dimecres, 14 d’agost de 2019

Terceres Parts - II

Dissabte, 7 d'abril. I sí, molta por. Havia pres la decisió, l'havia consensuada amb mi mateixa, fins i tot havia fet una 'performance' improvisada amb una interlocutora desconeguda del seu paper, l'Ana, meravellosa Ana.


Anem a passar el dia fora, farem un nou tram del Camí de la costa, la part del Camí per sota de Blanes i per sobre de Barcelona que va assegurar-me que mai faria amb mi. I va fer el tram, sí: de Mataró a Sant Andreu de la Barca. Aquell tram tindrà per sempre més una mirada diferent, per a mi.


No passa res, tot està bé, vols, és el moment, Núria, tranquil·la. L'estimes, no vols cap mal.


Dinem a Mataró, no recordo el lloc. Era un mexicà, potser, sé com tenir una conversa delicada, he estudiat aquest moment, fins al darrer detall fa ja setmanes, com dir a una de les persones que més m'estimo i m'estimaré que no 'sento' que vulgui continuar la vida al seu costat. O no de la mateixa manera. Pot semblar absurd, se me'n fot, però ho havia buscat mil vegades per internet: Com parlar amb la teva parella sense fer-li mal, o tant de mal. Com trobar el moment adequat per una conversa difícil. Com dir adéu amb amor.


Com òsties, joder, posar fi, novament, a tants anys, cony?


Calma, calma, respira. Respiro.


Després de dinar i parlar de temes domèstics, d'intendència, temes del dia a dia pràctics, comencem a caminar: Un tram més, un tram menys.


Començo: No voldria que aquesta conversa et semblés una 'encerrona'.


Anem malament... ja m'ho està semblant. I somriu.


Somriu amb un gest trist, conegut, del qui sap i no vol saber, del qui espera que passi la tempesta, del qui malgrat tot estima i acceptarà...


El primer tram del camí és al costat de la via. Al costat sí o sí de la via, amb el tren a tocar quan hi passa.


(Of tòpic: uns mesos abans el gendre d'uns veïns es va suïcidar llançant-se per la finestra, en presència de la seva parella, quan aquesta li va demanar la separació. No em passarà, em vaig dir, vivim a un sisè, no em passarà, no li diré a casa. Llàstima, no es pot preveure tot, novament, no sabia que el camí passava arran de via, arran de tren, arran d'una mort fàcil, més fàcil.)


No parlem, no em parla. Li he pogut dir unes poques frases, les seves respostes eren les esperades (pel manual de la conversa d'una parella que parla sobre el final de la relació i que vaig trobar per internet amen). No hi ha crits. Plors, sí. Crits, no.


Arribem, un davant de l'altra, a Sant Andreu, al bar de l'estació on agafarem el tren que novament ens portarà a l'origen (una al·legoria), al cotxe.


Busca motius, busca solucions, busquem... i trobem. Els diners no ens permeten marxar de casa a cap dels dos. Continuarem vivint junts, ell a una habitació, jo a la mateixa. Es trasllada ell.


Arribem, en silenci, en cotxe a casa. La casa compartida.


L'ajudo a preparar la que serà la seva nova habitació.


L'A. hi és: Volem parlar amb tu.


M'imagino de què, contesta, m'ho imaginava tant que li he explicat a la Jana per anar-la preparant.


Ploro, ploro molt. Estic molt trista. Ell em diu, fent broma, broma d'una situació molt dolorosa i coneguda: No me quites el protagonismo, debería llorar yo.


L'endemà li expliquem a la J. S'ho pren bé. De moment. Però tot va per dins.


I així passen els dies, les setmanes, els mesos.


Agafem un bungalou a la Cerdanya, hi anem cada cap de setmana. Amb l'excusa de la muntanya, l'excusa d'esquiar, l'excusa de desconnectar, l'excusa no dita d'estar junts.


I aviat fa l'any. Com passa el temps...


Aleshores, un dia, em dic:


Ara, un cop passat l'any de dol, em veig capaç de voler potser intentar conèixer algú. Quina mandra. Quina mandra.


Endarrereixo el moment tant com puc. L'E. de la feina em diu que faci una relació (llista) amb els valors que demano a la persona que vull conèixer i...







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada