Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Camí de la Costa Catalana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Camí de la Costa Catalana. Mostrar tots els missatges

dissabte, 7 d’abril del 2018

14 - De Lloret de Mar a Blanes

Han passat molts mesos, la vam fer el 24 de setembre de 2017.

Tinc pocs records.

Va ser una etapa bonica, fàcil, agradable de fer i compartir.

Però, malauradament, des d'aleshores ha plogut molt. Molt.

Adéu (sense accent segons l'Institut d'Estudis Catalans) a una etapa que tanca un cicle, adéu al camí nord de la costa catalana. Ara estic en un altre camí, el de Barcelona a Blanes. Res a veure. Tampoc ho pretenc.

I sí, aquest escrit té també un doble sentit. Una doble lectura. Una metàfora amagada.




diumenge, 10 de setembre del 2017

13 - De Tossa de Mar a Lloret de Mar

Dissabte 19 d'agost (aniversari del Txatxo Luís), set hores caminant (incloc l'entrepà que vam fer a Cala Canyelles i un bany necessari a Cala Morisca), calor, xafogor però no sol en excès, sols ell i jo.

Sortim de casa cap a les deu (matinar???) perquè vam buscar per internet i hi havia un bus que sortia de Lloret, on voliem deixar el cotxe, cinc minuts abans de les onze. No vam pensar en què deixar el cotxe a Lloret no seria senzill, ni tampoc que, com darrerament m'ha passat, els horaris per internet dels busos (en aquest cas Pujol) difereixen dels horaris reals. O sóc jo que no sé mirar-ho bé, en fi...

Agafem el bus, doncs, a les 11:20 cap a Tossa (el cotxe l'hem deixat no sé pas on però no lluny de l'estació, tampoc a prop, vaja). Nosaltres i no sé quants italians més. Arribats a Tossa esmorzem a la grangeta on ho vam fer la darrera etapa. Sí, som animals de costums, sobretot jo, molt rutinària. Darrerament sento que la necessito més que mai, em faig gran i blablabla... ja n'he fet 48.

Cap al passeig, som-hi! Enfilem cap el Castell però ell no vol arribar a dalt de tot, és molt cabut, i jo, en aquests casos, no discuteixo, comencem la ruta. Està poc marcada, pel Xevi Blancafort sabem que la ruta o es fa per Gr92 o és difícil de resseguir. Així que trampegem. Cales, urbanitzacions, cales. Fins arribar a la Morisca. Allà veiem la casa del rus, o kurjestaní, o el que sigui. La tanca de la casa fa que el gr92 es desviï. Aix. Baixem a cala Morisca i ens hi banyem. És un gust. Veiem gent que, de ben segur, hi porta tot el dia, nosaltres, amb un banyet en tenim prou, de platja.

Enfilem cap amunt. Llegim el rètol que els rusos o kurjestanís o el que sigui, hi han posat a l'entrada de la finca (avui tenen una celebració especial, fa anys no sé qui): una càmara ens segeuix els moviments i el rètol ens avisa que, malgrat que hi podem entrar-hi (si tenim nassos tenint en compte el que he anat llegint) el camí queda tallat en tres-cents metres.

Tirem endarrere i seguim 'pel nou traçat del gr'. Estem cansat quan arribem a Cala Canyelles i encara no hem dinat. Al restaurant on en vàries ocasions havíem dinat de joves fem un entrepà i una cervesa per tot seguit continuar el camí.

Set hores després d'haver iniciat la ruta arribem a Lloret. Déu meu, quina ciutat, poble, o el que sigui, més turística! Allà ens hi esperat el cotxe.

Nova ruta feta, ara només resta el tram final fins a Blanes, em penso que la resta, els hauré de fer tota sola. O t'hi apuntes?




diumenge, 13 d’agost del 2017

12 - De Sant Feliu de Guíxols a Tossa de Mar

Fa moltes etapes, moltes, que segueixo el camí i aprofito les dades donades per Camins de Ronda d'en Xevi Blancafort al seu web. No el conec de res, només sé que m'agrada el que escriu i com ho escriu (no ara, que ha 'remodelat' el blog i fins i tot 'organitza' sortides per o amb gent pesada com jo, sinó des del primer tram del Camí de Ronda). Aquesta etapa que ara descriuré ell la va fer en tres dies diferents. Mal senyal, o bon senyal, no ho sé, però en tot cas deixava clar que no era cas de pretendre fer-la en un sol dia, així que calia organitzar-me.

Organitzar-nos.

I aquí comença tot el 'drama' d'aquesta etapa número 12... en la manca -a priori- d'organització.

Primer de tot: trobar un cap de setmana lliure. Lliure de bàsquet, d'hoquei, de compromisos socials, d'oci programat, d'aniversaris, de... Bé, primer punt aconseguit: Primer cap de setmana d'agost, del 4 al 6.

Segon: qui hi anem? els quatre? tres? la Missy i la Bruna? Decidit, els quatre (perquè una sembla que li ha agafat el gust a caminar i s'ha decidit a aixecar-se del sofà, aviat esport olímpic, pel que sé; i l'altra no té cap compromís ineludible!).

Tercer: la ruta de dalt abaix, i per rigorós ordre, així que sortim de Sant Feliu per arribar a Tossa.

Quart: on dormim? Si en Xevi diu que no la recomana en una única etapa bé l'hem de partir, i si l'hem de fer en dues etapes bé hem de dormir al mig per no pujar i baixar a Barna. Decidit: tendes de càmping (la que tenim a mitges amb custòdia compartida amb la Montse, i la que és nostra però ara té la Laia amiga de l'Aina). Vinga, les tenim localitzades i ja a casa. Dormim a mig camí més o menys... Cala Pola, càmping Pola.

Cinquè: Quan marxem? Vam dir de marxar divendres, però però però no vam preparar res en tota la setmana, i quan dic res, és res. Només teníem les tendes i perquè ens les acabaven de retornar. Localitza sacs, tovalloles, motxilles, botes, bastó, cantimplores (que crec que si són ampolles rollo metàl·liques no es diuen així), bikinis, roba de recanvi, esterilles, blablabla. Com hem de marxar divendres a la tarda després d'una ampolla de cava per acompanyar una magnífica sarsuela de la sogra? Però què dice usted? Així que mirem una peli, i cap a les set, amb la Jana emprenyada com una mona i el Miguel pujant-se per les parets, acceptem la realitat: No podem marxar amb tant per fer, arribar a Tossa, al càmping, a una hora raonable, muntar tendes... Que no. La propera vegada ho farem millor, amb previsió (ajajajajaja... innocent!). Total, marxem dissabte cap a les 7:30 del matí.

(Jo sense dormir en tota la nit, una part per la calor, i una bona part per la ruta que pintava, per la lectura del blog del Blancafort, bastant malament. La por de mare que passi alguna cosa a les filles. Oiga, perquè mira, si em passa a mi, a banda que elles cobren una assegurança de vida, doncs ja he viscut, però a elles, no, que no. I vinga a no treure'm del cap aquest pensament en tota la nit. Com quan amb l'Aina vam fer primer tresmil. Igual.)

La ruta: Anem directes al càmping Pola, a la Cala Pola, vora uns quatre quilòmetres abans d'arribar a Tossa, cap a les nou tocades ja hem reservat i pagat l'estada d'una nit (56,10 euros) i hem muntat les tendes. Agafem el cotxe i anem cap a Sant Feliu, aparquem darrera de l'estació d'autobusos, gratis. L'altre dia vam pagar 7 euros per aparcar allà a la vora, avui volia evitar-ho perquè el cotxe s'hi quedava fins l'endemà.

Comencem a caminar, baixem al Passeig i allà fem un primer tram del Camí. Mal inici, el camí està mal marcat o nosaltres no el volem veure perquè passa entre carrers d'una urbanització. Trobem un tros de camí que ens fa enfilar-nos en una zona arran de mar (però penya-segat) i passem una mica de por. Reculem. Un tio que està a un dels iots de la costa ens mira (suposo que esperant que caiguem, seré mal pensada però no li veia cap altra intenció) i li pregunto si veu camí: Es fa l'orni. Li ho torno a preguntar: No. Pues oiga, vale.

Pugem novament pels carrers de la urbanització fins arribar (amb el Miguel d'una mala òstia increïble en aquestes alçades, i des d'ahir) a l'Ermita de Sant Elm. Allà pregunto a una parella de noies que parlen del camí de ronda si veuen possible fer-lo. Em diuen que no, que les darreres tempestes, de fa dos anys, han malmès molt el camí i ja no es pot fer ni un tram. M'expliquen que hem d'anar en compte, que fa uns dies ha mort una persona al camí de ronda, que... Buf. Per què fan aquests comentaris? Cal? No és d'ahir que fem muntanya a casa, ostres!!

Baixem i fem una reunió d'urgència els quatre: només podem fer el primer tram de camí per la carretera. Puta merda. Però ho fem. Caminem hores sobre un asfalt tipus forn en un dels dies més calorosos de l'any, sota un sol de migdia assassí, i amb un mal humor del quinze tots plegats. Després de tres hores de camí i veient el mar des de la carretera, de no baixar ni tan sols a Cala Vigatà, ni a cap altra perquè ell diu que després haurem de desfer el mateix camí i no paga la pena (sic). Després d'acceptar que no es veu cap camí ni de Ronda, ni de no Ronda... seguim caminant fins a Cala Canyarets.

Per accedir a Cala Canyarets des de la carretera cal entrar a la urbanització privada Rosamar. Els cotxes han de pagar (quant?) per accedir-hi. Suposo que si no són residents, és clar. Baixem fins a Cala Canyarets i d'allà a Cala Canyet. Entre una i l'altra, però, fem una aturada al restaurant (el xiringuito de la platja, com la platja mateixa, és ple a vessar) i bevem i bevem (jo aigua amb gas i sense, ell dues cerveses, i elles suc de préssec i aigua... ho anoto aquí perquè recordo que portàvem una bona estona passant set i calor, l'aigua que dúiem era força calenta, ja, i anàvem dient què beuríem quan arribéssim a un lloc on comprar beguda fresca... mmmmmmmmm).

Continuem ruta, ja portem moltes hores i estem cansats. Seguim, ara sí, per un camí de Ronda molt xulo, ponts de Canyet inclosos. Grimpem, baixem, caminem, i ens aturem a la cala del senyor Ramon. Per primer cop fem nudisme tots quatre, per banyar-nos. Un plaer. L'aigua no està tan neta com desitjaríem i està un pèl calenta, però és un plaer tanmateix. Dinem i reprenem la marxa.

Més grimpades, més cales, ara arribem a la Cala de Concagats i d'aquí a la platja de Vallpresona. Alucino amb la penya: neveres, parasols, bosses, nens, gossos, cubells, la sogra... buf. I apa, tot el dia a la platja, quin agòbio por dios! Pugem cap a la carretera novament, no podem continuar per la platja, ni grimpant, ni fent el pont. Uns quinze minuts de pujada i sóc a dalt. Ells em porten avantatge com sempre. Què hi farem!

Novament a la carretera, em nego a fer la resta de voltes que falten de la GI682 per completar les 365 corbes. Em nego i es neguen ells. Què fem? Falten sis quilòmetres per arribar al càmping, són gairebé les sis i fa mooooooooolta calor encara.

El Miguel vol trucar un taxi, l'Aina proposa fer auto-stop. Per què no? En un revolt, hi ha espai, ens esperem i l'Aina posa el dit. Un cotxe passa dient amb la mà que va ple. S'atura el segon cotxe, una noia sola. Ens puja als quatre! Touché. És una noia de Terrassa que ha passat el dia a la cala del Senyor Ramon. Li agraïm el viatge com si ens hi anés la vida i arribem al càmping amb ganes d'anar directes a l'aigua. Molta gent a la cala, molta (fins i tot un excompany de feina d'ell), les tendes estan a pocs metres de la cala, un plaer, un plaer autèntic. Ens banyem els quatre contentíssims per haver aconseguit una part més de la ruta. Bien! Demà serà un altre dia (abans, però, soparem la mar de bé al restaurant del càmping, que una cosa és dormir sobre terra i l'altre menjar de bocates a tot hora... hombre ya!).

Tot sopant, mirant la ruta fins a Tossa, i pensant en com ha estat el dia, el Miguel i jo decidim fer la ruta a Tossa ben d'hora i agafar el bus de les 10:10 allà que porta fins a Sant Feliu (n'hi ha tres, un a les 10, un a quarts de 8 del vespre, i un altre a quarts de dues de la matinada).

Ens llevem després d'haver maldormit a les 7 i a dos de vuit ja som en marxa: Cala Pola, buida, fantàsica; Cala Bona, flipant que enlloc de platja hi ha un xiringuito i enlloc de posar-hi la tovallola has de seure en una cadira del bar; pujada a la carretera i tornada a baixar al camí de Ronda. Arribada a Tossa en poc menys d'una hora. I sense arrossegar les tendes i motxilotes.

Esmorzem de conya, agafem el bus, anem al càmping, desmuntem tendes, i anem cap a casa... abans, però, ens aturem a dinar a Badalona, al Tariq, com en tantes d'altres ocasions.

Un tros més de camí!!!





dimecres, 9 d’agost del 2017

11 - De Platja d'Aro a Sant Feliu de Guíxols

(Ell hi anava sovint, a Sant Feliu. Un dia va ser el darrer. Recordo aquell dia com si fos ahir. La meva trucada de matinada, la seva tornada, la por, els plors, la pregunta feta i la resposta donada. Un petó)

Avui tocava una etapa xula, vaja, no sabia si ho seria o no, de xula, però ha estat genial, genial. I tenia pinta que ho havia de ser, per diferents motius: és dissabte 29 de juliol (per tant no havíem de patir per la tornada... tot i que hem patit per l'anada perquè ha coincidit amb no sé quina operació sortida de les mil que hi ha cada estiu); un munt de cales sense sorra i sense gent; i la família de 4 al complet! Bien!

Hem sortit de casa cap a les nou (tot passant per la benzinera i posant-t'hi 45 euros), i a dos d'onze ja érem a Sant Feliu. Allà hem deixat el cotxe al pàrquing  privat que hi ha creuant la carretera davant de l'estació d'autobusos (7,50 euros) i hem agafat un autocar a tres d'onze fins a l'estació de Platja d'Aro (7 euros més). Pos sí, avui sumo el que hem anat gastant, perquè el camí de la costa ens està sortint entre una cosa i l'altra i perquè som una mica 'senyors' per una pasta.

Ahí lo dejo.

Des de l'estació baixem al passeig, allà ens aturem a un súper i comprem pa (l'embotit, avui, estranyament, l'hem dut de casa), tampax per a la peti (això no toca que ho posi aquí però ja ho he escrit, llàstima), oli del bo pels entrepans i no recordo si res més (13,40 euros). Fem els bocates a un banc i ens els anem menjant mentre comencem la caminada. Són les 11 ben tocades.

El passeig de Platja d'Aro, arreglat, no té cap gràcia però no molesta, arribem a la sorra de la platja, abans de la riera i veiem un retol que marca que el GR92 es desvia cap a l'interior. No ens agrada seguir sempre el gé erra perquè sovint va per l'interior i nosalres fem el camí de la costa, el fem de dalt abaix (vam començar, crec, a Colliure) i el fem per rigorós ordre de 'final, inici, final, inici'. Quan arribem a la zona del port, ailàs, allà sí o sí hem de recular i anar cap a l'interior. Hi entra força el port, al poble, així que caminem una bona estona per carrers i carrers. Fins que tornem al mar, a Sa Conca. Sorra, sorra i comença el camí de ronda. Un camí de ronda arregladíssim, excessivament arreglat, però amb unes vistes precioses arran de mar, i sí, paga la pena. Cases fantàstiques, poca gent, i molt de sol (això sí). Anem a bon ritme, mentida: ells van a bon ritme, jo al meu, naturalment.

S'Agarò i cap a Cala Sant Pol, ens hi banyem una mica abans d'arribar-hi, en una zona sense sorra, amb pedres, i amb una aigua fresqueta i neta, neta.

Seguim des de la cala de Sant Pol, però ara amb trams desagradables d'escales amunt i escales avall, barcos sorollosos plens de gent (que són comercials fiesteros i surten cada dissabte), i finalment, tot passant per un tram de muntanya amb camí no 'fet fabricat'... arribem a una zona fantàstica. No, molt fantàstica: el Pein de la volta de l' Ametller. Lliure de gent (hi ha gent, però poca), de sorra, de soroll, de barcos, de cotxes, de bicis, de... ummm siusplau que no deixi mai de ser un paratge protegit!

I xino-xano cap a la platja de Sant Feliu. Dutxa, canvi de sabates (un gust treure's les botes i posar-se sabata oberta) i cap a dinar. Voltem, voltem, i trobem un lloc on sembla que no ens clavaran, mengem bé i la cervesa (com sempre) sap a glòria. Total 54 euros.

La peti es 'queixa' que l'altre dia no es va menjar un granissat i li comprem un gelat cucuruxto de 'mango i pinya' (2,10) i, de pas, la gran vol una crema catalana (3,50).

Apa, tornem cap a casa, pagant peatges, naturalment (crec que uns 14, anada i tornada). Això sí, avui no he conduït jo a la tornada i he pogut mig dormir, o mig descansar, o mig el que sigui.

Cost total: 146, 50 euros!!

Oiga, i què? Hem estat a gust, no? Doncs ja està. Això sí, no penso fer números del que portem 'gastat' des que vam començar fa ja quatre anys. Total, pa què?


........................................

Avui és la cançó: l'han cantat i ballat (la peti, especialment) bona part del camí.













dimarts, 8 d’agost del 2017

10 - De Palamós a Platja d'Aro


Merda frita, no recordo res, o gairebé res, i tan sols han passat dues setmanes... Ara que tinc uns minuts a la feina abans de plegar (shhhhhhhhhhhh) estic decidida a posar-m'hi i, tanmateix, he d'enviar un wasap a la Jana perquè m'ajudi a recordar:

- Jana, ai nit yú! Envia'm un àudio resum amb el què vam fer de Palamós a Platja d'Aro

- Buah jo què sé.

- No recordo més que el xino.

- Hahahaha i jo

- Porfa

- No ho recordo

D'acord, em tranquil·litzo, no és Alzheimer prematur, això meu, perquè la Jana només en té 14 (18 si tenim en compte que ve al gimnàs amb el carnet de l'Aina però la seva foto) i tampoc no ho recorda. Que no cunda el pànico.

Anunciaven pluges per diumenge 23 de juliol a la tarda, i així va ser. En previsió d'això vam decidir fer només fins a Platja d'Aro. Cotxe cap a Palamós, aparquem a un carreró (jo per no pagar aparcament el que calgui) i comencem la ruta. Tard, no recordo l'hora però tard: a quarts de dotze.

La primera part només porta del Passeig de Palamós al Passeig de Sant Antoni de Calonge.
 
De seguida, però, comencem a trobar caletes, i més caletes. Avui ve la peti amb nosaltres, estic contenta, m'adono que, malgrat l'odi que va patir molts anys per tenir uns pares muntanyeros (odio els meus pares que m'obliguen a anar a la muntanyaaaaaaaaaa, cridava de ben petita quan la fèiem caminar i caminar) ara sembla que té tirada per aquest món (i deixar-me endarrere com ja fa el seu pare fa anys, en fi). Fins i tot fa mesos que va a un esplai on, poc o molt, també fan excursions.
 
A la propera ens banyem, a la propera ens banyem.
 
Sabem que si ens banyem (despulla't, treu-te les botes, llença-t'hi, eixugat, vesteix-te novament, calçat... mandra) ens costarà arrencar novament així que ho deixem pel final.
 
Racons ben xulos, camí arreglat en algunes zones, aigües netes, barcos a puntapala (quina ràbia!!), i cases pa flipar, vaja, com darrerament!!
 
La visió, anant pel camí de Ronda, de la platja de Platja d'Aro amb els edificis monstres allà mateix és espantosa. Trenca, si ho permets, tot el plaer de caminar entre cales i platgetes sense gaires construccions (gaires no vol dir cap, vol dir no en excés, sobretot si ho comparem amb l'arribada a Platja d'Aro). Així que no ho permeto, i em quedo amb el plaer del camí. I de veure la Jana feliç.
 
Arribats, dinem (a un xino!!! que ens costa una pasta, per cert), autobús Sarfa cap a Palamós i ja al cotxe cap a Barna. A mirar com plou, i plou, des del sofà.
 
I seguim...
 
 
 
 
 

divendres, 28 de juliol del 2017

9 - De Llafranc a Palamós

Diumenge 9 de juliol, Sant Tornem-hi!

L'ex -que ja no és ex-,i jo, reprenem camí. Agafem el cotxe, no preparem motxilla el dia abans perquè som un cas com un cabàs (així que no ens emportem tovallola...), i a cuita corrents ens plantem camí de Llafranc. Ell, i jo també si us sóc sincera (sé que aquest sóc ja no du accent, i?), doncs, això, ell confon els noms dels pobles d'aquesta zona, i no és per menys, Tamariu, Begur, Llafranc, Palafruguell... (bé, potser no es confonen, però els confonem, punt):

Vinga, arribats a Palafrugell li dic: I si parem aquí, mirem si passa un bus cap a Llafranc, deixem el cotxe, i en arribar a Palamós n'agafem un altre fins aquí i no hem de fer la ruta circular?

Dit i fet. El bus que anava a Llafranc passava en cinc minuts així que tot quadrat (l'Aina no hi era però segur que pensaria que, com sempre, tinc la flor al cul). Deixem el cotxe, prenem l'autocar, i en pocs minuts arribem a Llafranc. Pinta que serà un dia de molta gent, no fa gaire calor, d'altra banda. Comprem un mos per esmorzar i iniciem camí, tard, evidentement, tard. Són tres de dotze.

Pujades, baixades, pujades, baixades, escales, escales, més escales, un tram de camí, escàs, per una urbanització, cales precioses, cales buides, cales plenes, les cases dels típics 'fillsdeputa' que diu el Miguel, vora el mar, i arribem a Es Castell. Una cala especial per a mi (suposo que per a gairebé tothom) perquè vaig viure intensament la mobilització que l'any 94 va impedir que una fantàstica cala com aquesta quedés ensorrada entre blocs d'hotels, apartaments, i restaurants. Bien, sí, bien.

Seguim pel camí de ronda arreglat recentment i arribem a les casetes de pescadors de Cala s'Alguer. Allà, una molt bona amiga meva, la seva família, vaja, hi té una casa. Ahir vaig sopar amb ella, més de 30 anys després d'haver-nos conegut mantenim una amistat íntimament tranquil·la,  i m'explicava que just el dia que hi vam passar no feia ni una hora que ells havíem marxat. Hi passen tots els caps de setmana de juny a setembre i les lluites amb els turistes que volen endur-se les estrelles de mar, són immenses. No entenen que són éssers vius. O sí, i tant els hi fot.

Cala la Fosca, Palamós, dinar a Palamós, autocar cap a Palafrugell i cotxe cap a casa... caravanote de tornada i fi de festa.




dilluns, 17 d’abril del 2017

8 - De Tamariu a Llafranc (i tornada per l'interior de Llafranc a Tamariu)

I seguim amb la ruta. Tenir una motivació, com ara el camí de la costa, ajuda a continuar el camí. La vida és també això, sovint (jo si més no) necessitem motivacions per continuar la ruta (insuportable en ocasions).

Sols tots dos, l'ex -que aviat deixarà de ser-ho- i jo, agafem el cotxe mentre la gran ha marxat a treballar i la petita dorm, i anem cap a Tamariu. Deixem el cotxe a l'aparcament on encara no es paga i, com el darrer dia, fem cafè a una grangeta molt 'apanyada' i de pas demanem entrepans i aigua. Som uns senyorets. Després rondinem que mai no tenim diners, normal!

És un quart d'onze quan iniciem la marxa, hi ha núvols i agraïm la seva presència. Tanmateix el sol aviat decideix manar i sortir per damunt de qualsevol núvol, marcant distància.

Trobem un bon camí de ronda entre Tamariu i el Far de Sant Sebastià, així com un paratge fantàstic que s'obre als nostres peus. Em canso, tot i anar al gimnàs, noto que em canso. Torno a tenir quilos de més i això no ajuda. Però portem bon ritme. El Miguelito és un crack, per ell les pujades són baixades. Flipant.

La ruta és preciosa, molt maca, i el dia magnífic, tot i que ell està una mica ratllat amb les cases de pel·lícula que anem trobant, mai l'havia vist tant enfadat per aquest tema: Por qué tienen que tener tanta pasta y semejantes casas si no se lo han ganado? Jo passo d'enfadar-me per això, no vull, joder, si no ens falta de ressssssssssss.

Arribem a la Cala Pedrosa i després al Far. Pugem a la torre de Sant Sebastià, un euro, i gaudiem d'unes vistes fantàstiques. Reprenem la marxa fins a Llafranc.

A la cala esmorzem els entrepans i bevem una cervesa que comprem allà a mitges. Com el món és un mocador ens trobem la Marta G. a qui havia trobat feia un parell de setmanes quan vaig anar a veure Art. Decidim que allò és un senyal i que hem de quedar per fer un cafè. Ja es veurà (estic poc sociable darrerament) però sí, em fa gràcia trobar-nos allà.

Esmorzem i després de preguntar a l'oficina (oficineta xiringuitu) de turisme decidim retornar per l'interior novament cap a Tamariu. Un camí local, petit recorregut, el 107, ens retorna cap al cotxe. Camins amples a estones i corriols magnífics en certs moments ens porten primer cap a la Font d'en Cruanyes (prescindible totalment... o no, vaja, a gust del consumidor) i després cap a Tamariu.

Dinem a la plaça major, no sé si se'n diu, de Palafrugell... agustito, agustito, i tornem cap a casa. Una etapa més, una etapa menys. I sí, molt recomanable!!





dimecres, 23 de novembre del 2016

7 - De la Platja de Pals a Tamariu

Me dije que escribiría enseguida esta ruta y se la dedicaría a mi hermana. Estaba ilusionadísima, ella. Y yo, qué hice? Olvidarme del blog todos estos meses! Ahhhhhhhhhh...

Bueno, fuimos la peque (increíble, pero cierto, repite!), mi ex (pronto no ex), mi hermana, mi cuñado y yo. Quedamos en Tamariu donde dejamos nuestro coche y donde ellos nos recogieron para llevarnos al inicio de la ruta: La platja de Pals.

Total, eran unos cuantitos quilómetros pero disponíamos de todo el día, así que sin problemas. La ruta es preciosa, subidas, bajadas, pero calas magníficas. Eso sí, pecamos de poca agua, y llevábamos un montón, pero sí, faltó agua.

(Debo decir que al inicio de la ruta nos encontramos con el marido de una examiga y estuvimos un buen rato charlando de esto y aquello...curioso! años atrás justo en esos días, habíamos estado en Pals en su boda, qué cosas!)

Calitas, desnivel, agua... y buf, lo que daría por una cerveza! Y no temamos, lo dí, lo dimos, pagamos una pasta por una cerveza en el chiringuito del Parador d'Aiguablava. Pero la cerveza, fría, en momentos de calor y cansancio bien vale una Misa, que dijo aquel rey, y casí costó una misa, sí.

Nos paramos a comer en un bareto (donde nos dejaron comernos la comida que llevábamos y bebernos la cerveza de la cual casi disponía el bar) y descansamos para seguir la ruta.

Fue una caminata larga, pero que disfrutamos mucho, mucho. La Pili a puntito de despeñarse, eso sí; yo, desviándome de la ruta y perdiéndome, y unas cuantas anécdotas más, baños incluídos, llegamos a Tamariu donde recogimos el coche y nos despedimos...

Ains, para cuándo la siguiente?


dilluns, 29 d’agost del 2016

6 - De L'Estartit a la Platja de Pals

...i seguim la ruta del camí de la costa. Cada dia que fem un nou pas el Miguel m'avisa que un cop a Blanes amb ell no hi compti. D'acord, ho accepto, i ho entenc. Però jo que sóc desorganitzadíssima en gairebé tot i japi flouer vital he decidit que mentre em sigui possible faré tot el camí sense excepció des de Colliure, on vam començar, fins a les Cases d'Alcanar.

Veurem!

Bé, arribem la peti, l'ex i jo a l'Estartit, aparquem a l'Avinguda Grècia, on vam deixar el camí la darrere vegada i anem cap al súper a comprar uns entrepans per esmorzar (la casa ens creiem que és grande i no repara en gastos, però ni hem cobrat la Renda ni sé si la cobrarem... en fi, mentre hi ha vida i no hi ha paral·lela hi ha esperança)  i una cervesa a mitges, pels dos, aigua freda, dues ampolles, i cotxinades vàries per aguantar el matí.

Enfilem pel passeig que hi ha al costat de la platja. Hi ha un munt de gent, el sol comença a estar amunt i tinc la sensació que no serà una ruta 'agradable'. Touché.

En no res hem d'entrar a la platja i caminar per la sorra vora l'aigua. A ningú no li sobta veure tres caminadors (descalços) i amb motxilles així que a nosaltres tampoc no ens sobta res ni ningú. Passem per una zona on els gossos tenen via lliure i em fa feliç, sovint les persones em molesten més que qualsevol animal (exceptuant els que són més petits que el palmell de la mà, rates incloses), així que benvinguts a les platges on els gossos poden banyar-se i jugar.

Arribem a la Gola del Ter i per passar el riu ens quedem en banyador, cap problema, és un gust la zona, realment molt i molt maca. Banyar-se en un riu és de les millors experiències quan a bany, així que en aquest entorn encara és més increïble.

Més platja, més sorra, ara fina, ara gruixuda, i veiem la platja de Pals al final. Fem tota la nudista on abans les antenes de Ràdio Liberty campaven i ens trobem amb alguna medusa marró a la sorra i senyalitzada amb branquetes (La Jana no es cansa de dir-nos que les marrons no piquen, d'acord, vale, però no penso comprovar-ho).

Ja som a la platja de Pals, allà, quines coses, hi he passat més d'un i de tres estius. Queda lluny tot allò, tot i que fa encara una mica de mal recordar-ho. No hay dolor, Rocky. Ens dutxem i decidim (decideixo) pujar cap al poble de Pals. Anem per la carretera perquè la peti no ha dut botes i va amb xancletes (pensàvem fer només platja). Són gairebé 6 km d'una zona que no té cap gràcia. Segur que el camí interior és bonic, llàstima, haver-hi pensat abans.

Poc abans d'arribar al poble ens trobem amb una rostisseria on havíem anat a 'menjar pollo' en diferents ocasions... i allà que ens aturem: cerveseta, patates i pollastre sense haver de fer cua perquè triem dinar dins del Restaurant. Bien!

(una família del barri seu dues taules més enllà, sóc incapaç de memoritzar cares però, com sempre, el Miguel em dóna tot luxe de detalls... és increïble el seu poder retentiu!)

Acabem de dinar i, com allà no fan cafè, decidim fer-lo a Pals. De pas, mirem els horaris dels busos que porten a Torroella per agafar el bus que ens ha de portar a L'Estartit. D'acord, no, no he mirat horaris abans i ho hauria d'haver fet. Catxis. L'únic bus que ens anava bé fa deu minuts que ha marxat: fins demà no hi ha cap altre. Truco al Marc i famili però estan dinant (a l'apartament de l'Escala) i no em veig amb cor de dir-li que ens vingui a buscar. Ommmmmmmmmmm. Truquem un Taxi: Quant ens costarà?

El taxista, un magrebí encantador que fa vint anys que viu a Palafrugell i repeteix a qui vulgui escoltar-lo que la millor província d'Espanya és Girona, ens porta, finalment, a l'Estartit, per 30 euros. Un viatge agradable amb una conversa interessant (li dic jo: No sé encara quin criteri tinc respecte del burquini a les platges... hores d'ara el tinc, bien!).

Arribem a l'avinguda Grècia i per treure'ns el mal gust de boca (el cafè a Pals amb l'auti ha estat espantós, però la jana i jo hem gaudit com sempre sentint la conversa de la parella de la taula del costat) del trajecte final en taxi (lleig per un senderista) acabem el dia fent un bon bany a Sa Riera.

Mmmmmmmmmmm... gràcies. Ah, i bona nit i tapa't!

Un plaer haver compartit aquesta ruta amb la súper Jeina!







dissabte, 23 de juliol del 2016

5 - De Roses a L'Estartit

De vegades, sovint, penso, les casualitats... existeixen. 

Feia dies que no ens vèiem, amb la M., i dijous abans de la cremà de l'Aina sopàvem juntes les tres Estupendes fins que el Miguel em va trucar que anaven en ambulància al Mar. Si de cas, això, ja ho explicaré un altre dia...

Resumint, feia dies que no coincidíem però es va oferir a acompanyar-me a Planoles a recollir el paquet petit (l'endemà la portàvem a Amposta, un no parar això de ser paremare). Pel camí, xerrant, evidentment, com a cotorres, em va dir que dimarts anava a Roses: Jo també, li vaig contestar!... així que hem acabat a Roses aquest dimarts, on nosaltres continuaríem el Camí de la Costa Catalana i on els seus fills es llançarien en paracaigudes!

Vam anar amb el seu cotxe, conduïa el Miguel. Arribem a Empúria Brava, a l'Sky Diving (es diu així? no em ve de gust buscar-ho!) i allà esperem que sigui l'hora que els tres valents saltin (fa uns anys també el Miguel i l'Aina es van atrevir a saltar...).

I d'allà a Roses en el seu cotxe, dinem (ben dinats, tot s'ha de dir, la colla que érem) i nosaltres dos comencem camí cap a Empuriabrava on hem de passar-hi la nit (a un iot al port dels Argonautes número 69, per més dates).

Caminem fins la desembocadura del riu La Muga i allà esperem que algú ens creuï en barca... això no passa i decidim pujar i passar Santa Margarida, una mica d'Aiguamolls, zones espantoses i finalment arribar (mirant d'anar per aquí, no, millor per allà, no, per aquí) a Empuriabrava. Potser en dues hores es pot fer però canviant d'itinerari un parell o tres de cops triguem gairebé tres hores i mitja. Platja de la Rubina, aturadeta, i cap a l'iot que hi falta gent. Allà soparem, després, amb la M. i la seva família.

Ummmmmmmmmm... per un caprici del Miguel amb el meu consentiment dormir en un iot. Sí. Buscàvem un lloc econòmic on passar-hi la nit i acabem trobant per Tripadvisor un iot (25 metres d'eslora, cinc habitacions, sis banys, jacuzzi). Dormo fatal, ell encantat. No passa res, un caprici és un caprici.

L'endemà després dels croissants i el cafè que la mestressa ens prepara (hi ha d'altres maneres de viure, és evident) marxem amb les motxilles (tenda i màrfegues incloses) cap a l'Escala. 

Decidim, segunt la tria que alguns dels blogaires que segueixo han fet, anar pels Aiguamolls de l'Empordà. Sortim a les 11, arribarem a les 20h tocades al càmping de l'Escala que la N. ens va recomanar. Un camí genial, evitant la zona de la platja (mar, costa, en té?) d'Empuriabrava, que ens porta des del centre d'informació fins la desembocadura del riu Fluvià. Com fa un parell dies que han dragat ens trobem amb una fondària de tres metres. La cosa es complica (vaja, o no, però duc l'ebook i el mòbil i voldria que no es mullessin). Pregunto als socorristes com creua la gent que fa el camí  de la platja (si és que algú més el fa) i em contesten que tot fent 'Llanxastop'. Així que 'allà voy'. Pregunto a un parell si ens poden creuar (són deu o quinze metros, no més) i m'ignoren totalment, així que opto per demanar-li en un anglès que feineja amb la llanxa. Ens entenem i accepta creuar-nos. Bien, ja som a l'altra banda!

Ens esperen un parell d'hores de camí de platja. 

Us recordo, i em recordo, que no estem fent el GR92, ni estem fent els camins de ronda (perquè no sempre existeixen o són practicables), fem el camí de la costa, tan arran  d'aigua com podem (i no sempre és possible, com ens trobarem en fer l'itinerari de l'Escala a l'Estartit), així que aquest tram, llarg, fins Empúries, el fem per la platja, amb els peus mullant-nos, agraïts que el sol s'amagui darrere els núvols i que sigui zona de kit surf i no de banyistes: bien!

Un camí força agradable. Passem Sant Pere Pescador, Sant Martí d'Empúries, Empúries (miro les ruïnes pel camí, no hi entrarem, no, al museu) i finalment l'Escala! Ens espera el càmping, muntar la tenda, una cervesa, una trobada sorpresa als lavabos (Hola Mercè L!) i un sopar... mmmmmmmmmm genial, al Grop. Més que recomanable! Sardanes (tot un món això de les sardanes i els catalanets que de solidaris en tenen ben poc de vegades!) i cap a dormir.

Demà més. 

La nit és espantosa. No sé si menys o més que al iot (allà els sorolls van ser diversos, aquí bàsicament n'era un: el paio roncador de la tenda del costat). Cansada i de mal humor l'endemà decidim deixar la tenda plantada i fer camí sense motxilles cap a l'Estartit. 

El camí no m'agrada. Un bon tros arran de penya-segats, sí; arran de mar; però un bon tros de GR92 amb un sol terrible i una mala llet genial que tots dos arrosseguem amb motiu o sense. 

Cala Montgó.

Em nego a desviar-nos per arribar a Cala Pedrosa i Cala Ferriol, fa massa calor. No trobem ningú pel camí. Fa calor. M'enfado amb mi mateixa... i arribem a l'Estartit. 

Quatre hores i mitja. 

Queda pendent tornar per fer aquestes dues cales, però serà amb kaiak, em nego a tornar a refer aquesta part de GR92!

Dinem bocates, migdiada a la platja gran (que segur té nom) i tornada en autobús fins a l'Escala (passant per Torroella). 

Dutxa, sopar al 1869, avui sense sardanes, i dormim una mica millor que ahir (tot i que els veïns en són uns altres i aquests no ronquen... criden! en fi!).

L'endemà visitem el Cementiri mariner (em quedo amb l'epitafi del fotògraf Esquirol que ens acompanya en entrar: 'Tú que ahora me pisas, párate a considerar, que al final vendrás a parar, lo mismo que yo, en cenizas'.), ens mullem en una tempesta d'estiu necessària i agafem el bus cap a Barna. 

Bien. Tot a lloc! Bien. 




diumenge, 17 de juliol del 2016

4 - De Cadaqués a Roses

Seguim.

Tenim una a Planoles i l'altra a Valls. Tot a lloc. Tres dies sols. Només. Tres dies.

Dissabte agafem el cotxe, les botes de muntanya i anem cap a Roses. Hem comprat els bitllets de bus per internet, tot controlat. Arribem, esmorzem (superesmorzem), bàsic, i agafem el bus, puntual, a Roses. Allà hi deixem el cotxe fins la tornada. Corbes, corbes, corbes, i arribem a Cadaqués.

Comencem a caminar, seran més de 8 hores de ruta. Podíem haver estat menys, sí, i què? No tenim cap pressa, cap ni una.

Pugem i baixem, seguim i resseguim el camí de la costa, platges, caletes (increïble, després sabré que a la Cala Llanera Petita una amiga recuperada hi passa just aquells dies una setmaneta de desconnexió), pujades, baixades, bany, cerveses (bona cala i bon restaurant per tornar-hi a Cala Montjoi), bocata, més pujades, migdiada a la cala, bany, un altre bany... i arribem a Roses.

Zones molt maques però zones molt i molt turístiques i explotades. Barcos d'aquells que dius: Què fill de puta, aquest, què hi fot amb aquest barco aquí? Jajajaja... i zones meravelloses.

Ja a Roses. Què fem, ens hi quedem a dormir? I sí, ho fem, per què no? Sopem a Roses a una pizzeria (aix, no recordo el nom però sí l'accent mallorquí de la cambrera! Fantàstic sopar!) i dormir a Castelló (no explico res més sobre la nit, i no perquè sigui X, que no).

Esmorzar inclós, i tornada a Barna.

Una etapa més, un adonar-me'n més, també, del que és importante, i del que no.


diumenge, 1 de novembre del 2015

3 - El Port de la Selva - El Far del Cap de Creus - Cadaqués

Després de la tira de temps hem trobat un cap de setmana per poder continuar el camí de la costa catalana de MANERA LINEAL -ENDREÇADA- CONTÍNUA - DE DALT ABAIX (jo que sóc zero organitzada en la meva vida i ara resulta que no vull fer el Camí de la Costa d'una altra manera que no sigui així).

Així que aquest finde ho hem fet, hem continuat. On ens vam quedar? Jo us ho dic: A El Port de la Selva. Continuar des d'allà implicava un muntatge una mica diferent, organització, control, en fi, temps i també diners, i ganes, i una mica de bona forma física.

Vam decidir que les nenes no vindrien i es quedarien soles tot el cap de setmana, per primera vegada. Això ja em provocava nervis, d'entrada. Curiosament, tot i que l'Aina volia venir i li vam dir clarament que no podia ser, en canvi, la Jana va agrair que no la deixéssim venir, estalviant-se d'aquesta manera fer muntanya. La vida es asín i elles, també són asín!

Dissabte 31, sona el despertador a les 6 del matí. Dutxa, preparem dinar (arròs integral amb tonyina per a mi), barretes energètiques, beguda Aquarius, roba de recanvi en una altra motxilla, necesser, blablabla. Ell una motxilla verda, jo una de marró (quin munt de nimietats estic escrivint, oi?).

Arribem a El Port de la Selva en cotxe, 8:30h. El deixem allà fins la tornada, l'endemà. Fem un cafè al Nàutic i... comencem a les 9 h en punt. Camí asfaltat, camí de terra, GR11... sol, poca gent, algun cotxe, i un grup de gent gran que ens veu perduts (xerrant ens vam equivocar de camí) i comenta en veu alta (i els sentim): Hi ha gent que no sap anar al bosc. Al bosc, diuen, vale. Pues oiga, vale, no en sabem. Fa més de 30 anys que fem muntanya i no en sabem de fer muntanya senyorrrrrr, pos vale.

Seguirem el GR11 fins al Far (inici o final, segons es vulgui mirar del GR11), passant per Sant Baldiri, però en arribar al camí de Cala Taballera (o Tavallera) ens desviem per baixar-hi. Abans sembla ser que el gr hi passava també, ara ja no. Per què? Ahhhhhhhhh. Qui ho sap?

No ens banyem però sí ens refresquem, i pugen novament per retrobar el GR que ens durà al Far. Sol, sol, caçadors i trets, masos deshabitats, masies habitades, camp treballat, marques de senglars, pujades i baixades (el meu peroné respon bé, la tíbia del Miguel rondina una miqueta). Per fi el Far. Síiiiiiiiiiii. Jo un aigua amb gas, ell una cervesa. Total 4h 41' (aturades i camins errats inclosos)...

Iniciem la baixada, i de camí dinem, no tenim GR però tenim un camí preciós (tot i que més transitat, quina ràbia): El camí vell a Cadaqués. El seguim fins a la bifurcació que ens porta a la pista. Allà baixem cap a les cales, enlloc d'anar per la pista, començant per Cala Guillola. Unes cases que hi ha allà per flipar: mansions, búnquers ben cercats per un mur. De qui es protegeixen? Marquen la seva propietat o ens marquen que són diferents? Buf. D'allà fins a la platja de Port Lligat hi arribem fent pista i creuant la carretera de tant en tant. Port Lligat, Sant Baldiri (no tenen més noms de Sants?), amb un Cementiri -tancat- a tocar.

Són les 5, caminem des de les 9 del matí... joer, ha pagat la pena, molt, però tenim unes ganes d'arribar a l'hotel!!!! (dormim a L'hostalet de Cadaqués)

Dutxa, intent de migdiada i... cap al Compartir (recomanat per un company de feina primer i per un munt de gent després, i jo sense ni saber de la seva existència).

Sopem de puta mare, francament, però estem cansats cansats. Ains, em costa dormir, i a més celebren el Halloween i llencen ous, els carrers n'acaben plens... quina moda més absurda!

Matino, cafè amb llet, diari, i mal humor de pensar que si agafem el Sarfa trigarem 1h i 40' en arribar a El Port! No podré suportar-ho. Intento de convèncer el Miguel per anar a peu. Síiiiii.

Sortim de Cadaqués després d'un súper esmorzar al Casal: són les 11:40h, ens hem d'afanyar perquè el camí, GR92 ara, marca 4 hores (passant pels Bufadors però no per Sant Baldiri). Buf, el Miguel s'ho pren al peu de la lletra, arribem a El Port 2 hores i 35 minuts després!! Unes vistes magnífiques, espectaculars, molt recomanables de Cap de Creus.

Dinem arròs negre a Ca la Paquita. Li tinc carinyo al lloc perquè fa pocs anys vaig dinar allà amb la Jana, les dues soletes!

Passeig, cotxe i cap a Barna.

Tot ha anat bé, tot perfecte!

Propera ruta: Cadaqués - Roses, quan? (quan tinguem un dia sencer, ganes, i un bon restaurant per dinar a Roses. Em recomanes algun)

...

Miraculosament, escric aquest text el mateix dia. Amb les dues guapes xerrant al costat, explicant-me el seu cap de setmana i el que ara mateix estan estudiant.

La vida pot ser molt maca, molt.












dimarts, 26 d’agost del 2014

2 - De El Port de la Selva a Llançà

Quan vam començar el Camí de la costa vaig decidir que el faria per rigorós ordre de traçat. Una tonteria com una altra qualsevol, accepto.

Així que primer vam fer d'una tirada de Colliure a Llançà i després d'un parell de mesos de paron logístico vam continuar aprofitant que anavem a recollir la gran a El Port per anar des d'aquesta població a Llançà (anar i tornar).

El camí és senzill, aquest tros vull dir, molt senzill, pla, ben traçat, sense desnivell, perfecte.

Va ser un dia genial vam anar amb cotxe a Port i després d'aparcar-lo vam començar a tirar cap a Llançà, el dia era bo i estàvem animats per, per, per motius personals. En arribar a Llançà, hora de dinar, ja, vam decidir picar una mica. I això vam fer: cerveseta, braves, més cerveseta, més tapes, i ja farts, el cafè.

Tinc un molt bon record d'aquell àpat, de la conversa, dels petons i somriures... sí.

Dues hores d'anada (una mica menys, crec) i encara ens faltaven les dues hores de tornada. Això vam fer després del dinar i la sobretaula, tornar pel mateix camí.

Però però mirant alguna caleta se'ns feia la boca aigua i vam decidir (què rarooooooo la Núria banyant-se) baixar a fer-nos un bany! Ell m'anava dient que vigilés amb els eriçons. Jo pensava que se li havia pujat l'instint protector des del divorci i no li feia cas (moltes de les cales són rocoses) fins que: Òstia! I sí, el seu taló havia trepitjat un eriçó.

Quinze dies, quinze dies va trigar en poder posar amb normalitat el peu a terra. La meva estimada Maite i jo vam passar hores remenant el seu taló amb una agulla i unes pinces mirant de treure-li una pua, i una altra, i encara una altra. Vam buscar tot de trucs, cremes (meravellós Ungüento Cañizares que ja no vénen a les farmàcies però que vam trobar a la farmaciola de caducats no revisats darrerament de casa, Fucidine...), i vam estar dale que te pego (que no vol dir 'follant' en aquest cas) més de tres setmanes.

Consola saber que si busques a google pensant que això no li ha passat mai a ningú, lo flipas amb la de gent que demana ajut, consell, que crida de dolor, que demana amb llàgrimes als ulls una solució màgica...

Lalalalala.

En fi, quines coses, oi?

Per cert, el proper tram, El Port - Cadaqués, està pendent per ben aviat, t'hi apuntes?

dissabte, 29 de juny del 2013

1 - De Colliure a Llançà

Aquesta primera setmana (vam marxar dissabte 22 de juny i vam tornar dijous 27) ha estat una mica, una mica, diferent. Gustosament diferent. Però també cansadament diferent.

Se'm va ficar al cap fer el Camí de la costa. No és ben bé el GR92 (perquè és bàsicament arran de mar, tant a tocar de l'aigua com des del penya-segat de dalt), ni tampoc és 'purament' camí de ronda. Buscant, buscant vaig trobar dues pàgines, una bàsicament duia a l'altra, i li deien El camí de la mediterrania. Us poso els links per si us pot interessar:

http://www.dexcursio.net/camins-de-la-mediterrania/

http://excursionistes.cat/

Evidentment podíem començar per on volguéssim ja que nosaltres érem els amos de la nostra ruta però vam decidir fer-ho per Colliure i anar baixant fins al darrer poble de Tarragona. Ja sé que, ara, Colliure no és costa catalana però és evident que és un referent, i un poble que no es pot deixar de visitar.

Així, començant per el poble on està enterrat Machado i arribant al poble on 'descansa' Carles Sabater (Colliure-Llançà) hem anat dormint a diferents càmpings (sí, sí, és clar, tren, motxil·les i tendes de campanya a les esquenes):

1 - Tren Clot - Cerbére. Enllaç tren Cerbére - Colliure. El primer càmping (carillu, carillu, 52 euros dues tendes petites, tres nens, dos adults) té la platja a tocar, però està una mica retirat (passat el poble). Potser 2 km més amunt. Amb una calor impressionant. Dormim allà (sopem de fogonet, sí) i l'endemà...

2 - Càmping La Giralde/Colliure - Banyuls sur Mer. Cullons quines vistes, i beneïda Tramuntana. Gràcies! Prop de 6 hores sense comptar les parades. A Banyuls dormim a un càmping xulo municipal. Al mateix càmping sopem de guais a una pizzeria (no, jo amanida i perrier).

3- Banyuls (parada al Carrefour del costat) - Cerbére. Dormim a un altre càmping municipal. Curiosament l'entrada és oberta i has d'anar a la Casa de la Vila (al poble, a dos o tres quilòmetres) a demanar que vols acampar. No ho fem. L'endemà ve un noi molt agradable, un cop ens hem llevat, a dir-nos que abans de marxar passem per la seva oficina. I això fem.

4 - Cerbére - Colera. Ostres quin poble més bonic, sí, i jo ni sabia que existia un poble que es digués així (culturilles que és una!). Un càmping al mig del poble: Sant Miquel. Genial, i millor de preu i amb més serveis que els francesos. Què estrany... (estrany perquè jo sóc una fan incondicional de França, absolutament de tota França!!! I em costa ser imparcial).

5- Colera- Llançà. Fem l'anada només amb la motxil·la del dinar; tornem en tren. Com el càmping està molt bé, i té piscina, per tal que l'aprofitin (jo, ni un dit del peu) decidim quedar-nos-hi una nit més i no muntar i desmuntar. I sí, també, per anar lleugers de pes. No té res a veure portar tendes, sacs, roba, menjar, a sobre que anar de passejant.

En fi, uns dies magnífics, on el vent meravellós Tramuntanero ens ha ajudat a suportar els moments de més sol. Uns dies on hem desconnectat. Dies en què hem estat els quatre, i el Jesús quatre dies (empanat, enamorat), molt units. Just abans que l'Aina marxés a Dublin aquest matí dues setmanetes.

...

He estat molt bé, molt centrada en el moment present, però tot és tornar aquí i sentir que no puc dominar -novament- la meva ment, que els pensaments van i vénen lliures, esgotant-me, neguitejant-me. Tornar i sentir que no sóc qui mana en mi, que torno a viure el que ja he viscut abans, i abans, i abans d'abans: solitud, tristesa, por.

Un avantatge: Aquest malson no és nou.
Un desavantatge: Aquest malson no és nou.

...

Gràcies, ara et sento més a prop que mai.