dissabte, 23 de juliol del 2016

5 - De Roses a L'Estartit

De vegades, sovint, penso, les casualitats... existeixen. 

Feia dies que no ens vèiem, amb la M., i dijous abans de la cremà de l'Aina sopàvem juntes les tres Estupendes fins que el Miguel em va trucar que anaven en ambulància al Mar. Si de cas, això, ja ho explicaré un altre dia...

Resumint, feia dies que no coincidíem però es va oferir a acompanyar-me a Planoles a recollir el paquet petit (l'endemà la portàvem a Amposta, un no parar això de ser paremare). Pel camí, xerrant, evidentment, com a cotorres, em va dir que dimarts anava a Roses: Jo també, li vaig contestar!... així que hem acabat a Roses aquest dimarts, on nosaltres continuaríem el Camí de la Costa Catalana i on els seus fills es llançarien en paracaigudes!

Vam anar amb el seu cotxe, conduïa el Miguel. Arribem a Empúria Brava, a l'Sky Diving (es diu així? no em ve de gust buscar-ho!) i allà esperem que sigui l'hora que els tres valents saltin (fa uns anys també el Miguel i l'Aina es van atrevir a saltar...).

I d'allà a Roses en el seu cotxe, dinem (ben dinats, tot s'ha de dir, la colla que érem) i nosaltres dos comencem camí cap a Empuriabrava on hem de passar-hi la nit (a un iot al port dels Argonautes número 69, per més dates).

Caminem fins la desembocadura del riu La Muga i allà esperem que algú ens creuï en barca... això no passa i decidim pujar i passar Santa Margarida, una mica d'Aiguamolls, zones espantoses i finalment arribar (mirant d'anar per aquí, no, millor per allà, no, per aquí) a Empuriabrava. Potser en dues hores es pot fer però canviant d'itinerari un parell o tres de cops triguem gairebé tres hores i mitja. Platja de la Rubina, aturadeta, i cap a l'iot que hi falta gent. Allà soparem, després, amb la M. i la seva família.

Ummmmmmmmmm... per un caprici del Miguel amb el meu consentiment dormir en un iot. Sí. Buscàvem un lloc econòmic on passar-hi la nit i acabem trobant per Tripadvisor un iot (25 metres d'eslora, cinc habitacions, sis banys, jacuzzi). Dormo fatal, ell encantat. No passa res, un caprici és un caprici.

L'endemà després dels croissants i el cafè que la mestressa ens prepara (hi ha d'altres maneres de viure, és evident) marxem amb les motxilles (tenda i màrfegues incloses) cap a l'Escala. 

Decidim, segunt la tria que alguns dels blogaires que segueixo han fet, anar pels Aiguamolls de l'Empordà. Sortim a les 11, arribarem a les 20h tocades al càmping de l'Escala que la N. ens va recomanar. Un camí genial, evitant la zona de la platja (mar, costa, en té?) d'Empuriabrava, que ens porta des del centre d'informació fins la desembocadura del riu Fluvià. Com fa un parell dies que han dragat ens trobem amb una fondària de tres metres. La cosa es complica (vaja, o no, però duc l'ebook i el mòbil i voldria que no es mullessin). Pregunto als socorristes com creua la gent que fa el camí  de la platja (si és que algú més el fa) i em contesten que tot fent 'Llanxastop'. Així que 'allà voy'. Pregunto a un parell si ens poden creuar (són deu o quinze metros, no més) i m'ignoren totalment, així que opto per demanar-li en un anglès que feineja amb la llanxa. Ens entenem i accepta creuar-nos. Bien, ja som a l'altra banda!

Ens esperen un parell d'hores de camí de platja. 

Us recordo, i em recordo, que no estem fent el GR92, ni estem fent els camins de ronda (perquè no sempre existeixen o són practicables), fem el camí de la costa, tan arran  d'aigua com podem (i no sempre és possible, com ens trobarem en fer l'itinerari de l'Escala a l'Estartit), així que aquest tram, llarg, fins Empúries, el fem per la platja, amb els peus mullant-nos, agraïts que el sol s'amagui darrere els núvols i que sigui zona de kit surf i no de banyistes: bien!

Un camí força agradable. Passem Sant Pere Pescador, Sant Martí d'Empúries, Empúries (miro les ruïnes pel camí, no hi entrarem, no, al museu) i finalment l'Escala! Ens espera el càmping, muntar la tenda, una cervesa, una trobada sorpresa als lavabos (Hola Mercè L!) i un sopar... mmmmmmmmmm genial, al Grop. Més que recomanable! Sardanes (tot un món això de les sardanes i els catalanets que de solidaris en tenen ben poc de vegades!) i cap a dormir.

Demà més. 

La nit és espantosa. No sé si menys o més que al iot (allà els sorolls van ser diversos, aquí bàsicament n'era un: el paio roncador de la tenda del costat). Cansada i de mal humor l'endemà decidim deixar la tenda plantada i fer camí sense motxilles cap a l'Estartit. 

El camí no m'agrada. Un bon tros arran de penya-segats, sí; arran de mar; però un bon tros de GR92 amb un sol terrible i una mala llet genial que tots dos arrosseguem amb motiu o sense. 

Cala Montgó.

Em nego a desviar-nos per arribar a Cala Pedrosa i Cala Ferriol, fa massa calor. No trobem ningú pel camí. Fa calor. M'enfado amb mi mateixa... i arribem a l'Estartit. 

Quatre hores i mitja. 

Queda pendent tornar per fer aquestes dues cales, però serà amb kaiak, em nego a tornar a refer aquesta part de GR92!

Dinem bocates, migdiada a la platja gran (que segur té nom) i tornada en autobús fins a l'Escala (passant per Torroella). 

Dutxa, sopar al 1869, avui sense sardanes, i dormim una mica millor que ahir (tot i que els veïns en són uns altres i aquests no ronquen... criden! en fi!).

L'endemà visitem el Cementiri mariner (em quedo amb l'epitafi del fotògraf Esquirol que ens acompanya en entrar: 'Tú que ahora me pisas, párate a considerar, que al final vendrás a parar, lo mismo que yo, en cenizas'.), ens mullem en una tempesta d'estiu necessària i agafem el bus cap a Barna. 

Bien. Tot a lloc! Bien. 




diumenge, 17 de juliol del 2016

4 - De Cadaqués a Roses

Seguim.

Tenim una a Planoles i l'altra a Valls. Tot a lloc. Tres dies sols. Només. Tres dies.

Dissabte agafem el cotxe, les botes de muntanya i anem cap a Roses. Hem comprat els bitllets de bus per internet, tot controlat. Arribem, esmorzem (superesmorzem), bàsic, i agafem el bus, puntual, a Roses. Allà hi deixem el cotxe fins la tornada. Corbes, corbes, corbes, i arribem a Cadaqués.

Comencem a caminar, seran més de 8 hores de ruta. Podíem haver estat menys, sí, i què? No tenim cap pressa, cap ni una.

Pugem i baixem, seguim i resseguim el camí de la costa, platges, caletes (increïble, després sabré que a la Cala Llanera Petita una amiga recuperada hi passa just aquells dies una setmaneta de desconnexió), pujades, baixades, bany, cerveses (bona cala i bon restaurant per tornar-hi a Cala Montjoi), bocata, més pujades, migdiada a la cala, bany, un altre bany... i arribem a Roses.

Zones molt maques però zones molt i molt turístiques i explotades. Barcos d'aquells que dius: Què fill de puta, aquest, què hi fot amb aquest barco aquí? Jajajaja... i zones meravelloses.

Ja a Roses. Què fem, ens hi quedem a dormir? I sí, ho fem, per què no? Sopem a Roses a una pizzeria (aix, no recordo el nom però sí l'accent mallorquí de la cambrera! Fantàstic sopar!) i dormir a Castelló (no explico res més sobre la nit, i no perquè sigui X, que no).

Esmorzar inclós, i tornada a Barna.

Una etapa més, un adonar-me'n més, també, del que és importante, i del que no.