diumenge, 26 de maig de 2013

24 HORES

Your ideas Your Initiatives
2013
Safety and Mobility for all

L'Institut de l'Aina, bé, la seva classe, 3r A d'ESO, ha presentat aquest video  en el projecte Your ideas, Your initiatives. 

Com més visualitzacions en fem, millor. O no, però en tot cas ens veureu actuar. :)  Jo no 'actuava' gaire ja que estava en aquell moment en ple procés de divorci (no parlo només de papers) i els nervis i la tristesa eren reals, reals. 

Va ser un plaer formar part del rodatge i conviure unes hores, dos dies, amb aquesta colla de nois i noies amb tantes ganes de formar equip per un bon projecte!!!

Gràcies al meu company d'esmorzars... I, Gràcies a vosaltres per mirar el vídeo. Ep, no oblideu que una de les dues directores és l'Aina, també surt parlant, és la del mocador al coll (eternament amb un mocador al coll).






dissabte, 25 de maig de 2013

Mestoy Quitando!!

Tinc una personalitat altament addictiva. Mai he preguntat què vol dir, o per què, o des de quan, o com és o... vaja, ni ho he preguntat en el seu moment a la meva psicòloga meravellosa, ni ho he buscat tampoc mai per internet (i això que tinc autèntica addicció, també, a googlejar qualsevol dubte que tingui!).

Però sí, sóc addicta. No. No, a veure, vull dir que de seguida em faig addicta. Però no parlo de substàncies tòxiques, que també, sinó parlo de persones, relacions, situacions, actuacions, begudes, menjars, i d'altres.

I em direu, o no, no sé, vaja, en tot cas em podríeu dir: i què? Home i què si l'addició no és a res xungo, és evident (mama, un altre tallat???? -me'n puc fer o prendre cinc o sis diaris, siguem on siguem, amb tot el que això implica-) que no és un problema gros però i si pel fet de ser una 'addicció', pel fet de dependre'n, pel fet de no poder-me controlar, pel fet que m'afecti en excés... es converteix, l'addició no el producte final al qual m'he tornat addicte, en una obsessió, necessitat, raó de viure?

Buf, aleshores, ja us ho dic, la història és terrible.

A què he estat addicta, per exemple? Al tabac. Fumava i molt; no, molt no, moltíssim. Paquet/paquet i mig diari que es convertien en dos o més quan sortia de nit (i dono fe que sortia gairebé cada cap de setmana). Recordo començar una  nova cigarreta amb la burilla de la que m'estava fumant. Buf. Buf. Però d'un dia per un altre ho vaig deixar: sense ajuts, sense hipnosi, pegats, dols, plors, res. Mai més una calada, mai més, i aviat farà set anys, o vuit, ja no ho recordo. Sé que només que intentés fumar-me'n un tornaria a caure, és que fumar és un plaer, si més no ho era per a mi, un plaer absolut i gairebé inigualable.

Vaig ser addicta, també, a anar en moto. La primera moto, una 49cc, la feia servir per qualsevol encàrrec que tingués. Sortia amb ella a la nit, a la tarda, al matí. De festa, a la uni, amb la parella, on fos i amb qui hi anés. Només que, aleshores, hi havia d'anar-hi sola, no podia dur paquet (cosa que, efectivament, no sempre es complia). Després va venir una 75 de mon pare, em vaig treure el carnet A1, i després ja una Vespa 125cc. Un dia, després de tres setmanes de baixa amb una fantàstica lumbàlgia per l'escoliosi, el traumatòleg (una mica exagerat) em va dir: faixa o moto. I bé, em vaig vendre la moto (a la Imma, per cert) i tot i així vaig dur faixa ortopèdica un parell d'anys. Mai més n'he tingut, de moto, però tampoc he tingut cap problema, ni d'enyorança, ni de res.

Què vol dir això? Que tot i que sóc addictiva de mena, em desenganxo sense problemes i tot d'una. Ara sí, ara no.

Quan van començar els messengers me'n vaig descarregar un i vaig començar a xatejar amb coneguts. No entenia gaire el funcionament social virtual (tan oberta que sóc i tan sapastra per les relacions socials, de vegades) i tot i que hi van haver setmanes, mesos, en què hi entrava a cada moment, un bon dia vaig dir: prou. Prou perquè no sé si he de saludar tots els connectats quan hi entro, no sé si estan enfadats amb mi alguns contactes perquè no em diuen res quan hi entro, no sé si m'he d'acomiadar en marxar, no sé si... buf, buf, quita, quita.

He estat a dos fòrums (al de Psychologies, revista, on gairebé tots estàvem com un llum, jo inclosa, i al de la revista Qué Leer i després, quan des de la direcció van suprimir el fòru,, em vaig enganxar com la majoria, al fòrum que d'aquell en va sortir). A tots dos he estat, mentre hi era, és clar, una forera molt i molt activa. Una forera que, per bé o per mal, no he passat desapercebuda: de tots dos foros m'he emportat bons amics virtuals, i algun que otro enemic. En fi, gajes de la comunicació, de la relació intensa. Sí puc dir que a tots dos hi vaig entregar-me, ex-ces-si-va-ment, en veu i ànima, lluitant perquè se m'entengués, plorant a casa, explicant per què deia o feia les coses, mirant de desfer embolics en què jo mateixa m'hi posava per ser com sóc o bé on m'hi trobava de cop, sense demanar-ho, porque son las cosas que tiene el directo... De la mateixa manera que en les altres addiccions que ja no 'pateixo' (ni pateixen els meus al meu costat) un bon dia vaig dir prou. Després d'anys i anys d'entrar-hi a diari, i més d'un cop i de dos, vaig plegar. Si no recordo malament vaig plegar sense un comiat, mai se sap.

I naturalment he tingut més addiccions: A les juanola (és rar que no en porti sempre a sobre una caixa vermella rodoneta de pastilles negres amb forma de rombe), a la cervesa (buf, buf), al menjar (i a les dietes per aprimar-me més de deu quilos, jo per res no m'hi poso), al formatge en qualsevol de les seves varietats, al Fito, al putu mòbil i... a les amistats, o hauria de dir a les relacions?

Després o durant el temps que vaig ser addicta al món virtual gràcies als dos foros i que em va permetre conèixer gent meravellosa arreu de les Espanyes que, de ben segur, mai hauria conegut, va sortir el fenomen Facebook. No m'interessa. No m'interessa, d'una banda, i de l'altra sé que no seria capaç de portar-ho bé (ja hi som, no em diuen que els agrada, no em comenten res, no em republiquen, no publico, no em demanen amistat, buf, tinc massa amics de fb, no, no, no vaig ni intentar-ho, pà què?). Però però va arribar el moment del mòbil, del mòbil amb internet, fa més d'un any que en tinc, i en el seu dia em vaig baixar el whattsapp. Doncs tampoc no ho porto bé, no sé fer-ho, mira. No entenc perquè si em llegeixen no em contesten, no entenc perquè si pregunto no em responen, no puc entendre per què algú mira a quina hora m'he connectat per darrere vegada, no comprenc perquè hi ha qui està en un grup i llegeix i no comenta, no puc acceptar que algú digui: no t'he llegit, quan sé perfectament (putu xivatu) que ho ha fet... No, no. Però tampoc puc entendre per què molesta que digui bon dia, o bona nit, o el primer que em passi pel cap en qualsevol moment, com sempre he fet a la meva vida real. Així que també del whatts m'estoy quitando. No del tot, reconec que pot donar un bon servei, sí, però no a mi, no a mi que intento 'entendre' el comportament humà per sentir-me'n jo també una mica.

Suposo que algunes d'aquestes addiccions tenen a veure amb la delícia que per a mi és conèixer persones humanes, tractar-les, entendre-les, saber per què som cadascú com som... però no acabo, tampoc, això, de portar-ho bé, i ha arribat el moment, de soltar lastre, que em diu ell. No de cop com he fet amb les altres addicions que he foragitat de la meva vida, però sí mica en mica i sense recança, sí trencar, anar trencant, com fins ara, amb les relacions tòxiques, les que m'aporten més sensacions negatives que positives, amb les que no sé conviure, amb les relacions que em suposen més minuts de tristesa, incomoditat, dubtes, neguits, que alegries.

Mica en mica, molt a poc a poc, vaig superant les addiccions. Com el tabac per exemple que vaig aconseguir deixar, no pas per la por al càncer, ni perquè no em permetés fer cims (mmmmmm les millors cigarretes van ser dalt d'un cim) sinó pel que tenia de lligam, de dependència, de presó, de necessitat. Vull seguir sent lliure, tan lliure com sigui possible, i sentir que depenc d'una persona, d'una situació, d'un objecte m'ofega, m'enfonsa.

Sí, m'estoy quitando!

...

Apa, una altra que conec gràcies a l'ipod de l'Aina (decididament un dia us en parlaré de la música que hi té al seu ipod).








divendres, 24 de maig de 2013

Sense Títol

He pensat molt, aquests darrers dies en com escriure el 'final de moment' de la nostra història, al bloc, tot visualitzant el que hem viscut, tot analitzant-ho, rebobinant per tornar a passar la pel·lícula dels fets, mirant i remirant, buscant, escrivint mentalment la novel·la dels esdeveniments ( o Què ha succeït?, que preguntaria, divertida, l'Aina -li diràs, Lia, que parlo com ella al bloc i que s'hi passi per aquí de tant en tant?) i el que més em costava era trobar un títol.

Sí, sóc tan simple, de vegades, que fa patir i tot.

Fibrilo, fibrilo, carreguem a dos-cents, fora, més, més, ja batega...

Però tan i tan complicada tot sovint...

Suporto estoicament una separació, una fugida, un divorci, el lloguer d'un pis, el retorn, els plors i les grans ferides, i ja veieu: m'enfonso amb un títol. Res més senzill, em dic ara mateix quan m'hi he posat: Sense títol i fora patiments!

Tres mesos.

En només tres mesos la nostra vida ha fet un gir de 180 graus (sé com ens agrada a tots allò de 360 graus, però un gir de 360 graus ens deixaria exactament al mateix lloc... óstia, al mateix lloc... ara no sé de quants graus és el gir que hem fet!!). Impensable quatre mesos enrere: Oh, quina família font vella més xula, ho tenim toooooooooooot: dues filles precioses, amor, salut, cap deute important, feina, què podem fer? què podem fer???? Ah, goita, i si ens divorciem?

Fet.

I comença el malson. Terrible. Han estat tres mesos que, buf, tots aquells que hi heu viscut una història semblant (sigueu la filladeputa -com jo- que ho demana, o sigueu el que viu en el seu món i tot just li ho proposen aterra i s'adona que no pot viure sense la dona de la seva vida, fíjate!) ho sabeu, esgoten anímicament, emocionalment, mentalment. Tanmateix la millor definició per aquests tres mesos seria: Intensitat. Tres mesos intensos, amb dies que tenien prop de cinquanta hores, i nits eternes, eternes, amb química i sense, eternament eternes...

No, ningú no ens ha obligat. Faltaria. Però resulta que tot just signem el conveni hi ha la primera sacsejada: això m'està passant a mi? No. No. No. No. I trenca el mur. Trenca el mur com el Geldof a la pel·lícula que mai em cansaré de veure un cop i un altre. Trenca el mur que havia anat aixecant any rere any durant els passats... vint-i-tres anys de convivència. I ara? Què fem ara? No, no, jo no et conec, tu no vas signar, no eres tu.

Silenci. Silenci compartit. Paraules plors i plors i paraules. Silenci.

Fins que arran de la signatura al jutjat, aquest cop, amb un missatge que potser mai hauria rebut li provoca -aquest cop a ella- una sacsejada, però en forma de flaix. Sabeu què és un flaix? No sabia que tenia nom el que vaig sentir i ahir ho vaig llegir en un llibre de l'Elsa Punset (sí, Marc, mediàtic, vale, mediàtic): 'Las investigaciones de los profesores de Psicología Mark Beeman y John Kounios han identificado de dónde proviene ese flash -una idea que aparece de la nada-: unos segundos antes de que éste aparezca, hay un pico fuerte de actividad en un área concreta del cerebro, localizada en el hemisferio derecho, excelente a la hora de unir información distantemente relacionada, que es precisamente lo que se necesita cuando estás intentado resolver problemas'. Sí, jo, ella, la Núria, jomateixa, vaig tenir un flaix, ho vaig veure clar, sí, sí.

Han passat dues setmanes des que estem divorciats i som parella. No, som nòvios. Tinc amigues que de tant en tant em pregunten això: Què tal con tu novio, Núria? :) Fins quan? Per què? Com? Potser? No ho sé. Sincerament, no ho sé. Tinc preguntes, però no busco les respostes, ara no.

Ara com ara necessito calma. Calma, relativitzar (tantes coses com m'he qüestionat aquestes setmanes), meditar, fer una mica d'insight (però tampoc gaire) i, sobretot, gaudir del moment, duri el que duri. I de la meva família de quatre. De la lectura, del bon cinema, de les passejades a la muntanya, dels bons amics que sempre, malgrat tot, hi són, de mi, d'ell, d'elles, en definitiva.

La resta... ja es veurà.

...

Adéu a un meravellós cantautor...

I sí, gràcies a la llibertat que em permet per exemple dir prou, dir per què no, dir adéu, trencar, recomençar, canviar, modificar. Gràcies a la llibertat que em permet allunyar-me, apropar-me, dir sí, dir després, dir potser.









dijous, 9 de maig de 2013

Di-vor-ci

Hem arribat junts al Jutjat després de deixar la Jana a l'escola. El cotxe a l'aparcament de la Ciutat de la Justícia, els cors esquerdats i els ulls plorosos. Però sense voler perdre el somriure. Ens mirem, són tants anys junts, tants anys separats pel seu mur o pel meu món. Tants anys compartits, tants anys viscuts, patits, lluitats, plens de pors, tants anys, tants dies, tantes converses en silenci.

Fem un cafè. Continuo essent jo, ho sap, ho sap i sempre m'ha permès ser jo (esborro una ce trencada, i li dic al cambrer per què no li ha de posar: delante de la 'e', nunca... i el cambrer, colombià, equatorià o bolivià em somriu i m'ho agraeix: lo sabía, lo sabía, pero me la ha hecho poner el de seguridad). Un cafè ell, un tallat jo. No demano llet desnatada, ni sacarina, però sí un got amb gel, tinc calor, no sé si en fa, però tinc molta calor. Suo. Ens mirem. Silenci. I un altre cop un somriure trist.

Pugem al quart pis abans d'hora. Seiem. Està nerviós, i trist, i té un nus a l'estómac. Jo no sé on fixar els ulls. Li agafo la mà, i ja no ens la deixem. En cap moment. Així esperem que arribi la procuradora. La procuradora, què fa realment una procuradora? Esperem. Alguna frase. Les mans agafades, fortes, però amb tendresa.

Anem cap al taulell de la Sala 17, esperem. No recordo la cara de la noia davant qui vam signar el conveni: això per a tu, això per a mi, les nenes tots dos, tu queda't el plat, jo el got, tu... i qui s'endurà aquesta tristesa? Aquest dolor traïdor?

Arriba, hola, hola, ara signareu la ratificació i els poders, no han acceptat la venda futura i a banda... parla, la procuradora parla. Jo no escolto el que diu, només la sento. Ell no sé on mira, ni si escolta.

Entra a buscar la secretària judicial, o l'oficial, o la funcionària aquella que durà els papers i la troba. Parlen. El  Miguel i jo continuem agafats de la mà. Surt, du els papers i ens explica que ara ja signarem. Ell té els ulls plorosos, jo també, mig somriure per no acabar plorant, estem allà perquè jo ho he demanat i ell ho ha d'acceptar, tot i que no vol. És dur, molt dur, però és el que necessito, ara, fa mesos, potser fa anys. I ell sap , no és tard, mai és tard, què ha perdut. Però vull que sàpiga tant com ha guanyat, i li ho recordo. Signem, ens mirem i tornem a signar. La noia, la secretària judicial, que potser és oficial, la funcionària aquella que ens ha dut els papers al taulell ens diu: Al final yo acabaré llorando...

No. No. Ningú no ens obliga, és només una necessitat meva, i allò que ha fet que el seu cor, el seu cervell, fessin clic. Per sort. O per desgràcia.

Estem vius.

Res no acaba. Com l'energia, no es destrueix, només es transforma.

Gràcies a tots els que ens heu donat suport en aquesta surrealista situació que estem vivint (com no podia ser d'una altra manera, per sort, o per desgràcia).

...

Y gracias a ti, también, Miguel, por todos estos años, también yo estoy orgullosa. Un beso.

...

S'obre un nou camí.