dimecres, 30 de desembre de 2015

S'acaba l'any...

Buf!

Com em costa fer balanç: guanys/pèrdues - guanys/pèrdues... treballar a Hisenda (aquesta Hisenda inútil i mal gestionada que tenim) no m'ha fet estimar la comptabilitat. Tampoc m'ha fet estimar el meu país. Ni aquest, ni el del costat, tot sigui dit (això sí, cada dia més enamorada de França).

Acaba l'any, sí. I veig que he complert alguns dels 'eterns propòsits' amb què també vaig iniciar el 2015:

- Llegir un llibre per setmana (misèria si em comparo amb segons qui, però un bon nombre si no em comparo -i tenint en compte el meu temps i la meva diversitat d'interessos, tanta òstia de criticar-me jomimé!-);

- Mirar més cinema (he estat 4 mesos de baixa inactiva i això s'ha de notar, però també he estat sòcia del Maldà i l'he aprofitat);

- Enganxar-me a noves sèries (noves per a mi, Six Feet Under és gairebé del segle passat);

- Continuar el Camí de la Costa Catalana iniciat fa dos anys (un autèntic plaer!);

- Tenir més sexe (ejem, ejem);

- Anar al gimnàs novament (i deixar d'anar-hi, merda, altre cop com a propòsit aquest any que iniciarem ja);

- Acabar el màster (i el projecte);

- Decidir que no faré oposicions més mentre estigui viva (si moro ja m'ho pensaré);

- Començar dieta novament (i novament deixar-la);

- Aconseguir l'alta de la meva loquera (gràcies, gràcies);

- Fer neteja relacional (i no sentir-me culpable, sinó responsable de la necessitat de fer-ho);

- Deixar el voluntariat a Collserola (ser guia... no, perdó, ser escombra de Carenes m'ha fet conèixer Collserola i això és un gran què!);

Però per sobre de tot:  Estimar i mantenir unida la meva família de 4 per damunt de qualsevol altra opció vital. A dia d'avui.

En fi, s'acaba l'any, i en comença, aviat, un altre, però això, si de cas, mereixerà un altre escrit.

Petonassos!!



divendres, 4 de desembre de 2015

Mentides

Fèiem una cervesa quan li ha sonat el mòbil. L'ha deixat sonar, sense agafar-lo però sense tallar la trucada. L'he mirat, he suposat qui era. Ha tornat a sonar, aleshores s'ha aixecat i ha contestat. De seguida ha tornat a la taula.

- Què li has dit?

- (...)

- Vaja, menteixes amb facilitat. M'has mentit també a mi en alguna ocasió al llarg d'aquests anys?

- Sí, alguna vegada. I tu?

He dubtat. Sé que li he mentit, no recordo exactament en quina ocasió o per quin motiu, no sé si va ser  per amagar una dada concreta,  o bé una emoció que volia negar, o per preparar una defensa, però sí recordo la sensació d'haver-ho fet.

- Sí, també.

(Curiosament, després d'aquestes paraules hem tingut una conversa -novament- meravellosa)

Mentides piadoses. Mon pare sempre ens parlava de mentides piadoses. Crec que ell entenia com a mentides piadoses dir allò que menys problemes li podia suposar a ell mateix, no tant allò que menys mal podia fer a l'altre. Algun dia li ho preguntaré i sortiré de dubtes... si no em menteix en respondre'm.

Tots mentim, poc o molt tots ho fem al llarg del dia, dels dies.

- Com va?

- Bé, bé.

I no ens va bé: el fill no troba feina, o la mare està malalta, o tinc un bony al pit, o no tinc ganes de sexe ni d'amor, o aquest mes tampoc no arribo a final de mes, o... però sí, dic: Bé, tot bé. I somric. I somrius.

Per què mentim? Un munt de respostes volten el meu cervell, però allò que més mal em fa és: Per què em menteixo? Per què m'amago informació a mi mateixa? Per què m'explico pel·lícules, ajorno decisions o intento convèncer-me que tot està bé, que no passa res, que...? He de fer-me el propòsit, sens dubte, de deixar de mentir-me. Demà començo. O l'altre.

...

I cap a la tercera temporada d'Orange is the new black...







dimarts, 24 de novembre de 2015

Las Inmortales: Sólo puede quedar una!

El título de la película es Los Inmortales. Y de ellos, sólo podía quedar uno. Lo que yo no sabía, me lo chivó Miguelito el otro día, es que cuando uno moría, su energía, su fuerza, la lucha, pasaba al otro, al que seguía vivo.

Sólo puede quedar uno.

Quedo yo.

Teníamos unas libretas-diarios donde escribíamos cómo nos sentíamos, qué deseábamos, cuánto queríamos tal o cual cosa o cómo estábamos de enamoradas de tal o de cual chico. Estábamos en primaria, y las libretasdiarios se titulaban: Cosas de Cris, Nuri y Nat y nadie más.

Nuri, excepto a mi padre y a ellas no he permitido a nadie que me llamara nunca Nuri. Nuri. Qué nombre es ése?

Nat, era Natalia. Ya os he hablado de ella. Decidió no seguir viviendo hace unos pocos años. Se suicidó tomándose todas esas pastillas que no lograron curar su depresión. Borró antes todo rastro suyo en internet. Era una crack para muchísimas cosas, y para poner fin a su vida, también lo fue. Guapa, divertida, elegante, inteligente... pero con 'mala suerte' para el amor. O buscaba su mala suerte?

El miércoles pasado, el día 18 de noviembre de 2015, murió Cris, Cristina. Estuve con ella hasta la última respiración. Si no fuera porque ocurrió de verdad diría que aquello fue surrealismo puro,  Diría que formé parte - con ella - de una película gore. Un final gore para una enfermedad mortal. Tengo en la memoria, en la retina, su última respiración. El último aliento. La apnea final.

Mari, le decía yo a su madre, dónde está el corazón? Búscalo, búscalo. Yo le busco el pulso. Dónde está el pulso? Dónde, dónde...

...

Final. Se acabó. Ahora ya sí. Se acabó.

Meses y meses de lucha. Miedos, pasos, retrocesos, avances: Tía, qué guapa estás!

Núria tengo que pedirte un favor.

En casi 40 años sólo me pidió dos favores: Uno lo cumplí el 5 de octubre. El otro, tengo toda la vida, y día a día, para cumplirlo.

Me despedí de ella como no pude hacerlo de Natalia. Estoy tranquila. Triste, pero tranquila.

Gracias a su familia por dejarme compartir con ellos ese tránsito. El último.

Y por dejarme leer  el escrito homenaje que fui capaz de hacerle en su funeral, llorando a moco tendido, pero con el respeto que una amistad de tantos años, DE TODA LA VIDA, merece.

Gracias, gracias.

...............................................................................................................................................................

El viernes, en su funeral, sonó Sabina, de fondo, sonó Serrat, de fondo.












diumenge, 1 de novembre de 2015

3 - El Port de la Selva - El Far del Cap de Creus - Cadaqués

Després de la tira de temps hem trobat un cap de setmana per poder continuar el camí de la costa catalana de MANERA LINEAL -ENDREÇADA- CONTÍNUA - DE DALT ABAIX (jo que sóc zero organitzada en la meva vida i ara resulta que no vull fer el Camí de la Costa d'una altra manera que no sigui així).

Així que aquest finde ho hem fet, hem continuat. On ens vam quedar? Jo us ho dic: A El Port de la Selva. Continuar des d'allà implicava un muntatge una mica diferent, organització, control, en fi, temps i també diners, i ganes, i una mica de bona forma física.

Vam decidir que les nenes no vindrien i es quedarien soles tot el cap de setmana, per primera vegada. Això ja em provocava nervis, d'entrada. Curiosament, tot i que l'Aina volia venir i li vam dir clarament que no podia ser, en canvi, la Jana va agrair que no la deixéssim venir, estalviant-se d'aquesta manera fer muntanya. La vida es asín i elles, també són asín!

Dissabte 31, sona el despertador a les 6 del matí. Dutxa, preparem dinar (arròs integral amb tonyina per a mi), barretes energètiques, beguda Aquarius, roba de recanvi en una altra motxilla, necesser, blablabla. Ell una motxilla verda, jo una de marró (quin munt de nimietats estic escrivint, oi?).

Arribem a El Port de la Selva en cotxe, 8:30h. El deixem allà fins la tornada, l'endemà. Fem un cafè al Nàutic i... comencem a les 9 h en punt. Camí asfaltat, camí de terra, GR11... sol, poca gent, algun cotxe, i un grup de gent gran que ens veu perduts (xerrant ens vam equivocar de camí) i comenta en veu alta (i els sentim): Hi ha gent que no sap anar al bosc. Al bosc, diuen, vale. Pues oiga, vale, no en sabem. Fa més de 30 anys que fem muntanya i no en sabem de fer muntanya senyorrrrrr, pos vale.

Seguirem el GR11 fins al Far (inici o final, segons es vulgui mirar del GR11), passant per Sant Baldiri, però en arribar al camí de Cala Taballera (o Tavallera) ens desviem per baixar-hi. Abans sembla ser que el gr hi passava també, ara ja no. Per què? Ahhhhhhhhh. Qui ho sap?

No ens banyem però sí ens refresquem, i pugen novament per retrobar el GR que ens durà al Far. Sol, sol, caçadors i trets, masos deshabitats, masies habitades, camp treballat, marques de senglars, pujades i baixades (el meu peroné respon bé, la tíbia del Miguel rondina una miqueta). Per fi el Far. Síiiiiiiiiiii. Jo un aigua amb gas, ell una cervesa. Total 4h 41' (aturades i camins errats inclosos)...

Iniciem la baixada, i de camí dinem, no tenim GR però tenim un camí preciós (tot i que més transitat, quina ràbia): El camí vell a Cadaqués. El seguim fins a la bifurcació que ens porta a la pista. Allà baixem cap a les cales, enlloc d'anar per la pista, començant per Cala Guillola. Unes cases que hi ha allà per flipar: mansions, búnquers ben cercats per un mur. De qui es protegeixen? Marquen la seva propietat o ens marquen que són diferents? Buf. D'allà fins a la platja de Port Lligat hi arribem fent pista i creuant la carretera de tant en tant. Port Lligat, Sant Baldiri (no tenen més noms de Sants?), amb un Cementiri -tancat- a tocar.

Són les 5, caminem des de les 9 del matí... joer, ha pagat la pena, molt, però tenim unes ganes d'arribar a l'hotel!!!! (dormim a L'hostalet de Cadaqués)

Dutxa, intent de migdiada i... cap al Compartir (recomanat per un company de feina primer i per un munt de gent després, i jo sense ni saber de la seva existència).

Sopem de puta mare, francament, però estem cansats cansats. Ains, em costa dormir, i a més celebren el Halloween i llencen ous, els carrers n'acaben plens... quina moda més absurda!

Matino, cafè amb llet, diari, i mal humor de pensar que si agafem el Sarfa trigarem 1h i 40' en arribar a El Port! No podré suportar-ho. Intento de convèncer el Miguel per anar a peu. Síiiiii.

Sortim de Cadaqués després d'un súper esmorzar al Casal: són les 11:40h, ens hem d'afanyar perquè el camí, GR92 ara, marca 4 hores (passant pels Bufadors però no per Sant Baldiri). Buf, el Miguel s'ho pren al peu de la lletra, arribem a El Port 2 hores i 35 minuts després!! Unes vistes magnífiques, espectaculars, molt recomanables de Cap de Creus.

Dinem arròs negre a Ca la Paquita. Li tinc carinyo al lloc perquè fa pocs anys vaig dinar allà amb la Jana, les dues soletes!

Passeig, cotxe i cap a Barna.

Tot ha anat bé, tot perfecte!

Propera ruta: Cadaqués - Roses, quan? (quan tinguem un dia sencer, ganes, i un bon restaurant per dinar a Roses. Em recomanes algun)

...

Miraculosament, escric aquest text el mateix dia. Amb les dues guapes xerrant al costat, explicant-me el seu cap de setmana i el que ara mateix estan estudiant.

La vida pot ser molt maca, molt.












dissabte, 10 d’octubre de 2015

Quiero beber hasta perder el control...

He viscut l'alcoholisme de prop,  de ben a prop. Però ara, anys i anys després... l'entenc.

L'entenc com entenc moltes altres situacions, moltes altres emocions, i molts altres sentiments, relacions, unions.

Però no, no em feu entendre la mort. No em feu acceptar que tot té un inici i un putu final. No em feu conformar-me. No m'ajudeu a trobar un consol que no vull. A dir que és la vida, que viure implica morir, que...

M'hi nego. M'hi nego.

Avui la he vista, als seus ulls. La mirava i veia com s'hi acostava, la molt traïdora. Em mirava de front, i em retava. Aleshores jo tornava a fer-la riure, com fos, com fos: marxa, marxa ben lluny.

El final s'hi acosta. Ell ho sap, jo ho sé, merda, merda, ella ho sap. I no és just, no, gens just. És mai justa la mort quan no toca?

Calma, calma. Mentre, sí, avui, ara, beuré fins perdre el control. Sóc a casa, les guapes estan al meu costat, les gates també. Tot és a lloc. Tot és a lloc.



divendres, 19 de juny de 2015

Zapatos


Me cuesta comprar zapatos. Y ropa. En general me cuesta comprar cosas para mí. No, para mi físico. Si es para mi intelecto, ocio, estómago no tengo problemas. Si es para mi físico, nunca tengo tiempo, o no acaba de ser el momento, o 'quan m'aprimi', o...

Desde la operación no sé qué zapatos llevar. Rectifico, desde que puedo apoyar el pie no sé qué zapatos llevar. Necesito sentirme segura, y mientras ha hecho 'frío', perdón, no tanto calor, he llevado botas. De acuerdo. O botines. Incluso bambas. Pero ahora, con estos calores asquerosamente húmedos no podía seguir así calzada, así que me decidí, sorteando mi pereza, a comprarme unos zapatos.

Me gustaron los de Laura y como no tengo criterio, en esto, me dije: Dónde los has comprado? En B. Vale, pues allí que voy. Te importa que te copie? No, no, choni, claro que no.

Okeys, eso hice, me fui a B. y busqué esos zapatos, pero pero en el interín vi otros. Ummmm, taconazo (ancho, pero taconazo) con plataforma, cogidos por detras, también por delante, genial. Míos.

Este mismo martes, bajaba a desayunar (cogida a la barandilla, con el miedo por montera) y zas saltó la cinta del pie izquierdo. A freír churros. Iba a tomar café con C. y le comenté: Qué hago? Mira qué me ha pasado, no tienen ni diez días. Pues justamente en Comtal hay una B., pasamos y lo dices.

Dicho y hecho: Te los cambiamos, por otros. No, no, por los mismos. NO, por otros. Joé, bueno vale. Normas de la casa.

Me cojo otros. No me gustan tantos y pago ocho euros y pico más. Vale. Salgo de la zapatería, voy al curro y veo que el dedito del pie izquierdo pugna por salir de la sandalia. Noooooooooooooo. No quiero ser una concejala cualquiera, odio la política.

Buf.

Esta mañana he cogido un esparadrapo y me he atado los dedos de los pies. Cuatro del tirón. Ahora no te saldrás del sitio, bellaco! Pero aún así, feo.

He comido con Laia, buf, ni sé la de años que hace que nos conocemos y aún nos sabemos reír juntas de nosotras mismas. Mejor así. Tras la comida, el cafetito en otro local y, qué cosas, de camino al café, zas, la cinta del zapato derecho que se salta. No me lo puedo DE creer. Ahhhhhhhhhhhh. Riéndonos me dice que por el Mercat de Sant Antoni hay otro B. Pues allí que vamos.

Llegamos, lo cuento, no hay número, no, no hay número, no, tampoco, no. Al final elijo unas, más caras, 11 euros más caras. Pago. Me las llevo puestas.

En la vida no todo es tan fácil. A veces, en este nuestro camino, dan ganas de bajarse, de no seguir, de decir, vale, pillo el mensaje pero hasta aquí, yo me planto. Pero entonces, no sé, sales del metro, te espera tu peque, te encuentras dos conocidas a las que hace montón que no ves, tienes monedas y tiempo para tomarte algo con ellas y lo haces, vas a casa y te dices: Bueno, es dificil, pero por lo pronto, vida, yo te gano la partida.

...

Cristina, y tú, niña, también le estás ganando la partida. Un beso mu mu grande!





dijous, 18 de juny de 2015

Migdiada

Són quarts de cinc, no tinc res a fer fins a quarts de set, puc, puc fer-ho, puc fer-ho i vull fer-ho: oooooooooooooom, la migdiada és el millor invent d'entre tots els invents que no són invents. L'adoro.

Quan era petita, o quan era jove, quan anava a Marcilla a casa dels meus avis (la Mama Pilar i el Txatxo Luís) ells feien la migdiada mentres jo tenia molta calor. Fora cremava el sol i m'avorria. M'avorria espantosament i odiava aquestes hores que no passaven, que no avançaven en el rellotge, que aturaven una tarda més de la meva vida.

Però un dia, fa mooooolts i molts anys vaig començar a assaborir la sobretaula -post taula- de les tardes. Tardes amb un àpat pesant però boníssim i amb alcohol acompanyant; migdiades sense calma i amb bona companyia al llit, amb suors, petons i carícies, i una mort dolça entremig.

Amb el pas dels anys i el creixement de la família fins la família de 4 d'avui, també això va canviar: la migdiada la faig jo soleta, tu estàs amb elles, o jugant, o mirant la tele, o sofejant... Ummmmmmmmm. Continua essent un dels millors plaers (cimejant la llista de plaers juntament amb un bon menjar, un bon beure, i...). No el canvio per res. O per gairebé res.

...

Lenita, segurament no em llegiràs, però potser una de les cuarentones t'ho diu: Tot passarà. Tot. Fins i tot el desamor que sents, i la ràbia, i la sensació d'engany, i... I sí, nosaltres hi serem.


dilluns, 8 de juny de 2015

Fractura de Peroné - y 7

Ya está. Ya tengo el alta. Ya puedo volver al trabajo, conducir, ir en bici, salir sin muletas de casa (físicas, al menos)... Y qué he decidido hacer en mi primer día de alta? Quedarme en casa. Relajarme. No estresarme. Poner lavadoras, acariciar a la Missy, coger el mando de la tele y -sin ver nada- mirar todas los canales posibles, coser, ordenar calcetines... Y estar conmigo. No despedirme de mí, que no, pero sí disfrutar de mí una vez más, de mi silencio mental (el muy cabrón cuesta horrores de conseguir), ir y venir de un lado a otro de la casa llevando y trayendo, o simplente yendo y viniendo.

Cuántas semanas? No lo sé, las cuentas tú? Me caí el 16 de febrero, estamos a 8 de mayo. Casi cuatro meses, y muchas vivencias, muchas.

Ayer cogí el coche tras todas estas semanas. Fui a comer con un amigo, uno de esos amigos que ves, una, dos veces al año, pero con el que te sientes cómoda desde el minuto cero. Hablamos, y hablamos, y hablamos. Y nos reconocimos a pesar del cambio. Qué cosas, no, ya no soy la Buf! que el conoció hace años, no tengo necesidad de demostrar a nadie si valgo o no valgo, ni de seducir, ni de poseer. No compito y no me comparo (esto último me sigue costando mucha sangre, sudor y lágrimas controlarlo). Sencillamente, estoy.

Hoy tengo un taller de Mindfulness. Hoy y mañana. Ahora que todo el mundo posible ya lo ha hecho, ahora me decido yo.

Aquí y ahora.

El sábado acabé el máster (aún pendiente del trabajo final y de unos cuantos trabajos parciales) y tuvimos una cena de... ummmmm, de despedida? No lo creo, quizás de hasta pronto. En todo caso, hemos estado muy a gusto, nos hemos sentido identificados, hemos compartido muchas emociones, muchas lágrimas, y montones de risas. Si el final es este, bienvenido final seguramente necesario.

Tuve la suerte de volver al gimnasio, el viernes. De nuevo la toalla, el agua, y yo. Todo en orden. Todo en orden.

Y sin embargo...

PS. Casi me olvidaba, a veces, las personas, nuestras almas gemelas, o no, desaparecemos, pero cuando nos reencontramos... ains, es como si una fuente de agua fresca, limpia, y necesaria te cubriera de nuevo en esta senda: Ilona, un abrazo muy muy grande.

Poco a poco, muy poco a poco.

Felicitats, Zorionak, Felicidades a Saioa, por cierto!!!




dimarts, 26 de maig de 2015

Fractura de Peroné - 6

14 setmanes i 1 dia... com una condemna, però no, no, res de condemna, com un aprenentatge més a la meva vida, no demanat, però potser sí necessari.

Recentment, la Red, em va dir: I tu, que ara ja camines, quin balanç fas d'aquestes setmanes de paron? Jo li vaig contestar (com es wasap ho puc mirar, no és que tingui una memòria prodigiosa per a les converses): Encara no he fet balanç. Però el faré, és clar. Comentari que ella va respondre amb un: No me esperaba menos de ti. I segur que és positiu per la teva manera de reflexionar.

Buf.

(Gràcies, Merche)

A veure, tot just acabo de llegir que el Boyero, com jo sovint turmentat pel perro negre de l'ansietat i la depressió, troba consol en aquests moments en la lectura i en el cinema. Però que, quines coses, bàsicament 'cura' el seu estat -de manera puntual, ja sabem que això nostre és recurrent, i recurrent, i porculero recurrent- quan s'enamora.

Buf. Enamorar-se.

Què en fa que no m'enamoro, i, tanmateix, avui he vist una pel·lícula protagonitzada per l'amor, l'amor més terrible i dolorós que pot existir: l'amor no consumat, l'amor no verbalitzat, l'amor no permés, l'amor que no ens atrevim a sentir: In the Mood for love.

En fi, no he vingut aquí a parlar de cinema, o no ara, però sí a fer un petit balanç d'aquestes setmanes! Necessitava temps per a mi, oi? Per llegir, per meditar, per mirar pelis, doncs ja l'he tingut. Temps per saber si sóc capaç de 'viure' sola: sé que també. Temps per retrobar-me, per posar-hi distància, per guanyar confiança en mi, i en el que m'envolta: fet.

Què m'emporto? M'emporto pau, por, coneixement nou, alegria, paciència, calma... sí.

No és fàcil estar amb mi, vaja, no se'm fa fàcil ni a mi, però estic encantada, encantada d'haver compartit tant de temps amb la meva millor amiga (per collons, i per tria), això sí, al de dalt, que sempre m'escolta quan li demano, i em concedeix: No cal que em donis més temps. Ja he descobert què en puc fer d'ell quan el tinc, no em calen més proves. Gràcies. Amén.

...

No sé si em llegeix, però des d'aquí envio a la meva cosina més preciosa i estimada una forta forta abraçada. T'estimo. Maite Zaitut.




dimecres, 29 d’abril de 2015

Fractura de Peroné - 5

10 setmanes i dos dies...

Impressionant! Puc caminar amb crosses: un, dos, un, dos, un, dos. Poso la planta a terra (hauria de recolzar-la totalment, però no ho faig). Això comença a ser el final. Sí, d'acord, potser encara em queda un mes per anar sense crosses, per tornar a la feina, no sé quants mesos per fer muntanya i anar en bici, però però però... puc baixar al carrer al matí i fer un cafè, o dos, o passejar per la Rambla (Guipúscoa, naturalment).

Segurament tornaré aviat al gimnàs, aviat és aviat. Braços puc fer-ne. N'he de fer, vaja. I m'anirà bé per tenir el cap entretingut. Un punt positiu, per cert, pel McFit al que vaig: m'han donat de baixa aquests mesos i no m'han cobrat ni un duro (a veure si el meu exgimnàs -municipal- en pren nota).

Ja començo a ocupar l'agenda. Mica en mica. I poquet. No tinc ganes de gaires saraus, però sí, hi ha gent a qui no he vist fa temps i en tinc ganes.

(Quines coses a qui feia temps que no veia i enyorava molt: l'he vist avui!)

...

Off topic:

Han estat uns dies durs, aquests darrers. Impossible posar-hi paraules. Però, si més no, he vist la força que la Jana té i això m'ha agradat. Una putada per a tots. Ànims.

...




divendres, 17 d’abril de 2015

Fractura de Peroné - 4

Avui, dos mesos i un dia d'inactivitat. Començo a estar molt farta i de molt mal humor (a diari). Hi té a veure el temps que fa? Que m'ha vingut la regla? Que el cervell se m'ha activat de cop? O, senzillament, és que no accepto que no puc fer res i això he de fer, res?

Em cansa llegir, mirar pelis, les sèries (tantes ganes de veure True Detective i resulta que no acaba de ser com esperava, per molt que ahir el Miguel em digués: Si es de las tuyas! De las que hablan y hablan!). Em cansa no poder baixar a fer un volt. Em cansa no poder portar-me al sofà el te que m'he preparat a la cuina perquè dues crosses i una tassa de te bullint són incompatibles. Em cansa sentir-me rondinant. I em cansa estar sola tot el dia. Però, és clar, també em cansa estar acompnayada.

Te me aclares, por favor.

Ahir vaig anar al trauma, novament la meva xofer preferida, ma germana, va venir des de Castelldefels per dur-m'hi. El trauma, un amor. Quina cosa més interessant! (pel meu gust, diguem-ne que peculiar) Em vaig fer una ràdio i sembla ser que es veu com l'os es va regenerant. Sí, les úniques cél·lules que no neixen són les neurones, prou que ho vam aprendre tots de cop -a casa- quan a ma mare li van diagnosticar EM.

Total, per la ràdio sembla ser que, tot i que està tendre, el tema, tot va bé: Oh, miracle, puc començar a arrepenjar la punta del peu esquerra a terra mentres camino amb les dues crosses. Una setmana.

Naturalment, això no m'anima a baixar al carrer, màxim a anar per casa i practicar.

En una setmana més podré posar-hi (sempre amb les dues crosses) la planta sencera.

Ahhhhhhhhhhh... ja sé que això no és res, que curarà, que blablabla, però estic dels nervis. Ommm.

Dues setmanes més amb dues crosses i veurem l'evolució.

Conclusió: No us trenqueu cap part de les cames, si us plau. Apa, ja he dit la tonteria del dia, ja puc respirar tranquil·la.

...

Gràcies a tots els que m'envieu ànims, encara que sigui una mica borde i sovint tot m'estigui malament.




dijous, 9 d’abril de 2015

Fractura de Peroné - 3

Set setmanes i tres dies.

La ment és impressionant s'adapta a -gairebé- tot. Sino, no us perdeu una pel·lícula basada en un llibre autobiogràfic: La escafandra y la mariposa.

Què faig?

- Llegeixo, no tant com m'agradaria però és que sóc de llegir al llit o al metro (no al sofà, manies que tinc!).

- Miro pel·lícules. Sembla ser que havia d'aprendre a mirar pelis a casa, a l'ordinador perquè mai trobava el moment per fer-ho, sóc pur nervi: doncs au, en porto gairebé 40.

- Sèries: No vull enganxar-m'hi més del compte, però sí, n'he vist unes quantes recomenades molt especialment (Fargo, Cómo defender a un asesino, Black Mirror, Anatomia de Grey, i he représ Sin cita previa!).

- Wasapejo força. M'agrada molt aquesta forma de comunicació. Sóc molt dolenta parlant per telèfon i el wasap em resolt la comunicació amb la família i amics en un pim-pam! Parlo i no parlo quan jo decideixo. Genial.

- Forejo. Bé, això ho faig des de fa dos anys, però ara, potser, hi escric més a d'altres fils que no són els habituals. Estic a un foro molt i molt bo, us el recomano: Abretelibro.com.

- Tafanejo la tele. Abans del trencament no sabia ni obrir-la, ara sé fins i tot canviar de canal (tot i que encara no he aprés els números d'ordre dels diferents canals, per què? Senzill: mai no hem endreçat canals i números. Així, TV3 el trobo al 76 , 3/24 al 4, 8TV al 6, la Cuatro al 24, i La 1 a la 38)

- I... oh, miracle! Rebo visites! I xerro, i demano que em treguin de passeig amb la cadira. I m'hi treuen!!

Per tant, m'avorreixo? No. Aprofito el temps? Sí, a la meva manera. (no estic estudiant oposicions, és cert)

Ahir va tornar la fisio. Un amor de noia, es diu Eva. Em va dir que això va molt i molt bé, que no té mal color, ni hi ha inflamació, ni infecció, i sembla que la mobilitat és bona.

Dijous vinent, dia 16, justament dos mesos després de l'operació, tinc visita amb el trauma i RX. Aleshores sabré si puc començar a 'carregar' el peu, és a dir, a caminar amb dos peus i dues crosses.

Bien.





dilluns, 30 de març de 2015

A qué esperas? - Risto Mejide

El Periódico
Diumenge 29 de març de 2015



A qué esperas. Sí, tú, no leas hacia otra parte. Mírame a las letras, que te estoy escribiendo a ti. Hoy me apetece cogerte por las solapas y sacudirte hasta despeinarte las cejas. Que a qué esperas, digo. Que igual no te has dado cuenta, pero desde que naces se te va la vida. Que igual no te has parado a pensar, que ya estamos en tiempo de descuento. Que el día menos pensado, alguien o algo nos dice que ya está. Que un día te vas, coño, que ese día podría ser ya.

A qué esperas. Tu miedo te está ganando la partida. Cada segundo que dejas pasar sin hacerle frente, es un minipunto que sube a su marcador. Y la remontada se hace cada vez más difícil. Y aquí no hay prórrogas, ni tanda de penaltis, ni ná de ná. Recién acaba de empezar el partido y tú ya te estás metiendo goles en propia puerta. Y aún así me dirás que pretendes empatar.

Que a qué esperas, te digo. Y aún te vas a creer que esto no va contigo. Nadie va a venir a buscarte. Nadie vendrá a sacarte de este letargo existencial al que llamas espera. Esperar para qué. Esperar hasta cuándo. O hasta quién. Nadie está pendiente de quien no tiene nada que hacer ni mucho menos de quien no demuestra que quiere hacerlo. La espera sólo va a hacerte más viejo, más agotado, menos ágil y más lejos de lo que realmente quieres, que te recuerdo que se mueve, que avanza, se va.

No me digas que vendrán tiempos mejores. El mejor momento para hacer las cosas es ahora. No porque ahora sea mucho mejor que antes o después. Es porque es el único momento que realmente tienes. Lo demás es mentira. Lo demás vete tú a saber si volverá. Que no, que no te estoy diciendo que aproveches el tiempo, sino que dejes ya de esperar. Ni carpe diem ni leches. Que espabiles. Que venga, va.

Esperar es decirle a tu vida que en realidad te van a sobrar días. Que ya se los podrían haber dado a otro. Porque tú no los piensas usar. Menudo desperdicio. Menuda decepción. Anda, aparta y deja sitio para los que vienen detrás. Porque jamás has estado solo, porque tú y tu generación tenéis sólo una ventana de oportunidad. Y por cierto, una edad. Estamos todos en una carrera de fondo a ritmo de sprint final: si no consigues que te persigan, te adelantarán.

Que pase un tiempo prudencial, pensarás. Malas noticias, la prudencia ha muerto. La inmediatez es el nuevo estado de las cosas. La experiencia ya no es un grado, sino una cuenta atrás. Que la vida ocurre en directo, darling. Lo que llega tarde ya nadie lo escucha, ya ha pasado, ya no está. Y lo que no esté ocurriendo ahora es falso hasta que no se demuestre lo contrario. Y cuando se demuestre, será en otro ahora, será en otro ya.

Con los años, además, te das cuenta de que la espontaneidad es lo único creíble, lo único real. Fíate sólo de lo que ocurra de forma espontánea y natural. De la gente que siempre dice lo que piensa, que suele ser la que no se para demasiado a pensar cómo te lo dirá. Hazlo o vivirás siempre colgado de un artificio. Hazlo o jamás volverás a escuchar ninguna verdad.

Lo preparado es siempre fruto de alguna estrategia. O lo que es lo mismo, una conspiración. Y yo ya estoy cada vez más harto de conspirar. Creo en la gente que va de frente por la vida, la que no necesita estratagemas para triunfar. Si me quieres así, me adorarás. Y si no, eso es que nunca me has querido, ni me querrás.

Por eso, te agarro hoy por las ganas y te digo que a qué esperas. Por eso te ruego que esto no lo leas como una amenaza. Que lo leas como un subidón vital. El que me da cada vez que me digo tira millas. El que siento cada vez que veo la suerte echada, que es lo mismo que ponerla a descansar. Porque ya no dependes de ella, porque ya no la esperas, porque ya te vas.

A qué esperas. Dímelo porque cada vez estoy más convencido de estas dos frases que he dejado para el final.

Morir es dejar la vida en espera.

Vivir es decidir que la vas a buscar.

dijous, 26 de març de 2015

Llibres 2015


1 - Amigos - Jan Yager

2 - Hoʻoponopono - M. Carmen Martínez Tomás

3 - El ángel más tonto del mundo - Christopher Moore

4 - Amor, sexo y castidad - Krishnamurti (llegint)

5 - Amor al segundo intento - Antonio Bolinches

6 - Ciudad de papel - John Green

7 - El balcón en invierno - Luis Landero

8 - Doce años y un instante - Anna Casanovas

9 - El pan de los años mozos - Heinrich Böll

10 - La ridícula idea de no volver a verte  - Rosa Montero

11 - Olor de colònia - Sílvia Alcàntara

12 - La historia del amor - Nicole Krauss

13 - Cuatro amigos - David Trueba

14 - Algún día este dolor te será útil - Peter Cameron

15 - El invierno en Lisboa - Antonio Muñoz Molina

16 - La invención del amor - José Ovejero

17 - Las gafas de la felicidad - Rafael Santandreu

18 - El Sur / Bene - Adelaida García Morales

19 - El camino más fácil - Mabel Katz

20 - Por no mencionar al perro - Connie Willis (iniciat i deixat al segon capítol)

21 - Blitz - David Trueba

22 - Claroscuro - Nella Larsen

23 - Cada vez que llueve - Lisa de Jong

24 - Algú com tu - Xavier Bosch

25 - Ojos de Golondrina - Amélie Nothomb

26 - La mujer que esperaba - Andreï Makine

27 - Yo antes de ti - Jojo Moyes

28 - Emociones y sentimientos - Miguel Pallarés

29 - El lenguaje corporal - Judi James

30 - ¡Dibújame un cordero! - Joe-Ann Benoit i Graziella Petiinati

31 - Res no s'oposa a la nit - Delphine de Vigan

32 - Los renglones torcidos de Dios - Torcuato Luca de Tena

33 - Este libro te salvará la vida - A. M. Homes

34 - Me'n vaig! - Pepe Rubianes (què gran!)

35 - Habíamos ganado la guerra - Esther Tusquets

36 - Mi hermana vive sobre la repisa de la chimenea - Annabel Pitcher

37 - El curso en que me enamoré de ti - Blanca Álvarez

38 - El paseo - Robert Walser

39 - Adéu a l'Eddy Bellegueule - Édouard Louis

40 - La piel de Zapa - Balzac (m'atreviré a llegir un clàssic? Definitivament, no. Abandono)

41 - Lulu - Mircea Cartarescu

42 - Reparar a los vivos - Maylis de Kerangal



Pendents

Reparar a los vivos - Maylys de Kerangal

Yo antes de ti - Jojo Moyes (Sentimental)

La biblioteca del capitán Nemo - Per Olov Enquist

Vol de nit - Saint-Exupéry

Todos eran mis hijos - Arthur Miller

Caída y auge de Reginald Perrin - David Nobbs

Mar de fondo - Patricia Highsmith

Vida de Familia - Akhil Sharma

Este libro te salvará la vida - A. M. Homes


dimecres, 25 de març de 2015

Fractura de Peroné - 2

Continuo: ho faig per mi, per recordar dades i dates, però també per qui vulgui saber -ma o meno- com és la recuperació habitual (habitual fins ara, en el meu cas, si més no) d 'una fractura de peronè.

El passat dilluns 16 de febrer vem decidir la família de quatre més una amiga de la gran fer un 'pujabaixa' a La Masella. Allà haviem quedat amb una família amiga per esquiar també amb ells. Tot correcte. Ens vem llevar d'hora, les sis, i abans de les nou erem llogant esquís.

(Nota al marge: sortint de la botiga de lloguer dels esquis ens vem 'trobar de cara' amb una examiga meva. Ommmmmmmmm. Vem parlar uns minuts, ante todo savoir faire o, si més no, que ho sembli.)

El dia era magnífic, Sol, i bona visibilitat. La neu, fantàstica. La companyia, genial. Què més es podia demanar? Una caiguda amb trencament? Ummmmm... no, no calia.

Cap a quarts d'una vaig caure en un revolt de l'estació de Dues estacions (entre Masella i Molina), una blava ampla i fàcil però però però amb una placa de gel no senyalitzada en la curva (inici d'una negra tancada per on van caure rodolant el meu casc i els guants quan me'ls vaig treure en intentar saber què era aquell dolor tan dolorós que tenia al turmell). Com he aprés a esquiar de gran, farà set o vuit anys, m'he fotut milers d'osties, voltes, giravoltes, salts mortals no mortals, però que mai fins aquell moment havien causat cap lesió. Cap ni una. Aquella caiguda va ser diferent. De seguida em vaig adonar. El dolor era terrible i la impossibilitat de posar-me dreta ho va fer palés.

Em va venir a buscar un trineu, un noi molt agradable. Em va baixar fins a la zona d'atenció mèdica de la pista (per sort vaig comprar -rar en mi- el forfeit amb assegurança així que no vaig haver de pagar aquesta baixada ni el gelocatil que allà em van donar). De seguida que el metge em va treure la bota i tocar va dir: possible fractura de peroné. Jo, com sempre tinc moltes coses apuntades a l'agenda pendents de fer, li vaig dir: No, no, és un esquinç, ara no em va bé trencar-me res...

Més mona, jo.

Total, em va venir a buscar una ambulància i em va portar a l'Hospital de Puigcerdà. Un viatge acompanyada d'un noi a l'ambulància amb qui vem parlar de l'estat de la psicologia alternativa actual (concretament de la decodificació biològica)... en fin, qualsevol tema m'hagués estat bé, tenia tant de dolor que el que volia era no pensar i arribar on fos.

Urgències de l'Hospital de Cerdanya, jo sola, ara, em fan placa, em posen una via amb calmant (en l'informe d'alta posa: Turmell, dolor a la palpació amb deformitat maleol peroneal amb tumefacció associada), i arran de la placa veuen que tinc una fractura del terç distal del peroné esquerre. Buf. El cas és que ve la traumatòloga i em diu: cal operació, vols que t'operem aquí o et baixem a Barcelona?

Cómo???? Estava sola, vaig dir a la família i amics que continuessis esquiant sense problemes, i m'estaven dient que m'havien d'operar aquell vespre i que no sé què.

Naturalment no tenia bateria al mòbil (el meu mòbil té més de quatre anys) així que no podia comunicar-me fàcilment. No passa nada. Em va escriure, crec recordar, un wasap una amiga i li vaig explicar on era i què feia (de vegades és útil el wasap) i que mirés de localitzar la meva família (que com estaven esquiant no s'enteraven de les meves trucades) i de dir-los que em quedava allà i que m'operaven.

Poc abans de les vuit del vespre entrava a quiròfan (sola, la meva família ja havia tancat pistes i havia vingut a veure'm, després d'una llarga xerrada vaig aconseguir que marxessin a Barna que allà no hi feien res, les nenes tenien insti l'endemà). La infermera que em va portar em va preguntar si estava nerviosa: No, hauria d'estar-ho? No, no, em va dir, no.

Anestèsia epidural, sedació i un equip increïble de personal al quiròfan: Gràcies, gràcies, i gràcies.

A les nou tocades ja estava operada i a l'habitació, dos llits però sense companya i vistes al Pirineu nevat. El dolor era terrible, no sé si més fins i tot que en el moment del trencament, però l'anestesista em va dir que en previsió del dolor m'havia 'receptat' calmants forts, tants com en demanés en tindria. Ole, sortiria feta una addicta al tramadol.

Què em van fer? Una reducció oberta de fractura amb fixació interna al turmell esquerre. Osteosintesis amb placa 1/3 de canya de 6 forats (com veu poder veure a la radiografia que vaig pensar en el Fractura de peroné 1). Ferula dorsal de guix amb una bena. No, no em van enguixar a quiròfan. No ho van fer fins una setmana després, també a Puigcerdà on vaig demanar fer la primera revisió, dilluns 23 de febrer.

Antibiòtic, antitrombòtic (m'he estat punxant durant un mes, amb Clexane, a casa), analgèsic i antiïmflamatori. Au.

La primera nit va ser durilla, pel dolor, no tenia ningú de la família allà però l'equip de l'hospital eren genials i van estar molt pendents de mi.

La segona nit ell es va quedar a dormir amb mi i tot va ser molt més senzill. Dimecres em donaven l'alta, una fissio em va explicar com fer servir les crosses, i la trauma de torn (no la que em va operar) em va donar quatre dades...

A dia d'avui porto 5 setmanes i dos dies sense posar el peu a terra, em queden gairebé tres setmanes més de no 'carregar'. Em treuen amb cadira (amics o família quan vénen a visitar-me), i per casa vaig amb crosses.

El passat dijous dia 12 de març em va visitar el trauma de Barna i va decidir que em treia el guix. Al principi la sensació va ser rara, i negativa, però de seguida vaig sentir que era bona praxis, em va comentar que havent operació i placa, és millor treure el guix per anar fent rehabilitació a casa tot i que sense repenjar el peu a terra.

Una fisio de la SS, l'Eva, molt maca, ha vingut ja dos cops a casa (un cop per setmana) per explicar-me quins exercicis sí puc fer, per recomenar-me banys d'aigua calenta i freda, i per fer-me uns massatges genials a la cama fotuda.

Cap queixa. Cap queixa. Al contrari. I, sobretot, un agraïment especial a qui m'aguanta cada dia, a qui suporta el meu bon humor, el meu mal humor, les meves pors, els meus neguits. Gràcies.

Llegeixo, miro pelis, sèries, rebo visites... i sí, penso, quan tornaré a anar en bici a la feina (i quan tornaré a anar a treballar, és clar), quan podré fer novament muntanya, quan podré anar al gimnàs tranquil·lament? Calma, calma. La meva gran, migbudista, em va dir que si això m'havia passat ara segurament serà perquè necessitava aquest temps per mi.

D'acord. Vale.



PS. Com n'és de bonic el meu interior!




dimarts, 17 de març de 2015

Cinema 2015



1 - Dos días, una noche - 'Deux jours, une nuit' Bélgica (2014). Dirección: Jean-Pierre Dardenne y Luc Dardenne

2 - París-Manhattan - Francia (2012). Director: Sophie Lellouche

3 - Boyhood - Estats Units (2014). Director: Richard Linklater

4 - Big Eyes - Estats Units (2014). Director: Tim Burton

5 - Ciutat Morta - Catalunya (2013). Director: Xavier Artigas

6 - Dos amigos - España (2013). Director: Polo Menárguez

7 - Blade Runner - USA (1982). Director: Ridley Scott

8 - Los fenómenos - España (2014). Director: Alfonso Zarauza

9 - El gran hotel Budapest - USA (2014). Direcctor: Wes Anderson

10 - El niño - España (2014). Director: Daniel Monzón

11 - La sal de la tierra - Francia, Brasil (2014). Director: Win Wenders

12 - Loreak - Euskadi (2014). Directores: Garaño-Goenaga

13 - Relatos Salvajes - Argentina (2014). Director: Damián Szifrón

14 - Antes del frío invierno - Francia/Luxemburgo (2013). Director: Philippe Claudel

15 - Las 13 rosas - España (2007). Director: Emilio Martínez Lázaro

16 - Vacaciones de Ferragosto - Italia (2008). Director: Gianni Di Gregorio

17 - A puerta fría - Catalunya/España (2012). Director: Xavi Puebla

18 - María y yo - España (2010). Director: Félix Fernández de Castro

19 - Lo más importante de la vida es no haber muerto - España-Catalunya/Suiza (2010). Directores: Olivier Pictet, Marc Recuenco, Pablo Martín Torrado

20 - Tres días con la família - Catalunya (2009). Directora: Mar Coll

21 - Quiéreme si te atreves (Jeux d'enfants) - Francia (2003). Director: Yan Samuell

22 - Cohrence - EUA (2013). Director: James Ward Byrkit

23 - Stockholm - España (2013). Director: Rodrigo Sorogoyen

24 - Pariah - USA (2011). Director: Dee Rees

25 - Dallas Buyers Club - USA (2013). Director: Jean-Marc Vallée

26 - Whiplash - USA (2014). Director: Damien Chazelle

27 - Scarey Movie - USA (2003). Director: David Zucker (sense comentaris de per què l'he vista...)

28 - Matilda - USA (1996). Diretor: Danny DeVito - Revisión-

29 - Los Otros - España (2001). Director: Alejandro Amenábar - Revisión-

30 - 10.000 km - España (2014). Director: Carlos Marques-Marcet

31 - La isla mínima - España (2014). Director: Alberto Rodriguez

32 - Magical Girl - España (2014). Director: Carles Vermet

33 - Snatch: Cerdos y diamantes - Regne Unit (2000). Director: Guy Ritchie

34 - Pretty Woman - EUA (1990). Director: Garry Marshall -R-

35 - Después de Lucía - México (2012). Director: Michel Franco

36 - Haz de tu vida una obra de arte - España (2014). Director: Fernando Merinero

37 - The imitation game - EUA-UK (2014). Director: Morten Tyldum

38 - Diamond flash - España (2011). Director: Carlos Vermut

39 - La escafandra y la mariposa - França/EUA (2007). Director:  Julian Schnabel

40 - Barcelona, noche de verano - Catalunya (2013). Director: Dani de la Orden

41 - La vida inesperada - España (2014). Director: Jorge Torregrossa

42 - Still Life (Nunca es demasiado tarde) - UK (2013). Director: Uberto Pasolini

43 - Jimmys Hall - Regne Unit (2014). Director: Ken Loach

44 - Criaturas Celestiales - Nueva Zelanda (1994). Director: Peter Jackson

45 - Las Horas - Estats Units (2002). Stephen Daldry

46 - Deseando amar (In the Mood for love) - China (2000). Director: Wong Kar-Wai

50 - Náufragos. Vengo de un avión que cayó en las montañas - Francia (2007). Director: Gonzalo Arijón

51 - La camarera Lynn - Alemania (2014). Director: Hingo Haeb

52 - Ático sin ascensor - EUA (2014). Director: Richard Loncraine

53 - February - Estats Units/Canadà (2015). Director: Osgood Perkins

54 - Cemetery of Splendour - Tailandia (2015). Director: Apichatpong Weerasethakul

55 - Vientos de agosto - Brasil (2014). Director: Gabriel Mascaro

56 - El Club - Chile (2015). Director: Pablo Larraín








Pendents:

Sommarlek

Malpertuis

dimarts, 10 de març de 2015

Fractura de Peroné - 1

Mai no he mirat una lesió d'ossos quan, arran d'un partit de futbol, habitualment, ensenyen la cara de patiment del jugador per seguidament enfocar el seu turmell que mira cap a l'altra banda, una tíbia que trenca la pell i surt fora, o un genoll fent una volta impossible...

No.

No em genera cap conflicte la sang, ni les punxades, ni mirar una operació, ni... ai, però si es tracta de trencaments d'ossos aleshores em faig petita petita i no ho suporto.

Com de tots és sabut que millor no témer a res perquè la vida ens ho posa en safata (per tal de superar la por?), què em va passar el passat dilluns 16 de febrer? Fàcil: em vaig trencar el peroné. Terç distal no sé què del peroné amb desplaçament.

Què que vol dir? Doncs que el peroné va fer crec i jo no vaig poder ja posar-me dreta. El dolor era terrible, terrible i la sensació que no era l'esquinç de sempre, també.

Han passat tres setmanes i un dia, i em queden, no sé, sis, set, vuit setmanes més?

Explicaré com va anar perquè m'anirà bé per recordar-me'n, un dia això haurà passat i llegir com va anar tot em farà gràcia. Puta gràcia, crec.

En fi.


dissabte, 24 de gener de 2015

Soy Tripofóbica... y tú?

No seas una persona curiosa. No busques en google imagénes qué cosa es esto de la tripofobia. O sí. Yo sentí un gran alivio al conocer que mi, que mi asco, que mi manía, tenía nombre. Y estaba clasificado.

Ommmmmmmmmm.

Todo empezó hace, no sé, casi cuarenta años. El piso que alquilaron mis padres en Font Honrada 42 tenía un sofá que los antiguos inquilinos se habían dejado. Era de escai -cómo se escribe esto del escai, creo que nunca he tenido la necesidad de escribirlo? Luego lo busco-, verde y tenía una parte que dejaba ver la espuma que había en su interior. No sé por qué motivo en esa espuma amarillenta había tres agujeros. Qué asco! Qué asco! Años después aún recordaba con nauseas esos tres agujeros de un sofá que -a veces- dudo que existiera.

Con los años esa sensación, absurda?, la he sentido en diferentes ocasiones. Atracción y rechazo por igual a ciertas imágenes de figuras redondas, circulares, agujeros, bolitas... Buf. Hasta que no hace mucho supe que eso tenía nombre: tropofobia.

Estuve un tiempo haciéndome daño y mirando -entres mis dedos- imágenes que constataran mi fobia.

Sí. Listo.

La semana pasada salí a cenar con una amiga y se lo comenté: En serio? A mí me ocurre igual! Y tiene nombre!

Sí, en serio, y tiene nombre.

Lo dicho, no lo busques. No lo hagas.

O sí.

(qué bueno, acabo de buscarlo Skai era la marca comercial de un material sintético que imitaba la piel... vamos, como 'vamos a tomar una coca-cola', 'voy a comprarme unas wambas', o ' tienes un Kleenex? Fíjate tú!)


Aquí os dejo una canción que no conocía y que ayer me dedicaron (por qué será?)