Fractura de Peroné - 4

Avui, dos mesos i un dia d'inactivitat. Començo a estar molt farta i de molt mal humor (a diari). Hi té a veure el temps que fa? Que m'ha vingut la regla? Que el cervell se m'ha activat de cop? O, senzillament, és que no accepto que no puc fer res i això he de fer, res?

Em cansa llegir, mirar pelis, les sèries (tantes ganes de veure True Detective i resulta que no acaba de ser com esperava, per molt que ahir el Miguel em digués: Si es de las tuyas! De las que hablan y hablan!). Em cansa no poder baixar a fer un volt. Em cansa no poder portar-me al sofà el te que m'he preparat a la cuina perquè dues crosses i una tassa de te bullint són incompatibles. Em cansa sentir-me rondinant. I em cansa estar sola tot el dia. Però, és clar, també em cansa estar acompnayada.

Te me aclares, por favor.

Ahir vaig anar al trauma, novament la meva xofer preferida, ma germana, va venir des de Castelldefels per dur-m'hi. El trauma, un amor. Quina cosa més interessant! (pel meu gust, diguem-ne que peculiar) Em vaig fer una ràdio i sembla ser que es veu com l'os es va regenerant. Sí, les úniques cél·lules que no neixen són les neurones, prou que ho vam aprendre tots de cop -a casa- quan a ma mare li van diagnosticar EM.

Total, per la ràdio sembla ser que, tot i que està tendre, el tema, tot va bé: Oh, miracle, puc començar a arrepenjar la punta del peu esquerra a terra mentres camino amb les dues crosses. Una setmana.

Naturalment, això no m'anima a baixar al carrer, màxim a anar per casa i practicar.

En una setmana més podré posar-hi (sempre amb les dues crosses) la planta sencera.

Ahhhhhhhhhhh... ja sé que això no és res, que curarà, que blablabla, però estic dels nervis. Ommm.

Dues setmanes més amb dues crosses i veurem l'evolució.

Conclusió: No us trenqueu cap part de les cames, si us plau. Apa, ja he dit la tonteria del dia, ja puc respirar tranquil·la.

...

Gràcies a tots els que m'envieu ànims, encara que sigui una mica borde i sovint tot m'estigui malament.