Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Qui no té feina el gat pentina. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Qui no té feina el gat pentina. Mostrar tots els missatges

dimarts, 21 de juny del 2016

Casualitats o no: Felices los felices - Yasmina Reza

Fa molts anys, molts, intercanviava articles.

M'explico, buf, a veure si ho recordo, parlo de fa moooooooolts anys, no uns quants, no: molts. A veure: els anys 80, jo aleshores tenia una amiga (encara sommio en ella de tant en tant perquè mai vaig entendre perquè va dir adéu sense dir-ho, però això ja formaria part d'un altre escrit), la Maria R., que em guardava (fals, ho feia el seu pare, per qui jo tenia un carinyo, em consta que mutu, especial) els articles del Quim Monzó de La Vanguardia.

Vale. Ell, el pare, els retallava i li donava a ella, la filla i aleshores amiga meva. Després ella me'ls donava a mi, jo els llegia i tot seguit els ensobrava i els enviava a una amiga meva bilbaína que vivia, i viu, a Pamplona.

A canvi, ella, la Miren, m'enviava els articles que el Pérez Reverte escrivia no sé pas a quin dominical que ella llegia. Era genial, un intercanvi fantàstic: quid pro quo.

Recordo que un dia, mentre fèiem un cafè li vaig dir: Un dia no nos enviaremos los artículos por correo porque los podremos conseguir de otra manera...

I així va ser. Vaja, o no del tot: jo continuo llegint en Quim Monzó sempre que tinc ocasió, però he renunciat per sempre més al Pérez Reverte articulista (com a novel·lista hi vaig renunciar després de llegir-ne una, mànies, suposo... o no!).

El cas és que a dia d'avui tinc una companya de feina que, vés per on, em dóna els dominicals un cop els ha llegit (El País, La Vanguardia, El Periódico) i jo els llegeixo quan els llegeixo. Al meu ritme. Tant impacient com sóc per segons què i mira tu poden passar fins a tres anys abans no llegeixo un dominical.

Fa un parell de dies vaig agafar-ne un, un de qualsevol, i mentre era a la cinta del gimnàs (no corro jo, camino amb molta pendent, però no corro) el llegia. Era de mitjans del 2013. No passa res. Jo, tranquil·la. Hi ha notícies que sempre estan de actualitat.

Doncs això, el cas és que de cop vaig veure una entrevista a la Yasmina Reza. Tot just havia publicat una novel·la: Felices los felices, i la comentava.

Ahhhhhhhhhhh... casualitat? Era la darrere novel·la que jo havia llegit!!! I mira, no havia llegit ni una crítica (no les busco fora del foro)... causalitat?

Gràcies. A qui correspongui!

(per cert, estooooo, per tornar tard aquest llibre a la biblio, i a causa d'alguns retards anteriors més, és clar, m'han bloquejat durant quinze dies...)

dimecres, 30 de desembre del 2015

S'acaba l'any...

Buf!

Com em costa fer balanç: guanys/pèrdues - guanys/pèrdues... treballar a Hisenda (aquesta Hisenda inútil i mal gestionada que tenim) no m'ha fet estimar la comptabilitat. Tampoc m'ha fet estimar el meu país. Ni aquest, ni el del costat, tot sigui dit (això sí, cada dia més enamorada de França).

Acaba l'any, sí. I veig que he complert alguns dels 'eterns propòsits' amb què també vaig iniciar el 2015:

- Llegir un llibre per setmana (misèria si em comparo amb segons qui, però un bon nombre si no em comparo -i tenint en compte el meu temps i la meva diversitat d'interessos, tanta òstia de criticar-me jomimé!-);

- Mirar més cinema (he estat 4 mesos de baixa inactiva i això s'ha de notar, però també he estat sòcia del Maldà i l'he aprofitat);

- Enganxar-me a noves sèries (noves per a mi, Six Feet Under és gairebé del segle passat);

- Continuar el Camí de la Costa Catalana iniciat fa dos anys (un autèntic plaer!);

- Tenir més sexe (ejem, ejem);

- Anar al gimnàs novament (i deixar d'anar-hi, merda, altre cop com a propòsit aquest any que iniciarem ja);

- Acabar el màster (i el projecte);

- Decidir que no faré oposicions més mentre estigui viva (si moro ja m'ho pensaré);

- Començar dieta novament (i novament deixar-la);

- Aconseguir l'alta de la meva loquera (gràcies, gràcies);

- Fer neteja relacional (i no sentir-me culpable, sinó responsable de la necessitat de fer-ho);

- Deixar el voluntariat a Collserola (ser guia... no, perdó, ser escombra de Carenes m'ha fet conèixer Collserola i això és un gran què!);

Però per sobre de tot:  Estimar i mantenir unida la meva família de 4 per damunt de qualsevol altra opció vital. A dia d'avui.

En fi, s'acaba l'any, i en comença, aviat, un altre, però això, si de cas, mereixerà un altre escrit.

Petonassos!!



diumenge, 30 de desembre del 2012

El nostre món de l'esquí

(a petició de la Jana :P)

Buf!

El Jefe i jo vam esquiar per primera vegada, no sé, l'any 91? Anys enrera els meus amics hi anaven però jo ni feia l'intent, pa què, es veu que això s'havia de dur a la sang, cap possibilitat de poder aprendre'n (a parer meu, clar). A banda que jo, en ser de Poble Sec, i pobra, doncs no tenia cap opció: era un esport per a rics. Rics, pijos i tontos amb marques de sol a la cara amb forma d'ulleres (de sol). Ep, no em negareu que vint anys enrera no era així?

El cas és que jo no podia entrar en aquest món, i ell menys, clar, essent de la Verneda (dónde vas, chaval?). Tot plegat ben il·lògic perquè si hi ha una cosa que tenim en comú el jefe i jo ('la única cosa?' -a banda de les nenes-) és l'amor a la muntanya, la necessitat d'oxigenar-nos sovint pujant cimes, o només fent camí... Així que sí, un dia ho vam provar, vam anar amb els seus amics a Port Ainé. Mai, bé, sí, amb el temps sí, però fins aquell dia mai m'havia trobat tan estúpida, em cal, em deia, em cal estar tot el dia per terra sentint-me una inútil com si fos un 'pato mareau' que ho sóc, vale, però cal recordar-m'ho tot un dia i a més pagar un munt per un equipament llogat i per un forfait? Doncs no, no em calia i vaig dir, passat aquell dia (sí, entre plors de ràbia), sacabó! Que no. Que no vull estar a terra cada dues passes, fer-me mal, veure passar marrecs de tres o quatre anys follats al meu costat i jo ni saber aixecar-m'hi! Ell va pensar més o menys el mateix, o no, però com erem nóvios de feia poc devia pensar: més val que li digui que sí a tot...

L'any següent hi vam tornar. No per esquiar no, sinó per estar amb els seus amics, i perquè era una nit que passàvem junts (encara no viviem plegats) i perquè l'esmorzar de l'hotel era boníssim, boníssim. Aquells dies els seus amics esquiaven i nosaltres feiem muntanys: és clar que sí, en això no m'hi sento insegura, ni tinc pors, ni ràbies, ni bla, bla, bla...

Vam estar uns anys sense intentar-ho fins que vam dir, vinga, per què no, va, sí, i vam tornar a provar-ho: Beret, Port del Comte, Valter 2000. Jo seguia dolentíssima com en els inicis... bé, no, no tant. Van néixer les nenes i les vam intentar apropar al món de l'esquí com hem fet sempre amb la muntanya (l'Aina necessita com nosaltres fer cims, anar-hi quan fa setmanes que no ho fem, preparar rutes... ai, la Jana l'odia, la muntanya... diuen que els fills de pares muntanyecs surten així: o bé, l'estimen com els pares, o bé, l'odien com a resposta a l'obligació que han patit. Doncs això tenim, una de cada!).

Aleshores van venir els Nadals  a la neu (i jo encantada clar, fugint dels nadals familiars que tan poc m'agraden): Eine - uns quants anys, i on jo vaig començar a disfrutar de debó per primer cop, i elles van aprendre a esquiar i a gaudir d'aquest món particular que ens uneix als quatre- la més estimada i on hem passat molts nadals; Núria -molt familiar i d'on guardo un record molt especial-;  Els Alps, l'any passat, un somni per qualsevol esquiador, i novament ara, en aquests moments, tots quatre al Pirineu, on avui hem provat Les Angles, una setmana de desconnexió, família, tranquil·litat i bons aliments (estem a l'alberg Pere Carné que aprofito per més que recomenar-vos especialment perquè és un lloc molt acollidor i perquè a banda... no fem dinars, ni sopars, ni esmorzars, ni comprem, ni netegem, ni res de resssss durant una setmana!!).

I em direu: i a mi què el vostre món esquiador de pacotilla? Bueno, vale, accepto, però la Jana m'ho ha demanat quan li he preguntat: de què puc parlar al bloc? I naturalment davant d'això... eh, què farieu vosaltres? : )

(no sé si és un esport de rics, és car, el forfait és car, i l'equipament potser també, i multiplicat per quatre ni te cuento, però nosaltres anem de Decathlon -que dura anys- i anem estalviant tot l'any per fer una cosa que a tots quatre ens agrada, estant-nos d'altres capricis -és curiós, ni elles ni el jefe volen compartir aquests dies amb ningú, i així ho fem, excepte puntuals excepcions anem els quatre sols... i és que: quant de temps més pot durar això? Doncs, és clar, me n'aprofito!!)

...

Mentres el jefe ha baixat a mirar el bàsquet (Barça-R.Madrid), i la Jana juga a futbol a la Psp, l'Aina toca i canta aquesta cançó que em serveix de música de fons per a l'escrit, potser el darrer de l'any!

dimecres, 6 de juny del 2012

Think (o penso o et foto dos òsties)


Think és una de les cançons preferides de la gran. Casualitat o no va ser la primera cançó que va sentir directament amb la ràdio connectada a la panxa quan estava embarassada, jo, de quatre mesos i escaig. Sí, un d'aquells aparells de ràdio (només ràdio) amb una antena extensible, i amb un cable per endollar a la xarxa (elèctrica, res d'informàtica). També hi havia l'opció de posar-hi piles. Sempre dormia, jo, enganxada a la ràdio. Aquella nit vaig notar una patada: Miguel, Miguel, me ha dado una patada!!! I, és clar, com diria el Murphy, no va tornar-hi, la nena. Així que en un moment en què a la ràdio sonava Think, la versió de l'Aretha amb els BB, vaig agafar l'aparell (negre, negre) i me'l vaig posar amb l'altaveu cara a la panxa, just quan la veu negra com l'aparell i màgica de la Franklin agafava embranzida, zas!!! Nova patada! Sí, sí, va dir el jefe, la he sentido!! (hi tenia la mà a sobre)

Així que potser sí que té certa lògica que sigui una de les seves preferides des de fa molts anys (el primer lloc en el seu top ten particular, a dia d'avui, el compartirien Think i Wild World dels Mr. Big).


En fi. La història és que ahir una imbècil vacaburra de la meva feina em va fer venir ganes de fotre-li una òstia. Tal qual. Estava trista, trista, jo, prerregla (això no ho sabia, però gràcies a la meva estimada 'millor amiga' -beffas- que em porta el compte de quan em toca, vaja, ens vé alhora així que és fàcil) quan una actuació seva, en contra meu, baixa, rastrera, i d'idiota amargada com és ella, em va canviar l'estat d'ànim.

No, ja no estava trista: ara tenia ganes de bufetejar-la.

Res de parlar amb ella amb calma, dir-li el mal que em va fer essent tan dolenta, tampoc res de comentar-li amb mala llet la fama que porta a la casa de borde i tonta, o bé d'intentar que entengués...

No. Res, res. Només tenia ganes de pujar a la seva planta, plantar-me davant d'ella i creuar-li la cara d'una òstia.

ZAS!

Deixar-m'hi la mà, fins i tot.

Avui, esmorzant amb l'S, li deia que aquest pensament és una sortida d'alliberament de ràbia fantàstica, per a mi. Quan m'enfado molt, pensar que algun dia, algun dia, aquesta impresentable, el fill de puta de la planta baixa, i l'altra gilipolles amb cara de no haver trencat mai un plat, es quedaran a lloc amb la cara vermella em dóna energia, forces, ànims, quan estic trista (curiosament, els tres són de la meva feina, no odio ningú al món, no desitjo mal ni als meus pitjors enemics, com tampoc als amics que a dia d'avui ja no ho són pel motiu que sigui, ni als ex, ni jefes o exjefes, ni... però en aquests tres, ummmmmmmm, només de pensar com els bufetejaria rollo Gilda, buf, em corro! -bah, tant no, no cal exagerar... però s'hi acosta, s'hi acosta).

He relacionat la cançó una mica per la peli dels BB, i una mica perquè és millor que Pensi bé en les conseqüències d'aquest acte si el convertís en realitat. No les sé. Em pregunto què em podria passar: M'expedientarien a la feina?, Em sancionarien pecuniàriament?, Aniria a la presó si em denunciessin? Què? Quant val una òstia? Tres òsties? Tenen un preu raonable?

(Una de les meves amiguetes de sempre va fer realitat el meu somni, oi, nena, li va fotre una òstia en tol jetorro a una amiga seva que s'havia liat amb el seu nòvio, sí senyor, sí senyor! Quina enveja! Ara que hi penso, la van 'renyar' només: 'Aquest no és, de cap manera, el comportament que destigem en aquest centre -hasta aquí puedo leer-... potser m'hi arrisco!)

Si sabeu què em podria passar, feu-me un correu, paraula de Núria que si li acabo fotent una òstia a qualsevol dels tres, o a tots tres, publicaré la història.

Gràcies, buf!








dijous, 24 de maig del 2012

T10 -T11 - T12 (La multa, toma II - i 4)

Hora de berenar, doncs, anem bé de temps, fins quarts de nou que hem de ser a la parada de Verdaguer...

Al costat de l'anglès del Marc hi ha un Bon Preu que té una patisseria/forn amb finestra al carrer.

- Vinga, carinyo, què vols? (no li dic tesoro, no, bah, això és una broma meva i del company de feina, el Joan)

- Ostres, no ho sé, això no passa gairebé mai, això de triar. Jajajaja, no sé què vull! Un croissant, sol!

(jo res, evidentment...)

Esperem el marquitus. Arriba en cinc minuts (i saluda tímidament l'Aina, com és ell) i aleshores li explico una mica millor la història sencera... sí, des del cafè (que ell no va prendre) de la tarda. No li sorprén res, a dia d'avui, del que pugui explicar-li, així en general.

Entra a classe, ja és l'hora, i l'Aina i jo marxem a buscar el revisor (l'amic revisor :P).

- Mama, és maco el Marc!

- Sí, amor, ja saps que me l'estimo molt.

- Però... està una mica gras, no?

- Gras?

- Bé, no, però té panxeta!!

(juasjuasjuas... això ho explicaré demà mateix a la feina, penso rient!)

Caminant caminant, xerrant, tafanejant, badant, arribem a Verdaguer, Passeig Sant Joan.

Vaig cap a la noia que està a la cabina (no sé, ja no vénen billets, no?, allà):

- Hola, bona tarda, estic buscant els revisors. Han de ser per aquí. Vull pagar una multa.

- ?

- Bé, tant és, estoooo... saps on acostumen a posar-s'hi? No conec aquesta estació, ni l'enllaç tampoc, m'han dit que a un quart de nou serien aquí. I ja és un quart.

- Ah, de acuerdo, espera, pregunto (truca i bla, bla, bla...). Pues aún no lo saben, ves buscando por L4 y L5.

Amunt, avall, amunt, avall. Hi ha gent veritablement 'curiosa', 'diferent' en aquelles hores al metro, sí, com diria jomateixa: De totes les formes, colors i sabors. Anem a l'altra banda. Mateixa conversa amb la noia de l'altra cabina (però què hi fan, allà, si no venen bitllets, ni targes, ni res?). No ho sap, tampoc, la noia, però s'ofereix a acompanyar-nos per tal de trobar-lo, el revisor. Abans, però, fa un parell de trucades (mentres esperem es colen davant dels seus, i dels nostres, morros, un, dos, tres, quatre, ole, ole...).

Ara som tres buscant el revisor. I síiiiiiiiiii, per fi, el revisor... em mira, el miro, somriem a càmara lenta i diu: Et buscava!

(podria ser l'inici d'una llarga amistat... però alló és Verdaguer, no el Marroc dels 40 així que res!)

Pago els 50 euros, a canvi em dóna un paperet esquifit.

Gràcies, gràcies. Al revi, a la noia, i petonàs que ens fem l'Aina i jo: Buf!!!

(per cert, algú va comentar que existeix una 'norma' no escrita enlloc, faltaria, que recomana els revisors demanar bitllet molt especialment els nens/nenes, les dones, i les persones grans, motiu?: no munten escàndol i paguen -paguem- la sanció. Ara ho sé, en fi, el saber no ocupa lugar.)

...

Ostres, gràcies per llegir-me. Si és que em llegiu. Ho feu o no en diagonal (us he pillat, noies!!!)

I en agraïment a tanta paciència us deixo no pas amb una cançó sinó amb un concert del millor, del gran, de l'únic (dels únics)!!!









dijous, 17 de maig del 2012

T10 - T11 - T12 (la multa, toma II) - 3

Dos quarts, sí, i vinga, pitant a treure diners!!! Però, com? d'on? Si vaig perdre la targeta fa no sé quan i mai no penso a demanar-la novament!

Ommmmmmmmm...

Res, res, no problemo, dijous a la tarda, vaig a La Caixa, la de tots, que obren, cap problema, què tonti. Allà tinc una llibreta del Club super 3, de l'Aina, on em cobren el menjador de la Jana. No sé, potser tenim sort i encara queden 50 euros. Evidentment, la llibreta fa mesos que no sé on para, però amb el DNI no hi haurà problema, espero.

- Hola, hola, em pots dir quants diners hi ha en el compte que va a nom meu i de la meva filla? (Dnis de les dues)

- Sí, 36 euro.

Ole, ole, de mica en mica.

- Què volies?

- Dooooncs, bé, tots els diners.

- No, no, els dijous a la tarda obrim però  no podem lliurar efectiu.

Cómoooooooo? La Caixa? Parlem-ne? Parlem de què, mamons, si vosaltres maneu, decidiu, i teniu tot el poder!

Ommmmmmmmm... novament!

Aina, corre, corre (el cert és que, ja us ho he dit en alguna ocasió, ella ja no s'esvera per res del que jo pugui fer o dir), anem al metro!

De Gran Via al metro Clot, metro Clot a Urquinaona. Túnel, passadís, el revi és allà, em mira, el miro i finalment li dic: Hola, tu m'has multat abans? (Les 7h, oclock, sí, em sentia una mica com la Ventafocs a les 12). Sí, sí.

Bien, bien, anem bé.

- Portes els diners?

. Doncs... no.

No, és evident que bé, bé, no anem.

- Ja.

- I ara que marxeu d'aquí, aneu a multar a un altre lloc?

- Jefeeeeeeeeeeee!

Bla, bla, bla, bla.

- Sí, anem a Verdaguer.

- Òstia, sí? I a partir de quina hora sereu allà?

- Cap a un quart de nou.

- Ok, ok, ens veiem allà. Gràcies. Adéu, fins després.

Calma, calma. Tenim temps. Aina, tinc una idea (brillant, de les meves), anem a Caixa d'Enginyers, allà amb el Dni em donaran els diners per finestreta, sense problemes. És aquí al costat. Bien! Lalalalala. Cinc minuts després erem a Enginyers de Via Laietana... que tanca, vés per on, a les set en punt. Jo-Der! I ara què??

Recordo aleshorees que el meu àngel fa anglès a l'International House, a dos carrers d'allà, de dos de vuit fins les deu. Doncs vinga, whatsup!

- Ummmmm... em pots deixar 50 euros?

- Doncs no en porto ara, n'hauria de treure.

- Si us plau, si us plau.

No em digueu per què però de cop m'il·lumino novament: Tinc una visa de crédit al billeter, funciona sense pin, o vamos, no tinc ni idea del pin, mai no l'he feta servir. És de les de credit i com em conec i sé que no controlaria mai no recordo haver-la usat mai. Però, i si provo?

Allà voy: Caixer, Visa, Visa, Caixer, Número Secret? (Te pillé, Gocha!) I si provo el mateix número que fa 21 anys que faig servir, i si sona la flauta?

Molt educat, el caixer, em pregunta: Quants diners vol treure?

Ja posats... 100 euros.

Aquí els tens, taruga -em diu el caixer deixant la seva amabilitat de costat per uns moments- però fes el putu favor de centrar-te a la vida, òsties, que ja toca, no?

Me'ls dóna.

Ainaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!

Sincerament, entre riures, mig ploroses, nervis, corregudes, tonteries a dojo, la tarda va anar passant.

Whatsup: Marc, tinc els diners. Buf. Et passem a veure a l'International? Vinga, quedem allà.

- Aina, vols berenar? sí, sí, sí, mama!

Jejejejeje...

...

(Darrerament, suposo que a tots ens està passant, la crisi, la por, el present, el futur, la prima de riesgo i sa mare monopolitzen la majoria de converses... permeute-me que continuï amb el meu reducte de pau jomimé, si us plau. Gràcies!)



dimarts, 10 d’abril del 2012

T10-T11-T12 (La multa, toma II) - 2

El cas és que, per acabar-ho d'adobar, aquell dia era dijous. I els dijous és el dia que quatre famílies ens hem posat d'acord per endur-nos les nenes, amiguetes de la Jana, i per rigurós ordre,  a cadascuna de les cases, així que no podia fer 'més tard encara' de cap manera (sí, fem torns de llibertat condicional).

Total, el revi que em veu, el veig, em mira, el miro, i li dic: 'Vaaaaaaaaale, posa'm la multa, però si us plau, si us plau, ràpid, que faig tard a buscar les nenes!

Somriu, i em demana el DNI. Pica les dades amb la maquineta i em dóna el tiquet (cutre a parir, el paperet). Jo, tremolosa, la situación no és precisament boyante a casa, li dic: I això quant és? Doncs si pagues ara mateix 50 euros, sinó 100.

- Cómooooooooooooooor? Jo no duc a sobre 50 euros, naturalment!

- Doncs 100 euros.

- No fotis (ja surt la núria de Poble Sec).

I el rellotge tic-tac, tic-tac. I quatre nenes esperant a la porta de l'escola, sense berenar, patint fred, pluja, vent... (bah!)

Decididament li vaig fer pena: Bé, mira, no es pot fer, però si pagues aquesta mateixa tarda, abans de les set que jo marxo d'aquí, et mantinc els 50 euros.

- Sí, gràcies, gràcies, arribaré abans de les set!

Ja, ja us ho dic ara, ja!

(no, no, molta modernitat i tal i qual però no es podia pagar amb targeta)

Buf, el cor a mil quan arribo a l'escola: vinga, a repartir entreapans, nenes numereu-vos, Jana, Laia, Marina, Dana. Au cap a casa, motxil·les, jaquetes... Un cop a casa, el Miguel ja hi és i espero que arribi l'Aina per si em vol acompanyar (doncs sí, un cop més ella és el seny i jo la rauxa!). No li ho explico, encara.

Són les sis, agafo la Dana i la porto a casa seva. La resta les vénen a buscar els pares. Abans de marxar he preparat un segon berenar. I bé, aprofitant que anem 'super bé' de temps (us recordo que en menys d'una hora havia de ser a la plaça Urquinaona amb 50 euros), passem per Alfa Sonic per comprar dos penjadors per les guitarres de l'Aina i unes quantes púes.

Dos de set i encara no he tret els diners...

(sí, sóc una plom, el tema és llarg, o no, però ja que ho he escrit a mà, ho he de passar al bloc, no?, pos sí!)

...

Sí, havia de marxar... a pagar una multa!




dijous, 22 de març del 2012

T10-T11-T12 (La multa, toma II) -1-

Per anar de casa a la feina, i per tornar després a casa des de la feina tinc diferents opcions (no anar a la feina i quedar-me al llit en seria una altra, però como que no està contemplada!). Total, puc:

- Agafar el metro a Bac de Roda amb l'Aina, acomiadar-la al Clot on ella baixa i canviar a la línia vermella fins a Urquinaona.
- Metro des de Bac de Roda i baixar a l'estació de Passeig de Gràcia, abans ho feia sovint, m'aturava al Bracafé de Casp on fan un cafè genial i cap a la feina.
- O bé... anar-hi caminant. Sovint ho faig, i són poc més de 45 minuts.

El preu de la targeta que jo compro habitualment, la T10, és increïblement car:  9,25 euros lo flipas! (les altres targetes possibles no em surten a compte donat el nombre de viatges que faig mensualment)

També hi ha la possibilitat de trobar 'col·locada per alguna ànima caritativa' a la parada del bus que està a mig camí de casa i del metro una T10 esgotada que em permeti usar-la en el metro immediatament (si no han passat més de l'hora i quinze minuts permesos per fer transbordament entre línies diferents de bus i el metro... és el que ara es promou entre els usuaris 'desconeguts' que donen suport al que anomenen T11: Feu-ho, és totalment legal!).

I ja trobariem la darrera opció -que negaré haver fet servir en més d'una, de dos i de tres ocasions- qie seria: marcar amb la T12 de la Jana. La T12 (ara allargada la validesa fins els 13 anys) és una targeta per a menors amb un cost de 35 euros. Inicialment el cost era anual ara, las mentes pensantes, han cregut que era una mesura impopular i han decidit un pagament únic de 35 euros (això sí, si la perds... tornes a pagar! i l'Aina l'ha perduda en més d'una ocasió).

Si vaig caminant, de moment, no em fan fer servir cap targeta. Veurem. Tot arriba!

Total, fa cosa d'un mes, un dijous, em vaig quedar a dinar a la feina (tupper/carmanyola com gairebé sempre) amb el Marquitus, i en sortir, cap a tres quarts de quatre, vaig adonar-me que no anava bé de temps per anar caminant fins a l'escola de la Jana (escola pública, sí, i que ara torna a sortir després del miratge -breu- socialista, que ens va concedir una hora més diària, a dos quarts de cinc...) així que, disposada a agafar el metro, però amb prou marge de temps en aquest cas, vaig proposar de fer un cafè!

Sí, sóc addicta al cafè, també al Marc (és el meu àngel, no?), però bàsicament al cafè: quatre i cinc diàriament.

Total, vam fer cafè -jo, ell en pren ben poc- i, xerrant, xerrant (de feina, tocava es veu) ahhhhhhh, un quart de cinc!!! Ràpid, ràpid, adéu, metro, joder no he comprat la tarja, merda, no tinc pasta, és super tard, a fer punyetes: agafo la T12 de la Jana. Marco, entro, i oooooooooh, què ven mis ojos al final del túnel??? (la 'lus' que em va dir el Miguel l'altre dia, amb to irònic, fent esment al fet que fa mesos que no surto de nit de festa: 'Sabía que tarde o temprano acabarías viendo la luz', a ell és que sortir de festa a la nit como que no!)

Pos sí, a l'intercanviador d'Urquinaona línia 1 - 4 un grup xul·lo de revisors i vigilants havien muntat una paradeta per tal que, sí o sí, passessis per allà!!! Ole, ole, i jo amb la T12 de la Jana i fent tard a l'escola! (bé, fer tard no és cap novetat)

Continuarà...

dimecres, 22 de febrer del 2012

Petició


M'he canviat de companyia de teléfon del mòbil. De yoigo a movistar. Jo pensava que tenia orange, sort de la Cinta que s'ocupa per mi d'aquestes coses :P. El cas és que em donaven un móbil noséquè que s'ha quedat, como mandan los cánones, la gran. I el que li donaven a ella, zas, me l'he agenciat jo. Xulo, sí, però complicat per a mi!!

Com fer el canvi de números d'una targeta a l'altra implicava pensar en com fer-ho o preguntar, vaig dir-me: No problemo, envio un correu a tots aquells amb qui em vé de gust (tssss a mi, no té perquè ser mutu) mantenir el contacte i au!

El correu tenia aquest tema 'Petició' i, escrit en català tot i que enviat també a compis de fora de Catalunya, tenia poques línies i un missatge clar: Si m'envies el teu telèfon, el tindré; si no me l'envies, aprofita, segurament perdrem la relació si no fas tu una altra passa! (immediatament després d'enviar el correu vaig esborrar totes les adreces que l'outlook va arreplegant, això ho faig de tant en tant, crec que ja us ho he comentat, no?, d'aquesta manera no tindria ni l'adreça de correu ni el número de telèfon d'aquell contacte si no rebia cap contesta.)

Doncs bé, para gustos colores, i per a respostes, les que vaig anar rebent: compis que només enviaven el telèfon -paquèmás?-, d'altres que amb una nota divertida hi afegien alguna cosa com 'no et lliuraràs de mi tan fàcilment', també qui va fer el comentari de 'en cristiano' (bah, ni cas, si és amiga meva segur que ho diu de broma!!!:P ), qui me'l donava per, no sé, trentamil vegada? ('ets la dona a qui més vegades he donat el meu número tot i saber que no tindrem sexe, jejeje'), qui contestava a 'vuelta de correo', qui em donava fins a quatre números diferents (l'A), qui no va contestar (i sé que ja no ho farà perquè en el fons ja li està bé perdre el contacte amb mi, per motius ben curiosos...), i qui va contestar però va evitar donar-me el teléfon (ai, jo que dificilment truco algú!!!).

M'agrada fer això, de tant en tant, no és posar ningú a prova, no, és fer neteja d'agenda, saludable, necessari, vital fins i tot, diria. I, per què no, amb més d'una i de dos i de tres sorpreses en les contestes.

En fi, gràcies a tots. Sense excepció. I per a tots vosaltres la lletra d'aquesta magnífica cançó...

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Desitjos... complerts! (I)

Ni ens en sobren, ni ens en falten, els diners, a casa. Darrerament, és clar, anem més justos, pel mateix motiu que tothom (evidentment la crisi també va passar per casa un dia en forma d'acomiadament i nova feina amb moooooooooolt menys sou) però anem fent, i sovint força tranquils (si més no, jo, que el jefe s'ha tornat un patidor econòmic casolà de primer grau).

En fi, el cas és que quan anem de vacances o cap de setmana, mai anem d'Hotel. No és un problema econòmic, o no només, sinó de manera de ser: som tan imprevisibles, informals, indeterminats, i indecisos que ens agrada agafar un apartament per no tenir horaris, no haver de vestir-nos, de relacionar-nos gaire, ni de prendre decisions fixes. O anar de Residències de Temps Lliure (us les recomano) per tal de no pensar, comprar, cuinar. També de bungalow... per aquesta necessitat de llibertat i d'aire lliure!

Farà uns quatre anys, la gran, ens va deixar anar: Quan anirem a un hotel de cinc estrelles a passar les vacances?

Cooooooooooooooooom?

Sí, sí, la pregunta havia sortit de la seva boca. I aquella boca seva li pertanyia. Sí, sí, sense dubte: ho havia dit l'Aina.

Doncs, mai, li vaig dir, mai anirem a passar uns dies a un hotel de cinc estrelles! Ni tenim els diners, ni sabriem com comportar-nos, buf, deixa't estar!

No va fer cap réplica, però dies després repetia la pregunta, i encara una altra vegada, i una altra.

Així que un dia, un matí, a la feina, vaig preguntar en veu alta als companys d'aleshores: Si haguessiu de triar un bon hotel a Barna, de moltes estrelles, quin triarieu?

I me'n van dir un. I 'rauda i velós' vaig escriure'ls un correu, als d'aquell hotel, tal qual: Hola, em dic Núria, tinc una filla de nou anys que... bla, bla, bla.

Encara riuen de mi, els compis, suposo.

Però res, ni una setmana després, rebia contesta:

El senyor tal i qual us convida a visitar el nostre hotel tal, amb la vostra filla Aina. Truqueu en aquest telèfon per concertar la visita...

Óstia, óstia, óstia... sí, sí, hi vaig trucar, i vam quedar amb una noia encantadora. Un diumenge al matí. Tots quatre. Bualaaaaaaaaaa, per la cara -by my face- vam visitar tot l'hotel: les habitacions, suits, cafeteries, salons, piscines, sales de gimnàs, tot. Tot.

I, amb una gran amabilitat, la noia ens va dir que el senyor TAL mai no havia 'permés' aquell tour, però mira, em va dir, el correu li va resultar simpàtic.

Doncs mira, en aquell moment, ell també a mi!

Moraleja: Bah, ja ho va dir el ChCh, tu pots aconseguir tot alló que et proposis, l'únic obstacle ets tu mateix!

:)

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Esports de ¿Risc?

Un dia tot tornant de Cambrils amb l'altre cotxe (mig mort, amb el tub d'escapament foradat fent un soroll espantós, el vidre del copilot fixe, sense música, ni ràdio, i no sé quantes coses trencades més... per carretera com faig sempre que no vé el 'jefe') veniem xerrant l'Aina i jo.

'Mama, necessito emocions. Darrerament no en tinc. Ni l'escola (començava segon d'ESO en pocs dies) em suposa un repte (sí, treu unes molt bones notes, puc 'fardar', no?). No sé... i si faig puenting?'

Doncs a buscar un lloc on la nena sentís emocions novament.

He de dir que totes dues han sortit així d'atrevides (bé, i son pare i jo ho permetem, és clar), però les haurieu de veure, sobretot la gran, al parc de peques. Buf. Més d'un cop vaig haver de pujar jo al tobogà a buscar l'Aina que no s'atrevia a baixar.

En fi, que recordi ara, han fet: kars, escalada, alta muntanya, ferrates, parapent, hípica, vela, paracaigudisme... i ara vés per on, puenting.

Així que, de bon matí, hem anat cap a Sant Sadurní. L'esport de risc mai és el que elles fan, és el que jo i el meu desordre permanent provoquem: m'he deixat el mòbil a casa!!! (tant és si el porto, normalment no té bateria...) He hagut de parlar amb l'Eli, la Pili (ho sento, ho sento, felicitats) per aconseguir el telèfon. El de l'Aina sense saldo. El del miguel... ah, no, és de la feina, no es pot trucar des d'aquest.

I passava l'estona. El jefe negre. Malhumor, nervis...

Això és esport de risc: Vint anys de convivència! I res a veure, ell amb mi i jo amb ell. Esport de risc és una Jana perennement enfadada amb el món. Esport de risc és que ara hagin 'detectat' que l'Aina pateix ansietat, com també que s'hagi de medicar per la HFH de per vida. Esport de risc és la feina d'ell. Esport de risc és mirar el futur.

Però no fer puenting.

L'Aina, una crack. A la Jana no li han permés fer el salt (el Manel de Catalonia Adventures, un amor, us ho recomano) perquè és massa petita i els ossos, amb l'estrabada, podrien restar afectats.

Dos salts.

Una emoció.

Prova superada... la vida, l'esport de risc diari autèntic, continua.

Hallelujah!

dimarts, 27 de setembre del 2011

He fet els Cims!

L'agost del 85, l'Òscar Cadiach i els oblidats, normalment oblidats per les cròniques, Carles Vallès i Toni Sors... van fer el cim: l'Everest. La senyera oneja des d'aleshores allà en aquella cima meravellosa (o no, no en tinc ni fava si encara hi és!).

(per cert, no sé si mai ho he explicat, rollo les àvies que expliquem vint vegades el mateix, però per aquelles dates vam muntar a l'Institut Maragall el CIM -Col·lectiu Independentista Maragall-, de seguida va contraatacar el BEPE -Bloque Estudiantil de Patriotas Españoles-... ains, temps era temps)

Vint-i-sis anys després, jomateixa, la joma, la bufnúria: he fet dos cims... dos tres mils!!! Vés tu quina tonteria, oi?, per a tu, o per a tu, que estàs fart de fer-ne, però no per a mi. Aquest, el fer-ne un, no, no, dos tres mils alhora, ha estat un altre repte 'aconseguit' aquest any. No el més important, no el més curiós, però sí un de molt antic i desitjat.

Dissabte 24 marxem cap el poble de l'Aneto (amb el cotxe nou, nou de trinca, ens el van donar divendres 23) tots tres: el miguelito, la crack Aina, i jomateixa. Bé, abans passàvem per Santa Susanna per deixar la Jana amb els sogres. I vinga, a fer quilómotres. Arribem a l'Aneto i sopem i dormim a Casa Moliné (us la recomano especialment). Evidentment no ens perdem la visita al cementiri (una de les tombes, familiars, hi té gravades les dates de la mort de diferents membres d'una mateixa família, sota el nom de cadascun dels difunts; curiosament hi veiem un nom sense data... encara! buf!). L'endemà a les set som desperts, dutxats, pentinats, i perfumats i baixem a esmorzar. Quin plaer d'esmorzar!!! Bocates i cap a la pressa de Llauset!

Resum resumit: primer el Vallivierna, després el pas de cavall i per últim el Culebres, un total de vuit hores (encara no).

Prova superada!!! Sí, sí, però res és tan senzill, vaig tenir un 'atac de nervis' a la cresta (senzilla cresta que diuen alguns comentaris de google... culló, si fos tan senzilla no hi hauria tanta gent que no la passaria, no? A veure, per a mi, per a mi, que no sóc referència de res, si voleu, és molt més complicada la cresta ditxosa que el Pas de Cavall: com va dir un noi tot baixant, s'ha de ser molt ruc per caure fent el Pas! i és cert, vas tant i tant agafat de peus i mans que el complicat seria caure-hi). Per què els nervis? Buf, hi anava amb l'Aina. Mira, caure-hi jo, tira que te vas, però i ella? Jo que he vist la Jana fer parapent a Àger, i a l'Aina tirar-se en paracaigudes... vaig tenir una 'pàjara' (raonada) diumenge.

Si és que ja ho diu ma mare: ja són ganes de patir pujant a la muntanya aquella tenint Montjuïc tan a prop.

Sense comentaris, hi ha plaers que no es poden descriure, com el plaer d'haver aconseguit el primer/segon tres mil, com el d'aquella cigarreta 'de després' quan, años ha, fumava (i follava, sigui dit de pas): senzillament no té nom! Mmmmmmmmmmmm...

(si teniu ganes de mirar fotografies de l'excursió, nostres no en penso penjar, evidentment, que una no és borde perquè sí, tan senzill com googlejar)

I quina cançó hi poso ara???

Sí, Itaca, perquè el camí va ser un autèntic gustasso... no només fer els cims!






!

dilluns, 8 d’agost del 2011

El meu nou llibre electrònic



En fi, el meu anterior e reader, l'Onyx, es va morir a la platja. Ains. Així que després d'un munt de trucades, correus electrònics, anades i vingudes, la casa leer-e, a Pamplona, em va donar la notícia: la pantalla estava trencada i arreglar-la (ja que era tàctil, bla, bla, bla) pujava una mica més de 200 euros.

Lo flipo!

Així he estat un parell de mesos: sense el llibre que tan sols havia estat amb mi cent dies! Fins que fa poc vaig decidir comprar-me'n un altre. Quin? Com? Quan?

Al foro m'havien recomanat, el meu estimat Yony, el Kindle d'Amazon. El 'problema', que no l'era, era que havia de demanar-lo als Estats Units. D'allà l'enviarien i en pocs dies i vora 150 euros en tindria un de nou, i de bo.

Una altra opció que em van recomanar va ser el Sony PRS-650 touch edition... que finalment m'he comprat a Berlin per 229 euros (més 28 per funda molt pràctica). Bé, per no sentir-me malament per la despesa feta vaig decidir pensar que era el regal que el jefe em feia pel meu proper aniversari. Fins i tot li vaig trucar des de la Sony Galleri donant-li les gràcies!!

Veurem com respon, com responem tots dos junts, continuarem informant!!!

(crec que no hi havia mai penjat cap video d'ella...)



dijous, 16 de juny del 2011

Escriptura Automàtica (i plena de dolor)

Em sento estranya, decebuda, però trista. La Jana em demana un phosquito tot i que ha decidit que no li agraden, els va voler comprar l'altre dia que vaig permetre-li una 'cotxinada' per berenar. A la taula hi ha un d'obert que s'ha deixat l'Aina però no se'l menja, és molt escrupulosa, no sé si a l'escola, amb els amics, ho és.

No, finalment decideix agafar una 'torta' mexicana, escalfar-la, sola, i menjar-se-la. Mentres mira la tele, disney channel, naturalment. De vegades també mira Clan. Per a mi només són crits. Dins meu també en sento, de crits, i plors, i amics que riuen, que se'n riuen. I vull no pensar-hi.

Per això continuo amb l'escriptura automàtica: escriure sense pensar, sense parar, ni corregir, ni filtrar. Res. No tenia tema, darrerament, i no m'agrada escriure perquè toca o perquè fa temps que no tinc article al bloc. Em pregunto si es diu així, article. No, no, es diu missatge. HO diu a dalt, a la barra: Enviament de missatges. Així que el que faig ara, a banda de no pensar, de no voler pensar, de no aturar-me en cap escena, en cap conversa recent, ara escric, doncs un missatge. Un de nou.

O massa antic, ja. Tants anys fa que dura.

Sento els dibuixos, penso en posar-me els cascos i bona música, però no. Sense cap altre motiu. Després sortiré i duré la Jana a Tot esport. Avui és el que toca. L'Aina està a l'institut, ha dinat a casa i ha deixat tot escampat. Ho sé, sí, sí, he d'obligar-la, fer que entengui que de la seva roba, de la seva habitació, de la taula on ha dinat se n'ha d'ocupar ella. Hi viu, també, a casa, així que ha de col·laborar, com tots.

No es parlen, no vull posar-m'hi però no es parlen. Em trobo al mig.

Com ara, enmig del no res.

Llegiré una estona, darrerament estic prou centrada per llegir. I per rendir a la feina. Veurem ara. Demà tinc un curs. Aniré amb el meu àngel, sort d'ell. Sovint sort d'ell. Malgrat els gelos de qui no toca. I menys ara. Era un record i ara torna a ser present.

Encara no he pensat. No m'hi he posat.

NO sé si aniré al gimnàs. Anem a sopar amb la maite, em vindrà bé. I després, res. El buit.

Continuo escrivint sense pensar, de vegades vaig pel carrer i sento converses i les apuntaria, però no només això, els preguntaria: m'expliques la història? em dius què et passa? com has arribat fins aquestes paraules?

Tinc roba pendent, tres o quatre rentadores, miraré Anatomia enlloc de llegir. Així l'estona de plegar roba no es fa tan feixuga. Ja no planxo, gairebé no planxo res. Fins fa uns mesos ho planxava gairebé tot. Ara no, no vull obligacions.

Ni compromisos.

Ni pérdues.

Ni aquesta sensació que avui m'envaeix.

Deixo d'escriure, final.

(llàstima, oi, la cançó era molt maca, i sí, molt emotiva, cridava i plorava alhora, oi?)

divendres, 10 de juny del 2011

Castefa es veu que existeix!

I, ara, a banda de ser blavagavinerus allà, i viure part de la meva família més propera -estoooooooo que ja no sé ni quina cara feu per cert- doncs tenen una cançó genial dedicada a la Yeni: Jenifer (la choni de Castefa).

Des dels Manel, Els Amics de les Arts, i segurament ara també gràcies Els Catarres, torno a estar enganxada al rock/pop català. Com feia temps que no.

Gràcies!

Gaudiu-la, els catalans tenim la sort -o la desgràcia- de saber enfotre'ns de nosaltres mateixos, rollo Polònia, Crackòvia, APM i ara... amb la Yeni!




Jo que sóc més català que les anxoves de l’Escala o els galets de Nadal,
jo que tinc una erecció quan pujo al Pedraforca o faig trekking per Montserrat,
jo que voto Convergència I que tinc somnis eròtics amb en Jordi Pujol,
jo que soc soci del Barça i no trago ni en pintura als Pericos de Sarrià,
jo que penso que en Serrat sempre ha estat un traïdor, al meu cotxe només sona Lluïs Llach,
jo que porto els Segadors com a politò del mòbil, la senyera al balcó.
Jo que sempre he defensat els productes de la terra,
ara me enamorat d’una “choni” de Castefa
Ohhh Jenifer,em tunnejaré el cotxe per tu,
ooohh Jenifer, anirem al Pont Aeri els dos junts,
i lluitarem pel nostre amor prohibit
uooohh Jenifer.
Jo que sóc més català, que el pi de les tres branques o que la guita de la Patum,
jo que sóc un gran entès de la cobla i la sardana, i el mundillu casteller,
jo que sempre m’he enganxat als serials de TV3 i als matins d’en Cuní,
jo que sóc més radical que el partit Mohamed Jordi en campanya electoral,
jo que sento devoció pel romesco i pels calçots, i el pa amb tomàquet sagrat,
jo vull veure en Joel Joan actuant als Pastorets, dirigit per en Benet i Jornet.

Jo que sempre he defensat els productes de la terra,
ara me enamorat d’una “choni” de Castefa
Ohhh Jenifer,em tunnejaré el cotxe per tu,
ooohh Jenifer, anirem al Pont Aeri els dos junts,
i lluitarem pel nostre amor prohibit
uooohh Jenifer.
Les ments estretes ens intenten parar els peus,
repetir la història de Julieta i Romeu,
que no veuen que el temps ens donarà la raó?,
l’amor és superior a tota por, a tot rencor,
i ens diuen que tenim el cor dividit,
entre l’amor i el país, la pàtria contra el dessig.
Però jo no veig res pas, jo només veig el conjunt,
i no hi ha força humana que ens impedeixi estar junts.

Ohhh Jenifer,em tunnejaré el cotxe per tu,
ooohh Jenifer, anirem al Pont Aeri els dos junts,
i lluitarem pel nostre amor prohibit
uooohh Jenifer.

diumenge, 15 de maig del 2011

Visitando que es gerundio!

Este fin de semana he hecho, he conseguido hacer, y yo diría que con buena nota, pero que nadie les pregunte a ellas, por favor, de madre soltera activa. Vamos, como soy yo de activa pero con dos niñas y sin marido. Siempre he admirado a mis amigas divorciadas, y ellas lo saben, capaces de ir y venir con sus hijos arriba abajo, sin dejarse inmutar por ningún impedimento de progenitor ausente (perdón?).

Ya el año pasado lo hice, el jefe trabajaba y las petardas y yo nos fuimos diez días solitas a San Rafael (Segovia), recorrimos La Seca, la Meca i la Vall d'Andorra. Montones de quilómetros: Madrid, Valladolid, Salamanca, Segovia, Ávila... Sin problemas. Vale, el día que volvía a Barcelona mi novia de toda la vida me envió un sms: Núria, recorda que per tornar a casa des de Segòvia no cal passar per Càdis. Valens, oído cocina! (podía haberlo hecho, nunca hemos estado en Cádiz).

Total, dos párrafos para deciros, decirme (algún día estudiaré si terapiobloguizo más para vosotros o para mí misma) que sí, que puedo, que soy capaz de estar con ellas sin el apoyo constante e incondicional de Miguel. Yo soy la débil, la toleranteenexceso, la permisiva, la impuntual en horarios... y sin embargo, pimpam, lo he conseguido.

Desde el viernes que él ha seguido trabajando y nosotras nos hemos organizado por libre. Ayer, bajo la lluvia, en la Nit dels Museus, conseguimos entrar a tres espacios bien diferentes: Fundació Suñé -recomendadísima-, Fundació Antoni Tàpies -me quedé como tras un coitus interruptus, esperaba más, necesitaba más, alguien se había llevado mi trozo de pastel- y una maravillosa exposición en Caja Madrid -Generació 2011, genial, genial!-.

Ellas aguantaron como jabatas, del tirón y, bueno, lo pasaron en grande; íbamos con otras mamis y sus niños (sin padres) y lo cierto es que se rieron un montón. Misión cumplida! (bueno, algo también aprendieron cuando de vez en cuando les metía un rollo de los míos y hacían ver que me escuchaban)

Esta mañana la visita ha sido a un maravilloso cementerio: El nou (o vell) de Poble Nou. Quien me conoce bien sabe que pueblo que visito, pueblo al que me dirijo a su cementerio. Sí o sí. Sin embargo, ya veis, como ocurre a menudo, por éste, a diez minutos de casa en coche, nunca había paseado.

Ha sido una ruta guiada de la mano de un experto, organizada por cbsa. Un grupo muy heterogéneo el de hoy: tres jóvenes góticos (uno de ellos llevaba una camiseta negra en que se veía un muchacho junto a un muñeco encajados en un ataúd con una inscripción explícita: My bed), un matrimonio de mediana edad, dos parejas de amigas (una de las chicas no ha dejado de fotografiar en toda la ruta!!), un señor mayor, muy mayor y muy sabio, y un padre y una madre (?) y dos hijos en silla de ruedas (chico y chica).

Qué nos ha llevado a cada uno de nosotros a querer visitar el cementerio de esta forma? No lo sé, ni importa, pero sí, es curioso ver cómo gente tan dispar podemos desear pasar la mañana de un domingo por un mismo espacio.

Tras la visita (dos horas), recogida de comida en el McDonald's (creo que es la segunda vez que voy con ellas a uno) y comida en casa.

Síiiiiiiii, prueba superada. He ejercido de madre soltera activa. Puedo confiar en mí. Pueden confiar en mí.

Y ahora: a otra cosa mariposa!

Os dejo una curiosa canción infantil (mis peques ya no son bebés, lo sé) que por casualidad he oído del anuncio de Nissan Juke mientras escribía esta entrada.



diumenge, 8 de maig del 2011

El Puig Drau (1345m)

Visc a Barcelona, una ciutat amb mar; el meu país és petit (que va dir el Pep, que havia sentit dir al Llach) però té vora 500km de costa i, tanmateix, no el necessito per viure, el mar. Ni la platja. Ni la sensació de llunyania que m'endú quan miro la línia que ens separa, que ens separa de, que... és allà.

En canvi tinc mono de muntanya quan fa dies que no hi vaig, quan no suo sota el sol, quan no em moro de fred a l'hivern, o dalt d'un cim sense refugi del vent. Ho necessito, sóc addicta a la natura, als colors verds, taronges, vermellosos, marrons, grocs. I al cant dels ocells, incapaç de reconéixer. Als arbres, on màxim distingeixo un roure, d'una alzina. On gaudeixo de les flors, tan estranyes, diferents, tan meravellosament salvatges.

No entenc les vacances, d'estiu, d'hivern o setmana santa, sense muntanya. No ho relaciono, com la majoria dels meus coneguts o amics, amb la platja (hi deu tenir a veure que no m'agrada banyar-me al mar, ni la piscina, odio les aglomeracions, passar calor i la sorra).


Sí, fa un mes que no hi anem, se'm sent dir per casa, fa més d'un mes que no caminem, que no fem un cim, que no sortim.

I aleshores els astres es posen d'acord i, com avui, col·loquem la Jana (fins ara l'enganyàvem, però ara si fa no fa la conversa és aquesta: és curta, Jana, és curta... i ella recordant el camí dels enginyers a Núria, contestava: curta, jaaaaaaaa, quatre o cinc hores no és curta, no m'enganyes, no m'enganyes, no hi vull anar...), mirem el cel, agafem bocates (si ens quedem a dinar allà el menú semrpe és el mateix: amanida d'arrós, feu la prova, pregunteu a les petardes què dinem a la muntanya!), i marxem!!!

Avui ha tocat el segon, el més alt... de l'altra banda. M'explico: el Montseny, la meva zona per excel·lència, té els parents rics, alts, famosos, estimats, a la banda esquerra, si veniu de Seva (lloc on tard o d'hora anirem a viure!),i arreibeu a Collformic. A la banda dreta tenim dos cims, petits, desconeguts, però que posen la guinda final al recorregut planer més encisador de quants pogueu fer en aquella zona, com el seu nom: el Pla de la Calma.

Així, deixant la família del Peter Strauss enrera (Les Agudes, el Turó de l'Home i el Matagalls) enfilem el camí que des de Collformic passa pel pla de l'ase i recorre tot el Pla, fins arribar al Sui (ja el vam fer un dia, només l'Aina i jo) i la nostra fita d'avui: el Puig Drau (els Nick Nolte de la saga).

És un cim petit, però amb una bona vista del Parc (hem vist un gat).

Un camí molt aconsellable.

Sí, un dels molts camins per fer més agradable el matí d'un diumenge qualsevol!

dissabte, 7 de maig del 2011

Trànsits

Aquest matí he recorregut el centre de Barcelona d’una altra manera, sí, perquè es veu que hi ha altres formes de viure, i de sentir, de patir, i de riure, i per què no, també de caminar per la ciutat on he nascut i crescut.

Fa un temps una companya em va recomanar fer l’itinerari organitzat per la xarxa de biblioteques en què recorrien en l’espai i el temps, la vivència dels escriptors llatinoamericans a Barcelona. I m’hi vaig apuntar.

He fet tard, com tinc per costum m’ho proposi o no. He sortit a l’estació de Paral•lel línia 2 i he decidit arribar a peu fins el 30 de La Rambla, la biblioteca Andreu Nin.

Quin canvi de barri, abans era ple de yonquis, prostitutes i captaires. Ara, els carrers que porten del Paral•lel a La Rambla, semblen l’escenari de la tercera exposició universal a la ciutat comtal, o un nou fórum de les cultures (aquell projecte faraónic i absurd dels alcaldes socialistes d’aquesta ciutat). Botigues, colors, olors, peces de roba... tot ha canviat tant, tant!

Un quart d’onze quan he arribat, l’hora de trobada era a les deu, així que m’he estalviat esperar durant un quart la gent que, como jo, feia tard. D’acord, d’acord, no ho faré més (fins la propera vegada que ho faci, naturalment).

Ha estat un recorregut genial per diferents indrets de Barcelona, amb representacions teatralitzades molt aconseguides: fragments de Diaris, d’articles periodístics, de poemes, de novel•les. Música meravellosament interpretada amb veu i instrument. I un guiatge fantàstic de la mà del Marc.

El Moll de la Fusta (semblava que la pluja no ens permetria gaudir-ne, però hem vençut!!!), el Mirador del Port Vell, els Porxos d’en Xifré (meravellós fragment de Cien años, on es feia referència al Sabio Catalán, Ramon Viñas), Carrer de les Trompetes (un racó que no coneixia, amb Gardel, Samitier i d’altres), l’estàtua d’Antoni López, l’edifici de Correus (on han llegit diferents textos epistolars, alguns d’ells entre Gabo i Mario) i on jo mai no hi havia entrat, el Casal de gent gran del Gòtic (on m'he pres, cómo no, un tallat), el Carrer del Correu Vell, el Pati Llimona i, un indret fantàstic com a punt i final que us recomano encoratjadament: els Jardins de la Casa Puig (de lliure accés tot i que cal entrar-hi per l’hotel).

Són tantes les coses que encara hem d’aprendre, oi????