He viscut l'alcoholisme de prop, de ben a prop. Però ara, anys i anys després... l'entenc.
L'entenc com entenc moltes altres situacions, moltes altres emocions, i molts altres sentiments, relacions, unions.
Però no, no em feu entendre la mort. No em feu acceptar que tot té un inici i un putu final. No em feu conformar-me. No m'ajudeu a trobar un consol que no vull. A dir que és la vida, que viure implica morir, que...
M'hi nego. M'hi nego.
Avui la he vista, als seus ulls. La mirava i veia com s'hi acostava, la molt traïdora. Em mirava de front, i em retava. Aleshores jo tornava a fer-la riure, com fos, com fos: marxa, marxa ben lluny.
El final s'hi acosta. Ell ho sap, jo ho sé, merda, merda, ella ho sap. I no és just, no, gens just. És mai justa la mort quan no toca?
Calma, calma. Mentre, sí, avui, ara, beuré fins perdre el control. Sóc a casa, les guapes estan al meu costat, les gates també. Tot és a lloc. Tot és a lloc.