Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jomateixa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jomateixa. Mostrar tots els missatges

dissabte, 13 de novembre del 2021

Últimes estacions - Acte Tercer

 Dorm, bàsicament dorm. Porta un parxe de morfina fa dues setmanes, i anem oferint-li 'xutes' d'opiacis via oral quan la veiem nerviosa, cansada, si li costa respirar, si té dolor, si...

Viure així no és viure però estar amb nosaltres, amb ell, la manté viva. En una vida que passa per dependre 24 hores de nosaltres. Una vida que la té al llit, sense tenir clar quina hora és o quin dia. Ens reconeix perfectament, seguim rient de tonteries i parlant amb claredat de tot.

Aquests set mesos agònics i terribles hem viscut moltes situacions, moltes situacions que mai hagués pensat viure, i que no ens calia viure. Ràbia, por, impotència, dolor, estrès, cansament, cansament, cansament...

Arribo a casa a les nits i només vull estar amb mi. No sentir paraules. No haver de pensar més. Aturar la ment. Aturar el dolor i els molts altres problemes que no deixen d'existir encara que la mare s'estigui morint. 

La vida continua, la puta vida de merda aquesta, continua. 

I sí, podem estar orgullosos, som una gran família. Una família que està desgastada, que ens anem arrossegant per terra però que l'endemà tornem a estar en peus, i amb un somriure als llavis.

Però sí, a estones, algunes estones, desitjo que tot acabi ja. Siusplau, prou. 



dilluns, 16 de desembre del 2019

I una nova lesió!

Bon dia, bon dia

estic entre enfadada, molt enfadada, rabiosa, molt rabiosa, plena de tristesa, girada, rallada, amb ganes de plorar i amb la necessitat de confiar que sempre em quedarà el balcó per llançar-m'hi.La merda és si quedo penjada de l'arbre com la targeta del bicing. Però això ja serà una altra pel·lícula.

Diumenge dia 8 de desembre, segon dia d'esquí de la temporada. Com l'any passat comprem el forfet de les neus catalanes (set pistes d'esquí al Pirineu francès), lloguem esquis i comencem la temporada. Segon dia, última baixada, última puta baixada, després de vermelles, blaves, fantàstiques, última puta baixada en una verda amb neu aixecada i humida, els esquís se'm frenen, els genolls tiren endavant, crack, les fixacions no salten, el genoll, els genolls, crido, crido.

Ostia puta quin mal. Joder, no, no em va bé, no em va bé aquest dolor, no em va bé el que significa aquest dolor, no em va bé estar al mig d'una baixada d'una pista francesa, sola, amb el miguel ves a saber on i jo cridant. NO és la imatge que en aquests moments necessito de mi.

Però és el que hi ha. Punt. Dolor, crits, immobilitat. S'aturen dos nens, em parlen en francès, no sóc capaç de dir res, d'escoltar, només de cridar. Em treuen els esquís, s'atura una parella d'amics, un amb la dona. Catalans, em parlen, no sé què dir, només em fa mal, només tinc molt de dolor i visc, en un moment, una història ja viscuda fa uns anys, i, novament, em sento culpable, molt culpable d'anar amb esquís, de voler esquiar, de saber el risc i tot i així corre'l de manera tan absurda.

Un trineu, Sebastián?, em recull, una ambulància em porta a Les Angles. Estic en shock. Radiografia, no són óssos. Vale, té pinta de lligament anterior creuat anterior. Quan la doctora li diu al miguel a ell li canvia la cara. Està enfadat, enfadat amb mi perquè he caigut, enfadat amb ell perquè no ho ha vist ni se n'ha adonat, enfadat amb el món, jo què sé. I jo només vull plorar.

M'envien a la SS d'aquí de casa, res d'urgències, metge de capçalera. Comença el malson de no rebre cap resposta, cap suport. Em diuen: Ves-hi d'urgències, les amigues. La SS però diu: pas a pas, metge de capçalera. L'aina porta els papers al cap, li diuen sí sí però no, res, res.

Diumenge, dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres... al llit. Voltaren, paracetamol, cama immobilitzada, gel. REs més. Esperant una trucada del metge de capçelera. NO em truca, truco, no sap que m'havia de trucar ni tenia cap nota. Genial. Ploro i em desespero. A l'afegit d'estar immobilitzada se suma el fet de no saber cap on anar, si em visitarà un trauma, si em faran una resonància, si hi haurà un fissio en algun moment.

Ploraria molt, comença el meu desesper, la meva ràbia augmenta, no sé com gestionar el que sento. Tants cursos, tallers, hores de teràpia...

Dijous vaig anar a fer-me una resonància pagant. Sembla que els diners estan per això. Encara no tinc l'informe.

Què puc treure, de moment, de tot plegat?

Quin gust poder-se dutxar sola, quin gust llevar-se i anar al lavabo sense patir, quin gust anar pel carrer sola... sé que ho podré valorar molt més quan pugui fer-ho.

Puc treure no enfadar-me amb qui no m'ha donat cap suport, puc treure valorar qui m'està ajudant molt. Puc treure saber que sóc forta. Puc treure agrair que el sol surt i que, des del llit, veig una mica de cel.

I miro sèries, he acabat la darrera d'Orange is the new black; he començat Fleabag, vaig per la segona; he tornar a posar-me les piles llegint i estic escrivint al blog.

Núria, agraeix estar viva. Sí, permet de tant en tant enfonsar-te però només uns minuts. I somriu-te a tu mateixa...




divendres, 16 d’agost del 2019

Terceres Parts - III

És curiós com ajuda a la ment el fet d'escriure, passar a un paper tot allò que ens balla pel cap. Esborrar, afegir, aclarir, negar amb el cap quan llegeixes...


Parlo de mi, en la formació gestalt ens 'matxaquen' molt i ho tinc interioritzat, crec, el fet de parlar en primera persona. Parlo de mi, però em costa fer-ho en primera persona en moments com aquest. Ho intento. Canvio.


És curiós com ajuda a la meva ment el fet d'escriure, passar a un paper tot allò que em balla pel cap. Esborrar, afegir, aclarir, negar amb el cap quan llegeixo...


I així va ser la llista  que vaig escriure amb els trets que la persona amb qui, si mai es donava el creuament d'astres, em decidís a compartir la meva vida havia de tenir: una llista amb esborranys, amb afegitons, amb aclariments, amb negacions i somriures. Una llista compartida des dels inicis amb bons amics que van fer aportacions molt interessants, molt.


Vaig trigar molts dies a incloure-hi un requisit, una necessitat, una exigència: Que no tingui parella. Ja veus!


La R. em va dir: aquesta llista teva (sense ni saber què hi havia escrit) són expectatives!


No, li vaig contestar, són mínims, són l'estima que sento a dia d'avui per mi, són exigències en algun cas i punts negociables en d'altres, però no són expectatives. Que NO tingui parella no és una expectativa: és un requisit sine qua non. No és negociable.


Penjaré la llista, sí, em ve de gust compartir-la.


Uns dies després, en un taller de cap de setmana sobre Constel·lacions familiars amb la Jutta Ten Herkel, li vaig exposar el que havia fet: crear una llista amb allò que desitjava en una persona. Bé, molt bé, ara, em va dir, fixa't en què del que demanes ets capaç de donar.


I sí, era equilibrat, força equilibrat. Sense haver-me'n adonat estava demanant el mateix que per a mi era important, demanava els meus valors, demanava allò que volia, lliurement, donar.


(exacte, no demanava ni puntualitat, ni ordre, touché!)


Recordo comentar-la amb l'A, qui, en poc temps, va fer-ne una per pocs mesos després, gràcies a la llista?, anar a viure amb l'home de la seva vida, si més no, de la seva vida actual; amb la M. a qui va ajudar, llegir la llista, a fer-ne ella una i adonar-se que estava amb una persona que no complia cap dels seus requisits i valors i, finalment, donar el pas de trencar; amb el M. qui, com sempre, s'avançava al que jo anava a dir.

dimecres, 14 d’agost del 2019

Terceres Parts - II

Dissabte, 7 d'abril. I sí, molta por. Havia pres la decisió, l'havia consensuada amb mi mateixa, fins i tot havia fet una 'performance' improvisada amb una interlocutora desconeguda del seu paper, l'Ana, meravellosa Ana.


Anem a passar el dia fora, farem un nou tram del Camí de la costa, la part del Camí per sota de Blanes i per sobre de Barcelona que va assegurar-me que mai faria amb mi. I va fer el tram, sí: de Mataró a Sant Andreu de la Barca. Aquell tram tindrà per sempre més una mirada diferent, per a mi.


No passa res, tot està bé, vols, és el moment, Núria, tranquil·la. L'estimes, no vols cap mal.


Dinem a Mataró, no recordo el lloc. Era un mexicà, potser, sé com tenir una conversa delicada, he estudiat aquest moment, fins al darrer detall fa ja setmanes, com dir a una de les persones que més m'estimo i m'estimaré que no 'sento' que vulgui continuar la vida al seu costat. O no de la mateixa manera. Pot semblar absurd, se me'n fot, però ho havia buscat mil vegades per internet: Com parlar amb la teva parella sense fer-li mal, o tant de mal. Com trobar el moment adequat per una conversa difícil. Com dir adéu amb amor.


Com òsties, joder, posar fi, novament, a tants anys, cony?


Calma, calma, respira. Respiro.


Després de dinar i parlar de temes domèstics, d'intendència, temes del dia a dia pràctics, comencem a caminar: Un tram més, un tram menys.


Començo: No voldria que aquesta conversa et semblés una 'encerrona'.


Anem malament... ja m'ho està semblant. I somriu.


Somriu amb un gest trist, conegut, del qui sap i no vol saber, del qui espera que passi la tempesta, del qui malgrat tot estima i acceptarà...


El primer tram del camí és al costat de la via. Al costat sí o sí de la via, amb el tren a tocar quan hi passa.


(Of tòpic: uns mesos abans el gendre d'uns veïns es va suïcidar llançant-se per la finestra, en presència de la seva parella, quan aquesta li va demanar la separació. No em passarà, em vaig dir, vivim a un sisè, no em passarà, no li diré a casa. Llàstima, no es pot preveure tot, novament, no sabia que el camí passava arran de via, arran de tren, arran d'una mort fàcil, més fàcil.)


No parlem, no em parla. Li he pogut dir unes poques frases, les seves respostes eren les esperades (pel manual de la conversa d'una parella que parla sobre el final de la relació i que vaig trobar per internet amen). No hi ha crits. Plors, sí. Crits, no.


Arribem, un davant de l'altra, a Sant Andreu, al bar de l'estació on agafarem el tren que novament ens portarà a l'origen (una al·legoria), al cotxe.


Busca motius, busca solucions, busquem... i trobem. Els diners no ens permeten marxar de casa a cap dels dos. Continuarem vivint junts, ell a una habitació, jo a la mateixa. Es trasllada ell.


Arribem, en silenci, en cotxe a casa. La casa compartida.


L'ajudo a preparar la que serà la seva nova habitació.


L'A. hi és: Volem parlar amb tu.


M'imagino de què, contesta, m'ho imaginava tant que li he explicat a la Jana per anar-la preparant.


Ploro, ploro molt. Estic molt trista. Ell em diu, fent broma, broma d'una situació molt dolorosa i coneguda: No me quites el protagonismo, debería llorar yo.


L'endemà li expliquem a la J. S'ho pren bé. De moment. Però tot va per dins.


I així passen els dies, les setmanes, els mesos.


Agafem un bungalou a la Cerdanya, hi anem cada cap de setmana. Amb l'excusa de la muntanya, l'excusa d'esquiar, l'excusa de desconnectar, l'excusa no dita d'estar junts.


I aviat fa l'any. Com passa el temps...


Aleshores, un dia, em dic:


Ara, un cop passat l'any de dol, em veig capaç de voler potser intentar conèixer algú. Quina mandra. Quina mandra.


Endarrereixo el moment tant com puc. L'E. de la feina em diu que faci una relació (llista) amb els valors que demano a la persona que vull conèixer i...







dissabte, 8 de juny del 2019

Terceres Parts - I

No sé per on començar. No sé ni tan sols si començar pot ajudar a res. M'ajuda a res.

És un secret. Un secret ben guardat a qui hem volgut guardar-lo. Un secret compartit, necessàriamente compartit en el meu cas, silenciada i absolutament no compartit en el seu cas.

Ningú, ell - Amics importants, jo.

Aquest és el resultat del joc que no ha estat un joc en cap moment. No joc. No diversió. Molta por. Molta seguretat. Molt d'amor.

Tot va començar. No ho recordo. Sí, sí ho recordo. Un dia, érem al sofà com ara, un dissabte a la nit, em vaig adonar que no volia envellir amb ell, no suportava la idea d'un dia, un altre dia, un altre dia, un altre dia amb ell. Un sempre amb ell.

I vaig maquinar un pla dolç.

Poc a poc. No hi ha pressa. Hi ha determinació, pressa no.

Quina és la manera més suau? Menys agressiva? Quin és el camí? I vaig pensar en les microseparacions. No sabia que tenien nom. No sabia res.


Núria dice:
Hace varios meses que he tomado una decisión respecto de mi pareja con la que llevo 28 años.
Ha sido muy doloroso dejar de engañarme, de ocultarme la realidad a mí misma, de aceptar que ya está todo el camino hecho. Mucho. Sigo elaborando el duelo a su lado y sin haberme atrevido a hablar aún con él. Me mata hacerle daño y retraso y retraso el momento. Cierro los ojos y me digo: No pasa nada, oculta lo que has visto. Ocúltatelo, y sigue con él, sigue la vida con la que llevas más de la mitad de tu vida, Núria…
Pero entonces quien sufre es mi cuerpo por no ser coherente, por pretender tapar lo reconocido.
¿Qué hago? ¿Cómo hablo con él? ¿Cómo hago el menor daño posible tras haber ‘despertado a mi realidad’que, por desgracia, no es la suya?
Gracias, V., gracias.


V.dice:


Muchas gracias por compartir. Creo que te estás haciendo mucho daño a ti misma con ese machaque. No tienes culpa de nada, las personas cambiamos y nuestros sentimientos también, y muchas veces el mayor daño que le podemos hacer a alguien es con el silencio y la falta de sinceridad. Piensa en lo que te gustaría a ti si fueras él.
¿Cómo decírselo? Con amor, con respeto, con cariño y con lo que tú creas que puede ayudaros a ambos en ese momento. Por supuesto, tú eliges hasta donde es necesario contar y a partir de dónde es un dolor gratuito.
Un fuerte y cariñoso abrazo,
V.



Ara sí sé. O crec saber. I m'il·lusiona saber. Sí.

Poc a poc.

No se'm fa l'hora mai d'arribar a casa.

Tinc tants plans.

El llit és gran i em costa dormir.

Canvio de llit.

Els horaris són uns altres.

Si arriba, marxo; Si marxa, arribo.

Silencis, silencis, silencis.

Arriba el 7 d'abril.

Un escrit al blog, i por, molta por.



diumenge, 25 de març del 2018

La mania de no deixar res a mitges


No sé si té nom o és una síndrome, o potser és una tara de la personalitat, o només és una autoestima baixa: Que ningú pateixi, que ningú s'ofengui, no fer mal a ningú, que tot resti en ordre, en l'ordre diví que diu l'Elena, que cada cosa tingui el seu lloc i cada lloc una cosa ben col·locadeta.

I mentrestant només hi ha una persona que surt, digue-m'ho així, tocada. Tocada, perjudicada, dolguda, trista, sense ànims, desfeta, callada, enrabiada amb ella mateixa.

Us explicaria el per què de tot plegat però encara no toca. De moment vaig fent i qui dia passa any empeny.

Estic malmenjant i malbevent com si així el problema es resolgués. No trencar amb res, no dir no, no deixar un llibre a mitges, ni una relació, ni llençar el passat... arrossegant-lo, arrossegant-lo com una motxil·la plena d'andròmines inútils, com l'abric amb pedres de la Virgínia que, necessàriament, et porten a la mort segura.

Poc a poc, però estic cansada, molt cansada.

No és la depressió. No tinc un episodi depressiu.

Tot arriba, i un dia, sabré deixar un llibre a mitges sense sentir-me'n culpable, sabré marxar dels llocs, sabré dir no a un company a la feina, sabré respectar el que necessito i, sabré, n'estic convençuda, trencar una relació, dues, tres, que no m'ajuden a créixer. Malgrat el vertígen, la culpa, el neguit, la desesperança.

Potser sí que tot està per fer, i tot és possible (malgrat el procés, n'estic convençuda que Catalunya serà una República algun dia, el dia, que com jo, assumeixi que pot, que s'ho mereix, que hi ha camí i que si no n'hi ha només cal caminar per anar-lo fent).


dimarts, 23 de gener del 2018

Una Puta Melda!

Una puta melda és un video que s'ha fet famós arran de l'APM. Puta melda és el que diu un nen quan se li pregunta què li sembla el mural... una puta meeeeeeeeeeeeeeeelda, què?, una puta melda!

Això penso jo del dia d'avui. I del dia d'ahir! Una puta melda!

I tanmateix, quines coses, tinc salut. I les guapes tenen salut. I ell té salut. I mons pares tenen salut. I les meves germanes tenen salut. I la família de la meva germana gran té salut.

Però sento que aquests dies han estat una puta melda.

I sabeu què? Que no tinc ganes d'explicar-vos el motiu. Si més no, no avui.

Au, mireu el video!


dissabte, 3 de juny del 2017

Com menys, menys...

És així, i, vaja, em sap greu, que no dic que no,  però és així, si més no ho visc així.

Com menys em cuido físicament, menys em ve de gust cuidar-me físicament. I malmenjo, malbec, descontrolo horaris d'àpats.

Com menys vaig al gimnàs, més mandra em fa anar-hi, reprendre l'hàbit que, sovint, tan feliç em fa. Com menys hi vaig, doncs, menys ganes tinc d'anar-hi, de tornar-hi.

Com menys vaig al cinema, tot i que sóc sòcia a dia d'avui dels Girona, menys hi vaig perquè més mandra em fa agafar la moto, el metro, o caminar fins allà, mirar la peli, pensar a tornar cap a casa.

Com menys sexe, menys ganes de sexe. Més mandra posar-m'hi tot i que el cos (i ell, és clar) m'ho demanen, més mandra pensar-hi, més excuses...

Com menys estudio per les opos que sé del cert que no tinc ganes d'estudiar, menys estudio. Fins i tot m'he esborrat de les classes i he tancat els llibres que mai no vaig acabar de tornar a obrir.

Com menys escric al blog, menys hi escric. Més excuses invento per no obrir la pàgina de blogger, posar-hi el meu correu, anar-hi a Entrada i començar a omplir de lletres (emocions, olors, sabors) el full blanc que em permet ser jo.

Com menys em relaciono amb les persones humanes (o no humanes, sovint animals per instint), menys ganes tinc de relacionar-m'hi. Més me n'allunyo.

Però quines coses! De cop, mor en Carles Capdevila i el meu cap fa un clic (he de dir que el meu cap n'ha fet milers, de clics, al llarg dels gairebé 48 anys de vida), rellegeixo escrits seus retrobant idees que em van fer sentir-me viva, bussejo en el seu pensament sempre coherent i amb molt sentit de l'humor (necessari per suportar aquesta vida, no sé jo si també l'altra, la vida on ell ara navega), faig que sí amb el cap en moments com quan ens diu que ' ens cal més mala llet i més esperança', i finalment, amb un somriure novament als ulls i als llavis, em dic i li dic:

D'acord, tornaré a esforçar-me per aconseguir allò que desitjo; tornaré a confiar en les persones que m'envolten, les que amb els seus actes em demostren que m'estimen (no amb les paraules, Carles, vas fer bé de recordar-m'ho); tornaré a parlar del que sé parlar: de mi, de la vida diària, dels neguits i pors, de tot i de res, dels fills i dels pares, dels amics i dels companys.

Gràcies Carles per la teva lluita, per la teva manera de viure la vida des de la més absoluta senzillesa però amb  tanta energia, confiança i esperança, pel teu sentit de l'humor i de l'amor, per haver nascut, per haver viscut, per haver mort estimant i deixant-te estimar.





diumenge, 9 d’abril del 2017

Alain Vigneau, el Clown esencial y yo muerta de miedos y monstruos

Me acerco y me alejo de la gestalt como me acerco y me alejo de la meditación, del foro en el que suelo escribir, del cine, de los amigos, de la lectura, de este mi blog y de mi misma.

Me acerco y me alejo, cual Guadiana. Bueno, el Guadiana, decían -nunca me ha dado por comprobarlo- aparecía y desaparecía. Así que soy medio maga, medio río Guadiana, y como siempre: nada por entero.

Hace unos meses supe de una charla sobre el suicidio (y lo que de él cuelga) en una asociación de la que recibo información, asistí y allí conocí a Anna. Semanas después volvimos a coincidir en una jornada muy especial en Hostalric, En esa charla oí hablar por primera vez de Alain Vigneau. No sería la última vez, no.

Contaron sobre su mezcla de clown y gestalt, de alegría y tristeza, de realidad e imaginación, y me atreví a buscar sobre él: este fin de semana, a través de La casa ámbar, he podido asisitir al taller sobre Clown esencial de Alain Vigneau en un espacio magnífico, con unos compañeros adecuadísimos y un maestro de ceremonias pa flipar. Y seguir flipando. Y maravillarse del género humano si es él quien lo representa, de su inteligencia, su saber ser 'oportunamente incisivo', y sobre todo su sentido del humor que nos ha permitido saltar de las lágrimas, de la tristeza más absoluta, a la risa, a la carcajada sinsentido (o con él). Del pozo más profundo a la frivolidad de reír con un boxeador llamando a su madre en inglés.

Catarsis. Catarsis. Catarsis.

Cómo estás, Núria? 

Mal. Mal. 

Cómo estás, Núria? 

Bien. Tranquila, bien. 

Sí, haces mejor cara que el viernes.

Y sí, feliz de haber asistido y compartido; de haber reencontrado a una persona lejana, muy lejana; de haber conocido a una NuriaLuz joven que espero sepa encontrar el camino mucho antes que yo (he conseguido, en realidad, encontrar mi camino?); de haber visto a la Núria niña que no supo ser feliz; de haber participado en una impro sin saber qué hacer pero aún así no haber huído y vencer mis miedos; de conocer al monstruo y al héroe del mismo nombre: SinSer.

De seguir viva. Feliz de seguir viva y con ganas de más. Más clown? más SAT? más Hoffman? más Constelaciones?

No lo sé, pero sí de más Núria. Sin avergonzarme de mí a cada paso, sabiendo que no soy más, no soy menos, no soy diferente.

Gracias. Gracias, Personita.





dimarts, 23 d’agost del 2016

Y otro año más

Así, como título y en frío. Sin exclamaciones, ni preguntas, ni por supuesto punto final.

47 y con la Puta depresión volteando mi azotea de nuevo. 

No me consuela que sea verano, tener trabajo, dos hijas maravillosas y un ex que me quiere (con y sin flores). 

No me anima estar viva, sin dolores físicos, y unos padres (a su modo) llenos de salud. 

Ni ese sol que luce espléndido (y canceroso), o el tener dinero incluso a estas alturas del mes.

Saberme aquí no me sirve. Leer, ir al cine, pasear, mojar mis pies en el mar, de nada me vale. 

Llega Ella y todo se apaga, no hay luz que me guíe, ni sonrisas que me saquen de mis miedos, de mi angustia (ahora renovada y con más fuerza). 

Me miro y busco, miro y busco, pero dejo de mirar, y de buscar. Me canso, todo me cansa. Yo me canso de mí, de oírme en mi perpetuo silencio. 

El pasado vuelve y vuelve, y no soy capaz de luchar, de plantarle cara, de decirle basta a quien ha dominado mi vida años y años. 

Y me tiraría a un vacío que me arrastra, al sinsentido en que se convierten mis días cuando ella llega, a la nada que me reclama.

Pero me digo, aún no, Núria, aún no, aguanta un poco más. Un poco más. 

Y aquí sigo. 

O-t-r-o-a-ñ-o-m-á-s.


dissabte, 23 de juliol del 2016

5 - De Roses a L'Estartit

De vegades, sovint, penso, les casualitats... existeixen. 

Feia dies que no ens vèiem, amb la M., i dijous abans de la cremà de l'Aina sopàvem juntes les tres Estupendes fins que el Miguel em va trucar que anaven en ambulància al Mar. Si de cas, això, ja ho explicaré un altre dia...

Resumint, feia dies que no coincidíem però es va oferir a acompanyar-me a Planoles a recollir el paquet petit (l'endemà la portàvem a Amposta, un no parar això de ser paremare). Pel camí, xerrant, evidentment, com a cotorres, em va dir que dimarts anava a Roses: Jo també, li vaig contestar!... així que hem acabat a Roses aquest dimarts, on nosaltres continuaríem el Camí de la Costa Catalana i on els seus fills es llançarien en paracaigudes!

Vam anar amb el seu cotxe, conduïa el Miguel. Arribem a Empúria Brava, a l'Sky Diving (es diu així? no em ve de gust buscar-ho!) i allà esperem que sigui l'hora que els tres valents saltin (fa uns anys també el Miguel i l'Aina es van atrevir a saltar...).

I d'allà a Roses en el seu cotxe, dinem (ben dinats, tot s'ha de dir, la colla que érem) i nosaltres dos comencem camí cap a Empuriabrava on hem de passar-hi la nit (a un iot al port dels Argonautes número 69, per més dates).

Caminem fins la desembocadura del riu La Muga i allà esperem que algú ens creuï en barca... això no passa i decidim pujar i passar Santa Margarida, una mica d'Aiguamolls, zones espantoses i finalment arribar (mirant d'anar per aquí, no, millor per allà, no, per aquí) a Empuriabrava. Potser en dues hores es pot fer però canviant d'itinerari un parell o tres de cops triguem gairebé tres hores i mitja. Platja de la Rubina, aturadeta, i cap a l'iot que hi falta gent. Allà soparem, després, amb la M. i la seva família.

Ummmmmmmmmm... per un caprici del Miguel amb el meu consentiment dormir en un iot. Sí. Buscàvem un lloc econòmic on passar-hi la nit i acabem trobant per Tripadvisor un iot (25 metres d'eslora, cinc habitacions, sis banys, jacuzzi). Dormo fatal, ell encantat. No passa res, un caprici és un caprici.

L'endemà després dels croissants i el cafè que la mestressa ens prepara (hi ha d'altres maneres de viure, és evident) marxem amb les motxilles (tenda i màrfegues incloses) cap a l'Escala. 

Decidim, segunt la tria que alguns dels blogaires que segueixo han fet, anar pels Aiguamolls de l'Empordà. Sortim a les 11, arribarem a les 20h tocades al càmping de l'Escala que la N. ens va recomanar. Un camí genial, evitant la zona de la platja (mar, costa, en té?) d'Empuriabrava, que ens porta des del centre d'informació fins la desembocadura del riu Fluvià. Com fa un parell dies que han dragat ens trobem amb una fondària de tres metres. La cosa es complica (vaja, o no, però duc l'ebook i el mòbil i voldria que no es mullessin). Pregunto als socorristes com creua la gent que fa el camí  de la platja (si és que algú més el fa) i em contesten que tot fent 'Llanxastop'. Així que 'allà voy'. Pregunto a un parell si ens poden creuar (són deu o quinze metros, no més) i m'ignoren totalment, així que opto per demanar-li en un anglès que feineja amb la llanxa. Ens entenem i accepta creuar-nos. Bien, ja som a l'altra banda!

Ens esperen un parell d'hores de camí de platja. 

Us recordo, i em recordo, que no estem fent el GR92, ni estem fent els camins de ronda (perquè no sempre existeixen o són practicables), fem el camí de la costa, tan arran  d'aigua com podem (i no sempre és possible, com ens trobarem en fer l'itinerari de l'Escala a l'Estartit), així que aquest tram, llarg, fins Empúries, el fem per la platja, amb els peus mullant-nos, agraïts que el sol s'amagui darrere els núvols i que sigui zona de kit surf i no de banyistes: bien!

Un camí força agradable. Passem Sant Pere Pescador, Sant Martí d'Empúries, Empúries (miro les ruïnes pel camí, no hi entrarem, no, al museu) i finalment l'Escala! Ens espera el càmping, muntar la tenda, una cervesa, una trobada sorpresa als lavabos (Hola Mercè L!) i un sopar... mmmmmmmmmm genial, al Grop. Més que recomanable! Sardanes (tot un món això de les sardanes i els catalanets que de solidaris en tenen ben poc de vegades!) i cap a dormir.

Demà més. 

La nit és espantosa. No sé si menys o més que al iot (allà els sorolls van ser diversos, aquí bàsicament n'era un: el paio roncador de la tenda del costat). Cansada i de mal humor l'endemà decidim deixar la tenda plantada i fer camí sense motxilles cap a l'Estartit. 

El camí no m'agrada. Un bon tros arran de penya-segats, sí; arran de mar; però un bon tros de GR92 amb un sol terrible i una mala llet genial que tots dos arrosseguem amb motiu o sense. 

Cala Montgó.

Em nego a desviar-nos per arribar a Cala Pedrosa i Cala Ferriol, fa massa calor. No trobem ningú pel camí. Fa calor. M'enfado amb mi mateixa... i arribem a l'Estartit. 

Quatre hores i mitja. 

Queda pendent tornar per fer aquestes dues cales, però serà amb kaiak, em nego a tornar a refer aquesta part de GR92!

Dinem bocates, migdiada a la platja gran (que segur té nom) i tornada en autobús fins a l'Escala (passant per Torroella). 

Dutxa, sopar al 1869, avui sense sardanes, i dormim una mica millor que ahir (tot i que els veïns en són uns altres i aquests no ronquen... criden! en fi!).

L'endemà visitem el Cementiri mariner (em quedo amb l'epitafi del fotògraf Esquirol que ens acompanya en entrar: 'Tú que ahora me pisas, párate a considerar, que al final vendrás a parar, lo mismo que yo, en cenizas'.), ens mullem en una tempesta d'estiu necessària i agafem el bus cap a Barna. 

Bien. Tot a lloc! Bien. 




dimarts, 21 de juny del 2016

Casualitats o no: Felices los felices - Yasmina Reza

Fa molts anys, molts, intercanviava articles.

M'explico, buf, a veure si ho recordo, parlo de fa moooooooolts anys, no uns quants, no: molts. A veure: els anys 80, jo aleshores tenia una amiga (encara sommio en ella de tant en tant perquè mai vaig entendre perquè va dir adéu sense dir-ho, però això ja formaria part d'un altre escrit), la Maria R., que em guardava (fals, ho feia el seu pare, per qui jo tenia un carinyo, em consta que mutu, especial) els articles del Quim Monzó de La Vanguardia.

Vale. Ell, el pare, els retallava i li donava a ella, la filla i aleshores amiga meva. Després ella me'ls donava a mi, jo els llegia i tot seguit els ensobrava i els enviava a una amiga meva bilbaína que vivia, i viu, a Pamplona.

A canvi, ella, la Miren, m'enviava els articles que el Pérez Reverte escrivia no sé pas a quin dominical que ella llegia. Era genial, un intercanvi fantàstic: quid pro quo.

Recordo que un dia, mentre fèiem un cafè li vaig dir: Un dia no nos enviaremos los artículos por correo porque los podremos conseguir de otra manera...

I així va ser. Vaja, o no del tot: jo continuo llegint en Quim Monzó sempre que tinc ocasió, però he renunciat per sempre més al Pérez Reverte articulista (com a novel·lista hi vaig renunciar després de llegir-ne una, mànies, suposo... o no!).

El cas és que a dia d'avui tinc una companya de feina que, vés per on, em dóna els dominicals un cop els ha llegit (El País, La Vanguardia, El Periódico) i jo els llegeixo quan els llegeixo. Al meu ritme. Tant impacient com sóc per segons què i mira tu poden passar fins a tres anys abans no llegeixo un dominical.

Fa un parell de dies vaig agafar-ne un, un de qualsevol, i mentre era a la cinta del gimnàs (no corro jo, camino amb molta pendent, però no corro) el llegia. Era de mitjans del 2013. No passa res. Jo, tranquil·la. Hi ha notícies que sempre estan de actualitat.

Doncs això, el cas és que de cop vaig veure una entrevista a la Yasmina Reza. Tot just havia publicat una novel·la: Felices los felices, i la comentava.

Ahhhhhhhhhhh... casualitat? Era la darrere novel·la que jo havia llegit!!! I mira, no havia llegit ni una crítica (no les busco fora del foro)... causalitat?

Gràcies. A qui correspongui!

(per cert, estooooo, per tornar tard aquest llibre a la biblio, i a causa d'alguns retards anteriors més, és clar, m'han bloquejat durant quinze dies...)

dimecres, 30 de desembre del 2015

S'acaba l'any...

Buf!

Com em costa fer balanç: guanys/pèrdues - guanys/pèrdues... treballar a Hisenda (aquesta Hisenda inútil i mal gestionada que tenim) no m'ha fet estimar la comptabilitat. Tampoc m'ha fet estimar el meu país. Ni aquest, ni el del costat, tot sigui dit (això sí, cada dia més enamorada de França).

Acaba l'any, sí. I veig que he complert alguns dels 'eterns propòsits' amb què també vaig iniciar el 2015:

- Llegir un llibre per setmana (misèria si em comparo amb segons qui, però un bon nombre si no em comparo -i tenint en compte el meu temps i la meva diversitat d'interessos, tanta òstia de criticar-me jomimé!-);

- Mirar més cinema (he estat 4 mesos de baixa inactiva i això s'ha de notar, però també he estat sòcia del Maldà i l'he aprofitat);

- Enganxar-me a noves sèries (noves per a mi, Six Feet Under és gairebé del segle passat);

- Continuar el Camí de la Costa Catalana iniciat fa dos anys (un autèntic plaer!);

- Tenir més sexe (ejem, ejem);

- Anar al gimnàs novament (i deixar d'anar-hi, merda, altre cop com a propòsit aquest any que iniciarem ja);

- Acabar el màster (i el projecte);

- Decidir que no faré oposicions més mentre estigui viva (si moro ja m'ho pensaré);

- Començar dieta novament (i novament deixar-la);

- Aconseguir l'alta de la meva loquera (gràcies, gràcies);

- Fer neteja relacional (i no sentir-me culpable, sinó responsable de la necessitat de fer-ho);

- Deixar el voluntariat a Collserola (ser guia... no, perdó, ser escombra de Carenes m'ha fet conèixer Collserola i això és un gran què!);

Però per sobre de tot:  Estimar i mantenir unida la meva família de 4 per damunt de qualsevol altra opció vital. A dia d'avui.

En fi, s'acaba l'any, i en comença, aviat, un altre, però això, si de cas, mereixerà un altre escrit.

Petonassos!!



divendres, 4 de desembre del 2015

Mentides

Fèiem una cervesa quan li ha sonat el mòbil. L'ha deixat sonar, sense agafar-lo però sense tallar la trucada. L'he mirat, he suposat qui era. Ha tornat a sonar, aleshores s'ha aixecat i ha contestat. De seguida ha tornat a la taula.

- Què li has dit?

- (...)

- Vaja, menteixes amb facilitat. M'has mentit també a mi en alguna ocasió al llarg d'aquests anys?

- Sí, alguna vegada. I tu?

He dubtat. Sé que li he mentit, no recordo exactament en quina ocasió o per quin motiu, no sé si va ser  per amagar una dada concreta,  o bé una emoció que volia negar, o per preparar una defensa, però sí recordo la sensació d'haver-ho fet.

- Sí, també.

(Curiosament, després d'aquestes paraules hem tingut una conversa -novament- meravellosa)

Mentides piadoses. Mon pare sempre ens parlava de mentides piadoses. Crec que ell entenia com a mentides piadoses dir allò que menys problemes li podia suposar a ell mateix, no tant allò que menys mal podia fer a l'altre. Algun dia li ho preguntaré i sortiré de dubtes... si no em menteix en respondre'm.

Tots mentim, poc o molt tots ho fem al llarg del dia, dels dies.

- Com va?

- Bé, bé.

I no ens va bé: el fill no troba feina, o la mare està malalta, o tinc un bony al pit, o no tinc ganes de sexe ni d'amor, o aquest mes tampoc no arribo a final de mes, o... però sí, dic: Bé, tot bé. I somric. I somrius.

Per què mentim? Un munt de respostes volten el meu cervell, però allò que més mal em fa és: Per què em menteixo? Per què m'amago informació a mi mateixa? Per què m'explico pel·lícules, ajorno decisions o intento convèncer-me que tot està bé, que no passa res, que...? He de fer-me el propòsit, sens dubte, de deixar de mentir-me. Demà començo. O l'altre.

...

I cap a la tercera temporada d'Orange is the new black...







dimarts, 24 de novembre del 2015

Las Inmortales: Sólo puede quedar una!

El título de la película es Los Inmortales. Y de ellos, sólo podía quedar uno. Lo que yo no sabía, me lo chivó Miguelito el otro día, es que cuando uno moría, su energía, su fuerza, la lucha, pasaba al otro, al que seguía vivo.

Sólo puede quedar uno.

Quedo yo.

Teníamos unas libretas-diarios donde escribíamos cómo nos sentíamos, qué deseábamos, cuánto queríamos tal o cual cosa o cómo estábamos de enamoradas de tal o de cual chico. Estábamos en primaria, y las libretasdiarios se titulaban: Cosas de Cris, Nuri y Nat y nadie más.

Nuri, excepto a mi padre y a ellas no he permitido a nadie que me llamara nunca Nuri. Nuri. Qué nombre es ése?

Nat, era Natalia. Ya os he hablado de ella. Decidió no seguir viviendo hace unos pocos años. Se suicidó tomándose todas esas pastillas que no lograron curar su depresión. Borró antes todo rastro suyo en internet. Era una crack para muchísimas cosas, y para poner fin a su vida, también lo fue. Guapa, divertida, elegante, inteligente... pero con 'mala suerte' para el amor. O buscaba su mala suerte?

El miércoles pasado, el día 18 de noviembre de 2015, murió Cris, Cristina. Estuve con ella hasta la última respiración. Si no fuera porque ocurrió de verdad diría que aquello fue surrealismo puro,  Diría que formé parte - con ella - de una película gore. Un final gore para una enfermedad mortal. Tengo en la memoria, en la retina, su última respiración. El último aliento. La apnea final.

Mari, le decía yo a su madre, dónde está el corazón? Búscalo, búscalo. Yo le busco el pulso. Dónde está el pulso? Dónde, dónde...

...

Final. Se acabó. Ahora ya sí. Se acabó.

Meses y meses de lucha. Miedos, pasos, retrocesos, avances: Tía, qué guapa estás!

Núria tengo que pedirte un favor.

En casi 40 años sólo me pidió dos favores: Uno lo cumplí el 5 de octubre. El otro, tengo toda la vida, y día a día, para cumplirlo.

Me despedí de ella como no pude hacerlo de Natalia. Estoy tranquila. Triste, pero tranquila.

Gracias a su familia por dejarme compartir con ellos ese tránsito. El último.

Y por dejarme leer  el escrito homenaje que fui capaz de hacerle en su funeral, llorando a moco tendido, pero con el respeto que una amistad de tantos años, DE TODA LA VIDA, merece.

Gracias, gracias.

...............................................................................................................................................................

El viernes, en su funeral, sonó Sabina, de fondo, sonó Serrat, de fondo.












diumenge, 1 de novembre del 2015

3 - El Port de la Selva - El Far del Cap de Creus - Cadaqués

Després de la tira de temps hem trobat un cap de setmana per poder continuar el camí de la costa catalana de MANERA LINEAL -ENDREÇADA- CONTÍNUA - DE DALT ABAIX (jo que sóc zero organitzada en la meva vida i ara resulta que no vull fer el Camí de la Costa d'una altra manera que no sigui així).

Així que aquest finde ho hem fet, hem continuat. On ens vam quedar? Jo us ho dic: A El Port de la Selva. Continuar des d'allà implicava un muntatge una mica diferent, organització, control, en fi, temps i també diners, i ganes, i una mica de bona forma física.

Vam decidir que les nenes no vindrien i es quedarien soles tot el cap de setmana, per primera vegada. Això ja em provocava nervis, d'entrada. Curiosament, tot i que l'Aina volia venir i li vam dir clarament que no podia ser, en canvi, la Jana va agrair que no la deixéssim venir, estalviant-se d'aquesta manera fer muntanya. La vida es asín i elles, també són asín!

Dissabte 31, sona el despertador a les 6 del matí. Dutxa, preparem dinar (arròs integral amb tonyina per a mi), barretes energètiques, beguda Aquarius, roba de recanvi en una altra motxilla, necesser, blablabla. Ell una motxilla verda, jo una de marró (quin munt de nimietats estic escrivint, oi?).

Arribem a El Port de la Selva en cotxe, 8:30h. El deixem allà fins la tornada, l'endemà. Fem un cafè al Nàutic i... comencem a les 9 h en punt. Camí asfaltat, camí de terra, GR11... sol, poca gent, algun cotxe, i un grup de gent gran que ens veu perduts (xerrant ens vam equivocar de camí) i comenta en veu alta (i els sentim): Hi ha gent que no sap anar al bosc. Al bosc, diuen, vale. Pues oiga, vale, no en sabem. Fa més de 30 anys que fem muntanya i no en sabem de fer muntanya senyorrrrrr, pos vale.

Seguirem el GR11 fins al Far (inici o final, segons es vulgui mirar del GR11), passant per Sant Baldiri, però en arribar al camí de Cala Taballera (o Tavallera) ens desviem per baixar-hi. Abans sembla ser que el gr hi passava també, ara ja no. Per què? Ahhhhhhhhh. Qui ho sap?

No ens banyem però sí ens refresquem, i pugen novament per retrobar el GR que ens durà al Far. Sol, sol, caçadors i trets, masos deshabitats, masies habitades, camp treballat, marques de senglars, pujades i baixades (el meu peroné respon bé, la tíbia del Miguel rondina una miqueta). Per fi el Far. Síiiiiiiiiiii. Jo un aigua amb gas, ell una cervesa. Total 4h 41' (aturades i camins errats inclosos)...

Iniciem la baixada, i de camí dinem, no tenim GR però tenim un camí preciós (tot i que més transitat, quina ràbia): El camí vell a Cadaqués. El seguim fins a la bifurcació que ens porta a la pista. Allà baixem cap a les cales, enlloc d'anar per la pista, començant per Cala Guillola. Unes cases que hi ha allà per flipar: mansions, búnquers ben cercats per un mur. De qui es protegeixen? Marquen la seva propietat o ens marquen que són diferents? Buf. D'allà fins a la platja de Port Lligat hi arribem fent pista i creuant la carretera de tant en tant. Port Lligat, Sant Baldiri (no tenen més noms de Sants?), amb un Cementiri -tancat- a tocar.

Són les 5, caminem des de les 9 del matí... joer, ha pagat la pena, molt, però tenim unes ganes d'arribar a l'hotel!!!! (dormim a L'hostalet de Cadaqués)

Dutxa, intent de migdiada i... cap al Compartir (recomanat per un company de feina primer i per un munt de gent després, i jo sense ni saber de la seva existència).

Sopem de puta mare, francament, però estem cansats cansats. Ains, em costa dormir, i a més celebren el Halloween i llencen ous, els carrers n'acaben plens... quina moda més absurda!

Matino, cafè amb llet, diari, i mal humor de pensar que si agafem el Sarfa trigarem 1h i 40' en arribar a El Port! No podré suportar-ho. Intento de convèncer el Miguel per anar a peu. Síiiiii.

Sortim de Cadaqués després d'un súper esmorzar al Casal: són les 11:40h, ens hem d'afanyar perquè el camí, GR92 ara, marca 4 hores (passant pels Bufadors però no per Sant Baldiri). Buf, el Miguel s'ho pren al peu de la lletra, arribem a El Port 2 hores i 35 minuts després!! Unes vistes magnífiques, espectaculars, molt recomanables de Cap de Creus.

Dinem arròs negre a Ca la Paquita. Li tinc carinyo al lloc perquè fa pocs anys vaig dinar allà amb la Jana, les dues soletes!

Passeig, cotxe i cap a Barna.

Tot ha anat bé, tot perfecte!

Propera ruta: Cadaqués - Roses, quan? (quan tinguem un dia sencer, ganes, i un bon restaurant per dinar a Roses. Em recomanes algun)

...

Miraculosament, escric aquest text el mateix dia. Amb les dues guapes xerrant al costat, explicant-me el seu cap de setmana i el que ara mateix estan estudiant.

La vida pot ser molt maca, molt.












dissabte, 10 d’octubre del 2015

Quiero beber hasta perder el control...

He viscut l'alcoholisme de prop,  de ben a prop. Però ara, anys i anys després... l'entenc.

L'entenc com entenc moltes altres situacions, moltes altres emocions, i molts altres sentiments, relacions, unions.

Però no, no em feu entendre la mort. No em feu acceptar que tot té un inici i un putu final. No em feu conformar-me. No m'ajudeu a trobar un consol que no vull. A dir que és la vida, que viure implica morir, que...

M'hi nego. M'hi nego.

Avui la he vista, als seus ulls. La mirava i veia com s'hi acostava, la molt traïdora. Em mirava de front, i em retava. Aleshores jo tornava a fer-la riure, com fos, com fos: marxa, marxa ben lluny.

El final s'hi acosta. Ell ho sap, jo ho sé, merda, merda, ella ho sap. I no és just, no, gens just. És mai justa la mort quan no toca?

Calma, calma. Mentre, sí, avui, ara, beuré fins perdre el control. Sóc a casa, les guapes estan al meu costat, les gates també. Tot és a lloc. Tot és a lloc.



divendres, 19 de juny del 2015

Zapatos


Me cuesta comprar zapatos. Y ropa. En general me cuesta comprar cosas para mí. No, para mi físico. Si es para mi intelecto, ocio, estómago no tengo problemas. Si es para mi físico, nunca tengo tiempo, o no acaba de ser el momento, o 'quan m'aprimi', o...

Desde la operación no sé qué zapatos llevar. Rectifico, desde que puedo apoyar el pie no sé qué zapatos llevar. Necesito sentirme segura, y mientras ha hecho 'frío', perdón, no tanto calor, he llevado botas. De acuerdo. O botines. Incluso bambas. Pero ahora, con estos calores asquerosamente húmedos no podía seguir así calzada, así que me decidí, sorteando mi pereza, a comprarme unos zapatos.

Me gustaron los de Laura y como no tengo criterio, en esto, me dije: Dónde los has comprado? En B. Vale, pues allí que voy. Te importa que te copie? No, no, choni, claro que no.

Okeys, eso hice, me fui a B. y busqué esos zapatos, pero pero en el interín vi otros. Ummmm, taconazo (ancho, pero taconazo) con plataforma, cogidos por detras, también por delante, genial. Míos.

Este mismo martes, bajaba a desayunar (cogida a la barandilla, con el miedo por montera) y zas saltó la cinta del pie izquierdo. A freír churros. Iba a tomar café con C. y le comenté: Qué hago? Mira qué me ha pasado, no tienen ni diez días. Pues justamente en Comtal hay una B., pasamos y lo dices.

Dicho y hecho: Te los cambiamos, por otros. No, no, por los mismos. NO, por otros. Joé, bueno vale. Normas de la casa.

Me cojo otros. No me gustan tantos y pago ocho euros y pico más. Vale. Salgo de la zapatería, voy al curro y veo que el dedito del pie izquierdo pugna por salir de la sandalia. Noooooooooooooo. No quiero ser una concejala cualquiera, odio la política.

Buf.

Esta mañana he cogido un esparadrapo y me he atado los dedos de los pies. Cuatro del tirón. Ahora no te saldrás del sitio, bellaco! Pero aún así, feo.

He comido con Laia, buf, ni sé la de años que hace que nos conocemos y aún nos sabemos reír juntas de nosotras mismas. Mejor así. Tras la comida, el cafetito en otro local y, qué cosas, de camino al café, zas, la cinta del zapato derecho que se salta. No me lo puedo DE creer. Ahhhhhhhhhhhh. Riéndonos me dice que por el Mercat de Sant Antoni hay otro B. Pues allí que vamos.

Llegamos, lo cuento, no hay número, no, no hay número, no, tampoco, no. Al final elijo unas, más caras, 11 euros más caras. Pago. Me las llevo puestas.

En la vida no todo es tan fácil. A veces, en este nuestro camino, dan ganas de bajarse, de no seguir, de decir, vale, pillo el mensaje pero hasta aquí, yo me planto. Pero entonces, no sé, sales del metro, te espera tu peque, te encuentras dos conocidas a las que hace montón que no ves, tienes monedas y tiempo para tomarte algo con ellas y lo haces, vas a casa y te dices: Bueno, es dificil, pero por lo pronto, vida, yo te gano la partida.

...

Cristina, y tú, niña, también le estás ganando la partida. Un beso mu mu grande!





dijous, 18 de juny del 2015

Migdiada

Són quarts de cinc, no tinc res a fer fins a quarts de set, puc, puc fer-ho, puc fer-ho i vull fer-ho: oooooooooooooom, la migdiada és el millor invent d'entre tots els invents que no són invents. L'adoro.

Quan era petita, o quan era jove, quan anava a Marcilla a casa dels meus avis (la Mama Pilar i el Txatxo Luís) ells feien la migdiada mentres jo tenia molta calor. Fora cremava el sol i m'avorria. M'avorria espantosament i odiava aquestes hores que no passaven, que no avançaven en el rellotge, que aturaven una tarda més de la meva vida.

Però un dia, fa mooooolts i molts anys vaig començar a assaborir la sobretaula -post taula- de les tardes. Tardes amb un àpat pesant però boníssim i amb alcohol acompanyant; migdiades sense calma i amb bona companyia al llit, amb suors, petons i carícies, i una mort dolça entremig.

Amb el pas dels anys i el creixement de la família fins la família de 4 d'avui, també això va canviar: la migdiada la faig jo soleta, tu estàs amb elles, o jugant, o mirant la tele, o sofejant... Ummmmmmmmm. Continua essent un dels millors plaers (cimejant la llista de plaers juntament amb un bon menjar, un bon beure, i...). No el canvio per res. O per gairebé res.

...

Lenita, segurament no em llegiràs, però potser una de les cuarentones t'ho diu: Tot passarà. Tot. Fins i tot el desamor que sents, i la ràbia, i la sensació d'engany, i... I sí, nosaltres hi serem.


dilluns, 8 de juny del 2015

Fractura de Peroné - y 7

Ya está. Ya tengo el alta. Ya puedo volver al trabajo, conducir, ir en bici, salir sin muletas de casa (físicas, al menos)... Y qué he decidido hacer en mi primer día de alta? Quedarme en casa. Relajarme. No estresarme. Poner lavadoras, acariciar a la Missy, coger el mando de la tele y -sin ver nada- mirar todas los canales posibles, coser, ordenar calcetines... Y estar conmigo. No despedirme de mí, que no, pero sí disfrutar de mí una vez más, de mi silencio mental (el muy cabrón cuesta horrores de conseguir), ir y venir de un lado a otro de la casa llevando y trayendo, o simplente yendo y viniendo.

Cuántas semanas? No lo sé, las cuentas tú? Me caí el 16 de febrero, estamos a 8 de mayo. Casi cuatro meses, y muchas vivencias, muchas.

Ayer cogí el coche tras todas estas semanas. Fui a comer con un amigo, uno de esos amigos que ves, una, dos veces al año, pero con el que te sientes cómoda desde el minuto cero. Hablamos, y hablamos, y hablamos. Y nos reconocimos a pesar del cambio. Qué cosas, no, ya no soy la Buf! que el conoció hace años, no tengo necesidad de demostrar a nadie si valgo o no valgo, ni de seducir, ni de poseer. No compito y no me comparo (esto último me sigue costando mucha sangre, sudor y lágrimas controlarlo). Sencillamente, estoy.

Hoy tengo un taller de Mindfulness. Hoy y mañana. Ahora que todo el mundo posible ya lo ha hecho, ahora me decido yo.

Aquí y ahora.

El sábado acabé el máster (aún pendiente del trabajo final y de unos cuantos trabajos parciales) y tuvimos una cena de... ummmmm, de despedida? No lo creo, quizás de hasta pronto. En todo caso, hemos estado muy a gusto, nos hemos sentido identificados, hemos compartido muchas emociones, muchas lágrimas, y montones de risas. Si el final es este, bienvenido final seguramente necesario.

Tuve la suerte de volver al gimnasio, el viernes. De nuevo la toalla, el agua, y yo. Todo en orden. Todo en orden.

Y sin embargo...

PS. Casi me olvidaba, a veces, las personas, nuestras almas gemelas, o no, desaparecemos, pero cuando nos reencontramos... ains, es como si una fuente de agua fresca, limpia, y necesaria te cubriera de nuevo en esta senda: Ilona, un abrazo muy muy grande.

Poco a poco, muy poco a poco.

Felicitats, Zorionak, Felicidades a Saioa, por cierto!!!