dimarts, 24 de novembre de 2015

Las Inmortales: Sólo puede quedar una!

El título de la película es Los Inmortales. Y de ellos, sólo podía quedar uno. Lo que yo no sabía, me lo chivó Miguelito el otro día, es que cuando uno moría, su energía, su fuerza, la lucha, pasaba al otro, al que seguía vivo.

Sólo puede quedar uno.

Quedo yo.

Teníamos unas libretas-diarios donde escribíamos cómo nos sentíamos, qué deseábamos, cuánto queríamos tal o cual cosa o cómo estábamos de enamoradas de tal o de cual chico. Estábamos en primaria, y las libretasdiarios se titulaban: Cosas de Cris, Nuri y Nat y nadie más.

Nuri, excepto a mi padre y a ellas no he permitido a nadie que me llamara nunca Nuri. Nuri. Qué nombre es ése?

Nat, era Natalia. Ya os he hablado de ella. Decidió no seguir viviendo hace unos pocos años. Se suicidó tomándose todas esas pastillas que no lograron curar su depresión. Borró antes todo rastro suyo en internet. Era una crack para muchísimas cosas, y para poner fin a su vida, también lo fue. Guapa, divertida, elegante, inteligente... pero con 'mala suerte' para el amor. O buscaba su mala suerte?

El miércoles pasado, el día 18 de noviembre de 2015, murió Cris, Cristina. Estuve con ella hasta la última respiración. Si no fuera porque ocurrió de verdad diría que aquello fue surrealismo puro,  Diría que formé parte - con ella - de una película gore. Un final gore para una enfermedad mortal. Tengo en la memoria, en la retina, su última respiración. El último aliento. La apnea final.

Mari, le decía yo a su madre, dónde está el corazón? Búscalo, búscalo. Yo le busco el pulso. Dónde está el pulso? Dónde, dónde...

...

Final. Se acabó. Ahora ya sí. Se acabó.

Meses y meses de lucha. Miedos, pasos, retrocesos, avances: Tía, qué guapa estás!

Núria tengo que pedirte un favor.

En casi 40 años sólo me pidió dos favores: Uno lo cumplí el 5 de octubre. El otro, tengo toda la vida, y día a día, para cumplirlo.

Me despedí de ella como no pude hacerlo de Natalia. Estoy tranquila. Triste, pero tranquila.

Gracias a su familia por dejarme compartir con ellos ese tránsito. El último.

Y por dejarme leer  el escrito homenaje que fui capaz de hacerle en su funeral, llorando a moco tendido, pero con el respeto que una amistad de tantos años, DE TODA LA VIDA, merece.

Gracias, gracias.

...............................................................................................................................................................

El viernes, en su funeral, sonó Sabina, de fondo, sonó Serrat, de fondo.












diumenge, 1 de novembre de 2015

3 - El Port de la Selva - El Far del Cap de Creus - Cadaqués

Després de la tira de temps hem trobat un cap de setmana per poder continuar el camí de la costa catalana de MANERA LINEAL -ENDREÇADA- CONTÍNUA - DE DALT ABAIX (jo que sóc zero organitzada en la meva vida i ara resulta que no vull fer el Camí de la Costa d'una altra manera que no sigui així).

Així que aquest finde ho hem fet, hem continuat. On ens vam quedar? Jo us ho dic: A El Port de la Selva. Continuar des d'allà implicava un muntatge una mica diferent, organització, control, en fi, temps i també diners, i ganes, i una mica de bona forma física.

Vam decidir que les nenes no vindrien i es quedarien soles tot el cap de setmana, per primera vegada. Això ja em provocava nervis, d'entrada. Curiosament, tot i que l'Aina volia venir i li vam dir clarament que no podia ser, en canvi, la Jana va agrair que no la deixéssim venir, estalviant-se d'aquesta manera fer muntanya. La vida es asín i elles, també són asín!

Dissabte 31, sona el despertador a les 6 del matí. Dutxa, preparem dinar (arròs integral amb tonyina per a mi), barretes energètiques, beguda Aquarius, roba de recanvi en una altra motxilla, necesser, blablabla. Ell una motxilla verda, jo una de marró (quin munt de nimietats estic escrivint, oi?).

Arribem a El Port de la Selva en cotxe, 8:30h. El deixem allà fins la tornada, l'endemà. Fem un cafè al Nàutic i... comencem a les 9 h en punt. Camí asfaltat, camí de terra, GR11... sol, poca gent, algun cotxe, i un grup de gent gran que ens veu perduts (xerrant ens vam equivocar de camí) i comenta en veu alta (i els sentim): Hi ha gent que no sap anar al bosc. Al bosc, diuen, vale. Pues oiga, vale, no en sabem. Fa més de 30 anys que fem muntanya i no en sabem de fer muntanya senyorrrrrr, pos vale.

Seguirem el GR11 fins al Far (inici o final, segons es vulgui mirar del GR11), passant per Sant Baldiri, però en arribar al camí de Cala Taballera (o Tavallera) ens desviem per baixar-hi. Abans sembla ser que el gr hi passava també, ara ja no. Per què? Ahhhhhhhhh. Qui ho sap?

No ens banyem però sí ens refresquem, i pugen novament per retrobar el GR que ens durà al Far. Sol, sol, caçadors i trets, masos deshabitats, masies habitades, camp treballat, marques de senglars, pujades i baixades (el meu peroné respon bé, la tíbia del Miguel rondina una miqueta). Per fi el Far. Síiiiiiiiiiii. Jo un aigua amb gas, ell una cervesa. Total 4h 41' (aturades i camins errats inclosos)...

Iniciem la baixada, i de camí dinem, no tenim GR però tenim un camí preciós (tot i que més transitat, quina ràbia): El camí vell a Cadaqués. El seguim fins a la bifurcació que ens porta a la pista. Allà baixem cap a les cales, enlloc d'anar per la pista, començant per Cala Guillola. Unes cases que hi ha allà per flipar: mansions, búnquers ben cercats per un mur. De qui es protegeixen? Marquen la seva propietat o ens marquen que són diferents? Buf. D'allà fins a la platja de Port Lligat hi arribem fent pista i creuant la carretera de tant en tant. Port Lligat, Sant Baldiri (no tenen més noms de Sants?), amb un Cementiri -tancat- a tocar.

Són les 5, caminem des de les 9 del matí... joer, ha pagat la pena, molt, però tenim unes ganes d'arribar a l'hotel!!!! (dormim a L'hostalet de Cadaqués)

Dutxa, intent de migdiada i... cap al Compartir (recomanat per un company de feina primer i per un munt de gent després, i jo sense ni saber de la seva existència).

Sopem de puta mare, francament, però estem cansats cansats. Ains, em costa dormir, i a més celebren el Halloween i llencen ous, els carrers n'acaben plens... quina moda més absurda!

Matino, cafè amb llet, diari, i mal humor de pensar que si agafem el Sarfa trigarem 1h i 40' en arribar a El Port! No podré suportar-ho. Intento de convèncer el Miguel per anar a peu. Síiiiii.

Sortim de Cadaqués després d'un súper esmorzar al Casal: són les 11:40h, ens hem d'afanyar perquè el camí, GR92 ara, marca 4 hores (passant pels Bufadors però no per Sant Baldiri). Buf, el Miguel s'ho pren al peu de la lletra, arribem a El Port 2 hores i 35 minuts després!! Unes vistes magnífiques, espectaculars, molt recomanables de Cap de Creus.

Dinem arròs negre a Ca la Paquita. Li tinc carinyo al lloc perquè fa pocs anys vaig dinar allà amb la Jana, les dues soletes!

Passeig, cotxe i cap a Barna.

Tot ha anat bé, tot perfecte!

Propera ruta: Cadaqués - Roses, quan? (quan tinguem un dia sencer, ganes, i un bon restaurant per dinar a Roses. Em recomanes algun)

...

Miraculosament, escric aquest text el mateix dia. Amb les dues guapes xerrant al costat, explicant-me el seu cap de setmana i el que ara mateix estan estudiant.

La vida pot ser molt maca, molt.