Fa moltes etapes, moltes, que segueixo el camí i aprofito les dades donades per
Camins de Ronda d'en Xevi Blancafort al seu web. No el conec de res, només sé que m'agrada el que escriu i com ho escriu (no ara, que ha 'remodelat' el blog i fins i tot 'organitza' sortides per o amb gent pesada com jo, sinó des del primer tram del Camí de Ronda). Aquesta etapa que ara descriuré ell la va fer en tres dies diferents. Mal senyal, o bon senyal, no ho sé, però en tot cas deixava clar que no era cas de pretendre fer-la en un sol dia, així que calia organitzar-me.
Organitzar-nos.
I aquí comença tot el 'drama' d'aquesta etapa número 12... en la manca -a priori- d'organització.
Primer de tot:
trobar un cap de setmana lliure. Lliure de bàsquet, d'hoquei, de compromisos socials, d'oci programat, d'aniversaris, de... Bé, primer punt aconseguit: Primer cap de setmana d'agost, del 4 al 6.
Segon:
qui hi anem? els quatre? tres? la Missy i la Bruna? Decidit, els quatre (perquè una sembla que li ha agafat el gust a caminar i s'ha decidit a aixecar-se del sofà, aviat esport olímpic, pel que sé; i l'altra no té cap compromís ineludible!).
Tercer:
la ruta de dalt abaix, i per rigorós ordre, així que sortim de Sant Feliu per arribar a Tossa.
Quart: on dormim? Si en Xevi diu que no la recomana en una única etapa bé l'hem de partir, i si l'hem de fer en dues etapes bé hem de dormir al mig per no pujar i baixar a Barna. Decidit: tendes de càmping (la que tenim a mitges amb custòdia compartida amb la Montse, i la que és nostra però ara té la Laia amiga de l'Aina). Vinga, les tenim localitzades i ja a casa.
Dormim a mig camí més o menys... Cala Pola, càmping Pola.
Cinquè: Quan marxem? Vam dir de marxar divendres, però però però no vam preparar res en tota la setmana, i quan dic res, és res. Només teníem les tendes i perquè ens les acabaven de retornar. Localitza sacs, tovalloles, motxilles, botes, bastó, cantimplores (que crec que si són ampolles rollo metàl·liques no es diuen així), bikinis, roba de recanvi, esterilles, blablabla. Com hem de marxar divendres a la tarda després d'una ampolla de cava per acompanyar una magnífica sarsuela de la sogra? Però què dice usted? Així que mirem una peli, i cap a les set, amb la Jana emprenyada com una mona i el Miguel pujant-se per les parets, acceptem la realitat: No podem marxar amb tant per fer, arribar a Tossa, al càmping, a una hora raonable, muntar tendes... Que no. La propera vegada ho farem millor, amb previsió (ajajajajaja... innocent!). Total,
marxem dissabte cap a les 7:30 del matí.
(Jo sense dormir en tota la nit, una part per la calor, i una bona part per la ruta que pintava, per la lectura del blog del Blancafort, bastant malament. La por de mare que passi alguna cosa a les filles. Oiga, perquè mira, si em passa a mi, a banda que elles cobren una assegurança de vida, doncs ja he viscut, però a elles, no, que no. I vinga a no treure'm del cap aquest pensament en tota la nit. Com quan amb l'Aina vam fer primer tresmil. Igual.)
La ruta: Anem directes al càmping Pola, a la Cala Pola, vora uns quatre quilòmetres abans d'arribar a Tossa, cap a les nou tocades ja hem reservat i pagat l'estada d'una nit (56,10 euros) i hem muntat les tendes. Agafem el cotxe i anem cap a Sant Feliu, aparquem darrera de l'estació d'autobusos, gratis. L'altre dia vam pagar 7 euros per aparcar allà a la vora, avui volia evitar-ho perquè el cotxe s'hi quedava fins l'endemà.
Comencem a caminar, baixem al Passeig i allà fem un primer tram del Camí. Mal inici, el camí està mal marcat o nosaltres no el volem veure perquè passa entre carrers d'una urbanització. Trobem un tros de camí que ens fa enfilar-nos en una zona arran de mar (però penya-segat) i passem una mica de por. Reculem. Un tio que està a un dels iots de la costa ens mira (suposo que esperant que caiguem, seré mal pensada però no li veia cap altra intenció) i li pregunto si veu camí: Es fa l'orni. Li ho torno a preguntar: No. Pues oiga, vale.
Pugem novament pels carrers de la urbanització fins arribar (amb el Miguel d'una mala òstia increïble en aquestes alçades, i des d'ahir) a l'Ermita de Sant Elm. Allà pregunto a una parella de noies que parlen del camí de ronda si veuen possible fer-lo. Em diuen que no, que les darreres tempestes, de fa dos anys, han malmès molt el camí i ja no es pot fer ni un tram. M'expliquen que hem d'anar en compte, que fa uns dies ha mort una persona al camí de ronda, que... Buf. Per què fan aquests comentaris? Cal? No és d'ahir que fem muntanya a casa, ostres!!
Baixem i fem una reunió d'urgència els quatre: només podem fer el primer tram de camí per la carretera. Puta merda. Però ho fem. Caminem hores sobre un asfalt tipus forn en un dels dies més calorosos de l'any, sota un sol de migdia assassí, i amb un mal humor del quinze tots plegats. Després de tres hores de camí i veient el mar des de la carretera, de no baixar ni tan sols a Cala Vigatà, ni a cap altra perquè ell diu que després haurem de desfer el mateix camí i no paga la pena (sic). Després d'acceptar que no es veu cap camí ni de Ronda, ni de no Ronda... seguim caminant fins a Cala Canyarets.
Per accedir a Cala Canyarets des de la carretera cal entrar a la urbanització privada Rosamar. Els cotxes han de pagar (quant?) per accedir-hi. Suposo que si no són residents, és clar. Baixem fins a Cala Canyarets i d'allà a Cala Canyet. Entre una i l'altra, però, fem una aturada al restaurant (el xiringuito de la platja, com la platja mateixa, és ple a vessar) i bevem i bevem (jo aigua amb gas i sense, ell dues cerveses, i elles suc de préssec i aigua... ho anoto aquí perquè recordo que portàvem una bona estona passant set i calor, l'aigua que dúiem era força calenta, ja, i anàvem dient què beuríem quan arribéssim a un lloc on comprar beguda fresca... mmmmmmmmm).
Continuem ruta, ja portem moltes hores i estem cansats. Seguim, ara sí, per un camí de Ronda molt xulo, ponts de Canyet inclosos. Grimpem, baixem, caminem, i ens aturem a la cala del senyor Ramon. Per primer cop fem nudisme tots quatre, per banyar-nos. Un plaer. L'aigua no està tan neta com desitjaríem i està un pèl calenta, però és un plaer tanmateix. Dinem i reprenem la marxa.
Més grimpades, més cales, ara arribem a la Cala de Concagats i d'aquí a la platja de Vallpresona. Alucino amb la penya: neveres, parasols, bosses, nens, gossos, cubells, la sogra... buf. I apa, tot el dia a la platja, quin agòbio por dios! Pugem cap a la carretera novament, no podem continuar per la platja, ni grimpant, ni fent el pont. Uns quinze minuts de pujada i sóc a dalt. Ells em porten avantatge com sempre. Què hi farem!
Novament a la carretera, em nego a fer la resta de voltes que falten de la GI682 per completar les 365 corbes. Em nego i es neguen ells. Què fem? Falten sis quilòmetres per arribar al càmping, són gairebé les sis i fa mooooooooolta calor encara.
El Miguel vol trucar un taxi, l'Aina proposa fer auto-stop. Per què no? En un revolt, hi ha espai, ens esperem i l'Aina posa el dit. Un cotxe passa dient amb la mà que va ple. S'atura el segon cotxe, una noia sola. Ens puja als quatre! Touché. És una noia de Terrassa que ha passat el dia a la cala del Senyor Ramon. Li agraïm el viatge com si ens hi anés la vida i arribem al càmping amb ganes d'anar directes a l'aigua. Molta gent a la cala, molta (fins i tot un excompany de feina d'ell), les tendes estan a pocs metres de la cala, un plaer, un plaer autèntic. Ens banyem els quatre contentíssims per haver aconseguit una part més de la ruta. Bien! Demà serà un altre dia (abans, però, soparem la mar de bé al restaurant del càmping, que una cosa és dormir sobre terra i l'altre menjar de bocates a tot hora... hombre ya!).
Tot sopant, mirant la ruta fins a Tossa, i pensant en com ha estat el dia, el Miguel i jo decidim fer la ruta a Tossa ben d'hora i agafar el bus de les 10:10 allà que porta fins a Sant Feliu (n'hi ha tres, un a les 10, un a quarts de 8 del vespre, i un altre a quarts de dues de la matinada).
Ens llevem després d'haver maldormit a les 7 i a dos de vuit ja som en marxa: Cala Pola, buida, fantàsica; Cala Bona, flipant que enlloc de platja hi ha un xiringuito i enlloc de posar-hi la tovallola has de seure en una cadira del bar; pujada a la carretera i tornada a baixar al camí de Ronda. Arribada a Tossa en poc menys d'una hora. I sense arrossegar les tendes i motxilotes.
Esmorzem de conya, agafem el bus, anem al càmping, desmuntem tendes, i anem cap a casa... abans, però, ens aturem a dinar a Badalona, al Tariq, com en tantes d'altres ocasions.
Un tros més de camí!!!