dilluns, 16 de desembre del 2019

I una nova lesió!

Bon dia, bon dia

estic entre enfadada, molt enfadada, rabiosa, molt rabiosa, plena de tristesa, girada, rallada, amb ganes de plorar i amb la necessitat de confiar que sempre em quedarà el balcó per llançar-m'hi.La merda és si quedo penjada de l'arbre com la targeta del bicing. Però això ja serà una altra pel·lícula.

Diumenge dia 8 de desembre, segon dia d'esquí de la temporada. Com l'any passat comprem el forfet de les neus catalanes (set pistes d'esquí al Pirineu francès), lloguem esquis i comencem la temporada. Segon dia, última baixada, última puta baixada, després de vermelles, blaves, fantàstiques, última puta baixada en una verda amb neu aixecada i humida, els esquís se'm frenen, els genolls tiren endavant, crack, les fixacions no salten, el genoll, els genolls, crido, crido.

Ostia puta quin mal. Joder, no, no em va bé, no em va bé aquest dolor, no em va bé el que significa aquest dolor, no em va bé estar al mig d'una baixada d'una pista francesa, sola, amb el miguel ves a saber on i jo cridant. NO és la imatge que en aquests moments necessito de mi.

Però és el que hi ha. Punt. Dolor, crits, immobilitat. S'aturen dos nens, em parlen en francès, no sóc capaç de dir res, d'escoltar, només de cridar. Em treuen els esquís, s'atura una parella d'amics, un amb la dona. Catalans, em parlen, no sé què dir, només em fa mal, només tinc molt de dolor i visc, en un moment, una història ja viscuda fa uns anys, i, novament, em sento culpable, molt culpable d'anar amb esquís, de voler esquiar, de saber el risc i tot i així corre'l de manera tan absurda.

Un trineu, Sebastián?, em recull, una ambulància em porta a Les Angles. Estic en shock. Radiografia, no són óssos. Vale, té pinta de lligament anterior creuat anterior. Quan la doctora li diu al miguel a ell li canvia la cara. Està enfadat, enfadat amb mi perquè he caigut, enfadat amb ell perquè no ho ha vist ni se n'ha adonat, enfadat amb el món, jo què sé. I jo només vull plorar.

M'envien a la SS d'aquí de casa, res d'urgències, metge de capçalera. Comença el malson de no rebre cap resposta, cap suport. Em diuen: Ves-hi d'urgències, les amigues. La SS però diu: pas a pas, metge de capçalera. L'aina porta els papers al cap, li diuen sí sí però no, res, res.

Diumenge, dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres... al llit. Voltaren, paracetamol, cama immobilitzada, gel. REs més. Esperant una trucada del metge de capçelera. NO em truca, truco, no sap que m'havia de trucar ni tenia cap nota. Genial. Ploro i em desespero. A l'afegit d'estar immobilitzada se suma el fet de no saber cap on anar, si em visitarà un trauma, si em faran una resonància, si hi haurà un fissio en algun moment.

Ploraria molt, comença el meu desesper, la meva ràbia augmenta, no sé com gestionar el que sento. Tants cursos, tallers, hores de teràpia...

Dijous vaig anar a fer-me una resonància pagant. Sembla que els diners estan per això. Encara no tinc l'informe.

Què puc treure, de moment, de tot plegat?

Quin gust poder-se dutxar sola, quin gust llevar-se i anar al lavabo sense patir, quin gust anar pel carrer sola... sé que ho podré valorar molt més quan pugui fer-ho.

Puc treure no enfadar-me amb qui no m'ha donat cap suport, puc treure valorar qui m'està ajudant molt. Puc treure saber que sóc forta. Puc treure agrair que el sol surt i que, des del llit, veig una mica de cel.

I miro sèries, he acabat la darrera d'Orange is the new black; he començat Fleabag, vaig per la segona; he tornar a posar-me les piles llegint i estic escrivint al blog.

Núria, agraeix estar viva. Sí, permet de tant en tant enfonsar-te però només uns minuts. I somriu-te a tu mateixa...