divendres, 23 d’agost de 2013

Vamos a comernos el mundo? De momento, el Naranjo... sí!!!

Bona feina, l'escalada, parella.

Bona feina, el vídeo, les fotografies, el muntatge i, sí, la música, també.

(fa molts molts anys, un dia li vaig dir: Saps una cosa, Laia, tu ets filla meva. Algun dia ho havies de saber. Em pregunto si el neguit a realment tenir-me a mi com a mare li va durar gaire...)








Motius

      Estic molt, molt trista i sé que em costarà dormir.



                            Em pregunto si és pitjor quan la tristesa envaeix sense motiu,



                                                                        o quan et menja per dins 


per 



                                                                                              una causa que coneixes bé.



                                        Tant és,



ara, només sé 



                                                                       ...que estic molt trista. 




Bona nit. 



dilluns, 12 d’agost de 2013

El Vilosell: El poble que no tenim!!

Ahir, quan marxàvem, la gran em deia això mateix: Sí, sí que voldré tornar-hi, és el poble que no tenim!!

Quan jo era petita, fins el 16 anys, més o menys, anava al poble de ma mare. Un poble de vora 2.000 habitants de la Ribera de Navarra. Potser tenia 11 o 12 anys quan la meva àvia em va dir: Ven, ven, que te voy a presentar unas 'amiguicas'... I au, ja vaig formar part d'una 'penya'. Vaja, vaig formar part perquè pagava el que costava el local (penya), perquè tenia la camisa igual que elles, perquè érem si fa no fa de la mateixa edat, perquè era el grup que m'havia tocat per edat des que era més petita, perquè... però només això: vaig formar-ne part. Mai vaig ser una més, ni em vaig integrar, ni queia bé, ni em venien a buscar com a les altres, a casa, per anar a la piscina. 

I direu? Vale, i què? Res, que és durillo perquè si no t'integres ets la rara. Potser ja va començar a quedar-me clar aleshores que era una mica rara. Així que aleshores va ser quan vaig començar a ajuntar-me amb la penya dels nois que, per edat, em tocava. Sempre que podia anava amb ells: a les nits, a dinar, a prendre alguna beguda, a la piscina, al riu... Però és clar, duia mala fama. La mateixa àvia que m'havia presentat 'las amiguicas' em va dir que no era gaire bo que anés més amb nois que amb noies. 'Por qué?' 'Pues porque la gente habla'... I què, i què? La gent sempre parla, sempre parlem, és component inherent a la persona humana (altra cosa és que la gent parli per fer mal, o parli perquè s'avorreix, o parli inventant-se pel·lícules, o parli per fotre la vida d'algú determinat, que també s'ha donat, és clar).

En uns anys vaig decidir que no, que m'era igual si quedava pitjor o millor, que sortia del grup de noies que, per edat, em tocava, i m'anava amb el grup de ma germana gran, i sí, evidentment, seguia voltant amb els nois (pobra gent, la que parlava, mai en tots aquells anys, i van ser molts, em vaig liar amb ningú del poble).

Bé, el que us deia, a banda d'aquell poble on sempre podíem anar amunt i avall pel carrer i sense els pares, també a Barcelona, al barri on aleshores vivia, Poble Sec, podia jugar i córrer i sortir i entrar de casa sense cap problema. En definitiva, que estic més que feliç d'haver-me passat els primers anys de la meva vida (i no tan primers) al carrer. Pos sí.

Però és clar, quan van arribar les nenes, ja no teníem casa on anar al poble. I ja no vivíem a Poble Sec (ni a dia d'avui és el barri que era), així que elles mai no han tingut un poble o un barri on passar-se el dia al carrer. Això ho hem comentat en moltes ocasions, a casa, i tot i que quan estem de vacances acostumem a marxar fora les tres setmanes que fem -d'una en una- sempre anem a llocs diferents, vaja, que no ens agrada repetir, així que no arrelem mai enlloc, i elles troben a faltar: El poble que no tenim...

De casualitat, com passen les coses més meravelloses, aquesta darrera setmana hem estat a un poble en la franja entre Lleida i Tarragona, un poble petit, vora cent habitants, amb nens pel carrer, piscines, bon temps, fresqueta a la nit, i una casa on hem estat fantàsticament bé. 

O millor encara. 

Buf, les nens entraven i sortien, venien els nens a buscar-les, a sopar, a 'menjar pastanagues', a sentir la gran amb la guitarra o a res. I, nosaltres, gràcies a la guia/fada que ens va portar en aquell poble, hem pogut integrar-nos al nostre ritme, sense la por, novament, a sentir-me la rara!!! 

I sí, possiblement, hi tornarem, com si aquell, en aquestes alçades, fos el poble que no tenim...!!!

Gràcies!!!

PS. I la tercera i darrera setmana de vacances, al setembre, marxem a Dinamarca, i no, no m'emporto la fada ni el seu fill a la maleta! Però si hi vinguessin estaria més que encantada! 

...

La cançó que l'Aina va dir que tota parella havia de tenir... és aquesta!


(sí, sí, ja sé que és del Leonard Cohen però és que la versió que ens toca i canta ella és aquesta de Russian Red)






diumenge, 4 d’agost de 2013

Un nou repte: La Pica d'Estats!! (3.143 m)




...vaja, depèn del web, Guía, ressenya que llegueixis et sortirà una altra altitud, n'he vist de diferents. Se me'n refum, per què!? Perquè he fet el Cim, oe, oeeeeeeeeee, oeeeeeeeeee, oe, oe!!

Val, sí, d'acord, hi havia canalla de quinze anys (i menys, algun també) que el feia però en tinc 43 i què òsties si no m'animo jo!!!

La sortida des de Barna va ser divendres dia 2 d'agost (2013). Cap a les 9 del matí marxàvem amb el cotxe cap a la meva estimada França: l'Aina, el cap d'expedició Miguel, i jo mateixa. L'Aina és una crack a la muntanya, i no només, com a mare estic molt més que orgullosa d'ella (quan parli de la Jana diré el mateix, naturalment) en molts aspectes, però com a muntanyenca que és... em cau (ens cau, al jefe, també) la baba!!!

Total, arribem a l'aparcament de l’Artigues (ens tornem locus per localitzar la zona al GPS, al mapa no hi surt, se siente, només Espanya i Portugal, haver-ne comprat un de França, tia lista!!) on ja hi trobem un munt de cotxes. Des de Barna hem pujat fins a Puigcerdà pel túnel del Cadí (una mica més de 11 euros que en aquest cas no em fa res pagar, jo que sóc anti-autopistes de peatge) d'allà arribarem per carretera francesa fins a Tarascó d'Arieja, passant per Auzat, Vic-de-Sòs i finalment, una mica abans d'arribar al poble de l’Artigues, deixem el cotxe a l'aparcament (1.180 m): Són genials aquests francesos (acabarem anant-nos a viure allà el Miguel i jo, tard o d'hora) tenen una zona de sortida d'excursions ben organitzada, taules, serveis, contenidors prou nets, i el magnífic riu a la vora. Entotà deixem allà el cotxe i agafem les motxilles, colló, pesen! Però aquest cop no portem les tendes perquè farem nit al refugi de Pinet (2.250 m), ja que l'ascensió és per la cara Nord de la Pica.

Dinem gràcies al nostre magnífic fogonet i ja atipats (de menjar de sobre, però molt bo) comencem la pujada. Són les 15h. Fot una calda de la òstia. Molta, molta. Exagerada. Al poc de començar ja vaig dient-me: Núria, ni de broma puges fins al refugi! I el Miguelito: Respira, respira, hazme caso, así, el aire entra por la nariz, y lo expulsas por la boca poco a poco. L'Aina se'n fot de son pare i jo continuo pensant: no puc, no puc. Ja fa més de dos mesos que estic a dieta estricta i això en les energies que (no) tinc... es nota. El bosc és molt agradable, però en poc menys d'una hora s'acaba. Més calor, més sol, més calor. Puta onada de calor i puta hora de sortida! (ahir, l'Aina, va decidir sortir a la platja amb els seus amics, i claaaaaaaaaaaro, ja ens veus a son pare i a mi anant-la a buscar a la una de la matinada... i l'endemà fote't quatre hores de cotxe i quatre de pujada per assolir més de 1.000 m de desnivell)

Em queixo de vici, o no. La pujada és dura. Una p*** merda. Em costa horrors. Joé, començo a dubtar de les meves forces. Què em passa? Mica en mica, mica en mica, ells m'esperen, diuen que així aprofiten per descansar. Buf, buf, arriben al refugi abans que jo. Quan veig el Miguel que treu la cara per allà a dalt i em diu: Por aquí, por aquí... crec que veig visions. On? On? El Refugi està en un indret increïble però abans no el veus creus que serà mentida, que allà no hi haurà mai un refugi, que fa més de quatre hores que camino i no hi arribaré, que... (els molt xovinistes a baix indiquen el cim del Montcalm, la Pica només l'anomenen gairebé de passada quan informen en un plafó de la ruta dels 3.000, una variant de La Porta del Cel, digo jo, vamos). Per fi, sí, sí, existeix aquest refugi... i és meravellós. Són més de 1.000 de desnivell en poc més de quatre hores, massa desnivell per a mi en poc temps, però no per una noia que em creuo, la Núria, que fa la pujada en poc menys de dues hores: buaaaaaaaaaaala!

Buf, sopen al refugi -a les set comencen a sopar, allà- tots dos, jo no, jo m'he endut les meves cremetes de verdura que escalfo amb el fogonet i barret de proteïnes. Estic morta, no entenc perquè m'he cansat tant, però començo a pensar si demà podré pujar a la Pica. Aquests dos tenen cara que el cansament no estigui al seu diccionari.

L'endemà d'horeta (nit de roncs, xerrades fluixetes, moviment pujar i baixar de les lliteres... lo que viene siendo dormir en un refugio de muntanya) esmorzem (jo un te, trist) i enfilem. Són les vuit del matí. Comencem la pujada des del refugi i en poc menys de mitja hora ens trobem amb el primer tram important de neu, uns 200 m amb un desnivell rollo pista negra. Quina por! Per sort portem tres parells de grampons, un bastó i dos piolets. El miguel no es posa els grampons però fa servir el piolet. L'Aina fa servir els de la Cinta (gràcies, nena!) i jo els de la Marta (el descobriment de l'any per a mi i el meu àngel, aquesta noia!!!). La pujada no presenta gaires dificultats (per tecnicismes, temps, llacs, bla, bla, casi que aneu a buscar un altre bloc, jo em perdo, com sabeu, entre aquestes dades) però sí força trams amb neu perfectament trepitjable sense grampons.

Per fi, allà, increïblement propera està la creu, la Pica al nostre abast. En poc més de tres hores som allà fent-nos les fotos!! Ells, abans, sempre abans que jo, santa paciència que tenen amb mi! Fem la Pica i de baixada també el Verdaguer (3.125 m diu la placa, tot i que també he trobat diferents altituds per aquest cim!). No tenim ganes del Montcalm perquè l'Aina insisteix a baixar avui mateix a Barna, quan en principi la idea era quedar-nos novament al refugi a fer nit. Si és que no tenim cap interès en competir amb ningú! La baixada ens suposa un parell de problemes... col·laterals (una baixada cap al refugi de... Vallferrera, per error que ens fa sumar prop d'una hora i el creuament de la glacera primera per una zona que, tot i marcada per les franges blanca i vermella, és molt molt i molt més complicada que la que hem fet per la pujada i on hem patit moments durs). Arribem al refugi sense cap més contratemps set i escaig després de la sortida!

Provaaaaaaaaa superada!

Al refugi no hi ha aigua, ni lavabo, ni dutxa, ni vàters, ni res. Au, al llac a rentar-te, o al riu en el meu cas, i al camp a fer necessitats vàries.

Sopar, xerrada amb d'altres muntanyencs, dormir i cap a les set (jo he dormit divinament, ells no gaire, sembla ser) amunt. Baixem a les vuit tocades, la baixada, per la dreta enlloc de per l'esquerra és molt més agradable: boira, bones vistes, i amb l'alegria d'haver fet el cim sense contratemps. Dos hores i mitja i ens trobem al cotxe amb la felicitat d'haver-ho aconseguit: Hem fet la Pica!

(com a comentari al marge: El Kilian, el més gran entre els més grans, va trigar en fer -i baixar- del Mont Blanc des de Chamonix una mica més del que jo vaig trigar en pujar de l'aparcament de l’Artigues al refugi de Pinet...:)))) )

Proper repte...?

Per cert, gràcies al Miguel per encoratjar-me però sobretot felicitats a l'Aina: ets de lo más!!!

...