dissabte, 28 de desembre de 2013

¿Volver o no volver a la Paroxetina 20?

Hace muchos años le dije a un compañero de trabajo: Si alguna vez tienes que elegir entre la ansiedad y la depresión, elige la depresión, es más llevadera, solo tienes que tumbarte a dormir. La ansiedad, en cambio, te anula. Dirige tu mente desde que te despiertas hasta que decides, cansada, sin fuerzas, irte a la cama (incluso antes de tú saber que vas a despertarte, mucho antes, ella está allí, la hija de puta, disfrutando, pensando en cómo va a arruinarte un día más).

Convivo con la depresión y la ansiedad desde que recuerdo. Creo que nací con ellas. Leo mis diarios infantiles y ahí están. Más tarde en mis notas del instituto. En la Universidad. En las cartas que enviaba a mis amigos. Son mis amigas fieles, jamás me han abandonado a mi suerte, qué grandes!

Empecé a medicarme, no sé, al poco de nacer la mayor, cerca de quince años ya. Lo dejé (siempre por prescripción facultativa) pero tuve que volver a esa droga en la que encuetro la felicidad, de nuevo, hace cuatro años. No hace ni dos meses (otra vez por 'mandato' médico) lo dejé, por clara mejoría.

Y aquí estoy.

No, no, aquí está la ansiedad. Esa serpiente que ata mis cuerdas vocales, que me impide respirar con normalidad, que anuda la boca de mi estómago todo el día. Haga lo que haga, esté donde esté ella toma el mando de mis pensamientos y los convierte en sus prisioneros. Sin tregua.

Estoy cansada de luchar, muy cansada. Siento que mi cuerpo está compartiendo con los que me rodean, pero mi mente está únicamente defendiéndose del ataque. Todo, todo es fuente de conflicto, cualquier pensamiento, inocente él, que se cruce en mi mente.

No puedo más. Lo digo, a veces, y los que siguen a mi lado (hartos de oírme, supongo) lo saben: La vida me viene grande. Pero sé que no es la vida, es esta hijadelagranputa que amenaza a todas horas con 'volverme loca'.

Así que hoy le voy a hablar claro, muy clarito, y sí, leerá mi blog porque hoy, en este momento, mando yo: 'Tocaré fondo, sí, pero no voy a volver a medicarme, sé qué debo hacer para dominarte, sé la teoría, y una vez más te venceré (no lo digo muy convencida pero ella no notará mi tono tembloroso, sólo leerá mis palabras, no sabrá que se lo digo llorando). Y sabes por qué? Porque tengo todo cuanto deseo para ser feliz y tú, tú, estúpida amargada de la vida, víbora, parásito de mi yo, no vas a poder impedirlo'.

(Espero haber sonado convencida!)

En fin, gracias a todos, a los que entendéis cómo me siento, a los que os habéis ofrecido como 'guardianes', a los que seguís ahí (alucinando de que yo, la Núria, pueda convivir con estos demonios por dentro siendo tan activa, tan decidida, tan valiente, tan sonriente!) y a los que ni por asomo entedéis qué puede sentir alguien atrapado por la depresión, o la ansiedad, en un macabro vals!

Buf, qué bien se queda una después de haberse vacíado así!

Tengo las herramientas, años de terapia y meditación ayudan, intentaré no volver a la medicación, fingiré que no las veo, que no las siento: Escribir sobre ella, sobre ambas, ahora, ha sido mi última concesión.

Sayonara, baby!

...

Tomo prestado este video, gracias, a quien corresponde, me lea o no, gracias!











dimarts, 10 de desembre de 2013

A veces... nos sobran los motivos!

Ahir vaig anar a sopar amb l'Esther. Què en feia de dies que no ens vèiem!

Està, bé, sí, sí, la vaig veure guapetona, amb il·lusió pel seu present, una mica torturada pel seu passat encara (nenaaaaaa, reacciona, que el passat no és sinó això: passat!), i amb moltes fites en ment per al seu futur. Bé, sí, contenta amb ella mateixa i amb el que l'envolta (que no l'envolta pas per casualitat, dono fe que s'ho ha currat, i molt).

Ja menjàvem les postres quan em va dir:

- Saps, crec que hauria de posar fi a una relació bastant propera?

- Ah, bé -li vaig dir- alleugerir el nostre sac, si ens pesa, i tot i que estimem, sempre és interessant. I cal saber-ho fer, quan toca. Et pesa?

- Sí, vaja, sí. Vull dir, m'ha acompanyat molts anys, d'una o una altra manera, i em sap molt de greu, però darrerament la relació no és el que era, no gaudeixo, cada vegada que planejo, proposo, penso en trucar-li o escriure-li i... m'entra com un pessigolleig a la boca de l'estómac. Vaja, que no em ve de gust.

- Doncs, endavant. No és una condemna, una relació, tonteta, ja ho hem parlat altres vegades.

- Ho sé, Núria, ho sé, però em sap greu. D'entrada perquè no sé com fer-ho i, bé, també, perquè em sap greu, molt de greu, ens estimem. Crec. (sí, jo i la meva casiobsessió per mantenir les relacions fins al dia del judici final, tinguin o no raó de ser, facin o no més mal que bé en aquests moments... recordo, recordo la Maria que fa molts anys em va dir que jo allargava les relacions fins a l'agonia. Doncs, mira, ara li dono la raó!).

- I està molt bé estimar-se, nena, però no estimar a canvi de patir, de no estar a gust, de plantejar-te sovint si vols continuar la relació del tipus que sigui, amb aquests amics, doncs què vols que et digui? Se'n diu incompatibilitat de personalitats, o de caràcters, o de maneres de ser i de viure. O que ha arribat la data de caducitat. Punt.

- Ai, tia, ja, per a tu és fàcil. A tu mai no et passen aquestes coses!

- No? Ajajajaja, Esther, això ens ha passat a tots, a tots. La diferència és que tu li dónes tres mil voltes més que la resta de mortals, punt. Des que l'home és home les relacions es fan i es desfan; s'inicien i s'acaben; comencen, es desenvolupen i moren. La gran majoria de les amistats no són per sempre, en un món en què no res és per sempre ho serem uns pels altres? Doncs no. Per què et penses que existeixen trenta mil maneres diferents de fer amics a les xarxes, o per què la gent fa amics nous entre els compis dels gimnàs, a la feina, entre pares de l'escola, al parc amb els gossos fins i tot? Perquè tots entrem a la vida dels altres, i hi sortim. I d'altres entren a la nostra, i hi surten. Ja no vivim 40 anys, en vivim 80, i passem per mil etapes diferents a la vida... no som els mateixos en tots aquests anys, canviem nosaltres i canvien els altres, de manera diferent, sovint. Aquells qui un dia vam triar com amics, per afinitat o per circumstàncies o...

- Quina ràbia, jo vull que per a mi sigui tan fàcil... necessito motius de pes o sóc incapaç de fer-ho.

- Motius de pes, Esther? Au, no és prou motiu sentir-te lliure per triar amb qui vols i amb qui ja no vols compartir el teu dia a dia!? Que no passa res, que la vida està plena de possibles amics, coneguts i amistançats! Queda't amb allò positiu, ara que encara pots, amb allò que heu compartit de bo. I després de fer balanç, si ho tens clar, i sense cap sentiment de culpa, nena, només porque tu lo vales, doncs dius allò de Bon vent, i barca nova! Que de vegades, si t'hi poses a mirar bé, nos sobran los motivos!!!

(Ai, no sé per què vaig continuar xerrant i xerrant dient-li res, feia estona que havia deixat d'escoltar-me, com  fa ella quan un tema no li acaba de convèncer. I què? Em sobren els motius per ser amiga seva. Esther, guapa, t'estimo!!!)

...

He pensant molt en aquesta conversa, molt. Tinc jo un parell de relacions també que a dia d'avui potser...

(gairebé res no és etern... shhhhhhhhhhh he dit gairebé!!!)



diumenge, 8 de desembre de 2013

Pugem novament al Matagalls?

Divendres vam tornar a pujar al Matagalls. Des de Sant Marçal. El camí és molt més agradable... perquè normalment està menys transitat que la pujada des de Collformic. És una pujada fàcil i a prop de casa.

Hi vam anar els quatre, de la família de quatre.

Els nòvios divorciats, la gran, ara amb 15, i la petita amb 11. Les dues gates es van quedar a casa força amples!

Darrerament, per un motiu o un altre no fem muntanya els quatre junts: o hi vaig jo amb els voluntaris, o hi anem ell i jo sols o bé amb la petita, o amb la gran (si el cim és més 'cansat' per la mandrosa de la petita).  Però els quatre no coincidíem feia uns mesos.

Sento que se m'escapa el temps, que corre i corre, que ens fem grans, que elles creixen i aviat (quant de temps?) ja no tindran ganes de sortir amb nosaltres els caps de setmana, o les vacances.

Fa un parell de dies una amiga em va preguntar precisament això, si la gran encara anava amb nosaltres quan sortíem. Sí, sí, pensava jo creuant els dits, sí, encara.

Això és una senyal, que diria ella.

I novament, mirant el capítol 10x7 d'Anatomia de Grey van tornar a comentar això mateix: No vull perdre'm els seus anys, mentre ella encara vulgui celebrar les festes (parlaven de Halloween) amb mi!

Hi ha un truc? Tenia un company que deia que el truc era no deixar d'organitzar sortides diferents, encuriosir-les, fer-les participar en la tria de la destinació (sigui pujar a un cim, o anar a veure una peli, com avui, que hem anat al cinema a veure una d'espanyola!).

Sí, és llei de vida que vulguin volar, i nosaltres serem abaix mirant-les, gaudint de la seva autonomia aconseguida a base d'autoestima.

Bien!

...

Aquesta te la dedico a tu, segur que aquests dies em trobaràs a faltar... tant com jo a tu!!!

(Perquè no sempre l'original és el millor, de vegades la versió supera l'original. I les segones parts, qualsevol primera part!!)