dimecres, 26 de maig del 2010

Sense Tu... Sóc JO!

Per què ens han de fer creure que "Sin ti no soy nada"?

Jo tenia dues amigues. Eren les meves “millors amigues”. Les amigues de tota la vida. Des dels 14, en què ens vam conéixer, a l’institut, fins fa cinc anys. Juntes vam saber què era l’amistat, l’amor, estudiar, patir, ser mares, el primer petó i la primera vegada que feiem l’amor amb un noi. Juntes vam passar tantes i tantes coses.

Un bon dia... de cop, tot es va acabar. Encara no tinc massa clar tot plegat, però de la nit al dia van decidir que no m’aguantaven més. Us imagineu com va ser de dur? Naturalment no vaig saber encaixar-ho. El dol va ser llarg, sí, com qui trenca un matrimoni (vacances, caps de setmana, festes tot ho feiem plegades, i durant més de 20 anys, sí).

Em vaig sentir culpable TOTALMENT de la ruptura. Jo i només jo n’era la responsable (quan és evident que una relació a dos, a tres, depén de tots tres, com era el cas). Vaig aprofitar per fer-me mal, entristir-me, culpar-me, renyar-me i agafar una depressió forta. Res no em feia pujar, mirar amunt. Si les meves amigues de l’ànima, les meves germanes, m’havien abandonat, jo no valia res, no servia per a res, no tenia cap credibilitat com a persona ni, evidentment, mai més com a amiga.

Els anys passen, nos vamos poniendo viejos y el amor no lo reflejo como ayer. Sí. La ruptura va ser molt dura, a tot nivell, pensava, ho dic de debó, tot i que us pugui semblar infantil, que no podria viure sense elles. Entre les tres decidiem la nostra vida, allò important, i allò trivial. Què estudiàvem, què sentiem, quina roba ens posàvem, i on marxavem de vacances, el nom dels fills, el llibre del moment, la bona música. Em quedava orfe i, per primera vegada a la vida, només em tindria a mi per prendre decisions.

I sí, afortunadament va ser així. No menyspreo els anys que vam estar juntes, però amb elles al costat (com els passa a més d’un matrimoni, de membres d’una parella) no podia créixer, no em podia estimar, no valorava gens el criteri que no tenia.

En aquests cinc anys he crescut, he conegut molta gent, he establert noves i genials relacions. Però en cap moment he permés que em jutgin, que em questionin com a persona, que em guiïn per on jo no hi vull anar només pel fet de continuar sent amics... No. Així, lligada, jutjada, qüestionada, em sentia; i així, mai més, em tornaré a sentir.

Tinc amics, coneguts, companys. Però per sobre de tots, per sobre de qualsevol criteri, espatlla per plorar, pensament, sentiment... estic jo. I tots aquells que, lliurement, i sense cap tipus de necessitat, vulguin ser-hi. M'allunyo de les relacions que només m'aporten males energies, negativitat, dependència...

I naturalment he aprés que yo sin ti, sense elles, sense tu... sóc jo. El més important de la meva vida.


dimecres, 19 de maig del 2010

Un dia Qualsevol

He dormit sola. Em costa. Però, com tot, és qüestió de pràctica. De costum. He tingut un bon despertar i un gust matiner és poder abraçar les dues guapes.

Em faig gran, no només per les petites –i no tan petites- arrugues al voltant dels ulls, sinó també per les taques a la pell, però sense dubte també perquè cada cop em costa menys matinar. I gaudeixo sortint ben d'hora al carrer, com avui, abans de les set, per comprar el pa.

Un plaer anar de camí a l'escola rient amb la peti. Amb les seves ocurrències: Havia previst posar-me aquesta roba! –diu. Previst? Previst? A mi no me hable tan difisi, eh? Sufície? M'agrada que facin servir certes paraules. Que no tot sigui: això, alló, tia... que algun gen boig se'ls hagi colat de mi... :)

Faig un cafè acompanyada. M'agrada saber que el segon café del dia el puc fer acompanyada, si vull. A banda de comptar amb mi en el primer. I em poso els cascos per treballar. Música. Avui la mateixa cancó tota l’estona. Que vagi calant fons el missatge del dia (no, no us diré quina). I sento que me’n vaig del món exterior i començo la feina, sí una feina, la meva, difícil d’entendre, però que m’agrada. Malgrat tot. Passen les hores. Tinc curs de comptabilitat però decideixo no anar-hi. Estic inspirada i vull aprofitar. Tinc unes companyes magnífiques, en dies com avui ho agraeixo. I ric, entre expedient i expedient.

A mig matí surto a esmorzar. La realitat em colpeja, tants anys desitjant sentir el seu dubte, i ara, mentres fem un café no sé què dir-li. Ni com. Torno al meu món. Més música. Més jo. Més oblit.

Em truca el meu àngel. Riem. Ens escapem al nostre món. Tot un plaer. Encara que ni ell, ni jo, diem el que sentim. No cal. I ho espatllaria. Segur.

Un negoci a mitges em trenca per dins, però fa adonar-me que he canviat. Que ho necessito, que la núria d’ara no farà del problema dels altres un problema seu.

Poc abans de marxar una companya de les de tota la vida em diu que “M’aprecia. Molt” (quina por quan algú comença el monòleg amb aquesta frase... ja he begut oli, penso). I continua dient: “L’escot que avui portes, en fi, es pot malinterpretar. T’ho dic perquè els homes... Bé, de vegades, si veuen que portes aquest escot potser pots tenir problemes perquè pensen de tu coses que no són. Ho dic pel teu bé” . No vull problemes amb ella així que decideixo tranquil·lament i sense justificacions dir-li el que penso: “T’agraeixo que em donis la teva opinió, de debó, però continuaré posant-me escot cada vegada que em vingui de gust. I, per cert, això no atorga cap dret a ningú, excepte el de mirar. Cosa que accepto, i fins i tot, segons com, m’agrada. Perquè em puja l’ego. L’ego de dona fora de circulació.” S’acaba la conversa. Naturalment.

I ja hem arribat a l’hora de dinar. Fa tant que no ens veiem! El meu millor amic, el meu ex com m’agrada referir-me a ell. Perquè sí, perquè és possible ser amics. Sí, tants anys després. I compartir taula, i abraçades, i present, futur i passat. T’estimo.

Tornant cap a casa sóc partícep d’una seqüència al metro: un seguidor de l’Atlètico de Madrid fa una foto a una viatjera. Un cop feta,la foto, li diu: “Te he hecho una foto. Cuando viajo me gusta fotografiar aquello que conozco. Y las personas que me gustan. Si te molesta, la borro” Ella flipa, jo, també. No oblideu que m’agrada escoltar converses. Miro el noi, miro la noia. “No, no”-diu ella amb veu de poc convenciment. “Gracias”-respon ell.

He de pensar en dir-li a la meva companya de feina que no pateixi, que malgrat l’escot, la foto li han fet a la noia del meu costat. Més jove, més bonica. I més tapada. Tot a lloc!

Ja a casa obro el pc i entra un missatge que em fa plantejar el meu present. Que em fa sentir que no estic sola, aquí a Orion. Que potser, tots, sense voler, ho estem, en una altra dimensió però no ens atrevim a confessar-ho.

Canvio gimnàs per matriculació de campus esportiu al juliol. Recullo a una, a l’altra. Xerro, ric, divago. I quedo amb la relació d’amor/odi. Enmig del carrer. Cangur. Nenes. Riures. Atacs. I em faig el làsser al bigoti. Perdó al llavi superior.

Sopars, teles i el dia està a punt d'acabar.

I em sento feliç de viure. Molt feliç. Encantada d’haver-me conegut. Ara, en aquests moments. Sí, demà serà un altre dia. I jo estaré esparant-lo amb els braços ben oberts.

divendres, 14 de maig del 2010

La Vida de los Otros

Sí, és el títol d'una magnífica pel·lícula. Però, a banda, és alló que a mi m'agrada tant i tant saber: Com és la vida dels altres!?

És, segurament, una barreja dels anys en què vaig treballar com a cambrera al bar/restaurant dels pares, al càmping, a una fonda, i als milers de llocs que el pare "organitzava" (aix!)i sentia tantes històries diferents. Les que no m'explicaven, les imaginava. O intuïa. O sommiava. I, sí, clar, un defecte professional: a algú que li preguntes quant cobres, on treballes, estàs casat/da, tens fills, on tens els teus diners -i quants en tens- i a quina ONG li dónes part de la teva parcel·la de "bona persona" no li costa gens explicar-te la resta del seu dia a dia. I, naturalment, si t'ha d'explicar qui se li ha mort i què hereta... ni te cuento!

Així és que sí, he estat partícep (per feina, però també per plaer) de moltes històries dels altres, blancs, negres, grocs, blaus, rics, molt rics, pobres i molt pobres. Històries curioses, divertides, originals, increïbles, alegres, romàntiques, però també molt i molt tristes, doloroses, injustes. I suposo que per això, i perquè sóc humana encara que m'entesti a creure que sóc d'Orion, tinc per costum, i sense que em suposi cap esforç, parar l'orella quan algú, prop meu, explica una història, o parla, o pregunta, o senzillament conversa.

Sí, és defecte de fàbrica, i professional. Però n'estic encantada. No tant els meus companys de feina, suposo, ni els de gimnàs, ni els d'autobús, metro, sortida d'escola...(tot i que no se saben escoltats ja que la cara de pòcker ajuda força)

diumenge, 9 de maig del 2010

Tema per a un relat!

Dimarts passat, al Taller de Relats, últim dia de classe, el Joan ens va demanar que descrivissim una escena: Un petó en un sofà (Taller de relats, relats, relax, no, relattttts... aquesta ha estat darrerament la meva contesta a la pregunta dels companys i amics que em deien: Vas a un taller de relaaaaaaaax?)

Ja us ho dic ara, a mi el romanticisme em supera i el tema ditxós em va agobiar una mica. Aquell límit que habitualment no sabem distingir entre el que és cursi, romàntic, carrincló o... Bah, tant és, deixem aquesta qüestió que encara revisareu algun escrit meu i tindreu proves per acusar-me de cursi (no, si us plau!). El cas és que de seguida el profe, the boss, ens va donar idees: podia ser un relat d’humor, d’amor, tràgic, policíac. D’acord, així sí jugo.

I aquest és l’escrit que finalment vaig fer, pensant en aquell petó:

“Me la miro novament i encara no m’ho crec. Sóc feliç. Em sento feliç. Dorm amb els seus llavis agafant un dels meus mugrons. Respira tranquil·la després de l’esforç, i de la satisfacció de sentir-se plena, estimada i, ara, acaronada.

Mig obre un dels seus ulls i em somriu, somriu al meu rostre, al que pot entreveure del meu rostre, i jo li torno aquest gest mentres l’abraço novament i les llàgrimes comencen a negar els meus ulls i a caure damunt del sofà. Aquest nostre espai tan íntim.

Obre els ulls, ara ja per complet, sense deixar de tocar un dels meus pits. Sento un plaer immens, un plaer desconegut fins unes setmanes enrere. Un plaer inclassificable i que no sabré com verbalitzar si ella, algun dia, m’ho demana.

Mentres li faig un petó, i un altre, i encara un altre, penso que no puc demanar més a la vida, ara, en aquests moment... sóc tan feliç: alletar la meva filla és una sensació única!”

dimecres, 28 d’abril del 2010

Un sopar com cal!

Una de les meves escenes preferides, perfecta per superar qualsevol crisi. Sí.

dilluns, 26 d’abril del 2010

Al escribir...derramar todos mis secretos

Platero va significar molt per a mi (per a nosaltres) en una época fa moooooolts anys. Em refereixo al grup Platero y tú, Platero y yo, ja veieu quina lectora, mai no l'he llegida.

Quants anys deuen haver passat d'aquell concert en un petit local, ple de gent i de fum, a Bon Pastor? 15? 17? Tants anys i tants canvis a la meva vida i, bàsicament, a la meva ment.

...

Ara fa uns dies que no estic inspirada. No sé de què parlar(-me), no sé si escriure una història, o si explicar una anécdota, potser millor callar, sí. Estic mig entrant en una cova. Una de nova. Una on em sento a gust sola però on no hi entro per fugir, sinó per trobar-m'hi més encara. Per mimar-me, per recordar, pensar, gaudir, sentir, i somriure mentres hi sóc. Mentres he decidit ser-hi.

(y busqué en el fondo del mar, en las montañas, en el cielo, la manera de hacer realidad mis sueños, encontré en el corazón el mapa de los sentimientos... ya lo ves no estaba tan lejos!)

...

Ara, en uns dies, torno a un concert del Fito. Aquest cop amb els Fitipaldi. Recordo el primer dia, a Bilbao, que vaig sentir una cançó d'ell sense els Platero: La mateixa veu, la mateixa guitarra, i les mateixes lletres que em continuaven removent per dins, contagiant-me tanta alegria.

Ell, encara ara, em canta a cau d'orella, el sento; sovint escriu pensant en mi, em coneix, és impossible que no sigui així, tant i tant com m'arriba el que diu i com ho diu, tants anys després.

Una nit va ser l'inici, i també una nit serà, aviat, el final. Malgrat tot haurà pagat la pena. Com sempre, per tal de Sentir que no estamos muertos.

Gràcies!

dijous, 15 d’abril del 2010

Tard o d'Hora, Tot Arriba

A casa, la conversa, aquella conversa, amb els anys, s’havia convertit en un clàssic:

- Ai, per què no em vaig casar amb el gallego?
- Sí, sí –reia el pare- i ara viuries envoltada de vaques, vestida de negre i treballant al camp.
- Però segurament em mimaria més! –contestava ella fent el posat autèntic de dona enfadada (però només per fora).
- Sí, tancada a casa estaries tot el dia, segur, tan gelós com era el teu Jorge!

Ens sabem la història fil per randa. Les tres, els cinc. Parlen dels anys d’immigració a Suïssa on es van conéixer tots plegats. Allà on ella va viure bona part de la seva joventut, i potser una de les millors époques de la seva vida (sí, encara havien d’arribar temps durs, molt durs.).

La mare, malgrat els anys transcorreguts, gairebé cinquanta, encara recorda el dia del seu aniversari, el 5 de juny. Estic conveçuda, hi posaria la mà al foc, que cada any, en arrencar el full del calendari, quan li apareix aquella data l’imagina amb un any més; més gras, menys cabells, més arrugues… sí, però sembla amb els mateixos ulls, aquells ulls que mai podia deixar de mirar embadalida.

Sovint es pregunta si va conéixer alguna dona poc després, era tan guapo, pensa. I de què deu haver treballat? Ara ja no, clar, ara estarà jubilat, com jo, som del mateix any. Segur que és feliç, fins i tot, vol pensar, potser en alguna ocasió ha pensat en mi, sense dolor… malgrat el final, aquell trist adéu…



Li costa adaptar-se als canvis tecnològics. La societat avança i ella vol seguir-la… però se sent gran, i cansada:

- A mi deixeu-me estar de targetes per treure diners i pagar. No en vull saber res. Ni de pins, ni de puns.

O bé,

- El mòbil que tingui només alló necessari que si no tot són problemes: ni càmares, ni blutús, ni coses rares.

Però, és clar, la vida sovint ens sorprén i, un bon dia, el pare, es presenta a casa amb un portàtil:

- Per a què en volem un, de portàtil? I internet? No estaràs pensant en lligar amb jovenetes en un xat d’aquests, oi? –l’increpa amb mitja rialla.

I comença la lluita perquè entenguin el funcionament del maquinari, de la xarxa, de qualsevol botó.

Però mai no és tard, ell s’apunta a un curs d’Internet al centre cívic del barri, i ella comença a preguntar. I preguntar. I preguntar. I s’hi enganxa. Pas a pas. Poc a poc. Trucada a trucada (Te toca a ti coger ahora el teléfono, diu el meu cunyat, la última vez, hace menos de una hora, le he resuelto yo el problema de las mayúsculas. I ella, ma germana, resignada, i carregada de paciència, contesta: Diga’m, mama, què ha passat ara? Què s’ha tancat tot de cop? Vaja, digues, quin botó has tocat?).

No, no dic que la primera intenció fos buscar-lo, però juraria que va ser una de les primeres. Buscar-lo i trobar-lo, naturalment.

- I dius que al feisbuc trobes tothom? Fins i tot la gent que viu lluny?


I li creen un compte de gmail, hotmail, facebook, i alguna cosa més que no recordo. I hi entra i tafaneja, però no escriu. Mira, llegeix. Bada davant fotos de la néta, del nét, de la filla gran, de nebodes, cosines, i sí, també de les amigues de la ja llunyana infantesa. I busca. El busca.

M'ho deixa caure de tant en tant això que potser el trobarà, si és que tothom és a facebook, i potser ell s'enrecorda d’ella. I torna a ensenyar-me la foto on somriuen asseguts en una taula on fa ja molts anys van ser molt feliços. On ella era molt feliç, sense ser conscient de tot el que la vida li havia d’anar portant…

Un dia creu haver-lo trobat i, s'hi atreveix, i es llança preguntant-se si és ell al nom i primer cognom que coincideix. Li diu, plena de pors, si ell va néixer aquell dia llunyà del 44. I per fi rep contesta. El cor li fa un gir. Pregunta por xxx? No recuerdo su segundo apellido, fuimos muy amigos en Zurich. Mucho. I ja amb el cor ben bé a les mans, Eres tú??? Els ulls se li il·luminen.
No, no és ell. És el seu fill:

- Creo que pregunta por mi padre. Es agradable saber que aún hay personas que lo recuerdan. Sin embargo tengo que decirle que falleció hace ya 13 años. Bueno, cáncer…

Les llàgrimes que comencen a caure li fan una mala passada. Toca botons sabent què voldria contestar-li, què voldria explicar-li. I mentres es pregunta com ha estat possible, tants anys, tants pensaments, tants records… No és capaç de connectar les frases:

- Gracias. Tan joven. Lo lamento de verdad. Yo, bueno, mi nieta, si quieres te envio unas fotos, no he vuelto a saber de él, mi nieta, cuando venga, entonces ella lo hará…

No pot deixar de plorar. I amb ella, crec, tots nosaltres.

dimecres, 14 d’abril del 2010

Estrany

Avui ha estat un dia estrany, força estrany.

Estable dentro de la gravedad, però diria que, majoritàriament, ha estat trist. O plorós. O plujós. O amb poca empenta. I amb ràbia. Amb enyor. Amb manca de.

Avui ha estat un dia difícil. I no només per a mi.

Per a molts dels que m'envolten també:

- He plorat, molt, després de la conversa amb ma mare. Recordant-la (la conversa, ma mare viu, i espero que molts anys més!).

- Tu, que no escrius fa mesos, m'has trucat. Estrany, ben estrany en tu. I jo no he volgut retornar-te la trucada. Més estrany encara. Estàs fart del que la seva mort està provocant. Ho sé. Vaig ser aquella nit amb tu, i sí, contra tot pronòstic, encara continuo al teu costat. I m'agrada.

- No hem dinat junts, no, malgrat ser el dia de la República. I malgrat necessitar les teves abraçades de Teletubbies.

- Ens hem malinterpretat per primera vegada en... anys? Sí, així ha estat. Tot per un Gripau. O per res.

- I tu, estimada filadora de fils roses, has patit molt al tren. Molt i molt. I continues sense saber què vols. Ni on. Ni amb qui. Però hem parlat força estona.

- També tu, sí, tu, has oblidat la teva cita amb mi... cada cop més espaiada. I no has vingut. No has vingut o m'has defugit.

- I no, àngel protector, no m'has tingut tampoc tu en compte. Estrany. Rar. Però cert.

- I amb tu, padrina, hem parlant tant i tant, mirant d'apedaçar alló que s'ha anat trencant.

- Plors a l'hora de dinar. Amb sentit. Amb el procés de dol a mig fer.

I ja, quan crei que potser hi havia solució, avui, i que ja ningú faria servir la queixa al meu voltant, el porter de la mitjanit ha deixat anar que no pot més, que està "hastiado", fastiguejat? del seu món laboral.

...

Enmig de tota aquesta boirina, he anat, amb excuses ben inversemblants, a l'escola i al gimnàs de llit elàstic a buscar les seves abraçades. Les de la gran. Les no donades de la petita.

I sí: he rebut una trucada inesperada. Tot i que no hem pogut parlar. Els plors, ja saps. Però, sí, me acordé de ti!

Poc després un petó amb la Lluna al costat m'han reconciliat una mica més amb el món.

...

Finalment la teva abraçada. Gràcies per ser-hi. Sempre.

diumenge, 11 d’abril del 2010

Manies

Ara com ara no sé, ni m'importa (semblant al NS/NC) si són manies o defectes. O manca de virtuts. Sé que ho faig, sé que em fan:

Vaig a un bar, diumenge al matí, o al migdia o dilluns, tant és, com trobi el dominical, buf, me l'emporto, sí, d'amagat de la gran, naturalment, ella mai m'ho permetria. Però és com un petit vici, desig, necessitat. No el busquis, si jo hi he estat me l'he quedat (robat, endut, emportat, manllevat, pispat!).

Però en tinc més: escombrar i deixar l'escombra de cara a la paret amb el recollidor ple de brossa esperant que l’altre acabi d'enllestir-ho; no buidar el rentaplats; desfer l'ordre que no entenc d'una virgo com l'Aina; voler saber fins el darrer detall en una conversa important; dur samarreta interior a l'hivern; pesar-me a diari (encara que em farti a xocolota); no permetre que ningú plegui els mitjons; no guardar als armaris la roba que planxo i plego; caminar a l'esquerra si vaig amb algú altre; sentir cents de vegades la mateixa cançó i deixar-la de sentir per sempre tot d’una; no llegir dos cops el mateix llibre, ni tornar a veure una mateixa pel·lícula...

I més!

dimarts, 6 d’abril del 2010

Jo no sóc racista, ho sabeu, oi?

NO, jo no sóc racista.

L’altre dia, quan va venir la gran dient-me que un de la classe li havia demanat per sortir... Em va venir gros. El tema, dic. Només en té 11, tot i que tinc la mania de dir, quan m’ho pregunten, qu e en farà 12. No dic: Té 11 anys. No. Dic: En farà 12.

En fi.

Li vaig preguntar el nom del nen. Mmmmmmmmmmmmm: llarg i castellà. Què poc m’ho esperava! Imaginava un Arnau, un Jordi, un Roger. Fins i tot un Javier. Però no aquell tros de nom. I compost, segur –vaig dir-me interiorment mentres el somriure pretenia fugir i jo lluitava per mantenir-lo (sobretot, em repetia a mi mateixa, que no noti que alguna cosa remou el meu interior, jo no sóc racista, a casa no ho som... no).

- Ah, i d’on és aquest noi?
- No ho sé, d’aquí.
- Ja, però en què parla?
- En castellà. I català.


No, no, no sóc racista. De debó. Però quan el meu home va arribar a casa i vaig dir: Un noi li ha demanat per sortir a la gran. No és d’aquí. És de sudamèrica o por ahí, ell només va riure irònicament:

- És un Machu pichu?- va dir ell que tampoc no és racista.
- Sí, em penso.

No, no som racistes, per això no li fem bromes sobre l'orígen del seu nòvio. Mai. No li diem, en passar pel cinturó del litoral coses com: Mira, aquí vindràs d’aquí uns anys els diumenges a jugar a l’ecovolei i menjar arrós amb pollastre.

No, no li diriem mai. Ni tampoc li diem que vigili, que aquesta gent és molt passional i que té mal geni, i sovint maltracten la parella. Mai li ho diriem, perquè no ho creiem això.

Segurament pensem, molt de tant en tant, que amb el munt de nens catalans que hi ha a la seva escola... Però és pura anécdota, mai ho diriem en veu alta perquè nosaltres, ja ho sabeu, no som racistes.

De fet mai fariem un comentari dient-li que tindrà cinc o sis fills que no pensem podrem cuidar. Mai.

Som gent de classe mitjana baixa, el nostre cognom no és català, i els pares van emigrar des d’altres comunitats de l’estat espanyol. Fins i tot van haver de marxar a Suïssa. Per això, seria incoherent, impensable, inversemblantment increïble que pensessim, ni per un moment, que és una llàstima, que la nena, la nostra gran...

Naturalment, i com sabeu, nosaltres, tan progres, tan liberals, no som racistes.


dimarts, 30 de març del 2010

Tancat per Vacances

...sí, sí, estic de vacances. Mandroses. Sofing. Nenes. Roba. Cuina. Res. Dormir. No pensar.

Mmmmmmmmmmmmmmmm... tot un plaer, un autèntic plaer! I sí, acompanyada d'alguns de vosaltres. Gràcies, gràcies. Sou genials.

I bé, ara, fins que torni de Vitòria... no tindré connexíó.

A banda que la meva inspiració s'ha anat a fer la poca-solta amb la inspiració de la meva estimada Etèrnia, oi? què deuen fer ara totes dues?

Si teniu temes dels quals voleu que escrigui només heu de fer-m'ho saber que jo, com sempre, faré el que em surti del nas. Això sí, estimant-vos el mateix!

Petons a dojo!!!

diumenge, 21 de març del 2010

L'Entrada sense Sortida

Total, un dia arribo a la feina després d’esmorzar, sí, aquells vint minuts que tenim tots els funcionaris (i alguns acumulem també al nostre compte les fraccions de vint minuts de qui no surt a esmorzar) al que anava, tornava d’esmorzar i veig un correu d'una companya de feina:

"M'he trobat a terra una entrada d'Estopa, com sabeu no m'agraden gaire així és que no aniré al concert. Algú la vol? El primer que respongui la guanya!"

I, és clar, una addicta a Estopa com jo, davant aquesta oferta, contesta: "Mía!"

I sí, en menys d'un minut ja tenia l'entrada a les meves mans. Mmmmm… La Farga, 22h, 24 d'abril. Perfecte, perfecte. Ara només havia de trobar parella de ball: fàcil, sicilio. I comprar una altra entrada! Truco el meu sant, de vegades dimoni, i em diu tot entusiasmat amb la idea de venir al concert amb mi: bueno, si no encuentras a nadie más que te acompañe pues iré!

Davant la total predisposició: Oído cocina.

Missatge a la SP... i tant, m'hi acompanya! Bien! Em poso mans a l'obra a comprar una altra entrada. Res, nada, nozin: esgotades. Això sí, les pots comprar a la "revenda" de tota la vida ara dissimuladament on et vénen un clip, o un tap de boli, i et regalen una entrada pel módic preu de 70/80/90 euros. Despeses, en funció de la pàgina web, a banda.

Quina ràbia formar part d'aquest món negociador! No vull, m'hi nego. Vale, t'hi negues, doncs estimada Núria et quedes amb un entrada, sempre hi pots anar sola. No penseu que no m'havia passat pel cap! No, no és bona idea. Millor la venc. La poso a la venda aprofitant que pengen nou dia per un altre concert a la pàgina oficial. L'Olímpic de Badalona, el 19 de juny. Oks. Entrades nominatives, en teoria per evitar la revenda. A nom meu i del dimoni amb qui comparteixo, per poc temps, hipoteca.

...l'endemà tota feliç em desperto i em dóna per pensar (cosa que ja diu el Q... no ho facis, pensar fa burro) però m'hi poso de bon matí, repassant els meus dies immediatament anteriors i els que, tot just, estan per venir: Ôsssssssssssstia, el sopar de final de curs de l'escola de les nenes... és el 19 de juny. Fantàstic. No passa res, que no cunda el pànico, parlo amb la meva germana gran: Al nen encara li agrada Estopa? (primer concert del nen i l'aina fa dos anys) Bueno, li agrada més el rap (rap, hip-hop, no sé quin nom va donar a la "música" que ara escolta el meu fillol). M'és igual, li regalo dues entrades pel seu cumple, li agradin o no.

Començo a odiar els Estopa.

Mentres tant segueixo amb el tema de la venda de la ditxosa entrada encara pendent: m'escriu una noia, em diu que en una hora em truca (cosa que no fa), un noi que m'ofereix deu euros més (la he posada a la venda per 50€), i un tercer comunicant que es posa realment trist quan li dic la seva posició al rànking de compravendes.

Què faig? He de decidir-me: la noia no em truca, una menys. Penso que el noi que m'ofereix més diners podrà trobar-ne fàcilment una altra. Així que el tercer... li envio un sms: Si encara t'interessa, és teva! Em truca als dos minuts. Li faig un tercer grau sobre el seu interés pel concert: li agrada Estopa des del primer DVD, els seus amics hi van i ell s'ha quedat sense entrada... em sembla creÏble. I em surt la vena mare.

- D'acord, te la regalo, la pots venir tu a buscar?

I sí, li falta temps, l'endemà en tren, des de Granollers, la vé a buscar.

Feina feta, amb bronca inclosa amb el dimoni, ara ja sense cap mena de dubte, perquè em considera una happy flower que acaba de deixar passar 50€.

Què sabrà ell!!!

Jomateixa

(IGM, gràcies per entendre'm!!)

divendres, 12 de març del 2010

La Trucada

Riiiiiiiiiiiiiiig!

- Síiiiiiii, què vols ara?

- Perdona, molesto?

- Sí, tu sempre molestes, ja ho saps.

- Sí, sí, ho sé.

- Va, digues, què vols?

- Bé, tinc un petit conflicte, que…

- Laboral? Perquè si és laboral no m'interessen gens els teus conflictes.

- No ben bé!

- I ara què coi et passa? Ja t'has tornat a enfadar amb algú? T'han fet plorar novament? Quan creixeràs!!!

- No, no, perdona, no és res d'això.

- Doncs, enllesteix, nena, que estic ocupat. Què?

- Se m'ha perdut el percing…

- Doncs busca'l, no m'atabalis a mi per tonteries com aquestes.

- Ja, ho sé, ho sé, perdona, perdona, però és que no el trobo. Bé, és un que tenia a, que m'havia fet a, que un dia, que jo… no sé com dir-t'ho.

- Està clar que continues tan figa com sempre, tant com te les dónes de valenta, de madura, de... Bah! No sé ni que faig parlant amb tu. Perdre el temps, com sempre!

- És que, bé, mira, t'ho dic, se m'ha perdut dins la vagina. Puc pujar al teu despatx i m'hi ajudes?

- (…)

- Hi ets?

- Hi sóc, hi sóc. Res, esto, sí, puja, és clar, puja, per una companya el que calgui.

- Gràcies, sabia que tot i ser una feina incómoda podria comptar amb tu. Gràcies. Ets un encant, sempre tan amable. Fins ara!

- Sí, sí, fins ara.


dijous, 4 de març del 2010

Fem feng?

Borron y cuenta nueva?

Dilluns vaig fer això sense voler. Bé, diu la meva estimadíssima i de qui per sempre estaré enamorada, NC, que va ser feng shui. Anda ja! Vaig fer neteja, quin feng shui ni òsties.

No sé ben bé el motiu però vaig entrar al correu (l'únic real, útil i vàlid que tinc) que faig servir fa més de cinc anys i que entre tots paguem (atc som tots?) i novament vaig començar a rellegir. Rellegir i entristir-me: prop de 200 correus em recordaven el meu passat. Poc objectiu, tot s'ha de dir, perquè tendim, tendeixo, a engrandir les situacions negatives i empetitir les positives. Si és que ja m'ho diu el novament estimat "A": pensa en positiu i serà positiu, pensa en negatiu i serà negatiu.

Es veu que tenia les hormones ballant pel meu cos, cap, cul, cant, cony (?) i necessitava castigar-me: Núria, recordes quan aquell et va dir prou? quan aquella et va deixar sense explicació? quan des de Bélgica vas rebre un cop de porta o des de les illes -Eïvissa, concretament- van passar de l'amor a l'odi? Doncs aquí ho tens. Sóc aquí per servir-te: llegeix i plora, i pensa en què no vals res, en tant com has perdut, en...

Doncs, no. Mira, no. Vaig començar a poc a poc, primer, mirant i mirant destinataris i lletres, i amb fúria després: fet, esborrat, un altre, aquest també, més, més, més... prou! Cinc anys de passat esborrat. Prou. I ara les adreces, una a una: a, b, c, d, e...
Buf, buf!

I prou. Punt. Res. Tranquil·litat. Pau. Harmonia. Jo. I l'inici.

Mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm...

Dejadme nacer que me tengo que inventar!

(Gràcies per ser-hi, sí, sí, a tots, però a tu, i a tu, i a tu... i qui no hi és, qui ja no hi és, és perquè així ho ha decidit)

dimecres, 3 de març del 2010

Y sin Embargo

Encara és de nit, o ja és de dia, però es lleva. Ha pogut controlar no dir el seu nom. El seu nom, que li sortia per tots els poros de la pell, pels ulls, pels llavis, i de les mans, sense voler. I recollint-lo, el tornava dins seu. Al cor, al ronyó, al fetge als órgans vitals que necessiten d’aquest nom per poder funcionar correctament. Per voler-ho fer.

Té la cançó de Sabina al cap.

La busca, i la troba. I s'adona, aleshores, i la interpreta, i es castiga davant la veritat.

Sap que no és la primera: és i serà la segona, ell tornarà sempre a l'inici.

Penedit o no.

Encantat o no, d’haver-se conegut tornarà, al niu on ella, a qui sempre ha estimat de veritat, o ha necessitat, o amb qui s'ha acostumat a viure, l'esperarà; vingui d'on vingui. De qualsevol o no. I, així, mentres llegeix la cançó no pot evitar reviure les abraçades i petons, les mirades, el contacte d'una mà que li diu molt més que no pas mil paraules.

Però té la cançó al cervell i amb marcador vermell s’encarrega de fer-li el repàs sencer. Paraula a paraula, frase a frase. I té la pregunta que ella li va fer, que es va atrevir a fer, fent voltes al seu cap: per què ets amb ella si no l’estimes?

I repassa la cançó novament.

I lamenta haver fet la pregunta equivocada. I la canvia: per què ets amb mi si només l’estimes a ella?

I aleshores, tanca novament el cor, i la ment, perquè sap que sempre tindrà l’honor barat, trist i vulgar de ser la cualquiera amb qui l'enganya, a ella, de tant en tant.

Res més.

dilluns, 1 de març del 2010

Un Any Després

Mmmmmmmmmmmmm... no és just, ens vas prometre fer l'obra sobre el Miguel Hernàndez i va i te mueres!

Me sobra el corazón

Hoy estoy sin saber yo no sé cómo,
hoy estoy para penas solamente,
hoy no tengo amistad,
hoy sólo tengo ansias
de arrancarme de cuajo el corazón
y ponerlo debajo de un zapato.

Hoy reverdece aquella espina seca,
hoy es día de llantos de mi reino,
hoy descarga en mi pecho el desaliento
plomo desalentado.

No puedo con mi estrella.
Y busco la muerte por las manos
mirando con cariño las navajas,
y recuerdo aquel hacha compañera,
y pienso en los más altos campanarios
para un salto mortal serenamente.

Si no fuera ¿por qué?... no sé por qué,
mi corazón escribiría una postrera carta,
una carta que llevo allí metida,
haría un tintero de mi corazón,
una fuente de sílabas, de adioses y regalos,
y ahí te quedas, al mundo le diría.

Yo nací en mala luna.
Tengo la pena de una sola pena
que vale más que toda la alegría.

Un amor me ha dejado con los brazos caídos
y no puedo tenderlos hacia más.
¿No veis mi boca qué desengañada,
qué inconformes mis ojos?

Cuanto más me contemplo más me aflijo:
cortar este dolor ¿con qué tijeras?

Ayer, mañana, hoy
padeciendo por todo
mi corazón, pecera melancólica,
penal de ruiseñores moribundos.

Me sobra corazón.

Hoy, descorazonarme,
yo el más corazonado de los hombres,
y por el más, también el más amargo.

No sé por qué, no sé por qué ni cómo
me perdono la vida cada día.

De "Otros poemas" 1935 1936
Miguel Hernández

dissabte, 27 de febrer del 2010

Deures Pendents...

Vaig néixer un 22 d’agost del 69 a Barcelona, era dilluns, o dimarts, de fet no importa...

Fa uns dies, en la darrera visita, la Núria, la meva psico, la que m’ha ajudat a fer les paus amb la vida, em va posar deures: Escriu un llibre sobre la teva vida.

Així, sense anestèsia: Escriu un llibre sobre la teva vida.

I no només això, pensa en com seran les tapes, dures o toves, en el títol, evidentment, també. Pensa a quina secció de la llibreria el posaries: acció, aventures, tragicomèdia? Pensa en l’ìndex, els agraÏments, la quantitat de pàgines, pensa en... buf!

D’això fa més de dues setmanes i encara no m’hi he posat. No, no és fàcil. Sí, és clar, m’agrada escriure, reflectir el què penso, el què veig, el que m’envolta però ... parlar de mi??? Parlar tota l’estona de mi???

I, és clar, naturalment, per on començo? Des d’ara i cap enrera? Seria com no donar importància al present i, francament, estic encantada del meu present!! O des del principi? I quin principi? Els meus pares es van conéixer i casar a Suïssa, o bé, vaig néixer el 22 d’agost del 1969, o bé, el primer record que tinc és...? ho heu pensat? No, de debó, ho heu pensat? No és fàcil, no de no, que deia la joma. No.

I com divideixo els capítols? Per anys? Per cicles escolars (EGB, BUP i COU, Universitat, i Món laboral)? Per parelles? (tres, de fet, com aquell que diu) Per etapes importants (nena, adolescent, jove, immadura actual)? Arrrrrrrrrrrrrrrrggggggggggggggg.

Total, és dissabte, he dinat amb dues cerveses i tinc el cap emboirat, vaig a fer la migdiada i després m’hi poso... (Pensad, pensad, malditos!)

dijous, 25 de febrer del 2010

La Cova

Ara necessito espai i temps.

I distància.

Entrar en la meva cova.

Aïllar-me (voy a ver si me encuentro dentro de mi piel y comprendo porqué nada puedo entender). Saber on sóc, i cap on vaig, o només aturar-me per no continuar per esma, per inèrcia, sinó per desig, per voluntat.

No sé com li dieu vosaltres en aquesta necessitat. Ni si la sentiu (sí, alguns sí, ho sé, l’ he viscuda de prop o de lluny).

Necessitat de connectar amb mi, amb el meu silenci, no permetre que la ment parloteixi.

Un Ommmmmmmmmmm per després tenir forces i tirar endavant novament. Un kit-kat amb tot el que m’envolta, o gairebé tot.

Espai i temps.

I distància.

Un petó!

dijous, 18 de febrer del 2010

Temps era Temps

Mentres ara escriu, cervesa en mà i música de fons, Fito, en un petit reset del seu dia recorda el moment en què, fa unes hores, va deixar anar l'Esther que hi havia realment dins d’ella . I envermelleix en situar-se novament en aquells instants.

...


Ja s’ha fet gran, segurament, si tot evoluciona d’acord amb la llei natural de la vida (aquella que no acostuma a acomplir-se) està en l’equador de la seva existência. El cos comença a recordar-li també dia a dia, en petites coses: S’adorm al sofà, alló que sempre havia odiat de la seva mare; s’enreda en llargues explicacions per dir allò que abans només necessitava tres paraules per fer entendre; comença a matinar; a recordar amics que fa temps que no veu; a voler experimentar...

Experimentar. Sí. Cadascú té el seu moment i, pel que sembla, el seu moment ha arribat amb quinze, vint, trenta anys de retard.

Està a la feina, davant de l’ordinador. De fons, als cascos, música de jazz, Diana Krall. Un expedient important li ha pres part del matí. De cop, com un cuc bellugadís, alié, un pessigolleig estrany li recorre el sexe. Nota com s’humiteja. Aixeca el cap, se sent incómoda, ningú l’observa, però no sap com reaccionar. Té un sentit del ridícul, de la vergonya massa interioritzat. Pensa que tots li estan llegint el pensament, o el plaer que està sentint.

Buf!

Ja està, ha marxat. Es relaxa novament. Ho pateix com un càstig enlloc de gaudir-ne. Mai, mai ha sentit una sensació tan humida al seu sexe sense haver-hi un... un home al costat. I no un de qualsevol, naturalment. El seu, amb el que ja fa més de vint anys que comparteix dies i nits. Però poques fantasies, darrerament.

Comença a sentir suors, se sorprén perquè no du samarreta interior, i tot i això té calor. Normalment, a l’hivern porta sempre els ronyons coberts amb una samarreta de cotó, un altre missatge que li recorda la seva edat. Com el vostè amb que ja fa un temps comencen a tractar-la quan va a comprar.

Va cap al lavabo, necessita remullar-se... la cara. Està ben vermella. Entra al water, pixa, s’eixuga i nota com el paper rellisca. Està ben molla, el fluix transparent que envaeix la seva vagina li recorda l’excitació que intenta amagar-se fa estona.

Què fer? Què faig? Sempre he pensat que no tenia sentit. Mai he estat capaç de. No toca, ara ja. No té sentit. Jo, ara.

Encara són les dues. No creu poder suportar una hora més. Voldria ser a casa per dutxar-se, no vol tenir aquesta sensació nova, desconeguda, no la vol... la tem, la desitja, no la vol, tot i estar gaudint, està patint, està... déu, prou, prou.

Quan arribi a casa...

Les tres. No sap què fer, si marxar a casa i... o bé. Els sufocs encara li duren, el pessigolleig, la necessitat de passar-se una mà pels pits. Nota els mugrons erectes, reclamant-li atenció. El viatge en metro és etern. Etern.

Encara he de fer els entrepans. Faré tard. No puc. Ara no. Què faig?

Està molt excitada, molt excitada. No es reconeix, però no li importa. Encara pujant l’ascensor, amb el pa calent en una mà es decideix a deixar lliscar l’altra mà dins els pantalons ajustats. Cedeixen i la calça es retira com si durant tot el dia l’hagués estat esperant.

No sé, no puc, he d’anar a l’escola, ara no... buf!

S’ofega. Té calor, com si tingués febre.

Prou. Prou. Mai, en quarant anys ho he fet. És hora, ho necessito, la primavera s’avança, em crida.

Ràpidament es treu les botes, els pantalons, intenta pensar en ell. En la darrera conversa amb ell. En com se la mirava. Com mirava, dissimuladament, el seu escot. Els seus pits enèrgicament empresonats. Com l’estava desitjant, malgrat la prohibició tàcita, malgrat l’amistat, malgrat...

Mmmmmmmmmmmmmmmm. Es toca per sobre de la samarreta, ara hi posa la mà a dins, s’apreta el mugró dret, ara un, ara l’altre. Més, més. Comença a perdre el sentit d’on és. Les calces li fan nosa, li ve de gust posar-se la mà per la vora de l’elàstic, com fent-ho d’amagat d’ella mateixa. Retira el tros gairebé inexistent de roba i es posa dos dits dins la vagina, mentres un, maldestrament, acaricia el seu clítoris ara ja ben gros.

Els llavis, el clítoris, tot gira, mugrons, crits, pits, humitat, desig, està sola, ho fa, és ella, està a punt, a punt, a punt... aaaaaaaaaaaaaaaaaaah!

- Esther, Esther, estàs bé?

...

Déu meu, déu meu. No ho tornaré a fer mai més. Mai més. He trigat quaranta anys. Mai, mai.

Sap que durant molt de temps recordarà la cara de la seva sogra mirant-la amb els ulls fora de les òrbites, amb expressió de no poder creure el que està veient, de...

Buf!

divendres, 12 de febrer del 2010

El col·leccionista de Somnis - Maria Mercè Roca



Hoy, esta tarde, yo también he visto al coleccionista de sueños ajenos. Su coleccionista particular que tan bien ha sabido retratar, dibujar, imaginar…soñar, querida Maria Mercè.

Sí, él también me ha visto pero no se ha acercado a mí, aún busca a la joven del sueño erótico. La chica de la boca rojiza que consiguió que él empezara, por fin, a soñar. Despierto. Dormido. Con la angustia que produce el amor no correspondido, el amor esquivo. Con el miedo de no saber controlar el corazón cuando se hace necesario para sobrevivir; cuando empieza a acelerarse con solo pensar en la persona amada… con solo soñar con quien nos está robando la vida. Minando las fuerzas. Día a día. Noche a noche.

Quería detenerlo y explicarle que a menudo sueño con el pasado. Con mi pasado. Y me tortura que sea así, pero no puedo evitarlo, porque no soy capaz –aún?- de controlar mis sueños. Sí, durante el día, sí. El día me pertenece, he conseguido dominarlo yo, que domine mi presente, el real; que se imponga la ilusión por el futuro. Pero de noche, en la oscuridad, en el silencio, mi mente dormida empieza a parlotear, a recordar una y otra vez, una y otra vez… Esas horas de brujas y ángeles donde ya no tenemos el control y nos asaltan los miedos acallados. Entonces, mi mente, viaja hacia atrás y me sitúa en un punto de no retorno. Del que no puedo huir, como entonces no fui capaz de hacerlo. Y vuelvo a sufrir, a revivir, a sentir…

Cada noche. Cada noche. Y así, al alba, me despierto con la sensación de que todo ha sido real, y necesito abrir los ojos, y repasar el presente de nuevo, con la mente ya bajo mi control de nuevo… Y lo descubro intacto tal y como lo dejé cuando el sueño ganó la batalla.

Entonces, bajo hacia el puente, donde sé que lo encontraré, dibujando su presente en el agua tranquila del río, y le hablo: “Querido, quisiera explicarle, a usted que necesita de sueños ajenos para poder construir los suyos propios, que yo puedo ayudarle. Y que usted… me puede ayudar. Compartamos!”

dimecres, 10 de febrer del 2010

DeSiGUal

No es trobava gaire bé, darrerament. Portava uns dies cansada, desanimada. No avançava a la feina, se li feia costa amunt per primera vegada des del canvi de planta. Buf, el que són les coses, anys i anys esperant, i ara no tenia ni prou clar que fos el que realment desitjava.


Época de rebaixes. Què poc li agrava en ella aquesta bogeria que se li desperta a la gran majoria de ciutadans, compradors compulsius o compradors ocasionals sense distinció. Comprem, comprem. Però potser necessiten tot el que compren?, acostuma a preguntar-se. La seva cap, en més d’una ocasió, havia arribat a la feina amb una faldilla (horrible, per cert, carrinclona, per més dades) fent gala, contentíssima, de la seva saviesa com a compradora: “Mireu, m’acabo d’estalviar 70 euros, una ganga, en costava 300 abans de les rebaixes i jo me l’he emportada per 230. N’estic encantada!” I ella, sense poder reprimir una ganyota imperceptible (gairebé interior, és clar, no estava “el horno laboral pa’ muchos bollos”) pensava si la seva jefa encara no coneixia la diferència entre gastar i estalviar. O malgastar, en aquest cas. En fi, cada any era el mateix, i en feia tants que treballava allà…



Va sortir de la feina sense gaires ganes de res. Li feia ràbia però necessitava uns pantalons. I no, no perquè fossin rebaixes i calgués comprar, estalviar, gastar o malgastar. Sinó perquè finalment la seva dieta demanava a crits canvi de talla. Mmmmmm, la 38, ja. Mai no havia estat en aquest número que li semblava lluny. I més ara, a la seva edat. Sí, sí, aquest cop, el règim rutllava…



Va agafar el camí cap a la seva botiga preferida: outlet i de rebaixes! Jajaja, sí la seva jefapija la veiés entrar-hi, la feia fora de cop de l’oficina. Per no tenir “classe”. Alló no era ni Versace, ni Furest, ni evidentment Gucci o Custo.



Li agradava aquella marca, i amb aquells preus més encara, i intentava no renunciar-hi, tot i que el seu fons d’armari fos més reduït que si anés a Zara o Mango. Però per què sempre necessitava justificar-se pel que feia!?



El va veure només que va entrar-hi: jove, bastant més que ella, amb un jersei vermell i uns texats estrets molts insinuants (si més no en ella li ho va semblar); els ulls grossos i d’un blau intens, cabells curts. Tan sols van creuar la mirada un segon. Ella, però, va retenir la seva imatge a la retina. De ben segur que ell ni s’hi havia fixat. Normal, gairebé li doblo l’edat –va pensar.



S’acostà a la zona de pantalons de dona. Bé, bé, serà arribar, provar-me’ls i marxar pitant. Encara tindré temps de fer una cervesa amb l’Esther abans d’arribar a casa. Buscant la talla, la nova talla, va veure com s’acostava a prop d’ella, a menys d’un metre, estava arreglant els penjadors de les camises al seu costat. El va mirar descaradament, aleshores, i una rampa elèctrica la va fer sortir del seu ja habitual estat de letarg. Va enrogir sense saber si ell s’adonaria. Buf, estava excitada, força excitada. Déu, però si podria ser el meu fill, va pensar, però si jo ja n’he fet quaranta!



Va agafar un parell de texans i va entrar a l’emprovador (continuaven fent-li mal els ovaris, com dies enrera, però ara d’una manera diferent). Era prou ampli i el mirall li permeté veure el reflex de la seva realitat. Sí, més prima que uns mesos enrera, però mare de dos nens, gairebé adolescents, o preadolescents, en tot cas, pesats, mandrosos i contradint a cada moment tot el que ella els deia; casada amb la parella de tota la vida amb qui semblava que ja s’ho havien dit tot; secretària a la mateixa oficina on va anar a fer les pràctiques quan va acabar l’FP…i superant just ara l’equador de la seva vida. Quaranta anys, es va tornar a dir.



Amb gest cansat, va deixar els pantalons damunt la cadira i tancà la cortina. Desitjava, malgrat tot, que ell, amb qualsevol excusa, s’atrevís a entrar, que s’hagués adonat de com l’havia mirat, ella, de com se l’havia menjat amb els ulls. Que entri i m’ofereixi un altre texà, va sommiar. Aquest pensament va fer que el seu cos comencés a excitar-se. El seu sexe, humit ara, li recordava que era viva. La cridava, i ella, va voler respondre: sí, per què, no?, es va dir. No tenia molta experiència, ni es masturbava habitualment, ni molt menys s’excitava mai d’aquella manera… però la imatge gravada, el record d’aquells ulls i els seus dits ara ja amb un ritme fantàstic, la van ajudar a arribar a l’orgasme més salvatge que mai hagués pogut imaginar. El corrent eléctric que tan sols uns minuts abans l’havia sacsejada va donar lloc a un esclat de plaer que va saber esmorteir amb la mà lliure.



En un no res ja tornava a estar vestida, tranquil•la, relaxada. Va sortir i va pagar els pantalons que ni tans sols s’havia emprovat. En el petit paper que ell (el mateix noi que feia uns segons li havia provocat un extasi genial) li va lliurar per tal que signés la compra amb tarja va escriure-hi unes paraules abans de tornar-li.



Li dedicà un somriure directe, agraït, i girà per marxar sense perdre’s el gest interrogant que ell li enviava mentres llegia: “Gràcies, feia temps que no ho passava tan bé!”.

Buf!


Prince - Kiss


divendres, 5 de febrer del 2010

L'àngel

Existeixen els àngels? Sí. Sí, no en tinc cap dubte.

Un àngel és un somriure després del de fred i del gel. Sense preguntes, ni respostes, només amb la tendresa de qui sap què vol esperar, i per què. O, potser, sense ni tan sols preguntes perquè no li calen respostes.

És algú disposat a donar-te el seu suport en tot moment. Al teu ritme, al que tu marquis. Sense demanar res més. Perquè ja li està bé tot alló que pugui rebre.

- Bon dia, hola feo.

- Hola guapíssima.

Quan estàs trista, insegura o quan vols companyia,  quan necessites diners, alegries, una espatlla, mimitos, somriures, o explicar. O callar. El silenci d’algun matí on pots no dir res perquè la companyia tot ho diu.

És qui t'acompanya al cotxe d'un desconegut... sense preguntar; però agraït si li fas saber, amb el temps, que tot està bé.

És qui no et jutja. Qui t'admira sense dir-t'ho.

És compartir la tranquil·litat amb qui no busca, però troba, i no enyora perquè té.

Gràcies, encara que, de ben segur, i com sempre, no hagis entés res.


dimarts, 19 de gener del 2010

El Pacte

Mira novament la safata d’entrada del seu correu. No. Res. Fa dies que no rep cap correu seu. Sap què li dirà, ell. Sap també què li dirà, ella. Tot i així sembla que li agrada seguir el camí marcat tàcitament. Per l’un, per l’altra.

Fa ja més d’un any que dura aquest pelegrinatge epistolar virtual i sempre amb el mateix format: pregunta, resposta, comentari.

Quan ja fa estona que no hi pensa -un expedient demana a crits tota la seva concentració- els cascos on té sintonitzada la seva emissora preferida li envien el senyal acústic d’entrada de correu nou.

Marca l’enviar i rebre. I sí, ara hi arriba, amb un mig somriure veu el seu nom a la bústia d'entrada. Un missatge sense assumpte, com sempre. Està conveçuda que no li'n posa perquè no sap ja quin tema podria resumir el que li vol dir. Tant de bo, deu pensar, en trobés un que fes que ella canviés de parer. El fons del missatge és el mateix de sempre, tot i que les paraules canviïn, o el to, la ràbia, l’alegria, o l’esperança que es pot llegir entre línies.

Ella, tot i que només una mica, pateix per ell, però també és cert que se sent pujada a un fals pòdium no demanat però no rebutjat.

• He pensat que potser, amb el nou any, bé, no sé, et venia de gust fer un cafè amb mi...

No, ell sap que la resposta serà no, novament.

• No, gràcies, però no.

D’acord, no passa res, serà la seva resposta. Si mai canvies de parer, fes-m’ho saber. O no, jo continuaré demanant –t’ho, setmana sí, setmana no. Mes darrera mes. Any rera any. Cuida’t, li diu. Cuida’t.

Es tracta d’un pacte tàcit, necessari, esperat.

dimarts, 12 de gener del 2010

La necessitat de fer Dissabte

De tant en tant... si més no a mi, em cal fer dissabte. M’és necessari, però em fa taaaaaaanta mandra. Ho sé, sempre ha estat igual, i m’invento mil i una excuses per tal de no posar-m’hi.

Llegeixo, o surto a fer un cafè, o a passejar, o vaig al cine, o miro qualsevol programa de la tele (no més de cinc segons, de fet un dels meus vicis és fer zapping...), fins i tot no faig res. Tot per no començar a feinejar.

Però, inevitablement, davant el caos, en algun moment, la casa em xiula i m’informa de la necessitat real de posar-hi ordre. No, no em xiula: em crida, em prega, em demana, m’exigeix, m’obliga, em convenç. I, aleshores, després de setmanes, de mesos, de només queixar-me perquè no trobo res a lloc, perquè tot està ple d’andròmines inútils o perquè em cal renovar alguns objectes (de més o menys utilitat) sembla que comencen a venir-me les forces necessàries. Mica en mica. Però continuo sense decidir-me, m’aboco al balcó, miro les figures abaix, el cel, els núvol, i no m’hi vull acarar... no encara.

- Però ho de fer, em dic. No pot continuar així, això: entri a l’habitació que entri sento que el desordre s’ha fet l’amo i senyor. El caos domina i jo continuo immóbil, bloquejada. Obro portes, miro, m’entristeixo mentres em sento impotent, inútil, davant de tant desordre. Obro i tanco, amb clau, o no. De vegades només ajusto; sovint el munt de papers, de trastos vells i inútils impedeixen que pugui tancar bé. Ni amb força. Perquè no és amb la força que ho aconseguiré...

I un dia, un gest alié, un comentari sentit de lluny, una conversa amb un amic o un desconegut, em permet decidir-me, m’ajuda a decidir-me.

- La casa no està bruta, Núria, només està desendraçada, posa-t’hi. Notaràs com mica en mica et sentiràs millor, davant els avanços. Però no pretenguis arreglar tota la casa alhora. Fes-ho racó per racó, habitació per habitació, i tancant portes, mirant, abans de fer-ho, des del llindar com has aconseguit una fita més. Comença per la galeria, potser la zona més impersonal, no necessites implicar-te gens (penja-hi algun quadro, canvia les cortines per unes amb molts colors, i crema-hi inciens després de la neteja, de l’ordre). Que sigui aixó el punt de partida cap a espais més difícils, més emocionalment complicats: l’habitació on dorms, on dormiu... Desfes-te de tot alló que et fa mal, que no et convé, que et molesta, per molts anys que faci que ho tens al davant, que comparteixes el dia a dia. Llença productes caducats o fets malbé, res és prou important, allibera’t, buida, endreça calaixos. Endinsa’t en els armaris, allà on mai t’hi has atrevit a posar-hi la mà, per por a no saber què hi trobaràs. Per por d’enfrontar-te a un: “em cal llençar aquest got mig trencat”, “necessito més plats”, “vull una altra alfombra”. Estic cansada de tantes coses que no em calen, que ja m’avorreixen...-em dic.

He demanat ajuda a una amiga, en algun moment he dubtat què havia de llençar, i que no. O em venien records, i m’aferrava als objectes, les fotos, els escrits. Ella m’ha ajudat, com sempre, i ha fet amb mi part de la feina, la més feixuga...

...

Sense adonar-me fora s’ha fet fosc. Ara, malgrat els mesos emprats en arreglar, endreçar, alliberar casa meva d’objectes inservibles estic contenta: he fet molta feina, i veig els resultats, la cuina, el bany, l’habitació, la galeria, l’estudi, les habitacions de les nenes... tot ha canviat.

Em sento tranquil•la, inexplicablement tranquil•la malgrat el cansament. I feliç, i alliberada.

Feina feta. Feina necessàriament feta. Ho he aconseguit, tot i que no acaba tot aquí.

...

Fe d’errates: No puc entendre què ha passat, tot just he rellegit ara el text. Segurament és error d’impremta : allà on diu CASA MEVA o només CASA, heu de llegir EL MEU CAP O LA MEVA VIDA, és d’això del que parlava, del que us volia parlar, és on he estat fent dissabte de debó, totes aquestes setmanes, els darrers mesos... a tots i cadascun dels seus racons.

divendres, 8 de gener del 2010

Piece by Piece

Va obrir el diari esperant trobar-se amb la sorpresa que la Neus li havia anunciat. Girà i regirà les planes: societat, cultura, fins i tot economia. Sempre havia estat imprevisible. Genialment imprevisible, la Neus. I sempre a prop. En la distància. Però a prop. Mirà un per un els anuncis, però res…

Tornà a llegir el correu que havia rebut dos dies abans:

“Joan, sé que et sobtarà rebre un escrit meu. Un escrit tan estrany. O enigmàtic. O poc aclaridor, finalment. Aquest cop no és un joc més, o sí. Però no per divertir-te, no per lligar-te una estona a mi, no per tenir-te entretingut. No. És només perquè no sé com dir-t’ho, com explicar-te… vull posar-hi paraules, per fi sóc capaç, a tant de sentiment callat, amagat. Sé que mai has pogut intuir res, i que tot plegat et sorprendrà, però necessito fer-ho.

Només et demano que durant uns dies, dos, tres, llegeixis el diari, o escoltis la ràdio amb més atenció. Que busquis. Que em busquis allà. On sempre he estat, on ens vam conèixer.”

Va somriure. Ai, Neus, va pensar, sé perfectament per on vas, què vols dir-me. Sempre he sabut dels teus sentiments cap a mi, de la teva dependència emocional… com m’he sentit d’important tots aquests anys sabent-ho…

“Des que l’any 95 vam entrar junts a la ràdio, i després al diari, he suportat el dolor, l’amor, la ràbia, la felicitat, l’angoixa que m’envaïa per no poder ser alguna cosa més en la teva vida. En el teu cor. Ho he suportat en silenci, estoïcament. Però ja no sóc capaç, ara ja no. Necessito deslligar-me. Deslligar-m’hi. Arran del teu, del vostre, divorci, vaig anar coneixent les etapes del dol. Les he conegudes al seu costat, les he viscudes per la mateixa persona que després les he patit jo. Cinc, són. Les cinc etapes del dol per la separació: Negació, Ràbia, Pacte, Depressió i Acceptació”

El somriure del Joan es va anar eixamplant mentres llegia: Ai, Neus, no sé si mai seré capaç de confessar-t’ho, però no, no t’estimo i mai t’estimaré de la manera que tu necessites. Per molt que pidolis amor amb escrits, amb gestos, amb jocs. El plaer l’obtinc de saber-me estimat (com només tu fas que m'hi senti) i això no ho vull pas perdre. Sí, és clar, es egoisme...

“Cinc etapes que sovint se solapen, es cruen, t’arrosseguen endavant permetent-te veure la llum i et fan retrocedir novament cap a l’obscuritat. La primera, la negació. Impossible creure que mai tindré cap possibilitat de sentir-me estimada com jo t’estimo. Va ser un cop baix saber que us anàveu a viure amb la Carme, ma germana. I més encara que fos ella qui m’ho digués mentres tu et limitaves a somriure. No. No. No m’ho facis, Joan, et deia, en silenci. Amb ella no, tan a prop meu no vull. No vull conviure amb la teva felicitat, el teu amor cap a una altra com sempre he fet”

Sí, Neus, recordo els teus ulls, la ràbia davant cada confidència meva. Eres sa germana però et devies a la confiança nascuda tants anys enrera entre nosaltres. Mories en cada aventura que jo gaudia, que jo t’explicava punt per punt.

“La segona vingué aviat: la ràbia. Com t’odiava quan em féies partícep de les teves passions amb d’altres, quan em feies saber l’engany en què vivia la Carme i que m’obligaves a mantenir en secret, com “bona amiga”. Mai has pogut intuir els meus sentiments però cada confessió era una punyalada, Joan.La tercera: el pacte tàcit amb tu, amb ella. Sense cap possibilitat de futur conjunt. Som amics, em deia, som confidents. No el perdo, sempre serà a prop meu. Viu amb ella, però és amb mi que es despulla de ment, de cor. És amb mi en qui confia, a qui necessita, amb qui compta”.


Tornà a mirar el diari. Ara des del principi. Tenia el costum, ella li ho va encomanar, de començar sempre pel final, per la darrera plana. Ara ho feu mica en mica: Portada, Internacional, Política, Catalunya, Barcelona, Societat, Economia, Esports, Cultura… res, no hi trobava res. Començava a sentir-se nerviós. Neus, on és la sorpresa, on és?

“La quarta va ser la més dura: vaig caure en la més absoluta depressió. La vostra relació ja estava plenament afiançada, els naixements del Pau i del Carles, dos anys després, hi havien contribuït. Els estimava tant els meus nebots! Els teus fills: una part de tu, una part de mi. Però aquest amor es tornava tristesa: ells eren un obstacle si mai decidies separar-te per… Tonta, tonta, tonta, encara hi comptava. Sabia que mai et confessaria el meu amor. Ara ja no. Però no volia deixar de creure que potse algun dia, tu, jo…

Va ser aleshores que vaig decidir acceptar la feina del diari, com a corresponsal a Madrid, i fugir. Intentar fugir de tu per no enfonsar-me del tot”.

Els seus ulls, ara mig plorosos, pararen atenció a la veu que a la ràdio donava les notícies de les vuit: Neus Soler Feliu, enviada especial a Madrid del diari El Periódico de Catalunya…

“I finalment l’acceptació. Joan, mica en mica el dolor s’anà transformant en pau. La pau que sempre havia buscat, desitjat, al teu costat, ara la sentia. Lluny de tu. La distància, la teràpia, el teu divorci de la Carme, van ajudar, és clar, a curar la ferida. Però no t’he oblidat. No he volgut oblidar-te.

Estic bé, ara, estic bé. I és ara que sé que puc viure sense esperar el teu amor, sense tu, sense patiment.

Però no vull, Joan. Puc, ho he aconseguit, per fi. Però no vull”.

…ha estat trobada morta aquesta matinada. Neus Soler de 34 anys en feia dos que residia a la capital. Els veïns, alertats pel que semblava el soroll d’un tret, han avisat la polícia i el Samur però quan ha arribat l’equip sanitari la coneguda periodista catalana ja era morta. El seu currículum professional…

dimecres, 6 de gener del 2010

He aprés

Sap que ella no és tothom. Intenta posar-se en el lloc de l’altre. Però hi ha vegades que no ho aconsegueix. Li costa el fer mal perquè sí. I li costa l’adéu sense una explicació: per respecte, per l’amor que hi va haver, perquè hi anidava una mica d’apreci. Qui sap, potser, perquè només fos perquè hi va haver una relació. Petita, gran, mitjana o sense mida.


Ara torna a viure un adéu. Sí. Però ha decidit que vol aprendre’n, no vol quedar-se amb mal regust, amb sensació de buidor, de no haver sabut fer-ho. No. Vol quedar-se amb una nova lliçó apresa. I amb un gràcies aflorint els seus llavis.

- Gràcies!

Sí, gràcies perquè amb tu he aprés que sé oblidar, que sé, sabria, podria, tornar a estimar. Amb tu he aprés que res és absolut. Res. Ni tan sols ell. Ni quatre anys, ni vint. Si de cas tu mateixa.

O jomateixa.

dilluns, 4 de gener del 2010

La Por

Alguien le dijo que volvía después de unos años de excedencia. Era periodista y, por lo visto, se le había acabado el contrato, o las ideas, o la ilusión…con el tiempo supo que lo que se había acabado era el amor.

Enseguida conectaron, esa química que parece unir (o desunir) almas. O mentes. A veces, incluso cuerpos. Se sentía a gusto a su lado, conversaban sobre libros, películas, sobre lo divino y lo humano. Se reían. Básico, para ella.

Ella se casaba, sí. Una boda discreta, tranquila, íntima. Él, junto con otros compañeros bajó hasta el registro.

Trabajaban en equipo, las carencias de uno, las suplía con creces la otra, y al revés. Sí, un buen equipo laboral, mesa con mesa, risa con risa. Hasta un día, aún lo recuerda, y de eso hace ya 14 años, a él se le nubló la vista y se encerró en sus miedos. Enseguida se dio cuenta. Pasaban los días y la relación se enfriaba. Hasta que ella se hartó, quizás fue demasiado impulsiva al preguntar pero lo vio tan claro!!! Te has enamorado de mí? Sí. No puedo dejar de pensar en ningún momento, incluso sueño contigo. Lo siento, lo siento, siento haberte confundido. No importa, lo superaré. Estaban en la terraza de un bar un caluroso día de agosto. Ella empezaba vacaciones y aún puede oír las últimas palabras que él le dijo: Cuídate, Esther. Sí, serían las últimas palabras en diez años, diez largos años.

El silencio se hizo abismo. Ella tuvo dos hijos, cambió de departamento, siguió observándolo, pero ni una palabra más. Ni una en diez largos años.

Falleció su madre y ella se acercó: lo lamento, sé lo unidos que estabais. Gracias, Esther. Sus primeras palabras tras un lapsus absurdo de años. Es un sinsentido, pensó, sigo viendo en sus ojos el deseo, el amor, la necesidad…y así era. Diez años de silencio no habían hecho que la olvidara. No la amaba, era una obsesión, su obsesión. Y eso la ilusionaba, y a la vez temía ese sentimiento que, sin pretenderlo, era capaz de provocar en él.

Reanudaron la relación, hasta que él volvió a gritarle que no podía más, que deseaba que ella abandonara su mente, que su imagen era la pantalla que día a día ocupaba sus pensamientos…no lo soportaba. Y se volvió a producir el silencio.

Comparten trabajo sin mirarse a los ojos, él no es capaz. Catorce años después sabe que sigue dominando su corazón, pero también sabe que no es amor. Y sí, algunos días, cuando lee de otra muerte por amor, por tanto amor, tiene miedo, mucho miedo.



"Aquesta nit serem lliures, i trencarem totes les promeses"

dijous, 31 de desembre del 2009

La Motxilla



Porta només la teva motxilla, Esther. No vulguis dur també la seva: és massa pes per dur. No ho facis.


Cuida’t, mima’t, i mira d’anar-la buidant. La teva. Mica en mica. Estimant-te. Pensa que ets tu qui ha pres la decisió. Tu has estat la valenta, avui. La forta. Has vist clarament el camí que calia seguir tenint totes les dades com tenies. Totes. Has decidit el que aconsellaries a una amiga que fes tenint en compte guanys futurs, malgrat dolors presents. I pèrdues, sí,  però pèrdues necessàries.

Has decidit, Esther, tenint en compte el dolor patit. Un dolor inútil, infèrtil. Un dolor que no duia enlloc, sense fita, sense objectiu.

No vulguis ser ara amiga seva. Sigues amiga teva, només teva. Porta el teu dol, no vulguis dur també el seu: et farà mal i et minvarà les forces dia a dia. I les necessites per a tu, per valorar el que tens. I riu. Torna a riure. I quan el camí es faci costa amunt pensa en el seu egoisme, no en la possibilitat que potser ell pugui estar patint. Pensa en la seva covardia, en tant com havies donat, i no en la seva possible tristesa.

Pensa en tu.

Pensa en tu, Esther.

Pensa en tu.

I no et sentis víctima, no prenguis el paper fàcil de víctima, de deixada, de persona que va estimar incondicionalment. No, sigues forta. Pensa en tu com la persona que ha estat capaç de donar el pas més intel·ligent, i valent, i necessari. Un dia, ho saps segur, deixarà de fer mal. Confia-hi. Passarà.

Així són els sentiments, així és el joc de l’amor. Algun dia agrairàs tant com has crescut amb aquest dolor. Com has aconseguit conèixer-te, reconèixer-te... estimar-te.

Tens sort, Esther, molta sort, no estàs sola: et tens ja per sempre a tu!

(6/11/09)




That´s how it happens... livin´ life by the drop

dimarts, 29 de desembre del 2009

Tres Anys sense tu!

Avui fa tres anys que vaig posar fi a la nostra relació. Prou. Un prou gens premeditat, gens volgut, però molt necessari. Un prou a la meva dependència, un prou a tants anys de condemna.

Tot i que no ho suporti, com avui, com ara, en aquest dia trist, plujós, gris... buit. En aquest dia en que desitjo tant tenir-te novament amb mi. Com tots aquells anys, que m’ajudaves a sentir-me més segura, i t’anares convertint en el meu pilar, la meva columna vertebral, el meu bastó.

Com t’enyoro, amor, i com t’odio alhora; com continuo desitjant-te, malgrat el pas del temps: Aquí i Ara.

Tenir-te entre els meus llavis, gaudir de la teva olor, omplint-me de tu. Amagant-me de vegades de mirades alienes, de les meves filles, que mai et van acceptar, i que van ser el motiu principal del trencament. Però gaudint-ne quan estava a soles, mmmmmmmm, quin plaer mortal... Tu eres el meu Amo i Senyor i jo em convertia en cada trobada en la teva esclava, acceptant sempre aquest pacte tàcit de superioritat teva que ens unia. Que em lligava a tu.

Eres meu, sí. Tot i no ser meu, en d’altres mans, eres meu. Pocs plaers com trencar la camisa que duies, sempre groga, un groc que m’atreia tant com alló que amagava: la font del meu plaer. Eres part de mi, després de tants anys, des d’una submissió inconscientment conscient, i al teu costat aconseguia la calma, en tot moment, en qualsevol circumstància. Sempre disposat a satisfer-me. Et recordo i un calfred recorre els porus de la meva pell, com oblidar, malgrat els anys, la dolça carícia al meu coll en cada bes teu. Només tu, el meu amor, la meva mort.

Fins que vaig dir prou, per mi, per elles, prou. Després de tants enganys, mentides, vaig veure clar que t’estava donant la meva vida. El plaer era ja una necessitat, i la droga, tu, un verí que em feia fins i tot llevar-me del llit i anar-te a buscar pels bars...

Com em fot no ser amb tu, encara ara, tres anys després. Però no. No hi haurà una nova oportunitat, malgrat les temptacions, encara que em mori de ganes d’anar a l’estanc i comprar-me un paquet, encara que desitgi tenir-te a les meves mans i fer-te meu amb un clic gairebé orgàsmic de l’encenedor, mentres aspiro tota la mort que m’ofereixes. Encara que et desitgi fins l’agonia, ara sé que mai més no tornaré a fumar. Encara que et recordi a diari... i continuï trobant-te tant a faltar!!


diumenge, 27 de desembre del 2009

La inspiración

No te necesito, vivo en ti, vives en mí...

La inspiración no la busco, está, existe, va cobrando vida en cada letra, en cada palabra, en cada golpe de teclado, con ese sonido tan característico que hace ya tantos años que me acompaña (y me sigue, y me persigue, y me ayuda a salir a flote cuando ni tan siquiera las palabras son capaces de fluir).

Poco necesito: 

mis manos (que ya es mucho), mi mente, libre o no, atormentada o no de miedos, de angustias, y el deseo de reencontrarme. De reencontrarte. De hallarnos juntas de nuevo. Solas. O no. Porque aunque mis escritos no tengan destinatario desearía que los hicieras tuyos, también. Por si te ayudan. Por si facilitan tu camino hacia la nada (porque descubriste hace ya tiempo que el camino lo marcabas tú, no el objetivo, tú y tus ganas).

Así que aquí me tienes, a ti me entrego, en esta fría mañana en que unas palabras han venido a helar mi corazón. Tan poco hace falta para que sienta frío y la soledad en él, de nuevo. Y miedo. Y así ha sido. Y qué mejor que tenerte a ti cerca, poder usar el poder de la escritura para hacerte llegar mi sentir.

Escribir por escribir. Para relajar mi mente. Sin ningún fin que no sea el dejar el pensamiento libre de miedos, de idas y venidas. Permitir que pare en ningún punto, que no siga, pero que avance. Que me ayude a desliar la madeja de nubes negras en las que suelo hallarme, entre tanta necesidad de sol.

Sí, mi inspiración es tan contradictoria como yo. Tan cobarde y atrevida a la vez. Porque en el fondo…ella y yo, sabes, somos ya una.

Un beso.

(febrer 2008)





dissabte, 26 de desembre del 2009

Amélie Nothomb - Ni de Eva ni de Adán




Volvemos a encontrarnos, querida Amélie. Como en la rueda de la vida. De nuevo, otra vez, sin poder ni querer evitarlo, porque es el destino, o el amor, o la energía que nos atrapa. Año tras año.

Primero fue Cosmética del enemigo. Mi primera vez a su lado, su gran logro. Como también fue así mi primera vez, mi flecha: como un juego. Y ahora, en unos meses; después, en unos años... vuelvo a su lado. Al de mi enemigo. Y sé, seguro, que no dejaré de regresar una y otra vez. Una y otra vez. Como el asesino al lugar del crimen, aunque sé que es mi dolor más certero y real, y seguro, y sin fin. Quizás por eso.

Pero como la protagonista de su novela, usted misma, no sabe o no desea o no quiere un adiós.

“Me ahorré el episodio más siniestro que hay, bárbaro y mentiroso, el que se conoce como ruptura. Decir a alguien qe se ha acabado es feo y falso. Nunca se acaba. Incluso cuando no piensas en alguien, cómo puedes dudar de su presencia en tu interior? Quien ha contado, contará siempre.”

Yo tuve muchos adioses, con o sin palabras, con hechos, acciones, miradas. Pero nunca, jamás, dejará de formar parte de mí. Porque aunque el corazón se me salga del pecho con sólo oir su nombre, aunque al cerrar los ojos sienta su mano acariciando mi cuerpo como sólo él sabe, sabía, sabrá, a pesar del dolor… ya siempre contará. Y así lo deseo.

Una tarde maravillosa mi ángel particular me animó a escribir, a imaginar, a dejarme llevar, a no retransmitir como siempre mi sentir. A no poner altavoz a mi corazón, a mi mente. Pero no puedo, o no sé, o no quiero.

Como alejarme de ti, amor, no puedo, o no sé, o no quiero.

Me ha atrapado Amélie, como el monte Fuji la atrapó, o el abrazo de samurai, o el miedo… pero usted supo huir. Y le pido, por favor, ahora que estamos solas, mientras la miro, y le acaricio el pelo, querida, le pido, con lágrimas en los ojos, que me ayude a huir de él. Por favor. Porque sólo huyendo conseguiré ser libre. De su amor, de mi amor, del dolor, del nunca, de la paciencia. Por favor…

Mientras, no deje de abrazarme. La necesito tanto, tanto…

Un beso

diumenge, 20 de desembre del 2009

Saber Perder – David Trueba





David,

Gracias.

Gracias como mujer, como lectora, como enamorada y como desenamorada perpetua, en esta mi montaña rusa particular. Gracias como persona que no sabe perder pero que quiere aprender.

Gracias.

Por hacer que su novela me transporte y me llegue, y me bese y me acaricie como lo ha hecho. He llorado y reído. Y sí, no sin antes haberle juzgado. Como suelo hacer. Sin remedio. Sabiendo que me equivocaré nuevamente…Porque dudé que usted, tan joven, de ideas tan claras, tan experto en guiones vitales (con un cromosoma de cada clase que le impidieran sentir), consiguiera que Sylvia creciera, se desnudara, temiera, página a página. Y transmitir... Y me equivoqué, de nuevo. Pero con alegría: sabiéndome comprendida a pesar de nuestras diferencias.

No hace mucho, sabe, comí con la parte de una flor, con mi error diario, desde hace ya tantos años, y hablamos de mi no saber perder. No, no sé perder. Estoy aceptándolo, y es este el primer paso para empezar a aprender. Cuento con él, cuento contigo, cuento conmigo.

Saber perder, no dando por perdida cualquier situación, no, luchando por ella, por cambiarla, por “aclimatarme”, por hacerme comprender, incluso por entenderme a mí misma…pero sabiendo que, si las cosas no salen como me gustaría, si no me responde como desearía, o si ni tan sólo obtengo respuesta…no dejaré de quererme. Aceptaré la derrota, sabré perder (después de haber luchado), pero no me recrearé en la pérdida, no. Elevaré la cabeza de nuevo, miraré al frente, y a los lados, por si le veo, por si la veo, y le dedicaré mi mejor sonrisa. Franca. Y, seguiré adelante, sabiendo que sé -que por fin sí- me quiero con errores y todo, porque habré aprendido a saber perder.

(Chissssssst, lo sé, el miedo al fracaso es el miedo más paralizante, más inútil de cuantos hay, pero eso ya es parte de otro libro)

Gracias por haberme enseñado a saber que, aún perdiendo, puedo ganar.

Un beso, adorable hombrecillo.

dilluns, 14 de desembre del 2009

Hoy he vuelto a Verle

Hoy he vuelto a verle. Estoy casada y tengo dos hijas, y a veces, algunas veces, voy a verle. Es una necesidad lo que me conduce a él. No es amor. Ni deseo. Es simplemente necesidad...

Hace días que me había planteado el hacerlo nuevamente. Tomar la decisión es una lucha pero acabo haciéndolo. Siempre acabo haciéndolo.

Llamo y él decide cuándo le va bien. Cuándo y cómo. La hora, el día y el sitio. Y yo acudo. Nerviosa. Como si fuera la primera vez. Y en cambio han pasado tantos años desde nuestro primer encuentro!!!

NO somos amigos. Yo sí le cuento cómo estoy, cómo me siento. Hoy le he explicado que he dejado de fumar y que me siento orgullosa de ello. Él se limita a escucharme en silencio. Alguna vez sonríe.
Siempre pregunta. Lo quiere saber todo de mi. Estás bien? Tus relaciones con tu pareja son satisfactorias? Tu relación es abierta???

No me juzga, jamás me juzga. Pero toma nota de mis respuestas. Para él son importantes. Son básicas en la relación que nos une.

Yo no le pregunto nunca sobre él. De què me servirían sus respuestas a mi? Què haría con ellas? Además, no me las daría. No tiene por què hacerlo, ni sería ético, supongo.

Hoy estaba más nerviosa de lo normal. Lo reconozco. Hacía más de un año de la última vez. Mientras me duchaba esta mañana pensaba en ponerme ropa fácilmente desabrochable, y he agradecido enormemente haberme podido depilar...No estoy cómoda cuando no estoy depilada aunque sé que para él eso no es importante. Nada importante. A él mi físico le tiene sin cuidado. Y a mí no me importa que así sea, claro. Es curioso. Pero no me importa en absoluto gustarle o no. Nada.

Apenas me ha hecho esperar cuando he llegado. Me ha sonreído y me ha dado la mano, son tantos años, ya, compartiendo este momento. Tras unas palabras me he desnudado suavemente. Sin ningún sentimiento de vergüenza. No me incomoda su presencia y él trata de no mirarme. Al tumbarme he sentido un pequeño cosquilleo en el estómago, dichosos nervios. No le he dicho a mi marido donde estaba, sé que luego lo haré. Siempre le hago partícipe de estos momentos. Aunque él no entienda qué siento ahora, él aún no siente esta necesidad. Ya llegará. Todo llega. Y yo estaré a su lado también en ese momento. Quizàs jamás tenga que hacerlo, él.

Sus manos firmes han recorrido mis pechos y mis partes más íntimas. Ya no me ruborizo cuando lo hace. No me gusta, pero no siento ningún dolor. Sé que ambos sabemos porqué estamos allí. Me habla, no me mira a los ojos pero me habla y me aconseja...y yo, como siempre, le escucho, y prometo hacerle caso. Como siempre.

Ya no estoy nerviosa. Me visto de manera ràpida, me he escapado del trabajo para verlo...

Ahora toca esperar. Como siempre. Como siempre que visito al ginecólogo (el mismo desde hace ya muchos años) espero angustiada los resultados. Pero es ley de vida, soy mujer y acudo a él una vez al año.

divendres, 11 de desembre del 2009

El Cant dels Ocells

Releyó de nuevo esas letras. Y aún otra vez. No era sólo un adiós. Era un adiós adjetivado, doloroso, orquestado, trabajado y orgulloso. Era un adiós rompedor, demoledor, atemporal e insubstancial. En definitiva: era un adiós. El suyo. Quizás el único que sabía dar, regalar… o arrojar. Era un cerrar la puerta con llave y un asegurarse dejar, tras él, un camino quemado para impedir la vuelta atrás.








El canto de un pájaro, desconocido para ella, la distrajo unos instantes. Entonces recordó las palabras que, un tiempo atrás, le dijo Anna. Ahora cobraban de nuevo sentido, como entonces, cuando fue ella quien lanzó ese adiós sin paracaídas sobre Juan, el que fuera su “amor” durante años.



“No le des más vueltas. No puedes evitar lo inevitable. La amistad, como el amor, es pura energía, fluye. Es un hecho natural y sólo tomándolo como un regalo de la vida podrás disfrutarlo. Abre los brazos a su venida, pero también a su marcha. Y hazlo con una sonrisa en los labios, apreciando lo que significó, lo que significaste. Sólo así serás feliz al recordarlo”.



Sí, Anna tenía razón, cada ruptura, cada alejamiento, hacía mella en ella. Sin embargo, sin saber si era síntoma de madurez, de experiencia, o que el bagaje en este terreno aumentaba con los años, había aprendido a entender este proceso. Cada uno de los amigos, compañeros, amantes, que habían pasado por su vida le habían aportado alguna cosa, como ella a ellos. Todos, de una manera u otra, le habían ayudado a superar un duelo, a abrir o cerrar una etapa, o llenar un vacío temporal, o quizás solamente a hacer más fácil el camino… Así también ella entraba en la vida de los demás. A veces de golpe, a veces poco a poco.



Como no puedo retener el canto de los pájaros tampoco puedo retener por siempre aquellos que deciden hacer sólo un trozo del camino a mi lado, se dijo mientras guardaba la carta.



“Debes permitirte cerrar la puerta (a veces demasiado pronto, a veces sin querer, a veces con lágrimas en los ojos pero sabiendo que es el momento) y abrir los oídos a los nuevos cantos que lleguen. Siempre, si prestas atención, habrá un nuevo canto”.



Esther sonrió. Sí, ante ella se abría un presente lleno de música. Estaba convencida.