dimarts, 26 d’agost del 2014

2 - De El Port de la Selva a Llançà

Quan vam començar el Camí de la costa vaig decidir que el faria per rigorós ordre de traçat. Una tonteria com una altra qualsevol, accepto.

Així que primer vam fer d'una tirada de Colliure a Llançà i després d'un parell de mesos de paron logístico vam continuar aprofitant que anavem a recollir la gran a El Port per anar des d'aquesta població a Llançà (anar i tornar).

El camí és senzill, aquest tros vull dir, molt senzill, pla, ben traçat, sense desnivell, perfecte.

Va ser un dia genial vam anar amb cotxe a Port i després d'aparcar-lo vam començar a tirar cap a Llançà, el dia era bo i estàvem animats per, per, per motius personals. En arribar a Llançà, hora de dinar, ja, vam decidir picar una mica. I això vam fer: cerveseta, braves, més cerveseta, més tapes, i ja farts, el cafè.

Tinc un molt bon record d'aquell àpat, de la conversa, dels petons i somriures... sí.

Dues hores d'anada (una mica menys, crec) i encara ens faltaven les dues hores de tornada. Això vam fer després del dinar i la sobretaula, tornar pel mateix camí.

Però però mirant alguna caleta se'ns feia la boca aigua i vam decidir (què rarooooooo la Núria banyant-se) baixar a fer-nos un bany! Ell m'anava dient que vigilés amb els eriçons. Jo pensava que se li havia pujat l'instint protector des del divorci i no li feia cas (moltes de les cales són rocoses) fins que: Òstia! I sí, el seu taló havia trepitjat un eriçó.

Quinze dies, quinze dies va trigar en poder posar amb normalitat el peu a terra. La meva estimada Maite i jo vam passar hores remenant el seu taló amb una agulla i unes pinces mirant de treure-li una pua, i una altra, i encara una altra. Vam buscar tot de trucs, cremes (meravellós Ungüento Cañizares que ja no vénen a les farmàcies però que vam trobar a la farmaciola de caducats no revisats darrerament de casa, Fucidine...), i vam estar dale que te pego (que no vol dir 'follant' en aquest cas) més de tres setmanes.

Consola saber que si busques a google pensant que això no li ha passat mai a ningú, lo flipas amb la de gent que demana ajut, consell, que crida de dolor, que demana amb llàgrimes als ulls una solució màgica...

Lalalalala.

En fi, quines coses, oi?

Per cert, el proper tram, El Port - Cadaqués, està pendent per ben aviat, t'hi apuntes?

diumenge, 24 d’agost del 2014

Porque lo digo yo!

Que recuerde nunca me han contestado con un 'Porque lo digo yo' a una pregunta sobre una negativa anterior a una propuesta mía.

O bien no lo recuerdo o bien mi táctica funcionaba perfectamente: 'Esta noche salgo', decía. Y salía. No lo preguntaba, lo explicaba, ponía en conocimiento de mis padres que esa noche... salía.

Hace unos días abrí un blog. Buf, necesitaba escribir (en abierto, sí, qué pasa?) de nuevo y saber que una, dos, o ventitrés personas me leen es un motivo más, así que lo dicho: abrí un blog.

Lo cerré al día siguiente. No era éste, que no; no era éste y punto.

Así que el viernes, otro 22 de agosto en que cumplo años, me dije que me iba a regalar reabrir este Buf-jomateixa en el que me siento tan a gusto, y por qué? Pues, fácil, porque lo digo yo! No necesito más excusas. Yo abro, cierro, modero, modifico, censuro. Es mío, no? Pues eso hago: lo que me da la gana!

Cómo he celebrado estos 45 años? De entrada, celebrándolos. Tres días de celebraciones más o menos íntimas, con amigos de siempre, amigos nuevos, familia nueva y familia de toda la vida. Sí. Y encima lo he celebrado en el trabajo! Qué fuerte, qué fuerte!

Me prometí al iniciar el 2014 que iba a celebrarlo todo, todo, y eso he venido haciendo. Así que mi cumple no iba a ser una excepción.

Y no lo ha sido.

Qué le pido a mis 45? Ummmmmmmmmmm... más montaña, menos quilos, más sexo, menos malos rollos, más risas, menos dudas, más, menos, ni más ni menos.

Voy por el buen camino, lo sé, lo noto. He conseguido rodearme de sonrisas, sinceridad, buen rollito y mucho amor. Me ha costado, sí, mucha pasta y muchas lágrimas, pero 'et voilà', me he superado, estoy justo en el principio, en el inicio, en los primeros pasos. En el buen camino, ostias.

Besos y más besos y más besos. Y miles de sonrisas.

Gracias!!