Continuo: ho faig per mi, per recordar dades i dates, però també per qui vulgui saber -ma o meno- com és la recuperació habitual (habitual fins ara, en el meu cas, si més no) d 'una fractura de peronè.
El passat dilluns 16 de febrer vem decidir la família de quatre més una amiga de la gran fer un 'pujabaixa' a La Masella. Allà haviem quedat amb una família amiga per esquiar també amb ells. Tot correcte. Ens vem llevar d'hora, les sis, i abans de les nou erem llogant esquís.
(Nota al marge: sortint de la botiga de lloguer dels esquis ens vem 'trobar de cara' amb una examiga meva. Ommmmmmmmm. Vem parlar uns minuts, ante todo
savoir faire o, si més no, que ho sembli.)
El dia era magnífic, Sol, i bona visibilitat. La neu, fantàstica. La companyia, genial. Què més es podia demanar? Una caiguda amb trencament? Ummmmm... no, no calia.
Cap a quarts d'una vaig caure en un revolt de l'estació de Dues estacions (entre Masella i Molina), una blava ampla i fàcil però però però amb una placa de gel no senyalitzada en la curva (inici d'una negra tancada per on van caure rodolant el meu casc i els guants quan me'ls vaig treure en intentar saber què era aquell dolor tan dolorós que tenia al turmell). Com he aprés a esquiar de gran, farà set o vuit anys, m'he fotut milers d'osties, voltes, giravoltes, salts mortals no mortals, però que mai fins aquell moment havien causat cap lesió. Cap ni una. Aquella caiguda va ser diferent. De seguida em vaig adonar. El dolor era terrible i la impossibilitat de posar-me dreta ho va fer palés.
Em va venir a buscar un trineu, un noi molt agradable. Em va baixar fins a la zona d'atenció mèdica de la pista (per sort vaig comprar -rar en mi- el forfeit amb assegurança així que no vaig haver de pagar aquesta baixada ni el gelocatil que allà em van donar). De seguida que el metge em va treure la bota i tocar va dir: possible fractura de peroné. Jo, com sempre tinc moltes coses apuntades a l'agenda pendents de fer, li vaig dir: No, no, és un esquinç, ara no em va bé trencar-me res...
Més mona, jo.
Total, em va venir a buscar una ambulància i em va portar a l'Hospital de Puigcerdà. Un viatge acompanyada d'un noi a l'ambulància amb qui vem parlar de l'estat de la psicologia alternativa actual (concretament de la decodificació biològica)... en fin, qualsevol tema m'hagués estat bé, tenia tant de dolor que el que volia era no pensar i arribar on fos.
Urgències de l'Hospital de Cerdanya, jo sola, ara, em fan placa, em posen una via amb calmant (en l'informe d'alta posa: Turmell, dolor a la palpació amb deformitat maleol peroneal amb tumefacció associada), i arran de la placa veuen que tinc una fractura del terç distal del peroné esquerre. Buf. El cas és que ve la traumatòloga i em diu: cal operació, vols que t'operem aquí o et baixem a Barcelona?
Cómo???? Estava sola, vaig dir a la família i amics que continuessis esquiant sense problemes, i m'estaven dient que m'havien d'operar aquell vespre i que no sé què.
Naturalment no tenia bateria al mòbil (el meu mòbil té més de quatre anys) així que no podia comunicar-me fàcilment. No passa nada. Em va escriure, crec recordar, un wasap una amiga i li vaig explicar on era i què feia (de vegades és útil el wasap) i que mirés de localitzar la meva família (que com estaven esquiant no s'enteraven de les meves trucades) i de dir-los que em quedava allà i que m'operaven.
Poc abans de les vuit del vespre entrava a quiròfan (sola, la meva família ja havia tancat pistes i havia vingut a veure'm, després d'una llarga xerrada vaig aconseguir que marxessin a Barna que allà no hi feien res, les nenes tenien insti l'endemà). La infermera que em va portar em va preguntar si estava nerviosa: No, hauria d'estar-ho? No, no, em va dir, no.
Anestèsia epidural, sedació i un equip increïble de personal al quiròfan: Gràcies, gràcies, i gràcies.
A les nou tocades ja estava operada i a l'habitació, dos llits però sense companya i vistes al Pirineu nevat. El dolor era terrible, no sé si més fins i tot que en el moment del trencament, però l'anestesista em va dir que en previsió del dolor m'havia 'receptat' calmants forts, tants com en demanés en tindria. Ole, sortiria feta una addicta al tramadol.
Què em van fer? Una reducció oberta de fractura amb fixació interna al turmell esquerre. Osteosintesis amb placa 1/3 de canya de 6 forats (com veu poder veure a la radiografia que vaig pensar en el Fractura de peroné 1). Ferula dorsal de guix amb una bena. No, no em van enguixar a quiròfan. No ho van fer fins una setmana després, també a Puigcerdà on vaig demanar fer la primera revisió, dilluns 23 de febrer.
Antibiòtic, antitrombòtic (m'he estat punxant durant un mes, amb Clexane, a casa), analgèsic i antiïmflamatori. Au.
La primera nit va ser durilla, pel dolor, no tenia ningú de la família allà però l'equip de l'hospital eren genials i van estar molt pendents de mi.
La segona nit ell es va quedar a dormir amb mi i tot va ser molt més senzill. Dimecres em donaven l'alta, una fissio em va explicar com fer servir les crosses, i la trauma de torn (no la que em va operar) em va donar quatre dades...
A dia d'avui porto 5 setmanes i dos dies sense posar el peu a terra, em queden gairebé tres setmanes més de no 'carregar'. Em treuen amb cadira (amics o família quan vénen a visitar-me), i per casa vaig amb crosses.
El passat dijous dia 12 de març em va visitar el trauma de Barna i va decidir que em treia el guix. Al principi la sensació va ser rara, i negativa, però de seguida vaig sentir que era bona praxis, em va comentar que havent operació i placa, és millor treure el guix per anar fent rehabilitació a casa tot i que sense repenjar el peu a terra.
Una fisio de la SS, l'Eva, molt maca, ha vingut ja dos cops a casa (un cop per setmana) per explicar-me quins exercicis sí puc fer, per recomenar-me banys d'aigua calenta i freda, i per fer-me uns massatges genials a la cama fotuda.
Cap queixa. Cap queixa. Al contrari. I, sobretot, un agraïment especial a qui m'aguanta cada dia, a qui suporta el meu bon humor, el meu mal humor, les meves pors, els meus neguits. Gràcies.
Llegeixo, miro pelis, sèries, rebo visites... i sí, penso, quan tornaré a anar en bici a la feina (i quan tornaré a anar a treballar, és clar), quan podré fer novament muntanya, quan podré anar al gimnàs tranquil·lament? Calma, calma. La meva gran, migbudista, em va dir que si això m'havia passat ara segurament serà perquè necessitava aquest temps per mi.
D'acord. Vale.
PS. Com n'és de bonic el meu interior!