Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fractura de Peroné. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fractura de Peroné. Mostrar tots els missatges

dilluns, 8 de juny del 2015

Fractura de Peroné - y 7

Ya está. Ya tengo el alta. Ya puedo volver al trabajo, conducir, ir en bici, salir sin muletas de casa (físicas, al menos)... Y qué he decidido hacer en mi primer día de alta? Quedarme en casa. Relajarme. No estresarme. Poner lavadoras, acariciar a la Missy, coger el mando de la tele y -sin ver nada- mirar todas los canales posibles, coser, ordenar calcetines... Y estar conmigo. No despedirme de mí, que no, pero sí disfrutar de mí una vez más, de mi silencio mental (el muy cabrón cuesta horrores de conseguir), ir y venir de un lado a otro de la casa llevando y trayendo, o simplente yendo y viniendo.

Cuántas semanas? No lo sé, las cuentas tú? Me caí el 16 de febrero, estamos a 8 de mayo. Casi cuatro meses, y muchas vivencias, muchas.

Ayer cogí el coche tras todas estas semanas. Fui a comer con un amigo, uno de esos amigos que ves, una, dos veces al año, pero con el que te sientes cómoda desde el minuto cero. Hablamos, y hablamos, y hablamos. Y nos reconocimos a pesar del cambio. Qué cosas, no, ya no soy la Buf! que el conoció hace años, no tengo necesidad de demostrar a nadie si valgo o no valgo, ni de seducir, ni de poseer. No compito y no me comparo (esto último me sigue costando mucha sangre, sudor y lágrimas controlarlo). Sencillamente, estoy.

Hoy tengo un taller de Mindfulness. Hoy y mañana. Ahora que todo el mundo posible ya lo ha hecho, ahora me decido yo.

Aquí y ahora.

El sábado acabé el máster (aún pendiente del trabajo final y de unos cuantos trabajos parciales) y tuvimos una cena de... ummmmm, de despedida? No lo creo, quizás de hasta pronto. En todo caso, hemos estado muy a gusto, nos hemos sentido identificados, hemos compartido muchas emociones, muchas lágrimas, y montones de risas. Si el final es este, bienvenido final seguramente necesario.

Tuve la suerte de volver al gimnasio, el viernes. De nuevo la toalla, el agua, y yo. Todo en orden. Todo en orden.

Y sin embargo...

PS. Casi me olvidaba, a veces, las personas, nuestras almas gemelas, o no, desaparecemos, pero cuando nos reencontramos... ains, es como si una fuente de agua fresca, limpia, y necesaria te cubriera de nuevo en esta senda: Ilona, un abrazo muy muy grande.

Poco a poco, muy poco a poco.

Felicitats, Zorionak, Felicidades a Saioa, por cierto!!!




dimarts, 26 de maig del 2015

Fractura de Peroné - 6

14 setmanes i 1 dia... com una condemna, però no, no, res de condemna, com un aprenentatge més a la meva vida, no demanat, però potser sí necessari.

Recentment, la Red, em va dir: I tu, que ara ja camines, quin balanç fas d'aquestes setmanes de paron? Jo li vaig contestar (com es wasap ho puc mirar, no és que tingui una memòria prodigiosa per a les converses): Encara no he fet balanç. Però el faré, és clar. Comentari que ella va respondre amb un: No me esperaba menos de ti. I segur que és positiu per la teva manera de reflexionar.

Buf.

(Gràcies, Merche)

A veure, tot just acabo de llegir que el Boyero, com jo sovint turmentat pel perro negre de l'ansietat i la depressió, troba consol en aquests moments en la lectura i en el cinema. Però que, quines coses, bàsicament 'cura' el seu estat -de manera puntual, ja sabem que això nostre és recurrent, i recurrent, i porculero recurrent- quan s'enamora.

Buf. Enamorar-se.

Què en fa que no m'enamoro, i, tanmateix, avui he vist una pel·lícula protagonitzada per l'amor, l'amor més terrible i dolorós que pot existir: l'amor no consumat, l'amor no verbalitzat, l'amor no permés, l'amor que no ens atrevim a sentir: In the Mood for love.

En fi, no he vingut aquí a parlar de cinema, o no ara, però sí a fer un petit balanç d'aquestes setmanes! Necessitava temps per a mi, oi? Per llegir, per meditar, per mirar pelis, doncs ja l'he tingut. Temps per saber si sóc capaç de 'viure' sola: sé que també. Temps per retrobar-me, per posar-hi distància, per guanyar confiança en mi, i en el que m'envolta: fet.

Què m'emporto? M'emporto pau, por, coneixement nou, alegria, paciència, calma... sí.

No és fàcil estar amb mi, vaja, no se'm fa fàcil ni a mi, però estic encantada, encantada d'haver compartit tant de temps amb la meva millor amiga (per collons, i per tria), això sí, al de dalt, que sempre m'escolta quan li demano, i em concedeix: No cal que em donis més temps. Ja he descobert què en puc fer d'ell quan el tinc, no em calen més proves. Gràcies. Amén.

...

No sé si em llegeix, però des d'aquí envio a la meva cosina més preciosa i estimada una forta forta abraçada. T'estimo. Maite Zaitut.




dimecres, 29 d’abril del 2015

Fractura de Peroné - 5

10 setmanes i dos dies...

Impressionant! Puc caminar amb crosses: un, dos, un, dos, un, dos. Poso la planta a terra (hauria de recolzar-la totalment, però no ho faig). Això comença a ser el final. Sí, d'acord, potser encara em queda un mes per anar sense crosses, per tornar a la feina, no sé quants mesos per fer muntanya i anar en bici, però però però... puc baixar al carrer al matí i fer un cafè, o dos, o passejar per la Rambla (Guipúscoa, naturalment).

Segurament tornaré aviat al gimnàs, aviat és aviat. Braços puc fer-ne. N'he de fer, vaja. I m'anirà bé per tenir el cap entretingut. Un punt positiu, per cert, pel McFit al que vaig: m'han donat de baixa aquests mesos i no m'han cobrat ni un duro (a veure si el meu exgimnàs -municipal- en pren nota).

Ja començo a ocupar l'agenda. Mica en mica. I poquet. No tinc ganes de gaires saraus, però sí, hi ha gent a qui no he vist fa temps i en tinc ganes.

(Quines coses a qui feia temps que no veia i enyorava molt: l'he vist avui!)

...

Off topic:

Han estat uns dies durs, aquests darrers. Impossible posar-hi paraules. Però, si més no, he vist la força que la Jana té i això m'ha agradat. Una putada per a tots. Ànims.

...




divendres, 17 d’abril del 2015

Fractura de Peroné - 4

Avui, dos mesos i un dia d'inactivitat. Començo a estar molt farta i de molt mal humor (a diari). Hi té a veure el temps que fa? Que m'ha vingut la regla? Que el cervell se m'ha activat de cop? O, senzillament, és que no accepto que no puc fer res i això he de fer, res?

Em cansa llegir, mirar pelis, les sèries (tantes ganes de veure True Detective i resulta que no acaba de ser com esperava, per molt que ahir el Miguel em digués: Si es de las tuyas! De las que hablan y hablan!). Em cansa no poder baixar a fer un volt. Em cansa no poder portar-me al sofà el te que m'he preparat a la cuina perquè dues crosses i una tassa de te bullint són incompatibles. Em cansa sentir-me rondinant. I em cansa estar sola tot el dia. Però, és clar, també em cansa estar acompnayada.

Te me aclares, por favor.

Ahir vaig anar al trauma, novament la meva xofer preferida, ma germana, va venir des de Castelldefels per dur-m'hi. El trauma, un amor. Quina cosa més interessant! (pel meu gust, diguem-ne que peculiar) Em vaig fer una ràdio i sembla ser que es veu com l'os es va regenerant. Sí, les úniques cél·lules que no neixen són les neurones, prou que ho vam aprendre tots de cop -a casa- quan a ma mare li van diagnosticar EM.

Total, per la ràdio sembla ser que, tot i que està tendre, el tema, tot va bé: Oh, miracle, puc començar a arrepenjar la punta del peu esquerra a terra mentres camino amb les dues crosses. Una setmana.

Naturalment, això no m'anima a baixar al carrer, màxim a anar per casa i practicar.

En una setmana més podré posar-hi (sempre amb les dues crosses) la planta sencera.

Ahhhhhhhhhhh... ja sé que això no és res, que curarà, que blablabla, però estic dels nervis. Ommm.

Dues setmanes més amb dues crosses i veurem l'evolució.

Conclusió: No us trenqueu cap part de les cames, si us plau. Apa, ja he dit la tonteria del dia, ja puc respirar tranquil·la.

...

Gràcies a tots els que m'envieu ànims, encara que sigui una mica borde i sovint tot m'estigui malament.




dimecres, 25 de març del 2015

Fractura de Peroné - 2

Continuo: ho faig per mi, per recordar dades i dates, però també per qui vulgui saber -ma o meno- com és la recuperació habitual (habitual fins ara, en el meu cas, si més no) d 'una fractura de peronè.

El passat dilluns 16 de febrer vem decidir la família de quatre més una amiga de la gran fer un 'pujabaixa' a La Masella. Allà haviem quedat amb una família amiga per esquiar també amb ells. Tot correcte. Ens vem llevar d'hora, les sis, i abans de les nou erem llogant esquís.

(Nota al marge: sortint de la botiga de lloguer dels esquis ens vem 'trobar de cara' amb una examiga meva. Ommmmmmmmm. Vem parlar uns minuts, ante todo savoir faire o, si més no, que ho sembli.)

El dia era magnífic, Sol, i bona visibilitat. La neu, fantàstica. La companyia, genial. Què més es podia demanar? Una caiguda amb trencament? Ummmmm... no, no calia.

Cap a quarts d'una vaig caure en un revolt de l'estació de Dues estacions (entre Masella i Molina), una blava ampla i fàcil però però però amb una placa de gel no senyalitzada en la curva (inici d'una negra tancada per on van caure rodolant el meu casc i els guants quan me'ls vaig treure en intentar saber què era aquell dolor tan dolorós que tenia al turmell). Com he aprés a esquiar de gran, farà set o vuit anys, m'he fotut milers d'osties, voltes, giravoltes, salts mortals no mortals, però que mai fins aquell moment havien causat cap lesió. Cap ni una. Aquella caiguda va ser diferent. De seguida em vaig adonar. El dolor era terrible i la impossibilitat de posar-me dreta ho va fer palés.

Em va venir a buscar un trineu, un noi molt agradable. Em va baixar fins a la zona d'atenció mèdica de la pista (per sort vaig comprar -rar en mi- el forfeit amb assegurança així que no vaig haver de pagar aquesta baixada ni el gelocatil que allà em van donar). De seguida que el metge em va treure la bota i tocar va dir: possible fractura de peroné. Jo, com sempre tinc moltes coses apuntades a l'agenda pendents de fer, li vaig dir: No, no, és un esquinç, ara no em va bé trencar-me res...

Més mona, jo.

Total, em va venir a buscar una ambulància i em va portar a l'Hospital de Puigcerdà. Un viatge acompanyada d'un noi a l'ambulància amb qui vem parlar de l'estat de la psicologia alternativa actual (concretament de la decodificació biològica)... en fin, qualsevol tema m'hagués estat bé, tenia tant de dolor que el que volia era no pensar i arribar on fos.

Urgències de l'Hospital de Cerdanya, jo sola, ara, em fan placa, em posen una via amb calmant (en l'informe d'alta posa: Turmell, dolor a la palpació amb deformitat maleol peroneal amb tumefacció associada), i arran de la placa veuen que tinc una fractura del terç distal del peroné esquerre. Buf. El cas és que ve la traumatòloga i em diu: cal operació, vols que t'operem aquí o et baixem a Barcelona?

Cómo???? Estava sola, vaig dir a la família i amics que continuessis esquiant sense problemes, i m'estaven dient que m'havien d'operar aquell vespre i que no sé què.

Naturalment no tenia bateria al mòbil (el meu mòbil té més de quatre anys) així que no podia comunicar-me fàcilment. No passa nada. Em va escriure, crec recordar, un wasap una amiga i li vaig explicar on era i què feia (de vegades és útil el wasap) i que mirés de localitzar la meva família (que com estaven esquiant no s'enteraven de les meves trucades) i de dir-los que em quedava allà i que m'operaven.

Poc abans de les vuit del vespre entrava a quiròfan (sola, la meva família ja havia tancat pistes i havia vingut a veure'm, després d'una llarga xerrada vaig aconseguir que marxessin a Barna que allà no hi feien res, les nenes tenien insti l'endemà). La infermera que em va portar em va preguntar si estava nerviosa: No, hauria d'estar-ho? No, no, em va dir, no.

Anestèsia epidural, sedació i un equip increïble de personal al quiròfan: Gràcies, gràcies, i gràcies.

A les nou tocades ja estava operada i a l'habitació, dos llits però sense companya i vistes al Pirineu nevat. El dolor era terrible, no sé si més fins i tot que en el moment del trencament, però l'anestesista em va dir que en previsió del dolor m'havia 'receptat' calmants forts, tants com en demanés en tindria. Ole, sortiria feta una addicta al tramadol.

Què em van fer? Una reducció oberta de fractura amb fixació interna al turmell esquerre. Osteosintesis amb placa 1/3 de canya de 6 forats (com veu poder veure a la radiografia que vaig pensar en el Fractura de peroné 1). Ferula dorsal de guix amb una bena. No, no em van enguixar a quiròfan. No ho van fer fins una setmana després, també a Puigcerdà on vaig demanar fer la primera revisió, dilluns 23 de febrer.

Antibiòtic, antitrombòtic (m'he estat punxant durant un mes, amb Clexane, a casa), analgèsic i antiïmflamatori. Au.

La primera nit va ser durilla, pel dolor, no tenia ningú de la família allà però l'equip de l'hospital eren genials i van estar molt pendents de mi.

La segona nit ell es va quedar a dormir amb mi i tot va ser molt més senzill. Dimecres em donaven l'alta, una fissio em va explicar com fer servir les crosses, i la trauma de torn (no la que em va operar) em va donar quatre dades...

A dia d'avui porto 5 setmanes i dos dies sense posar el peu a terra, em queden gairebé tres setmanes més de no 'carregar'. Em treuen amb cadira (amics o família quan vénen a visitar-me), i per casa vaig amb crosses.

El passat dijous dia 12 de març em va visitar el trauma de Barna i va decidir que em treia el guix. Al principi la sensació va ser rara, i negativa, però de seguida vaig sentir que era bona praxis, em va comentar que havent operació i placa, és millor treure el guix per anar fent rehabilitació a casa tot i que sense repenjar el peu a terra.

Una fisio de la SS, l'Eva, molt maca, ha vingut ja dos cops a casa (un cop per setmana) per explicar-me quins exercicis sí puc fer, per recomenar-me banys d'aigua calenta i freda, i per fer-me uns massatges genials a la cama fotuda.

Cap queixa. Cap queixa. Al contrari. I, sobretot, un agraïment especial a qui m'aguanta cada dia, a qui suporta el meu bon humor, el meu mal humor, les meves pors, els meus neguits. Gràcies.

Llegeixo, miro pelis, sèries, rebo visites... i sí, penso, quan tornaré a anar en bici a la feina (i quan tornaré a anar a treballar, és clar), quan podré fer novament muntanya, quan podré anar al gimnàs tranquil·lament? Calma, calma. La meva gran, migbudista, em va dir que si això m'havia passat ara segurament serà perquè necessitava aquest temps per mi.

D'acord. Vale.



PS. Com n'és de bonic el meu interior!




dimarts, 10 de març del 2015

Fractura de Peroné - 1

Mai no he mirat una lesió d'ossos quan, arran d'un partit de futbol, habitualment, ensenyen la cara de patiment del jugador per seguidament enfocar el seu turmell que mira cap a l'altra banda, una tíbia que trenca la pell i surt fora, o un genoll fent una volta impossible...

No.

No em genera cap conflicte la sang, ni les punxades, ni mirar una operació, ni... ai, però si es tracta de trencaments d'ossos aleshores em faig petita petita i no ho suporto.

Com de tots és sabut que millor no témer a res perquè la vida ens ho posa en safata (per tal de superar la por?), què em va passar el passat dilluns 16 de febrer? Fàcil: em vaig trencar el peroné. Terç distal no sé què del peroné amb desplaçament.

Què que vol dir? Doncs que el peroné va fer crec i jo no vaig poder ja posar-me dreta. El dolor era terrible, terrible i la sensació que no era l'esquinç de sempre, també.

Han passat tres setmanes i un dia, i em queden, no sé, sis, set, vuit setmanes més?

Explicaré com va anar perquè m'anirà bé per recordar-me'n, un dia això haurà passat i llegir com va anar tot em farà gràcia. Puta gràcia, crec.

En fi.