Eppur si muove

La casa en flames (paràbola de Buda)

Bertolt Brecht

(extracte)

No fa molt temps vaig veure una casa que cremava. El seu sostre era ja pastura de les flames. A l'atansar-me, vaig advertir que encara havia gent en el seu interior. Vaig anar a la porta i els vaig cridar que el sostre estava cremant, incitant-los que sortissin ràpidament. Però aquella gent no semblava tenir pressa. Un va preguntar, mentre el foc cremava les seves celles, quin temps feia fora; si plovia, si no feia vent i altres coses semblants. Sense respondre, vaig tornar a sortir. Aquesta gent, vaig pensar, ha de cremar abans que acabi amb les seves preguntes. Veritablement, amics, a qui el terra no li cremi en els peus fins al punt de desitjar gustosament canviar de lloc, res he de dir-li.


---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Ahir vaig sopar amb l'Esther, estava 'destrossada', s'havia acabat la relació, la darrera relació, la que havia de ser la definitiva (vaja, com cada una de les prop de vint que li he conegut). 

Quan em va trucar em va explicar que havia dit prou ella, ell, tots dos a parts iguals o... no sé, encara no ho tinc gaire clar. I el motiu? Doncs... buf, tampoc. 

Mentres fèiem una copa abans de sopar, a la terrassa del restaurant, ella plorava i plorava, però en un moment donat va dir que prou, que no passava res, que estava bé, que l'oblidaria de seguida. 

Així, mentres s'encenia la cinquena cigarreta en poc més de mitja hora, tota enèrgica com és ella quan vol, va tòrcer el gest i va començar a parlar amb ràbia, una ràbia acumulada durant mesos (o potser només un parell de dies, que amb ella mai se sap):

- Si és que era insuportable, no sé què vaig veure en ell: egoista, gelós, possessiu, negatiu. Sempre qüestionant el que jo deia, o pensava. Pols oposats, érem. Com la nit i el dia. Ell, conservador i molt tradicional quant a les festes, les celebracions. Buf, familiar, de dinars de diumenge. Masclista fins al moll de l'os, intolerant, pagat d'ell mateix. Apalancat, sempre de mal humor, incapaç d'acceptar cap opinió diferent a la seva, ni de donar les gràcies o disculpar-se, perquè és clar, ell mai s'equivocava. Intransigent, tossut, obstinat en què canviar la manera de veure el món és impossible i no val la pena ni intentar-ho. Dràstic, taxant. I...

- Vaja, no m'havies dit tot això d'ell...

- Clar, perquè estava cega, cega. Ara en canvi sóc objectiva, sé que he guanyat llibertat, tranquil·litat, independència. Sí, sí, és el millor que va poder fer deixar la relació.

- Ah, pensava que havies estat tu per tot el que m'estàs dient...

- Bé, sí, vaja, no, va ser ell. Jo ho hauria fet, no et pensis, segur que un dia, jo, sí, bé, segur que si ell no hagués dit que jo havia canviat, que m'havia engreixat, que estava histèrica darrerament, segurament jo... Núriaaaaaaaaaaaaaaaa -va dir-me mentres començava novament a plorar, tot i que ara no semblava que fos per ràbia- Núriaaaaaa... el trobo tant a faltar, tant, tant... jo només vull que torni amb mi, que m'estimi, que no em deixi mai, que que que si no ho fa jo  'em moriré d'amor'. L'estimo tant, Núria, taaaaaaaaant... (i més plors).



En fi, oi, cadascú és lliure per triar com viure, o com morir, faltaria més!

Saben aquell que diu...

Alerta Digital
4 de setembre de 2012

El coronel Alamán exige que se ilegalicen los partidos separatistas y la detención de Tardá, Bosch y Bertran por alta traición: “Esta gente no tiene cura”


El coronel Francisco Alamán Castro es el fenómeno mediático del momento. Unas recientes declaraciones suyas en AD han provocado un ambiente de histerismo entre las huestes del nacionalismo catalán difícilmente catalogable. Tales declaraciones le han convertido en el blanco de muchos enemigos pero también le han granjeado apoyos y simpatías en toda España, incluída Cataluña. Le han llovido insultos y amenazas y él asume el deber, con serenidad cartesiana y sentido castrense del temple, de concedernos una nueva entrevista. Todos tenemos derecho a reivindicar las libertades que nos plazcan y no seremos nosotros los que discutamos al coronel Alamán Castro las suyas.

En posesión de la Gran Cruz de caballero de la Orden de San Hermenegildo a la Constancia Militar y de sendas Cruces al mérito militar de primera clase con distintivo blanco, en él encontraron siempre sus hombres un ejemplo a imitar y un jefe a quien obedecer. En medio de tanto comparsa acomodaticio y expectante, el coronel es un islote de firmeza y españolismo. No regala el oído a los poderosos de turno, no teme los insultos en su contra ni las amenazas, rechaza toda presión y denuncia sin piedad cualquier maniobra que no parezca limpia y que vaya en contra de España.

-Menuda tormenta han desencadenado sus declaraciones en AD… Toda la patulea separatista catalana se ha desatado contra usted.

(Ríe). En peores me he visto. He hecho muchas cosa en el Ejército. He estado al frente de tropas paracaidistas, al mando de tropas de alta montaña y en la División Acorazada. He vivido en escenarios de guerra y visto la muerte demasiado cerca y demasiadas veces como para inquietarme ahora por un puñado de separatistas.

-¿Ha recibido el apoyo de sus compañeros?

El día de ayer (viernes) me lo pasé casi entero atendiendo al teléfono. Me llamaron de toda España, incluso compañeros de los que no sabía nada desde hacía años. Les agradezco a todos ellos sus afectuosísimas muestras de compañerismo y de afecto.

-¿También de Cataluña?

De Cataluña donde más.

-De entrada coronel, ¿es usted partidario de las autonomías?

Opino como aquel gran sabio español, que era Ortega y Gasset. Decía que no era partidario de las autonomías y que la soberanía del pueblo español no consistía en la soberanía sólo de una parte sino del conjunto. Alguien lo expresó muy bien en AD: hablan de respetar la voluntad popular, pero qué ocurriría si el Valle de Arán decidiese que quiere la independencia de Cataluña o bien anexionarse a Aragón. Supongo que los independentistas catalanes lo respetarían, ¿o no? Si pueblos como Amposta, Tortosa o Sant Carles de la Rápita decidiesen en referendum que se quieren anexionar a Castellón… supongo que tampoco pondrían pegas, ¿o sí? ¿O acaso los referéndums sólo funcionan en un sentido?

-Joan Tardá y algunos dirigentes de la izquierda separatista han llegado a calificarle como un militar casposo…

Hombre, el señor Tardá no es precisamente un ejemplo de higiene capilar para que hable de la caspa de otros (ríe). El señor Tardá se aprovecha de que en España determinadas cosas salen gratis. Mañana por cierto les enviaré una carta dirigida al señor Tardá.

-¿Él y otros dirigentes nacionalistas han pedido su arresto?

Hemos alcanzado un nivel tal de degradación política que se permite que un político que defiende la sedición y que ha tenido vínculos con el terrorismo de Terra Lliure amenace a quien, como yo, defiende la vigencia del artículo octavo de la Constitución. Imagine que un senador de California propugnase la independencia de ese territorio y que encima amenazara a un jefe militar de los Estados Unidos por recordarle la exigencia de respetar las leyes del país.

Pues bien, ya que el señor Tardá y otros piden mi arresto, yo desde aquí exijo la inmediata detención del señor Tardá (diputado de ERC), del señor Bosch (Alfred, portavoz de ERC en el Congreso) y del señor Bertran (Uriel, secretario general de Solidaritat). Exijo su inmediata detención por querer romper España y por alta traición. Exijo también la inmediata ilegalización de todos los partidos que tengan como principal objetivo la ruptura de la nación.

Esta gente no tiene cura. Se invoca la ley y uno es un golpista, un fascista y un criminal. Pero llamar a la subversión, a la sedición, a la ruptura de la nación, eso es legítimo y por lo tanto debe ser amparado por la libertad de expresión. A la izquierda y a los nacionalistas de la periferia se les permite todo. Yo no he amenazado a nadie, como dice el señor Bosch, sólo he sido fiel al juramento que presté y coherente con lo que dice la Constitución española. No hace mucho, un dirigente de la CUP dijo algo de pegarle un tiro en la nuca a alguien y no se le dio tanto bombo y platillo. Esas declaraciones sí eran constitutivas de delito. Una vez más, la ley del embudo…

-¿Y qué ocurrirá si la manifestación del día 11 tiene un seguimiento masivo?

A mí no me dirá absolutamente nada. Cataluña la habitan 6 millones de habitantes y no creo que vaya ni el 10 por ciento. Además, todos sabemos que en Cataluña impera la dictadura del miedo a los nacionalistas. Muchos acudirán por temor a ser señalados. Me dicen que en algunos municipios separatistas se pondrán autobuses gratis para que vayan los vecinos. ¿Qué vecino podría oponerse a ir a la manifestación cuando todos saben cómo actúa esa gente? ¿Usted cree que un catalán de un pueblo pequeño o mediano va a comprometerse socialmente por no ir a la manifestación? Por consiguiente, la manifestación del día 11 no tendría que tener ningún valor ni peso político. Muchos de los que irán lo harán por miedo y hasta en muchos casos por un bocadillo de ‘chopped’.

-Coronel, es llamativo que hagan planes de futuro quienes dentro de unos años van a ser minoría dentro de una población mayoritariamente musulmana.

En efecto, esa es otra. Armando Robles lo describe de forma soberbia en un artículo sobre el futuro califato de Cataluña. Expresa algo que vengo pensando desde hace bastante tiempo: al paso que va Cataluña, dentro de 20 años tendrá más moros que españoles. A esta gente le ciega tanto el odio al resto de España que se han olvidado de la reducción a curiosidad antropológica de los catalanes en el plazo de dos o tres generaciones más. De hecho, los catalanes de origen (de apellidos catalanes) son ya minoritarios en Cataluña. Aun incluyendo en esa categoría todos los demás españoles que viven en Cataluña, la deriva demográfica actual no ofrece demasiado margen para la esperanza de una Cataluña ni catalana, ni española ni europea.

Asistimos a una especie de suicidio colectivo entre la indiferencia de unos, la ceguera de otros y hasta de la complicidad de no pocos. Unos nos damos cuenta y lo decimos, otros simplemente no lo ven o no quieren ni siquiera pensar en ello. Las élites son nulas y malvadas y el pueblo está bajo los efectos hipnóticos de la propaganda. El panorama nos obliga a ser pesimistas. Ya sabe que un pesimista es un optimista bien informado. Y yo me informo en AD.

-¿Se deben los militares a los políticos?

Los militares nos debemos a la legalidad vigente y, en este caso, al artículo octavo de la Constitución. Un ejemplo: Imagine usted que el señor Rajoy se levanta un día borracho y decide conceder al señor Mas la independencia de Cataluña. ¿Qué deberíamos hacer entonces los militares? Evidentemente obedecer la ley y no al señor Rajoy.

-¿Le interesa a usted la política?

Nunca me gustó la política. Mi padre decía que los políticos se dividían en dos clases: los hijoputas de izquierda y los hijoputas de derecha. Mi política es España. Nos contaba Wenceslao Fernández Flórez en “Una isla en el mar rojo” que acabada la guerra civil, estaban dos gallegos en un bar. “Uno decía al otro: ¡Pepiño! Fuiste reformista y luego conservador con Maura, después de Unión Patriota con Primo de Rivera, posteriormente del PSOE en la República y ahora de Falange, siempre estás cambiando de idea”.

Le contesta Pepiño indignado: ¡Yo qué voy a cambiar! ¡Siempre he querido ser concejal!

Es corriente que los políticos se cambien de grupo, dependiendo de la procedencia del viento y eso encaja poco con el manual de vida de los militares. Hay un chiste muy apropiado deVizcaíno Casas. Sale en un periódico de 1978 que la losa de Franco se había movido y el cadáver del Caudillo desaparecido. Había un socialista, antifranquista de toda la vida, al que con Franco el negocio le iba muy bien, y ahora fatal. Estaba desayunando y su mujer le lleva el periódico.

-Manolo, Franco resucitó.

-Contesta.- ¡Ese cabrón! Luego se lo piensa mejor y murmura ¡No caerá esa breva!

-¿Usted admira mucho a Franco?

Qué español de bien podría dejar de admirarlo. Mire, en premio tal vez a la evangelización de América, Dios nos concedió en el siglo XIX al duque de Ahumada (fundador de la Guardia Civil) y en el siglo XX a Francisco Franco. Espero que en este siglo XXI nos regale otro español providencial.

-Siguiendo con el hilo de lo que planteaba Vizcaíno Casas, ¿qué diría Franco si resucitase hoy?

Se moriría del susto al ver lo que hemos hecho con el país orgulloso, unido y próspero que él nos dejó.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------

Bon dia, i bona hora! Confio que us desperteu de cop!!! No sabia ben bé quina música posar en aquest article. Us la deixo triar, però recordeu si de cas, com va dir el gran Marx, Groucho: "La justicia militar es a la justicia lo que la música militar es a la música".

Think (o penso o et foto dos òsties)

Think és una de les cançons preferides de la gran. Casualitat o no va ser la primera cançó que va sentir directament amb la ràdio connectada a la panxa quan estava embarassada, jo, de quatre mesos i escaig. Sí, un d'aquells aparells de ràdio (només ràdio) amb una antena extensible, i amb un cable per endollar a la xarxa (elèctrica, res d'informàtica). També hi havia l'opció de posar-hi piles. Sempre dormia, jo, enganxada a la ràdio. Aquella nit vaig notar una patada: Miguel, Miguel, me ha dado una patada!!! I, és clar, com diria el Murphy, no va tornar-hi, la nena. Així que en un moment en què a la ràdio sonava Think, la versió de l'Aretha amb els BB, vaig agafar l'aparell (negre, negre) i me'l vaig posar amb l'altaveu cara a la panxa, just quan la veu negra com l'aparell i màgica de la Franklin agafava embranzida, zas!!! Nova patada! Sí, sí, va dir el jefe, la he sentido!! (hi tenia la mà a sobre)

Així que potser sí que té certa lògica que sigui una de les seves preferides des de fa molts anys (el primer lloc en el seu top ten particular, a dia d'avui, el compartirien Think i Wild World dels Mr. Big).


En fi. La història és que ahir una imbècil vacaburra de la meva feina em va fer venir ganes de fotre-li una òstia. Tal qual. Estava trista, trista, jo, prerregla (això no ho sabia, però gràcies a la meva estimada 'millor amiga' -beffas- que em porta el compte de quan em toca, vaja, ens vé alhora així que és fàcil) quan una actuació seva, en contra meu, baixa, rastrera, i d'idiota amargada com és ella, em va canviar l'estat d'ànim.

No, ja no estava trista: ara tenia ganes de bufetejar-la.

Res de parlar amb ella amb calma, dir-li el mal que em va fer essent tan dolenta, tampoc res de comentar-li amb mala llet la fama que porta a la casa de borde i tonta, o bé d'intentar que entengués...

No. Res, res. Només tenia ganes de pujar a la seva planta, plantar-me davant d'ella i creuar-li la cara d'una òstia.

ZAS!

Deixar-m'hi la mà, fins i tot.

Avui, esmorzant amb l'S, li deia que aquest pensament és una sortida d'alliberament de ràbia fantàstica, per a mi. Quan m'enfado molt, pensar que algun dia, algun dia, aquesta impresentable, el fill de puta de la planta baixa, i l'altra gilipolles amb cara de no haver trencat mai un plat, es quedaran a lloc amb la cara vermella em dóna energia, forces, ànims, quan estic trista (curiosament, els tres són de la meva feina, no odio ningú al món, no desitjo mal ni als meus pitjors enemics, com tampoc als amics que a dia d'avui ja no ho són pel motiu que sigui, ni als ex, ni jefes o exjefes, ni... però en aquests tres, ummmmmmmm, només de pensar com els bufetejaria rollo Gilda, buf, em corro! -bah, tant no, no cal exagerar... però s'hi acosta, s'hi acosta).

He relacionat la cançó una mica per la peli dels BB, i una mica perquè és millor que Pensi bé en les conseqüències d'aquest acte si el convertís en realitat. No les sé. Em pregunto què em podria passar: M'expedientarien a la feina?, Em sancionarien pecuniàriament?, Aniria a la presó si em denunciessin? Què? Quant val una òstia? Tres òsties? Tenen un preu raonable?

(Una de les meves amiguetes de sempre va fer realitat el meu somni, oi, nena, li va fotre una òstia en tol jetorro a una amiga seva que s'havia liat amb el seu nòvio, sí senyor, sí senyor! Quina enveja! Ara que hi penso, la van 'renyar' només: 'Aquest no és, de cap manera, el comportament que destigem en aquest centre -hasta aquí puedo leer-... potser m'hi arrisco!)

Si sabeu què em podria passar, feu-me un correu, paraula de Núria que si li acabo fotent una òstia a qualsevol dels tres, o a tots tres, publicaré la història.

Gràcies, buf!

1, 2, 3... Uroloki oé!

Fa unes setmanes comentava allò de 'que no sóc una mare al uso'. Sí, em considero una marassa, però objectiva, en principi és el que pretenc (així que quan el profe de la petita, per exemple, em diu el que em diu d'ella no puc fer més que acceptar i buscar entre tots una solució, no com altres mares, recordo una de concreta, que em va negar que la seva filla pegués a la meva: La meva filla, pobreta, si és tan bona nena, impossible... -fins que parlant amb la senyo em va explicar la 'doble cara' de la nena pobreta!).

Total, he format part de l'ampa durant anys perquè sabessin quànta feina suposova organitzar les festes, extraescolars, reunions i ho valoressin (sense el menyspreu que en més d'una ocasió vam haver d'aguantar). Però he de reconéixer que la història em va acabar enganxant en el fons molava ser una de les 'caps' a les festes (tant és així que sempre anava amb el micro a la mà i el pare d'uns nens de l'escola, ex d'una de les meves millors amigues, em va dir l'any que deixava l'ampa: Estoooo, Núria, el micro te l'emportaràs o el deixaràs?).

Durant uns anys, també, vaig estar al consell escolar de la seva escola per saber com funcionava internament i comparar -una mica- amb el que elles m'explicaven, i evidentment fer de portaveu de les famílies davant de l'escola. Clar que, alhora que ajudava a millorar l'escola (tenint en compte tan poquet com, crec, se'ns permetia) m'enterava d'un munt de curiositats a primera línia de foc. Que sóc inquieta de mena, ja ho sabeu!!! (llámale cotilla, vaaaale)

Anava al parc amb les petis i en més d'una ocasió m'enfilava a dalt del tobogan (sobre tot amb l'aina, la jana ha estat salvatge des que va néixer) per ajudar-la a baixar. Però no em relacionava gaire amb la resta de mares, no n'he tingut mai traça per això, així que tot i que anàvem al parc no feiem 'vida de parc de cotilleos, trobades, sopars i altres'.

Em vaig comprar uns patins en línia fa vuit anys quan vam regalar-li els primers a la gran. Aprendria a patinar amb ella. Ho intento, ho intento a dia d'avui encara, no creieu però  per molt que la Jana em cobri només un euro per classe (sí, catalana que ens ha sortit) sóc molt pato mareau!

Vaig prendre'm en sério l'aprendre a esquiar a partir que elles van saber fer-ho per no perdre'm una experiéncia genial compartida que suposava la suma de muntanya, neu i esport! I sí, a dia d'avui fins i tot controlo una miqueta!

Quan es van tirar amb parapent vaig fer-ho també tot i que em marejo en un gronxador (paraula!). Vaig fer vies d'escalada quan la peti va decidir que aquest era el seu esport (n'ha tingut molts que ha considerat 'el seu esport'... del moment, afegiria jo). I he fet el pí per carrer per demostrar a la gran que no és tan difícil!

Però, però, però... l'altre dia m'ho recordava l'Eli, sempre vaig mantenir que no accediria a un esport que suposés competir en cap de setmana, i menys encara, compartir i socialitzar-me amb altres pares. Buf. Quin pal, tan rara com jo sóc!!

Jajajaja, mai podem dir alló de 'De este agua no beberé, este cura no es mi padre y esta polla no me cabe' (Gin dixit, a mi que me registren!). Així que si quan va fer escalada fa uns anys, la Jana, vam compartir unes quantes sortides a la muntanya amb tropecientas famílies per fer escalada a l'aire lliure (ella practicava en un rocòdrom, Climbat);  Quan va tenir l'época de futbol vam anar a algun partit en escoles, de la mateixa manera quan va fer tres anys de 'Llit elàstic' vam anar a Lleida entre d'altres llocs per veure-la saltar (a ella i dos-cents nens i nenes durant hores i hores) en exhibicions i competicions. Buf. Quin pal, no us puc dir una altra cosa. Ho feiem, tan el Jefe com jo, però per dins ens fotia una mandraaaaaaa.

Tanmateix, ara fa un any que va començar amb el hoquei línia. I des del primer moment ens hem sentit tots molt a gust, no només en veure que un esport d'equip és el que necessita la Jana (sense l'agressivitat del futbol, bàsicament del públic del futbol) pel seu caràcter, sinó per l'acollida dels companys amb ella (la única nena en un equip de nens), així com el suport que hem tingut dels pares, monitors, junta i presi, quan hem estat perduts. Gràcies, gràcies i gràcies.

Tot aquest escrit per dir-vos que sí, és cert, sempre que ha calgut hem acompanyat les nenes a les seves competicions (l'aina va fer també patinatge durant anys i les exhibicions eres llaaaaaaargues i avorrides, ja us ho dic ara, si més no per aquests pares que tenen les meves filles), però mai, mai, ens haviem sentit tan integrats, contents, participants, animadors, i feliços com acompanyant la Jana als partits de hoquei.

Sí, crec que és evident que l'important és que els fills disfrutin amb l'esport que fan, però també, i ja que els pares hem de ser allà, i allà, i a l'altre lloc, sentim que ho vivim amb ells, que en formem part, que som un equip. I ahir, al play off d'Uroloki a Premià ho vam viure així. Mai m'havia quedat afónica de tan cridar (val a dir que també animava al contrari en alguna ocasió, no som pares xungos, eh), ni amb mal de mans de tan picar-hi. Però sobre tot molt feliç de veure que, tot i no guanyar, tot i quedar segons en una ajustada final 0-1, vam participar-hi i ens vam divertir molt en un ambient sa i distés (el Miguel diu que per ell és fàcil, com és de la Real Societat i de la Penya està molt acostumat a participar i no guanyar!!!).

...

El que crec que mai aconseguiran ni les meves filles ni ningú és que em banyi a la piscina o a la platja. Para eso, y para algunas cosas más... són pare!!! (si ho aconsegueixen, si aconsegueixen que em banyi més de cinc minuts seguits, tindreu un article informatiu... però ho dubto, francament, oi?)

T10-T11-T12 (La multa, toma II) -1-

Per anar de casa a la feina, i per tornar després a casa des de la feina tinc diferents opcions (no anar a la feina i quedar-me al llit en seria una altra, però como que no està contemplada!). Total, puc:

- Agafar el metro a Bac de Roda amb l'Aina, acomiadar-la al Clot on ella baixa i canviar a la línia vermella fins a Urquinaona.
- Metro des de Bac de Roda i baixar a l'estació de Passeig de Gràcia, abans ho feia sovint, m'aturava al Bracafé de Casp on fan un cafè genial i cap a la feina.
- O bé... anar-hi caminant. Sovint ho faig, i són poc més de 45 minuts.

El preu de la targeta que jo compro habitualment, la T10, és increïblement car:  9,25 euros lo flipas! (les altres targetes possibles no em surten a compte donat el nombre de viatges que faig mensualment)

També hi ha la possibilitat de trobar 'col·locada per alguna ànima caritativa' a la parada del bus que està a mig camí de casa i del metro una T10 esgotada que em permeti usar-la en el metro immediatament (si no han passat més de l'hora i quinze minuts permesos per fer transbordament entre línies diferents de bus i el metro... és el que ara es promou entre els usuaris 'desconeguts' que donen suport al que anomenen T11: Feu-ho, és totalment legal!).

I ja trobariem la darrera opció -que negaré haver fet servir en més d'una, de dos i de tres ocasions- qie seria: marcar amb la T12 de la Jana. La T12 (ara allargada la validesa fins els 13 anys) és una targeta per a menors amb un cost de 35 euros. Inicialment el cost era anual ara, las mentes pensantes, han cregut que era una mesura impopular i han decidit un pagament únic de 35 euros (això sí, si la perds... tornes a pagar! i l'Aina l'ha perduda en més d'una ocasió).

Si vaig caminant, de moment, no em fan fer servir cap targeta. Veurem. Tot arriba!

Total, fa cosa d'un mes, un dijous, em vaig quedar a dinar a la feina (tupper/carmanyola com gairebé sempre) amb el Marquitus, i en sortir, cap a tres quarts de quatre, vaig adonar-me que no anava bé de temps per anar caminant fins a l'escola de la Jana (escola pública, sí, i que ara torna a sortir després del miratge -breu- socialista, que ens va concedir una hora més diària, a dos quarts de cinc...) així que, disposada a agafar el metro, però amb prou marge de temps en aquest cas, vaig proposar de fer un cafè!

Sí, sóc addicta al cafè, també al Marc (és el meu àngel, no?), però bàsicament al cafè: quatre i cinc diàriament.

Total, vam fer cafè -jo, ell en pren ben poc- i, xerrant, xerrant (de feina, tocava es veu) ahhhhhhh, un quart de cinc!!! Ràpid, ràpid, adéu, metro, joder no he comprat la tarja, merda, no tinc pasta, és super tard, a fer punyetes: agafo la T12 de la Jana. Marco, entro, i oooooooooh, què ven mis ojos al final del túnel??? (la 'lus' que em va dir el Miguel l'altre dia, amb to irònic, fent esment al fet que fa mesos que no surto de nit de festa: 'Sabía que tarde o temprano acabarías viendo la luz', a ell és que sortir de festa a la nit como que no!)

Pos sí, a l'intercanviador d'Urquinaona línia 1 - 4 un grup xul·lo de revisors i vigilants havien muntat una paradeta per tal que, sí o sí, passessis per allà!!! Ole, ole, i jo amb la T12 de la Jana i fent tard a l'escola! (bé, fer tard no és cap novetat)

Continuarà...

Menys sou, menys horari... pot ser més Vida?

El proper 1 d'abril farà 20 anys que treballo a l'Administració. Vint anys. Buf! En tots aquests anys he estat sempre al mateix Departament, només vaig marxar nou mesos a una altra Santa Casa -Errarum humanum est- total, per anar a petar dos-cents metres més enllà, i adonar-me que es pot canviar per pitjor, sí. Molt pitjor. Així que nou mesos després... me'n tornava!

Sí, conservadora que és una laboralment parlant.

Ser funcionària és un camí de roses? Pos no. Francament, no. Des de l'any 96 preparo oposicions. He anat a classes embarassada. Un dels examens de les primeres opos que vaig aprovar el vaig fer als deu dies d'haver parit, no podia ni seure de com tivàven els punts. Les segones opos que vaig aprovar (n'he aprovat alguna més però sense plaça... i jode que ni te cuento!) vaig anar amb la peti, alletant-la, tenia dos mesos i mamava a demanda (com ha de ser, evidentment) així que vaig poder parar l'examen i donar-li el pit (el miguel estava amb ella fins que demanava a crits pit). I no, ni se'm va passar pel cap copiar, ho juro. Estudiar oposicions, i fer els examens, és de les pitjors experiències que recordo: durant temps he estat tancada a la biblioteca, a casa, amb llibres amunt i avall i gastant-me una pasta en material i classes. Una pasta, sí. He tingut un munt d'atacs d'ansietat lligats a les opos, tranquimazin, orfidal per dormir, ommmmmmmmm.

Però, però, però, estic més que agraïda a la meva feina (i més a dia d'avui, amb aquesta santa crisi), tot i que porto no sé quants anys sense augments, l'any passat ens van reduir el 5%, ah, però des d'Espanya, tot i que fa mal igual, ja t'ho dic ara. A partir d'aquest 1 d'abril i per celebrar els 20 anys, i donat que ara la plaça que ocupa és com interina, em redueixen un altre 15%. Acord de govern se'n diu, crec. Jo li donaria un altre nom. I entre el juny, crec, i el desembre, un altre 5% més. Entotà, qualsevol dia enlloc de la tarja per 'fitxar' passaré la Visa i que es cobrin el que els dec...

I tanmateix, tot i el que pugui semblar pel que he dit abans, no em queixo. Com fer-ho? Treballar a l'Administració, sóc del cos general i treballo 37,5 hores de dilluns a divendres, m'ha permés portar les meves filles a l'escola (d`hora, sí, però portar-les cada dia). M'ha permés anar-les a buscar, també, excepte les tardes de dimarts que sí treballo, que hi van els iaios (treballaré per últim dimarts la setmana vinent perquè la reducció del 15% de sou ve acompanyada d'un 15% de reducció horària). És genial, no sóc una filla molt familiar així que gràcies a això els meus pares han estat/jugat/xerrat cada setmana amb dues de les seves nétes, sense falta! Aquesta feina amb la conciliació familiar real m'ha permés acompanyar-les al metge sempre que ha estat necessari (només amb un justificant i recuperant les hores no hi ha cap problema, cap ni un si és per un fill). No m'he perdut mai una xerrada amb els profes, ni a principi de curs, ni les anuals particulars. No he faltat a cap Cantata de Nadal, ni a les de l'Auditori, ni tampoc les actuacions teatrals que han fet, ni el festival de final de curs.

No, no estic ironitzant, para nada. No cobro gaire, potser ara és un sou correcte, però durant anys i anys he cobrat molt menys que d'altres coneguts, amics o familiars, i què? Estar amb les meves filles quan estaven fotudes (sí, teniem 70 hores anuals com Assumptes Personals, ara s'han transformat en 45, però jo ja n'he fet un bon ús durant anys), poder compartir amb elles tantes coses, allargar vacances a l'estiu, ponts, i d'altres, i no faltar a cap cita important per elles i per mi, no es paga amb diners. I no, no m'ho pagaven, però és que hi ha coses -i ho dic amb el cor a la mà- que no tenen preu.

I, ara, amb la crisi, la reducció horària (sí, vale, i de sou) és d'una hora diària. Genial, fins i tot les tardes de dimarts podré anar-les a buscar! (ummmm o negocio amb els avis?) I sí, cobraré menys, però com no hauré d'estudiar opos durant dos anys (que és el temps previst, a priori, que durarà la mesura) no gastaré diners en classes setmanals i, per sobre de tot, em sentiré lliure, lliure (qui hagi estudiat opos sabrà la sensació de llibertat que t'envaeix quan fas un kit-kat opositor). Buf.

En fi, no ser ambiciós també ajuda. I no tenir mancances econòmiques, ho reconec, perquè tampoc no tenim despeses importants. Sí, vull mirar-m'ho en positiu... i si aixó li sumem que m'agrada la meva feina, que estic genial amb els meus companys i que no passo calor a l'estiu, ni fred a l'hivern...

Corteo - Cirque du Soleil (la excusa)

Hace unas noches fui, invitada por una amiga por más señas, a ver Corteo. Años atrás estuvimos Miguel, unos amigos y yo en otro espectáculo del Cirque du Soleil, Alegría?, Saltimbanco? No sé bien por qué pero no guardo un especial, o emotivo, recuerdo de aquel espectáculo. Vamos, que no se me hubiera ocurrido volver a verlos en directo. Pero quiso la casualidad, el destino, las segundas oportunidades, y básicamente que ella me invitara a ir que sí, que estuve. Y disfruté, contra todo pronóstico, como una enana!!! (aunque justo en el momento en que Virginia volaba por los aires era yo la única que no disfrutaba, de todo el público allí presente -a ambos lados del circular escenario- de ese momento, en fin, rara que es una, yo, por supuesto, no ella)

Corteo es la historia del Cortejo Fúnebre que acompaña durante toda la obra al difunto señor Mauro, maravilloso conductor de su propio entierro: poesía, amor, vuelos, gimnasia encima, debajo, tras, sobre, unos momentos de risa, otros de lágrimas furtivas, pasión, tristeza, miedo, angustia... y amor, amor a esa maravillosa puesta de escena que no necesitó ni de maquillajes increíbles, ni de vestuarios deslumbrantes. Tan solo palabras con ganas de comunicarse, independientemente del idioma, y una maravillosa sincronización que no deja respirar ni un minuto...

Nos gustaría asisitir a nuestro propio entierro? ummmmmmmmm. No lo sé. Si pudiéramos saber qué dirán de nosotros cuando muramos, qué música elegirán, si expondrán nuestro cuerpo, si aquella idiota reirá feliz, si aquel que jamás me dirigió la palabra me echará de menos, si..., si...

El caso es que justo al día siguiente, estaba tomando café con el sobrino de una amiga que me hacía una entrevista para un trabajo de psicología (Espécimenes en vía de extinción, creo que era el tema) y al acabar llamé a 'cierta persona cercana a mí' por si también quería ser entrevistada. Al colgar, no, no, al creer que había colgado (Samsung Galaxy mini tiene la culpa, por supuesto) seguí hablando con mi compañero de mesa sobre la persona a la que yo había llamado. Nada que no pensara, claro, y ninguna crítica, por supuesto, pero sí comentando la relación que teníamos. Explicándole un poco cómo era y poco más. Pero pero pero ai, como no supe cortar la llamada (sí, ahora ya sé, finalizar, botón rojo, se trata de buscarlo cuando desaparece de la pantalla, es fácil, tactileas hacia abajo y aparece, clicas, y se corta la llamada, fin) la otra persona... simplemente siguió escuchando todo cuanto yo conté.

Me lo hizo saber en cuanto pudo comunicarse conmigo, claro: Lo he oído todo! Yo estaba, y estoy, tranquilísima, no suelo decir cosas que no pienso, y lo que pienso 'lo mantengo a base de amor y de fe'. Pero claro... estamos seguros de querer saber aquello que nuestros amigos piensan REALMENTE sobre nosotros en todas y cada una de las ocasiones?

Esa misma tarde, tomando café, éramos cuatro, dos matrimonios, tres de nosotros decidimos que no hubiéramos continuado escuchando la conversación (en la que una persona que queríamos hablaba sobre nosotros) y la cuarta dijo que sí, por supuesto que sí. 'Tres de quatre amb folre i manilles'.


Pueeeeeeeeeeees, pensé, quiero realmente saber qué piensa tal o tal de mi? Eo, no cuando estamos de buen rollo con ellos, eso es fácil de adivinar, pero y cuándo nos hemos enfadado? Yo suelo anular citas a última hora; llego tarde por norma a las cenas, comidas, desayunos; no escondo mi mal humor cuando lo tengo -pocas veces, vale, pero lo tengo-; no guardo mi bordería si tengo el día torcido, y estoy distante cuando no me apetece hablar... vamos, un poco tengo mis defectos, pero como cada hijo de vecino, que sepa! Tengo realmente ganas de saber cómo me 'odian' mis coleguitas cuando llego tarde, cuando contesto rollo Puntero, cuando anulo la copa a última hora, o cuando sea...? Tengo alguna necesidad de saber 'que están hartos de mi poca puntualidad y que no lo van a permitir más' ? (tras 25 años de amistad que alguien esté harto de mi solo dice que me quiere tanto como yo a él sino de qué continúa siendo amigo mío...)


Pues no, no quiero saber si mis amigos a veces me critican: porque si siguen a mi lado, como yo al suyo, es que nos queremos, y que esas tonterías, críticas, historias de bajos fondos, no son sino gajes del oficio de la amistad, asuntos colaterales que dirían los yanquis! Asumo que como yo a ellos cuando me cabreo, también ellos me ponen verde. Pos claro. Y si no me lo dicen a la cara (que sí solemos hacerlo) es que no les apetece que lo sepa porque en un 'tres i no res' se les habrá pasado, y ya se sabe que carta en la mesa, pesa.

Pero, pero, pero, ay, sí, cómo desearía saber cómo me critica esa vieja harpía que me odia hace años! O cómo me descuartiza con palabras aquel de allá que de poder me descuartizaría con un hacha! Sí, o cómo explica el final de nuestra relación aquella petarda, o aquel cobarde gallina? Ummmmmmmm... eso sí me gustaría saberlo: por favor, dímelo, pero a la cara, sin teléfonos, sin tener qeu esperar a mi funeral, sin correveidiles, sin mensajeros... directamente, solos, tú y yo!!

En fin...

Ultimátum

RAE
Ultimátum
(Del lat. ultimātum, t. n. de -tus)


1. m. En el lenguaje diplomático, resolución terminante y definitiva, comunicada por escrito.


2. m. coloq. Resolución definitiva.

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------

Como la madre Amy Duncan de 'Good luck Charlie' (serie de culto en... mi casa) no soy una madre al uso. Lo he dicho, redicho, y supermega dicho hasta la saciedad. Pero, pero, pero, creo que sí soy una esposa al uso, vamos, la típica plasta con el tema del 'cariñitu'. Os cuento.

Ayer salí del trabajo cerca de las siete y media. Como siempre acostumbro, iba ligerita de equipaje: (notad la ironía, por favor) Llevaba un botiquin en una bolsa con cremas varias, gasas, vendas, tijeras... pendientes de ser relacionados por mí y enviados a la Coordinadora de los voluntarios (odio las frases pasivas, lo mismito que las actitudes pasivas en general, pero me ha salido así), la novela del momento en la mano (aunque sabía perfectamente que yendo y volviendo a pie del curro no podría disfrutar de la lectura ni un segundo, claro que y si...), la batidora de los polvos proteínicos (jejejeje mi comida desde hace casi ocho semanas, cinco veces al día), un par de tuppers que me llevo de casa al curro y vuelven a casa cuando me acuerdo, y y y una lista de la compra de 'cosas varias' encargadas por la peti, y la gran.

Vale, volvía tranquilamente, a mi ritmo, caminando, xino-xano como el 'colom de l'Eugeni' (porfa, si no recordáis el chiste... leedlo, os lo he copiado al final *), y comprando -donde tocaba- cada uno de los encargos de la lista. Creo que, extrañamente, no me paré a tomar un café (con hielo y aspartamo, qué vida tan austera la mía, últimamente!). Así que llegué a casa cerca de las nueve, por supuesto  no sin antes pararme en el súper a comprar un par de cosillas (37 euros y dos bolsas más). Buf. Ya en casa, las guapas habían cenado, la cocina estaba recogida (a su modo y manera, vale, pero recogida) y el jefe en el estudio.

Besos, hola, hola, qué tal, bien, tú, bien. Me voy a preparar la cena, te vienes conmigo????

Ahí, ahí empezó todo, ahí. Claro, a ver, llevo todo el día sin verle, sin charlar, sin lo que sea, por lo que sea leed mimitos, abrazos, besitos (lo del sexo ya lo tenemos olvidado en casa, sobre todo desde el día que Aina, que no se va a dormir antes que nosotros ni por casualidad, soltó a bocajarro: Eh, eh, no us poseu a fer coses quan jo estigui desperta que de gran tindré un trauma, vale? Vale. Oído cocina.).

Qué me responde el señor? Voooooy (rollo, joé, la tía, qué caprichosa!), estoy mirando la visa (habíamos recibido una mastercard d'Enginyers que nadie había pedido).

Mola, eh, como excusa gilipollas, mola, no? Voy que estoy mirando la visa. Jódete, Patrón.

Vale, me espero. Me espero y me preparo la cena mientras espero para no desesperarme y soltarle mi rollo típico tópico marujil rollera (sí, qué pasa, pienso eso de mis putos rollos!!!). Contesto a la grande y a la pequeña por turnos, como suele darse, a veces incluso mezclo las respuestas de una a la otra y de la otra a la una y parece el juego del Teléfono. Buf.

Ceno. Viene, de pasada, para ir a su office (balcón de 1m x 1m) a fumar mientras juega a la PSP.

Acabo de cenar, recojo, estas no se cansan de hablar, comentar, preguntar...

Y como una fiera salgo por la ventana que, desde nuestra habitación, da al balcón, y le suelto (mientras él tranquilamente se está fumando su cigarrito nocturno y jugando a la psp): 'Te doy un ultimátum, diez días, en diez días no te voy a llamar por teléfono ni una sola vez, ni a enviar sms, ni a toquetearte por la mañana mientras te vistes, ni a darte lametazos por el pasillo, ni a dormir enganchada a ti, y no, tampoco pienso hacer 'juegos de manos' para coincidir media hora siquiera SOLOS en casa y follar como mandan los libros de la pareja 20 años después! Para que te enteres de lo que es no tener mimos, ni que te digan que te quieren, ni que te besen abracen y acaricien a toda hora. Diez días, chaval!'


Toda digna, eh?

Vale, un rato de tele, ellos, yo con el portátil leyendo el periódico, y me voy a la cama. Sigo digna, beso a Aina (a él, no), y me voy a la cama a leer.

Esta mañana, ay, tenía que pasar, me visto cómoda porque también iré y volveré camiando del trabajo (suelo hacerlo cuando por la tarde no voy al gimnasio). Y a los, qué, doscientos metros de casa, me fijo en las bambas (zapatillas deportivas, sí). Ostia, ostia, ostia, me vienen un tanto holgadas, no? Coño, no me jodas, maripili!!! Si me he puesto las bambas de Miguel en vez de las míaaaaaaaaaaaaaaas.

Todo el día, todo el día con Miguel enganchado a mí (qué últimatum ni que ostias). Todo el día, incluso cuando la jefa me ha llamdo a su despacho para 'hablar conmigo'. Tierra trágame, hoy noooooo.

Pues sí, ultiquèeeeeeeeeeeee?

...



*
Saben aquel que dice que era un tio que todos los domingos iba a la plaza catalunya a dar de comer a los coloms, y un buen dia se le acerca uno y li diu:

COLOM: Hola macu!
El tio empieza a mirar de izquierda a derecha, de derecha a izkierda perdón..no ve a nadie..Y el colom se le sienta al lado y li torna a dir:
COLOM: Hola macu!
El tio esverat, se le queda mirando y li diu:
CIRILI: caram, que parles tu?
COLOM: clar que parlo.
CIRILI: Caram, i com et dius?
COLOM: Amadeu, i tu?
CIRILI: ah, jo Cirili.
Total, que tienen una conversacion muy agradable, se hacen amigos, y al dia siguiente otra vez ahi xerrant amb el colom, y todos los dias igual...
En eso que llega un dia y el tio piensa, “se lo tendria que decir a mi mujer…”
El tio llega a su casa y le dice:
CIRILI: Mira trini, me gustaria que este domingo viniera un amigo a comer.
MUJER: De quien se trata?
CIRILI: No, es un colom que he conocido en la plaza catalunya…
MUJER: Pero que dius cirili?? tu estas boig!
En eso que la mujer les dice a sus hijos
MUJER: fills meus el vostre pare esta boig!
Los hijos llorando en un rincón abrazados “el papá esta booig! el papá esta booig!”
Total que el tio el dia siguiente llega a la plaza catalunya y le dice al colom
CIRILI: Mira tito me gustaria que este domingo vinieras a mi casa a comer.
COLOM: Vale tito! a que hora quieres que venga?
CIRILI: Mira de estar ahi a las 2.
COLOM: Perfecto tito, ahi estaré.
Llega el domingo,las dos menos cinco, la mesa parada (no se movia), y el colom que no llegaba…
las 2 y el colom seguia sin llegar…
Y le dice la mujer:
MUJER: pero que cony ha de vindre un colom a dinar a casa, cirili…
CIRILI: Vindra…ja veuras com vindra…
Los niños llorando en un rincón abrazados..”el papá esta booig! el papá esta booig!”…
Las dos y media, el colom que no llega…
La trini diciendole al marido...
TRINI: Cirili treballes molt ultimament…hauries de descansar..
CIRILI: calla bandarra, ja veuras com vindra, a mas a mas es un colom amb molta paraula.
En eso que a las 3 menos cuarto tocan a la puerta, y efectivamente ahi estava el colom con la vanguardia bajo un ala…Y le dice el tio:
CIRILI: Amadeu…has trigat molt…
COLOM: Mira nano, feia tant bon dia que he vingut caminant, tot xino xano tu…

(copiado con toda la cara y sin pedir permiso alguno del Blog: lacuevadigital.com)

Petició

M'he canviat de companyia de teléfon del mòbil. De yoigo a movistar. Jo pensava que tenia orange, sort de la Cinta que s'ocupa per mi d'aquestes coses :P. El cas és que em donaven un móbil noséquè que s'ha quedat, como mandan los cánones, la gran. I el que li donaven a ella, zas, me l'he agenciat jo. Xulo, sí, però complicat per a mi!!

Com fer el canvi de números d'una targeta a l'altra implicava pensar en com fer-ho o preguntar, vaig dir-me: No problemo, envio un correu a tots aquells amb qui em vé de gust (tssss a mi, no té perquè ser mutu) mantenir el contacte i au!

El correu tenia aquest tema 'Petició' i, escrit en català tot i que enviat també a compis de fora de Catalunya, tenia poques línies i un missatge clar: Si m'envies el teu telèfon, el tindré; si no me l'envies, aprofita, segurament perdrem la relació si no fas tu una altra passa! (immediatament després d'enviar el correu vaig esborrar totes les adreces que l'outlook va arreplegant, això ho faig de tant en tant, crec que ja us ho he comentat, no?, d'aquesta manera no tindria ni l'adreça de correu ni el número de telèfon d'aquell contacte si no rebia cap contesta.)

Doncs bé, para gustos colores, i per a respostes, les que vaig anar rebent: compis que només enviaven el telèfon -paquèmás?-, d'altres que amb una nota divertida hi afegien alguna cosa com 'no et lliuraràs de mi tan fàcilment', també qui va fer el comentari de 'en cristiano' (bah, ni cas, si és amiga meva segur que ho diu de broma!!!:P ), qui me'l donava per, no sé, trentamil vegada? ('ets la dona a qui més vegades he donat el meu número tot i saber que no tindrem sexe, jejeje'), qui contestava a 'vuelta de correo', qui em donava fins a quatre números diferents (l'A), qui no va contestar (i sé que ja no ho farà perquè en el fons ja li està bé perdre el contacte amb mi, per motius ben curiosos...), i qui va contestar però va evitar donar-me el teléfon (ai, jo que dificilment truco algú!!!).

M'agrada fer això, de tant en tant, no és posar ningú a prova, no, és fer neteja d'agenda, saludable, necessari, vital fins i tot, diria. I, per què no, amb més d'una i de dos i de tres sorpreses en les contestes.

En fi, gràcies a tots. Sense excepció. I per a tots vosaltres la lletra d'aquesta magnífica cançó...

Al bloc vas!

Tinc una companya de feina, la NC, que alguna vegada m'ha comentat, respecte d'un amic seu que té un bloc, que quan algú li fa una de grossa -o mitjana- li diu això mateix: al bloc que vas!

He tornat fa res, he estat una bona estona llegint i suprimint sense contestar, sóc així de borde quan m'hi poso, els 121 correus nous, i el cas és que gairebé desitjo que sigui dilluns per anar a la feina i desconnectar de les vacances, ummmmmm, allà tindré teléfon, internet, cafè a prop, aire condicionat, música que m'aïlli de la resta de mortals -amb cascs- i algú amb qui xerrar si em vé de gust. Sobretot ningú a qui no escridassar, renyar, castigar, davant de qui mossegar-me la llengua, o engegar a dida.

Beneïda feina, la meva.

El cas és que venia pensant en això que deia aquest amic de la NC, cosa que de fet, no és ni més ni menys que la versió tecnològica de: A la señu vas, que mas quitau la goma!, quan he pensat què hi podria penjar.

Buf, pa què?

Us explico, hem estat, què, mitja hora juntes i me n'ha deixat anar dues de les seves: 'He pensado no tomar más el sol, ni con crema, total, para tener tantas manchas en la cara como tú'... qui em té a la vora sap la pasta que m'he gastat en cremes, tractaments, líquids i màscares rollo Anonymus per tapar les taques o fer-les marxar de la meva cara! I la senyora, ho deixa anar i es queda tan a gust. Pocs minuts després, quan ja marxàvem, li he dit (ja que fa uns mesos em va dir allò de: Como sigas engordando así acabarás saliendo en la tele en un programa de esos en que la mujer ya no se levanta de la cama y necesitan grúa para moverla... Adorable, oi?): Ei, mira qué tipazo se me ha quedado, me he adelgazado montón, no? Em mira, o no, i em contesta: 'Para tipazo el de A, claro que va a correr todos los días, ella sí que tiene tipazo!. Ostia monumental novament, clar, a la meva ja tocadeta autoestima, buf, he aprimat deu quilos a base d'una hora de matxaque DIÀRIA en el gimnàs, per molt que el niño em digui que això no pot ser bo, i d'estar-me'n de dolços, greixos, hidrats, cerveses, i celebracions o nits de sopars i festa.

Jo-der.

I és que la penya és (som) així, segur que jo ho he fet més d'un cop, ho deixa anar i es queda tan ample. Una companya de feina, ja fa uns anys, em va mirar l'endemà d'anar jo a la pelu a fer-me un tall diferent i em va dir: 'Però, Núria, què t'has fet?' I jo que li dic tota felíç:'Me l'he tallat!'... i contesta... 'Però tu???'

Ahhhhhhhhhhhhh.

D'altres són més dolces, com les de la peque: Mama, ara sí veig que t'has aprimat, però el cul el tens igualment gros eh? (ehhhhhhh, que et quedi clar, foca marina, li falta dir!).

El cas és que no sempre l'encertem, fa uns anys, acabada d'operar de la lligadura de trompes, em van preguntar: Estàs embarassada? (jo no volia operar-me, sempre he desitjat més fills, però el moro que viu amb mi tenia por d'entrar a quiròfan i que un metge -un home, per déu- li toqués la titola... diossssssss! així que la pregunta, a tomb del meu augment de pes, em va fer mal)

I bé, recordo un dia que, jo mateixa, parlant sobre presentadores de la televisió, li vaig comentar a una companya de feina: No he suportat mai la ER! I ella em contestà com disculpant-se: Vaja, em sap greu, Núria, és la meva neboda!

El que no he rebut aquests dies, en què estava de vacances, és un nou correu del meu estimat anónim, l'adreça de correu des d'on me l'envia normalment és: odiamosnuriapuntero@hotmail.com... en fi, hi ha coses que al bloc van, i aquesta, vaig pensar, n'era una, mai se sap si vosaltres, lectors, voldreu formar part en un moment o un altre del club d'antifans de la joma.

Petonets!

Netegeu el meu barri... no oposaré resistència,

ni tan sols resistència pacífica.

Aquest matí, vora les set, quan anava a buscar el pa, pensava en això: per què no vénen els mossos amb el servei de neteja -per motius de salubritat/sanitat/higiene necessària, com va dir aquell, en un país del primer món!?- al meu barri, al meu carrer i el netegen. Però net de debó.

No oposarem cap tipus de resistència, ho juro.

La Plaça Catalunya no necessitava una neteja especial, si més no, comparada amb la resta de Barcelona: permanentment bruta. Barcelona és una ciutat molt i molt bruta, és evidente que la fan bruta els qui hi viuen, i els que la visiten. Però també un servei de neteja, malgrat els pretesos canvis, precari. Ineficaç totalment.

Divendres no era aquest el problema, allà. No.

Vaig ser-hi, en ànima però també en cos i bé el que allà va passar... no hi ha dret, i no no és això pel que van/vam lluitar!

Gràcies a l'Anna per enviar-me aquest video (sé que creu que mai me'ls miro):

http://vimeo.com/24386460


Lluis Llach - Companys, no és això

Los Ojos Amarillos de los Cocodrilos - Katherine Pancol

-¿Quieres que vayamos a ver los pececillos bajo el agua con los niños esta tarde?- preguntó Shirley volviendo a abrir los ojos.

A ver, en serio, no, no, en serio, alguien cree que puede interesar por algún motivo especial un libro que contiene semejante diálogo?

En serio, hablo en serio.

O sea, esta novela (más de un millón de ejemplares vendidos en Francia???? El primero de una trilogía???) la leía una conocida mía hace unos meses. Me la medio recomendó. Vale, vale, sí, a ver.

Y me olvidé. Pero hace, qué, nada, un par de semanas, el bolli me la recomienda: La prota tiene casi tu perfil, me dice, el tío, to feliz y orgulloso de su recomendación!

Lo que no me dijo es que le había interesado cero, hasta que lo dejó, a la mitad. Genial, y no me lo cuenta hasta que le digo: Vaya, no sé, no es mucho -oseanada- mi estilo, pero lo acabaré... Me dice: Ah, no, si yo no pude acabarlo!

Pero sigo leyendo, y sigo leyendo.

Leísmos, laísmos; una traducción espantosa, espantosa (a lo mejor el francés original ya es espantoso de por sí, y no se pueden pedir peras al olmo), errores de parentesco (una nieta pasa a ser una sobrina), de tratamiento (tuteo y usteo en un mismo diálogo), y un par de protas (Shirley y Antoine) que pasan unas vacaciones juntos, y páginas después resulta (ves per on!) que no se conocen!

Y ya porque paso de buscar contradicciones temporales (me ponen de los nervios, especialmente en el cine) porqueeeeeeeeeeee...

Pero sí, alguna cosa interesante sí he obtenido: he viajado a las tardes calurosas en casa de mis abuelos, en Marcilla, en que leía y releía Corin Tellado. Como una posesa. Espero que tener 12 años me exima de la culpa. Pero sí, devoraba las novelitas rosas de Corin Tellado, y esta novela, esta tópica, absurda, inconexa, clasista, y aburrida novela me ha hecho recordar mis primeras lecturas.

Sigo sin tener criterio para saber qué me gusta. Pero siempre he tenido claro qué es lo que NO me gusta.

Algo es algo.

:)

En fin, de absurdo a absurdo y tiro porque me toca (qué pedantemente borde engreída y atontada estoy hoy, no?), un video que le encanta a Aina...