dijous, 18 de juny de 2015

Migdiada

Són quarts de cinc, no tinc res a fer fins a quarts de set, puc, puc fer-ho, puc fer-ho i vull fer-ho: oooooooooooooom, la migdiada és el millor invent d'entre tots els invents que no són invents. L'adoro.

Quan era petita, o quan era jove, quan anava a Marcilla a casa dels meus avis (la Mama Pilar i el Txatxo Luís) ells feien la migdiada mentres jo tenia molta calor. Fora cremava el sol i m'avorria. M'avorria espantosament i odiava aquestes hores que no passaven, que no avançaven en el rellotge, que aturaven una tarda més de la meva vida.

Però un dia, fa mooooolts i molts anys vaig començar a assaborir la sobretaula -post taula- de les tardes. Tardes amb un àpat pesant però boníssim i amb alcohol acompanyant; migdiades sense calma i amb bona companyia al llit, amb suors, petons i carícies, i una mort dolça entremig.

Amb el pas dels anys i el creixement de la família fins la família de 4 d'avui, també això va canviar: la migdiada la faig jo soleta, tu estàs amb elles, o jugant, o mirant la tele, o sofejant... Ummmmmmmmm. Continua essent un dels millors plaers (cimejant la llista de plaers juntament amb un bon menjar, un bon beure, i...). No el canvio per res. O per gairebé res.

...

Lenita, segurament no em llegiràs, però potser una de les cuarentones t'ho diu: Tot passarà. Tot. Fins i tot el desamor que sents, i la ràbia, i la sensació d'engany, i... I sí, nosaltres hi serem.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada