diumenge, 25 de març del 2018

La mania de no deixar res a mitges


No sé si té nom o és una síndrome, o potser és una tara de la personalitat, o només és una autoestima baixa: Que ningú pateixi, que ningú s'ofengui, no fer mal a ningú, que tot resti en ordre, en l'ordre diví que diu l'Elena, que cada cosa tingui el seu lloc i cada lloc una cosa ben col·locadeta.

I mentrestant només hi ha una persona que surt, digue-m'ho així, tocada. Tocada, perjudicada, dolguda, trista, sense ànims, desfeta, callada, enrabiada amb ella mateixa.

Us explicaria el per què de tot plegat però encara no toca. De moment vaig fent i qui dia passa any empeny.

Estic malmenjant i malbevent com si així el problema es resolgués. No trencar amb res, no dir no, no deixar un llibre a mitges, ni una relació, ni llençar el passat... arrossegant-lo, arrossegant-lo com una motxil·la plena d'andròmines inútils, com l'abric amb pedres de la Virgínia que, necessàriament, et porten a la mort segura.

Poc a poc, però estic cansada, molt cansada.

No és la depressió. No tinc un episodi depressiu.

Tot arriba, i un dia, sabré deixar un llibre a mitges sense sentir-me'n culpable, sabré marxar dels llocs, sabré dir no a un company a la feina, sabré respectar el que necessito i, sabré, n'estic convençuda, trencar una relació, dues, tres, que no m'ajuden a créixer. Malgrat el vertígen, la culpa, el neguit, la desesperança.

Potser sí que tot està per fer, i tot és possible (malgrat el procés, n'estic convençuda que Catalunya serà una República algun dia, el dia, que com jo, assumeixi que pot, que s'ho mereix, que hi ha camí i que si no n'hi ha només cal caminar per anar-lo fent).