dimecres, 30 de desembre del 2015

S'acaba l'any...

Buf!

Com em costa fer balanç: guanys/pèrdues - guanys/pèrdues... treballar a Hisenda (aquesta Hisenda inútil i mal gestionada que tenim) no m'ha fet estimar la comptabilitat. Tampoc m'ha fet estimar el meu país. Ni aquest, ni el del costat, tot sigui dit (això sí, cada dia més enamorada de França).

Acaba l'any, sí. I veig que he complert alguns dels 'eterns propòsits' amb què també vaig iniciar el 2015:

- Llegir un llibre per setmana (misèria si em comparo amb segons qui, però un bon nombre si no em comparo -i tenint en compte el meu temps i la meva diversitat d'interessos, tanta òstia de criticar-me jomimé!-);

- Mirar més cinema (he estat 4 mesos de baixa inactiva i això s'ha de notar, però també he estat sòcia del Maldà i l'he aprofitat);

- Enganxar-me a noves sèries (noves per a mi, Six Feet Under és gairebé del segle passat);

- Continuar el Camí de la Costa Catalana iniciat fa dos anys (un autèntic plaer!);

- Tenir més sexe (ejem, ejem);

- Anar al gimnàs novament (i deixar d'anar-hi, merda, altre cop com a propòsit aquest any que iniciarem ja);

- Acabar el màster (i el projecte);

- Decidir que no faré oposicions més mentre estigui viva (si moro ja m'ho pensaré);

- Començar dieta novament (i novament deixar-la);

- Aconseguir l'alta de la meva loquera (gràcies, gràcies);

- Fer neteja relacional (i no sentir-me culpable, sinó responsable de la necessitat de fer-ho);

- Deixar el voluntariat a Collserola (ser guia... no, perdó, ser escombra de Carenes m'ha fet conèixer Collserola i això és un gran què!);

Però per sobre de tot:  Estimar i mantenir unida la meva família de 4 per damunt de qualsevol altra opció vital. A dia d'avui.

En fi, s'acaba l'any, i en comença, aviat, un altre, però això, si de cas, mereixerà un altre escrit.

Petonassos!!



divendres, 4 de desembre del 2015

Mentides

Fèiem una cervesa quan li ha sonat el mòbil. L'ha deixat sonar, sense agafar-lo però sense tallar la trucada. L'he mirat, he suposat qui era. Ha tornat a sonar, aleshores s'ha aixecat i ha contestat. De seguida ha tornat a la taula.

- Què li has dit?

- (...)

- Vaja, menteixes amb facilitat. M'has mentit també a mi en alguna ocasió al llarg d'aquests anys?

- Sí, alguna vegada. I tu?

He dubtat. Sé que li he mentit, no recordo exactament en quina ocasió o per quin motiu, no sé si va ser  per amagar una dada concreta,  o bé una emoció que volia negar, o per preparar una defensa, però sí recordo la sensació d'haver-ho fet.

- Sí, també.

(Curiosament, després d'aquestes paraules hem tingut una conversa -novament- meravellosa)

Mentides piadoses. Mon pare sempre ens parlava de mentides piadoses. Crec que ell entenia com a mentides piadoses dir allò que menys problemes li podia suposar a ell mateix, no tant allò que menys mal podia fer a l'altre. Algun dia li ho preguntaré i sortiré de dubtes... si no em menteix en respondre'm.

Tots mentim, poc o molt tots ho fem al llarg del dia, dels dies.

- Com va?

- Bé, bé.

I no ens va bé: el fill no troba feina, o la mare està malalta, o tinc un bony al pit, o no tinc ganes de sexe ni d'amor, o aquest mes tampoc no arribo a final de mes, o... però sí, dic: Bé, tot bé. I somric. I somrius.

Per què mentim? Un munt de respostes volten el meu cervell, però allò que més mal em fa és: Per què em menteixo? Per què m'amago informació a mi mateixa? Per què m'explico pel·lícules, ajorno decisions o intento convèncer-me que tot està bé, que no passa res, que...? He de fer-me el propòsit, sens dubte, de deixar de mentir-me. Demà començo. O l'altre.

...

I cap a la tercera temporada d'Orange is the new black...