoltats de caixes de cocacoles, un llit, un altre llit, un armari de plàstic. I de tant en tant, no sé si les vaig arribar a veure, alguna rata. D’allà, unes escales pugen al terrat. Un terrat on els veïns de dalt estenen la roba als seus balcons. Els coneixem a tots. Allà, en unes galledes grosses, ens banyem, a l’estiu.

Dinem al bar, sortint de l’escola, abans que vinguin els clients del menú de migdia. Cap a quarts d’una, la una, ja hem dinat. Maldinat. Amago el que no vull en un tovalló de paper i ho llenço. Algun client diu: Si fueran hijas mías... (què? Tampoc no menjaríem, penso jo.)

Els pares lloguen un pis. És fosc, al mateix carrer, al número 42. El bar està al 14. Mai el vaig fer meu, nostre, aquell pis. Teníem un orgue. La mare volia que aprenguéssim a tocar el piano, com tota la seva família va fer. Més d’un any anant a classes. Odio estudiar solfeig i teoria. I no crec haver-me penedit mai d’haver-ho deixat. Llegint els diaris d’aquells anys un dia hi vaig escriure: Tengo que decirle a la mama que no quiero ir más a piano.

Sovint ells es quedaven treballant al bar i nosaltres pujàvem a casa. Recordo una noia que li donava classes particulars a la Cecília. Tenia les cuixes amples i quan caminava se li ajuntaven els texans i feien soroll. A mi, no. Jo era, aleshores, un secall. Autèntic. Envejava aquell soroll del frec de la roba texana.

Quan érem al pis, soles, miràvem la tele. De vegades el pare ens havia castigat sense tele i l’havíem de tancar una mica abans que pugessin, perquè no estigués calenta, i no sabés que l’havíem posada. La mare ens permetia saltar-nos el càstig.

En un sofà trencat, foradat, recordo que ens tocàvem amb una amiga de ma germana gran. Fins quin punt? Poc. Vestides. Dos, tres dies. Recordo un pessigolleig sota el ventre. I potser ens descordàvem els pantalons sense baixar-los. Érem amants, o matrimoni, o no sé ben bé què.

I un dia, una broma, una broma que va acabar malament. L’he recordada sempre. Els pares són a la seva habitació, al llit. Nosaltres a la nostra. De sobte se sent com s’obre i es tanca la porta del carrer. No sé si preguntem o ma mare ho diu sense cap pregunta: El pare ha marxat, tanqueu-li la porta amb clau. Jo ho faig. Tanco per dins amb la clau, o amb la balda, no ho sé, però tanco. Aleshores sentim el pare enfadat, no sé què diu, ni si crida, però està enfadat perquè jo li havia tancat la porta. Era dins de casa, havien pactat la broma entre els dos. No era una broma, era una prova, per saber si ho faríem...(em recorda al qui estimeu més, al pare o a la mare?). A ningú no ens fa gràcia. Mai ho he parlat amb les meves germanes. Ni sé si amb ma mare, o amb el pare.

Llegir al metro

Vam coincidir, fa anys, en un taller de relats. A tots dos ens agradava escriure ja aleshores. El tercer dia de classe vam seure junts. Recordo riure de seguida, per res, tonteries, suposo, però la connexió va ser instantània. Sé que ho negarà sempre però una nit em va confessar que aquell mateix dia, després d'acomiadar-nos, quan jo ja marxava i ell anava a buscar la seva moto, es va girar per mirar-me el cul.

És curiós tan tímid i tan llançat alhora.

Al final del taller es van organitzar un parell de sopars. I vam tornar a coincidir-hi. Adults madurs tots dos, casats, i amb canalla sí, però no podíem deixar de mirar-nos. No va passar res. No vam permetre que passés res, però em vaig convertir en un càstig per ell (sí, com la cançó del Fito), un risc que no volia córrer i del que es volia allunyar.

(Del que sentia jo no toca parlar-ne ara : p)

Encara vam anar junts a un altre curs. Era molt divertit, sempre que li preguntaven el seu nom, ell deia: Núria me llama XXX. Jajajaja, sí, no deia el seu nom, no, deia com li deia jo.

El pas del temps no van fer sinó augmentar 'el desig', 'el càstig', i com si d'un foc es tractés, va decidir allunyar-se del perill: jo.

Fa temps que no sé res d'ell. No tinc el seu correu particular, ni el seu telèfon, però sí sé que, de tant en tant, llegeix el meu bloc. Em fa gràcia que ho faci, que mantigui una distància 'prudencial' respecte del perill.

En fi.

El cas és que aquest matí he agafat el metro. Zombie, naturalment, i llibre en mà. No puc -ni vull-  evitar fixar-me en la gent que llegeix. De seguida l'he vist. A dos pams: Camisa negra, texans, sabates obertes de pell marron, anell de casat a la mà esquerra, cabell curt canós, bossa d'home creuada i plena concentració en el seu ebook.

M'ha fet un bot, el cor, és ell, és ell? No ho sé, no ho sé encara ara. Cinc parades de metro després (n'he fet una mes) encara no havia aixecat el cap del llibre. En cap moment, en cap moment. Em pregunto si sabia que jo era allà, a dos pams d'ell. No ho sé. No sé si m'ha vist, o m'ha intuït com intuïm el perill. No sé ni tan sols si era ell.

El que sí sé és que avui l'he tingut novament present. Molt i molt present. I des d'aquí li envio una abraçada, o, per què no, si em llegeixes, avui, demà, un petó ben fort, ben ben fort.

Adicción

Una adicción, según la primera acepción del diccionario de la Rae, es el hábito de quien se deja dominar por el uso de alguna o algunas drogas tóxicas, o por la afición desmedida a ciertos juegos. Fijándonos en la segunda acepción la cosa cambia (a mejor?) no lo sé... Asignación, entrega, adhesión.

El primer paso para lograr la desintoxicación es desearla. Desearla de verdad. Y poner todo el empeño en superar los primeros momentos, los primeros días, las primeras semanas. Convencerse de que es lo mejor, el único camino, y mirar hacia el futuro en positivo, aunque cueste, aunque no se sea capaz de confiar, de creer, de otear un horizonte sin esa droga; aunque duela y el corazón se te rompa en trocitos; y por mucho que la mente ordene, debilitada, su ración de toxina diaria. 

(Hace años, muchos, o pocos, no importa, alguien me dijo: Te has liberado, verdad, dejando esta relación? Sí, eso sentí. Justo eso, liberación, como cada vez que he abandonado, forzada, o no, una adicción tóxica, emocional, psicológica, social...)

No es fácil y sin embargo, a veces, solo a veces, sobran los motivos para luchar por conseguir la desintoxicación para siempre.

Todo a Pulmón (o cómo vivir la muerte)

Llevo dos días con esta canción en la cabeza. En la cabeza y en el oído, internet nos permite eso y más, oírla las veces que apetezca, en la versión elegida, o deseada, directo, remasterizada, versión primera, por uno u otro cantante... Internet nos permite casi todo, casi todo, sí, excepto conseguir la inmortalidad: La vida es un viaje, de ida sin vuelta.

Me da miedo la muerte. Mucho, mucho miedo. Pensar en ese instante en que deje de estar aquí para pasar a estar no sé dónde, no sé con quién, no sé de qué manera, me aterra. Ayer Marc se iba al Tanatorio cuando hablamos unos minutos sobre ella: Em fa tanta por, le dije, que sovint, si hi penso una mica més del compte, em provoco un atac d'ansietat.

Como siempre, pensó un momento la respuesta y dijo: No només a tu, és una por humana, pots intentar fugir-ne, arraconant el pensament, o pots decidir fer front a les pors, en tot cas amb por o sense... moriràs. Morirem.

Lo sé, lo sé, pero no estoy preparada, se está preparado para morir en alguna ocasión? Mentalmente preparado. Hablo de la muerte propia. Se me acelera el corazón si pienso así que, como estoy ya harta de huir, de tapar el miedo, de esconderlo bajo la alfombra, he decidido hablar sobre ella, leer, pensar.

Con Sergi también hemos hablado recientemente. Él estudió filosofía, y así pasamos muchos desayunos, filosofando. La muerte, seguro, debe de ser uno de los temas más, no sé, traumáticos?, de la carrera. Somos mortales, quizás debería decir, afortunadamente somos mortales, pero cómo es ese paso, ese nanosegundo final, ese después...

Si fuera católica, ortodoxa, protestante, luterana... si creyera en la resurrección de los muertos, en la reencarnación, si confiara en la existencia de un más allá, en otra vida, en... supongo que mi miedo disminuiría. Pero no creo y no voy a empezar a creer a día de hoy, al menos no de momento. Aún así, mi manera de vivir la vida como si cada día fuera el último, ayuda. Pero no me es suficiente. Sí para vivir, pero no para morir. Sigo buscando ayuda en el exterior, aunque sé que no me queda otra que aceptar la mayor verdad: Vivimos para morir. Todos.

(Por lo pronto estoy con la lectura de La muerte para los budistas... no me importa de dónde me llegue la luz que me guíe hacia la aceptación real, sí sé que en este caso vivo la vida con su paz, con su intensidad y su alegría, A todo pulmón, así que, por qué no intentar vivir la muerte como ellos?.)

Pueblos, ciudades, barrios, donde viajemos visitamos, Aina y yo el cementerio. Es obligado. Paseamos mirando las tumbas, leyendo las lápidas, comentando, inventando historias. Nos gusta y nos sentimos muy muy cómodas. Recientemente, en un pequeño cementerio francés, Aina dijo: Mama, quan una de les dues hagi mort, creus que l'altra disfrutarà tant d'aquestes visites?

Me quedé sin palabras, pero en seguida me vino un pensamiento alegre: Aina no vive la muerte desde el  miedo, y eso le permite, estoy segura, vivir con la alegría que la hace ser ella.

No ho sé, Aina, no ho sé. Però tampoc tenim pressa per comprovar-ho, oi?

(un abrazo y una sonrisa más tarde seguíamos comentando tranquilamente sobre las muertes que nos rodeaban...)

El sueño - Gerardo Diego

El sueño


Apoya en mí la cabeza,
si tienes sueño.
apoya en mí la cabeza,
aquí, en mi pecho.
Descansa, duérmete, sueña,
no tengas miedo del mundo,
que yo te velo.
Levanta hacia mí tus ojos,
tus ojos lentos,
y ciérralos poco a poco
conmigo dentro;
ciérralos, aunque no quieras,
muertos de sueño.


Ya estás dormida. Ya sube,
baja tu pecho,
y el mío al compás del tuyo
mide el silencio,
almohada de tu cabeza,
celeste peso.
Mi pecho de varón duro,
tabla de esfuerzo,
por ti se vuelve de plumas,
cojín de sueños.
Navega en dulce oleaje,
ritmo sereno,
ritmo de olas perezosas
el de tus pechos.
De cuando en cuando una grande,
espuma al viento,
suspiro que se te escapa
volando al cielo,
y otra vez navegas lenta
mares de sueño,
y soy yo quien te conduce
yo que te velo,
que para que te abandones
te abrí mi pecho.
¿Qué sueñas?  ¿Sueñas?  ¿Qué buscan
- palabras, besos -
tus labios que se te mueven,
dormido rezo?
Si sueñas que estás conmigo,
no es sólo sueño;
lo que te acuna y te mece
soy yo, es mi pecho.


Despacio, brisas, despacio,
que tiene sueño.
Mundo sonoro que rondas,
hazte silencio,
que está durmiendo mi niña,
que está durmiendo
al compás que de los suyos
copia mi pecho.
Que cuando se me despierte
buscando el cielo
encuentre arriba mis ojos
limpios y abiertos.


(etiquetas solo para este poema: eternidad - paz - algún día - amar es querer dormir con esa persona abrazados vigilando sus sueños, mientras vigila los tuyos - amor...)

...

Estava entre Bona nit, de Els pets -que diria que ja l'he penjdada; Somnis, de l'Albert Pla... i la impressionant Qualsevol nit pot sortir el sol, d'en Jaume Sisa. He votat, jo, és clar, i ha guanyat aquesta...

Serendipitat

Una serendipitat és un descobriment o una troballa afortunada i inesperada. Es pot denominar així també a la casualitat, coincidència o accident.

L'altre dia, oi, vaig penjar un escrit sobre els records de la meva 'infantesa'. No els millors, sinó part d'ells, dels que recordo. Si llegís els meus diaris (diaris que només he llegit jo, i una amiga de la meva gran, la Lia... hola, Lia, gràcies per fer coses rares com ara llegir els meus diaris, el meu bloc, i les novel·les que et recomano!!!) no seria recordar, seria llegir el que en el seu moment vaig viure, i de la manera que ho vaig viure i, per tant, escriure. Ara, però, els meus records estan mediatitzats pel meu present, per les meves anades i vingudes, per la meva manera de funcionar actualment. No són records verges... 

El cas és que, casualitat o no, l'endemà de penjar l'escrit sobre la màquina de cosir que marcà una part dels meus primers anys (fins els sis), l'Aina em va llegir un 'treball' que sobre Els millors records li van fer fer a l'escola (i ja de pas, orgullosa que estic com a mare de les meves petardes, dir que li van puntuar amb un 9.5). Coincidència? Vinculació? Casualitat? Tant és, tant és, us el penjo, naturalment amb el seu permís...

Un dels millors que tinc, i recordo, és el de sortir al capvespre, quan encara hi és, el sol, a dibuixar, l'estiu passat. Eren els últims dies de les nostres vacances, vam anar, amb la meva família, als Pirineus, a un càmping enmig de la natura. Com gairebé sempre... la muntanya forma part dels nostres estius. Recordo que sortia, abans que es fes fosc, amb la darrera llum del dia. Hi anava a algun lloc on estar sola, seia, amb un full i un llàpis, i dibuixava tot allò que tenia davant. Era un moment per relaxar-m'hi, reflexionar i, sobretot, per a concentrar-me. És tot un privilegi poder gaudir de la natura d'aquesta manera.

Fa temps, quan jo tenia 6 anus, ens van convidar a un casament. Eren uns cosins del meu pare (el primer i darrer casament on he estat). Ja que de petita era una mica... antifaldilles, antivestits, antiqualsevolcosafemenina, doncs vaig anar amb uns pantalons i una samarreta blancs. No era la roba més adequada per anar a una celebració com aquella, però jo anava cómoda. Bé, el cas és que quan vaig acabar de sopar, vaig sortir, recordo, a un jardí que hi havia fora el restaurant, vaig seure en un gronxador i vaig estar allà, gronxant-me, tota la nit, amb el meu cosí.

No sé quant de temps fa, un hivern a Viella. Potser tenia 10 anys, érem allà passant les vacances d'hivern amb la família, la Pili, el Jesús gran, el Jesús petit, i la Laia, també uns amics dels pares. Ens ho vam passar molt bé, feiem, com sempre, excursions a la muntanya, i a la nit jugàvem a jocs de taula...  (i dels gossos que ens van seguir fins a Viella, des de la casa fins a Viella i que no van tornar a pujar amb nosaltres, pobres gossos.). Aquest estiu tornarem a anar de vacances junts amb els cosins i tiets, espero passar-m'ho tant i tant bé com aleshores!


Recordem allò que, per algun motiu, ens deixa emprempta. Recordo tots els seus records, fins i tot podria dir per què ella se'n recorda (dibuixar, muntanya, fresca a l'estiu en el primer; l'únic casament on ha estat... el miguel i jo som anticelebracions així que no acceptem invitacions i, amb el temps, és clar, han deixat de convidar-nos; el tercer... ai, els gossos van fer-la plorar molts dies, recordant-los, on deuen ser, mama, on deuen ser?).

Sí, aquest estiu tornem a anar de vacances tots junts... no sabeu el que significa per nosaltres, tots vuit junts novament. Gràcies, gràcies!!

...

Aquesta cançó, per exemple, em recorda tantes coses...

Diálogo apenas en clave

- Cariño?
- Sí, dime.
- Cómo era todo ese rollo que te metía cuando te dolía el corazón?
- Tía, pero si ya lo sabes.
- Ya, pero cuéntame, venga, niño, que me vendrá bien.
- Eso sí, necesitamos recordárnoslo, verdad? Aunque conozcamos la teoría, la práctica es jodida, jodida. 
- Curiosamente lo mismo le decía esta tarde yo a mi 'amiga virtual del alma'. 'Pues hala, practique', me ha contestado ella impertérrita (bah, esta mañana he descubierto que es mortal, la jodía, y lo tenía escondido escondido).
- Pero puedes respirar o te cuesta?
- Me cuesta. Montón.
- Ya, normal, normal. Y la mente? Va por libre, no?
- Sí, totalmente por libre: ahora blanco, ahora negro, y si, quizás, a lo mejor, seguro que no, seguro que sí.
- Ya, ya, siempre es lo mismo. Pero se pasa, lo sabes, verdad?
- Sí, sí, lo sé, lo sé, pero tú ve recordándomelo.
- Venga, porque eres tú, eh! Piensa que al menos nos tenemos, tía. Que no es poco, no es poco.
- No, poco no es. Es cierto. Pero sigue diciéndome. Por qué esto es así?
- Porque estás viva.
- Y vale la pena pasar por esto?
- No te queda otra: si aquello, esto.
- Ya. Pero nunca más, eh, nunca más.
- Claro, claro...
- Oye, hoy has soñado conmigo?
- No, hoy yo, pero el de ayer fue genial, cómo somos, eh?
- Raros.
- Bueno, a parte.
- Jejejeje.
- Beso, hasta mañana.

Think (o penso o et foto dos òsties)

Think és una de les cançons preferides de la gran. Casualitat o no va ser la primera cançó que va sentir directament amb la ràdio connectada a la panxa quan estava embarassada, jo, de quatre mesos i escaig. Sí, un d'aquells aparells de ràdio (només ràdio) amb una antena extensible, i amb un cable per endollar a la xarxa (elèctrica, res d'informàtica). També hi havia l'opció de posar-hi piles. Sempre dormia, jo, enganxada a la ràdio. Aquella nit vaig notar una patada: Miguel, Miguel, me ha dado una patada!!! I, és clar, com diria el Murphy, no va tornar-hi, la nena. Així que en un moment en què a la ràdio sonava Think, la versió de l'Aretha amb els BB, vaig agafar l'aparell (negre, negre) i me'l vaig posar amb l'altaveu cara a la panxa, just quan la veu negra com l'aparell i màgica de la Franklin agafava embranzida, zas!!! Nova patada! Sí, sí, va dir el jefe, la he sentido!! (hi tenia la mà a sobre)

Així que potser sí que té certa lògica que sigui una de les seves preferides des de fa molts anys (el primer lloc en el seu top ten particular, a dia d'avui, el compartirien Think i Wild World dels Mr. Big).


En fi. La història és que ahir una imbècil vacaburra de la meva feina em va fer venir ganes de fotre-li una òstia. Tal qual. Estava trista, trista, jo, prerregla (això no ho sabia, però gràcies a la meva estimada 'millor amiga' -beffas- que em porta el compte de quan em toca, vaja, ens vé alhora així que és fàcil) quan una actuació seva, en contra meu, baixa, rastrera, i d'idiota amargada com és ella, em va canviar l'estat d'ànim.

No, ja no estava trista: ara tenia ganes de bufetejar-la.

Res de parlar amb ella amb calma, dir-li el mal que em va fer essent tan dolenta, tampoc res de comentar-li amb mala llet la fama que porta a la casa de borde i tonta, o bé d'intentar que entengués...

No. Res, res. Només tenia ganes de pujar a la seva planta, plantar-me davant d'ella i creuar-li la cara d'una òstia.

ZAS!

Deixar-m'hi la mà, fins i tot.

Avui, esmorzant amb l'S, li deia que aquest pensament és una sortida d'alliberament de ràbia fantàstica, per a mi. Quan m'enfado molt, pensar que algun dia, algun dia, aquesta impresentable, el fill de puta de la planta baixa, i l'altra gilipolles amb cara de no haver trencat mai un plat, es quedaran a lloc amb la cara vermella em dóna energia, forces, ànims, quan estic trista (curiosament, els tres són de la meva feina, no odio ningú al món, no desitjo mal ni als meus pitjors enemics, com tampoc als amics que a dia d'avui ja no ho són pel motiu que sigui, ni als ex, ni jefes o exjefes, ni... però en aquests tres, ummmmmmmm, només de pensar com els bufetejaria rollo Gilda, buf, em corro! -bah, tant no, no cal exagerar... però s'hi acosta, s'hi acosta).

He relacionat la cançó una mica per la peli dels BB, i una mica perquè és millor que Pensi bé en les conseqüències d'aquest acte si el convertís en realitat. No les sé. Em pregunto què em podria passar: M'expedientarien a la feina?, Em sancionarien pecuniàriament?, Aniria a la presó si em denunciessin? Què? Quant val una òstia? Tres òsties? Tenen un preu raonable?

(Una de les meves amiguetes de sempre va fer realitat el meu somni, oi, nena, li va fotre una òstia en tol jetorro a una amiga seva que s'havia liat amb el seu nòvio, sí senyor, sí senyor! Quina enveja! Ara que hi penso, la van 'renyar' només: 'Aquest no és, de cap manera, el comportament que destigem en aquest centre -hasta aquí puedo leer-... potser m'hi arrisco!)

Si sabeu què em podria passar, feu-me un correu, paraula de Núria que si li acabo fotent una òstia a qualsevol dels tres, o a tots tres, publicaré la història.

Gràcies, buf!

La màquina de cosir (bocins d'infantesa)

Recordo la imatge com si l'hagués viscuda ahir mateix: la mare cosint, un llum petit damunt la màquina, de flexo, senzill, il·lumina només l’espai on ella treballant. És la seva feina, broda, cus i porta la casa, i tres nenes, i aguanta les anades i vingudes laborals del pare. La ràdio encesa al costat mentre l’Elena Francis va explicant històries que no entenc. Ni m’importen, tot i que la seva veu m’hi acompanya. A terra, les tres, juguem, no sé a què, però estem ajupides, les tres, sense fer gaire soroll. O ben poc.

A la cuina una taula rodona, blava, forta i pesant. Amb un peu blanc i quatre aspes que la fixen al terra. Puré de patates per dinar, fem formes diferents, ara un nino amb cames, braços, i diu la mare: ahora nos comemos una mano, la cabeza...

Som de mal menjar, les tres. Odio les faves. De fet no recordo cap àpat deliciós. Que jo considerés deliciós. L’hora del dinar, del sopar, és un mal moment. El pare no hi és. Treballa. Només coincidim els diumenges. Ell treballa en un restaurant, fins que marxa, o el fan fora, no ho sé. Tampoc em devia importar gaire, ni ens consultaven.

Són imatges, postals, trossets de passat: Recordat, inventat o explicat. De la suma en surt això. Però nítid, clar, com si ho estigués vivint ara.

Com quan viatjàvem a Caldes, als Avellaners, la torre dels cosins, on vivia la iaia. La seva iaia. La mare del meu pare a qui mai vaig sentir com la nostra àvia. Els meus néts, deia, per referir-se als cosins de Caldes. Tots vivien allà, era una festa anar-hi: els tiets, la tieta, l’avi, la iaia, i els vuit cosins. Quan érem a punt d’arribar, a Caldes, en passar per Palau de Plegamans, ajuntàvem les mans, totes tres, fent broma. Nosaltres dues, suposo, començàvem i la Cecília ens copiava el gest.

Recordo crits al cotxe, com ara elles; el pare, amb el braç cap endarrere, donant cops mirant  de picar alguna cuixa, algun braç, mentre deia prou, prou. Un cotxe petit, vermell, matrícula B-4049-F, un vuit-cents cinquanta.

Rialles.

Vestíem ben iguals. Odiava vestir les tres iguals, i no només això sinó que la roba de la gran, la mateixa de vegades, passava a mi quan li quedava petita. La tercera ho patia més, naturalment.

Jo era rosseta, obedient, bona nena.

Feliç? Potser sí, feliç. Al meu món particular, em penso que era feliç.

No recordo haver jugat mai a nines, ni a res. Encara a dia d’avui no sé jugar a res, cap joc de taula, ni vull aprendre’n. 

M’agrada la vida com a únic joc.

De vez en cuando la vida...

... te besa en la boca.

Hoy ha sido un día de esos. Por inesperado, por maravillosamente inesperado.

Teníamos dos horas esta semana, para ser exactos 2 horas y 6 minutos (los interinos recortados como yo) para malgastar en lo que desearamos. Bueno, malgastar, biengastar... eso ya a gusto del consumidor.

No había pensado en què hacer, pero vía correo me ha venido una propuesta, no, no, han llegado tres del mismo emisor y yo he elegido... la 3!!! La 3, compro. La 3, compro.

Así que a la una he salido del trabajo, lalalalala, me he subido a una moto de paquete, 650, sí, sí (como Miguel no lee mi blog no hay problema de que me eche la graaaaaaaaaan bronca por subir a una moto y correr y correr) y zas: rumbo al Montseny.

El Montseny es mi Parc por excelencia. Aunque sea voluntaria del Parc de Collserola... el Montseny, es el Montseny. El que más nos hemos pateado, en el que más cimas hemos subido y repetido y repetido. Donde más veces hemos ido a comer, y donde mis hijas, de viaje a él, más han vomitado!!

Total, apenas una hora después, un miércoles laborable cualquiera, estábamos comiendo en un entorno increíble, impresionante, verde, maravillosamente acogedor y solitario (Can Barrina).

Incluso, y por primera vez desde que empecé esta dieta hace ya cuatro meses y medio, me la he saltado. Poco, vale, pero me la he saltado. Pero... sí, ha valido la pena. Por eso, justo por eso, porque de vez en cuando la vida, y no solo la vida, te besa en la boca.

(añado que no solo tengo suerte con mis amigos, ya que me han invitado, sino que los quiero, y me quieren, y les acepto... y me aceptan)

A las cuatro y media ya estaba en el cole de Jana recogiéndola con una amplia sonrisa, sí, una gran locura totalmente controlada.

Gràcies!!!

Ps. Y ya como remate final salen a la venta a un precio asequible entradas en el Romea para ver a una de mis heroínas musicales, con una voz 'envidiable no, lo siguiente'. No os la perdáis. Ni sola, ni acompañada. Sílvia Pérez Cruz (iré al concierto con Aina, acaso puedo pedirle más besos a la vida??).

T10 -T11 - T12 (La multa, toma II - i 4)

Hora de berenar, doncs, anem bé de temps, fins quarts de nou que hem de ser a la parada de Verdaguer...

Al costat de l'anglès del Marc hi ha un Bon Preu que té una patisseria/forn amb finestra al carrer.

- Vinga, carinyo, què vols? (no li dic tesoro, no, bah, això és una broma meva i del company de feina, el Joan)

- Ostres, no ho sé, això no passa gairebé mai, això de triar. Jajajaja, no sé què vull! Un croissant, sol!

(jo res, evidentment...)

Esperem el marquitus. Arriba en cinc minuts (i saluda tímidament l'Aina, com és ell) i aleshores li explico una mica millor la història sencera... sí, des del cafè (que ell no va prendre) de la tarda. No li sorprén res, a dia d'avui, del que pugui explicar-li, així en general.

Entra a classe, ja és l'hora, i l'Aina i jo marxem a buscar el revisor (l'amic revisor :P).

- Mama, és maco el Marc!

- Sí, amor, ja saps que me l'estimo molt.

- Però... està una mica gras, no?

- Gras?

- Bé, no, però té panxeta!!

(juasjuasjuas... això ho explicaré demà mateix a la feina, penso rient!)

Caminant caminant, xerrant, tafanejant, badant, arribem a Verdaguer, Passeig Sant Joan.

Vaig cap a la noia que està a la cabina (no sé, ja no vénen billets, no?, allà):

- Hola, bona tarda, estic buscant els revisors. Han de ser per aquí. Vull pagar una multa.

- ?

- Bé, tant és, estoooo... saps on acostumen a posar-s'hi? No conec aquesta estació, ni l'enllaç tampoc, m'han dit que a un quart de nou serien aquí. I ja és un quart.

- Ah, de acuerdo, espera, pregunto (truca i bla, bla, bla...). Pues aún no lo saben, ves buscando por L4 y L5.

Amunt, avall, amunt, avall. Hi ha gent veritablement 'curiosa', 'diferent' en aquelles hores al metro, sí, com diria jomateixa: De totes les formes, colors i sabors. Anem a l'altra banda. Mateixa conversa amb la noia de l'altra cabina (però què hi fan, allà, si no venen bitllets, ni targes, ni res?). No ho sap, tampoc, la noia, però s'ofereix a acompanyar-nos per tal de trobar-lo, el revisor. Abans, però, fa un parell de trucades (mentres esperem es colen davant dels seus, i dels nostres, morros, un, dos, tres, quatre, ole, ole...).

Ara som tres buscant el revisor. I síiiiiiiiiii, per fi, el revisor... em mira, el miro, somriem a càmara lenta i diu: Et buscava!

(podria ser l'inici d'una llarga amistat... però alló és Verdaguer, no el Marroc dels 40 així que res!)

Pago els 50 euros, a canvi em dóna un paperet esquifit.

Gràcies, gràcies. Al revi, a la noia, i petonàs que ens fem l'Aina i jo: Buf!!!

(per cert, algú va comentar que existeix una 'norma' no escrita enlloc, faltaria, que recomana els revisors demanar bitllet molt especialment els nens/nenes, les dones, i les persones grans, motiu?: no munten escàndol i paguen -paguem- la sanció. Ara ho sé, en fi, el saber no ocupa lugar.)

...

Ostres, gràcies per llegir-me. Si és que em llegiu. Ho feu o no en diagonal (us he pillat, noies!!!)

I en agraïment a tanta paciència us deixo no pas amb una cançó sinó amb un concert del millor, del gran, de l'únic (dels únics)!!!

Todos a pitar a Madrid - Emilio Pérez de Rozas

(aprofitant que la meva millor amiga se'n va a xiular al Calderon... al Rei, a l'Espe i a la mare que va parir a tots els absolutistes...)

Las palabras de Esperanza Aguirre calientan los ánimos en Bilbao


Martes, 22 de mayo del 2012
EMILIO PÉREZ DE ROZAS
El Periódico



Ahora sí que va a haber pitada. Ahora sí. Yo estoy en Bilbao y por aquí solo hay banderas del Athletic, "¡aupa Athletic!" y cánticos divertidos en los semáforos sobre que un elefante se columpiaba sobre la tele de una araña. No hay ni una, o habrá dos, ikurriñas colgadas en los balcones, decorando escaparates (es posible que empiecen a aparecer este miércoles tras la bobada que ha llegado desde Madrid) y la gente vive feliz (en la medida que se puede ser feliz un 22 de mayo, con la que está cayendo y no me refiero al agua, claro, estamos en Bilbao) nada más pensar que mañana o pasado cogerá el coche y se irá a disfrutar de una final de Copa. Que aquí, por cierto, llaman de España y no del Rey. Hasta el gran Chopo Iribar la ha llamado Copa de España porque es su único nombre, su nombre de siempre.

Pero ahora sí que van a pitar. La presidenta-presidenta de Madrid, que sabe de fútbol lo que su amiga Ana Botella, que confundió la victoria del Barça en el Bernabéu con el triunfo de su Madrid en el Camp Nou (que ya es confundir), va y, en plena democracia, en pleno siglo XXI, un 22 de mayo, dice que si pitan el himno se acabó la fiesta. Y es que a esta señora, tan señora, casi señorona, lo que le gusta es el ordeno y mando, sobre todo para tapar su déficit, que es uno de los que nos ha llevado a todos, a los que van a pitar y a los que no, a la ruina más absoluta.

Es ahora, y no antes (pues antes iban a ser diez, doce y no miles y miles como ahora) cuando van a disfrutar con el himno español. Porque si lo que pretende la derecha, derechota, es que en esta país se acaben las libertades (que parecen que están en ello) pues que lo digan tan ricamente, tal vez recuperen, por la derecha (ya ha ocurrido, ¿verdad?, en Francia y Grecia) los votos que han pérdido por mentir, por ocultar lo que iban a hacer y por creernos que somos tontos y un poco idiotas.

Yo no iba a ir a Madrid. No tengo entrada y, dicen, que las que quedan valen 200 euros y se pondrán en un pico dentro de unas horas. Pero solo por darme el gusto de pitar a la presidenta creo que haré un esfuerzo. Este miércoles, desde luego, en el semáforo de la plaza La Casilla, de Bilbao, que es donde tengo el hotel, me voy a poner a cantar con mis amigos lo del elefante, pues acabo de comprobar que Antonio Besagoiti, presidente del PP vasco, tiene dos dedos de frente y no me enviará a la policia local para detenerme.

No me extraña que en Europa nos crean cada vez menos. Ellos fueron los primeros en perder la credibilidad en nuestros políticos. Nosotros, como teníamos el fútbol, hemos tardado más.


...

En fi, hi ha lletres de cançons que no perden mai el significat... fins i tot aquesta de la Polla Recta (és que ma mare, com no recordava el nom de La Polla Records, sempre em deia el mateix: Que no, que no te dejo ir a otro concierto de la Polla Recta! ).

Un sindiós - Juanjo Millás (El País 27 d'abril de 2012)

Un sindiós


Todo este programa reformador de gran calado no puede ponerse en marcha sin mentir



Desde que los ministros de Rajoy, en especial Montoro y Ana Mato, decidieron explicar didácticamente los porqués de la demolición del Estado, entendemos las cosas mucho mejor. He aquí un resumen, claro como el agua, de sus argumentos: Se pone precio a la sanidad para que continúe siendo gratuita y se expulsa de ella a determinados colectivos para que siga siendo universal. Se liquidan las leyes laborales para salvaguardar los derechos de los trabajadores y se penaliza al jubilado y al enfermo para proteger a los colectivos más vulnerables. En cuanto a la educación, ponemos las tasas universitarias por las nubes para defender la igualdad de oportunidades y estimulamos su privatización para que continúe siendo pública. No es todo, ya que al objeto de mantener el orden público amnistiamos a los delincuentes grandes, ofrecemos salidas fiscales a los defraudadores ambiciosos y metemos cuatro años en la cárcel al que rompa una farola. Todo este programa reformador de gran calado no puede ponerse en marcha sin mentir, de modo que mentimos, sí, pero al modo de los novelistas: para que la verdad resplandezca. Dentro de esta lógica implacable, huimos de los periodistas para dar la cara y convocamos ruedas de prensa sin turno de preguntas para responder a todo. Nadie que tenga un poco de buena voluntad pondrá en duda por tanto que hemos autorizado la subida del gas y de la luz a fin de que resulten más baratos y que obedecemos sin rechistar a Merkel para no perder soberanía. A no tardar mucho, quizá dispongamos que los aviones salgan con más retraso para que lleguen puntuales. Convencidos de que el derecho a la información es sagrado en toda democracia que se precie, vamos a tomar RTVE al asalto para mantener la pluralidad informativa. A nadie extrañe que para garantizar la libertad, tengamos que suprimir las libertades.


... 

M'agrada en Millás, contrariament al que em passa amb altres novel·listes/articulistes/comentaristes de ràdio em quedo amb tots els Millás (tot i que em va costar força acostumar-me a la seva manera peculiar de parlar). No tiene desperdisio!!!

T10 - T11 - T12 (la multa, toma II) - 3

Dos quarts, sí, i vinga, pitant a treure diners!!! Però, com? d'on? Si vaig perdre la targeta fa no sé quan i mai no penso a demanar-la novament!

Ommmmmmmmm...

Res, res, no problemo, dijous a la tarda, vaig a La Caixa, la de tots, que obren, cap problema, què tonti. Allà tinc una llibreta del Club super 3, de l'Aina, on em cobren el menjador de la Jana. No sé, potser tenim sort i encara queden 50 euros. Evidentment, la llibreta fa mesos que no sé on para, però amb el DNI no hi haurà problema, espero.

- Hola, hola, em pots dir quants diners hi ha en el compte que va a nom meu i de la meva filla? (Dnis de les dues)

- Sí, 36 euro.

Ole, ole, de mica en mica.

- Què volies?

- Dooooncs, bé, tots els diners.

- No, no, els dijous a la tarda obrim però  no podem lliurar efectiu.

Cómoooooooo? La Caixa? Parlem-ne? Parlem de què, mamons, si vosaltres maneu, decidiu, i teniu tot el poder!

Ommmmmmmmm... novament!

Aina, corre, corre (el cert és que, ja us ho he dit en alguna ocasió, ella ja no s'esvera per res del que jo pugui fer o dir), anem al metro!

De Gran Via al metro Clot, metro Clot a Urquinaona. Túnel, passadís, el revi és allà, em mira, el miro i finalment li dic: Hola, tu m'has multat abans? (Les 7h, oclock, sí, em sentia una mica com la Ventafocs a les 12). Sí, sí.

Bien, bien, anem bé.

- Portes els diners?

. Doncs... no.

No, és evident que bé, bé, no anem.

- Ja.

- I ara que marxeu d'aquí, aneu a multar a un altre lloc?

- Jefeeeeeeeeeeee!

Bla, bla, bla, bla.

- Sí, anem a Verdaguer.

- Òstia, sí? I a partir de quina hora sereu allà?

- Cap a un quart de nou.

- Ok, ok, ens veiem allà. Gràcies. Adéu, fins després.

Calma, calma. Tenim temps. Aina, tinc una idea (brillant, de les meves), anem a Caixa d'Enginyers, allà amb el Dni em donaran els diners per finestreta, sense problemes. És aquí al costat. Bien! Lalalalala. Cinc minuts després erem a Enginyers de Via Laietana... que tanca, vés per on, a les set en punt. Jo-Der! I ara què??

Recordo aleshorees que el meu àngel fa anglès a l'International House, a dos carrers d'allà, de dos de vuit fins les deu. Doncs vinga, whatsup!

- Ummmmm... em pots deixar 50 euros?

- Doncs no en porto ara, n'hauria de treure.

- Si us plau, si us plau.

No em digueu per què però de cop m'il·lumino novament: Tinc una visa de crédit al billeter, funciona sense pin, o vamos, no tinc ni idea del pin, mai no l'he feta servir. És de les de credit i com em conec i sé que no controlaria mai no recordo haver-la usat mai. Però, i si provo?

Allà voy: Caixer, Visa, Visa, Caixer, Número Secret? (Te pillé, Gocha!) I si provo el mateix número que fa 21 anys que faig servir, i si sona la flauta?

Molt educat, el caixer, em pregunta: Quants diners vol treure?

Ja posats... 100 euros.

Aquí els tens, taruga -em diu el caixer deixant la seva amabilitat de costat per uns moments- però fes el putu favor de centrar-te a la vida, òsties, que ja toca, no?

Me'ls dóna.

Ainaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!

Sincerament, entre riures, mig ploroses, nervis, corregudes, tonteries a dojo, la tarda va anar passant.

Whatsup: Marc, tinc els diners. Buf. Et passem a veure a l'International? Vinga, quedem allà.

- Aina, vols berenar? sí, sí, sí, mama!

Jejejejeje...

...

(Darrerament, suposo que a tots ens està passant, la crisi, la por, el present, el futur, la prima de riesgo i sa mare monopolitzen la majoria de converses... permeute-me que continuï amb el meu reducte de pau jomimé, si us plau. Gràcies!)

De vegades em sento molt cansada...

...bona nit, avui és un d'aquests moments, sí, tancaria màquines i dormiria i dormiria...

(l'Aina em deia ara: Mama, la cançó no parla d'aquest cansament teu d'ara. Ho sé, Aina, ho sé, jo tampoc.)

T10-T11-T12 (La multa, toma II) - 2

El cas és que, per acabar-ho d'adobar, aquell dia era dijous. I els dijous és el dia que quatre famílies ens hem posat d'acord per endur-nos les nenes, amiguetes de la Jana, i per rigurós ordre,  a cadascuna de les cases, així que no podia fer 'més tard encara' de cap manera (sí, fem torns de llibertat condicional).

Total, el revi que em veu, el veig, em mira, el miro, i li dic: 'Vaaaaaaaaale, posa'm la multa, però si us plau, si us plau, ràpid, que faig tard a buscar les nenes!

Somriu, i em demana el DNI. Pica les dades amb la maquineta i em dóna el tiquet (cutre a parir, el paperet). Jo, tremolosa, la situación no és precisament boyante a casa, li dic: I això quant és? Doncs si pagues ara mateix 50 euros, sinó 100.

- Cómooooooooooooooor? Jo no duc a sobre 50 euros, naturalment!

- Doncs 100 euros.

- No fotis (ja surt la núria de Poble Sec).

I el rellotge tic-tac, tic-tac. I quatre nenes esperant a la porta de l'escola, sense berenar, patint fred, pluja, vent... (bah!)

Decididament li vaig fer pena: Bé, mira, no es pot fer, però si pagues aquesta mateixa tarda, abans de les set que jo marxo d'aquí, et mantinc els 50 euros.

- Sí, gràcies, gràcies, arribaré abans de les set!

Ja, ja us ho dic ara, ja!

(no, no, molta modernitat i tal i qual però no es podia pagar amb targeta)

Buf, el cor a mil quan arribo a l'escola: vinga, a repartir entreapans, nenes numereu-vos, Jana, Laia, Marina, Dana. Au cap a casa, motxil·les, jaquetes... Un cop a casa, el Miguel ja hi és i espero que arribi l'Aina per si em vol acompanyar (doncs sí, un cop més ella és el seny i jo la rauxa!). No li ho explico, encara.

Són les sis, agafo la Dana i la porto a casa seva. La resta les vénen a buscar els pares. Abans de marxar he preparat un segon berenar. I bé, aprofitant que anem 'super bé' de temps (us recordo que en menys d'una hora havia de ser a la plaça Urquinaona amb 50 euros), passem per Alfa Sonic per comprar dos penjadors per les guitarres de l'Aina i unes quantes púes.

Dos de set i encara no he tret els diners...

(sí, sóc una plom, el tema és llarg, o no, però ja que ho he escrit a mà, ho he de passar al bloc, no?, pos sí!)

...

Sí, havia de marxar... a pagar una multa!

Crónica de una soledad cualquiera

Emily White - La habitación vacía. Crónica de una soledad (gracias Emily, gracias, por hablarme de la sensación con la que he tenido que convivir durante años)

Crónica de mi soledad

No estoy sola, nunca he estado sola. Nunca. Pero siempre, desde que tengo recuerdos, me he sentido así, sola. Infinitamente sola. Terriblemente sola. Lo he tratado siempre como un tabú. Sentirse sola, estándolo o no, es casi un estigma social, algo que cubrir, fingir, esconder.

Nunca había hablado con nadie que sintiera, como la he sentido yo toda mi vida, esa sensación, esa agobiante, terrible, avallasadora sensación. Te invade hasta anularte como persona, impidiéndote creer mínimamente en ti, atormentándote noche y día, sin descuidar su deseo: no que te sientas sola, sino que estés sola, definitivamente sola. El ensayo de White me ha abierto los ojos.

Me diagonosticaron ansiedad y depresión (hola, soy una maravillosa ciclotímica) hace ya montones de años. Nada anormal viviendo a caballo del XX y el XXI. Quiero decir, alguien escribió en un papel esos términos, un psiquiatra, claro, pero por la sencilla razón de que yo fui a visitarle, de que quise salir del pozo, me reconocí infeliz, insatisfecha, triste... pero básicamente me sentía sola. No acababa, nunca he acabado de encajar del todo, en el perfil de una persona con depresión, tampoco con ansiedad. O sí, o sí y la 'Soledad' era un cuadro diferente. Un cuadro sin estudiar, sin catalogar, aún, sin una pastilla azul o roja que frenara esa sensación (he tomado ansiolíticos y antidepresivos, sé de las maravillas de la química, cómo frenan las rumiaciones, y los miedos, cómo te permiten volver a desear un nuevo día, levantarte con ánimos de comerte, otra vez, el mundo, pero no conozco de ninguna pastilla que haya reducido mi sensación real, real, de soledad).

Qué cosas, no? Dos hijas, un marido, amigos, conocidos, con montones de ocupaciones e inquietudes, extravertida, alegre, vital, y cultivando la soledad. Creciendo en mi interior, la muy hija de puta, como un alien, alimentándose de mis miedos, de mis dependencias afectivas, de mi necesidad de compañía y de amor. Un año, y otro.

Gracias a esa 'Soledad interior' me convertí en una gran observadora social, en una forma, supongo, de intentar adaptarme a la sociedad que me había tocado vivir. Leyendo a White entendí el motivo: 'La soledad actúa como una especie de prismáticos focalizadores adaptados al mundo social: cosa que ha sido demostrada de manera fehaciente. Los psicólogos afirman que cuando hay una necesidad de pertenencia no satisfecha, las personas automáticamente empiezan a fijarse más en el mundo social que les rodea'.

Así fue en mi caso, me sentía fuera de lugar allí donde estuviera. No por ello dejaba de intentar formar 'parte de', no, al contrario, intentaba conocer más gente, más grupos diferentes, más actividades, más, más, más. Y mi vacío interior, mi sensación horrorosa de estar sola, seguía intacta. Salía a comer, a cenar, me apuntaba a un bombardeo, enseguida confiaba en cualquier persona que me sonriera y dirigiera tres palabras, mi agenda rebosaba de citas... y yo seguía sintiéndome tan o más sola que con quince años. Peor aún, a causa precisamente de ese conocimiento de las señales sociales, de ese saber leer entre lineas, de descodificar sin apenas esfuerzo los comportamientos sociales... enseguida reconocía cómo me veían 'los otros'. Como si tuviera unas gafas de rayos x con poderes. Y esa 'visión' iba, sin querer, transformando mi manera de ser: sé que no te gusto, lo noto auque intentes disimularlo, no puedo soportarlo, lucharé por conseguir caerte bien... Eso tiene una hoja de doble filo: por un lado te da suficiente motivación para convertirte en una persona 'seductora' -no necesariamente seductora sexual- a la vez que te convierte en el kleenex de muchos de los que te rodeas, y consigues 'caer peor' al que ya 'caías mal'. Complicado, claro, porque muchas veces, tras esas comidas, cenas, salidas en general, me sentía aún peor: me fijaba en tan mal como me  había sabido relacionar, en las cosas que no debía haber dicho, en los comportamientos que debía haber evitado... horas de pasarme la película en versión negativa. Buf. Y no me quedaba más que volver a salir, o quedar, o reunirme, para quitarme esa desagradable sensación. Normalmente no dejaba indiferente: o me querías, o me odiabas. La indiferencia del resto de mortales (cercanos, claro) no era un sentimiento que yo despertara habitualmente.

Psicólogos que han estudiado este sentimiento de aislamiento social (incoherente con tanta actividad, en ocasiones) han apuntado diferentes causas que odrían provocan esa sensación de soledad en adultos: algunas personas están genéticamente predispuestas a la soledad, lo que quiere decir que se sienten solas más fácilmente y en un mayor abanico de circunstancias; otras personas deben su soledad adulta al hecho que de niños han visto truncada su sensación de seguridad -separación, muerte, enfermedad- y esto les ha hecho más vulnerables a la soledad emocional.

Este libro, estudio, ensayo, no lo sé, me ha hecho pensar en lo que he sentido durante tantas décadas, ya no me importa por qué, solo sé que no es depresión, no es ansiedad es algo más, algo diferente, algo paralelo. No importa. Sé que no solo yo he tenido esa sensación pegada a mi: sola rodeada de gente, a menudo amigos, familiares, seres queridos.

Al igual que la depresión, la soledad presenta problemas de autodefinición. Hasta qué unto somos nosotros, o somos nuestro estado? Cuánto cambiaríamos si no nos sintiéramos solos? Y si el hecho de eliminar la soledad representara no solo deshacerse de experiencias negativas (como el aislamiento o la permanente sensación de marginalidad) sinó también de las positivas. Hablando con los solitarios se one de manifiesto que puede haber razones legítimas para que elijan permanecer en ese estado. La soledad les proporciona inspiración, les ofrece un alto grado de sensibilidad y perspicacia, y es la base de la personalidad a que están acostumbrados.

Cómo vencerla? Ay, ay. La Soledad no aparece -aún- en el DSM (Clasificación de los trastornos y enfermedades mentales) así que suele tratarse como una depresión. Quien la sufre suele actuar contra ella a base de estrategias de acierto y error (como dice la autora)... y a veces, funciona.

He vivido muchos años, quizás 30, con ese sentimiento, cómo he conseguido desprenderme de él? Pues no lo sé, realmente no lo sé. Sé que hubo un día en que en vez de sentir miedo a estar sola, aprendí a elegir la soledad como un camino más. Entendí que compartir por no estar conmigo era convertirme en una esclava. Supe que fijarme en el resto del mortales y su mundo no mejoraba, ni empeoraba el mío. Y empecé a valorar, querer, amar de verdad a los que caminaban a mi lado, y caminarían para siempre, sin importarme el número de ellos, si no que realmente me querían, que realmente les quería.

No, ya no me siento sola. Me tengo. Les tengo a ellos, también.

Gracias.

1, 2, 3... Uroloki oé!

Fa unes setmanes comentava allò de 'que no sóc una mare al uso'. Sí, em considero una marassa, però objectiva, en principi és el que pretenc (així que quan el profe de la petita, per exemple, em diu el que em diu d'ella no puc fer més que acceptar i buscar entre tots una solució, no com altres mares, recordo una de concreta, que em va negar que la seva filla pegués a la meva: La meva filla, pobreta, si és tan bona nena, impossible... -fins que parlant amb la senyo em va explicar la 'doble cara' de la nena pobreta!).

Total, he format part de l'ampa durant anys perquè sabessin quànta feina suposova organitzar les festes, extraescolars, reunions i ho valoressin (sense el menyspreu que en més d'una ocasió vam haver d'aguantar). Però he de reconéixer que la història em va acabar enganxant en el fons molava ser una de les 'caps' a les festes (tant és així que sempre anava amb el micro a la mà i el pare d'uns nens de l'escola, ex d'una de les meves millors amigues, em va dir l'any que deixava l'ampa: Estoooo, Núria, el micro te l'emportaràs o el deixaràs?).

Durant uns anys, també, vaig estar al consell escolar de la seva escola per saber com funcionava internament i comparar -una mica- amb el que elles m'explicaven, i evidentment fer de portaveu de les famílies davant de l'escola. Clar que, alhora que ajudava a millorar l'escola (tenint en compte tan poquet com, crec, se'ns permetia) m'enterava d'un munt de curiositats a primera línia de foc. Que sóc inquieta de mena, ja ho sabeu!!! (llámale cotilla, vaaaale)

Anava al parc amb les petis i en més d'una ocasió m'enfilava a dalt del tobogan (sobre tot amb l'aina, la jana ha estat salvatge des que va néixer) per ajudar-la a baixar. Però no em relacionava gaire amb la resta de mares, no n'he tingut mai traça per això, així que tot i que anàvem al parc no feiem 'vida de parc de cotilleos, trobades, sopars i altres'.

Em vaig comprar uns patins en línia fa vuit anys quan vam regalar-li els primers a la gran. Aprendria a patinar amb ella. Ho intento, ho intento a dia d'avui encara, no creieu però  per molt que la Jana em cobri només un euro per classe (sí, catalana que ens ha sortit) sóc molt pato mareau!

Vaig prendre'm en sério l'aprendre a esquiar a partir que elles van saber fer-ho per no perdre'm una experiéncia genial compartida que suposava la suma de muntanya, neu i esport! I sí, a dia d'avui fins i tot controlo una miqueta!

Quan es van tirar amb parapent vaig fer-ho també tot i que em marejo en un gronxador (paraula!). Vaig fer vies d'escalada quan la peti va decidir que aquest era el seu esport (n'ha tingut molts que ha considerat 'el seu esport'... del moment, afegiria jo). I he fet el pí per carrer per demostrar a la gran que no és tan difícil!

Però, però, però... l'altre dia m'ho recordava l'Eli, sempre vaig mantenir que no accediria a un esport que suposés competir en cap de setmana, i menys encara, compartir i socialitzar-me amb altres pares. Buf. Quin pal, tan rara com jo sóc!!

Jajajaja, mai podem dir alló de 'De este agua no beberé, este cura no es mi padre y esta polla no me cabe' (Gin dixit, a mi que me registren!). Així que si quan va fer escalada fa uns anys, la Jana, vam compartir unes quantes sortides a la muntanya amb tropecientas famílies per fer escalada a l'aire lliure (ella practicava en un rocòdrom, Climbat);  Quan va tenir l'época de futbol vam anar a algun partit en escoles, de la mateixa manera quan va fer tres anys de 'Llit elàstic' vam anar a Lleida entre d'altres llocs per veure-la saltar (a ella i dos-cents nens i nenes durant hores i hores) en exhibicions i competicions. Buf. Quin pal, no us puc dir una altra cosa. Ho feiem, tan el Jefe com jo, però per dins ens fotia una mandraaaaaaa.

Tanmateix, ara fa un any que va començar amb el hoquei línia. I des del primer moment ens hem sentit tots molt a gust, no només en veure que un esport d'equip és el que necessita la Jana (sense l'agressivitat del futbol, bàsicament del públic del futbol) pel seu caràcter, sinó per l'acollida dels companys amb ella (la única nena en un equip de nens), així com el suport que hem tingut dels pares, monitors, junta i presi, quan hem estat perduts. Gràcies, gràcies i gràcies.

Tot aquest escrit per dir-vos que sí, és cert, sempre que ha calgut hem acompanyat les nenes a les seves competicions (l'aina va fer també patinatge durant anys i les exhibicions eres llaaaaaaargues i avorrides, ja us ho dic ara, si més no per aquests pares que tenen les meves filles), però mai, mai, ens haviem sentit tan integrats, contents, participants, animadors, i feliços com acompanyant la Jana als partits de hoquei.

Sí, crec que és evident que l'important és que els fills disfrutin amb l'esport que fan, però també, i ja que els pares hem de ser allà, i allà, i a l'altre lloc, sentim que ho vivim amb ells, que en formem part, que som un equip. I ahir, al play off d'Uroloki a Premià ho vam viure així. Mai m'havia quedat afónica de tan cridar (val a dir que també animava al contrari en alguna ocasió, no som pares xungos, eh), ni amb mal de mans de tan picar-hi. Però sobre tot molt feliç de veure que, tot i no guanyar, tot i quedar segons en una ajustada final 0-1, vam participar-hi i ens vam divertir molt en un ambient sa i distés (el Miguel diu que per ell és fàcil, com és de la Real Societat i de la Penya està molt acostumat a participar i no guanyar!!!).

...

El que crec que mai aconseguiran ni les meves filles ni ningú és que em banyi a la piscina o a la platja. Para eso, y para algunas cosas más... són pare!!! (si ho aconsegueixen, si aconsegueixen que em banyi més de cinc minuts seguits, tindreu un article informatiu... però ho dubto, francament, oi?)

¿Existe un hilo rojo?

Hace muchos, muchos años, realmente no tantos, quizás seis, siete, yo estaba en un foro. Buf. Allí no era buf, era jomateixa, pero era yo, como acostumbro a ser en la red: yo misma. En la red, en el curro como compañera, en la montaña como voluntaria, en el hoquei como animadora, y en donde sea: Jo mateixa, Joma. Así me va? Qué curioso, hoy mismo tenía esta conversación, sí. Siempre he sido yo pero no siempre, puedo decirlo ahora porque no duele, o no duele tanto, no siempre si miro atrás esa Núria me ha gustado.

Un ejemplo es ese foro en el que estuve un par de años. Fui blanco de dianas, claro, me ponía a güevo, cómo para no tirarme dardos envenenados, pero si parecía que pedía a gritos que me ahostiasen! Por gilipollas (jalo, nena, jalo, sí), por transparente, por buena fe, por aprendiz de mala fe con poca habilidad, por... Bah! Al final uno (aquel) se cargó el foro, literalmente, y como haquer-escondido-cobarde desde el otro lado de la pantalla... jodió el invento. Nunca lo dijo, claro, pero casi todo acaba sabiéndose si no se guarda uno mismo los secretos y él acabó contándolo: cargarse un foro con tanta animación como aquel merecía una medalla, cómo para guardarse el mérito solo para él!!!

El caso es que fue en aquel foro cuando leí por primera vez una referencia al término 'hilo rojo'. Ni idea del origen, pero sí que allí explicaban qué era. Según las foreras (sí, las) un hilo rojo era aquella unión invisible entre dos personas encontradas casi por casualidad en la vida pero que durante un tiempo (días, meses, años, eternamente?) son una. Dos personas con nada o apenas nada en común, a priori, que se dan apoyo, se desnudan emocionalmente, se entienden y comprenden como si hubieran vivido juntas desde los inicios. No importa el sexo de los unidos por ese hilo porque va más allá, une almas.

Buf! No? Quiero decir, leéis esto (si a medio relato no lo habéis dejado como el otro día me comentó B que había hecho...) y debéis pensar, qué rollo de tía, anda que no está pallá! (como me dijo mi sobrina Laia el otro día: Núria, ets tan feng shui quan parles!) Vale, sonará a raro, pero decidme, no os ha pasado? No habéis conocido a alguien y en poco tiempo (a veces poco poco y me refiero a horas) os habéis dado cuenta que va a convertirse en un puntal en vuestra vida? Independientemente si esa relación es de unos días o montones de años!

Venga, haced un esfuerzo, analizad relaciones!

Tiempo después leí 'El món groc' (El mundo amarillo) de l'Albert Espinosa, en él se refiere a los 'amarillos' justamente como personas que se cruzan en nuestros días, casualmente a priori, para aportarnos algo. Nosotros somos también 'amarillos' para muchos otros. A partir de este libro surgió la serie que ha triunfado en Catalunya, y ya en otros países, con el nombre de 'Polseres vermelles' (Pulseras rojas)... estaría pensando Espinosa en el 'hilo rojo' que une a sus 'amarillos'.

Por mis 42 años, hasta la fecha, de vida, han pasado unos cuantos amarillos. Algunos muy curiosos, otros entrañables, otros puntuales, algunos de larga duración... todos, todos necesarios.

Hoy he pensado en uno de esos 'hilos rojos'. Del único 'hilo' del que me atrevo a decir que es eterno. Seguramente, no, no, seguro, si en vez de coincidir en el espacio tiempo años atrás siendo la Núria que era entonces hubiera coincidido a día de hoy... no hubiera pasado de ser un figurante más en la tragicomedia de mi vida. Sin embargo, fue entonces, fue justo entonces, y seguiremos eternamente unidos.

A qué viene este escrito? (no necesito excusas, claro, porque como es mi blog tengo libertad para hablar de lo que me apetece, pero os cuento, básicamente porque tiene mérito que hayáis estado leyéndome... gracias!)

Pues este artículo de hoy viene a colación de una nueva serie que ayer se estrenó en la Fox y que -aún- no he visto, pero que promete, de entrada: Touch, protagonizada por Kiefer Sutherland:

'Touch' está inspirada en una fábula china: "El hilo rojo' conecta a aquellos que están destinados a encontrarse, sin importar tiempo, lugar o circunstancias. El hilo se puede estirar o contraer, pero nunca romper".

T10-T11-T12 (La multa, toma II) -1-

Per anar de casa a la feina, i per tornar després a casa des de la feina tinc diferents opcions (no anar a la feina i quedar-me al llit en seria una altra, però como que no està contemplada!). Total, puc:

- Agafar el metro a Bac de Roda amb l'Aina, acomiadar-la al Clot on ella baixa i canviar a la línia vermella fins a Urquinaona.
- Metro des de Bac de Roda i baixar a l'estació de Passeig de Gràcia, abans ho feia sovint, m'aturava al Bracafé de Casp on fan un cafè genial i cap a la feina.
- O bé... anar-hi caminant. Sovint ho faig, i són poc més de 45 minuts.

El preu de la targeta que jo compro habitualment, la T10, és increïblement car:  9,25 euros lo flipas! (les altres targetes possibles no em surten a compte donat el nombre de viatges que faig mensualment)

També hi ha la possibilitat de trobar 'col·locada per alguna ànima caritativa' a la parada del bus que està a mig camí de casa i del metro una T10 esgotada que em permeti usar-la en el metro immediatament (si no han passat més de l'hora i quinze minuts permesos per fer transbordament entre línies diferents de bus i el metro... és el que ara es promou entre els usuaris 'desconeguts' que donen suport al que anomenen T11: Feu-ho, és totalment legal!).

I ja trobariem la darrera opció -que negaré haver fet servir en més d'una, de dos i de tres ocasions- qie seria: marcar amb la T12 de la Jana. La T12 (ara allargada la validesa fins els 13 anys) és una targeta per a menors amb un cost de 35 euros. Inicialment el cost era anual ara, las mentes pensantes, han cregut que era una mesura impopular i han decidit un pagament únic de 35 euros (això sí, si la perds... tornes a pagar! i l'Aina l'ha perduda en més d'una ocasió).

Si vaig caminant, de moment, no em fan fer servir cap targeta. Veurem. Tot arriba!

Total, fa cosa d'un mes, un dijous, em vaig quedar a dinar a la feina (tupper/carmanyola com gairebé sempre) amb el Marquitus, i en sortir, cap a tres quarts de quatre, vaig adonar-me que no anava bé de temps per anar caminant fins a l'escola de la Jana (escola pública, sí, i que ara torna a sortir després del miratge -breu- socialista, que ens va concedir una hora més diària, a dos quarts de cinc...) així que, disposada a agafar el metro, però amb prou marge de temps en aquest cas, vaig proposar de fer un cafè!

Sí, sóc addicta al cafè, també al Marc (és el meu àngel, no?), però bàsicament al cafè: quatre i cinc diàriament.

Total, vam fer cafè -jo, ell en pren ben poc- i, xerrant, xerrant (de feina, tocava es veu) ahhhhhhh, un quart de cinc!!! Ràpid, ràpid, adéu, metro, joder no he comprat la tarja, merda, no tinc pasta, és super tard, a fer punyetes: agafo la T12 de la Jana. Marco, entro, i oooooooooh, què ven mis ojos al final del túnel??? (la 'lus' que em va dir el Miguel l'altre dia, amb to irònic, fent esment al fet que fa mesos que no surto de nit de festa: 'Sabía que tarde o temprano acabarías viendo la luz', a ell és que sortir de festa a la nit como que no!)

Pos sí, a l'intercanviador d'Urquinaona línia 1 - 4 un grup xul·lo de revisors i vigilants havien muntat una paradeta per tal que, sí o sí, passessis per allà!!! Ole, ole, i jo amb la T12 de la Jana i fent tard a l'escola! (bé, fer tard no és cap novetat)

Continuarà...

Menys sou, menys horari... pot ser més Vida?

El proper 1 d'abril farà 20 anys que treballo a l'Administració. Vint anys. Buf! En tots aquests anys he estat sempre al mateix Departament, només vaig marxar nou mesos a una altra Santa Casa -Errarum humanum est- total, per anar a petar dos-cents metres més enllà, i adonar-me que es pot canviar per pitjor, sí. Molt pitjor. Així que nou mesos després... me'n tornava!

Sí, conservadora que és una laboralment parlant.

Ser funcionària és un camí de roses? Pos no. Francament, no. Des de l'any 96 preparo oposicions. He anat a classes embarassada. Un dels examens de les primeres opos que vaig aprovar el vaig fer als deu dies d'haver parit, no podia ni seure de com tivàven els punts. Les segones opos que vaig aprovar (n'he aprovat alguna més però sense plaça... i jode que ni te cuento!) vaig anar amb la peti, alletant-la, tenia dos mesos i mamava a demanda (com ha de ser, evidentment) així que vaig poder parar l'examen i donar-li el pit (el miguel estava amb ella fins que demanava a crits pit). I no, ni se'm va passar pel cap copiar, ho juro. Estudiar oposicions, i fer els examens, és de les pitjors experiències que recordo: durant temps he estat tancada a la biblioteca, a casa, amb llibres amunt i avall i gastant-me una pasta en material i classes. Una pasta, sí. He tingut un munt d'atacs d'ansietat lligats a les opos, tranquimazin, orfidal per dormir, ommmmmmmmm.

Però, però, però, estic més que agraïda a la meva feina (i més a dia d'avui, amb aquesta santa crisi), tot i que porto no sé quants anys sense augments, l'any passat ens van reduir el 5%, ah, però des d'Espanya, tot i que fa mal igual, ja t'ho dic ara. A partir d'aquest 1 d'abril i per celebrar els 20 anys, i donat que ara la plaça que ocupa és com interina, em redueixen un altre 15%. Acord de govern se'n diu, crec. Jo li donaria un altre nom. I entre el juny, crec, i el desembre, un altre 5% més. Entotà, qualsevol dia enlloc de la tarja per 'fitxar' passaré la Visa i que es cobrin el que els dec...

I tanmateix, tot i el que pugui semblar pel que he dit abans, no em queixo. Com fer-ho? Treballar a l'Administració, sóc del cos general i treballo 37,5 hores de dilluns a divendres, m'ha permés portar les meves filles a l'escola (d`hora, sí, però portar-les cada dia). M'ha permés anar-les a buscar, també, excepte les tardes de dimarts que sí treballo, que hi van els iaios (treballaré per últim dimarts la setmana vinent perquè la reducció del 15% de sou ve acompanyada d'un 15% de reducció horària). És genial, no sóc una filla molt familiar així que gràcies a això els meus pares han estat/jugat/xerrat cada setmana amb dues de les seves nétes, sense falta! Aquesta feina amb la conciliació familiar real m'ha permés acompanyar-les al metge sempre que ha estat necessari (només amb un justificant i recuperant les hores no hi ha cap problema, cap ni un si és per un fill). No m'he perdut mai una xerrada amb els profes, ni a principi de curs, ni les anuals particulars. No he faltat a cap Cantata de Nadal, ni a les de l'Auditori, ni tampoc les actuacions teatrals que han fet, ni el festival de final de curs.

No, no estic ironitzant, para nada. No cobro gaire, potser ara és un sou correcte, però durant anys i anys he cobrat molt menys que d'altres coneguts, amics o familiars, i què? Estar amb les meves filles quan estaven fotudes (sí, teniem 70 hores anuals com Assumptes Personals, ara s'han transformat en 45, però jo ja n'he fet un bon ús durant anys), poder compartir amb elles tantes coses, allargar vacances a l'estiu, ponts, i d'altres, i no faltar a cap cita important per elles i per mi, no es paga amb diners. I no, no m'ho pagaven, però és que hi ha coses -i ho dic amb el cor a la mà- que no tenen preu.

I, ara, amb la crisi, la reducció horària (sí, vale, i de sou) és d'una hora diària. Genial, fins i tot les tardes de dimarts podré anar-les a buscar! (ummmm o negocio amb els avis?) I sí, cobraré menys, però com no hauré d'estudiar opos durant dos anys (que és el temps previst, a priori, que durarà la mesura) no gastaré diners en classes setmanals i, per sobre de tot, em sentiré lliure, lliure (qui hagi estudiat opos sabrà la sensació de llibertat que t'envaeix quan fas un kit-kat opositor). Buf.

En fi, no ser ambiciós també ajuda. I no tenir mancances econòmiques, ho reconec, perquè tampoc no tenim despeses importants. Sí, vull mirar-m'ho en positiu... i si aixó li sumem que m'agrada la meva feina, que estic genial amb els meus companys i que no passo calor a l'estiu, ni fred a l'hivern...

Corteo - Cirque du Soleil (la excusa)

Hace unas noches fui, invitada por una amiga por más señas, a ver Corteo. Años atrás estuvimos Miguel, unos amigos y yo en otro espectáculo del Cirque du Soleil, Alegría?, Saltimbanco? No sé bien por qué pero no guardo un especial, o emotivo, recuerdo de aquel espectáculo. Vamos, que no se me hubiera ocurrido volver a verlos en directo. Pero quiso la casualidad, el destino, las segundas oportunidades, y básicamente que ella me invitara a ir que sí, que estuve. Y disfruté, contra todo pronóstico, como una enana!!! (aunque justo en el momento en que Virginia volaba por los aires era yo la única que no disfrutaba, de todo el público allí presente -a ambos lados del circular escenario- de ese momento, en fin, rara que es una, yo, por supuesto, no ella)

Corteo es la historia del Cortejo Fúnebre que acompaña durante toda la obra al difunto señor Mauro, maravilloso conductor de su propio entierro: poesía, amor, vuelos, gimnasia encima, debajo, tras, sobre, unos momentos de risa, otros de lágrimas furtivas, pasión, tristeza, miedo, angustia... y amor, amor a esa maravillosa puesta de escena que no necesitó ni de maquillajes increíbles, ni de vestuarios deslumbrantes. Tan solo palabras con ganas de comunicarse, independientemente del idioma, y una maravillosa sincronización que no deja respirar ni un minuto...

Nos gustaría asisitir a nuestro propio entierro? ummmmmmmmm. No lo sé. Si pudiéramos saber qué dirán de nosotros cuando muramos, qué música elegirán, si expondrán nuestro cuerpo, si aquella idiota reirá feliz, si aquel que jamás me dirigió la palabra me echará de menos, si..., si...

El caso es que justo al día siguiente, estaba tomando café con el sobrino de una amiga que me hacía una entrevista para un trabajo de psicología (Espécimenes en vía de extinción, creo que era el tema) y al acabar llamé a 'cierta persona cercana a mí' por si también quería ser entrevistada. Al colgar, no, no, al creer que había colgado (Samsung Galaxy mini tiene la culpa, por supuesto) seguí hablando con mi compañero de mesa sobre la persona a la que yo había llamado. Nada que no pensara, claro, y ninguna crítica, por supuesto, pero sí comentando la relación que teníamos. Explicándole un poco cómo era y poco más. Pero pero pero ai, como no supe cortar la llamada (sí, ahora ya sé, finalizar, botón rojo, se trata de buscarlo cuando desaparece de la pantalla, es fácil, tactileas hacia abajo y aparece, clicas, y se corta la llamada, fin) la otra persona... simplemente siguió escuchando todo cuanto yo conté.

Me lo hizo saber en cuanto pudo comunicarse conmigo, claro: Lo he oído todo! Yo estaba, y estoy, tranquilísima, no suelo decir cosas que no pienso, y lo que pienso 'lo mantengo a base de amor y de fe'. Pero claro... estamos seguros de querer saber aquello que nuestros amigos piensan REALMENTE sobre nosotros en todas y cada una de las ocasiones?

Esa misma tarde, tomando café, éramos cuatro, dos matrimonios, tres de nosotros decidimos que no hubiéramos continuado escuchando la conversación (en la que una persona que queríamos hablaba sobre nosotros) y la cuarta dijo que sí, por supuesto que sí. 'Tres de quatre amb folre i manilles'.


Pueeeeeeeeeeees, pensé, quiero realmente saber qué piensa tal o tal de mi? Eo, no cuando estamos de buen rollo con ellos, eso es fácil de adivinar, pero y cuándo nos hemos enfadado? Yo suelo anular citas a última hora; llego tarde por norma a las cenas, comidas, desayunos; no escondo mi mal humor cuando lo tengo -pocas veces, vale, pero lo tengo-; no guardo mi bordería si tengo el día torcido, y estoy distante cuando no me apetece hablar... vamos, un poco tengo mis defectos, pero como cada hijo de vecino, que sepa! Tengo realmente ganas de saber cómo me 'odian' mis coleguitas cuando llego tarde, cuando contesto rollo Puntero, cuando anulo la copa a última hora, o cuando sea...? Tengo alguna necesidad de saber 'que están hartos de mi poca puntualidad y que no lo van a permitir más' ? (tras 25 años de amistad que alguien esté harto de mi solo dice que me quiere tanto como yo a él sino de qué continúa siendo amigo mío...)


Pues no, no quiero saber si mis amigos a veces me critican: porque si siguen a mi lado, como yo al suyo, es que nos queremos, y que esas tonterías, críticas, historias de bajos fondos, no son sino gajes del oficio de la amistad, asuntos colaterales que dirían los yanquis! Asumo que como yo a ellos cuando me cabreo, también ellos me ponen verde. Pos claro. Y si no me lo dicen a la cara (que sí solemos hacerlo) es que no les apetece que lo sepa porque en un 'tres i no res' se les habrá pasado, y ya se sabe que carta en la mesa, pesa.

Pero, pero, pero, ay, sí, cómo desearía saber cómo me critica esa vieja harpía que me odia hace años! O cómo me descuartiza con palabras aquel de allá que de poder me descuartizaría con un hacha! Sí, o cómo explica el final de nuestra relación aquella petarda, o aquel cobarde gallina? Ummmmmmmm... eso sí me gustaría saberlo: por favor, dímelo, pero a la cara, sin teléfonos, sin tener qeu esperar a mi funeral, sin correveidiles, sin mensajeros... directamente, solos, tú y yo!!

En fin...