dissabte, 3 de juny del 2017

Com menys, menys...

És així, i, vaja, em sap greu, que no dic que no,  però és així, si més no ho visc així.

Com menys em cuido físicament, menys em ve de gust cuidar-me físicament. I malmenjo, malbec, descontrolo horaris d'àpats.

Com menys vaig al gimnàs, més mandra em fa anar-hi, reprendre l'hàbit que, sovint, tan feliç em fa. Com menys hi vaig, doncs, menys ganes tinc d'anar-hi, de tornar-hi.

Com menys vaig al cinema, tot i que sóc sòcia a dia d'avui dels Girona, menys hi vaig perquè més mandra em fa agafar la moto, el metro, o caminar fins allà, mirar la peli, pensar a tornar cap a casa.

Com menys sexe, menys ganes de sexe. Més mandra posar-m'hi tot i que el cos (i ell, és clar) m'ho demanen, més mandra pensar-hi, més excuses...

Com menys estudio per les opos que sé del cert que no tinc ganes d'estudiar, menys estudio. Fins i tot m'he esborrat de les classes i he tancat els llibres que mai no vaig acabar de tornar a obrir.

Com menys escric al blog, menys hi escric. Més excuses invento per no obrir la pàgina de blogger, posar-hi el meu correu, anar-hi a Entrada i començar a omplir de lletres (emocions, olors, sabors) el full blanc que em permet ser jo.

Com menys em relaciono amb les persones humanes (o no humanes, sovint animals per instint), menys ganes tinc de relacionar-m'hi. Més me n'allunyo.

Però quines coses! De cop, mor en Carles Capdevila i el meu cap fa un clic (he de dir que el meu cap n'ha fet milers, de clics, al llarg dels gairebé 48 anys de vida), rellegeixo escrits seus retrobant idees que em van fer sentir-me viva, bussejo en el seu pensament sempre coherent i amb molt sentit de l'humor (necessari per suportar aquesta vida, no sé jo si també l'altra, la vida on ell ara navega), faig que sí amb el cap en moments com quan ens diu que ' ens cal més mala llet i més esperança', i finalment, amb un somriure novament als ulls i als llavis, em dic i li dic:

D'acord, tornaré a esforçar-me per aconseguir allò que desitjo; tornaré a confiar en les persones que m'envolten, les que amb els seus actes em demostren que m'estimen (no amb les paraules, Carles, vas fer bé de recordar-m'ho); tornaré a parlar del que sé parlar: de mi, de la vida diària, dels neguits i pors, de tot i de res, dels fills i dels pares, dels amics i dels companys.

Gràcies Carles per la teva lluita, per la teva manera de viure la vida des de la més absoluta senzillesa però amb  tanta energia, confiança i esperança, pel teu sentit de l'humor i de l'amor, per haver nascut, per haver viscut, per haver mort estimant i deixant-te estimar.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada