Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Casualitats o no.... Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Casualitats o no.... Mostrar tots els missatges

divendres, 16 d’agost del 2019

Terceres Parts - III

És curiós com ajuda a la ment el fet d'escriure, passar a un paper tot allò que ens balla pel cap. Esborrar, afegir, aclarir, negar amb el cap quan llegeixes...


Parlo de mi, en la formació gestalt ens 'matxaquen' molt i ho tinc interioritzat, crec, el fet de parlar en primera persona. Parlo de mi, però em costa fer-ho en primera persona en moments com aquest. Ho intento. Canvio.


És curiós com ajuda a la meva ment el fet d'escriure, passar a un paper tot allò que em balla pel cap. Esborrar, afegir, aclarir, negar amb el cap quan llegeixo...


I així va ser la llista  que vaig escriure amb els trets que la persona amb qui, si mai es donava el creuament d'astres, em decidís a compartir la meva vida havia de tenir: una llista amb esborranys, amb afegitons, amb aclariments, amb negacions i somriures. Una llista compartida des dels inicis amb bons amics que van fer aportacions molt interessants, molt.


Vaig trigar molts dies a incloure-hi un requisit, una necessitat, una exigència: Que no tingui parella. Ja veus!


La R. em va dir: aquesta llista teva (sense ni saber què hi havia escrit) són expectatives!


No, li vaig contestar, són mínims, són l'estima que sento a dia d'avui per mi, són exigències en algun cas i punts negociables en d'altres, però no són expectatives. Que NO tingui parella no és una expectativa: és un requisit sine qua non. No és negociable.


Penjaré la llista, sí, em ve de gust compartir-la.


Uns dies després, en un taller de cap de setmana sobre Constel·lacions familiars amb la Jutta Ten Herkel, li vaig exposar el que havia fet: crear una llista amb allò que desitjava en una persona. Bé, molt bé, ara, em va dir, fixa't en què del que demanes ets capaç de donar.


I sí, era equilibrat, força equilibrat. Sense haver-me'n adonat estava demanant el mateix que per a mi era important, demanava els meus valors, demanava allò que volia, lliurement, donar.


(exacte, no demanava ni puntualitat, ni ordre, touché!)


Recordo comentar-la amb l'A, qui, en poc temps, va fer-ne una per pocs mesos després, gràcies a la llista?, anar a viure amb l'home de la seva vida, si més no, de la seva vida actual; amb la M. a qui va ajudar, llegir la llista, a fer-ne ella una i adonar-se que estava amb una persona que no complia cap dels seus requisits i valors i, finalment, donar el pas de trencar; amb el M. qui, com sempre, s'avançava al que jo anava a dir.

dimarts, 21 de juny del 2016

Casualitats o no: Felices los felices - Yasmina Reza

Fa molts anys, molts, intercanviava articles.

M'explico, buf, a veure si ho recordo, parlo de fa moooooooolts anys, no uns quants, no: molts. A veure: els anys 80, jo aleshores tenia una amiga (encara sommio en ella de tant en tant perquè mai vaig entendre perquè va dir adéu sense dir-ho, però això ja formaria part d'un altre escrit), la Maria R., que em guardava (fals, ho feia el seu pare, per qui jo tenia un carinyo, em consta que mutu, especial) els articles del Quim Monzó de La Vanguardia.

Vale. Ell, el pare, els retallava i li donava a ella, la filla i aleshores amiga meva. Després ella me'ls donava a mi, jo els llegia i tot seguit els ensobrava i els enviava a una amiga meva bilbaína que vivia, i viu, a Pamplona.

A canvi, ella, la Miren, m'enviava els articles que el Pérez Reverte escrivia no sé pas a quin dominical que ella llegia. Era genial, un intercanvi fantàstic: quid pro quo.

Recordo que un dia, mentre fèiem un cafè li vaig dir: Un dia no nos enviaremos los artículos por correo porque los podremos conseguir de otra manera...

I així va ser. Vaja, o no del tot: jo continuo llegint en Quim Monzó sempre que tinc ocasió, però he renunciat per sempre més al Pérez Reverte articulista (com a novel·lista hi vaig renunciar després de llegir-ne una, mànies, suposo... o no!).

El cas és que a dia d'avui tinc una companya de feina que, vés per on, em dóna els dominicals un cop els ha llegit (El País, La Vanguardia, El Periódico) i jo els llegeixo quan els llegeixo. Al meu ritme. Tant impacient com sóc per segons què i mira tu poden passar fins a tres anys abans no llegeixo un dominical.

Fa un parell de dies vaig agafar-ne un, un de qualsevol, i mentre era a la cinta del gimnàs (no corro jo, camino amb molta pendent, però no corro) el llegia. Era de mitjans del 2013. No passa res. Jo, tranquil·la. Hi ha notícies que sempre estan de actualitat.

Doncs això, el cas és que de cop vaig veure una entrevista a la Yasmina Reza. Tot just havia publicat una novel·la: Felices los felices, i la comentava.

Ahhhhhhhhhhh... casualitat? Era la darrere novel·la que jo havia llegit!!! I mira, no havia llegit ni una crítica (no les busco fora del foro)... causalitat?

Gràcies. A qui correspongui!

(per cert, estooooo, per tornar tard aquest llibre a la biblio, i a causa d'alguns retards anteriors més, és clar, m'han bloquejat durant quinze dies...)

diumenge, 10 de juny del 2012

Serendipitat

Una serendipitat és un descobriment o una troballa afortunada i inesperada. Es pot denominar així també a la casualitat, coincidència o accident.

L'altre dia, oi, vaig penjar un escrit sobre els records de la meva 'infantesa'. No els millors, sinó part d'ells, dels que recordo. Si llegís els meus diaris (diaris que només he llegit jo, i una amiga de la meva gran, la Lia... hola, Lia, gràcies per fer coses rares com ara llegir els meus diaris, el meu bloc, i les novel·les que et recomano!!!) no seria recordar, seria llegir el que en el seu moment vaig viure, i de la manera que ho vaig viure i, per tant, escriure. Ara, però, els meus records estan mediatitzats pel meu present, per les meves anades i vingudes, per la meva manera de funcionar actualment. No són records verges... 

El cas és que, casualitat o no, l'endemà de penjar l'escrit sobre la màquina de cosir que marcà una part dels meus primers anys (fins els sis), l'Aina em va llegir un 'treball' que sobre Els millors records li van fer fer a l'escola (i ja de pas, orgullosa que estic com a mare de les meves petardes, dir que li van puntuar amb un 9.5). Coincidència? Vinculació? Casualitat? Tant és, tant és, us el penjo, naturalment amb el seu permís...

Un dels millors que tinc, i recordo, és el de sortir al capvespre, quan encara hi és, el sol, a dibuixar, l'estiu passat. Eren els últims dies de les nostres vacances, vam anar, amb la meva família, als Pirineus, a un càmping enmig de la natura. Com gairebé sempre... la muntanya forma part dels nostres estius. Recordo que sortia, abans que es fes fosc, amb la darrera llum del dia. Hi anava a algun lloc on estar sola, seia, amb un full i un llàpis, i dibuixava tot allò que tenia davant. Era un moment per relaxar-m'hi, reflexionar i, sobretot, per a concentrar-me. És tot un privilegi poder gaudir de la natura d'aquesta manera.

Fa temps, quan jo tenia 6 anus, ens van convidar a un casament. Eren uns cosins del meu pare (el primer i darrer casament on he estat). Ja que de petita era una mica... antifaldilles, antivestits, antiqualsevolcosafemenina, doncs vaig anar amb uns pantalons i una samarreta blancs. No era la roba més adequada per anar a una celebració com aquella, però jo anava cómoda. Bé, el cas és que quan vaig acabar de sopar, vaig sortir, recordo, a un jardí que hi havia fora el restaurant, vaig seure en un gronxador i vaig estar allà, gronxant-me, tota la nit, amb el meu cosí.

No sé quant de temps fa, un hivern a Viella. Potser tenia 10 anys, érem allà passant les vacances d'hivern amb la família, la Pili, el Jesús gran, el Jesús petit, i la Laia, també uns amics dels pares. Ens ho vam passar molt bé, feiem, com sempre, excursions a la muntanya, i a la nit jugàvem a jocs de taula...  (i dels gossos que ens van seguir fins a Viella, des de la casa fins a Viella i que no van tornar a pujar amb nosaltres, pobres gossos.). Aquest estiu tornarem a anar de vacances junts amb els cosins i tiets, espero passar-m'ho tant i tant bé com aleshores!


Recordem allò que, per algun motiu, ens deixa emprempta. Recordo tots els seus records, fins i tot podria dir per què ella se'n recorda (dibuixar, muntanya, fresca a l'estiu en el primer; l'únic casament on ha estat... el miguel i jo som anticelebracions així que no acceptem invitacions i, amb el temps, és clar, han deixat de convidar-nos; el tercer... ai, els gossos van fer-la plorar molts dies, recordant-los, on deuen ser, mama, on deuen ser?).

Sí, aquest estiu tornem a anar de vacances tots junts... no sabeu el que significa per nosaltres, tots vuit junts novament. Gràcies, gràcies!!

...

Aquesta cançó, per exemple, em recorda tantes coses...